Ronda 9: Al playoff, amb el cap ben alt

El Catalunya visitava avui el local de l’Ateneu Colon, líder del grup amb mà ferma (100% de punts), amb els comptes ben clars. Calia guanyar, empresa realment complicada, i fer-ho a més per una diferència molt àmplia, cosa que suposava un repte majúscul. Depenent dels altres resultats, calia guanyar per 3,5-6,5 o, en molts casos, per 3-7. El matx d’avui es convertia en un encontre amb un premi gros, l’ascens a divisió d’honor, i un de consolació, la possibilitat de jugar el playoff d’ascens a la màxima categoria contra l’altre segon de grup.

La dificultat d’assolir-ho es fonamentava sobretot en la qualitat i estat de forma del rival: en les nou rondes disputades, incloent la d’avui, ha presentat el seu 10 de gala. Cap baixa, cap descans, cap malaltia: un autèntic exemple al qual pocs anys enrere ens hi acostàvem però que ara per ara està a l’abast de molt pocs a les categories catalanes. Repassant les fotos que omplen les parets del local de Ramon Turró, podem comprovar com ben bé la meitat de l’equip segueix sent la base de fa quasi una vintena d’anys, amb incorporacions de jugadors de pedrera o gent de nivell (MC o MF) que hi va anar per amistat i s’hi ha quedat.

En el desenvolupament del matx, s’ha notat la nostra necessitat de punts, a l’estil d’una eliminatòria amb el marcador en contra. Alguns dels nostres jugadors han optat per canviar les línies d’obertura i d’altres han optat per un joc més agressiu enlloc del sòlid a què ens tenen acostumats. Però assumir riscos et pot funcionar en un parell de partides, però difícilment per assolir un 3-7. El nostre mestre Herminio ens ho deia durant la setmana: hem de jugar els 10 com si tinguéssim l’opció d’assolir norma i només ens valgués la victòria. L’actitud hi ha estat, però ha faltar frescor en el càlcul i als moments claus.

El matx no ha tingut avui taules molt ràpides, però sí que abans de les 12h els locals s’han acostat al seu objectiu amb un 2-1 (taules de Rubén i Canal i derrota de Ballesteros). Donant un cop d’ull al matx, semblava complicat que 6 dels nostres guanyessin, si bé el risc ha funcionat relativament en la meva partida, on un cop tàctic em donava avantatge però no era definitiu: el meu rival ha optat per l’abandó però ha obviat entrar en un final amb peó de menys. 2-2, però almenys tres dels nostres ja tenien desavantatge en el seu risc (Vigo, Dalo i Luis González) després d’alguna opció per posar la partida amb avantatge. Entremig, Felipe Vera també assumia riscos obrint el seu rei per atacar, però tampoc li era suficient: cal dir en honor seu que porta un munt de negres enguany (8 de 9 si no m’equivoco) i ha puntuat molt bé i avui ho ha intentat tot. Amb les successives derrotes de Vigo, Luis i Felipe, només amb la victòria del solvent Sáez, es certificava l’ascens del Colon. 5-3 i Dalo seguia perdut a la segona taula: primera derrota per a ell en aquesta Lliga, on val a dir que cada setmana fa grans esforços, no només per venir a jugar, sinó també per aportar el màxim a l’equip. Al primer tauler, Herminio anava inclinant un final de peces menors amb peó de més fins a maquillar el marcador en el 6-4 final.

La nostra més sincera felicitació als nostres amics del Poblenou, que duien anys buscant aquest retorn a la màxima categoria, que feia ben bé una dècada que no trepitjaven. La competició ens dóna una altra opció, un playoff a doble volta amb un rival habitual, el Sant Cugat, amb els quals ens veurem les cares per quart cop en quatre anys. Totes en fases diferents: Lliga de Primera, Final de Primera, Lliga de Divisió d’Honor i ara Playoff d’ascens. Però aquesta serà l’ocasió més determinant: el guanyador tornarà a tocar el cel. Passi el que passi els dubtes d’inici de Lliga, quan no sabíem si seríem capaços d’arribar massa amunt, s’han esvaït: un any més, lluitarem fins la darrera ronda.

