Ronda 5: El Catalunya no perd el tren

La jornada d’avui al Casinet no ha estat, en el conjunt dels equips, gaire satisfactòria per als nostres interessos. Les millors notícies han arribat novament per part de l’equip A, que ha sumat un punt més que refermen la seva candidatura a lluitar per l’ascens.

Tot i que el rival, el Maragall, no està en aquesta disputa dels llocs capdavanters, no hi ha cap ronda que es pugui anomenar “de transició, i és per això que la victòria era quasi obligada per al Catalunya. La important baixa d’Herminio, al primer tauler, ha quedat coberta amb solvència amb el retorn de Pau Juan, el nostre jugador franquícia de la pedrera que, ja amb 22 anys, encara la recta final dels seus estudis universitaris però de tant en tant encara té temps per al seu club de sempre. Darrere seu, venien els més o menys habituals. És agradable veure com el germà gran, en Pau, obria l’equip, mentre que el petit, el Marc, el tancava. Els del Guinardó presentaven els seus jugadors habituals, una suma d’experiència que calia tenir molt en compte, comandats pel fort MF Eduard López Agustench.

Però progressivament han anat caient punts sencers i mitjos punts que ens han posat en el camí de la victòria. Felipe Vera inaugurava el marcador amb el seu mig punt de rigor – a favor seu, cal dir que duu 5 de 5 negres-, i poc després el rival d’en Marc Juan es deixava detalls tàctics que el feien perdre material. Quelcom semblant passava amb la partida de David Vigo. Amb 2,5-0,5 al marcador, s’han succeït dues taules més, concretament a la partida de Dalo i la de Sergio Ballesteros, un altre dels jugadors amb excés de negres enguany (coses de la Lliga!). La pissarra assenyalava un favorable 3,5-1,5 esperançador però no definitiu i dues partides amb possibilitat de taules imminents: la de Joan Canal i la d’un servidor. Però veient que la resta no perillava, ambdós hem seguit aprofitant els factors favorables: Canal la seva superioritat posicional en un final de peces majors, i jo un gran avantatge de temps en un final no del tot guanyador però amb peó de més. 5,5-1,5, matx tancat i llibertat als companys que quedaven per buscar el triomf. Així ho han fet, però cap dels tres (Pau Juan, Rubén i Luis González) tenia prou avantatge per decantar els finals i totes les partides han acabat en taules. Un 7-3 final d’aquells que ajuden a reforçar la moral, tenint en compte que cap de nosaltres ha perdut.

Tirant novament d’estadística històrica, el precedent més recent (però ja llunyà) entre els equips A de Catalunya i Maragall tenia un record dolorós. Any 2007, a Segona Divisió, setena ronda: victòria pels del Guinardó pel mateix resultat que avui, 7-3. Vam acabar aquella ronda amb 0,5/7 a la taula i certificant el nostre descens matemàtic al pou de la Preferent. Afortunadament, els anys ens han aportat més somriures que disgustos com aquells. I si anem a les dades d’avui, la nostra victòria combinada amb l’empat del Peona i Peó ens deixa segons en solitari, encara a mig punt de l’intractable Ateneu Colón. Queden quatre rondes, l’empresa és complicada però la matemàtica és simple: depenem de nosaltres mateixos per tornar a Divisió d’Honor.

Catalunya B: així sí que es pot perdre

Al grup 3 de la Segona Divisió costava dir quin dels equips podria ser el patró, o almenys el favorit per encapçalar-lo. Després de l’equip que acostuma a presentar el nostre rival d’avui, el Foment B, podem dir que ells són els favorits per tornar a Primera Divisió, categoria que per nivell no haurien d’haver perdut.

El repte d’avui era força complicat per al nostre segon equip, però tot i així han mostrat una cara molt més combativa i amb menys errors garrafals que la setmana passada a Cornellà. Durant molts moments, em comentaven els companys, la cosa no l’han tingut clara els del Clot, que han vist com el seu avantatge per davant ha quedat completament eixugat pels nostres inspirats jugadors: 3,5 de 5 a la part del davant contra jugadors de la talla de Jordi de la Riva, Aoiz o Heredia. Però ells són un equip altament compacte fins al desè tauler, a l’estil dels filials del Sant Andreu, i han marcat la diferència per sota fins a posar un ajustat 4,5-5,5.

