5a ronda: Estancats

El Catalunya A ha patit la segona derrota de la temporada, aquesta vegada al local del Sabadell, que ens deixa amb 2,5 punts en 5 jornades, més lluny dels llocs d’ascens que dels de descens. L’estancament en la classificació també es reflex de l’estancament en el joc de l’equip, que no acaba de concretar moltes partides on deixa passar per alt opcions clares de millorar els resultats individuals, i en definitiva globals.

Això a vegades no té els seu càstig, com per exemple la setmana passada, però avui el rival tenia molta entitat: el SCC Sabadell B, que ha presentat una alineació quasi de gala. Cinc dels juvenils més destacats de Catalunya més cinc jugadors amb gran experiència i nivell. Una combinació que no te res a veure amb el discret equip que van presentar la setmana passada a Olot (on van encaixar un 8-2). El calendari, ja ho vam dir la setmana passada, ens ha fet coincidir amb el matx que podia decidir el títol a Divisió d’Honor. Per tant, un equip B del Sabadell ben armat, que no ha perdonat les nostres imprecisions.

Al voltant de les 10:45h, el ràpid David Vigo ja jugava un final amb peó de més. En alguns moments semblava que el seu rival podia forçar entrar en el final del mat d’alfil i cavall, però el nostre jugador ho ha evitat per confirmar la victòria. Hagués estat graciós veure aquesta posició en el tauler mentre altres encara estaven a l’obertura.

Simultàniament, s’han produït les derrotes de Jordi Amigó i la victòria de Rubén Martín, donant l’últim avantatge nostre al matx (1-2); no estava perdut, però ja en moltes partides estàvem apretats. Els locals han capgirat en pocs minuts amb les victòries de Carles Díaz contra Dalo i Arasa contra un servidor, en un final jugat de manera molt fluixa per part meva.

Amb el 3-2, l’única esperança ja era embolicar alguna partida (Joan Canal), fer taules en les que estaven igualades o pitjor (Ballesteros, Pau Juan i Xavi Serrano) i guanyar l’única que estava amb avantatge (Felipe Vera). Però d’aquestes 6 partides, l’expectativa de fer tres punts s’ha quedat en un pírric punt gràcies a les taules de Ballesteros i Pau Juan. Mentre Joan Canal posava amb problemes a Imar Talló, Felipe Vera veia contrariat com el seu rellotge marcava 0.00. Joan Canal no triomfava en el seu atac, i veient-se amb peça de menys es rendia, però sense veure una miraculosa solució d’ofegat. Tampoc hagués servit de res. I finalment, Xavi Serrano, també imprecís en un final de torres, cedia davant l’actual Campió de Catalunya cadet Marc Pozanco.

Un contundent 7-3 que pràcticament ensorra les aspiracions de mirar cap amunt. La setmana que ve passa l’últim tren de l’ascens pel Casinet, però el bitllet és molt car: caldria guanyar el potent Terrassa, que cada setmana s’imposa amb molta autoritat. I tot i així, caldria esperar futures caramboles. Però per una altra via passa també el tren de la permanència, que és el que haurem d’agafar, i amb la seriositat necessària, si patim una nova derrota.

L’any del B

El Catalunya B potser era menys aspirant a un ascens, comparat amb l’A. No pot anar mai de l’1 al 10 titular, com sí pot fer el primer equip. Fins i tot sol tenir baixes de darrera hora. Però els jugadors estan fins, i ho demostren guanyant cada setmana, algunes amb patiment i altres amb contundència.

Avui s’han imposat amb molta lluita al pintoresc local de l’Agustí (4-6). Les sis victòries i les quatre derrotes donen idea d’aquesta lluita. Cal destacar l’excel·lent puntuació de David Martín, amb 4 de 5, alternant primer i segon tauler.

L’equip B comanda el grup amb un punt d’avantatge sobre els seus perseguidors, Hospitalet i Peona i Peó C, amb els que se les veurà els dos darrers dies. A favor nostre, hi ha que aquests dos equips s’hauran d’enfrontar abans i això potser ens dóna més marge.

