Ronda 11: Tornarem!

El Catalunya va tancar ahir, 18 d’abril de 2015, a Terrassa la seva primera (i fins a nova data, única) temporada a Divisió d’Honor, amb una victòria tan contundent (2,5-7,5) com estèril, ja que depeníem d’una punxada del Foment a Sitges, i aquesta va er molt lluny de produir-se, ja que els martinencs van guanyar encara de forma més contundent: 1,5-8,5.

Al local del Terrassa es respira autèntica història dels escacs: la sala està repleta de diplomes, fotografies antigues i trofeus d’un club campió de Catalunya i d’Espanya. No obstant, en la primera hora i mitja de matx l’ambient escaquístic es va veure truncat per la sorollosa coincidència amb el partit del Barça. L’àmplia sala del bar estava plena d’aficionats que no dubtaven en cridar els gols o les oportunitats; i a més, en una saleta annexa, a tocar dels taulers de joc, una dotzena de persones també seguien el partit. Per sort, sembla que aquesta hora i mitja de cert rebombori no va afectar al desenvolupament del matx.

El Terrassa va portar un equip pràcticament tipus, amb els jugadors més habituals, mentre que nosaltres vam presentar l’aliniació més habitual: és a dir, la de l’1 al 10. En realitat, al marge de golejades, les opcions d’un i altre equip eren similars: guanyar el matx i esperar la punxada del Foment.

No teníem notícies de com anaven les partides a Sitges, només d’un parcial de 0,5-3,5 durant una bona estona, que si bé no resulta definitiu perquè no saps com van les partides, sempre preferiries veure-ho a l’inrevés. D’altra banda, fins ben bé les 20h no ens vam preocupar massa dels altres resultats perquè el nostre matx va estar car durant una bona estona.

Per sort ahir els nostres joves estaven entonats: Pau Juan i Alex Sáez (primera victòria) guanyaven, i això combinat amb les taules d’uns tradicionalment pacífics Emili Simón i Felipe Vera posaven un 0,5-2,5 amb moltes partides incertes. Interessant final al duel de GM (Muñoz-Herraiz), on el nostre jugador duia dues peces per torre, però que va haver d’arriscar per progressar, en ocasions quedant proper a la xarxa de mat. També prometia la partida de Jordi Amigó contra el MI Pablo, fins que el nostre es va deixar la qualitat. En l’interval de pocs minuts, les taules de Xavi Serrano i les de Joan Canal, combinades amb la derrota d’Amigó posaven un ajustat 2,5-3,5. No obstant, de les quatre partides restants en tres teníem algun peó de més, mentre que Herminio seguia progressant amb les dues peces per la torre.

Aquesta vegada, tot i que tard, sí que vam saber tancar les partides, i van ser totes en forma de victòria: Dalo guanyava el MF Ubach, fent bo el peó passat de més. Aquest noi segueix creixent: sense anar més lluny, l’any passat va perdre contra el mateix rival. De fet, els taulers 2-5 van ser una reedició del matx de l’any passat a Primera Divisió (6,5-3,5 al Casinet), repetint colors també; només que llavors no hi havia GM¡s i els taulers eren de l’1 al 4. Tornant al matx d’ahir, bon final d’alfils d’igual color de Rubén Martín, que també va fer bo un peó de més; i victòria balsàmica de Ballesteros, la primera, sempre amb avantatge i controlant tots els cops que preparava el seu rival. Quan ja els dos equips érem conscients que l’any vinent jugaríem a Primera, Herminio finiquitava el final i posava el marcador més ampli, per a nosaltres, d’aquesta curta però intensa estada a la màxima categoria dels escacs catalans.

L’equip baixa havent donat la cara en tot moment, en els matxos de la “nostra Lliga” i també els que no ho eren. Amb 4 punts (4 victòries i 7 derrotes), no ha estat suficient per assolir la permanència, ja que el desempat (punt de tauler) ha estat inferior que els altres dos equips de 4 punts: Foment i Terrassa. Podríem tirar la vista enrere i buscar matxos on podíem haver perdut més ajustadament, cosa que ens hagués arreglat el desempat; o bé anar a alguns matxos on vam pecar d’inexperiència a la categoria (sobretot el primer, contra el Figueres). Però, en definitiva, són 11 rondes i la classificació és justa i mana: no hem vingut a Divisió d’Honor de passeig, però ens falta un esglaó com a equip per consolidar-nos.

Sabem que no és un procés senzill, però vistes les ganes, la pinya i el compromís de l’equip, la meva aposta és clara: Tornarem.

Destaquem

No solem incloure estadístiques individuals a les nostres cròniques, però ara que la Lliga s’ha acabat definitivament, ens sembla de justícia fer algunes mencions. Els més de 60 jugadors utilitzats en els 7 equips són un actiu del club del qual podem presumir, però especialment i dins dels herois de l’equip A:

Herminio Herraiz: el nostre Gran Mestre, número 1 del club, ha mostrat un excel·lent compromís amb l’equip i el grup. I no només ha “parat els cops”, com se sol dir, sinó que la seva performance és destacable: 6/10, amb una sola derrota contra el fort GM Vocaturo. Molt sòlid quan ha calgut i valent en ocasions, en un parell de partides podria haver-se endut el punt sencer i elevar encara més aquest gran paper.

Salvatore Dalo: a banda d’Herraiz, ha estat el jugador més destacat de la “davantera” del primer equip. Integrat perfectament amb el grup, a banda d’un excel·lent jugador, és un apassionat que transmet optimisme. Damunt del tauler, uns excel·lents 6,5/11. No seria d’estranyar que l’any que ve ocupés un tauler superior… potser el segon?

Pau Juan: va començar com un coet (5/6), i al final ha perdut una mica de pistonada, descansant alguna ronda (necessària: ja el tenim a la universitat). Finalment, uns bons 6 de 9 que el consoliden com a peça clau de l’equip, i que l’exemplifica com a mirall per als nanos que pugen de la pedrera.

Xavi Serrano: juntament amb Rubén Martín, és el jugador emblema de l’equip, en el sentit que són els que més porten al primer equip. Finalment, s’ha erigit com a “màxim golejador” amb 7 de 10, complint la seva tònica de cada any: “hivernar” escaquísticament durant l’estiu i posar-se piles d’alt voltatge per a la Lliga.

Catalunya B: fi de l’aventura

Després de superar la setmana passada, contra pronòstic, el Comtal, la ronda definitiva per accedir a Primera Divisió ens enfrontaria a un dels vuitens classificats de Primera, en aquest cas el Barcelona UGA B. El filial del revalidat campió de Catalunya és d’un d’aquells Drs. Jekyll i Mr.Hide que ha presentat alineacions molt dispars durant la lliga regular, cosa que l’ha acabat portant fins aquí.

Tractant-se d’un playoff per garantir la permanència i jugant a casa, el més probable és que armessin l’equip amb els seus millors efectius i així ha estat. I més tenint en compte que ahir el seu primer equip es jugava el títol i per tant no va tenir baixes. Els locals han jugat amb 5 mestres catalans, tres dels quals per sobre dels 2200, i per darrere amb jugadors en forma com Fernando Cárdenas, que en alguns matxos de la Lliga havia jugat entre els taulers 2 i 4 (avui anava de 7). El resultat final, 6-4, reflecteix la diferència entre els dos equips. Si bé pujar no era un objectiu inicial – ho hem repetit molt cops- quan un equip entra en dinàmica guanyadora sempre vol una mica més, i les ganes dels nostres s’han notat, fins al punt de lluitar el matx fins ben bé al final contra un equip que, d’haver anat així totes les rondes, hagués aspirat als primers llocs de la categoria.

Pel que fa al desenvolupament del matx, els nostres sempre han anat per darrere en el marcador, però en molts moments amb només un punt de desavantatge i partides obertes. En els duels amb els MC hem aguantat bé el tipus (2,5 de 5): victòria de Xavi Guerrero vers Castells; taules en les partides Richard Guerrero- Morcillo, David Martín – Moyano i Vigo -Monclus i derrota de Baeza enfront de Pere Llobet. Per darrere, la derrota més matinera, la de Jorge Rodríguez, sumada a la de Silverio contra Cárdenas han acabat decantant el matx. En aquesta partida, el nostre jugador semblava dur avantatge, però s’ha deixat qualitat en els apurs de temps. De res han servit les taules d’Alex Reyes ni la victòria d’un enratxat Marc Petit. Tampoc ha estat el dia de Pedro Serrano, que ha intentat forçar la posició contra Joan Llobet, però finalment ha acabat cedint; cal dir, per ser justos, que en Pedro ha hagut de menjar-se 9 negres en 11 partides aquesta Lliga.

Tot i la derrota, el B tanca la Lliga amb excel·lents sensacions, conscient que la Primera Divisió encara ens ve gran i que l’any vinent el més natural és que l’A sigui a Primera i el B a Segona. Una Primera Divisió amb els dos equips hagués estat, si més no, estrany. La bona dinàmica de la temporada, pel que fa al B, tindrà un altre premi la setmana vinent a Girona, amb la disputa de la Final de Copa Catalana d’escacs actius.

Hi ha jugadors d’aquest equip B que l’any 2012 jugaven habitualment a l’A; són alguns, però no són majoria. I aquell any, només en fa tres, l’equip A també va jugar un playoff d’ascens a Primera (reeixit amb un triomf 6-4 amb el Cornellà) i va disputar la final de la Copa Catalana de Segona (assolint una treballada victòria a Ponts). Té molt mèrit que aquest B estigui a prop del que llavors vam considerar com a gestes.

Jordi Morcillo

Ronda 10: Guanyar i esperar

Això és el que va fer ahir el Catalunya, en la represa de la Divisió d’Honor tres setmanes després, i el que haurà de fer la setmana que ve per seguir a la màxima categoria. La victòria contra el Sitges (6-4) era per una banda imprescindible i vital, però per l’altra va resultar curta i insuficient, ja que amb els resultats de la jornada a la mà, l’equip segueix sense dependre de sí mateix.

El Sitges es va presentar ahir al Casinet ja descendit a Primera, però amb una alineació ben competitiva i amb experiència. Les diferències d’elo eren paleses a la zona mitja i per darrere, sense ser molt exagerades, però cal tenir en compte que aquesta mena d’equips solen tenir els elos desinflats: el motiu és que són jugadors que cada any es “castiguen” el seu elo jugant a la màxima categoria, però els títols (hi havia un parell de MI i també MF) i les seves trajectòries feien que no fos un matx senzill.

Per la nostra part, vam tenir les baixes dels dos juvenils d’or (Pau Juan i Alex Sáez) que els dos darrers anys havien tingut una ascensió meteòrica i que ara, en el seu primer any a la universitat, han hagut de baixar un parell de marxes en la seva dedicació als escacs. Per darrere, ho vam cobrir amb un servidor i amb Bernat Fuertes. El matx pintava molt bé durant molta estona: no només semblava que la victòria seria factible, sinó també per un marcador força ampli, cosa que faria augmentar les opcions de cara al darrer dia.