El Catalunya B completa la proesa

També començava la ronda d’avui el Catalunya B a Sant Feliu amb els comptes ben clars. Numèricament, no eren tan exigents com els del primer equip: calia guanyar o empatar per salvar-se, mentre que en cas de derrota calia veure els desempats perquè hi havia risc important d’haver de jugar la indesitjada promoció per no baixar i fins i tot de quedar novens i baixar amb 4 punts.

Fets els números, la dificultat del matx era majúscula, contra un equip acostumat a passejar més per Primera Divisió que per Segona, amb una alineació compacta i alhora forta per davant. Com que els teníem a mig punt, ells havien de guanyar sí o sí per evitar els mals, i això propiciava un matx de màxima tensió.

Per sort per nosaltres, el segon equip ha mostrat la cara competitiva que ha tret en totes les rondes (a excepció de l’abultada derrota a Cornellà), i ha assolit els 5 punts de tauler que li calien per certificar la permanència. Fins i tot em comenten els companys que amb 3,5-4,5 les dues partides restants ens eren favorables, però només s’ha pogut entaular una i l’altra s’ha perdut. Amb una mica més d’encert, per exemple guanyant la que s’ha perdut, el 4-6 ens hagués posat en segona posició d’aquest grup tan boig (amb només 5 punts). Avui l’alineació nostra era força habitual, amb el reforç per davant del jove Marc Juan, que ha contribuït amb el seu bon estat de forma amb el punt sencer, igual com ho ha fet David Martín a la taula 4. També han resultat claus els dos taulers de darrere, Marc Torres Julian i Juan Carrasco, que han guanyat a jugadors d’elo superior i han demostrat novament que tenen cabuda en aquest equip.

Tota la sort del món al Sant Feliu en el playoff de permanència que hauran de jugar el 7 d’abril: no oblidem que d’alguna manera són el nostre “Tenerife”, ja que fa 5 anys la seva esportivitat ens va permetre entrar al playoff que ens donaria el primer ascens de la nostra història a Divisió d’Honor. Tenint en compte l’extrema dificultat del grup (1 punt entre el segon i el vuitè) i que totes i cadascuna de les rondes, sense excepció, els nostres han presentat un equip inferior el elo als seus rivals, el comportament de l’equip B a la lliga d’enguany ha estat encomiable. Novament, la Segona és la categoria que es mereix.

…I el Catalunya C, el miracle

Fa tres setmanes deixàvem el C amb un pírric punt a la cua de la classificació del seu grup de Preferent, i quasi certificàvem el seu descens. Però res més lluny de la realitat. Un empat in extremis a la setmana del “virus Carnaval” i dues victòries amb rivals directes, combinades amb alguna ensopegada dels demés, han permès a l’equip situar-se en vuitena posició amb 3,5 punts. Això vol dir que es converteix en el millor vuitè de les Preferents de Barcelona i, tal i com estan els descensos de dalt, sembla confirmat que el Catalunya C seguirà a Preferent l’any vinent.

Avui tocava visitar un altre dels rivals directes, el Peona i Peó C, que sembla que les últimes setmanes no ha pogut cobrir bé els seus tres primers equips per lluitar per tots els objectius i s’ha centrat sobretot en el seu B. Avui, els del Guinardó han presentat un equip força debilitat per darrere, amb una incompareixença, i els nostres ho han aprofitat per guanyar per un contundent 3-7, resultat balsàmic per a nosaltres i que envia els nostres rivals a Primera Provincial. Tot i que han despertat una mica tard, els Garcia, Angulo, Clemens i companyia, capitanejats per Patxi Molinas, han estat a temps d’aturar el que semblava inevitable.

