Ronda 6: Cop d’efecte a Andorra

La sisena ronda de la Lliga, per al nostre equip A, era el cim més alt del “Tourmalet”, el que reunia més condicionants que podien fer molt complicat el matx: la solidesa mostrada pel rival, el cansament, els kilòmetres…i algunes complicacions de salut que durant la setmana han deixat fora de combat algun jugador nostre i han estat a punt de fer-ho amb dos més. Però aquest any tot ens ve de cara, l’equip està inspirat, té sensació d’equip i l’ambient entre nosaltres és excepcional. Aquesta arma, al final, ha resultat la més decisiva per obtenir un triomf vital a Andorra (3,5-6,5).

Amb el matx avançat a dissabte per conveniència dels dos clubs, el Catalunya es va desplaçar al Principat d’Andorra amb una mentalització exemplar: nou dels deu jugadors sortien abans de les 10h de Barcelona (el matx era a les 16h), per anar poc a poc, dinar tranquil·lament i minimitzar aquest factor cansament. Les hores de viatge i dinar han actuat com a estona de “concentració d’equip” i ha estat un bon bàlsam per portar millor la tensió prèvia del matx: no som un equip professional, però ja que anàvem tan lluny, i donada la nostra posició a la classificació, volíem el punt sencer.

Abans de les 16h, els deu jugadors visitants érem asseguts a la sala de joc de l’Andorra (un curiós local, en un bloc d’habitatges al cor d’Escaldes-Engordany), mentre els locals anaven arribant amb comptagotes. Ells van presentar una de les millors alineacions d’enguany, amb l’excepció d’un últim tauler de circumstàncies, però no van dur els reforços que podíem esperar en un matx de tanta transcendència (el seu GM Norwood, inèdit a la Lliga, ni Simonet, que només havia jugat una).

Com en altres rondes, les partides favorables es van resoldre més aviat que les complicades: després d’unes taules força ràpides de Rubén Martín i unes altres d’Herminio contra el seu número 1 Oscar de la Riva, vaig posar en avantatge els nostres. Poc després, Amigó, un dels “tocats”, ampliava distàncies i un sòlid Pau Juan feia unes meritòries taules contra el seu MI Alomà. Mentrestant, Canal i Ballesteros semblaven tenir-ho bé, Felipe no gaire bé i Vigo estava en complicacions. Amb 1,5-3,5, Canal traduïa l’avantatge en punt i només calia esperar que entre Vigo (que havia remuntat) i Ballesteros aportessin un punt…i semblava que serien 1,5 ó 2. Finalment, van ser 1,5, mentre Felipe no podia evitar la derrota i Dalo, que durant uns instants havia estat inferior, es quedava millor però no passava de les taules. En resum, un còmode 3,5-6,5, sense mai perillar el matx, que ens va omplir d’alegria i optimisme pel que queda. Fins i tot el “descartat” Luis González va viatjar en família i es va sumar a animar-nos durant una estona per fer pinya.

Els jugadors, abans de marxar, van poder presenciar la rua de Carnaval i fer alguna compra ràpida. L’expedició arribava passada la mitjanit a Barcelona, amb la satisfacció de les coses ben fetes i la calculadora a punt: 1,5 i mig en tres rondes donen l’ascens matemàtic. Amb un punt seria virtual, llevat que es giressin els desempats en forma de golejades d’escàndol. En qualsevol cas, cal guanyar la propera i segur que el grup ho intentarà amb la mateixa seriositat de sempre.

El Catalunya B veu frenada la ratxa

El nostre segon equip tenia una situació idèntica que l’A: matx directe amb el segon classificat. En cas de victòria, s’obriria una escletxa de dos punts amb els seus perseguidors, però l’encontre era dels més complicats dels que quedaven. El Molins de Rei té un equip que podria estar ben bé a Segona i així ho ha demostrat avui, guanyant-nos per 5,5-4,5.

Amb algunes baixes i jugadors que no estan trobant el seu millor punt de forma, els nostres han tingut avantatges al marcador que no obstant eren ficticis. Per les informacions que ens arribaven, passades les 13h, el marcador assenyalava 3-4 a favor del Catalunya B, si bé amb tres partides inferiors (una de quasi perduda). Ràpidament, s’ha consumat una de les derrotes i una altra partida amb taules. Amb 4,5-4,5, Xavi Serrano havia de defensar, al primer tauler, un final de torre i alfil (de diferent color) amb peó de menys, gens senzill i amb poc temps. No ha pogut ser i els locals ens han atrapat al cap de la classificació.

Al B li queden tres rondes de tot o res, on serà important anar pas a pas, però també dependrà dels marcadors per tauler. El desempat encara ens fa liderar el grup, si bé pels rivals d’un i altre, la cosa es podria girar. La setmana que ve, ara sí, toca una final a tot o res: el Viladecans, tercer a un punt, ha d’intentar agafar l’últim tren de l’ascens. Tot el que no sigui una victòria nostra ens deixaria a expenses de caramboles.

Catalunya C: més punts que sensacions

Tot i la dificultat d’alinear 30 taulers de garanties de Preferent en amunt (3 equips de 10), ho estem assolint setmana a setmana per intentar assolir els objectius. Avui, tocava visita al Diagonal Mar, on estava prohibit perdre, perquè això hagués provocat comprimir la cua de la classificació i veure’ns-hi immersos. Ja sabem que la permanència més cara és la de Preferent (fins a 4 equips per grup poden baixar).

El que semblava una victòria planera (1-5 vora les 13h) s’ha anat complicant i de les darreres quatre partides només Magí Bernat ha tret mig punt. El Diagonal Mar ha tret petroli al davant (3 de 3) i en altres taulers ha rascat punts amb jugadors molt inferiors en elo als nostres. Al final, un sofert 4,5-5,5 que deixa els nostres amb 4 punts de 6, però un difícil calendari: en cas de 3 derrotes podria encara quedar 7è, però difícilment seria dels pitjors, per tant podem considerar que la permanència és quasi virtual

D i E: no es pot dir blat

Fins que o sigui al sac i ben lligat. Tot i que els dos equips van rascant punts, sovint alternativament, no han fet encara els deures de forma matemàtica.

L’equip D havia de guanyar a Capellades per allunyar-se de la cua de la classificació, sabent que els locals solien alinear entre 4 i 6 jugadors en una categoria de 8 taulers. Una llàstima que es produeixin aquestes situacions a la nostra lliga. Els dos darrers taulers del D avui es preguntaven, amb raó, “hem de fer tants kilòmetres si sabem que no jugarem?”. Finalment els locals han anat amb 5 jugadors, i d’aquestes partides jugades hem fet un 2-3 (per tant, victòria per 2-6).