Les victòries meva, la de Hermes Dalo (en poc més d’una hora) i la de Xavi Serrano, combinada amb les taules de Fuertes contra un juvenil molt interessant del Sitges (Emilio Molina) posaven un 3,5-0,5 al marcador. Aquest còmode avantatge, sumat a posicions prometedores o almenys no inferiors, ens feien pensar en sumar 7 ó 8 punts. Però el Sitges no va venir a Sants a passejar i fins i tot van incomodar la nostra victòria final. Ballesteros, tot i la qualitat de més, no va poder frenar l’atac del seu rival; com tampoc ho va poder fer Jordi Amigó contra el MI Enrique Fernández (3,5-2,5). Quasi simultàniament, Joan Canal feia bo un final amb avantatge, que s’havia guanyat després de brillants cops tàctics (4,5-2,5). A la zona mitja, Rubén Martín deixava escapar mig o un punt contra el capità del Sitges, Almirall, mentre que Felipe Vera assegurava les taules després de molta simplificació en una posició que venia de complicar-se. 5-4 i tot quedava pendent de la partida entre Herminio i Santi Beltrán (MI), on el nostre jugador duia peó de més durant tota la partida. Herraiz va decidir entrar, amb bon criteri, en un final de dames, amb fàcil creació de peó passat i amb el rei protegit de possibles escacs rivals.

Amb el 6-4 al marcador, tots estàvem pendents del matx del Foment (Foment-Mollet), on tot el que no fos una victòria local ens donava la possibilitat de dependre de nosaltres en el darrer matx, contra el Terrassa (que a més va cedir mig punt amb el Montcada). Però allà, al Foment, la truita sí que es va girar, i d’un 2-4 es va passar a un 6-4 que ens deixa penjant d’un fil. Les comptes són clares: cal guanyar a Terrassa i esperar que el Foment no ho faci a Sitges.

Hi ha altres combinacions més recargolades, però dependrien de golejades i no cal contemplar de moment. Com que el matx de Terrassa ja serà prou dur, l’objectiu del Catalunya ha de ser intentar guanyar-lo, encara que sigui per la mínima: no sigui cas que, entestats en aconseguir un resultat de proesa, ens deixem més punts del compte i no siguem capaços ni de guanyar. Amb tot, si ni la victòria ens val, ens haurem acomiadat de Divisió d’Honor mossegant i guanyant. Dissabte que ve, 18 d’abril, el desenllaç.

L’aventura del Catalunya B continua

Ja fa setmanes que comentem que el Catalunya B es manté, pels pèls i a empentes i rodolons, en una posició que no esperava al principi de la temporada: sempre al capdavant del grup, després classificat per al playoff i ara classificat per la segona, i definitiva, eliminatòria per accedir a Primera Divisió.

L’empresa d’avui era prou complicada, si tenim en compte l’entitat del rival, el Comtal, i la munió de baixes que tenia l’equip B: les que arrossegava de l’equip A i les pròpies del B. L’equip s’ha completat per darrere amb els habituals jugadors del C Marc Maspoch i Marc Torres, que en tot el campionat han puntuat força bé.

I des que utilitzem aquesta fórmula (a partir de la ronda 7, quan vam anar a Calaf ja salvats), l’equip no para de guanyar: no hi ha ordres d’equip d’entrada. Tothom té llibertat de moviments des de la primera jugada, ja que l’objectiu de l’ascens sobrepassa les aspiracions inicials. I, pels motius que siguin, potser per aquesta manca de pressió, els matxos s’acaben posant de cara i es guanyen.

També cal dir que el Comtal no ha portat el seu millor equip, que seria molt digne de Primera Divisió. Potser no tenien, com nosaltres, una necessitat imperiosa de pujar, o simplement que alguns jugadors van plantar-se en les 9 rondes de sempre, abans de Setmana Santa.

Les alineacions d’avui, doncs, han estat molt similars, amb diferències significatives només al primer i a l’últim tauler a favor seu. No he seguit el matx en directe, però pels volts de la una, en David Vigo m’informava que no fes plans per diumenge que ve, que tornaríem a jugar. Els nostres es posaven llavors amb un avantatge de 2,5-3,5 i amb dues partides amb avantatge, amb l’afegit d’un desempat holandès favorable, en cas d’un hipotètic 5-5.

Les claus de la victòria s’han cimentat en què els jugadors més enratxats durant la lliga regular han seguit puntuant (Vigo, Guerrero, Silverio), i altres que es troben en línia ascendent ho han confirmat: David Martín guanyava al primer tauler, amb negres, al MC Joan Xancó; mentre que Marc Petit es desfeia del jugador local Ricard Nadal, l’elo del qual ja és sabut que sol ser inferior al seu potencial de joc.

La setmana vinent agafarem un dels dos vuitens classificats de Primera Divisió: el Reus Deportiu o el Barcelona UGA B. Tots dos àmpliament superiors al nostre equip, però després de la sorprenent ratxa que portem, res no es descartable. D’aquí a una setmana sabrem si mantindrem un equip a Divisió d’Honor i un altre a Segona, o tindrem un a Primera i un a Segona; o qui sap si els dos equips a Primera… Ara, que si el primer equip es queda a la màxima categoria i el segon puja a Primera Divisió, m’hauran de punxar i no em trauran sang.

L’actuació del Catalunya B aquest any és com la d’un jovenet que flirteja amb una senyora atractiva, molt més gran que ell i madura. De moment, la senyora (que es diu Primera Divisió), ens dóna corda i l’aventura segueix. Potser la setmana vinent ens dóna carbassa, o qui sap si finalment es quedarà amb aquest jovenet descarat. En tot cas, ha estat divertit.

Jordi Morcillo

Ronda 9: Sense marge d’error

La derrota d’ahir a Mollet (7-3), en aquesta segona jornada de la fase per la permanència a Divisió d’Honor, és dolorosa. Però deixa les coses molt clares per al nostre equip: o guanya els dos matxos que queden (11 i 18 d’abril contra Sitges i Terrassa) o l’any vinent tornarà a Primera Divisió. És probable que ni les dues victòries siguin suficients, en funció de “goal average” general, però tot el que no sigui fer un 2/2 ens condemna al descens.

No era el millor dia per intentar puntuar, però a aquestes alçades de competició qualsevol dia és bo i fins i tot determinant. Els locals, després d’entrar amb mal peu a la segona fase, encara havien de sumar alguna cosa per segellar definitivament la permanència; i amb aquest propòsit van portar un equip pràcticament titular, llevat del número 1, el GM Bachman (aquests dies per les Amèriques). La resta, les cares habituals: aquesta mescla de joventut (Garriga, Cristian Fernández, Amores, Bals) i veterania (Valdez, Montilla, Morros, Guillem Garcia, Romero) i el plus que dona un jugador “top” com Daniele Vocaturo.

El matx va estar molt equilibrat fins vora les 20h, amb el marcador assenyalant durant una bona estona un 3-3 i quatre partides encara vives. Fins llavors, convincents victòries de David Vigo per darrer i Hermes Dalo, tauletes en menys de 20 jugades de Sáez i Felipe Vera i derrotes de Jose Miguel Baeza, que debutava a Divisió d’Honor, i Pau Juan. Baeza va quedar asfixiat a l’obertura i Pau Juan no va poder defensar l’activitat i espai del seu rival. Esperem que aquest sotrac de dues derrotes el pugui pair, perquè en Pau serà clau per la permanència, com ho va ser per pujar a Primera i a Divisió d’Honor.

I a partir de les 20h, l’intercanvi de cops va derivar en un KO tècnic, quasi una “pallissa”. Algunes partides es van “tombar”, com la de Joan Canal amb Pere Garriga. El mateix Garriga va afirmar que, amb qualitat de menys, es veia perdut, però va trobar un detall per entrar en un final de torres millor per a ell. Les partides incertes (Amigó-Valdés i Rubén- Montilla) es van girar del seu costat, gràcies a una millor eficàcia en el càlcul. I la que ja estava pitjor – Herminio duia peó de menys de feia estona – no la vam poder igualar. Del 3-3 al 7-3.

Novament, una derrota que té conseqüències negatives en dues direccions: en la classificació, ja que la lluita es redueix a tres equips dels quals se salvaran dos (Terrassa, Foment i nosaltres). I també en la moral de l’equip, ja que l’efecte de la derrota i també per com es produeix (en posicions favorables o correctes) poden incidir en els matxos que queden.

Però avui toca també veure el got mig ple i agafar-nos a l’esperança que queda: només dos matxos que s’han d’intentar, un a un, guanyar. I per altra banda, l’aturada de tres setmanes, amb Setmana Santa pel mig, crec que ens pot anar bé per agafar aire i forces: l’equip ho necessita.

La nostra felicitació al Mollet, un club que ha tingut una evolució força semblant al nostre a nivell esportiu; ens vam trobar per darrer cop el 2011, a Segona Divisió (5-5 llavors) i ens hem retrobat a la màxima categoria. Tant de bo el 2016 ens hi enfrontem novament,

Catalunya B es troba amb un playoff

Les opcions de l’equip B d’assolir l’ascens o la promoció d’ascens a Primera eren, a nivell de probabilitat, força altes. Calia puntuar a Santpedor i si a més el líder Tres Peons B punxava, els nostres eren líders i pujaven a Primera Divisió.

Però, com ja havíem dit, no és un objectiu pel qual calgués “cremar les naus”, i vistes les baixes de l’equip A i les necessitats de l’equip C, el nostre segon equip ha anat a Santpedor amb un equip debilitat. Quatre baixes de jugadors habituals (alguns perquè van anar a l’A, altres per feina i altres per ajudar el C) no han desplomat del tot l’equip, però en tot cas avui no hi havia instruccions ni pressió: cadascú jugava la seva partida; i el que vingués, benvingut seria. Que pujar no sigui un objectiu (i fins i tot que tingui aspectes contraproduents) no significa però que, un cop davant del tauler, els nostres no juguin per guanyar. La majoria som d’un o dos tornejos l’any i, quan ens hi posem, ens agrada competir.

El B tancava l’equip amb Clemens Bieg, habitual dels equips C i D, però – com ell mateix afirmava- en ratxa negativa; i Daniil Kobelev, jove rus de 14 anys que ja ha donat ensurts a jugadors de +2100 en el poc temps que porta a casa nostra. No obstant, han estat els dos primers jugadors en perdre i semblava posar el matx coll amunt. Però probablement, el fet de no mirar el marcador ens ha beneficiat i hem jugat sense complexos.

