Crònica Ronda 9

Ronda 9: El Catalunya tanca un any irregular

El Catalunya ha posat punt i final avui, al Casinet d’Hostafrancs, a la Lliga Catalana, pel que fa a la fase regular, a l’espera que els equips B i C completin els seus playoffs amb objectius ben diferents.

L’equip A ha acabat guanyant de forma ben contundent al Sant Feliu, que depenia d’una carambola per salvar-se del descens directe. El resultat, 9-1, no serveix de gran cosa – ja vam dir que era el primer matx intranscendent després de 9 anys – però a nivell estadístic s’assoleix un digne quart lloc (tenint en compte la dificultat del grup) i també és la victòria més àmplia de l’equip a Primera Divisió. Feia 7 anys, ja parlant del conjunt de les categories, que no s’aconseguia una victòria tan àmplia: la darrera va ser un 9,5-0,5 contra el Jake B en un dels intents infructuosos per pujar a Segona Divisió, el 2009.

Tot i que l’equip no es jugava res, la millor manera de no debilitar els equips B i C (que s’ho jugaven tot) era dur l’equip més titular possible. L’única baixa de Rubén Martín ha estat coberta, novament, amb un dels nostres cadets: Marc Juan, que podrà dir que un 13 de març de 2016 debutava amb el primer equip i un 3 d’abril assolia la primera victòria. Sense sortir de la família Juan Bartrolí, cal aplaudir l’excel·lent torneig de Pau Juan, movent-se als taulers 3 i 4, amb una puntuació de 7/9. Igualment, també Sergio Ballesteros ha assolit els 7/9 amb una progressió clarament de menys a més.

El matx d’avui ha tingut poca història i els nostres només han cedit dues taules: Joan Canal i Jordi Amigó. El Sant Feliu baixa a Segona Divisió, cosa que lamentem, ja que no podem oblidar el gran gest d’esportivitat que van tenir el 2014, quan en una darrera ronda sense jugar-se res van guanyar el nostre rival directe per obtenir plaça de promoció a Divisió d’Honor. Avui nosaltres havíem de fer gala d’aquesta mateixa esportivitat dignificant la competició i buscant la victòria per no desvirtuar el campionat. Tant de bo ben aviat recuperin la categoria que es mereixen, que és aquesta Primera.

El Catalunya B suspèn i haurà d’anar a la repesca

No hi ha manera: el segon equip ha estat incapaç d’esgarrapar mig punt en les darreres 5 rondes i cau, ara sí, en la vuitena posició que l’aboca a la promoció contra un dels segons classificats dels grups de Preferent.

En aquestes cinc fatídiques jornades, hem vist de tot pel que fa als rivals: equips tipus que no ens han donat opció (Ideal Clavé i Maragall), equips debilitats per les baixes (Lira i Sant Andreu B) i equips amb baixes que se sabien ja salvats (com avui el Llinars). Però els resultats sempre han estat els mateixos: derrotes, i normalment derrotes àmplies.

El Llinars ha vingut avui amb els deures mínims fets – tot i que per progressió i joventut podien haver aspirat a més- i les alineacions feien pensar un cop més en un matx igualat. Però novament, aquest any l’elo no parla del nostre nivell sobre el tauler i precisament un dels càstigs d’aquesta fluixa temporada serà una forta baixada d’elo en la majoria de jugadors.

Quan he aixecat la vista per veure com anava el matx, quatre dels nostres han caigut com a mosques, i només el nostre jove més en forma, Magí Bernat (recent 8è classificat al Campionat de Catalunya sub16) posava un puntet d’esperança. Amb el 1-4, he pogut aprofitar que un dels altres sub-16 forts de Catalunya, en Gerard Ayats, simplificava una posició de doble fil i em permetia entrar en un final millor. A aquesta mena de rivals, o els guanyem ara o no els guanyarem mai més. El 2-4 tampoc donava massa esperances, però no hi havia cap partida perduda i el repescat Albert Pascual (repescat del C) tenia un bon avantatge. Marc Petit signava taules en posició morta i en els destrets de temps Pedro Serrano es deixava la bandera i feia impossible la proesa. Amb el matx perdut, Albert Pascual rematava la feina i David Martín perdia contra la seva homònima, Laura Martín. 3,5-6,5 i a apuntar-se a l’agenda el 17 d’abril per buscar la proesa, perquè d’una dinàmica tan negativa només se’n pot sortir amb un cop d’efecte o d’inspiració.

El Catalunya C puja a Preferent!

El Catalunya C ha confirmat una excel·lent temporada i no s’ha deixat sorprendre en la final contra el Sant Feliu B (6,5-1,5), que venia només amb 6 jugadors i els deures fets. La dinàmica del tercer equip ha estat completament oposada a la del segon, i això s’ha demostrat setmana a setmana.

El gruix de l’equip el formen jugadors que porten un munt d’anys al club, i que en altres temps han omplert equips com l’A o el B, i que enguany s’han ajuntat en un equip C que tenia un grup no tan complicat com l’any passat: aquesta vegada era la bona. Els Angulo, Pepe Garcia, Roche, Pascual i companyia estan en ratxa i no renunciaran a intentar el títol de Primera Provincial, a partir de la setmana vinent.

Si segueixen el seu camí d’èxit, caldrà combinar les alineacions de B i C de cara al 17 d’abril, però el seu intent és ben lícit i un títol, juntament amb un tercer equip a Preferent (cosa que pocs clubs poden dir) seria una gran fita.