La Lliga es comença a fer llarga per als filials

Pel que fa a la resta d’equips, les baixes acumulades del B i el C han afectat indirectament totes les alineacions, que ni de bon tros han estat tan compactes com les que hem anat presentant a casa. No és que hi haguessin desplaçaments gaire llargs…o gens (Peona i Peó, Congrés, Sant Feliu), però per estranyes circumstàncies els calendaris de disponibilitat de molts jugadors sol coincidir amb els diumenges parells (quan juguem com a locals).

El Catalunya C, amb baixes i un equip quasi de circumstàncies, ha tret un valuós mig punt contra el Peona i Peó D, plagat de joves i molt joves jugadors (fins a un sub-8). Cal destacar el bon paper i comportament dels veterans Luis Álvarez i Albert Coll, que compleixen cada setmana, tot i que solen saltar d’un equip a un altre com baldufes, i a més ho fan guanyant. El C segueix sumant marge per si costa completar els equips els darrers dies, i no haver de patir.

El Catalunya D havia intentat mantenir la força dels taulers contra el Congrés C, però no ha servit per seguir en la lluita capdavantera i l’equip ha cedit per 3,5-2,5. Al mateix local, l’equip F perdia per un contundent 4-0 amb el Congrés F; lamentablement hem tingut una incompareixença, cosa que em fa mal a la vista, molt més que qualsevol derrota, perquè tenim un grup nodrit de recent federats de 1700 esperant la seva oportunitat cada setmana.

També ha sortit escaldat l’equip E, que visitava el Sant Feliu C, per un clar 5-1, però d’altra banda lògic, donada la diferència de nivell i experiència. Però cal aplaudir els nostres jugadors, ja que el que porta més temps de federat entre ells 6 només porta dos anys. Bon triomf de Xavi Giner, que seguirà saltant elo de molt en molt gràcies a la seva encara constant 25 (avui +20 al sac!).

Però qui més mèrit ha tingut dels nostres 43 jugadors ha estat el jove Magí Bernat, que ha vingut a jugar a l’equip D, tot i la pèrdua recent del seu avi, i per tant del pare d’en Juli Bernat. A ells dos, en Magí i en Juli, no els hem pogut dedicar gaires victòries aquest diumenge, però ho farem ben aviat. De moment tota la nostra força i suport per aquests dos vilafranquins tan ben integrats al club i amb els qui sempre es pot comptar.

Jordi Morcillo

4a ronda: Victòria per guanyar temps

Per no repetir el titular de la setmana anterior (l’equip A no està fi), almenys avui el Catalunya ha sumat el punt sencer, però evidenciant les enormes dificultats que està tenint per tirar els matxos endavant. El rival d’avui, l’Ideal Clavé, a priori ha de lluitar únicament per la permanència, però –elos al marge- tauler per tauler té jugadors bregats en mil batalles, que poden disputar tots els encontres de tu a tu. La sensació d’avui és, novament, que no hem jugat gaire millor que ells, però en canvi ens ha acompanyat l’encert de fer les taules en les partides que podien pintar pitjor.

Mentre esperem que molts de nosaltres sortim d’aquest estat d’espessor en el nostre joc, almenys el punt ens ajuda molt a evitar la zona baixa de la taula abans d’encarar els dos matxos complicats que ens esperen: Sabadell B i Terrassa. Una derrota ens hagués condemnat de ple a lluitar per una permanència que tampoc s’endevina fàcil. I la victòria ens dóna una opció per tornar als llocs capdavanters; però és una opció cara: caldrà sumar 1,5 ó 2 punts contra aquests dos “cocos” del grup. En cas contrari, caldrà tornar a agafar la calculadora per saber on es marca la permanència enguany.

El matx ha començat com molts dies (no sé si dir la majoria): taules de Felipe Vera en menys de 2 hores. Per sort, avui hem pogut manar al marcador sempre, gràcies al punt de David Vigo, que ha imposat la qualitat de més guanyada en un atac. A partir de llavors les taules s’han anat succeint, algunes en partides mortes (Pau Juan), altres desaprofitant l’avantatge (Hermes Dalo) i en un parell de casos salvant posicions potser perdedores: Xavi Serrano i un servidor(Jordi Morcillo) ben bé podríem haver perdut, però el botí de taules avui és or, tot i la manca de frescor mostrada cada setmana.