Sempre fa una mica de ràbia perdre per aquesta diferència, però cal apretar les dents i pensar que cada jornada hi haurà una bona oportunitat, si es planta la batalla que s’ha plantejat avui. El grup cada dia que passa es comprimeix més per sota, i el lloc de promoció de descens ja és a només mig punt. Ja hi estem acostumats, no valen excuses i a remar!

Catalunya C: cada dia més difícil

Qui no recupera el camí del triomf de cap de les maneres és el tercer equip, que segueix cuer del seu grup de preferent després de la derrota avui contra el Sant Andreu C (4-6). Cada cop que ens enfrontem amb un filial del Sant Andreu diem el mateix, però és la realitat: són equips compactes, presentant alineacions properes al seu 10 ideal, i que es poden permetre el luxe de presentar un MC al primer tauler del seu equip C (el veterà Joaquim Travesset). Els visitants han marcat la diferència als taulers de dalt, cosa que no han pogut compensar els nostres per darrere.

Destaquem la bona dinàmica de l’Eduard Roche, amb 4,5/5 en aquesta Lliga. Caldrà que algun company seu s’hi sumi a aquesta ratxa, o en cas contrari parlarem de la salvació com un miracle. En principi els nostres ja han jugat contra els “cocos” del grup, però quan s’entra en un espiral perdedor, tot costa molt. La setmana que ve, quasi un caixa o faixa contra el Molins de Rei, menys compacte que el Sant Andreu però igualment dur de batre,

Filials: Satisfets a mitges

Cap dels equips D i E han quedat debilitats aquesta ronda, on el factor camp sempre actua a favor per reclutar gent. El superdelegat Ayllón va moure les peces que creia necessàries considerant que el matx de l’E era més clau i complicat que el del D, i va optar per reforçar la davantera del Catalunya E, amb un resultat agredolça.

El Catalunya D ha fet els deures sense grans escarafalls guanyant un dels innumerables filials del Tres Peons, en aquest cas el G, per 4-2. Al nostre equip hem alineat jugadors força habituals, i ja que parlàvem de ratxes hem de citar un inspirat Toni Ballester, que si ningú no em corregeix és l’unic jugador del club que duu 5 de 5, per tant una peça clau en la bona classificació dels dos equips de Segona Provincial. El nostre D segueix líder amb 4/5, compartint honors amb el Sant Adrià D, únic equip que ens ha guanyat. Si no hagués estat per aquella absurda relliscada del primer dia, ara el Catalunya D duria dos punts d’avantatge respecte el segon i tindria peu i mig a Primera Provincial.

L’empat del Catalunya E contra el Badia B (3-3), combinat amb una derrota del co-líder fins avui Espluguenc, semblaria deixar bon regust de boca als nostres. Però res més lluny de la realitat: avui en Miguel Ayllón s’estirava dels cabells després que els seus companys dels tres primers taulers desperdiciessin un avantatge de 3-0 i, el que és més greu, amb alguna partida amb peça de més. Són coses que passen a totes les categories, i contra més baixem, més trobem aquests tombs radicals. Afortunadament, el liderat provisional alleuja una mica les penes.

Molt més desangelats han estat els matxos dels equips F i G, on només s’hi han jugat 4 de les 8 partides. L’equip F s’ha desfet sense grans problemes del Vilassar B, que ha vingut amb dos jugadors, mentre que l’equip G, el dels joves, ha cedit una derrota per 1-3 amb el líder Mataró B, en un encontre en el qual els dos equips han sumat un punt cadascú als taulers 3 i 4 per incompareixença.