L’equip E, que sortia com a líder, tenia poques opcions de sumar contra el Comtal C: el contundent resultat de 5,5-0,5 deixa l’equip molt a prop de la salvació matemàtica, però amb la complicació del grup quasi insòlita: els deu equips separats per només dos punts després de 6 rondes (el líder té 4 i el cuer 2). Només baixa un equip i tothom calcula per evitar-ho. Per tant, caldrà sumar alguna cosa més, perquè les bufetades seran importants. A destacar la ratxa de Juli Bernat, que puntua enguany amb gran assiduïtat contra jugadors de més elo: avui ha signat les taules d’honor.

Els equips F i G, una mica de tot

El Catalunya F tenia avui el seu desplaçament més proper, a Cornellà, enfront del Peón Doblado C. Cal dir que també era un dels rivals més forts del grup, i així ho han demostrat sobre el tauler: 3,5-0,5 amb l’únic empat d’Amadeu Aixut i derrota de les tres senyores.

Per la seva banda, els nostres joves, el Catalunya G, anaven a un local on ja ens tenen molt vistos, al Congrés, per jugar contra el seu E. Amb les victòries de Nitai Benavides i Arnau Lana, i les taules de Joan Valeriano, hem aconseguit una victòria per la mínima que dóna moral als nostres, sens dubte, però –el més important- els segueix curtint en la Lliga dels grans.

La setmana vinent, després d’una aturada de tres setmanes, intentarem enfortir-nos novament a casa. Les matemàtiques ens diuen que els objectius estan força a prop, fins i tot alguna carambola a tres bandes ens podria donar un ascens a Divisió d’Honor. Però millor ser prudents i pensar que això ens ho haurem de guanyar: aquí ningú no regala res.

Jordi Morcillo

Jo signo

Ronda sisena: moltíssim del que volíem

De veres, estic content. Ja sabeu que el meu lema enguany per a la meva participació a la lliga i per a les meves cròniques és Alegria! Doncs alegria! I molta. No hem assolit tots els objectius que desitjàvem entre setmana, però s’ha guanyat moltíssim i no hem perdut res definitivament. Vegem-ho. L’equip A ha fet una estirada que abans de començar la temporada hagués estat un somni, però senzillament és una realitat. Alegria. Només resten tres rondes i porta dos punts a l’immediat perseguidor, l’Andorra, que el nostre equip A va vèncer de manera molt convincent ahir a la tarda. No tenim el peix al cove, però penso que ningú es fa la il·lusió d’enxampar-nos, seria una pura il·lusió en el sentit de miratge en un desert. Jo afino la lira perquè veig la divisió d’honor a tocar –que ningú em renyi, que cal tenir fam per guanyar. Malgrat la derrota, l’equip B encara té marge. L’equip C va fent. I el D veu el final del túnel, cada cop és més evident que el salvarem. I el sacrificat, l’equip E encara no ha dit la seva última paraula –a més, si un equip puja, calen taulers solvents, no podem patir sempre, anar escanyats en un munt d’equips i categories, pas a pas, que fa uns anys no érem una gernació de taulers al Casinet i ara, sí. I els dos equips de tercera provincial mai no es juguen res, van fent, el G de la canalla ha guanyat i l’equip F de senyores i algun senyor avui ha ensopegat clarament amb un dels equips forts del seu grup –però no patiu, s’ho passen pipa, us ho dic jo que ho sé molt bé, i celebren cada mig punt com una conquesta i fan uns viatges que són epopeies que donen ales i vida –n’hauria d’aprendre, ens haurien de fer un curset. I per últim –ja sé que fa lleig, ja, però mireu, sóc així-, les taules avui contra un 1827, com a continuació de la victòria contra un 1937 la setmana passada, em semblen un període de gràcia que vull que sigui l’inici d’una nova època: la del Juli que després de deixar de ser nefasto –Ayllón dixit– fins i tot supera l’etapa de malo –paraula de don Miguel- i arriba a la glòria de la mediocritat escaquística –vaja, a l’estil Groucho Marx.

I ara la catàstrofe de l’equip E. Avui semblàvem els espartans guiats pel rei Leònides –però jo encara el busco, no l’he vist pas encara en tot el dia! Primera galeta: en menys d’una hora, en cinquanta-cinc minuts, el nostre estimat Víctor perd. Segona galeta: al Miquel Solé també li toca el rebre. Tercera galeta: després de jugar des del moviment deu, si fa no fa, amb qualitat i peó de menys, l’Albert Coll també ha perdut després de tres hores de lluita, malgrat tot cal dir que l’Albert també ha aconseguit una posició que durant diverses jugades semblava que emergia un mat a una imparable, malgrat tot el seu adversari ha jugat amb una grandíssima precisió i ha salvat la pell i s’ha endut el punt, prou que ha dit a l’Albert “Sí que m’has fet patir!” I era cert, l’Albert ha aconseguit jugar molt bé, llàstima la inferioritat de material. La quarta, cinc minuts després: el Ferran Thomas ha perdut ja que tenia peó de menys i no ha pogut igualar un final on ell tenia peça menor, torre i dos peons. I després de tres hores i mitja ha perdut el Lluís Villalonga després de lluitar amb dues peces menors i torre contra les dues peces menors i dama d’un altre Lluís, el grandíssim i estimadíssim Lluís Febrero. I al final, jo, sí, jo. Passa alguna cosa? Que no puc engreixar-me una miqueta? Doncs jo, he salvat alguna cosa i no m’han donat galeta sinó pa amb tomàquet –aixó sí, sense tall. Una partidassa on he aconseguit liquidar diversos atacs, on he calculat francament bé i quan només ens restaven les torres i quatre peons a tots dos –un dels del meu adversari, passat- he elaborat un pla per aconseguir escac continu i evitar haver de lluitar contra el maleït peó passat i he reeixit –de fet, no era ben bé escac continu, però evitar-lo era francament desastrós per al meu adversari ja que ell hagués perdut les dues torres i jo només una-, èxit, èxit, èxit! Unes taules que no sé si salven l’honor, però sí que han evitat sortir amb la cua entre cames i amb un pam de nas. I, sobretot, m’han deixat un fenomenal bon gust de boca ja que abans, jo, aquestes coses no les sabia fer i, un cop acabada la partida tots els companys m’estiraven de les orelles –és un dir- i avui, no, no, avui jo feia bona cara i ningú no em renyava –que em duri!

Juli Bernat

Ronda 5: Cinc de Cinc (x2)

Aquesta cinquena jornada, en la qual hem superat l’equador del campionat pel que fa a la seva fase regular, ha confirmat un dia més les aspiracions dels dos primers equips de tornar a les categories que van perdre recentment. El ple de victòries d’un i altre així ho confirmen.

