Ronda 2: Primera “final” superada

La Divisió d’Honor és una dura competició d’onze rondes, però per als equips
que ens sabem amb un potencial limitat, tenim a tot estirar cinc o sis matxos on
hi ha opcions reals de puntuar. Són aquells encontres denominats “de la nostra
Lliga”. Ahir en jugàvem el primer, contra el també ascendit Sant Cugat, i el vam
superar amb esforç, lluita i dificultats per un balsàmic 6,5-3,5.
Estrenar el caseller de punts sempre atorga una tranquil·litat i confiança
especial, més si tenim en compte que en l’anterior experiència ho vam fer a la
quarta ronda. Un punt no és coixí de res, però pensant en positiu amb un punt
ets més a prop dels dos. D’altra banda, els motius que convidaven a l’optimisme
que albiràvem la setmana passada s’han reforçat aquest cap de setmana.
El Sant Cugat va venir amb tot: Tots els seus jugadors amb títol (MI, MF i MC)
es van asseure ahir als taulers “quita y pon” del Casinet d’Hostafrancs,
conscients també que era un matx de rivals directes i coneixedors de les nostres
possibles alineacions. Per la nostra banda, repetíem equip del primer dia amb la
sola incorporació d’Hermes Dalo, repescat enmig de la seva marea d’exàmens,
però que va donar el seu plus habitual impagable: el punt i l’energia positiva.
El matx va començar amb dues taules ràpides abans de les 17h: Herminio i Asís
entaulaven per tercer any consecutiu (el bicampió català l’hem trobat dos cops
amb el Sant Cugat i un amb la Lira). Més avall, a la taula 7, Felipe Vera i Ricard
Brusi no anaven gaire més enllà i posaven un 1-1.
Va caldre esperar ben bé un parell d’hores a veure més moviment a les partides.
Dues taules en posicions ja més avançades i gens clarificades han posat un 2-2:
Ballesteros contra Mateos i Vigo contra Sorroche. Segurament, aquí els visitants
no van encertar en el plantejament, ja que si bé no tenien posicions millors, sí
que tenien prou temps al rellotge per esperar a arriscar o no, donat que algunes
partides els començaven a anar en contra. I, efectivament, ja tocant a les 20h,
vam obtenir un avantatge quasi decisiu: Amigó feia el seu segon punt sencer
guanyant el segon titulat internacional (Lillo), demostrant un joc serè i un bon
moment de forma, mentre que Dalo certificava una partida valenta contra
l’experimentat Lerch (4-2). Al darrer tauler, després d’estar jo inferior tota la
partida, el meu rival, Alfons Macaya, no trobava la continuació guanyadora
després d’un parell de sacrificis prometedors i es conformava amb l’escac
continu. Amb 4,5-2,5, la cosa estava quasi sentenciada, amb dos finals
favorables (Saez i Rubén Martín), i un altre de doble fil (Canal). Saez guanyava
amb negres al fort jugador Miquel Sierra, company seu de generació: el nostre
jugador, que va haver de suar, va fer en opinió meva una de les seves partides
més completes en els darrers anys a la Lliga.
Amb el matx guanyat, només calia veure on quedaria la diferència (ja sabem
que al final de la Lliga pot ser un detall important). Rubén Martín feia bo el seu
final de torres, segurament ajudat per algunes imprecisions del seu rival, mentre
en Joan Canal cedia davant el MF Alonso Bauza. Cal dir que novament, el nostre
número 2 va jugar de manera valenta, buscant en tot moment el desequilibri i el
punt sencer. Si la setmana passada parlàvem dels jugadors d’estil romàntic a
l’equip B, està clar que al primer equip és ell qui millor el representa.