La victòria s’ha forjat en el bon comportament – avui sí- de la nostra davantera (3,5/4). Fins i tot s’ha donat la situació curiosa que el seu primer tauler, Albert Sanfeliu, perdia la seva primera partida a la Lliga, mentre que un servidor guanyava el seu primer punt sencer. Les victòries, a més, de Bernat Fuertes (ràpid però inspirat), Pedro Serrano (patidor com sempre amb les seves posicions), Marc Petit (que va entrant en ratxa) i Silverio (l’únic invicte ja a l’equip A i B), sumades a les taules de David Martin, han posat el 4,5-5,5, deixant sense transcendència les derrotes d’Alex Reyes i Xavi Guerrero.

L’equip B, doncs, sense fer una Lliga aclaparadora, guanyant molts matxos amb un pèl de sort, se situa segon i es guanya (merescudament o no) el dret a jugar la promoció d’ascens a Primera, juntament amb els altres segons de la categoria, diumenge 12 d’abril. Els guanyadors d’aquesta primera eliminatòria es veuran les cares amb els vuitens de Primera Divisió, el 19 d’abril.

No oblidem tampoc que aquest Catalunya B ja va guanyar-se el dret a jugar la Final de Copa, que es jugarà el 26 d’abril a Girona. Si supera la primera eliminatòria de la promoció, això voldrà dir que haurà tingut una marató de 13 diumenges (11 de Lliga i 2 de Copa) donant guerra. Vaja, les dones no estaran gaire contentes…

L’equip C perd el tren de l’ascens

No ha pogut ser: el Catalunya C, l’equip del club en més bona dinàmica (8 de 8) i amb més opcions pràctiques d’assolir el seu objectiu (era guanyar aquest matx), ha perdut clarament amb el fins avui co-líder Vila Olímpica. Els dos equips venien reforçats, i el nostre per gentilesa de l’equip B, però la jugada ens ha sortit al revés del previst.

El Vila Olímpica era superior als taulers de davant i nosaltres en els de darrere, però com han vingut demostrant durant tot el torneig, tenir a dos jugadors de la talla dels germans Ventura Bolet en aquesta categoria (a 8 taulers) és una garantia. A més, la resta de jugadors estaven en una dinàmica positiva i, de ben segur, plens de moral. Això es venia notant en els resultats que han anat aconseguint, majoritàriament golejades, i també s’ha notat avui.

Però novament veient el got mig ple, veiem l’equip C que cada any puja un esglaó més a la categoria, on fa 2-3 anys patia per salvar-se, l’any passat era en terra de ningú i ara ja aspira fermament a pujar de categoria. Lluitar per alguna cosa mirant cap amunt, com ha estat el cas del C enguany, fa motivar els jugadors i crea també equip i “bloc”. Esperem que el bloc torni l’any vinent amb les mateixes ganes.

L’equip D torna a perdre però “el salven”

El Catalunya D, en un grup de bojos de la Segona Provincial, ha assolit per fi la permanència matemàtica, sense haver de dependre dels descensos compensats i situant-se en 8a posició, La derrota avui a Sabadell, contra un reforçat Sabadell E (5-1) ha fet que haguéssim d’esperar altres resultats durant la tarda per certificar d’una vegada aquesta vuitena posició en una mala temporada del nostre quart equip.

Per tant, ben bé podríem dir que, almenys avui, l’equip no s’ha salvat, sinó que l’han salvat. Clar que un descens de 4 punts quedant penúltims hagués estat grotesc, veient amb incredulitat com la diferència entre el 3r (4,5) i el 9è (4) hauria estat de només mig punt.

L’any que ve, novament a donar la talla a Segona Provincial, però ho faran ja com a Catalunya E, ja que l’E, per sorpresa nostre, canviarà de lletra gràcies al seu ascens.

El Catalunya E puja de rebot

La setmana passada havíem enterrat les opcions de l’equip E, que quedaven pendents d’una carambola de resultats no massa lògics. Doncs el mort encara estava viu i la combinació s’ha produït: els nostres, el Catalunya E, ha guanyat bé al Vila Olímpica B (1,5-4,5) mentre un dels dos primers, el Tres Peons H, perdia contra pronòstic contra el Peona i Peó F (2,5-3,5) i ens cedia el segon llo en safata.

Com dèiem, l’equip E puja a Primera Provincial, conviurà amb el C i es passarà a dir Catalunya D. Un bon aparador per als nostres joves, que necessiten anar jugant amb el munt de jugadors experts que hi ha a tots els clubs d’aquesta categoria.

Finalment, l’estratègia dels equips D i E, minuciosament estudiada pel “super-delegat” Miguel Ayllón ha donat els seus fruits, potser amb més incertesa de la prevista: un dels equips puja i l’altre es manté. El nostre reconeixement als jugadors que han format part, ja que molts d’ells han actuat en ambdós equips.

F i G acaben guanyant

Els dos equips de 4, els de Tercera Provincial, han acabat sumant, cada un, les tres últimes victòries. En el cas de l’equip F, ni el 1-3 aconseguit amb el Sant Josep E ni un hipotètic 0-4 eren suficients per lluitar pel primer lloc, aquesta possibilitat ja es va esfumar amb la curta victòria de la setmana passada.

I pel que fa al Catalunya G ha acabat guanyant, assolint el seu primer 0-4 (amb el Jake E) i amb molt bon regust, ja que fins la setena ronda no havia assaborit el triomf.

El Catalunya encara no tanca la paradeta pel que fa als equips, però sí pel que fa al gruix dels seus jugadors, aquesta major part de la massa social a qui no tornarem a veure fins els volts de gener del 2016. Esportivament hem assolit alguns objectius i d’altres se’ns han escapat, però la sensació de creixement i de constància l’hem pogut mantenir. 9 rondes alineant a 48 jugadors i sempre presentant equips competitius d’acord a la categoria és per estar satisfets.

Jordi Morcillo

Ronda 8: El Catalunya, contra les cordes

La jornada d’ahir, la primera d’aquesta segona fase de Divisió d’Honor, va ser sens dubte la més amarga de les vuit que portem, ja que a la nostra derrota contra el Cerdanyola del Vallès (3-7) cal afegir els altres resultats del grup, ja que cap d’ells ens va ser favorable.

L’amargor no es va reflectir només en els resultats, sinó en les sensacions, ja que l’equip es va mostrar espès i encallat. Sens dubte, vam deixar escapar una bona oportunitat de puntuar, tenint en compte que el Cerdanyola no va portar el seu “deu” de gala. Això sí: la seva alineació era perfectament competitiva, amb jugadors amb experiència a la màxima categoria, però el 3-7 final –i sense guanyar cap partida- va ser un cop molt dur, després del qual no tindrem més remei que reaccionar.

El matx va començar amb unes taules ràpides entre Felipe Vera i Llàtzer Bru. I una mica més i aquestes taules provoquen unes altres d’Oratowsky, que sembla ser que preferia tornar a terres tarragonines en cotxe i no ajudar el seu equip a guanyar un punt factible al tauler 2. Les taules, però, contra Jordi Amigó, van arribar força més tard, però no massa jugades més tard, ja que el GM rus va apurar-se de temps d’una manera exagerada, sortint de l’obertura amb només 4 minuts al rellotge.

Abans que això passés, ells ja havien agafat avantatge a la partida Joan Canal – Julio Hernando, en una partida boja. No obstant, el matx no pintava tan negre, ja que algunes partides es posaven interessants a favor nostre, com al 1r tauler (Herminio podia obtenir avantatge clar) o per darrere, amb un final favorable per a Xavi Serrano i una interessant entrega de qualitat d’Alejandro Sáez. Però d’aquestes tres opcions de victòria, només vam poder rascar dues taules i aquí el matx ja es va fer insalvable.

Si bé per davant l’equip va aguantar (2 de 5), per darrere l’equip no va ser capaç de sumar més que les taules en la citada partida de Xavi Serrano i unes altres en una posició molt equilibrada de Rubén Martín. Tampoc va ser el dia de Sergio Ballesteros, qui semblava haver entrat en un final que es podia entaular, tot i que el seu capità, el MF Gabriel Castellet, el va portar amb molt bona tècnica. I per mal dia, el de Pau Juan, fins ahir invicte, que es va trobar escanyat per la parella d’alfils del seu rival i no li va sortir res.

Ara sí que l’equip necessita oxigen, ja que és penúltim. Les opcions de permanència són, matemàticament, més que factibles, però els resultats d’ahir ho han complicat moltíssim: per una banda, la derrota del Mollet (4 punts) contra el Montcada (2,5) fa que aquests ens superin i que els molletans encara necessitin puntuar per assegurar la salvació; i segur que ho intentaran com abans millor, és a dir, en el següent matx contra nosaltres. D’altra banda, la victòria del Terrassa amb el Foment fa que els del Vallès ens igualin en punts i ens superin en desempat (un altre dels pals del resultat d’ahir). Tal com estan les coses, potser els 4 punts estimats no siguin suficients.

En tot cas, mentre hi ha vida hi ha esperança i amb 8 rondes ja hem vist que l’equip té dies bons i dies dolents. Esperem que els tres propers siguin dels bons.

El Catalunya B frega el ridícul i guanya

Tampoc està resultant gaire regular el segon equip, almenys a nivell de joc. Però, a diferència del Catalunya A, a Segona Divisió sovint els errors es perdonen, cosa que a la màxima categoria això no passa. I avui hem tingut un nou exemple d’això.

La jornada al Casinet començava amb el tradicional handicap d’aquestes dates de març: la Marató de Barcelona, que talla per complet els carrers que envolten el nostre local. Per sort, el Balsareny-Sallent ja estat previsor i ha sortit amb molta antel·lació per evitar ensurts. L’equip del Bages, amb escasses opcions d’assolir la permanència, ha vingut avui molt mermat d’efectius, amb un equip amb majoria de jugadors del filial i només tres teòrics titulars. Les diferències d’elo, tret dels dos primers taulers (amb dos MC de +2300), oscil·laven entre els 150 i 200 punts. Però com sol passar en aquests casos, no hi ha cap partida que es guanyi abans de començar i avui segurament hem jugat pitjor que mai.

El nostre equip ha agafat diferència amb les victòries als dos darrers taulers, de Marc Petit i Alex Reyes, si bé aquest podia perfectament haver perdut si el seu rival arriba a precisar una mica. Les taules al primer tauler, entre un servidor i Maurici Tarragó, les de Sulleva i les de Guerrero posaven un fictici 3,5-1,5,. Ben aviat, Baeza i David Martín perdien i l’empat a 3,5 ho deixava tot enlaire, ja que de les tres partides restants, Pedro Serrano ho tenia millor, però havia de demostrar-ho; Silverio (el pitxitxi del 100% fins avui) també estava espès i entrava en un final de peons perdedor i David Vigo, amb dama i alfil contra dama però pocs peons no trobava la manera de guanyar, obviant un definitiu canvi de dames.

