Campionat de Catalunya d’edats 2016

Campionat de Catalunya d’edats 2016, una visió d’en Juli Bernat

No us atabalaré gaire amb jugades i jugadors, qui vulgui veure partides només ha d’anar a retransmissió de la Federació i veurà amb quin nivell s’ha jugat. Només he pretès fer una crònica humana, sense tecnicismes, periodística i a l’abast de tots els públics: els que hem tingut canalla al campionat, els que només són familiars i no juguen a escacs i per a tots aquells que juguen però viuen de molt lluny els escacs de canalla.

Sub 18

Pere Garriga amb disset de disset, ja que ha guanyat totes les partides del campionat sub 18, nou, i totes les del torneig llampec de la nit de diumenge, vuit, ha demostrat una superioritat incontestable. A més, al següent sub 18 li ha tret 2½ punts, una superioritat pocs cops vista -¿o mai no vista?- en una competició d’aquest nivell. Si tenim present, a més, els seus resultats a la divisió d’honor d’enguany, cal parlar d’un jugador consolidat, confirmat, un dels jugadors que caldrà tenir present durant les properes dècades, una gran realitat dels escacs catalans.

Sub 16

Aquí parlaré sobretot de tres coses. La primera: la clara i merescuda victòria de Guillem Porta Tovar amb vuit punts de nou possibles, només cedint dues taules i la magnífica actuació de Gerard Ayats, també invicte, però amb quatre taules. La segona: la bona actuació dels nostres dos jugadors; Marc Juan va fer 4½ punts i ha quedat si fa no fa com a la classificació inicial i la impressionant segona meitat de campionat de Magí Bernat que ha fet quatre de quatre i ha acabat amb sis punts –i això que va patir una dolorosa ensopegada a la cinquena ronda-; tot plegat li ha permès obtenir el vuitè lloc –la seva millor classificació al Campionat de Catalunya d’edats-, medalla, i el dret de participar en el campionat d’Espanya de la categoria. La tercera: la magnífica feina del delegat, entrenador i analista Pau Juan, ja que ha estat constant, esforçat, minuciós, el primer animador amb els seus pupils i, a més, és el principal responsable del bon resultat de Magí ja que les seves anàlisis i preparacions han estat de gran qualitat tècnica i extraordinàriament encertades.

Sub 14

El més destacat és l’empat entre cinc en el primer lloc –tots cinc amb set punts de nou- que ha calgut aclarir amb els pertinents –¿o caldria dir impertinents?- desempats. Tot plegat demostra la grandíssima igualtat que ha regnat en aquesta categoria.

Sub 12

Clara victòria de Llibert Céspedes que només va cedir mig punt –davant Jan Travesset-, a més, va acabar amb un avantatge d’1½ sobre el segon, Pau Pueyo, que amb set punts, mig més que el segon, va coronar una actuació magnífica ja que no sortia en les travesses inicials –era el sisè de la classificació inicial-, tot plegat remarca la seva gran actuació.

Sub 10

David Acevedo ha guanyat amb nou de nou. Ja feia temps que els jugadors del nord del Principat trepitjaven fort, amb participacions multitudinàries i amb bons resultats en competicions com el Garcia Ilundain de canalla. I aquest cop la cosa ha lluït: nou de nou, com ja hem dit, i dos punts d’avantatge sobre el triple empat a set dels segon, tercer i quart; un domini clar, a l’estil Pere Garriga. Nosaltres ens fixarem ara en l’actuació del jugador del nostre club Arnau Lana que ha fet de fet dos tornejos: tres primeres rondes que han acabat amb derrota i les sis següents, amb tres victòries, dues taules i només una derrota, en total quatre de nou punts que demostren que va pel bon camí, qualsevol sub 10 –una miqueta com els sub 8- té molt de camí per davant, és a dir, aquestes categories no són de consolidació, són de promoció i el més important és donar continuïtat a les ganes de jugar i d’aprendre i sens dubte l’Arnau té les dues coses.