Amb 3,5-2,5 al marcador, teníem desavantatge als dos primers taulers, i només avantatge en la partida de Ballesteros al cinquè, mentre que Rubén Martín jugava un final de quatre torres incert. Ballesteros ha fet bo el seu avantatge (4,5-2,5), però el punt que ha salvat el matx ha estat la remuntada de Joan Canal, que ha deixat el seu rival en xarxa de mat, sentenciant així partida i encontre. Sense aquest punt, ens haguéssim trobat altre cop contra les cordes com va passar la setmana passada a la Colmena. Ja sense transcendència, Rubén Martín feia taules i Jordi Amigó sobrevivia en un final que pintava molt malament. Marcador final 6,5-3,5.

Gran satisfacció pel triomf i menys pel joc mostrat. La setmana que ve, juguem contra la versió “coco” del Sabadell B, que avui ha anat de turisme a Olot (8-2).

El capritxós calendari ha volgut que la setmana que ve el nostre matx coincideixi amb el Sabadell – Sant Josep, que probablement decidirà la Lliga a Divisió d’Honor. Amb el reforç conseqüent del primer equip, el Sabadell B que ens espera estarà armat fins les dents i haurem de suar tinta per puntuar.

Catalunya B: objectiu Segona Divisió

Després de tres rondes guanyant els matxos amb certa solvència contra equips inferiors, sobretot en els taulers de darrera, avui el Catalunya B tenia una autèntica prova de foc: l’Esplugues amb el seu 10 de gala. Per si no fos poc, el B ha acumulat quatre baixes durant la setmana, i alguna aquesta mateixa setmana. Però l’absència de Sáez, Guerrero, Sulleva i Albert Sánchez (que avui hagués re-debutat) no s’ha notat i els nostres han demostrat tot el contrari que els de l’A, que estan finíssims: 8-2. Només ha cedit el punt el jove Marc Juan, que avui debutava al B; malgrat la seva derrota, és una excel·lent notícia pel club.

El Catalunya B lidera la classificació i ara ja pot tenir entre cella i cella, sense complexos, l’objectiu de l’ascens. Hospitalet i Peona i Peó C seran a priori els rivals directes.

Per a la resta de filials, ja s’esperava una jornada difícil, com efectivament així ha estat: el Catalunya C ha cedit 3-5 vers l’Ateneu Colon B, un dels favorits del grup i es queda en terra de ningú amb 2 punts. Molt malament haurien d’anar les coses per tenir problemes per sota. Les baixes de dalt l’han perjudicat directament, però el bloc del tercer equip és prou sòlid per ser optimista.

Només ha pogut sumar el punt el Catalunya D, amb un clar 5-1 vers l’Ideal Clavé D, que ha vingut amb només 4 jugadors, i se situa amb 3 punts i pràcticament els deures de permanència fets. El superdelegat Miguel Ayllón ja està estudiant els rivals per calibrar si les possibilitats d’ascens a Primera Provincial són reals.

I el sorprenent Catalunya E ha patit la seva primera derrota contra el sòlid Ribes (2-4), un dels candidats a pujar. Només el jove Magí Bernat ha sumat el punt sencer. En aquest equip hi debutaven David Celma i Alejandro Flores, gràcies al seu bon paper de rondes anteriors a l’equip F.

I el líder Peón Doblado D no ha tingut pietat del nostre F (0-4). La baixa de matinada al B ha estat coberta “in extremis” per Jose Aunés, que venia d’espectador. Però com que és molt matiner, a les 9 i 10 ja el teníem rondant pel Casinet i l’hem pogut reclutar a temps. Encara que fos de darrera hora, sempre queda lleig deixar un tauler buit de 44, quan es tenen 90 fitxes al llistat.

3a ronda: L’equip A no està fi

Després d’ensopegar contra el Catalònia, el Catalunya havia de refermar les seves aspiracions avui a la Colmena. Una nova derrota ens faria replantejar els nostres objectius, mentre que l’empat final ens deixa amb mal regust, en terra de ningú i a més amb sensacions no massa positives. L’equip és més compacte que l’any passat, però de moment li està faltant el toc de frescor que tenia el 2013, quan quasi per art de màgia decantava els matxs “in extremis”.