Afortunadament (un dia més) les coses s’han tombat del nostre cantó, però avui deu haver aparegut la Verge d’Almeria, que ara mateix no sé com es diu, ja que a Silverio Martínez li han perdonat la vida quan el seu rival coronava fàcilment abans que ell. Taules, i amb el 4-4 les taules de David Vigo, quan ja no podia guanyar, eren suficients ja que Pedro Serrano ja tenia dos peons de més i passats.

L’equip segueix segon, a un mig del líder Tres Peons B i mig més que el sòlid Santpedor, que ens rebrà la setmana vinent. Una victòria o empat ens posaria a la promoció d’ascens a Primera Divisió, llevat que el Tres Peons no fes els deures a Súria (en aquest cas pujaríem directe). La derrota ens situaria en una tercera posició molt digna, i en tot cas guanyada a trompicons. Així doncs, el matx de diumenge al poble d’en Guardiola serà com una primera eliminatòria d’ascens. Sigui com sigui, la jugarem sense pressió, ja que hem d’assumir que la Primera Divisió ens vindria un xic gran.

L’equip C segueix patint i jugarà una final

El Catalunya C segueix anant a remolc del Vila Olímpica en aquest grup I de Primera Provincial. Mentre ells segueixen golejant setmana rere setmana, als nostres els costa Déu i ajuda tirar els matxos endavant.

Avui el tercer equip rebia un dels molts Tres Peons que corren per la Lliga, en aquest cas el seu E, amb alguns taulers de 1700 per darrer. Els nostres tenien el reforç de Jorge Rodríguez, habitual del B, i han patit per guanyar 5-3. A banda del Jorge, han pogut guanyar els enratxats Jose García, Pepe Angulo, Marc Torres i Clemens Bieg.

La setmana que ve ja no hi ha volta de full: matx decisiu amb el Vila Olímpica, on només serveix la victòria. Esperem que les baixes no ens afectin molt i puguem competir de tu a tu per posar un tercer equip a Preferent, que no és poca cosa.

Com fer 4 punts i no salvar-se encara

Sembla el títol d’un llibre d’auto-ajuda, però és el resum de la situació del Catalunya D, que ja ha assolit 4 punts, pujant a la cinquena posició del grup, però una combinació ben lògica el pot deixar encara, l’última jornada, penúltim amb 4 punts, en una categoria on poden baixar els dos darrers, en funció dels descensos compensats.

La victòria d’avui per 4-2 contra el Barad B, no obstant, era absolutament necessària i realment hauria de produir-se una patacada per no seguir a la categoria l’any vinent. Diumenge que ve, no és notícia, un altre rival directe, el Colon Sabadell E: en aquesta categoria quasi tots ho són (concretament del 3r al 9è).

El Catalunya E enterra les seves opcions

Com ja vam anunciar la setmana passada, el Catalunya E podia obtenir l’ascens guanyant avui. El perill venia del fet de jugar amb un rival directe, en aquest cas el Tres Peons H. La immensa quantitat de jugadors que tenen els de Gràcia els ha permès fer un equip ben reforçat, amb jugadors veterans per davant i dos taulers desconeguts, de noms impronunciables, de poc més de 1700.

També els nostres anaven ben reforçats, però el matx s’ha escapat per la mínima (2,5-3,5) i l’equip ha baixat a la tercera posició. La setmana que ve, també a la Vila Olímpica, havia de ser una final i potser només serà de consolació ja que cal esperar que els dos equips de dalt (Tres Peons H i Congrés C) punxin i nosaltres guanyem.

Som dels pocs clubs que podem presumir de tenir diversos filials relativament ben situats i competitius, amb possibilitat d’equilibrar les alineacions en funció de les necessitats. Però sens dubte el Tres Peons ens supera, i està a punt de plantar, per exemple, el segon equip a Primerà Divisió i el vuitè (!) a Primera Provincial.

El Catalunya F tenia les seves opcions, però depenia de guanyar per golejada a la Lira E, i la cosa finalment ha quedat en una pírrica victòria (2,5-1,5). L’equip és tercer, però ha d’esperar un parell de punxades quasi improbables dels equips de dalt. El bloc dels darrers dies (Celma, García-Lavernia, Navarro i Núñez), mereixen però un aplaudiment ja que s’han il·lusionat amb la possibilitat i ho han intentat.

Molt més avall en la classificació trobem el Catalunya G, però que finalment ja va guanyant i aquesta setmana ja ha sumat la seva segona victòria, contra el recent creat club del Casal de Sords, per 2,5-1,5. Bona puntuació, enguany, del debutant Toni Blasco.

El Casinet, pel que fa a jornades massives, tanca portes avui a la Lliga. No ha estat una bona jornada (tot i les 5 victòries), però no oblidem que obrir cada diumenge el local i asseure 76 jugadors (més els 20 de dissabte) ens indica que com a club seguim molt vius.

Jordi Morcillo

Ronda 7: Tot està per fer i tot és possible

Parafrasejant al poeta Martí i Pol, podem definir la situació actual del Catalunya en aquesta primera temporada a la màxima categoria dels escacs catalans. Després de la derrota, justa però ajustada, ahir contra el Tres Peons (6-4) l’equip s’enquadrarà irremeiablement al grup de la permanència. El càlcul més optimista deia que una carambola a quatre bandes ens podia deixar matemàticament salvats i en el grup capdavanter, però era força improbable i ara la realitat mana: tot està per fer, perquè caldrà sumar més victòries, però tot és possible, perquè les opcions de mantenir-se són matemàtiques i reals, vist el bon comportament de l’equip cada setmana.

El matx d’ahir es va jugar al Club de Tennis la Salut, a tocar del Parc Güell, en una zona on l’accés i l’ambient fan la sensació de trobar-se en un lloc que no és Barcelona. La sala de joc, força elegant i còmode, no estava exempta però del soroll proper d’una sala plena d’apassionats jugadors de dòmino. Els de Gràcia, tot i la seva condició de ja classificats pel grup pel títol, no van afluixar pel que fa a alineació (i a més el seu B també ha d’anar fort) i van presentar un equip proper al “10 ideal”. D’altra banda, ja han demostrat moltes vegades que, com nosaltres, la Lliga és per a ells una cita obligada, vagin més o menys necessitats de punts.

El matx es va lluitar amb possibilitats durant quasi les quatre hores que va durar, tot i que haver agafat avantatge d’entrada ens hagués permès jugar una mica amb el marcador, que sempre ens va ser contrari. L’equip ahir tancava amb Bernat Fuertes i Xavier Guerrero, dos jugadors amb qualitat suficient per a jugar en aquesta posició. Fuertes, jugant contra la MFF Judit Clopés, va assolir posició quasi guanyadora, però no va afinar en la simplificació i va entrar en un final amb peó de més però amb els maleïts alfils de diferent color. El seu mig punt, combinat amb el mig punt de Joan Canal i la derrota de Xavier Guerrero, al qual van dinamitar l’enroc, va posar un 2-1 que ja no vam poder aixecar.

A partir de llavors es van succeir les taules en posicions on podíem haver patit més (Jonathan Cruz vs Herminio Herraiz i Ballesteros vs Leiro); però a la vegada, algunes posicions es tornaven agudes i entraven en els apurs de temps. Qui tenia la partida pitjor, Jordi Amigó contra Filemón Cruz, no la va poder aixecar i la diferència de 4-2 era una llosa, però de les quatre partides restants se’n podien haver guanyat, amb una mica d’encert, ben bé 3. Una mica de sort vam tenir quan a Daniel Boix, rival de Felipe Vera, se li va caure la bandera (4-3), tot i que també cal atribuir el mèrit al nostre jugador, perquè va resistir bé moltes de les envestides del seu rival. Però menys sort (o encert) va tenir Salva Dalo, quan es va deixar un detall tàctic que perdia peça, quan podia consolidar el peó de més. Més o menys simultàniament, Rubén Martín perdia després que Jaume Gallart fes un sacrifici brillant i efectiu que provocava una mort lenta del nostre jugador. I la nostra segona victòria, poc abans que Dalo abandonés per situar el 6-3, va ser de Xavi Serrano, un dels homes més en forma de l’equip, en una posició amb dama contra torre i alfil.

L’equip finalment ha acabat la primera fase amb 2 punts, un botí que no ens fa ser pessimista de cara a la segona, però ben bé caldria sumar-ne un parell més, i a poder ser no descuidar la diferència de punts de tauler. Els 4 matxos restants (amb la Setmana Santa pel mig) dictaran sentència: Cerdanyola del Vallès, Mollet, Sitges i Terrassa. Si bé alguns seran més rivals directes que altres (el Mollet està virtualment salvat), qualsevol jornada és bona per a sumar. Però això ho saben tots els equips i ningú no afluixarà, ni tan sols el Sitges (0 punts), que ja va demostrar l’any passat ser un Dr.Jekyll i Mr.Hide quan es va veure amb l’aigua al coll.

El Catalunya B lluitarà per l’ascens a Primera Divisió

El que fa 3 i 4 anys era pel Catalunya A un objectiu, amb cert caràcter històric, ara és una realitat pel segon equip, en el seu primer any a la categoria. El Catalunya B, després de la contundent victòria a Calaf (2,5-7,5), se situa segon de grup per darrere del Tres Peons B, i depèn de si mateix per jugar el playoff d’ascens a Primera.

L’equip B es comença a sentir còmode a la categoria, i avui ha sumat la seva victòria més convincent, contra un rival amb una alineació molt respectable (i un pèl superior a la nostra). El Calaf és un dels clàssics de la categoria, tot i que enguany no viu la seva millor temporada esportivament parlant. Amb un equip majoritàriament veterà, aquest 2015 li tocarà patir per mantenir la categoria, però això el feia avui perillós. I més tenint en compte les baixes que presentava el Catalunya B: els qui van anar a jugar a l’A, a més d’Alex Sulleva. No obstant, hem mantingut el bloc amb 9 dels 12-13 habituals que alineem i calia buscar una solució per al 10è tauler: aquest ha estat el jove Marc Juan (de la saga dels Juan Bartrolí), número 40 de llista i 1898 d’elo, que per raons de proximitat geogràfica i sobretot escaquística  (es troba en franca progressió) ha jugat amb molta solidesa i ha sumat el punt.