El Catalunya D “quasi” puja a Primera Provincial

Després de la jornada de descans per vacant, l’equip D havia de guanyar i esperar una punxada del líder Sant Adrià per assolir el primer lloc del grup. Els nostres han fet els deures guanyant el Congrés E per 1,5-4,5, però els del Besós no s’han deixat sorprendre per un EDAMI sense els seus “cocos” i han guanyat per 4-2, resultat que necessitaven per no dependre d’una golejada nostra. En tot cas, la segona posició amb 8 punts, com a un dels millors segons de la categoria, ens dóna l’ascens de manera virtual. El seu equip “germà” a la categoria, l’E, ha quedat tocat per un parell de baixes de darrera hora i ha perdut 4-2 contra el Peón Negro B, que s’hi jugava molt més (ells havien de guanyar per ser segons, nosaltres ja érem campions). D i E completen una excel·lent temporada, no sense entrebancs, amb setmanes on ha costat Déu i ajuda trobar 12 jugadors per omplir-los. La dificultat de la categoria a la qual opositen, la Primera Provincial, que a més d’augmentar dos taulers fa que els equips acostumin a sumar molts més kilòmetres en la competició, ens farà plantejar la conveniència d’inscriure els dos equips o només un. Som un club amb gent que sí, sol acudir en massa a la cita de la Lliga, però compte: jugant no molt lluny de casa, i si pot ser aquelles rondes que sigui necessari.

Finalment, derrota per 3-1 de l’equip F amb l’Argentona B, amb la sola victòria d’Antonio Ramírez, una de les revelacions de la temporada. I qui ha acabat com un tro és l’equip G dels nens, que a manca de massa relleu ha presentat més o menys els de sempre: Sergi Rodríguez, Joan Valeriano, Andrei Vasilev i Biel Safont-Tria han posat un 0-4 contundent al Peona i Peó F. L’equip se situa merescudament segon al seu grup de Tercera i frega un ascens, que amb un càlcul aproximat només es podria donar en cas d’alguna renúncia.

Avui sí, llevat de 10 ó 12 jugadors, la resta pot començar a fer plans pels propers caps de setmana. D’aquí dues o tres setmanes, només caldrà muntar 10 taulers, però seran de traca: novament, el tren de la Divisió d’Honor passa pel Casinet.

Jordi Morcillo

Ronda 8: Gran victòria…i una bala a la recàmara

Després d’unes rondes de transició, on calia anar sumant per no perdre el tren de l’ascens, avui hem tingut el primer caixa o faixa definitiu per a la classificació final. A mode quasi de “final four”, els quatre candidats a l’ascens s’han vist les cares a la penúltima ronda de la competició regular: Ateneu Colón (7 punts) visitava el Peona i Peó (4,5), mentre que nosaltres (6) rebíem el Sant Martí (5). El grup es podia comprimir o trencar definitivament, però tenint en compte que el segon lloc, que dóna dret al playoff d’ascens és un consol, calia buscar la victòria per seguir aspirant a tot i així ho hem assolit: el 6-4 final ens deixa amb el playoff assegurat i ens dóna una petita opció d’ascens directe.

El matx ha tingut dues parts ben diferenciades: abans de les 12, s’han signat cinc taules sense massa lluita (2,5-2,5). Si bé se’ns pot titllar de conservadors, als de Sant Martí caldria dir-los ultra-conservadors, sabent que a ells sí que no tenien més remei que la victòria final. A partir d’aquí, segona part del matx, amb partides d’anada i tornada i una consigna ben clara: res de taules en les partides on hi havia una mínima opció. No obstant, dels 5 jugadors restants, potser només Luis González i Marc Juan tenien un lleuger avantatge. David Vigo, tot i amb peça de més, semblava que no podia defensar una posició molt delicada del seu rei amb moltes peces dansant pel tauler. Joan Canal també passejava el seu rei buscant refugi, tot i algun peó de més, mentre que Dalo buscava la igualtat de forma activa en un final a priori inferior contra el fort jugador xilè Valenzuela.