La Colmena és l’únic equip del grup, juntament amb nosaltres, que regularment presenta el seu 10 inicial de gala. I aquest 10 de gala no està gens malament, comptant amb la família Rojano-Alfonso com a nucli de l’equip.

El matí no ha començat bé, amb la derrota de Vigo contra Alfonso Alfonso, en una partida molt oberta que, en cas d’un calcul precís, s’hagués decantat del cantó visitant. Poc després, el jove Hermes Dalo igualava el matx deixant el seu rival en situació de mat. A partir d’aquí les taules s’anaven succeint, en tota una sèrie de partides que en molts moments han tingut color visitant.

Amb 3-3 al marcador i quatre partides restants, dues pintaven amb avantatge visitant (Ballesteros i Felipe Vera), una per als locals (Canal tenia un final inferior) i una era ben incerta (Sergi Bardera-Pau Juan). Semblava que avui podríem obtenir millor botxí que la setmana anterior, sobretot quan Canal aconseguia igualar i entaular el final (3,5-3,5). Però Betty Alfonso ha enredat Ballesteros amb un truc i també ha aconseguit la igualada (4-4), al mateix temps que Felipe Vera aconseguia avantatge decisiu i Pau Juan no progressava en una posició on, tot i la passivitat de la posició rival, ell tenia una debilitat. Vera no es deixava sorprendre en un final de torres (4-5), però Bardera aprofitava aquesta debilitat i, ja en apurs, Pau Juan es deixava la qualitat decisiva.

S’ha de seguir lluitant amb ambició, però el principal és recuperar-nos de dos cops bastant forts, on l’expectativa (no a priori, sinó durant els matxos) de 2 punts s’ha quedat en un pírric 0,5.

Com a nota positiva cal destacar el caràcter alegre i optimista d’una de les incorporacions, el veneçolà Hermes Dalo, que constantment anima i fa pinya amb l’equip. Una garantia.

Els filials, a tot tren

Després de les afortunades dues rondes com a locals, els equips passaven per primer cop enguany la prova de jugar com a visitants. Tot i que eren desplaçaments propers, molts d’ells urbans, l’estadística no falla: més baixes que en una ronda com a locals. No obstant, els equips presentats donaven prou garanties de lluitar pels punts.

L’equip B anava un xic més debilitat a Bellvitge, amb la baixa ja coneguda de Pedro Serrano, i la febre d’última hora d’Alex Sulleva, que ha estat ben cobert per Eduard Roche. Els nostres han aconseguit una ajustada victòria per 4-6 i segueixen manant a la classificació amb 3 de 3. A l’horitzó s’entreveu un mà a mà amb el Peona i Peó C, de ben segur l’altre equip més “compacte” del grup.

El Catalunya C es consolida a la Primera Provincial amb una treballada victòria contra el Tres Peons E, al seu local de Gràcia (3-5). El nostre C segueix mantenint unes alineacions de garanties, encapçalades pel solvent Clemens Bieg al primer tauler.

Per la seva part, el Catalunya D també encarava un matx amb vistes a la permanència al local del Foment, contra el seu equip D. El nostre D ha presentat un equip molt veterà, amb una mitjana superior als 60 anys: l’únic senior de l’equip era Ferran Thomas. Els nostres s’han endut també un ajustat triomf per 2,5-3,5 i s’acomoden a la classificació amb 2/3.

El Catalunya F ha encaixat la seva primera derrota al local del Molí Nou (3-1), contra el segon equip dels de la Cooperativa, sens dubte un dels més forts del grup. Pel que sembla, amb 2-1, els nostres han tingut bones possibilitats en la partida d’Alejandro Flores, però no ha pogut ser. Cal destacar el bon triomf de l’estrenat delegat David Celma.

I el Catalunya E ha obtingut una meritòria victòria a camp del Martorell C per 2,5-3,5, amb alguns jugadors residents a la zona. Avui en Juli Bernat ens envia la crònica, que podem llegir a continuació.