Esperem que el nostre amable calendari, que ens fa tornar a jugar a casa la setmana vinent, ens ajudi en primer lloc a corregir aquests desajustos en les alineacions, i sobretot a seguir sumant en pro dels nostres objectius. Un cop superat l’equador de la competició, aquests ja queden perfectament marcats: l’A aspira a l’ascens, igual que el D i l’E, mentre que B i C hauran de suar la cansalada per salvar-se. Tant el F com el G, per la seva banda, podrien estar satisfets si tots els jugadors juguen cada setmana 4 contra 4: cada cop costa més.

Jordi Morcillo

Ronda 4: Un empat per seguir aspirant a tot

Avui el Catalunya tenia una de les primeres “finals” dels matxos que podríem qualificar dins la nostra Lliga, assumint des de fa un parell de setmanes que aquesta és la de la lluita per l’ascens. El Peona i Peó, amb 5 darrers anys a la màxima categoria, és un altre dels candidats a tornar-hi. Tot i que han perdut els seus dos primers jugadors respecte l’any passat, l’alineació farcida de joves entre els 18 i els 25 anys el fan un equip temible. L’estadística dels últims anys parlava a favor nostre, amb dues contundents victòries a la màxima categoria, però cal tenir en compte que, amb la seva mitjana d’edat, cada any que passa és un plus per a ells, mentre que passats els 40 (dels 13-14 habituals del nostre equip A, 10 superen aquesta edat) cada any és un petit pas enrere. A més, els del Guinardó venien guanyant les primeres rondes de manera contundent i això parla del seu bon moment.

L’alineació nostra d’avui ha estat, de moment, la més forta que hem presentat enguany, amb tots els 10 primers a excepció del Pau Juan, i qui ha completat l’equip com ja ha fet altres dies ha estat el seu germà Marc. Per la seva banda, estrenava temporada l’Alex Saez, un dels puntals de l’equip l’any passat. Com que em trobava amb l’equip B a Cornellà, no he pogut fer-me una idea exacta del matx, però ha bastat un encontre fortuït amb quatre companys de l’A, a l’intercanviador del metro de Verdaguer tornant dels respectius matxos, per a què em fessin cinc cèntims. La gran quantitat de taules, 8 dels 10 taulers, donen una idea de la igualtat que es presagiava i que s’ha confirmat. Només s’han desequilibrat de manera decisiva les partides Capellades – Canal, amb color local, i la Saez – Oscar Garcia, a favor nostre. Pel que sembla, les dues partides s’han decantat força aviat. Entre les taules, els companys em comentaven que probablement hagués estat un matx que s’hauria decantat a favor nostre. Sembla ser que només Felipe Vera ha passat alguna angúnia, entre els nostres, mentre que tant Herminio com Rubén l’han tinguda força favorable en algun moment.

El Peona i Peó ha utilitzat una arma que fa servir habitualment en el darrer tauler de qualsevol dels seus equips: el jugador tapat. En aquest cas era el número 28 de la llista, que ningú no coneixia. Se sol dir “tapat” perquè juga més del que els seu elo indica: l’elo català de 2038 és ben enganyós; el jugador, un juvenil gallec, acaba de federar-se a casa nostra i aquest és l’elo FIDE (li podem perfectament suposar un nivell de 2200 català), del qual ha arribat a tenir més de 2100. Sort que Marc Juan segueix sòlid i ha pogut aguantar bé el submarí de torn.

L’empat és bo a efectes de classificació, ja que ens deixa amb opcions de seguir aspirant a tot. Tot i que l’Ateneu Colon agafa avantatge com a líder en solitari, la jornada en global és positiva degut a la relliscada del Sant Martí, que s’ha deixat un punt a Sant Adrià. Res no serà segur fins que ens enfrontem a aquests equips en el “Tourmalet” final, ja al mes de març. Mentrestant, rebrem a dos equips que no són de la nostra lliga, però que en cas de relliscada ens farien enterrar les opcions abans d’hora.

El Catalunya B rep la primera patacada a Cornellà

Duia dues setmanes el nostre segon equip filtrejant amb la derrota, però salvant els punts in extremis, i avui l’empresa ja s’ha posat massa coll amunt. El rival era un dels de tota la vida de la Lliga Catalana, el Cornellà. Un equip darrerament ascensor entre Segona Catalana i Primera, i que no fa massa anys, el 2012, vam haver de guanyar, en un playoff a cara o creu, amb el nostre equip A per tornar a Primera Divisió després d’una dècada d’absència.