La victòria de Marc Juan, sumada a altres força ràpides de Marc Petit i David Vigo posaven un 0-3 molt esperançador. Aquest resultat m’ha fet veure que no calia entrar en un final de 1X2 i he proposat taules abans que la cursa de peons es convertís en un polvorí. 0,5-3,5 que s’ha estabilitzat una bona estona (en concret, tota la primera part del Barça), fins que els visitants hem posat la directa, amb victòries convincents de Pedro Serrano i Silverio Martínez, i una altra més afortunada d’Alex Reyes, quan el seu rival ha abandonat un final que no calia pensar massa per entaular-lo. Les taules de Jorge Rodríguez, després de patir bastant, i l’única derrota, de Baeza, posaven un 2-7 sentenciador a l’espera de la partida de David Martín. Aquest, ja passades les 13,30h, ha entrat en un final de torre i cavall contra torre i ha provat de guanyar. Això, pel que sembla, ha ofès el seu rival, el veterà Batlle, que un xic més nerviós del compte, ha recriminat al jugador i al delegat (o sigui jo) que intentés guanyar un final de taules teòriques. Fins i tot ha argumentat que això es va veure en un final entre Anand i Carlsen, o fins i tot que posaria un escrit a l’acta argumentant que el seu rival li ha seguit un final així.

Vull pensar que han estat els nervis de quatre hores de partida (que al final han estat 4h45’) i –és la meva humil opinió- el temor a perdre aquesta posició, que si bé són taules teòriques cal jugar-les amb una certa cura per no deixar-se algun detall. Al final, després de més de 50 jugades, la resolució ha estat amistosa.

El local del Calaf és dels millors que recordo últimament, amb taules individuals, peces de fusta, grans finestres amb vistes i temperatura ideal. Ens hi hem sentit molt còmodes, tant com a la classificació. Sense cap mena de pressió, ara podem mirar la classificació des de dalt i veure que nosaltres, uns debutants a la categoria, podem jugar la promoció d’ascens sumant un punt i mig (o un punt si és a la segona ronda).

L’equip C supera un dur obstacle

Les possibilitats d’ascensos, a banda de l’equip B, passaven avui per Sant Martí, on els nostres C i E havien de guanyar per mantenir les opcions intactes.

El Catalunya C, amb algunes baixes pròpies i altres provocades per les baixes de dalt, ha presentat una alineació com sempre sòlida però no pas superior a la del seu rival, el Sant Martí C. El matx s’ha decantat per petits detalls, guanyant els nostres per la mínima (3,5-4,5). Cal destacar, novament, l’estat de forma d’alguns dels nostres jugadors: Miguel Ángel Escandell i Pepe Angulo, peces claus d’aquest equip que, si no ensopega la setmana que ve, tindrà una final el 22 de març a Vila Olímpica.

De moment, el nostre rival directe està guanyant amb més autoritat, tot i que el Catalunya C li pot disputar el matx amb superioritat en la majoria dels taulers. Però els resultats que està obtenint ens fan pensar en què són jugadors, a banda dels ja consolidats germans Ventura, en gran forma.

Catalunya D: Catalunya Diesel?

No acaba d’assegurar la permanència el nostre equip D, que al marge de les baixes i dels viatges no troba la millor forma dels seus jugadors habituals. Avui, en el matx a Santa Eulàlia de Ronçana, amb el Vall del Tenes C, tenia una bona oportunitat per deixar-ho liquidat, però l’empat a 3 situa els nostres al llindar de la penúltima posició (amb 3 de 7), que en funció dels descensos compensats pot resultar fatal.

El grup, certament, és imprevisible i fa que hi hagi un munt d’equips entre els 2,5 i 3,5 punts, i un d’aquests haurà de mastegar sorra. Esperem que, per fi, el factor camp sigui determinant la setmana que ve i l’equip pugui anar el darrer dia, a Sabadell, com qui diu “ a fer turisme”.

Cal destacar el bon rendiment d’en Pere Nin, que està salvant alguns matxos i demostrant que porta molts tornejos a les esquenes.

Catalunya E: primer “match ball”

Tornant a Sant Martí, no ho ha tingut tan complicat el Catalunya E, que segueix al capdavant del grup. Els nostres han guanyat amb solvència, 1,5-4,5, amb els ja habituals bons resultats de gent com Daniil Kobelev o Manuel Belmonte.

De tots els equips que aspiren a l’ascens (B, C, E i F, en menor mesura), l’equip E és qui ho té millor, ja que la setmana que ve té un “match ball” per guanyar-se una de les dues places. El seu rival, directe, serà el Tres Peons H, mig punt per darrere. Una victòria posaria l’equip a Primera Provincial, mentre que la derrota seria fatal i caldria anar a Vila Olímpica (contra el seu B) amb la necessitat de guanyar i agafar la calculadora.

També ha tingut excursioneta l’equip F, que ha arrencat un valuós triomf a Mataró, contra el seu equip D (1-3), amb els triomfs dels joves Julián García-Lavernia i Víctor Navarro i del capità David Celma. Tot i que les possibilitats d’ascens són escasses, les matemàtiques encara permeten albergar certes esperances, sobretot si la setmana vinent s’obté un resultat ampli.

Finalment, l’equip G ha guanyat (només amb una partida jugada) per 1-3 a l’Ateneu Colón E. La Lliga actual està resultant, des del meu punt de vista, apassionant, ja que tots els equips lluiten per objectius, de diferent índole però tots ambiciosos. Portem molts anys així: lluitant per objectius esportius, cosa que sempre agrada i motiva el personal. A vegades s’obtenen i a vegades no, però la sensació de ser-hi és el que ens fa tirar endavant.

Jordi Morcillo

Ronda 6: El Catalunya s’enganxa a la Divisió d’Honor

La sisena ronda d’aquesta històrica primera temporada a Divisió d’Honor erad’aquells dies marcats en el calendari com a jornades on les opcions de puntuar no eren una quimera. El rival, el Peona i Peó, era un os dur de rossegar, però sabíem que si els nostres estaven inspirats podríem lluitar el matx de tu a tu.

Les estadístiques, no mirades pas al detall sinó tirant de memòria, indiquen que el Peona i Peó (sigui el primer equip o un filial) se’ns sol entravessar. Sense anar més lluny, tenim el precedent del 2013: ells, amb la segona pitjor mitjana d’elo al grup de Primera Divisió, van assolir una ratxa de victòries que els va plantar a la darrera ronda en un matx caixa o faixa, contra nosaltres, que van resoldre per 6-4. Això els donava l’ascens a Divisió d’Honor i ens en privava a nosaltres.

Suposo que per aquest fet, que sempre cal fer una estimació a l’alça a partir del seu elo, els pronòstics a les xarxes socials indicaven que els del Guinardó eren clars favorits.

El matx, en què jugàvem com a locals, es va disputar ahir a la seu de la Federació Catalana, donat que la retransmissió al Casinet no era tècnicament senzilla, i a més els assajos per un concert podien posar soroll a la jornada.

Nosaltres vam recuperar el 9 inicial titular i en aquesta ocasió va ser David Vigo qui ocupés el 10è tauler, ja amb més confiança que mesos enrere. El Peona i Peó, per la seva banda, va jugar amb el seu equip habitual, basada en la força dels jugadors de la pedrera de diferents moments de la seva història (ara tenen entre 16 i 32 anys) i altres incorporacions més o menys recents a la part de davant que els dóna una gran consistència com a equip (Cuartas, Matnadze, Expósito, Ayza).

Tot i no ser físicament com a espectador del matx, la retransmissió a través del portal de la FCE em permet donar una visió global del desenvolupament del matx. El resultat final (6,5-3,5) i la distribució de punts (3 victòries, 7 taules i 0 derrotes) parlen d’una victòria amb certa autoritat. El moment on potser més inseguretat vam patir és al principi, amb el retard de mitja hora de Joan Canal, que tenint en compte com se sol apurar de temps i que precisament el seu rival (MF Josué Expósito) no és lent, feia presagiar una empresa difícil per al nostre número 3. Però, tot i els intents del jugador visitant per aprofitar la columna h, la qualitat de menys amb peons com a interessos per a Canal va ser suficientcontra-joc per crear problemes i acabar guanyant.

En les altres victòries (Xavi Serrano – Ezquerro i Rubén – Serra) vam anar agafant avantatge progressivament. Òbviament, també vam tenir partides de patiment, amb cert desavantatge, però no del tot definitiu, on els nostres van saber aguantar, com en el cas de Felipe Vera – David Ayza o Herminio Herraiz – Cuartas, on el GM colombià va buscar tots els detalls d’un final millor per a ell.

Altres taules es van moure en l’equilibri durant tota la partida (Subirachs-Vigo, Matnadze- Amigó, Capellades – Ballesteros), i en un parell més vam tenir alguna opció de guanyar (Dani Garcia – Pau Juan i Ferran Cervelló – Salva Dalo).

En conjunt, va ser el matx més rodó que hem jugat en molt de temps (inclosos matx decisius de l’ascens el 2014), per la dificultat del rival i com es va anar conquerint l’avantatge. Els nostres jugadors comencen a no sentir-se convidat de pedra a la categoria: amb 2 punts en 6 rondes (o bé en 4 rondes amb possibilitats de puntuar) la permanència encara està lluny i complicada, però ara ja sabem que l’equip està preparat per afrontar la lluita a la segona fase.

La següent ronda, amb el rocós Tres Peons, serà una nova prova de foc contra un rival ja no directe. En cas de puntuar, però, començaríem a tenir a tocar el somni, que cada vegada veiem més com un objectiu realitzable. Cada setmana destaquem un o altre jugador, però aquesta vegada cal donar un 10 a tots 10, perquè el bloc ha funcionat.

El Catalunya B segella l’objectiu amb patiment

Si el primer equip es comença a veure entonat, el B segueix donant símptomes d’irregularitat, però per segona setmana consecutiva ha pogut tombar el matx al seu favor. El rendiment de l’equip amb punts (4,5 de 6) és ja superior al que s’està veient sobre el tauler, però els bons dies d’alguns (normalment dels mateixos) està compensant els mals dies d’altres.

El grup II de Segona Divisió, ja ho vam dir, no té un patró clar ni cap ventafocs: això fa que la zona mitja s’eixampli i la permanència tingui un preu força alt. És per això que, en clau de permanència, arribar als 4,5 (amb 3,5 ó 4 es pot quedar 8è amb combinacions perfectament lògiques) era vital, tenint en compte que les tres darreres rondes poden posar-se molt coll amunt tenint en compte l’entitat dels rivals.

Avui, al Casinet, tocava rebre un rival amb característiques semblants al nostre: filial d’un club de la màxima categoria, equip compacte i gent força experimentada. Potser és en els darrers taulers on podíem marcar la diferència, però tampoc la nostra reraguarda està massa inspirada, per tant qualsevol zona era bona per sumar. Amb les baixes de Silverio, David Vigo (que ahir jugava a l’A) i Bernat Fuertes, tots tres jugadors que han puntuat força, calia que la resta donés un plus per obtenir botí.