En el cas de l’equip A, avui visitava el modèlic i reformat local de la Lira, al carrer Abat Odó, disposats a superar un altre escull dins el particular “Tourmalet”. El marcador, exactament el mateix que la setmana passada: 3-7 i sense cedir cap derrota (quatre triomfs i 6 taules). I segurament, les sensacions del matx han estat encara millors, en el sentit que la victòria ha semblat perillar menys que el dia de l’Olot.

La Lira ha presentat un equip quasi 100% titular, més que altres dies, amb la inclusió de teòrics titulars que no són alineats regularment. Els del barri de Sant Andreu han pujat a nivell de força, a base de noves incorporacions i jugadors joves que van a l’alça. Una dada que ho demostra: l’any passat, ells a Segona, van venir a jugar al Casinet contra el nostre B, i el seu primer tauler avui jugava al número 8.

La no presència d’aquest cronista a la sala de joc fa que puguem només donar unes pinzellades generals de com ha anat el matx, però per les notícies que ens han arribat, el nostre equip confirma els aspectes positius que fins ara ens han fet líders: primers taulers sòlids, mig del camp solvent i taulers de darrere experimentats que saben gestionar posicions. Després d’un reguitzell inicial de cinc taules, Joan Canal ens posava en avantatge al voltant de les 13h (2,5-3,5), i de les quatre partides restants, només Amigó semblava amb problemes, mentre que la resta eren finals favorables, en cap cas perdedors.

I l’altre factor que ens somriu: aquestes partides que trontollen, se solen tombar cap al nostre costat, i això ha passat amb Jordi Amigó, un cop el matx estava decidit. Després de cinc rondes, hi ha un detall que ajuda molt als números en sí i també a la confiança: un grapat de jugadors no coneixen la derrota. Herminio, Dalo, Amigó, Ballesteros, Luis González i David Vigo han saldat les seves partides amb taules i victòries; i Rubén s’hi podria haver afegit si els llençols no s’haguessin enganxat el dia del Congrés.

Amb aquests arguments, es pot ser optimista en la visita més complicada de totes, la del cap de setmana que ve a Andorra, ara per ara el rival més directe en la lluita per la primera posició. Una victòria ens deixaria a tocar de la glòria, però aquest any, més que mai, ells també estan forts i el matx es preveu caríssim.

El Catalunya B pateix però surt immaculat

El nostre segon equip tampoc tenia una visita còmode, en aquest cas contra el Sant Cugat B. El rival és un d’aquells equips que probablement no aspirin a l’ascens, però que amb la típica alineació compacta i experimentada poden plantar batalla a qualsevol equip. I així ho han fet avui.

Amb algunes baixes de jugadors habituals, el Catalunya B ha fet valdre la teòrica superioritat als taulers de davant (4 punts de 5) per endur-se el matx per 4-6, si bé els locals han manat durant alguna estona al marcador. També teníem teòric avantatge en els taulers de darrere, però els locals han sumat el punt sencer dels darrers dos taulers (el seu darrer, un 1700) i això ens demostra una constant de la Lliga: malfia’t d’un equip que alinea un jugador amb un elo molt per sota de la resta a l’últim tauler. Segurament hi és, a l’equip, per alguna cosa; és el típic tapat que pot sorprendre a qualsevol.

La situació de l’equip B és calcada a la de l’A: líder amb un punt d’avantatge i la setmana que ve visita el segon classificat. Una victòria deixaria l’ascens a tocar. El matx és igualment complicat, si bé la distància (Molins de Rei) serà molt més planera.

Catalunya C: derrota al grup de la mort

Ja ho comentàvem la setmana passada: per evitar la cua d’aquest grup cal fer força punts, ja que a banda d’un parell d’equips, la resta està ben igualat. I segons la circular, en el pitjor dels casos fins a quatre equips poden baixar a Primera Territorial.

Avui els nostres, de retruc tocats per les baixes del B i les seves pròpies, han cedit per 6-4 contra el Mollet B, un equip lleugerament superior al nostre en elo i força compacte per aguantar de sobres dins la categoria i donar un ensurt als teòrics favorits. .

Si parlàvem de kilòmetres quan ens referíem a l’equip A (i ho fem sempre amb l’equip D), l’equip C té un calendari absolutament de proximitat: la sortida a Mollet era avui el desplaçament més llarg de tots, l´únic de fora de la ciutat. La setmana vinent, encara amb el coixí dels 3 punts, matx clau amb el Diagonal Mar: una derrota obligaria a començar a treure la calculadora, mentre que l’empat o la victòria donarien molta tranquil·litat a aquest bregador tercer equip.

D i E: Ayllón treu la calculadora

No és el primer any que passa, a vegades és amb C i D, a vegades amb D i E, però el cas és que el superdelegat Miguel Ayllón sol treure petroli d’un bloc de jugadors que donen per poc més que omplir un equip, i a base de precisos moviments aconsegueix salvar-ne dos.

Les dues últimes rondes ha tocat reforçar l’E, i la tàctica no ha fallat: avui victòria per la mínima (2,5-3,5) a domicili vers l’Espiga C, en un dels desplaçaments on no es podia fallar. Algú pensarà que el to és massa pessimista, ja que l’equip lidera el grup amb 3,5/5, però hi ha ni més ni menys que set equips separats per un punt i no tenim prou efectius per plantejar un ascens. El calendari, a més, fa molta pujada, i aquests 3,5 punts són un coixí per pensar bàsicament en la permanència.

Molt pitjor ho tenia el Catalunya D, que no ha tingut res a fer contra el líder del seu grup a Primera Provincial, el Catalonia D. El resultat, 6,5-1,5, reflecteix la diferència dels dos equips i a partir d’ara caldrà apuntalar els matxos on hi hagi opcions reals per no tenir problemes d’aquí al final. Cal aplaudir almenys els valents que cada setmana van on els toqui anar, i fan el possible per no deixar l’equip amb vacants o incompareixences. Desgraciadament és una tònica força habitual a la nostra Lliga.

Els equips de Tercera segueixen gaudint de la competició

Els únics equips sense objectiu esportiu fixat, F i G, segueixen jugant amb ganes i il.lusió allà on vagin. Cap d’ells s’acosta al capdavant dels seus grups, i per tant l’objectiu no és altre que “donar minuts” a aquests jugadors de totes les edats que matinen els diumenges sense gaire mandra.

L’equip de les “tres senyores i un senyor” compartia local amb el nostre B, a Sant Cugat. Han empatat amb el seu equip D (2-2), amb victòries dels dos veterans, Amadeu Aixut i Màxima Pérez.

Per la seva part, l’equip G també s’ha trobat amb els companys de club a Mollet, jugant contra el seu C, un dels conjunts més forts de la categoria. Els nostres no han pogut evitar la derrota (3-1), però el capità Juli Bernat ha posat el punt de l’honor vencent un jugador amb més de 200 punts d’elo de superioritat.