El seu equip, força proper al 10 ideal, ens superava en elo en tots els taulers, i conforme baixàvem les diferències augmentaven. Inicialment, havíem de dur també l’alineació més forta de la temporada, però durant ahir dissabte vam rebre les notícies de dos jugadors amb febre: Blas Rodríguez i Martí Arribas. De pressa i corrents, com ja estem acostumats, ràpid retoc a diversos equips alhora i entraven novament Marc Torres Julián i Nitai Benavides, el nostre infantil més prometedor a qui donàvem una nova oportunitat.

Però amb grips o sense grips, avui no hi ha hagut res a fer. Els veterans jugadors del Cornellà, que duen anys i panys a la competició (he reconegut diverses cares seves en una foto de la temporada 1980-81), han passat per sobre nostre. Des de la pantalla on actualitzen els marcadors quasi a l’instant (un detall que dóna un plus al seu local), veia com els punts anaven caient del cantó local sense remei. Només hem pogut maquillar el marcador final en Pedro Serrano, que està quallant una bona Lliga, i un servidor, que posava fi a una ratxa de 9 partides sense conèixer la victòria. Quan ja estàvem de recollida, David Martín, amb peó de més al final, no s’ha pogut imposar en un final que segurament eren taules de feia estona, i ha posat el contundent 7,5-2,5 final. Alguns companys em comenten que, malgrat l’amplitud del marcador, hi ha hagut partides que s’han “llençat a les escombraries” i potser polint una mica els detalls la cosa hagués pogut anar diferent. En qualsevol cas, la classificació torna a comprimir-se i novament caldrà repetir el guió d’anys enrere: fer punts per no haver de veure’s immers en descens o promoció.

Menció especial mereix el Cornellà com a club. Un local envejable, amb força gent tenint cura dels detalls, l’esmentada pantalla per seguir els resultats i, en definitiva, un exemple de club que tot i no semblar tenir gaire pedrera, té la capacitat suficient per organitzar esdeveniments i cuidar la Lliga amb l’atenció que nosaltres també professem.

Catalunya C: ny de Catalunya…i de castanya

Per tercer any consecutiu, el Catalunya C s’enfrontava al Centro Aragonés, un club que com és sabut ve farcit de veterans (o molt veterans) que encara conserven un bon toc de peces. Tocava, com l’any passat, visitar el seu local senyorial a tocar del Teatre Goya.

L’alineació dels locals era netament superior, sobretot als taulers de dalt, però segurament no tant com per infringir un 8-2 als nostres. Segons em diu el delegat d’avui, Clemens Bieg, “ens han passat per sobre”. L’únic que ha posat el punt sencer per part nostra ha estat l’Eduard Roche a la taula 10.

Almenys, per fi, hem pogut veure com a l’acta es reflectia el nostre com com a Catalunya amb ny, després de molts anys veient-ho amb ñ (amb l’equip A, el B i el mateix C). Hi ha vegades que si un no es queixa, no se’l prenen seriosament en aquests detalls, que encara que pugui semblar irrellevant, no deixa de ser de justícia i a més costa poc esforç. Felicitem, doncs, l’Aragonés per ser clarament superior als taulers i també per ser un bon amfitrió.

Al nostre tercer equip li tocarà remar de valent. Es troba a la cua de la classificació del grup, compartida amb dos equips més, i haurà de focalitzar-se en els matxos de la seva lliga, com el de la setmana vinent contra el sempre rocós Sant Andreu C.

Filials: Bona collita a domicili

A priori era una bona jornada per pescar en camp contrari en tots els equips del D al G. Hi havia molta gent disponible, i també disposada a jugar fora, tot i que les distàncies eren poc rellevants. Les grips dels equips de dalt semblaven debilitar una mica els equips ahir dissabte, però els recanvis de peces han resultat efectius per certificar tres victòries i un empat.