Jordi Morcillo

 

Martorell C – Catalunya E

Avui els elo del nostre E no brillaven tant, però tot plegat no ha impedit una victòria per la mínima que permet somniar amb els primers llocs.

Manuel Núñez, el 6è tauler, ha sumat el primer punt per incompareixença de l’adversari. Jordi Solís ha ventilat ràpid la feina -aquest home donarà moltíssimes satisfaccions al club, seguiu-lo, quin primer tauler! Toni Picó, també ha fet la feina amb celeritat, però en sentit contrari. Un a dos. Xavier Giner ha aguantat la tempesta i ha signat unes taules molt merescudes si tenim present que el seu adversari ha especulat amb tot el que es pot especular -coronació i rellotge, rellotge i planella, ho deixarem aquí. Magí Bernat, de poc, però ha perdut, lluitar com un petit tità durant tres hores no és sempre suficient.

Igualtat, dos i mig a dos i mig. Ara tot depenia de Juli Bernat. D’obertura: superior, cavall de més. Un mig joc tens del qual ha sortit amb dues torres de més després de canviar dames. I un final guanyat però agònic: quaranta minuts per resoldre’l i fer patir d’allò més els companys. Aquest home ha d’estudiar finals! Si no, caldrà estirar-li les orelles! Dos i mig a tres i mig i tots tres enfrontaments, victòries. Encara podem somniar amb un ascens.

Juli Bernat

2a ronda: el Catalunya ja té la seva “bèstia negra”

Any 2011: el Catalunya visita el Catalònia com a líder del seu grup de Segona a la penúltima jornada, però entre el dissabte i diumenge a la matinada quatre baixes a l’equip A el fan anar molt debilitat i l’equip perd per un clar 7-3. Baixem de la primera a la tercera posició i ens quedem sense opcions reals de pujar a Primera.

 Any 2013: visitem novament Manresa, ara ja a Primera i en posició d’ascens. L’equip mana en el marcador durant molta estona, però peca de conservador i deixa escapar mig punt (5-5) que al final podia haver estat un coixí per encarar les dues darreres rondes amb més marge, cosa que no va ser així.

 Any 2014: el factor camp i els reforços aquest cop semblen somriure a favor nostre, però el matx es decideix per petits detalls del cantó visitant.

 Esperem almenys que l’ensopegada d’avui davant del Catalònia (4,5-5,5) no acabi comportant una davallada de resultats. Aquesta vegada tenim marge de reacció, però és evident que l’espina clavada del Catalònia continua i aquesta vegada ha fet mal.

Com era d’esperar, el Catalònia ha presentat una alineació amb alguns jugadors teòrics del seu equip B, però en la majoria de taulers eren gent de qualitat contrastada amb mil batalles a les seves esquenes a Primera Divisió i Divisió d’Honor. Tenir un primer tauler com Joan Mellado (MI) sempre és un luxe, però seria injust dir que el Catalònia és “Mellado i 9 més”. La resta de jugadors han sabut jugar les seves cartes i buscar el triomf allà on hi havia opcions raonables de fer-ho.

 Quan encara alguns no havíem quasi ni decidit quina variant escollir a l’obertura, Felipe Vera signava taules contra el veterà MC Salvador Armengol. Aquest semblava molt cofoi convençut d’un gran èxit: “s’ha acollonit, s’ha acollonit…” repetia somrient entre els companys el jugador manresà.

Més boja ha estat la partida de David Vigo, que ha sortit millor de l’obertura, amb parella d’alfils contra parella de cavalls, però el seu rival ha aconseguit complicar la posició buscant trucs. Per pal·liar els perills, Vigo ha simplificat la posició entrant en un final de taules mortes. Els locals agafaven avantatge amb el meu triomf després d’un final de dames favorable de feia estona. Ben aviat, Mellado imposava la qualitat de més contra Jordi Amigó (2-2). Però les taules mortes s’han anat repetint pels volts de les 13h: Sergio Ballesteros, Pau Juan i Joan Canal no tenien cap opció de forçar. Amb el resultat 3,5-3,5, Xavi Serrano encarava un final de torres amb peó de més, però Rubén Martín i Hermes Dalo anaven empitjorant les seves posicions, entrant en finals lletjos.