La setmana vinent repetim desplaçament: si sortir fora una setmana ja ens suposa un handicap, fer-ho dues vegades seguides és realment un trencaclosques difícil de gestionar… Però sempre ho acabem fent.

Jordi Morcillo

Visca la República!

A! Visca el Catalunya!

Que el senyor Enric Millo no passi ànsia. Que el ministre de defensa, don Pedro Morenés, –ja ens ho deia el García Albiol, àlies El Netejador Nacional– no ens enviï mitja dotzena de carros de combat al Casinet –senyor García Albiol, que els tancs només són de cervesa, pregunti-ho a un legionari- perquè no acomplim el nostre deure. No. No pateixin. No parlo de política. Els titulars d’avui només són de temàtica escaquística. M’explico. Començo pel segon: A! que no és cap crida bel·licista, que fa referència al nostrat equip A que ja en porta cinc de cinc i encara el repte de la conquesta de l’Andorra –parlo de l’enfrontament de la sisena ronda, no pas d’expandir el Principat- amb l’ànim alt i amb tots els deures fets, amb tota la confiança del món; Visca el Catalunya! Fa referència a l’equip, al Club, senyors no facin mala cara! Que no, que el primer titular no em delata gens. Ara els ho explico: avui l’equip C i l’equip G han jugat contra el Mollet B i el Mollet C respectivament i aquesta bona gent juguen al Casal la República de Mollet, al carrer de la Pineda Fosca –quin nom, aquest sí que és sospitós!- número 6. Tots bona gent, de veres. I per què dic Visca la República! si hem perdut els dos enfrontaments? No tornin a fer mala cara, pensin que malgrat tot, malgrat les dues derrotes, jo recordaré el dia d’avui com un dia de glòria ja que amb negres he guanyat una partida contra un 1937, sí, sí, una diferència de tres-cents trenta d’elo català, tot un rècord per a mi, una esgarrapada de 18,17 d’elo. Impressionant, oi? Els fantasmes uniformats o amb corbata fosca –ep! fantasmes de la meva ment- ja marxen.

Avui, als de l’equip G ens han clavat una panera, un 3 – 1. Què hi farem? Bona cara, no, però hem salvat la cara. Jo a la canalla i al Ricardo els vaig dir que si fèiem un 3 – 1 era el que tocava –n’havien guayat tres enfrontaments per aquest marcador i un altre 3½ a ½, déu n’hi do, senzillament eren i són els primers claríssims de la tercera provincial grup IX-, però els vaig enganyar, era una arenga abans de la massacre, l’últim recurs, la crida al cel perquè fes un miracle: m’esperava un 4 – 0. Però un cop més hem salvat la cara i l’honor, no sé si la clau de volta de tot plegat és el fet que enlluernat pel sol ixent del matí sobre Mollet, misteriosament, he vist el rostre i el cos de Víctor Hidalgo Silva en les altures que amb rostre dolç i segur –com si fos l’aparició d’un sant que guia els fidels- m’assenyalava el camí que calia seguir per arribar fins al local on havíem de jugar, de ben segur que estava enlluernat, de ben segur que són els meus fantasmes. De ben segur que tot és fruit del fet que després, a casa, he celebrat la victòria no amb una copa xinesa de plàstic, d’aquelles que donen als oberts d’escacs, sinó amb una copa de vi de vidre, plena i tornada a omplir diversos cops. Coses de viure al Penedès. I l’escrit d’avui, coses del Juli, ja el coneixeu prou. Alegria i que duri.

Juli Bernat

Ronda 4: Un quatre de quatre històric

El Catalunya ha superat avui al sempre complicat Olot, en el primer dels matxos del nostre particular “Tourmalet”, per un resultat més ampli del que realment s’ha reflectit damunt els taulers (7-3). L’equip no ha cedit cap punt en aquesta arrencada de Lliga, segueix liderant el seu grup de Primera Divisió i marca un 4/4 d’inici que caldria remuntar-se fins ben enrere per trobar-ho. En cap de les categories on ha militat aquest segle (Preferent de Barcelona, Segona Catalana, Primera Catalana ni Divisió d’Honor) ho havia assolit, i del segle vint ens manquen dades a mà per contrastar-ho.

En qualsevol cas, el primer equip ha mostrat les armes que ve utilitzant en aquest inici de campionat: potent mig del camp, davantera sòlida i sang freda en les partides que es compliquen. L’Olot ha vingut amb una alineació força habitual, encapçalada pel seu GM Javier Campos i alguns dels seus joves que ronden la vintena d’anys (Sabrià, Triadú, Aymerich, Vinardell). Nosaltres, per primer cop, hem pogut alinear el 10 “de gala”, amb el retorn de Salva Dalo, qui per cert no ha acusat la inactivitat i ha sumat un dels punts claus.

El matx s’ha posat força de cara amb un 4-2 (dues victòries i quatre empats): bons triomfs de Vigo i Ballesteros amb negres, especialment destacable aquest últim, amb un interessant sacrifici a les primeres de canvi que li ha valgut el seu particular 4/4 (és l’únic jugador dels quatre primers equips que porta ple). De les taules, hi ha hagut de tot: des de l’equilibri magistral al primer tauler fins a situacions compromeses que han acabat amb empat, com les de Jordi Amigó contra l’excampiona catalana i estatal Mònica Vilar.

Amb el 4-2, la situació no acabava de clarificar-se, ja que durant una estona, de les quatre partides restants, Pau Juan (posició inferior) i Joan Canal (peó de menys) no oferien plenes garanties de puntuar. I Rubén Martín jugava un final de peces majors amb certa iniciativa però poc temps. Només Dalo, amb qualitat de més i peó passat, tenia les de guanyar. Un punt i mig era factible, però s’havia de lluitar. Però quan les coses van rodones, tot sembla caure al nostre favor: Dalo concretava l’avantatge primer que ningú (5-2) i Rubén trobava la manera de no entrar en complicacions i era el seu rival qui havia de forçar un escac continu. Amb el triomf al sac (5,5-2,5), de les partides inferiors hem tret petroli: Pau Juan tombava la partida que ha intentat forçar el seu rival, i Canal, patidor habitual, treia taules. Triomf amb justícia, si bé l’Olot ha merescut un resultat més ajustat.

El camí pels cims continuarà amb dos desplaçaments complicats: la Lira i Andorra, aquest amb el plus de la pallissa de kilòmetres.

Catalunya B: operació tornada

Ara ja ho podem dir: amb quatre triomfs al sac, el segon equip només mira cap amunt i buscarà, en les cinc rondes restants, la possibilitat de tornar a la Segona Divisió, categoria que mai no hauria d’haver perdut. La Preferent és un pou (ho va ser per l’equip A a finals de la dècada passada) a la qual hi caus si no estàs fi a Segona, i de la qual és difícil pujar-ne si no estàs tremendament inspirat.