Però quan semblava que podíem perdre les dues partides dels reis dansaires, ha arribat el detall que ha ajudat a decantar el matx. Marc Juan caçava peça al seu rival després de millorar la posició de forma efectiva. Herminio que, com jo, ha estat un dels taulífers matiners, em comentava que aquest punt seria el que donaria força a la resta per decantar el matx, i al final ha tingut raó. David Vigo tornava material per simplificar la posició i entrar en un final lleugerament superior, on el seu rival, Evarist Pérez, ha fet un parell de jugades amb un segon al rellotge. Luis González em preguntava, mentrestant, en dues ocasions si podia fer taules i jo li deia que no: ell duia alfil contra cavall en un final amb encara molts peons per ser avantatge. Per davant, Canal anava amagant el seu rei i entregava qualitat per tenir un allau de peons que, combinat amb la parella d’alfils, es tornava imparable pel seu rival, Ruiz Mata. I Dalo feia efectiu el seu pla actiu, jugant amb un peó passat, per segellar les taules; poc després, Vigo també empatava la seva partida no apte per a cardíacs. 4,5-3,5 i només quedava esperar que Canal guanyés d’una de les moltes formes en què ho podia fer: amb una proposta de sacrifici de dama que portava a un mat coronant cavall, el seu rival ha hagut d’entregar massa material i això ens ha donat el punt definitiu. 5,5-3,5 i les taules de Luis, que amb el seu “new look” que lluïa avui ho ha intentat de valent, posen un molt treballat 6-4. Els Catalunya – Sant Martí, des d’aquell recordat ascens del 2014, són encontres intensos d’aquells que fan afició i que se segueixen resolent per detalls.

No podem dir el mateix de l’altre matx de la part alta. El Peona i Peó ha decidit desplomar el seu equip A, alineant 5 joves jugadors de menys de 1800, per tal de reforçar els seus filials. Tot dins del reglament, però ha deixat un envermellidor i vergonyant 1-9 a favor dels de Poblenou. Un club que ha jugat cinc temporades seguides a Divisió d’Honor ha d’exprimir, al meu entendre, totes les opcions que quedin per tornar-hi. I per poques o nul·les opcions que hi hagi, no és una manera digna de llençar un matx. Nosaltres mateixos, el 2016, vam presentar del 1 al 10 als nostres amics de Sant Feliu, que es jugaven el descens i nosaltres res. Ells ens havien ajudat feia dos anys guanyant el Catalonia (Sant Feliu no es jugava res i els de Manresa si) i vam poder entrar al playoff, però en nom de la seva esportivitat llavors, nosaltres vam fer el mateix per presentar un equip digne de la Primera Divisió. Quelcom semblant vam fer el 2017, quan ja érem campions, rebent el Catalonia que es jugava la permanència. Si l’Ateneu Colon acaba pujant per descomptat que serà per mèrits propis, però el que ha passat avui, per molt legal que sigui, és un lleig a la competició.

Catalunya B: gran victòria i ruleta

El Catalunya B porta unes quantes setmanes ficat en un embolic, no només per la seva dinàmica un pèl encallada, que també, sinó sobretot per la gran igualtat d’aquest grup. A banda del primer i darrer classificat, els vuit equips restants estan separats només per un miserable punt! Nosaltres, enmig d’aquests dos extrems que quasi es toquen, havíem de sumar sí o sí contra un rival clàssic, el Jake de l’Hospitalet.

Amb una alineació força més reconeixible que la setmana passada, els nostres s’han imposat per un 6,5-3,5 balsàmic, que pel que sembla ha estat molt més clar en el marcador que en el desenvolupament de les partides. Tot i el 2-0 inicial, amb victòries de Carrasco i Maspoch, els visitants han empatat ràpidament i, amb el 2-2, em comentaven els companys que el matx estava ben complicat. Per sort, avui sí que els factors aquells que decanten els encontres s’han posat de part nostra. Els jugadors “de tota la vida” (Xavi Serrano, Baeza i Sulleva) han contribuït a treure les castanyes del foc, mentre que Marc Petit, després d’estar quasi perdut ha guanyat per bandera.