Sub 8

I dels sub 8 no diré cap nom, ja que el que cal destacar és l’enorme igualtat que ha regnat. Vegem-ho: els tres primers han empatat a set punts de vuit, i del quart al vuitè –cinc jugadors!- tots empatats a sis punts. També cal destacar que jugaven a quaranta minuts més deu segons i, malgrat aquest ritme més semblant a un actiu que als escacs clàssics segons el meu parer, molts cops els sobrava molt de temps, fins i tot de vegades semblava que jugaven a ritme llampec, us ho diré d’una altra manera: anaven a petacades, tot plegat fruit de moure un pèl massa ràpid, i d’una partida guanyada guanyadíssima, sense solució de continuïtat, emergia una de perduda que, finalment, gràcies a un altre moviment sorprenent, acabava guanyant-la el jugardor que ja la tenia guanyada amb anteriroritat. No cal dir que alguns jugadors eren un pelet més fins, però això no era el cas general. Era sorprenent veure’ls jugar, girar-te un parell de minuts i veure després que la partida s’havia desenvoupat fins a extrems sorprenents. Però la cosa va bé i la Federació, amb en Jordi Morcillo al davant, han fet dels sub 8 una categoria d’entrada als escacs, de promoció, amb seixanta-vuit inscrits, que la converteixen en imprescindible per al futur de les categories posteriors i dels escacs catalans en general.

I per acabar: safareig, safareig i més safareig

Primera. Al lliurament del trofeu Jordi Puig –per equips sub 14 i sub 16-, només ha pujat un jugador al pòdium ha recollir el primer premi. Per què? On eren els altres dos? És cert que els altres dos estaven disgustats com diuen les males llengües? I si no ho creieu, mireu les fotos a la pàgina de la Federació. I això sí, llaors i elogis al valent que va pujar-hi per tots tres, ja que se’ns dubte ell hi és sempre: a les verdes i a les madures.

Segona. No sabeu quines ferides en diversos narcisos paterns ha causat el vuitè lloc amb medalla de Magí Bernat. Sembla que hi ha alguns que consideren que els llocs amb copa o medalla o classificació vés a saber a què és patrimoni de ben pocs que ja vénen predeterminats per la classificació inicial o pels desitjos previs. O dit d’una altra menera: si les guanyes totes no cal patir gens pel que fan els altres. Que s’hi posin fulles i a jugar i a no patir i a assaborir els bons resultats quan hi arriben sense rondinar com un mocós.

Tercera. L’organització, molt bé –destacaria el detall dels gots amb dipòsit o de record i les fonts d’aigua mineral enlloc dels milers d’ampolles de plàstic mig buides d’altres anys-; és a dir, la Federació, molt bé. Els àrbitres, encara millor; ningú no ha parlat de cap pífia i, a més, l’àrbitre principal Sergio de las Heras no ha tingut manies quan calia mantenir a ratlla els grans, els pares, que com sempre xerraven massa en la part de públic d’algunes sales. L’hotel, a mitges; ha millorat el tema de les cues a l’hora dels àpats, excepte els primers dos dies –dissabte i diumenge amb sub 8 i molts pares que dilluns treballaven, potser això explica una mica les coses-, ha millorat una mica la qualitat de la teca –menys plats però amb aspecte de més frescos-, però el primer dia en moltes habitacions no hi havia electricitat durant les primeres hores i no han proveït de megafonia durant l’acte de lliurament de premis des de l’inici -¿cal dir-los-ho? ¿no és un hotel amb gran sales amb tot d’esdeveniments que per defecte necessiten aquests serveis?

Quarta. Aquest cop la canalla s’ha comportat molt bé. Ni els menys canalla, els sub 18, han protagonitzat cap ximpleria que calgui destacar. La mà dura de les normes d’altres anys ha donat fruits i queda plenament justificada.

Cinquena. Ens ha visitat el gran Enric Chalmeta Torredemer. Home que durant anys va fer una grandíssima feina com a cap dels àrbitres, en la promoció dels escacs de canalla, davant del ja històric club de la Colònia Güell i com a gran conversador de passadissos amb el qual sempre que he pogut he mantingut meravelloses i enceses polèmiques sobre grans temes o sobre qualsevol minúcia si no teníem cap gran causa. Per cert, després de dedicar-se durant alguns anys només als escacs agrícoles d’oliveres i gallines ha tornat aquest any als de tauler, fet que em provoca una gran alegria ja que li ho vaig pronosticar fa anys. Una gran abraçada Enric!