Objectiu: acabar amb dignitat

Tot i que el descens era més que consumat, quedava lleig que l’equip D acabés l’any amb un 0 a la casella dels punts. I avui ha assolit un meritori empat contra els nostres veïns de la Cadena, amb una bona línia davantera (com Ayala o Imma Hernando). L’any que ve, a Segona Divisió, reduint dos taulers, de ben segur que tant l’equip D com l’E seran novament candidats a moure’s per dalt.

Qui també ha tingut un segon tram de campionat difícil ha estat l’equip E, que des de fa quatre rondes que no puntua i ha acabat la Lliga al bell mig de la taula, amb 4,5 punts. Avui ha cedit clarament amb l’Agustí B (1,5-4,5), que ja és nou equip de Primera Provincial.

I, a l’equip F, nova fita: el primer 4-0 de la temporada ha arribat avui enfront d’un sant Josep E amb 3 jugadors. Els fidels Màxima, Lourdes, Juli i Núria acaben el torneig en una digna sisena posició, però sobretot amb la sensació de complir amb escreix amb el club, sempre disposats a participar en tot i a tot arreu. Aquests gestos són tan o més importants, dins la dinàmica del club, que els intensos matxos dels nostres mestres del primer equip.

Els premiats del 2016

Enguany, la directiva que presideix David Vigo ha decidit recuperar els premis de la Lliga Catalana que es van fer només en una ocasió, el 2013. Els guardons s’entregaran al sopar de germanor que tindrà lloc el 16 d’abril, encara que sigui vigília de partida per a alguns (potser el secret per a guanyar és sortir de festa, que ja ens queda poc per provar). Els premiats seran:

  • Premi pitxitxi: Eduard Roche (equip C), que ha assolit 7,5 punts
  • Premi veterà (+65 anys): Màxima Pérez (equip F), que als seus 84 anys i defensant sempre el primer tauler ha assolit 5 punts.
  • Premi jove (sub16): Magí Bernat (equips A,B i C) amb 6,5 punts.
  • Premi debutant: Lourdes Porta (equip F), amb 5 punts.

El premi compromís, que no depèn de resultats objectius, es mantindrà en secret fins el dia de l’entrega.

En tot cas, malgrat no hagi estat el millor any per a nosaltres a nivell esportiu, els equips han aguantat el tipus, al marge dels resultats, durant els nou diumenges, amb alineacions quasi sempre completes (i alguna baixa només accidental). Cada cop més, en aquesta Lliga, es veuen massa vacants en taulers fins i tot en categories altes, i hem de celebrar no veure’ns en aquesta dinàmica.

Jordi Morcillo

Tres senyores i un senyor: cafè, copa i puro

Catalunya F 4 – 0 Sant Josep E

CAFÈ. Avui seré breu. El tiberi que tota la família hem fet a Sitges, en un magnífic restaurant, encara pesa. Celebràvem tot de coses, només en diré tres: el vuitè lloc al campionat de Catalunya sub 16 del Magí, sa classificació a la final peninsular a Salobreña –vaja, com si fos una final continental, coses de la desconnexió amb Espanya- i el meu aniversari –el cronista amagarà sempre la data exacta i la quantitat, com si fos una de les tres senyores.

COPA. L’última ronda ha estat un petit premi i com que sembla que tocava hem fet quatre de quatre. I hem saltat del vuitè al sisè lloc de la classificació final de la tercera provincial, grup II –l’ascens el deixem per a la propera lliga, que ningú no rigui, que li fem la cara nova amb ungles i dents! Sobretot cal celebrar que la Màxima apuja en trenta punts el seu elo català i és la millor veterana de la casa. I la Lourdes, millor debutant. I jo alguna cosa espero, perquè si no m’agafarà un atac, perquè això de la poligàmia, ni que sigui només escaquística, no és una feina sempre còmoda –callo que a mi sí que em faran la cara nova amb ungles i dents! Vaja, que la poligàmia no sempre prova! Sant Tornem-hi als escacs que encara s’embolicarà la troca, i mireu que no paga la pena, que és l’última crònica -¿o no? Paro, paro, que la copa puja al cap.

PURO. Els del Sant Josep, bona gent. I acabo com vaig començar aquest any les cròniques: elogiant un club que llança la canalla a l’arena de les lligues d’adults, com vaig fer amb l’Ateneu Colón; perquè són els que formen canalla de veres; perquè malgrat que sembli que pateixen, els fan tocar de peus a terra; perquè a llarg termini recolliran els fruits, el club i la canalla, la resta són romanços –si no vigilem, d’aquí no gaire, hi haurà un grup de lliga d’esquerrans! Això dels escacs és cosa de Gens una sumus i la resta són manies.

Ara només toca pair: oberts de tota mena i sobretot apunteu-vos als oberts del circuit català, que és la forma més eficaç d’aprendre i de fer amics –i de vegades mig amics i fins i tot enemics, callo, que la torno a embolicar! Sí, oberts, que hi ha gent que només juga la Lliga, com si fos una mena de nínxol: cal prendre els aires i tenir un elo com toca, que això de jugar en grups segregats de vegades només és una manera d’enganyar-se i d’enganyar l’elo. La Lliga i tot d’oberts i fins l’any que ve. Una abraçada, sobretot a totes les senyores i noietes, que sempre ve de gust –al Vigo, també, amb els ulls tancats de l’emoció, callo, que la cosa es torna a embolicar!

Juli Bernat

Anuncis