La matemàtica en aquest grup és tan complicada que costa fer un resum del que pot passar, però ho intentarem. L’equip visitarà el fort Sant Feliu, que no està fent una bona temporada però a priori pot presentar un equip candidat a l’ascens. Si guanyem, estem salvats i fins i tot hi ha una lleugera opció d’entrar en playoff d’ascens. En cas d’empat, la permanència està al sac. I en cas de derrota, una carambola ens envia directament a Preferent i una altra ens salva de tot, però el més probable és que haguéssim d’encarar una nova promoció de permanència a aquesta difícil Segona Divisió.

Catalunya C: Aquest mort està ben viu

El Catalunya C és com aquells dolents de les pel·lícules que per cops i patacades que rebi, segueix viu i donant guerra. Quan semblava pràcticament sentenciat, entre la seva bona collita de les dues últimes rondes (empat diumenge passat i victòria avui) i el fre d’alguns rivals que tampoc puntuen, ara resulta que l’equip depèn de si mateix per mantenir-se a la vuitena plaça, que podria donar-li la salvació.

El rival d’avui era directíssim, el Peón Doblado, qui tenia els mateixos punts que nosaltres. Amb una davantera lleugerament més forta que la nostra, els de Cornellà han afluixat una mica per darrere on – avui sí- hem pogut presentar un equip prou compacte per amarrar els punts (5,5 en els darrers 6 taulers). El resultat final 7,5-2,5 dóna ales per sumar un punt, eliminar un rival directe i deixar-ho tot pendent de la darrera ronda, on l’equip visitarà el Peona i Peó C, que en vistes del que ha passat avui podria anar reforçat per intentar el miracle. Una situació anàloga a la que va viure l’equip l’any passat en vigília de la seva visita al Torrenegra: calia guanyar per evitar el descens.

El Catalunya E puja a Primera Provincial

Dels dos equips de la Segona Provincial, l’E era qui ho tenia més a mà per pujar i avui tenia el primer match ball. Aprofitant la cojuntura del descans de l’equip D, alguns habituals han pogut descansar i d’altres han defensat amb èxit relatiu el liderat de l’equip E vers el Sant Joan Despí B. El que semblava un matí plàcid ha acabat amb maldecaps després d’empatar 3-3, que no donava el primer lloc encara. Hores més tard, en saber-se la derrota del segon classificat, el Cornellà E, hem pogut certificar el segon ascens en la història d’aquest equip a Primera Provincial. L’enhorabona a tots els seus membres, habituals o ocasionals, i al seu capti

Cal destacar una nova victòria del pitxitxi absolut del club, Joan Antoni Ballester, i també la segona consecutiva del jove Nitai Benavides, que ja va resultar clau guanyant la setmana passada a Martorell i avui ha tornat a culminar un atac dels que li agraden per contribuir a l’empat final.

La setmana vinent, els esforços se centraran en l’equip D, que després de tenir vacant ha perdut el liderat per pitjor desempat amb el Sant Adrià D, que sembla decidit a pujat. Una victòria deixaria l’ascens directe pendent del que facin els líders, si bé amb 8/9 és altament probable que el segon classificat també jugui.

Més descafeïnats han estat els matxos de l’equip F contra l’Arenys de Munt C (4-0) i el del G contra el Torreblanca B (2,5-1,5), on els rivals han vingut amb jugadors de menys.

La jornada vinent tancarà la fase regular, però no la Lliga, perquè almenys dos equips tindran dret a jugar playoff o finals catalanes. Però a nivell de jornada regular, avui posem punt i final a les macro-rondes de 50 taulers a casa. A alguns socis no els veurem fins el gener de l’any vinent, però és i serà així: és el per equips!

Jordi Morcillo

Ronda 7: El fortí es resisteix

El Catalunya afrontava avui, a nivell de club, la jornada més difícil d’enguany, no tant pels rivals, que també, si no també pel que ja podem denominar com a “virus Carnaval”. Aquest primer cap de setmana de març se sumaven diversos factors que han minvat els efectius fins a deixar-nos sota mínims: el festiu de dilluns a la majoria de les escoles, que ha creat un “pont encobert”, juntament amb els plans nocturns de més d’un per dissabte nit i altres imprevistos. Resultat: equips més febles que de costum (a excepció de l’A) i impossibilitat d’omplir els 50 taulers; només n’hem pogut omplir 48, i encara sort que s’han fet mans i mànigues, perquè si no la cosa hagués quedat en poc més de 40.

