Ronda 2: Només l’equip A aguanta el tipus

Deu mesos després de trobar-nos amb la “majoria silenciosa” – si em permeteu l’expressió- de socis actius només durant l’hivern, els rellotges s’han tornat a activar en el nostre retorn de la Lliga a casa. Novament, per onzena temporada consecutiva, podem coincidir tots els equips alhora i això crea un repunt de caliu i fins a cert punt ebullició on locals i visitants reben la sensació de competició de nivell.

Més enllà d’aquest fenomen que ja fa anys que dura, la tendència que apuntàvem el primer dia s’ha confirmat avui: és un any de patiment esportiu, i potser llevat de l’equip A, la resta d’equips no tenen altre objectiu que una permanència que en alguns casos seria proesa i en d’altres quasi una quimera. Si ja vam dir que lluny queden els temps d’alineació 1-10 a l’equip A i força aproximades a l’equip ideal a B i C, avui hem constatat també que el fortí que solia ser el Casinet (per allò que la gent ens jugava més a casa) ja no ho és. Almenys podem dir que hem omplert tots els equips sense incompareixences ni vacants, però les alineacions han estat encara més dèbils que les del primer dia.

Catalunya A: líders en solitari abans de “la muntanya”

El matx d’avui contra el Tarragona tenia un pronòstic a priori incert, tenint en compte les nostres baixes i que el seu equip ideal seria un ferm candidat a l’ascens. Però ja ho hem vist altres temporades, i també a la primera ronda (quan van anar a Llinars), que en els desplaçaments solen tenir força més baixes que a casa. Tot i això, la seva combinació de veterania i joventut, i en general gent curtida a les categories altes dels escacs catalans, en feien un equip perillós.

Els locals hem començat amb uns 10 minuts d’avantatge per un petit retard dels tarragonins, però fent un cop d’ull als rellotges, no hem tardat gaire, la majoria dels nostres, en equilibrar els temps. El matx l’hem decantat sobretot per davant, mentre que al darrere hem donat els únics arguments d’incertesa al resultat. Per una banda, a la meva partida no he pogut parar un fort atac més que amb entrega de qualitat, que tot i marejar el final ha resultat perdedora. Al meu costat, la partida de Marc Petit semblava ben tancada, però el seu rival ha progressat pel flanc de dama fins a desequilibrar-ho a favor seu. Menys mal que el rival de David Vigo no ha vist una petita combinació per guanyar peça: a partir de llavors, el nostre avui delegat ha pogut anar incrementant l’avantatge i imposar-se en un final amb peça de més a canvi d’alguns peons del rival que mai compensaven. Menys ensurts ha tingut Silverio Martínez, que feia 9 anys que no jugava amb el primer equip a la Lliga (2011, ja que el 2015 el va fer íntegrament amb el B). Al sisè tauler Xavi Serrano signava les taules evidenciant que per darrere encara cal remar més globalment (avui 2,5-2,5 a la banda baixa).

No he pogut seguir gaire les partides de davant, però en el marcador “seccionat” 4,5-0,5 demostra que els nostres de dalt estan a punt pels encontres durs que ens esperen: victòries de Canal, Marc Juan, Rubén i Herminio, i taules de Ballesteros. No s’ha pres gaire bé la derrota el MF Francesc Farran, número 1 seu, que se’n feia creus d’haver perdut un final que segons ell eren “taulíssimes”, tot i que sembla que el nostre primer tauler tenia diversos detalls per intentar explotar. Comença bé aquest any el nostre GM Herminio, amb 2 de 2, compartint aquest “pitxitxi” simbòlic amb Marc Juan i David Vigo.

Aquest 7-3 final ens deixa en solitari amb 2 de 2 al capdamunt del nostre grup de Primera Divisió, si bé cal tenir en compte que alguns dels favorits ja s’han enfrontat entre ells i hi ha hagut força empats. De moment, no hi ha altre objectiu que el d’anar fent coixí per més endavant, perquè a l’horitzó s’albira un “Tourmalet” de candidats a l’ascens que serà determinant: Peona i Peó, Lleida i Banyoles a les rondes 5, 6 i 7. Si seguim sumant fins llavors, qui sap.

Oportunitats perdudes (B i C) o sense opcions (D, E i F)

El nostre segon equip jugava avui un matx clau “de la seva Lliga”, amb un rival més que directe: el Vilafranca B venia de protagonitzar la sorpresa de la jornada guanyant el seu equip A (no haurien de compartir grup, quan n’hi ha quatre, però això és una altra història…). La setmana ha estat complicada, perquè s’han anat sumant diverses baixes. Si manteníem el C més o menys intacte, el B quedava totalment desplomat, i en vistes del bon comportament del Catalunya B la setmana passada al Vendrell, tot i la derrota, hem decidit apostar pel B.