Després d’una estona d’intercanvi de “cops”, amb les victòries de Marc Maspoch i Alex Sulleva i les derrotes de Pedro Serrano i Jorge Rodríguez, el 2-2 mantenia la incertesa ja acostant-nos a les 13h. Sort que les partides favorables no s’han torçat, i uns entonats Xavier Guerrero i David Martín posaven el 4-2. Resultat no pas definitiu, ja que de les 4 partides restants tres estaven pitjor i només Baeza tenia un pèl d’avantatge. La victòria, personalment, se’m segueix resistint, però amb patiment he pogut forçar unes taules en posició molt lletja que ens posaven amb un encara insuficient 4,5-2,5. Insuficient perquè Alex Reyes tenia un final per abandonar, Marc Petit entrava en un final possiblement perdedor i a sobre amb pocs segons al rellotge, mentre Baeza no acabava de desequilibrar.

Amb una mica d’encert, els visitants haguessin pogut posar el 5-5, però després de la derrota de Reyes, ni Batista (rival de Marc Petit) ha trobat la continuació guanyadora, ni Andrea Norte (rival de Baeza) ha igualat el final de torres. Taules i victòria, respectivament, que han posat un sofert 6-4 que és or pur en la nostra classificació i en una hipotètica gestió de futures baixes. Calaf, Balsareny-Sallent (equip molt dur tot i estar a la cua) i Santpedor diran si mereixem seguir a la zona alta del grup o bé si la Segona Divisió ja li està bé al nostre segon equip.

L’equip C es manté co-líder amb placidesa

El Catalunya C, ara per ara un dels nostres equips amb més aspiracions, ha obtingut una plàcida victòria (7-1) contra un molt debilitat Bellvitge-Hospitalet B, on en la majoria de taulers s’assenyalava una diferència d’uns 200 punts.

El grup es confirma com un frec a frec entre Vila Olímpica i Catalunya C, tot i que l’esperada final del darrer dia haurà de tenir el permís d’algun rival de certa entitat, com per exemple el Sant Martí C.

Aquest grup I de Primera Provincial de Barcelona es confirma com un dels és desequilibrats de la categoria, on alguns filials s’estan debilitant progressivament cada setmana, fins al punt que alguns ja van amb Vacants per darrera. Avui cal dir que, de les 6 rondes que portem, ha estat el dia on teníem més baixes, però el resultat ha estat força satisfactori: tots els equips tenien cara i ulls. La Lliga es comença a fer llarga per a tots, però afortunadament a la majoria dels rivals els afecta més que als nostres filials.

Segona i Tercera provincial: acostant-se als objectius

L’equip D, segurament el que més ha patit les baixes, segueix sense arrencar, però almenys ha pogut sumar un empat contra el sòlid Ripollet B. El grup on estem enquadrats, el 3 de la Segona Provincial, presenta equips força compactes, amb mitjanes d’elo sovint superiors a les que estem veient, sense anar més lluny a la Primera Provincial.

Avui el Catalunya D ha hagut de “tirar” de jugadors habituals de l’equip F per cobrir l’equip; i ho ha fet en tots els sentits, ja que han estat aquests tres jugadors (Albert Coll, David Celma i Xavier Giner) els qui han posat els punts per acabar igualant. Caldrà assegurar un puntet més per segellar la permanència, i aquest puntet passarà pel Vallès (Vall de Tenes i Sabadell).

L’equip E, per la seva banda, presentava avui una combinació de veterania i joventut (amb els joves Magí Bernat, Sergi Carbajal i Kobelev), imposant-se amb algunes dificultats al Peona i Peó F (4-2), que en algun moment ha pecat de manca de visió global, ja que amb 3-1 al marcador i dues partides obertes han cedit unes taules. El Catalunya D, a diferència del E, està situat en un grup força més assequible i ara ja, amb 5,5 només queda intentar l’ascens.

Per sota, als equips F i G, han pogut jugar molts dels que habitualment han de descansar quan tenim els efectius al complet. En aquest cas, lluny d’un possible ascens, també podem parlar d’objectiu.

A l’equip F (empat a 2 contra el Peona i Peó H), ha debutat amb victòria Julián García-Lavernia i també Miquel Solé, el veterà soci i membre de la Junta, si bé el seu debut és en termes d’aquest 2015: ell ja fa dècades que es va estrenar.

I finalment, a l’equip G (derrota 1-3 contra el Bellvitge-Hospitalet C), no hi havia debutants, però sí que ha assolit la primera victòria i únic punt de l’equip en Toni Blasco.

Hem entrat al mes de març, ja decisiu, salvant una difícil jornada per les baixes.A aquestes alçades, la majoria dels equips tenen els deures fets, si exceptuem l’equip A i el D, però les possibilitats ens fan ser optimistes: esperem que en el sopar de germanor, que enguany tindrà caràcter de gran esdeveniment pel 40è aniversari, puguem tornar a cantar aquest idil·li amb “el per equips” que fa una pila d’anys que dura.

Jordi Morcillo

Tercera derrota del Catalunya, però sense perdre el tipus

La classificació del grup I de Divisió d’Honor, després de tres jornades, parla molt clar: el Catalunya segueix a la cua amb 0 punts, a un punt dels qui ens precedeixen, i també a un punt de la salvació, si ajuntéssim els dos grups. Cada cop es fa més evident que, tot i que queden 4 rondes de la primera fase, hem de començar a mirar també com van els teòrics rivals de la segona, ja que aquest és, a nivell de classificació, l’únic consol després de tres derrotes.

Pel que fa a la imatge, però, la jornada d’ahir vers l’actual campió de Lliga, el Barcelona UGA, va deixar, al meu entendre, un llistó bastant digne. El resultat (2,5-7,5) reflecteix la teòrica i evident superioritat dels campions, però el desenvolupament del matx va fer que durant molta estona estiguéssim vius i amb possibilitat de no quedar-nos gaire lluny dels 5 punts. Però el que compta, al final, i més a la màxima categoria, és la capacitat de rematar partides amb avantatge o bé equilibrar les que tenen desavantatge. I aquests detalls són els que ens van faltar.

Fins les 19h no es va moure el marcador al Casinet d’Hostafrancs, on ahir s’hi va acostar força públic. Els dos GM Herminio Herraiz i Daniel Alsina firmaven taules en una posició de molt equilibri. Al darrer tauler, Alejandro Sáez no va trobar la manera de defensar correctament el seu rei, cosa que sembla que podia fer, per fer valdre l’activitat al seu flanc de dama, i l’atac de Luis Luna va ser definitiu (0,5-1,5). Bona partida, novament, de Pau Juan, que mai va semblar estar inferior contra Héctor Mestre, signant taules (1-2). Qui no va estar tan encertat com altres dies va ser Xavi Serrano, que amb els apurs de temps no va defensar correctament una posició inferior. Amb el marcador en contra (1-3), Joan Canal progressava una posició de doble fil, amb peons passats per bàndol, però que podia intentar guanyar al MI David Pardo. Els apurs de temps, altre cop, no li van deixar trobar la millor continuació i la cosa es va quedar amb taules mortes. Posteriorment, sembla ser que tampoc podia aspirar a massa més que a un torre i cavall contra torre. Qui si la tenia més guanyada era Rubén Martín, que amb un cop tàctic típic de problema hagués obligat a Guillermo Arias a l’abandó; en canvi, va ser ell qui va haver de forçar l’escac continu per no tenir problemes. Un 2-4 que era una llosa massa feixuga tenint en compte que de les quatre partides restants, tres estaven inferiors: d’haver-se guanyat una o les dues anteriors, potser la dinàmica del matx hagués canviat.

Finalment, només Sergio Ballesteros, que havia entrat en un final amb peó de més contra el MI Ángel Martín, va aconseguir mig punt més (i sembla que podia haver guanyat). Jordi Amigó també acabava cedint contra el GM Xavier Vila, en el duel entre els dos millors jugadors (n’estic 99% segur) de la Conca de Barberà, i Felipe Vera tampoc rascava res contra un eficaç Robert Alomà. Rondaven les 20,30h i el matx estava finquitat, però la cosa es va allargar més d’una hora: la MI Olga Alexandrova entrava en un final de dama contra torre i peó d’Hermes Dalo. Però com que el peó estava a tercera fila, no podia crear fortalesa. Això sí: per guanyar calia un munt de jugades precises, capturar el peó, i després una altra sèrie de jugades exactes per guanyar la torre. Tot i l’esforç del nostre jove jugador, la Campiona d’Espanya va mostrar tota la seva tècnica i es va imposar, després de més de 5 hores i 130 jugades.

Cal tenir en compte que ahir venia un equipàs, amb almenys (parlo de memòria), cinc campions d’Espanya individuals en diferents categories (abosluta, juvenil, edats, femenina). La nostra condició de candidat al descens es referma, però passi el que passi hem de seguir mostrant la cara combativa i compromesa, com ho demostra que per tercer dia hem anat a jugar de l’1 al 10.

Fe de errates: la setmana passada deia que des del 2011 no patíem 2 derrotes seguides i no era cert. Va ser el 2013, quan en les dues últimes rondes (contra Tres Peons i Peona i Peó) ens vam quedar sense ascens a Divisió d’Honor. Però ara sí que per buscar tres derrotes consecutives cal anar a la temporada 2007, a Segona Divisió, quan l’equip només va ser capaç de sumar 0,5 de 9 rondes i se’n va anar de cap a preferent. No obstant, aquella vegada ni tan sols va començar amb 0 de 3, ja que a la tercera ronda va ser quan va empatar contra el llavors potent Mataró. Per recordar un inici amb 0 de 3 caldria recórrer als més vells de l’indret…

L’equip B llença el matx i el liderat

Un dels matxos més complicats de l’equip B, a priori, era el d’avui contra el segon equip del Tres Peons. Els de Gràcia venien al Casinet com a líders del grup i mostrant, com nosaltres, alineacions força compactes. No obstant, algunes baixes de jugadors molts solvents a la seva davantera, com Bielecki o Martínez Pla, ens donaven alguna esperança més de poder puntuar, i fer-ho en forma de victòria.

I en tot moment, les possibilitats de fer-ho han estat visibles al tauler, sense que cap equip marxés en el marcador. Els dos homes més en forma de l’equip (David Vigo i Bernat Fuertes, amb 3 de 3), posaven els dos punts locals, a l’hora que cedien Pedro Serrano i José Miguel Baeza. Una de les partides que pintava pitjor, la meva contra Riera, l’he pogut igualar al final i el 2,5-2,5 donava bones esperances, ja que dels taulers restants almenys Guerrero, Alex Reyes i David Martín partien amb avantatge i Marc Petit semblava poder fer taules. Només Jorge Rodríguez semblava cedir, i així ha estat (2,5-3,5); i a partir d’aquí els avantatges s’han esfumat, i les igualtats s’han tornat en contra. David Martín, molt apurat de temps, ha agafat taules en una posició de doble fil, amb dames i alfils de diferent color. Però, tot i el 3-4, el matx encara es podia empatar o guanyar. No obstant, els dos peons de més d’Alex Reyes no han estat suficients per impedir un final de taules mortes, mentre que Marc Petit queia en l’únic recurs d’un ex-soci nostre emblemàtic, Carlos Vargas, que era canviar cavalls en un final amb un únic peó. Amb el 3,5-5,5, almenys la combativitat de Xavi Guerrero, arriscant amb valentia ha posat l’últim punt i ha deixat el marcador en 4,5-5,5.