L’equip A visitava un camp que se’ns ha resistit ens els darrers anys, el Gramenet (abans Colmena), que ja ens havia guanyat el 2016 i empatat el 2014. Tota prudència era poca a l’hora d’afrontar aquest matx, contra un rival no directe però si molt incòmode, d’aquests que setmana a setmana estan alineant el seu 10 ideal o quasi. Per part nostra, lluny queden els dies en què això ens passava. Si l’any del primer ascens (2014) només vam utilitzar 12 jugadors en les 11 rondes (i 8 d’elles vam jugar de l’1 al 10), ara aquesta estadística ja és història. Les baixes de Joan Canal i Xavi Serrano no ens treien la teòrica condició de favorits en el matx, però de seguida s’ha vist que patiríem: l’empat final (5-5) així ho certifica.

Abans de les 12h, primera derrota dels nostres i també de David Vigo en aquesta Lliga, acompanyada de taules en les partides de Luis González i la de Felipe Vera. Poc després, en Rubén Martín, un dels jugadors més en forma de l’equip, anivellava el marcador (2-2), mentre que les taules de Sergio Ballesteros no aclarien la incertesa. Per davant, hi havia dues bones partides als dos primers taulers, però per darrere (els Marcs Petit i Juan i un servidor) tres partides on portàvem estona patint. En la meva, el meu rival, Lluís Delgado, no encertat en trobar la simplificació guanyadora i fins i tot m’ha donat l’opció al final de torres amb peó de mes, on no obstant ha sabut trobar la fortalesa (3-3). Amb els rellotges amb pocs segons, Marc Petit perdia material de forma decisiva, mentre Marc Juan jugava actiu per intentar igualar amb totes les peces majors sobre el tauler contra Beatriz Alfonso. Dalo transformava el seu final en victòria i avantatge momentani per a nosaltres, mentre Marc Juan havia de forçar continu per no entrar en un final perdedor. Amb 3,5-4,5 i la partida de Marc Petit perduda, hem fins i tot patit per no perdre, ja que Herminio, amb parella d’alfils durant bona estona, ha entrat en un final perillós on inclús ha hagut de sacrificar peça per no perdre. Afortunadament, els peons s’acabaven i el seu rival, Carlos Rojano, no podia passar de torre i cavall contra torre.

El 5-5 no es pot considerar un pas enrere, però sí un fre a les nostres aspiracions d’ascens directe. Amb tot, queden les dues rondes decisives, contra els forts Sant Martí i el líder Ateneu Colón i tot el que no sigui guanyar els dos matxos fa impossible l’ascens per la via ràpida. Per a propòsits de playoff, els comptes ja són més complexos. Tot i els ensurts, la temporada actual es pot qualificar com a molt digna: no en va, numèricament és la segona millor de la nostra història a Primera. Amb 6 de 7, només ens supera el camí triomfal de fa dos anys (7 de 7 per un 8,5 de 9 final).

El Catalunya B torna a perdre i es queda sense coixí

El Catalunya B ha estat el primer equip seriosament tocat per les baixes. Amb només la meitat de jugadors habituals, els nostres s’han nodrit de jugadors teòrics de l’equip C per fer front al difícil i compacte Tres Peons B, que ens ha superat 7-3, i per tant ha guanyat vida i ens n’ha tret una mica a nosaltres.

L’equip de Gràcia ha presentat una curiosa mescla de joventut (Llibert Cèspedes o Victor Moreno) i veterania (el nonagenari Joan Segura o Josep Monedero), amb altres jugadors la majoria per sobre dels 2100. La sola victòria del bregador Jose Miguel Baeza no ha estat suficient per posar en risc la victòria del Tres Peons, tot i que els companys em comenten que alguna partida s’ha tombat sobtadament.