Juli Bernat

Crònica Ronda 8

Ronda 8: Deures fets, amb un aprovat justet

El Catalunya A ha fet els deures pendents (els de salvar la categoria) guanyant avui el descendit Tres Peons B per un resultat tirant a ajustat (4-6). El nostre primer equip ha fet el punt que matemàticament necessitava per seguir a Primera un any més, en la categoria que –com ja vam dir- ens pertoca tenint en compte el nostre potencial a tots els nivells. Les estades a Divisió d’Honor, com la de l’any passat, són un passeig pels núvols, i jugar a Segona seria força decebedor.

Amb dues baixes importants avui (Dalo i Felipe Vera) i tenint en compte les angoixes que està passant l’equip B, hem optat per fer del dia d’avui un dia assenyalat en la trajectòria dels nostres dos millors cadets: Magí Bernat i Marc Juan, que avui han debutat al primer equip. El Tres Peons B, un equip que sol tancar amb elos propers als 2000, semblava ideal per donar entrada, ben merescuda, als dos joves. I, en tot cas, els altres vuit veterans havien de solucionar la papereta. I més o menys així ha estat, tot i que ha calgut remar a contracorrent: en primer lloc, diversos contratemps han impedit que Luis González pogués anar a jugar, i d’altra banda Xavi Serrano perdia a causa d’un enemic seu habitual, la bandera. Afortunadament, els sis primers taulers han posat un 5,5 suficient per segellar el matx, amb les úniques taules de Joan Canal.

Quan semblava que la victòria seria mínima, es veu que Marc Juan ha sabut patir un final inferior i ha pogut treure taules en el seu debut al primer equip. Doble alegria a la família, ja que avui han coincidit els dos germans a l’equip A (el gran, Pau, és el pitxitxi de l’equip). No ha pogut sumar, en canvi, Magí Bernat en el seu debut, però de ben segur que tindrà moltes opcions en el futur.

Sense res en joc, nou anys després

Diumenge 25 de març de 2007. Al ja desaparegut local de la Unió Gracienca d’Escacs, al carrer Francisco Giner, UGA B i Catalunya es juguen l’honor i poca cosa més en un dels grups de Segona Divisió. Els dos equips ja han baixat matemàticament, és la novena i darrera ronda, i els locals s’imposen per 5,5-4,5. Què hi pinta aquesta referència en la nostra crònica d’avui? Doncs que per primera vegada des de llavors, aquesta novena ronda, el 3 d’abril de 2016, el primer equip del Catalunya tindrà un matx intranscendent.

Entre aquestes dues dates, l’equip ha jugat tres anys a Preferent, dos a Segona, tres a Primera i un a Divisió d’Honor, amb promocions d’ascens i finals catalanes. En total, 91 matxos on sempre l’equip ha hagut de lluitar per alguna cosa (en un 80% de les vegades per un ascens o un títol). Senyal que el club ha estat ben viu les darreres temporades, però també que s’ha notat, sobretot aquest any, que l’esgotament comença a fer acte de presència: jugar tant de temps al límit, malgrat sigui un esport amateur, també desgasta. Després de tant de temps, jugar ni que sigui una ronda, sense cap pressió s’agrairà.

El Catalunya B, en caiguda lliure

L’equip B segueix acumulant derrotes consecutives, i ja van quatre, i cada cop s’acosta més perillosament al descens, a falta de només una ronda. Els equips que vam derrotar amb solvència durant el primer tram del campionat, han reaccionat i han aconseguit fer el que nosaltres ni hem ensumat: puntuar contra els equips de la zona mitja-alta.

A priori, la derrota d’avui era perfectament lògica: perdre contra el Sant Andreu B no hauria de ser cap desfeta. Si no m’equivoco, el seu segon equip és el filial que millors alineacions presenta de forma regular en tota la Lliga (ni Sabadell ni algun altres, tot i poder teòricament, no ho fan). Però precisament avui, el nostre rival ha vingut amb més baixes que mai: els tres primers taulers van jugar ahir a Divisió d’Honor; altres titulars habituals tenien festa; i el seu equip C tenia vacant i han cobert la majoria de taulers. Amb les alineacions a la mà, el matx estava absolutament equilibrat. Però res més lluny de la realitat: un inapel·lable 8-2, amb només quatre taules per part nostra, ens deixa amb tres equips trepitjant-nos els talons.

Podríem fer el joc de les ampolles mig buides o plenes, però la sensació a dia d’avui és que si el matx de la darrera ronda amb el Llinars es jugués diumenge que ve, el cinquè “rosco” cauria inevitablement. Per sort –qui no es consola és perquè no vol- queden tres setmanes i això no sabem si ens anirà bé per desconnectar…el cas és que no ens pot anar pitjor.