 Semblava factible almenys sumar un punt i mig per evitar ni que fos la derrota. Però avui no teníem el dia: el triomf de Xavi Serrano ha donat un avantatge fictici (4,5-3,5), perquè ja es veia clar que les altres dues partides no es podien guanyar i penjaven d’un fil. Sabedors d’això, els visitants han anat a guanyar-les, perquè no tenien cap risc de derrota, i ho han aconseguit.

 El grup es comprimeix, tot i que és molt aviat, i guanya en incertesa en tots els fronts. El líder és un Sabadell B que no pot pujar, o sigui que de moment el Catalònia, amb 1,5 punts és qui ocupa plaça d’ascens, amb un munt d’equips amb 1 punt. No podem mirar ni amunt ni avall: és massa d’hora; per tant no ens queda més remei que mirar al tauler i donar el màxim que puguem.

 Els filials segueixen complint amb nota

 La relliscada de l’equip A consagra el Catalunya B com l’equip més sòlid i fiable en relació a la categoria corresponent. Avui s’ha imposat novament amb contundència: 7-3 al Collblanc, un equip que no fa massa lluitava contra el nostre A. Ja s’esperava que els nostres veïns vindrien amb taulers més fluixos per darrere, i que per allà calia cimentar la victòria, però els nostres també han donat la talla per dalt, com ho demostren les victòries d’Alejandro Sáez i David Martín a les dues primeres taules.

 Tot i la claredat del marcador, hi ha hagut moments d’incertesa, que s’han acabat quan Alex Sulleva (que avui tornava als equips 10 mesos després) donava la volta a la seva partida.

 L’única derrota a la “sala gran” l’ha patit l’equip C contra el compacte Comtal B, amb jugadors força experimentats. També per la mínima (3,5-4,5), però fa la sensació que el Catalunya C pot lluitar de tu a tu tots els matxos i això li acabarà donant els punts necessaris per no patir.

L’equip D ha sumat el seu primer punt amb una clara victòria contra el Sant Martí F (5,5-0,5), mentre que el Catalunya E segueix fent coixí, aquesta vegada superant el Collblanc B (5-1). En aquests dos equips, destaquem novament l’aportació dels joves sub-14 Marc Juan, Magí Bernat i Sergi Carbajal, tots amb victòria.

 I l’equip F també segueix sumant encontres per victòries, ara desfent-se per 2,5-1,5 del Cervelló C. Avui debutava al club en Francesc Viudez, tot i que realment no ha pogut debutar degut a la incompareixença del seu rival.

 La setmana que ve toca desplaçaments massius, però no pas dramàtics, ja que són a distàncies raonables. També podrem descansar del continu “munta i desmunta” que suposa el jugar a casa!

 No hi som tots

 Cada any hi ha altes i baixes, de gent que duia més o menys anys amb nosaltres, que participava més o menys al per equips (ara Lliga). Fins i tot, és llei de vida, a vegades les baixes vénen desgraciadament per gent que ens ha deixat.

 No és el cas del Manuel Vargas, que s’ha apartat del món dels escacs, i esperem que sigui només per un temps, i si pot ser curt. Però sens dubte ha estat la baixa més sensible a nivell de club respecte els darrers anys. Entre les temporades 2008 i 2013 incloses va jugar la immensa majoria d’encontres, en els equips A i B. Tot i la seva discapacitat (va amb cadira de rodes) no se’n perdia una, i viatjava on calgués fent un munt de kilòmetres sempre que el local de joc fos adaptat.

 La temporada 2010 sempre va ocupar un lloc a l’equip A i va ser clau en l’ascens de Preferent a Segona, un ascens pel qual vam haver de mastegar molta sorra. El 2012, amb un encara fràgil Catalunya B a Preferent, va ser un dels jugadors més decisius, donant la volta a una partida clau que asseguraria la permanència. I el passat 2013, quan vam inaugurar uns petits premis “individuals”, va ser el pitxitxi del club amb uns excel·lents 7,5/9.

 Jugadors com ell són els que fan equip i fan club. Torna aviat!

 Jordi Morcillo