Alguns habituals del C com Jose García, Clemens o Calafell han pujat al segon equip i durant molta estona hem tingut opcions de guanyar el matx. Tanta estona com fins les 13.30, on amb 4,5-4,5 Jose García tenia peça de més en la partida decisiva, però entre els nervis, la inactivitat i el poc temps s’ha deixat una torre, entrant en un final de taules mortes. 5-5 i mig punt que s’ha de valorar des de l’ampolla mig buida en el sentit que podríem haver guanyat, però des de l’ampolla mig plena perquè l’equip no baixa els braços tot i les dificultats. Cal destacar el bon comportament per davant dels nostres: als tres primers taulers, David Martín, Blas Rodríguez i Pedro Serrano han guanyat les seves partides. No obstant, el Vilafranca B venia amb un equip molt compacte: compte, trobar un B que vagi amb els números 11 al 17 als primers 7 taulers és quasi insòlit. Només recordo que regularment ho podia fer el Sant Andreu i també nosaltres en la primera temporada de l’A a Divisió d’Honor i del B a Segona (2015).

No pintava bé el matx de l’equip C ja d’entrada, amb l’acumulació de baixes de dalt. En una altra de les dràstiques decisions de la setmana, hem decidit omplir l’equip per darrere amb els nostres joves més destacats: del 7 al 10è tauler, quatre nois d’entre 12 i 15 anys han plantat batalla contra un altre equip barreja d’experiència i joventut, l’Ateneu Colon C. Durant bona part del matx, les diferències d’elo s’han fet notar a favor dels visitants (entre 100 i 150), però haguéssim tingut opcions de guanyar en cas que, amb 3-5 al marcador, l’Andrei Vasilev (el junior de l’equip) hagués refusat les taules per forçar la posició, ja que el veterà de l’equip, Toni Ballester, ha remuntat una posició complicada per guanyar. El 4,5-5,5 també deixa sensació de got mig buit, sobretot perquè era un rival a qui -com s’ha demostrat- se li podia jugar de tu a tu. A destacar els meritoris triomfs per davant de Patxi Molinas, el capità, i Pere Nin, ambdós acostumats a jugar als taulers de darrere.

Poca crònica es pot fer d’una nova derrota contundent de l’equip D: 0,5-7,5 contra el Ripollet, on només el jove Biel Safont-Tria (10 anys) ha salvat els mobles amb les seves taules. La complicació del matx (150 o 200 punts de diferència en molts taulers) va dur el superdelegat Miguel Ayllón a concentrar forces a l’equip E, que en el seu matx contra la Gramenet C no ho tenia tan malament. Però aquest any la “manta de l’Ayllón”, aquella estratègia que planificava minuciosament el moviment de jugadors entre D i E per optimitzar els punts, ja no és més que un “llençolet” que no tapa ni cap ni peus. L’equip E ha cedit 2,5-3,5 contra els de Santa Coloma. Un resultat més ajustat en el marcador que en la realitat, ja que la victòria visitant s’ha consumat molt abans del final. Donant un cop d’ull al grup, no serà una empresa fàcil la permanència vist els problemes que hi ha per formar equip.

I una mica a corre cuita, l’equip F ha pogut avui sí anar amb 4 jugadors. L’alineació la formaven dos veterans (Aixut i Rovira) i dos debutants a la Lliga: els joves Bruno Martín i Omar Mohamed. El número 1 Amadeu Aixut ha posat l’únic punt local en la derrota 1-3 contra el MiR B, un club de nova creació. En consultar la seva adreça, ha estat fàcil lligar caps: MIR correspon a les sigles Montcada i Reixac i és el nou club que ocupa el buit que va deixar a la seva ciutat l’antic club Montcada, durant uns anys totpoderós (4 lligues seguides) i després en bancarrota total, a nivell econòmic, esportiu i organitzatiu. Tant de bo Montcada recuperi la seva activitat esportiva i social d’abans.

La setmana que ve tornarà a tocar quadrar els equips fent equilibris. Les sortides no són kilomètricament costoses (només l’A va a Vilanova), però tots els rivals són d’entitat. Esperem que se’n surtin el millor que puguin, al marge del resultat, i que les derrotes contundents no afectin la moral dels nostres. Al capdavall, la derrota que no podem tolerar és deixar els equips sense efectius per jugar.

Jordi Morcillo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s