I per si no fos poc, enlloc de les caramboles que, tot i perdre-ho tot, ens podien salvar, s’han produït les caramboles a l’inrevés, fent entrar més equips a la lluita.

Tots els arguments per explicar aquesta davallada ja han sortit: un grup molt més difícil que l’any passat, la pèrdua de tres titulars d’un any a l’altre, les baixes setmana a setmana…però un fet és evident: cap dels jugadors habituals de l’equip B està al nivell de l’any passat. I això passa factura amb resultats tan descoratjadors com el d’avui. El 3 d’abril, caixa o faixa: i si la Segona no és per a nosaltres, amb humilitat i a competir a Preferent.

Tots amb el Catalunya C!

El Catalunya C ha guanyat la primera de les dues finals que li quedaven, i és la cara oposada de l’equip B: un 0,5-7,5 incontestable al local de l’Espluguenc, que el deixa amb un matx ball definitiu, la propera ronda, contra el Sant Feliu B.

Els nostres no es poden adormir ni confiar: l’empat no ens serveix, perquè el Sitges B amenaça a només mig punt i amb millor desempat. Caldrà optimitzar esforços entre els equips B i C per buscar una jornada rodona. Esperem que, en aquest cas, les tres setmanes de descans no refredin la bona ratxa dels “Paski, Pepe Garcia, Angulo, Roche, Molinas i companyia.

Objectiu participar

A diferència de la bogeria de l’any passat, on 6 dels 7 equips van estar lluitant per objectius fins al final, enguany ja hi ha tres equips que des de fa un parell de setmanes juguen simplement per dignificar la competició, el bon nom del club i també per anar donant entrada als joves.

El Catalunya D, condemnat sense remei, ha jugat un digne encontre al Tres Peons, contra el seu equip D, coincidint amb el nostre primer equip. El resultat final, 5-3, no té cap transcendència en la classificació, però almenys deixa bones sensacions del bon moment d’alguns jugadors, com Julián García-Lavernia.

Presenciant la debacle de l’equip B, hi havia el Catalunya E, que jugava amb el Sant Andreu C, i perdia també, però almenys de manera més digna: 4-2. El repescat de darrera hora, Miquel Solé, feia l’únic punt sencer de l’equip. A destacar les taules lluitades del nostre infantil Marc Ayllón.

Finalment, l’equip F ben poc ha pogut fer en el seu nou desplaçament al Maresme: ha caigut 3,5-0,5 enfront de l’Amistat de Premià B. Només ha rascat unes taules la Lourdes Porta, que segueix amb la seva bona dinàmica de les darreres rondes.

Només queda un acte: la novena ronda després de l’aturada de Setmana Santa, que serà decisiva per als equips B i C. Esperem que si, després toca propina, sigui només per l’equip C en forma de final catalana.

Jordi Morcillo

Crònica Ronda 7

Ronda 7: Millor tard que mai

L’equip A del Catalunya ha jugat el seu millor matx, probablement, d’aquesta temporada, en un moment en què era vital (no per l’objectiu que volíem inicialment, però vital) i contra l’equip que havia comandat el grup amb molta autoritat fins ara: el Banyoles.

La victòria del Catalunya per 6-4 serveix per dues coses: per acostar-se a la permanència fent un pas de gegant (1 punt en dues rondes serien suficients) i per sacsejar el grup per la part alta: ara per ara s’ha comprimit el capdavant del grup amb quatre equips separats per mig punt. De ben segur que en altres llocs hauran celebrat el nostre triomf quasi tant com nosaltres.

Els banyolins han presentat una alineació força habitual del que portem de temporada: han jugat dos dels seus tres titulats internacionals (avui Aroshidze i Libiszewski), mestres catalans a la part central i jugadors solvents per darrere, si bé no era el 10 ideal (tancaven amb el 13). Per part nostra, la baixa de Rubén Martín va modificar ahir la nostra alineació en només un tauler i la convertia en el tòpic de sempre, que fins avui no s’ha complert: “érem superiors per sota”.

Avui sí: la victòria s’ha cimentat en els darrers taulers (4 dels 5 últims punts), i en aquest sentit els primers punts sencers de David Vigo i Luis González aquest any han estat providencials. Especialment valuosa ha estat la victòria de Luis González, la primera no només d’aquest any sinó des del seu retorn després de 13 anys inactiu. La seva presència en algunes classes als més joves i a la Lliga fan d’ell ja un home plenament integrat a la dinàmica del club: ho celebrem!