El balanceig de forces (altrament dita “manta de l’Ayllón”) va estimar convenient aquesta setmana reforçar més l’equip E que el D, tot i que els dos equips quedaven amb bones opcions de puntuar. El Catalunya D visitava el local d’EDAMI, al barri de Gràcia, amb el dubte de si veurien alineat al multicampió d’Espanya Miguel Illescas (que juga alguna partida cada any). No ha estat aixi, però igualment el primer tauler era quasi insalvable (un 2200 FIDE). No obstant, els nostres han imposat el seu lleuger avantatge d’elo per darrer i els debutants Virgilio Garcia i Antonio Ramírez han confirmat el seu bon moment per segellar el definitiu 2-4. L’equip D, tot i la derrota del primer dia, ja és líder per millor desempat.

També és líder, i aquest amb ple de victòries, el Catalunya E, que avui també visitava el fantàstic local de Cornellà. Enmig de la debacle de l’equip B, he pogut contemplar amb consol com Ayllón i companyia posaven un 1-4 vora les 13h. Destaquem el triomf del sempre fidel David Celma, que avui ha celebrat el seu aniversari (si es pot dir, són 50 rodons) per partida doble. Finalment, el 2-4 consolida el liderat i comença a fer que el doble ascens, de D i E, no sigui una quimera, veient que ambdós són en grups assequibles. Comentava en Miguel Ayllón que, veient la dinàmica negativa del C, qui sap si l’any vinent hi hauria tres “Catalunyes” a primera provincial. Senyal que tenim molts jugadors d’elo mitjà.

L’equip que anava més lluny, l’F, ha visitat el seu homònim del Colón Sabadell Chessy. L’empat final, 2-2, contra un equip a priori un xic inferior, deixa l’equip en terra de ningú a efectes de classificació. Ricard Rovira i Lluís Villalonga han posat els punts visitants.

I qui sí fa un salt en la classificació és l’equip de joves, el G, que ha encadenat el segon 4-0 consecutiu, en aquest cas al Congrés F. Joan Valeriano, Sergi Rodríguez, Andrei Vasilev i Biel Safont-Tria han confirmat el seu bon rodatge en tornejos catapultant l’equip a la segona posició del grup. El proper rival, precisament, serà el líder Mataró D, que sembla intractable amb el seu 16 de 16. Segur que els nostres cadets, infantils, alevins i benjamins ho donaran tot per no posar-los-ho fàcil.

Les dues properes rondes les jugarem al Casinet. Que segueixi la festa!

Jordi Morcillo

Ronda 3: Jornada balsàmica al Casinet

Excel·lent jornada per als interessos dels nostres equips, que avui han recollit un excepcional premi de 6 victòries en els 7 matxos disputats al Casinet d’Hostafrancs. Alguns dels triomfs podien entrar dins dels pronòstics, però d’altres han estat tan sorprenents com necessaris i fan millorar les expectatives que teníem una setmana enrere.

El primer equip havia de seguir sumant punts sencers per tal de no despenjar-se del grup de líders, ara el Peona i Peó i l’Ateneu Colón, que segueixen obtenint victòries amb sobrietat. El nostre rival d’avui era el Colon Sabadell Chessy B, un d’aquests filials de dues cares que és capaç de donar un ensurt a qualsevol dels equips A del grup. La nosta història recent amb els filials de Sabadell no havia estat gaire amable, trobant-los amb la cara més ferotge d’aquest Dr. Jekyll y Mr.Hyde. Sense anar més lluny, el 2014 ens va infingir un 7-3 que va ser el nostre punt d’inflexió per pujar per primer cop a la màxima categoria, amb una alineació carregada de MF’s i MC’s.

L’equip que portaven avui els del Vallès era una cara intermitja entre aquests dos extrems, però segurament una cara més reconeixible i igualment capaç de competir a la categoria. Majoritàriament, el seu deu inicial estava format per joves en la vintena que fa no massa anys obtenien resultats destacats en els Campionats subs a Catalunya i Espanya – cas de la Gal·la García-Castany, Marc Pozanco o Aleix Jareño-. Per part nostra, hem presentat un equip bastant habitual, amb la baixa de Luis González, però amb el retorn eventual de Salvatore Dalo. El nostre jove veneçolà, amb cara de son però carregat com sempre d’optimisme, ha inaugurat el marcador per als locals.