Una derrota d’aquelles que fa mal, que ens aparta del capdavant de la classificació i ens obliga a anar a Vallfogona de Balaguer, la setmana vinent, amb la necessitat de sumar, si no volem que les urgències apareguin al nostre calendari. Esperem que la màxima es compleixi i que els jugadors que ho necessitem acabem agafant el ritme, si no l’equip pot patir perquè el grup està ple d’equips com aquest.

El Catalunya C dóna un cop d’autoritat. D i E fan els deures

El Catalunya C rebia l’equip amb qui compartia liderat, el Barad, un club modest però força emblemàtic de Terrassa. Tot i presentar una alineació força inferior en la majoria de taulers, els nostres han fet valdre el seu bon moment i s’han imposat per la mínima (4,5-3,5), curiosament guanyant als taules on érem inferiors. El grup és força complicat i hi ha equips, com el Vila Olímpica, Diagonal Mar o Sant Martí C, que s’estan mostrant força solvents. Però mentre s’allunya quasi per complet el fantasma del descens, no hi ha cap impediment de renunciar a res: un equip C a Preferent potser seria un pèl agosarat, però al capdavall un ha de jugar on esportivament s’ho ha guanyat, i si no tenim l’exemple de l’equip A.

L’equip D, que venia amb certes urgències després de dues derrotes, ha presentat per fi una alineació més que contrastada i no ha deixat respirar el Castellar B (6-0). Els joves del club (Marc Torres, Marc Juan, Magí Bernat i Daniil Kobelev) segueixen donant la talla allà on els posis: avui tenien la missió de reflotar l’equip D i han complert amb escreix.

També ha aconseguit la victòria l’equip E (2 triomfs i un descans en tres jornades), tot i que el rival, la Lira D, amb 5 dels 6 jugadors menors de 14 anys, no ho ha posat gens fàcil. El resultat (3,5-2,5) l’han assegurat per darrere Pere Nin, Ferran Thomas i Jordi Solís.

Els equips de Tercera, F i G, han marcat idèntic resultat: 1-3. El Catalunya F rebia el líder Amistat de Premià B , i la derrota el deixa en terra de ningú, lluny de les possibilitats d’ascens. Només ha puntuat, en forma de victòria, Isidre Ferré, que enguany ha jugat la seva primera partida. I pel que fa a l’equip G, el Tres Peons I tampoc ha donat opció, tot i que cal destacar el punt aconseguit per Aina Juan, en la seva primera victòria a la Lliga. Qui no ha pogut puntuar en el seu debut (a la Lliga i com a federat) ha estat Toni Blasco.

La setmana vinent, a banda que desitgem ja veure com l’equip A s’estrena, tenim desplaçaments força assequibles pel que fa a la distància (Montcada, Sant Cugat, Congrés), amb l’excepció de l’equip B, que visita Vallfogona de Balaguer. A molts dels nostres integrants, però, no els resulta pas terra hostil, ja que són assidus del seu Obert Actiu, un dels millors que es fan a Catalunya. Segur que compensarem les hores de són i el trajecte amb un bon dinar!

Jordi Morcillo

El Catalunya tasta novament la duresa de la màxima categoria

La segona jornada de la Lliga, pel que fa a l’equip A en aquesta travessa insòlita per la Divisió d’Honor, es va saldar també amb una derrota, per idèntic resultat que el primer dia (6-4). Aquesta vegada el rival, l’històric Foment Martinenc, era lleugerament superior al Figueres de la setmana passada. Per tant, les esperances de puntuar estaven, d’entrada, intactes.

Les alineacions d’un i altre equip els feien perfectament reconeixibles: el Foment incorporava el “viatger” Oriol Masip al darrer tauler i nosaltres repetíem el 10 inicial. No hi ha massa fons d’armari (i el que hi ha no milloraria el 10 titular), per tant es pot dir que estem anant amb tot.

Durant les primeres dues hores de matx, va passar ben poca cosa. El primer pis del local del Foment Martinenc és un local on es respira escacs, si bé de tant en tant sentíem uns alegres crits de fons d’uns nens d’un esplai ubicat a la mateixa planta. El Foment està ben bé igual com el recordo fa 21 anys, on per cert vaig debutar en un torneig federat (a l’Obert que feien al Nadal, el 1993-94).

Tornant a l’encontre, només la partida Amigó-Granados va entrar aviat en complicacions, amb un peó enverinat que el nostre jugador es va menjar a b7 (i després la torre de a8), però que li va costar cedir molt de material posteriorment.

Però en els moments claus del matx, les coses es van anar torçant, ja que la majoria de partides pintaven malament, i en les que podíem igualar o lluitar vam tenir un hàndicap important: els apurs de temps, que van caure com una llosa a alguns taulers nostres. Després de les taules a la partida Ryan-Felipe Vera, la victòria del GM Herminio Herraiz al tauler 1 contra Alfonso Jerez va posar l’únic avantatge de la tarda per a nosaltres: 0,5-1,5. Ben fictici, ja que poc a poc es van confirmar les derrotes en les posicions inferiors d’Alejandro Sáez, Rubén Martín, Hermes Dalo i Sergio Ballesteros. Amb el 4,5-1,5 les partides restants es van començar a girar a favor nostre: Xavi Serrano guanyava qualitat, Pau Juan alguns peons tot i el final amb alfils de diferent color i Joan Canal, fidel al seu estil, complicava la vida a Torrecillas. Però la partida de Jordi Amigó, la de les complicacions, no va acabar de rutllar i va entrar al final amb peça de menys: 5,5-1,5, al mateix temps que Pau Juan feia bo el seu avantatge (5,5-2,5). Amb el matx decidit, Torrecillas anul•lava les possibilitats d’atac de Canal, signant taules (6-3) i Xavi Serrano feia el darrer punt, el de l’honor, que el situa com a pitxitxi de l’equip amb els seus meritoris 2 de 2.

Idèntic resultat però pitjors sensacions que la setmana passada, ja que aquest matx ha semblat escapar-se força abans. El calendari i la duresa de la competició no ens permet ser massa optimistes, tot i que cal atorgar-li a l’equip el marge del rodatge que sempre sol agafar a partir de mig campionat. Qui sap, però, si equips com UGA, Montcada o Sant Josep seran massa rivals per a nosaltres.

Costa recordar una ratxa de 2 derrotes consecutives del Catalunya A: cal remuntar-se 4 anys enrere, en el nostre primer any a la Segona Divisió (després del periple per la Preferent). En les rondes 8 i 9, a Manresa (7-3 contra el Catalònia) i a casa contra el Vilafranca (4,5-5,5) vam enterrar llavors les opcions d’ascens a Primera, passant del liderat a una amarga quarta posició. Però en pocs anys, com ja sabem, ho hem pogut arreglar…i de quina manera!

L’equip B es deixa mig punt a Súria

El desplaçament del segon equip, com ho seran tots, era complicat pels factors esportius (un rival molt sòlid) i logístics (matinar per fer un munt de kilòmetres i el fred). El titular podria ser més optimista i dir que hem arrencat mig punt, però la sensació és que amb una mica més d’inspiració ens haguéssim endut el triomf.

A banda de la pallissa de kilòmetres (que no serà la més llarga), abans de començar les partides hem patit algun hàndicap amb el qual no comptàvem: el bar del Casino (el local on juga el Cardona-Súria) estava a rebentar de gent, sembla ser que per alguna activitat familiar de gran grup. Tot i els 15 minuts de marge, els del bar anaven tan desbordats que molts hem començar a jugar amb la panxa buida i sense sucre ni cafeïna.

A la sala de joc, cal dir que la gent del club han estat molt amables i esportius, però sí que caldria una estirada d’orelles a l’hora de començar: ho hem fet amb potser 12-14 minuts de retard. Entre muntar la sala, esperar que arribés tothom (allò dels minuts de cortesia) i alguna xerradeta que s’ha allargat més del compte, la cosa ha començat força tard. Total, que havent dormit mitja hora més, ens haguéssim estalviat l’espera al bar i a la sala de joc.

El matx ha tingut dues cares per ambdós equips: els taulers de dalt (clarament de color local) i els de baix (clarament visitant). Aquesta fusió de Cardona i Súria, de ja fa un temps, basa el seu potencial esportiu en els quatre germans Jané Besora, excel•lents jugadors entre els 16 i els 25 anys que el fan un equip a tenir en compte en aquest grup: avui han sumat 3,5 punts entre els quatre.

Pel que fa a nosaltres, nefast bagatge en els tres primers taulers (3 derrotes). Les diferències d’elo eren mínimes a favor seu, però caldrà que alguns ens posem les piles o en cas contrari serem un equip de permanència i gràcies. A la zona mitja, es confirma el bon moment de David Vigo i Bernat Fuertes (2 de 2 ambdós), i també que el retorn de Silverio Martínez ens pot ser de gran ajuda.

Amb aquest doble fil, el matx s’ha situat, passades les 13:30, amb 4,5-4,5. La partida restant, Jordi Jané – Pedro Serrano, decidia el resultat del matx: el nostre jugador amb dama i tres peons (un de torre a sisena); el rival, dama i peó. Tot i així, amb poc temps al rellotge, Serrano no ha trobat la manera de progressar i evitar l’escac continu, que finalment s’ha fet inevitable.

El grup es presenta igualat i sense cap equip que mani de manera autoritària. Almenys ens queda el consol d’haver sumat, ni que sigui mig punt, i al final del campionat ja podrem valorar si serveix o si realment ens hem deixat alguna cosa.

Catalunya C: líder. Catalunya D: tocarà patir

El Catalunya C visitava el Mas Guinardó per jugar amb l’equip del Peona i Peó E. Tot i la diferència de “lletra” i també en els elos (entre 50 i 100 a molts taulers), calia anar amb compte perquè, tradicionalment, se’ns dona molt malament qualsevol equip del Peona i Peó.

Avui, no obstant, els nostres no han deixat opció i s’han imposat per un clar 2,5-5,5, amb la mescla de veterania i joventut. Bon debut amb victòria de Daniil Kobelev, que ja va enlluernar com a millor jugador del club al passat Open del Catalunya, i que esperem que ens ajudi amb el seu bon joc i punts. L’equip C comparteix liderat al grup, amb 2 punts, i creiem que ben de seguida mirarà cap amunt i no cap avall.