Amb l’única derrota de Dalo contra el GM Libiszewski, la resta de jugadors ha mostrat molta solidesa, assegurant partides en forma de taules per no fer perillar el match, com ha estat el cas del nostre número 1 el GM Herminio Herraiz, que en una bona partida contra l’altre GM, Aroshidze no s’ha deixat sorprendre tot i el seu estat pseudo-gripós.

Ara resten dos matxos contra un equip quasi sentenciat (el Tres Peons B) i un altre amb l’aigua al coll (el Sant Feliu). Un punt és suficient per seguir a Primera, però intentarem evitar conformismes i acabar en una posició més digna de les que ens hem mogut durant tot el grup.

Catalunya B: o proesa, o carambola…o playoff

Tercera derrota consecutiva de l’equip B, en aquest cas contra el líder La Lira (3,5-6,5), que fa que el marge assolit al principi sigui cada cop més petit. Els de la Lira s’han presentat al Casinet sense els seus habituals 1 i 2, però tot i així els deu jugadors alineats eren superiors a nosaltres i per tant la derrota entrava en els pronòstics.

No obstant, durant bona part del matx, hem anat manant en el marcador i tenint serioses opcions d’assolir els màgics 5 punts de l’empat. Si bé és cert que aquest avantatge s’ha assolit després de dues conservadores taules (Alex Reyes i Pedro Serrano) i una afortunada victòria meva al primer tauler, després que el meu rival, David Rueda, cometés una imprecisió als apurs de temps quan la seva posició era molt avantatjosa. He de dir que, al marge del resultat, m’ha fet molta gràcia trobar-me’l cara a cara en un tauler 20 anys després: el curs 95-96, quan jo tenia 17 anys i ell 11, vaig fer els primers passos com a monitor d’escacs en una escola i ell era entre els alumnes. M’alegra saber que (tot i el regal d’avui) els alumnes van superant els professors i, sobretot, que ara és ell que dóna les classes a l’escola.

Tornem al matx: amb el 2-1 al marcador, els 5 punts semblaven factibles: Magí Bernat i Maspoch duien peó de més. Alejandro Calderón tenia partida oberta, igual que Jorge Rodríguez. I només estaven pitjor Marc Petit i Marc Torres, però no definitivament perduts. La Lira ho ha hagut de suar, però d’aquestes opcions de victòries, només s’ha materialitzat la del nostre jove més en forma: Magí Bernat, que ha guanyat un altre cadet (Alejandro Sama) al 10è tauler. La resta, tot s’ha girat: Jorge Rodríguez guanyava peça però el seu rival (Garcia i Riera) tenia forta pressió amb els peons, que l’ha fet guanyar. Alejandro Calderón es ficava en una xarxa de mat, mentre que les dues partides amb mala pinta es confirmaven com a derrota. Només Marc Maspoch ha sumat mig punt i d’aquí el resultat final.

Una setmana més, seguim amb la mateixa tònica: nosaltres no sumem, i els de sota van sumant intermitentment. Ara un, ara l’altre…d’un en un, o de mig en mig. Si l’equip no puntua amb dos dels equips de dalt (Sant Andreu o Llinars) no dependrà de si mateix per salvar-se i haurà d’esperar combinacions de resultats difícils de produir-se. I si això no passa, el 17 d’abril tocarà tornar a treure els taulers per jugar un playoff que convindria evitar, ja que els segons dels grups de Preferent solen ser molt i molt durs de pelar.

El C, a dos passos de l’èxit

L’equip C tenia avui a priori el matx amb l’equip més ben classificat dels que els quedava. L’Abrera, equip de zona mitja-alta, podia ser una amenaça si els nostres no estaven fins. Però, en primer lloc els nostres han estat fins. I d’altra banda, ells han vingut amb un home menys. Tot plegat, ha desembocat en un 7-1 sense pal·liatius que manté els nostres a la cresta del grup, però encara amb el mínim marge de mig punt contra els perseguidors Sitges B i Vilafranca B.

Amb les matemàtiques a la mà, els nostres podrien ja pujar la setmana que ve, però els dos candidats haurien de perdre, cosa que sembla improbable. Per tant, a seguir picant pedra i punts. A destacar, en aquest equip, la presència d’un dels dos pitxitxis del club, l’Eduard Roche, que juntament amb Magí Bernat acumulen 5,5 punts.