I després del punt de Dalo, s’han anat succeint els punts sencers i mitjos que ens han acostat fins el 5-1 ja irremuntable que assenyalava el marcador prop de les 13h. A banda de Dalo, entre els guanyadors destaquem els punts de Joan Canal i Xavi Serrano, que fan canviar una dinàmica de resultats mancada de victòries. I també les de David Vigo i Rubén Martín, però a aquests no els cal canviar la dinàmica perquè duen 3 de 3. En les partides que han acabat amb taules, les d’Herminio, Marc Juan, Felipe Vera i la meva, només en la meva partida hi ha hagut seriós perill de derrota, però ja amb poc temps el meu rival, el sempre amigable Esteban Garcia no ha sabut tobar la simplificació correcta per consolidar el seu avantatge. Amb 6,5-1,5, i ja a punt de recollir, Herminio no trobava la continuació certera al seu final i també empatava, mentre que Sergio Ballesteros, amb qualitat de menys però sense gaire compensació, ceda l’única derrota per deixar el marcador final en un 7-3. El resultat, idèntic – però a l’inrevés- de la derrota que comentàvem de fa 5 anys, reflecteix el que ha estat el matx i serveix, a banda dels efectes classificatoris, per seguir afagant el rodatge necessari per a les rondes claus.

La primera final de debò tindrà lloc diumenge que ve contra el Peona i Peó, equip que lidera el grup juntament amb nosaltres i l’Ateneu Colón. Quan es juga contra els del Guinardó, digui’s equip A, B o el que sigui, oblidem-nos d’elo: l’equip que treguin pot lluitar perfectament a l’alçada d’un líder.

Catalunya B: el guió de cada any…de moment

Cada jornada que passa, el nostre segon equip sembla tenir una batalla tan difícil de superar que, d’entrada, se sol pensar: “avui potser ja no serà possible” o “un empat no estaria malament”. El cas és que en una categoria tan complicada com la Segona Catalana l’equip ja ha sumat 2,5 punts en tres rondes, cosa que significa més de mitja permanència (segura amb 4,5 punts i altament probable amb 4).

L’entitat del rival d’avui, el Martorell, feia pensar en un matx d’aquells que feia pujada, especialment pensant en la seva davantera (els forts MF García Jiménez i el MC Lacasta).. A més, ja ben entrat el vespre, ahir vam haver de suplir de pressa i corrents la baixa de Juan Carrasco per febre. Però res més lluny de la realitat, els nostres lluitadors companys han sumat 3 de 5 a la part de davant (bones victòries de Baeza i Blas). Per darrere, els locals han aguantat bé fins a posar un marcador momentani de 4,5-3,5. Quan he anat a interessar-me pel matx, els companys del B em deien: “podem puntuar”, veient que les dues partides no pintaven gaire bé. Marc Torres Julián tenia un final bastant perdut, però el recuperat Alex Sulleva (després d’un any sabàtic) està retrobant el seu millor nivell i ho ha demostrat imposant-se en un final amb qualitat de menys però sobradament compensada. Quan ha signat la victòria, que era seva i de l’equip, qui més qui menys li ha fet la broma típica de “què? Has robat, eh?”, però sembla que Sulleva ho tenia tot sota control, segons ell.

En les dues últimes temporades a Segona Divisió (2016 i 2018), l’equip va començar també fort, sense conèixer la derrota en les primers compassos de la competició, però a mitja lliga es va començar a desplomar. Esperem que enguany canviï el guió. El proper repte, encara més majúscul, serà diumenge que ve a Cornellà, contra un dels més seriosos aspirants a l’ascens.

El Catalunya C agafa aire a temps

El tercer equip sí que es pot dir que tenia una final: amb 0 punts a la cua de la classificació, s’enfrontava a un rival amb idèntica situació, la Lira B. Una derrota no hagués suposat enterrar les opcions de permanència, però sí complicar la situació al màxim, ja que l’equip hagués hagut de sumar més de la meitat de punts en el que restava de temporada.

