Ronda 11: Tornarem!

El Catalunya va tancar ahir, 18 d’abril de 2015, a Terrassa la seva primera (i fins a nova data, única) temporada a Divisió d’Honor, amb una victòria tan contundent (2,5-7,5) com estèril, ja que depeníem d’una punxada del Foment a Sitges, i aquesta va er molt lluny de produir-se, ja que els martinencs van guanyar encara de forma més contundent: 1,5-8,5.

Al local del Terrassa es respira autèntica història dels escacs: la sala està repleta de diplomes, fotografies antigues i trofeus d’un club campió de Catalunya i d’Espanya. No obstant, en la primera hora i mitja de matx l’ambient escaquístic es va veure truncat per la sorollosa coincidència amb el partit del Barça. L’àmplia sala del bar estava plena d’aficionats que no dubtaven en cridar els gols o les oportunitats; i a més, en una saleta annexa, a tocar dels taulers de joc, una dotzena de persones també seguien el partit. Per sort, sembla que aquesta hora i mitja de cert rebombori no va afectar al desenvolupament del matx.

El Terrassa va portar un equip pràcticament tipus, amb els jugadors més habituals, mentre que nosaltres vam presentar l’aliniació més habitual: és a dir, la de l’1 al 10. En realitat, al marge de golejades, les opcions d’un i altre equip eren similars: guanyar el matx i esperar la punxada del Foment.

No teníem notícies de com anaven les partides a Sitges, només d’un parcial de 0,5-3,5 durant una bona estona, que si bé no resulta definitiu perquè no saps com van les partides, sempre preferiries veure-ho a l’inrevés. D’altra banda, fins ben bé les 20h no ens vam preocupar massa dels altres resultats perquè el nostre matx va estar car durant una bona estona.

Per sort ahir els nostres joves estaven entonats: Pau Juan i Alex Sáez (primera victòria) guanyaven, i això combinat amb les taules d’uns tradicionalment pacífics Emili Simón i Felipe Vera posaven un 0,5-2,5 amb moltes partides incertes. Interessant final al duel de GM (Muñoz-Herraiz), on el nostre jugador duia dues peces per torre, però que va haver d’arriscar per progressar, en ocasions quedant proper a la xarxa de mat. També prometia la partida de Jordi Amigó contra el MI Pablo, fins que el nostre es va deixar la qualitat. En l’interval de pocs minuts, les taules de Xavi Serrano i les de Joan Canal, combinades amb la derrota d’Amigó posaven un ajustat 2,5-3,5. No obstant, de les quatre partides restants en tres teníem algun peó de més, mentre que Herminio seguia progressant amb les dues peces per la torre.

Aquesta vegada, tot i que tard, sí que vam saber tancar les partides, i van ser totes en forma de victòria: Dalo guanyava el MF Ubach, fent bo el peó passat de més. Aquest noi segueix creixent: sense anar més lluny, l’any passat va perdre contra el mateix rival. De fet, els taulers 2-5 van ser una reedició del matx de l’any passat a Primera Divisió (6,5-3,5 al Casinet), repetint colors també; només que llavors no hi havia GM¡s i els taulers eren de l’1 al 4. Tornant al matx d’ahir, bon final d’alfils d’igual color de Rubén Martín, que també va fer bo un peó de més; i victòria balsàmica de Ballesteros, la primera, sempre amb avantatge i controlant tots els cops que preparava el seu rival. Quan ja els dos equips érem conscients que l’any vinent jugaríem a Primera, Herminio finiquitava el final i posava el marcador més ampli, per a nosaltres, d’aquesta curta però intensa estada a la màxima categoria dels escacs catalans.

L’equip baixa havent donat la cara en tot moment, en els matxos de la “nostra Lliga” i també els que no ho eren. Amb 4 punts (4 victòries i 7 derrotes), no ha estat suficient per assolir la permanència, ja que el desempat (punt de tauler) ha estat inferior que els altres dos equips de 4 punts: Foment i Terrassa. Podríem tirar la vista enrere i buscar matxos on podíem haver perdut més ajustadament, cosa que ens hagués arreglat el desempat; o bé anar a alguns matxos on vam pecar d’inexperiència a la categoria (sobretot el primer, contra el Figueres). Però, en definitiva, són 11 rondes i la classificació és justa i mana: no hem vingut a Divisió d’Honor de passeig, però ens falta un esglaó com a equip per consolidar-nos.

Sabem que no és un procés senzill, però vistes les ganes, la pinya i el compromís de l’equip, la meva aposta és clara: Tornarem.