L’Igualada, el nostre visitant d’avui, podria haver estat més rival sense tenir les baixes que ha tingut al davant (cap dels jugadors del 2 al 5 jugaven). I per part nostra, el “10 de gala” de l’equip A ha propiciat un B més reforçat, jugant de l’11 al 16 i completant amb els experts (Blas, Baeza, Pedro Serrano) i joves (Marc Juan i Magí) habituals.

Poc després de les 12, els locals ja han aconseguit 5,5 punts en 6 partides, amb les úniques taules de Pedro Serrano. Els Igualadins, lluitadors, han pogut maquillar el marcador amb dues victòries: el seu primer tauler ha vençut Xavi Serrano i també ha cedit David Martín. Finalment, el sempre insistent finalista Alejandro Sáez i el Marc Juan han eixamplat la diferència fins un clar 7,5-2,5. El grup 3 de Preferent sembla encaminar-se a partir-se en dues meitats ben diferenciades: els que lluiten pel primer lloc i els que busquen salvar-se. No serà senzill, ja que cal potser fer tots els punts per assolir l’objectiu.

A diferència del primer equip, no cal anar tant enrere per trobar una arrencada de 4/4 en el B: va passar a l’anterior ascens de Preferent a Primera, la gloriosa temporada 2014. De moment, i això que no som especialment supersticiosos, és una bona cosa que en Marc Petit segueixi fent de delegat: amb ell, estem immaculats.

El Catalunya C derrota l’històric Aragonès

El Catalunya C camina amb passos de gegant cap a la permanència, avui sí sumant el punt sencer contra un rival que no semblava de la seva Lliga. L’Aragonès, a qui feia no gaires anys ens enfrontàvem amb l’equip A, i en fa pocs amb l’equip B, ha vingut avui a jugar amb el tercer equip. És un equip molt veterà, assentat ara a la Preferent, i que no obstant això sempre sol ser un os dur de rosegar.

El tercer triomf en quatre jornades dels nostres s’ha cimentat en el bon comportament per dalt: amb diferències d’elo de 100 ó més punts per als visitants, hem pogut sumar 3/5 als primers taulers (bones victòries dels clàssics Angulo i Pepe Garcia), i això ha pesat força per als visitants. En els taulers de darrere, destaquem el triomf de Patxi Molinas, encara que fos contra un jugador de 1700, el nostre habitual delegat ha vingut a jugar ben engripat. I d’altra banda, el punt clau d’Alex Prunés, que ha tardat a materialitzar-se però que a la fi ha esdevingut decisiu.

El coixí de punts és important i això pemetrà encarar la restal de la Lliga amb certa tranquil·litat, si bé el descens no és una empresa barata: segons la circular de torn, fins a quatre equips poden arribar a baixar en funció dels descensos compensats de les Territorials.

D i E: encertat canvi de cromos

Explica el supercapità Miguel Ayllón, que durant les nits d’insomni provocades per la tos d’aquests darrers dies, s’ha dedicat a estudiar acta per acta els grups dels nostres equips D i E, per valorar en quins matxos calia reforçar uns o altres.

La seva conclusió d’avui: amb l’equip ideal, el D igualment ho tenia molt magre per puntuar contra el Jake B i si l’E alineava els qui tocarien a continuació podia patir contra el Collblanc B. Tant és així que la meitat del darrere del D ha quedat debilitada en favor del nostre E. No obstant, en cap moment estem alineant equips de riure: la prioritat és sempre presentar un 8 (ó 6) inicial que estigui a l’alçada de la categoria. I tampoc donem res per perdut malgrat les hipotètiques diferències d’elo. La prova és que al Catalunya D, tot i la derrota àmplia (1,5-6,5), el nostre infantil Victor Hidalgo ha posat l’únic punt sencer guanyant un jugador que li treia més de 200 punts.

L’equip E, no sense algun patiment, s’ha imposat al Collblanc per 4-2 i té la permanència a tocar, ja que el coixí amb el descens és de 2,5 punts els mateixos que duu ara.

L’equip F avui no ha jugat, ja que estava alineat contra una “Vacant”, i per tant només ens queda parlar de la derrota per la mínima del Catalunya G contra l’Agustí C (1,5-2,5), amb victòria d’Adrià Vila i taules de Nitai Benavides, dos dels nostres alevins més destacats.

La setmana vinent, ja amb set equips, novament escampada per la província de Barcelona, amb els sempre difícils ajustaments d’alineacions. El coixí de punts, no obstant, ho posa tot una mica més fàcil a l’hora d’encarar-ho.

Jordi Morcillo

 

Víctor i victòria, la canalla guanya

Catalunya D 1½ – 6½ Jake B

Avui no he jugat a tercera provincial, avui a primera provincial. I a més és la vegada que he fet pitjor l’obertura, de cagaelàstics! Vaja, un nyap. Després he jugat bé, però amb material de menys, i ja sabem que excepte quan l’has sacrificat encertadament per una iniciativa guanyadora, si l’altre no fa cap errada garrafal, es perd i prou, i així han anat les coses. Avui, amb un equip D de circumstàncies, ja que tinc entès que calia salvar-ne d’altres, no hi havia molt a pelar. Primer ha caigut la Màxima, al vuitè tauler. Després, el Pere Nin, segon tauler. En tercer lloc de tastar la lona: el Molt Honorable Albert Coll; això sí, gairebé dóna la sorpresa, gràcies a un peó passat, malgrat tenir només torre i peons contra alfil i torre i algun peó de més, ha fet suar moltíssim el seu adversari. Felicitem-lo per la seva tenacitat i capacitat de lluita. I a la quarta la vençuda: el Víctor Hidalgo, al setè tauler, ha clavat una queixalada d’elo impressionat –dos-cents divuit d’elo de diferència que li atorguen dinou coma cinc punts d’elo- i alhora ha salvat l’honor de l’equip amb una victòria que mai no oblidarà. Amb dos alfils, una torre i un peonet ha sorprès son adversari que no ha sabut remuntar un atac precís i que ha aprofitat totes les imprecisions que han emergit de l’actuació del contrari per destrossar-li l’enroc, endavant, Víctor, que ja les veus! I una petita alegria més: el Josep Calafell ha fet taules, i té mèrit, perquè a primera hora del matí no estava gaire catòlic, tant de bo que tots ens haguéssim trobat igual de malament i haguéssim sumat un munt de mitjos punts. I tot seguit més pena, molta més pena, que glòria: he perdut; el Francesc Marina, també, i el Fernando Thomas ha tancat caixa amb una derrota i cap a casa, que avui no era el dia i que ens enfrontàvem amb un equip que duia un vuitè tauler amb més elo que el nostre segon tauler, vaja, que la diferència era força gran en la majoria de casos. Gràcies Víctor, el proper cop, més ¿d’acord?