Tampoc ho ha tingut fàcil el Catalunya C a la prèvia del matx: a la baixa ja sabuda d’Angulo, s’hi va sumar durant la setmana la d’Albert Pascual, afectat per la grip. Per sort, vam aconseguir el retorn de Prunés i per darrere, el “comodí” Josep Mª Ribes va pujar del D per mantenir l’equip compacte. I entre això i que, en definitiva, l’equip ha fet un matx molt seriós, s’han imposat per un contundent 7-3 al seu rival.

La Lira B era superior en tots els taulers, amb unes diferències al voltant de 50-70 punts, i a més duia cares força conegudes de jugadors amb àmplia experiència com Daimiel, Garcia Riera o Jaume Franch. Però els nostres han fet valer sobretot la inspiració per sota, amb victòries de Maspoch, Clemens i Roche als darrers 3 taulers.

L’equip aguanta el tipus, però el grup és realment complicat i qui sap si els nostres hauran de tirar d’èpica per salvar-se, com van fer l’any passat in extremis. La setmana que ve, un clàssic: desplaçament a l’Aragonès. Als companys del C els tocarà donar-se l’esquena entre sí, jugar tots amb el rellotge a la seva esquerra i -probablement- veure el nom “Cataluña” a l’acta. Tant de bo m’equivoqui, però al final això són detalls i serà, com sempre, un matx 10 contra 10.

Filials: La manta de l’Ayllón, a punt

La collita de victòries ha seguit als equips de sota. Tant l’equip D com l’E, ambdós a Segona Provincial, estaven previsiblement en disposició de guanyar avui. No obstant, les baixes dels equips de dalt i altres de pròpies durant els dies previs a la jornada, han debilitat lleugerament els dos equips. Però no prou com per comprometre els punts.

L’equip D segueix redreçant la seva trajectòria i avui s’ha tornat a imposar de forma clara, en aquest cas al Torrenegra B: 4,5-1,5. Per la seva part, l’equip E segueix abonat al 5-1 i avui ha repetit aquest marcador contra el Peón Doblado C. A banda dels habituals, estrenava temporada amb victòria al nostre E en Manuel Núñez.

Passat un terç de la competició, l’equip D se situa amb 2 punts i l’E amb 3. No semblen tenir grups especialment complicats i per poc que s’exprimeixin estaran amb disposició de lluitar per l’ascens. Però seria agosarat – i fins i tot insostenible- pujar dos equips de cop a Primera Provincial. És per això que el superdelegat Miguel Ayllón ja té preparada la manta per tal d’optimitzar els equips, tapant un o altre quan sigui necessari. Dependrà de com vagin les baixes als equips de dalt, però a priori a aquests dos equips de 6 jugadors els espera una temporada amb menys angoxies que la passada.

L’única derrota dels nostres avui l’ha patit el Catalunya F, per un contundent 0-4 vers el Mataró C. La derrota esvaeix el dubte de si els nostres estaven capacitats per lluitar per dalt en aquest grup, i ho fa per dos motius: posar un 0 al caseller és un contratemps molt difícil d’arreglar; i per altra banda, el rival d’avui tindrà una autopista cap a l’ascens si manté aquesta mitjana d’elo: uns 1900. Però del que es tracta és de promocionar i rotar els jugadors. Avui destaquem el debut al món federat, i a la Lliga, del Martín Artusi.

L’altra cara de la moneda ha estat l’equip dels joves, el G, que s’ha imposat sense dificultats al Jake E, amb només 3 jugadors, per 4-0. En Sergi Rodríguez ha defensat amb solvència el primer tauler; l’Andrei Vasilev i el Biel Safont-Tria seguexien confirmant el seu gran moment de forma; i finalment, primera victòria del Roger Beltrán, encara que hagi estat per incompareixença.

La setmana vinent esperem confirmar les excel·lents sensacions d’avui a domicili. Toca desplaçar-se, però no gaire lluny, i esperem tornar amb un bon botí per seguir aspirant a tot.

Jordi Morcillo