Destaquem

No solem incloure estadístiques individuals a les nostres cròniques, però ara que la Lliga s’ha acabat definitivament, ens sembla de justícia fer algunes mencions. Els més de 60 jugadors utilitzats en els 7 equips són un actiu del club del qual podem presumir, però especialment i dins dels herois de l’equip A:

Herminio Herraiz: el nostre Gran Mestre, número 1 del club, ha mostrat un excel·lent compromís amb l’equip i el grup. I no només ha “parat els cops”, com se sol dir, sinó que la seva performance és destacable: 6/10, amb una sola derrota contra el fort GM Vocaturo. Molt sòlid quan ha calgut i valent en ocasions, en un parell de partides podria haver-se endut el punt sencer i elevar encara més aquest gran paper.

Salvatore Dalo: a banda d’Herraiz, ha estat el jugador més destacat de la “davantera” del primer equip. Integrat perfectament amb el grup, a banda d’un excel·lent jugador, és un apassionat que transmet optimisme. Damunt del tauler, uns excel·lents 6,5/11. No seria d’estranyar que l’any que ve ocupés un tauler superior… potser el segon?

Pau Juan: va començar com un coet (5/6), i al final ha perdut una mica de pistonada, descansant alguna ronda (necessària: ja el tenim a la universitat). Finalment, uns bons 6 de 9 que el consoliden com a peça clau de l’equip, i que l’exemplifica com a mirall per als nanos que pugen de la pedrera.

Xavi Serrano: juntament amb Rubén Martín, és el jugador emblema de l’equip, en el sentit que són els que més porten al primer equip. Finalment, s’ha erigit com a “màxim golejador” amb 7 de 10, complint la seva tònica de cada any: “hivernar” escaquísticament durant l’estiu i posar-se piles d’alt voltatge per a la Lliga.

Catalunya B: fi de l’aventura

Després de superar la setmana passada, contra pronòstic, el Comtal, la ronda definitiva per accedir a Primera Divisió ens enfrontaria a un dels vuitens classificats de Primera, en aquest cas el Barcelona UGA B. El filial del revalidat campió de Catalunya és d’un d’aquells Drs. Jekyll i Mr.Hide que ha presentat alineacions molt dispars durant la lliga regular, cosa que l’ha acabat portant fins aquí.

Tractant-se d’un playoff per garantir la permanència i jugant a casa, el més probable és que armessin l’equip amb els seus millors efectius i així ha estat. I més tenint en compte que ahir el seu primer equip es jugava el títol i per tant no va tenir baixes. Els locals han jugat amb 5 mestres catalans, tres dels quals per sobre dels 2200, i per darrere amb jugadors en forma com Fernando Cárdenas, que en alguns matxos de la Lliga havia jugat entre els taulers 2 i 4 (avui anava de 7). El resultat final, 6-4, reflecteix la diferència entre els dos equips. Si bé pujar no era un objectiu inicial – ho hem repetit molt cops- quan un equip entra en dinàmica guanyadora sempre vol una mica més, i les ganes dels nostres s’han notat, fins al punt de lluitar el matx fins ben bé al final contra un equip que, d’haver anat així totes les rondes, hagués aspirat als primers llocs de la categoria.

Pel que fa al desenvolupament del matx, els nostres sempre han anat per darrere en el marcador, però en molts moments amb només un punt de desavantatge i partides obertes. En els duels amb els MC hem aguantat bé el tipus (2,5 de 5): victòria de Xavi Guerrero vers Castells; taules en les partides Richard Guerrero- Morcillo, David Martín – Moyano i Vigo -Monclus i derrota de Baeza enfront de Pere Llobet. Per darrere, la derrota més matinera, la de Jorge Rodríguez, sumada a la de Silverio contra Cárdenas han acabat decantant el matx. En aquesta partida, el nostre jugador semblava dur avantatge, però s’ha deixat qualitat en els apurs de temps. De res han servit les taules d’Alex Reyes ni la victòria d’un enratxat Marc Petit. Tampoc ha estat el dia de Pedro Serrano, que ha intentat forçar la posició contra Joan Llobet, però finalment ha acabat cedint; cal dir, per ser justos, que en Pedro ha hagut de menjar-se 9 negres en 11 partides aquesta Lliga.

Tot i la derrota, el B tanca la Lliga amb excel·lents sensacions, conscient que la Primera Divisió encara ens ve gran i que l’any vinent el més natural és que l’A sigui a Primera i el B a Segona. Una Primera Divisió amb els dos equips hagués estat, si més no, estrany. La bona dinàmica de la temporada, pel que fa al B, tindrà un altre premi la setmana vinent a Girona, amb la disputa de la Final de Copa Catalana d’escacs actius.

Hi ha jugadors d’aquest equip B que l’any 2012 jugaven habitualment a l’A; són alguns, però no són majoria. I aquell any, només en fa tres, l’equip A també va jugar un playoff d’ascens a Primera (reeixit amb un triomf 6-4 amb el Cornellà) i va disputar la final de la Copa Catalana de Segona (assolint una treballada victòria a Ponts). Té molt mèrit que aquest B estigui a prop del que llavors vam considerar com a gestes.

Jordi Morcillo

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s