I és la canalla qui guanya coses. Víctor ha salvat l’honor de l’equip D. El Marc Juan fa dos divendres va quedar quart a la territorial del Barcelonès sub 18. I el Magí Bernat –aquest és conegut i saludat meu, ja ho sabeu-, el passat divendres, va conquerir el tercer lloc a la territorial del Barcelonès sub 16. Tots dos cap a la final, durant les vacances de la setmana santa, amb il·lusió, perquè tot indica que poden fer un molt bon paper. Amb canalla tan trempada el Club té futur. Alegria. I més alegria: els equips A i B segueixen comptat tot enfrontament en la columna de les victòries, si fossin una empresa, només tindrien vendes i cap despesa. Tots els membres dels equips A i B de ben segur que també se senten com si fossin nens amb un gelat! Que duri la festa!

Juli Bernat

VII Actiu del Catalunya Escacs Club sub-2350 elo ràpid català (7 de maig)

1.El torneig és obert a tots els jugadors amb llicència federativa en vigor amb un elo català ràpid inferior a 2350. És disputarà el diumenge 7 de Maig.

2.El torneig es jugarà pel sistema suís a 8 rondes; l’aparellament es farà mitjançant el programa informàtic “Swiss Manager”.

3.Horaris estimats de les rondes:

             Matí:

            09.45 h. presentació de jugadors

            10.00 h. 1a ronda

            Tarda:

            16.00 h. 5a ronda

            19.15 h. Clausura i entrega de premis

            Ritme de joc: 15 minuts + 5 segons per jugada a caiguda de bandera (finish).

4.El local de joc serà Rector Triadó, 53 (Casinet d’Hostafrancs) És jugarà al Teatre (Planta Baixa). El local està adaptat per a persones amb discapacitat.

5.Vàlid per a elo català ràpid i elo fide ràpid.

El ranking s’ordenarà en primer lloc per el elo fide ràpid (si no és té per elo fide estàndard), en segon lloc per el elo català ràpid. Un jugador d’una altra federació per tal d’establir un elo català ràpid aproximat se li sumarà 100 al seu elo fide ràpid o, en el seu defecte, estàndard.

6.Seran eliminats els jugadors que no es presentin a una ronda sense avís o causa justificada.

7.Premis (els individuals de quantia econòmica no són acumulables):

General

1r 200€ +Trofeu

2n 150€

3r 90€

4t 60€

5è 40€

Trams Elo Fce Ràpid

2050 a 2199 1r 60€+Trofeu 2n 40€ 3r Inscripció Gratuïta Open de Sants 2017

1900 a 2049 1r 60€+Trofeu 2n 40€ 3r Inscripció Gratuïta Open de Sants 2017

1750 a 1899 1r 60€+Trofeu 2n 40€ 3r Inscripció Gratuïta Open de Sants 2017

menys 1749 1r 60€+Trofeu 2n 40€ 3r Inscripció Gratuïta Open de Sants 2017

Trofeu al millor sub-10, sub-12, sub-14, sub-16 i +65

Sorteig d’un pernil entre tots els participants que hi siguin un cop finalitzi l’entrega de premis!!

Per a jugadors d’altres federacions sense elo català ràpid, que optin a premi de trams se’ls hi sumarà 100 punts d’elo al seu elo fide ràpid o estàndard, si no en té, el comitè organitzador del torneig li atorgarà un elo d’acord amb el seu nivell de força.

8.En acabar la darrera ronda se sortejarà l’ordre dels següents sistemes de desempat: Bucholz Total, Bucholz -1, Bucholz Mitjà, Sonnenberg. Tots els desempats amb ajust Fide.

9.Les decisions dels àrbitres seran inapel·lables.

10. Director del Torneig:David Vigo (AC)

Àrbitre principal:Jaume Gallart (AC)

Àrbitre auxiliar:Sònia Martín (AC)

11.Drets d’inscripció: 

General: 16 €

Menors de 18 anys (nascuts el 1999 i posteriors): 13 €

Majors de 65 anys (nascuts el 1952 i anteriors): 13 €

Socis Catalunya Escacs Club: 13 €

Pagament anticipat fins el dimecres 3 de maig al número de compte del Banc Sabadell del Catalunya Escacs Club: ES18 0081 0557 1400 0140 4649 indicant Nom+Cognoms+Actiu descompte de 2€ en la inscripció.

12.L’organització es reserva el dret de rebutjar una inscripció, sempre per motius fonamentats. Si un jugador ha tingut tradicionalment més elo que en l’avaluació corresponent, l’organització també és reserva l’opció de posar-lo en un tram superior.

13.Per inscriure’s:

Telèfon: 652261117 (David Vigo)

(Deixar missatge a la bústia de veu, enviar SMS o missatge de Whatsapp)

Email: torneigscatalunyaescacs@gmail.com

La inscripció es considerarà acceptada un cop es confirmi per part de l’organització.

Termini: Dissabte 6 de Maig a les 20:00h

A les 21:00h es farà públic l’aparellament de la primera ronda a la web: http://www.chess-results.com

14.Qualsevol punt no previst en el present reglament es resoldrà aplicant la normativa de la FCE, i en general la de la FIDE.

15.La participació en el torneig, suposa, per part del jugador l’acceptació d’aquestes normes.

Barcelona a 07 de febrer de 2017

ANNEX. DEFINICIÓ DELS DESEMPATS

• Buchholz total: Consisteix en la suma dels punts de tots els oponents del jugador.

• Tall de Buchholz 1: Consisteix en la suma dels punts de tots els oponents del jugador, excepte el que té la puntuació més baixa.

• Mediana de Buchholz 1: Consisteix en la suma de punts de tots els oponents del jugador, excepte els que tenen la puntuació més alta i més baixa.

• Sonnenborn- Berger: Es la suma de les puntuacions dels rivals als que el jugador a guanyat i la meitad de les puntuacions dels jugadors amb els que ha fet taules.

Ajust FIDE en el Buchholz: L’ajust FIDE en el Buchholz s’aplicarà, per a les partides no jugades, com si s’hagués jugat contra un oponent virtual (FIDE Handbook, C04.5):-Els punts que tindrà aquest oponent virtual seran: Els punts que tenia en començar la ronda, més el resultat de la ronda tractat com un resultat normal (és a dir, que una derrota per incompareixença és una victòria per l’oponent virtual i viceversa), més mig punt per la resta de rondes fins al final.-Per als seus rivals, la partida no jugada comptarà com taules.