El segon descens en 9 temporades

Ja era sabut i inevitable, però avui l’equip D ha consumat, de manera definitiva i inevitable, el seu descens de nou a Segona Provincial. El rival d’avui era el líder del grup, l’Escola d’Escacs de Barcelona B, que sovint presenta alineacions que serien competitives a Segona Divisió (a l’estil del nostre B). El resultat final, 1,5-6,5 certifica el seu ascens matemàtic (la nostra enhorabona) i el nostre segon descens, sumant tots els equips del club, en les darreres 9 temporades (2008-2016), contrastant amb una quinzena d’ascensos. Estadístiques al marge, esperem que la xifra de 2 es mantingui un any més i els dos primers equips ho acabin d’arreglar, si pot ser la setmana vinent.

D’altra banda, mirem de vessar una mica de llum en aquest equip: per una banda la bona partida de Julián García-Lavernia, tot i perdre, contra un jugador amb 400 punts d’elo més, al primer tauler. I per l’altra, la victòria del nostre infantil Víctor Hidalgo al darrer tauler: la seva progressió és molt notable i ja és un habitual dels equips de sota aquests últims diumenges.

Qui no engreixarà les estadístiques d’ascensos serà l’equip E, que avui tenia quasi la darrera opció d’enganxar-se al tren de l’ascens, però que ha cedit 2-4 contra el sòlid Foment D. De res ha servit el punt (un cop més) de l’enratxat Manuel Belmonte al primer tauler. Ara ja, D i E podran fer com l’equip F: a jugar per pur plaer.

I finalment, el quart líder que visitava avui el Casinet era l’Escola d’Escacs C (juntament amb el seu B, la Lira i el Banyoles), i tal com el seu segon equip tampoc han tingut pietat dels nostres. El resultat final, 0-4, és incontestable, tot i que les diferències teòriques no ho eren tant.

El Casinet no tornarà a veure Lliga fins d’aquí quatre setmanes (amb l’aturada de Setmana Santa). Esperem que llavors sigui un dia de celebració, festiu i relaxat, però el cap ens diu que en molts casos ho haurem de suar fins la darrera ronda.

Jordi Morcillo

Derrota sense pal·liatius

Catalunya F 0 – 4 Escola d’Escacs de Barcelona C

Avui el cronista serà lacònic. Hem perdut i, com diria el mestre de cronistes del club, el Jordi Morcillo, la derrota és de les que fan mal. No hi ha molt a dir, a més, m’espera un munt de feina a casa –i no és fugir d’estudi, més aviat el contrari. Què puc dir ara? Avui no puc ni cantar per animar l’equip ni una victòria solitària, ni unes tristes i casuals taules.

La Màxima i el Juli han perdut peça menor. I la resta de la partida l’han jugada a la pota ranca. El Juli, de fet, ha regalat la peça –no l’hagués perduda si hagués mogut primer el rei i després la torre, un simple ordre de moviments-, ja que si no l’hagués regalada, hagués perdut els dos peons centrals i un cavall –esperem que les anàlisis posteriors confirmin els càlculs, perquè si no s’estirarà els pocs cabells que té malgrat tenir-los ben curts. La Màxima combativa fins al final. Bones jugades després de la pèrdua, però amb planys perquè eren coixes. La Lourdes semblava que ens anava a salvar l’orgull amb unes taules i que també ens anava a donar una nova lliçó de joc fi, però una badada, pura badada, li han fet perdre una torre. I una altra partida a la pota ranca. I la Núria també ha perdut –aquest cop no he pogut veure gran cosa, ja tenia prou feina amb la meva partida i la meva coixesa.

Ben curiós el final de la partida del Juli: plega, ja no pagava la pena continuar i un minut després de recollir veles ha sonat el mòbil del seu adversari! Això dels mòbils sembla una mena de verola sonora! Caldria registrar les partides perdudes per culpa del paràsit digital i premiar qui al final de l’any n’hagi perdut més –si hi hagués un gran empat, caldria esperar dos o tres anys- i, també, atorgar una satisfacció al qui n’hagi guanyat més. A veure si algú de la Federació recull el guant. I si publiquen el resultat de manera prou visible, potser la gent l’apagarà com cal.

Juli Bernat