Si el grup estava comprimit per la cua, aquesta jornada encara ho està una mica més. De tota manera, alguns dels rivals també han perdut i de moment les nostres aspiracions estan intactes. Això sí, caldrà sumar al menys un punt contra els dos rivals que queden, que com ha passat cada dia en aquest grup, són superiors a priori.

Catalunya C: els mínims sí que serveixen

Semblava pràcticament defenestrat, però el Catalunya C està ben viu, bàsicament per que alguns dels rivals estan encara pitjor. Amb una alineació amb bastants jugadors de D i E, ha pescat un empat al camp del Mollet B, un rival que pel que sembla també ha presentat un equip lluny a l’habitual. Un d’aquests jugadors dels equips inferiors, Joan Antoni Ballester, amb el punt d’avui, és el jugador més valuós del club en quant a puntuació absoluta (6 de 7).

El nostre equip C, amb aquest sofert empat ha pujat ni més ni menys que dues posicions, fins la vuitena. Dependria de descensos compensats de les categories catalanes, però fent tan poc l’equip depèn d’ell mateix per salvar-se. Ara bé, haurà de fer-ho millor en les dues rondes restants (guanyar-les) que en les set jornades passades, on només ha recollit un punt i mig.

Filials: Pescar en aigües tèrboles

Però la situació més inverosimil s’ha viscut a l’equip D. Un cop vam tancar la convocatòria fent entrar els 50 jugadors, ja divendres a la nit, teníem clar que qualsevol baixa que es produís, llevat que fos de l’equip A, no seria substituïda. I vet-ho aquí que les dues baixes de darrera hora han anat a parar al mateix equip, el D, que es jugava el liderat també a Mollet, contra el Mollet C. Amb aquest panorama, els nostres han pogut disputar només 4 partides amb la difícil papereta d’aixecar el 0-2 que mostrava el marcador a les 10,30h. Però amb tenacitat, el Catalunya D ha defensat el liderat guanyant per 2,5-3,5. Hem de destacar una nova victòria d’Antonio Ramírez, el millor debutant d’enguany, i de Manuel Núñez, que juga poc però sempre hi és quan se’l necessita. La nostra màxima, però, abans de guanyar, és omplir tots els taulers, per la nostra imatge com a club i també per respecte al rival i a la competició. Avui no ha sigut així i és per això que traslladem les nostres disculpes al Mollet i als dos jugadors que s’han assegut sense poder jugar.

Tampoc ho tenia fàcil l’altre dels nostres equips líders, l’E, en la seva visita a Martorell. Amb un equip de circumstàncies, hem hagut de pescar a darrera hora gent que, tot i el pont, s’ha pogut acostar estratègicament a Martorell per poder omplir els taulers i dignificar la competició. Així, Isidre Ferré, Nitai Benavides i Arnau Lana han aprofitat l’avinentesa per completar el Catalunya E. I cal celebrar que hagin estat els joves Nitai Benavides (13 anys) i Arnau Lana (11) els qui hagin sumat dues victòries decisives per batre el Martorell C per 2,5-3,5. La setmana que ve l’equip tindrà un “match ball” per certificar el seu ascens.

Finalment, derrota de l’equip F contra el Malgrat C (1-3), però celebrem la bona disposició dels nostres a viatjar (és l’equip que farà més kilòmetres de llarg entre els nostres). I els joves de l’equip G han fet l’únic ple del dia amb un 0-4 contra el Castellar C.

La jornada d’avui ens manté amb aspiracions en tots els equips, cosa que sempre és important, però deixa al descobert el nostre taló d’Aquiles: els desplaçaments d’alguns kilòmetres. L’estadística no falla: quan entre tots els equips sumen més kilòmetres del normal en una ronda, tenim més baixes. Afortunadament, el calendari enguany ens ha estat benèvol, i només aquesta era una ronda complicada, però preocupa el fet que, entre alguna de les baixes l’argument fos “Mollet està molt lluny”. En l’altra cara de la moneda, aplaudim i agraïm aquells qui han canviat els plans per anar a jugar i intentar mantenir el més amunt possible la dignitat del nostre club.

Jordi Morcillo