Ronda 3: Un pas endavant

La jornada del 5 de febrer, la tercera d’aquesta Lliga, ha estat tremendament positiva per als nostres equips: 6 victòries i només una derrota. Els punts sumats, amb els sempre inconvenients de jugar com a visitants, acosten i molt els objectius de permanència dels equips C, D i E i refermen els liderats d’ A i B.

El primer equip visitava avui el local del Congrés, on també s’hi donava cita el Catalunya C (rival del Congrés B). Vint taulers i quaranta jugadors, vint del Congrés i vint del Catalunya, en un local dels més emblemàtics de Barcelona, el del carrer Alexandre Galí, sens dubte com pocs en queden ja. En honor a la veritat, cal dir que els nostres vint han estat finalment 19: ensurt inicial per al Catalunya A, ja que Rubén Martín no apareixia, ni al metro ni al local, i tampoc no contestava el telèfon. Incompareixença i 1-0, a remar contra corrent per primer cop aquest any: per sort, l’ensurt era només una adormida en tota regla i, per més sort encara, els nostres jugadors han tornat a mostrar solvència per tirar el matx endavant.

Aquesta vegada, segurament, la victòria ha pogut perillar ja que els nostres han tingut posicions compromeses (com David Vigo a la taula 9) o bé perdudes en alguns moments (com la meva a la taula 10). Afortunadament, aquestes dues s’han resolt en taules i, al marge d’unes altres taules de Joan Canal, només hem patit la sola derrota de Felipe Vera contra l’experimentat MC Fermí Tejero. El mig camp, altre cop, ha funcionat molt bé, com ho demostren els dos jugadors més inspirats d’aquest inici de campionat: Jordi Amigó i Sergio Ballesteros, que porten 3/3. El GM Herminio s’estrenava per fi, després de guanyar per incompareixença la setmana passada, amb una clara victòria; i també primera i balsàmica victòria per a Pau Juan, que ha assumit certs riscos.

Sensacions positives les que ens deixa avui el matx, si bé cal afinar una mica més en posicions complicades, ja que a partir d’ara vindran els rivals que podem considerar de “la nostra Lliga”: Olot, Lira i Andorra seguits. Passar aquest “Tourmalet” amb èxit significarà arribar a la recta final amb opcions d’ascens.

El Catalunya B també mana

El segon equip segueix imitant els passos del primer, marcant un impecable 3/3 i guanyant cada dia en sensacions positives: avui contra un equip clàssic de Preferent, el Prat, ha assolit un convincent 2,5-7,5, amb cinc victòries i cinc taules; invictes, per tant. Els nostres eren superiors en elo en tots els taulers, especialment en els darrers, on els habituals joves Marc Juan i Magí Bernat segueixen sumant punts per a la causa.

De manera similar a l’equip A, el B acumula un coixí de punts a l’espera dels rivals que en teoria han de comandar el grup fins al final. Si l’equip aconsegueix guanyar la setmana vinent a l’Igualada, la meta serà clara: el primer lloc. Però primer s’ha de superar la barrera dels 3,5, aquella famosa barrera que ens va condemnar l’any passat. Al marge de les matemàtiques, l’equip fa una pinta molt diferent a la de l’any passat, i el cert és que la categoria tampoc és tan exigent com la Segona.

Catalunya C: guanyar i patir

O viceversa, perquè malgrat la necessària victòria d’avui (4,5-5,5 al Congrés B), el nostre tercer equip està experimentant la duresa de la categoria i haurà de seguir treballant per rascar punts que l’acostin a la permanència. Els Angulo, Pascual, Roche i companyia avui compartien local amb l’equip A. Tot i ser-hi present, no he pogut seguir gaire de prop el seu matx, tot i que em consta que l’equip no ha respirat fins ben bé les 13,30h amb la victòria de l’incombustible Jose Garcia Quevedo.

En la part mitja-baixa del matx, els nostres tenien certa superioritat d’elo, però novament la Lliga ens demostra que ningú no regala res, i els equips solen fer les alineacions amb criteri: quan alineen a jugadors de poc més de 1800 per darrere, no sol ser per omplir, sinó perquè saben que poden ser solvents contra jugadors de 2000 ó més.

D: kilòmetres profitosos

Pas de gegant de l’equip D en la difícil Primera Provincial, al camp del Sant Esteve Sesrovires: victòria per la mínima (3,5-4,5) contra un rival en teoria directe en la lluita per eludir el descens.

Els nostres han aprofitat la superioritat en els taulers de darrer i han contingut prou bé per davant, on ells eren superiors. La setmana que ve ens visita un dur rival, el Jake B, però cada cop la matemàtica ens diu que la permanència està a prop. No serà fàcil, ja que encara cal jugar contra tots els equips de dalt.

El Catalunya E supera de nou les adversitats

El punt i mig que acumula l’equip E a la classificació s’ha assolit amb suor i llàgrimes, i per què no dir-ho, amb una mica de sang. Si l’empat a Vilafranca del primer dia fou superant grips i kilòmetres, la victòria d’avui a Sant Adrià s’ha gestat a base de superar rivals de més elo i també ensurts entre setmana (com un accident sense conseqüències del supercapità Miguel Ayllón).

Els tres punts per darrere, entre ells els del jove Víctor Hidalgo, han permès a l’equip sumar una bona victòria per 2-4 vers el Sant Adrià C i d’aquesta manera la permanència també està més a prop que lluny. A diferència de l’equip D, però, aquesta caldrà lluitar-la amb un xic més de prudència matemàtica, ja que hi ha molts equips en un mocador i, com diu el tòpic, cal anar partit a partit.

Ha estat una jornada rodona, però ho hagués estat més si l’equip F hagués vençut al Castellar C: d’aquesta manera haguéssim marcat un històric 7/7. Les senyores (i el senyor Aixut) han cedit per 3-1, però novament la nostra irreductible per excel·lència, Màxima Pérez, ha maquillat el marcador amb la seva victòria.

Juntament amb l’equip E, l´únic que mancava per guanyar un matx a la Lliga era el G, habitualment farcit de joves en edat aleví o benjamí. Avui el rival, el Vilassar B, ha aplanat el camí amb dues vacants. Entenem les circumstàncies i les dificultats per fer equips de tots els clubs, setmana rere setmana, però tenir dues vacants com a locals fa si més no mal a la vista. D’aquesta manera, l’Adrià Vila i en Ricard Rovira han sumat un punt sense jugar. Aquests, juntament amb les taules de l’Adrià Reñé i la victòria del delegat Juli Bernat han posat un clar 0,5-3,5.

La setmana vinent, novament, vestirem de gala el Casinet per reunir quasi un centenar de jugadors, amb les nostres aspiracions reforçades. El primer terç de Lliga, almenys, deixa bones sensacions.