No podem dir el mateix amb l’equip D, que avui cedia per la mínima al camp del Rubinenca B (3,5-2,5), un rival força consistent. A la cua de la classificació, els nostres hauran de fer valer el factor camp per recuperar: ja sabem, i avui ha quedat demostrat, que com a locals recuperem gent en tots els equips que ens permet fer-nos més forts de dalt a baix. Ni el descans per vacant de l’equip E ens ha permès fer massa invents amb aquest equip D.

Bon triomf del Catalunya F, capitanejat per David Celma, contra el Badalona C (1-3), i derrota del Catalunya G també al Mas Guinardó, contra el Peona i Peó G, per 3-1, amb la sola victòria del capità Juli Bernat.

Dissabte que ve, al Casinet, rebrem ni més ni menys que el vigent Campió de Lliga, un equip ple d’estrelles amb títol, nom i palmarès: Campions d’Espanya absoluts, femenins i d’edats, campions europeus, jugadors olímpics… Tot un honor i un repte.

Jordi Morcillo

El Catalunya debuta a la màxima categoria amb derrota

Aquest any tan especial, 2015, ho és essencialment per dos motius: el nostre primer equip juga a la Divisió d’Honor de la Lliga Catalana, per primer cop; i el club compleix 40 anys de vida. Esportivament parlant, doncs, podríem dir que ens trobem “a la flor de la vida”.

Però com ja es preveia, el camí setmana a setmana en aquesta Divisió d’Honor serà ben complicat. En un dels matxos on teníem més opcions de puntuar,precisament el primer, contra l’experimentat Figueres, vam cedir una derrota per 4-6, un resultat que hauríem pogut equilibrar o bé tomar en algunsmoments claus on ens va faltar encert i, per què no dir-ho, ritme de competició.

La tarda va començar amb sensacions de pessigolleig per als qui jugaven i per als qui ens ho miràvem. Tot i que l’escenari, el Casinet d’Hostafrancs, el material i la gent eren els de sempre, hi havia una sensació molt diferent, segurament per la categoria en què ens trobem i també per l’horari gens habitual per la majoria de nosaltres.

Després d’uns minuts de retard del gruix dels visitants, el matx va estar poc o gens definit fins ben bé les 19h, quan es va començar a moure el marcador.Dues taules, de Rubén Martín i Alejandro Sáez, no clarificaven la cosa. Almenys les taules del nostre juvenil van servir per fer-li recuperar moral, amb negres i contra un jugador de la talla del MC Emili Colls. Esperem que sigui clau aquest any en els taulers de darrere: és un titular amb totes les de la llei. La victòria de Xavi Serrano vers Casanellas es convertia en la primera d’un jugador nostre a la màxima categoria, i posava l’únic avantatge que vam tenir en tota la ronda.

Xavi Serrano primer punt d’un jugador del club en tota la història a Divisió d’Honor

Un 2-1 que duraria poc després que Jordi Amigó hagués d’abandonar una difícil situació vers el MF Víctor Lillo. Amb 2-2, els altres juvenils, Dalo i Pau Juan van signar també taules, el primer encara en posició dinàmica i el segon en un final ben mort.

El 3-3 ens donava esperances, almenys, d’un empat, ja que de les quatre partides restants, el nostre primer GM Herminio Herraiz semblava agafar avantatge, Joan Canal i Ballesteros pintaven igualtat, mentre que Felipe Vera s’havia ficat en una posició incerta amb detalls tàctics, però amb poc temps al rellotge. Però a partir d’aquí, tot es va anar torçant: Joan Canal es ficava en un embolic, en part també pel temps, i entrava en un final perdedor (3-4), mentre que el peó de més d’Herminio no era suficient contra el veterà MI Jorge González, jugador sempre amb recursos a la màniga (3,5-4,5). A aquelles alçades, el desavantatge material de Felipe Vera ja no tenia compensació de cap tipus i va cedir al cap de poc (3,5-5,5), fent intranscendents les taules de Ballesteros.

GM Herminio Herraiz, el primer gran mestre de tota la història del club

Un 4-6, idèntic resultat amb el qual tancàvem la Lliga 2014 en el playoff contra el Sant Martí. Evidentment les sensacions d’una i altra derrota no tenen res a veure.

El matx es va lluitar i es va perdre, bàsicament perquè el Figueres va estar més encertat en els apurs de temps, o bé el va gestionar millor. Caldrà anar matx a matx, a veure si podem rascar punts o mitjos punts on sigui. La mitjana d’elo diu que som candidats al descens, però no hi ha grans diferències i almenys tampoc hem debutat fent un paper de “ventafocs”. Per tant, ho intentarem, i de passada, gaudirem.

L’equip B guanya un Torà amb una davantera il·lustre

Els sis equips restants del club s’han citat avui al Casinet per iniciar la temporada, amb perspectives més de permanència que d’ascens, però pel que sembla amb força marge pel que fa a la confecció d’equips. El nostre número de jugadors, a l’ordre de forces, és similar al dels darrers anys, però la quantitat dels disponibles ha anat augmentant.

El Catalunya B, com l’A, també estrenava categoria, en aquest cas la Segona Divisió, al grup II, amb rivals força sòlids de Barcelona i la Catalunya Central.

Mirant l’ampolla mig buida, és a dir, amb el llindar de la permanència, el matx d’avui era dels que calia guanyar. La incògnita de l’equip rival, el Torà, és si vindria “carregat” per davant: l’ordre de forces assenyalava com a número 1 el GM Josep Oms i com a número 2 el MI Javier Ochoa. Del primer, jugador en actiu però menys que anys enrere, podríem esperar que vingués. Però pel segon, ningú no esperava que jugués: Ochoa, actual president de la FEDA, duia 17 anys retirat dels taulers. I avui hem tingut l’honor de tenir-lo en el seu retorn, jugant a les nostres sales.

MI Javier Ochoa (president de la FEDA) analitzant amb José Miguel Baeza

Per tant, el propòsit, pel que pogués passar, era assolir els 5,5 punts en 8 taulers. No comptàvem, però, que un dels nostres jugadors més emblemàtics, José Miguel Baeza (avui número 2), signés taules amb Ochoa. Menys opcions ha tingut un servidor contra el GM Josep Oms, que ha vingut ben descansat, en 1h de tren des de Lleida (“de porta a porta” deia). Després d’una obertura correcta per part meva, hem arribat a una posició teòrica que a partir de la jugada 16 a anat desequilibrant al seu favor. La diferència entre un GM i un aficionat és que el GM sap que allò és teòric i l’aficionat ha de pensar per trobar les teòriques.

Això m’ha carregat de temps i no m’ha permès afinar en el càlcul posteriorment. Per la resta, el sempre solvent Catalunya B, que cada cop més s’assembla a l’equip A de fa no gaire (Morcillo, Baeza, Vigo, Pedro Serrano, Guerrero…), ha jugat a bon nivell, amb les victòries de David Vigo (tauler 3), Bernat Fuertes (5), Xavi Guerrero (6), Silverio Martínez (7 per incompareixença), el debutant Jorge Rodríguez (9) i Marc Maspoch (10). A banda del primer tauler, també han cedit Pedro Serrano i Alex Reyes.

La setmana que ve, comencen les excursions per la Catalunya Central, per mirar de situar-nos en la classificació allà on ens meresquem.

Jornada de debuts i resultats diversos

El Catalunya C, un equip amb la base de jugadors de tota la vida (Pedro Palacios, Jose Garcia, Angulo, Calafell) ha derrotat de forma contundent al Montcada B, que venia un pèl debilitat per darrere. Un 6-2 que indica que enguany no patirà, a l’espera de rivals més rocosos que ens diguin si lluitarem per alguna cosa més que la mitja taula. Els desplaçaments, gens llunyans, seran sens dubte un factor que ens ajudaran.

L’equip D presentava un equip molt jove, amb la base dels nostres infantils-
cadets que ja ens han donat alegries en diversos Campionats d’Edats. No obstant, el Badia B era un escull difícil, amb jugadors més experts i consolidats. Precisament només han pogut puntuar (1,5-4,5) els més veterans de l’equip: Josep Ma Ribes i Pere Nin.

Sabent de la dificultat de l’equip D, el super-delegat Miguel Ayllón ha preferit aquesta ronda apuntalar l’equip E, per assegurar el punt contra un Foment F que seria rival directe de cara a una hipotètica lluita per la salvació. Potser, després d’alguns anys a la categoria, algun dia aquests dos equips (D i E), haurien de començar a mirar cap amunt.

Els equips de 4 jugadors, a Tercera categoria, tampoc han estat del tot encertats: l’equip F ha empatat contra el Colmena C, mentre que l’estrenat equip G ha cedit contundentment contra l’Espiga D (0-4)

Al marge dels resultats, avui han debutat amb el club molts força jugadors que, durant els últims mesos, han anat venint, segurament perquè els han parlat bé de nosaltres, cosa que ens omple de satisfacció.

A l’equip B, Silverio Martínez re-debutava (va jugar 3 partides el 2011) i no del tot, ja que el seu rival no es presentava. Al mateix equip, el jove de 18 anys Jorge Rodríguez s’ha mostrat molt segur i ha fet valdre el seu talent per guanyar un valuós punt per a l’equip. Pel que fa al C, un altre jove, Marc Torres Julián (20 anys, no confondre amb Marc Torres Janer) també ha començat amb victòria i ganes de jugar cada diumenge. A l’equip D, Pere Nin ha debutat amb triomf; mentre que a l’equip F, Albert Capdevila redebutava, amb derrota, després d’uns anys de periple per altres clubs. També debutava amb derrota un altre jove, Víctor Navarro (19 anys), però que ja s’entreveu molt actiu (ja el vam tenir diumenge passat a la Copa).

Segurament, el debut més significatiu ha estat el de l’Aina Juan Bartrolí (sub- 12), germana petita dels germans Pau i Marc (es diuen igual que els Gasols, no són tan alts, però sí molt bons). Que debuti gent nova passa cada any, però que ho faci una noia, amb poca presència al nostre club –cal dir-ho- és notícia i motiu de satisfacció. També ha començat amb derrota, però ha vingut carregada d’il·lusió i segur que vindran molts èxits.

Albert Xandri (1934-2015) in memoriam

Ahir precisament, 24 de gener de 2015, el dia del nostre històric debut a Divisió d’Honor, vam rebre la trista notícia de la mort d’un soci històric: Albert Xandri Andreu, als 80 anys. Soci des de la nostra fundació (1975) fins fa un parell d’anys, havia estat un dels membres més actius del club en les èpoques del carrer Robrenyo (1975-98) i, en menor mesura, al carrer Masnou (1998-2004). Fins i tot va ocupar la presidència durant una breu temporada. Tot i que la majoria dels qui ara surten a la llista de la Lliga no el van conèixer, és just tenir aquest reconeixement vers una persona que va contribuir a que el nostre club fes camí. Al capdavall, si som on som, és perquè una sèrie de persones van començar aquesta història i posteriorment ens van passar el relleu. Descansi en pau.

Jordi Morcillo