Jordi Morcillo

Vilassar, vila de cavallers

Vilassar de Mar ½ – 3½ Catalunya G

Avui m’he llevat a les cinc del matí, tocava pelegrinar de Vilafranca a Vilassar. Dos trens, vuitanta quilòmetres i travessar dos rius. Mai no em pesen gens les distàncies si es tracta de jugar la lliga, però avui, quan travessava el Besòs, m’ha caigut l’ànima als peus: m’havia deixat l’alineació i l’ordre de forces a casa! Sort que entre el Vigo i el Morcillo m’han tret les castanyes del foc –el Vigo, amb raó, parla de fer-me la pell i nomenar un altre delegat, ja té raó, ja, oh, David, t’imploro perdó, però facis la teva voluntat als desplaçaments com es fa al Casinet! També cal destacar la generositat dels nostres adversaris que han facilitat moltíssim les coses. Un cop superats tots els entrebancs hem pogut jugar, però només dos, perquè tenien dues vacants. El Vilassar de Mar només té divuit jugadors i ha de cobrir catorze taulers i avui ha fet curt. Només hem jugat l’Adrià Reñé, de primer tauler, i jo, de segon. Li desitgem que creixi.

La partida de l’Adrià, amb negres, ha tingut una obertura i un mig joc molt diferenciats del final. Primer tot el dinamisme ha residit al flanc de dama, els peons i peces negres han avançat amb fermesa i s’han produït tot de canvis. Finalment s’ha arribat a un final amb alfils del mateix color, per tant no semblava que haguessin de ser taules, i amb un peó per banda al flanc de dama, però el peó de la columna a de les blanques havia passat la línia de les negres. Les negres, després de coronar un peó protegit per l’alfil, han obligat les blanques a capturar la nounata dama negra amb l’alfil que tot seguit ha caigut víctima de l’alfil negre. Semblava que l’avantatge era molt gran, però tot seguit, quan el peó blanc ha avançat una casella, s’ha vist prou bé que era ja fora de l’abast del rei negre, només l’alfil negre podia caçar-lo, això sí, no podia perdre el temps, ja que la casella de coronació era del color contrari. Amb molta habilitat les blanques han obligat les negres a perseguir el peó, però quan era el moment d’avançar i morir, l’han deixat palplantat i ara les han obligades a deixar l’alfil de sentinella i al rei a fer de caçador, vaja, que han calgut més temps per caçar-lo. Mentre, el rei blanc i els seus tres peons han anat a la caça dels dos peons negres del flanc de rei. Finalment, després d’una perllongada lluita de petits moviments de peons i reis, l’alfil ha aconseguit frenar la coronació blanca, però tampoc coronarien les negres, mai. Taules. L’Adrià ha jugat molt bé i amb negres ha conquerit unes taules molt meritòries, calia jugar el final amb precisió, contra un rival amb un elo significativament superior i amb un munt d’experiència davant el tauler. Tot plegat ho dic perquè malgrat el bon resultat li sabia greu no haver reblat el clau: amb domini d’espai on calia i caçant l’última peça adversària no ha aconseguit guanyar. Ara toca analitzar i alegrar-se, perquè ha obtingut un bon resultat i, encara millor de cara al futur, ha jugat una magnífica partida. Endavant xiquet.

La partida del segon tauler ha acabat una bona estona després. M’he enfrontat contra un cavaller de vuitanta-sis anys també amb molts anys de joc a l’esquena, prou que ho he vist a l’obertura. I l’home, francament m’ha fet patir, perquè després de tants anys se saben la partida i, a més, cal dir-ho, els anys només se li notaven al cos, però no pas en el joc, ni en la conversa, ni en la vitalitat del rostre amb una mirada concentrada en tot el que feia. Una lluita molt aguda de més de dues hores i tres quarts que en molts moments ha vorejat les taules. Però un peó de més de les blanques, conquerit en el moviment setzè, i haver deixat un peó negre aïllat a e4 que mai les blanques han volgut capturar perquè només obstruïa l’alfil que restava del bandol de les negres –tot plegat atorgava una gran seguretat al rei blanc- han permès una progressió per les columnes f, g i h de les torres blanques ajudades per un alfil blanc que ha resultat ser una peça clau per marcar la diferència –als escacs la mobilitat és fonamental, manta vegades té relació amb l’estructura de peons, la partida d’avui prou que ho demostra. Malgrat tot, les taules s’albiraven com un resultat possible: les blanques tenien menys temps i necessitaven per guanyar –si és que es podia guanyar- un munt de maniobres precises, vaja, potser necessitaven un temps que no tenien. Però les negres han jugat a guanyar fins que la situació ha ratllat l’atzucac, aleshores calia repòs i esperar l’error o el destret de temps de les blanques. I finalment ha emergit el fet que a escacs no pots deixar de moure i moure i tot plegat, aquest cop, afavoria les blanques: les rigideses dels peons de g i h de les negres i un excessiu esperit de lluita han permès la penetració de les dues torres blanques. I entre tots dos jugadors hem confeccionat un final de partida bellíssim: després d’un llarg tomb de tres moviments seguits d’alfil per darrrere de la línia de peons blancs, l’alfil negre ha capturat un peó i, aleshores, amenaçava les dues torres, però les blanques un moviment després han fet mat i l’amenaça negra de guanyar qualitat o torre neta ha romàs congelada per sempre –el ballet final ha ocupat vuit moviments, avui la capacitat de càlcul, tant en la fase de pla, com de moviments concrets, no m’ha fallat. I el meu adversari, Pere Ventura Vives, i la partida bellíssima –art, de tots dos, de veres- que hem jugat, prou que es mereixen que agafi la lira i faci del final de la partida substància lírica.

La torre fa del peó presa

i mat. M’enalteix la victòria?

M’apropiaré de la glòria?

Només m’alegri la bellesa.

Pere Ventura, sens peresa,

espera mut.

-Escolta! L’obra d’art emesa

és cosa de dos, si no, seria furt.

Cal agrair moltíssim l’esforç de l’Adrià Vila i família i del Ricard Rovira: han anat a Vilassar i han conquerit dos punts sense jugar i ja sabem que, quan això passa, aleshores ens adonem que allò que ens agrada més és jugar i jugar i jugar. I jugant els nostres equips han aconseguit sis victòries de matx i només una derrota, la de l’equip F a Castellar, això sí, la Màxima un cop més ha salvat l’honor de l’equip i de tot el club amb una victòria. La Màxima és magna! I més: el primer equip continua líder, amb tres punts, l’únic amb tres punts del seu grup, amb els segons a un punt amb només tres rondes. I torno a afinar més i més la lira –ja veieu que avui ja he fet un assaig de càntic davant el tauler; com a escaquista haig de tocar fusta, com a rapsode corda i sons.

Juli Bernat