Després d’un empat a Primera Divisió (2016) i una derrota a la final de Primera
(2017), finalment hem guanyat aquest sempre incòmode Sant Cugat. A mida
que vagin agafant rodatge (alguns són també jugadors només de Lliga), estaran
en condicions de puntuar contra molts equips. Pel que fa a nosaltres, la setmana
que ve tenim un altre matx on podem tenir les nostres opcions. El rival, el
Cerdanyola del Vallès, que per trajectòria dels darrers anys està algun esglaó
per sobre nostre, però per classificació és a dia d’avui un rival de la nostra Lliga.
L’equip potser no té la frescor que va exhibir l’any passat, però tots els jugadors
estan demostrant que estan a l’alçada de la categoria i que no desentonen.

Catalunya B: de mig en mig s’omple la pica

El segon equip ha assolit avui el segon empat en dues rondes, però si l’empat de
la setmana passada era considerat un premi, el d’avui es pot considerar una
proesa, ja que s’enfrontava un equip amb una alineació que podria competir
entre els forts de Primera Divisió: el Vilafranca. Paradoxalment, els del Penedès
es van enfrontar al nostre A fa un any amb una alineació bastant més feble.
Avui tot el que no fos una clara victòria dels visitants es podia considerar
sorpresa: ells venien de l’1 al 10, i nosaltres amb un equip tirant a “normalet”. I
a més, en menys d’una hora els experimentats jugadors Colet i Viñas (president
de la FCE) posaven un 0-2 amb dues miniatures resoltes en poques jugades. Tot
feia presagiar un plàcid encontre per als visitants, però res més lluny de la
realitat: els primers taulers del Catalunya han jugat a excel·lent nivell i han
remuntat fins a posar-se per davant amb opcions fins i tot de victòria. Els 6
primers nostres han assolit 5 punts tots contra rivals superiors, mentre la cua ha
fet aigües. Cal destacar el bon paper dels germans Serrano, que avui s’han
retrobat amb el triomf: en Xavi ha guanyat al fort MC Pere Toledano, mentre
que en Pedro s’imposava al també MC Josep Ràfols.
Podríem posar aigua al vi dient que se’ns ha escapat alguna partida: per
exemple, Marc Juan no tenia mal final, sembla ser, i ha acabat cedint. O David
Martín, que un cop ha casa l’infal·lible mòdul li ha dit que guanyava en dues, a
la MC Elisabet Ruiz, en una posició que semblava insulsa: res a dir, perquè era
un remat de problema, gens evident, que molts companys de l’equip A no hem
vist. Però el punt contra dos equips ex-Primera són molt positius per encarar les
properes rondes contra els rivals més directes. Si més endavant fem figa i
tornem a caure a la zona baixa de la taula, no serà per aquests dos empats. Per
tant, confiem en què el bon paper seguirà.

Catalunya C: necessària victòria contra un altre “clon”

El grup 4 de la Preferent de Barcelona ha començat enfrontant-nos amb dos
equips pràcticament clonats al nostre: la setmana passada Sant Andreu C i avui
Tres Peons C. Duen la mateixa lletra, els seus A campen per Divisió d’Honor, els
B per Segona Divisió. Els seus C són equips altament compactes en elo, formats
majoritàriament per gent entre madura i veterana, que s’han vist les cares ja en
força ocasions: “són els mateixos de sempre”, deien alguns dels nostres.

Comentant entre passadissos amb el sempre amigable Miquel Torrents, del Tres
Peons, coincidíem en què era un matx igualat, i jo li feia veure que tal vegada
els seus tenien més rodatge: és sabut que el Tres Peons és el club que organitza
més competicions de tots els nivells. Homologats de lentes, actius, de veterans,
socials, de nens… No obstant, en Torrents em deia que la Lliga a vegades
provocava handicaps en el club: d’organització, baixes, altes, gent no prou
motivada… A canvi dels seus “rodats” jugadors, la meva conclusió és que la
Lliga, per al jugador tipus del Catalunya C, ho és tot: és el nostre open, el
nostre social, el nostre obert de veterans… I que, posats a jugar un sol torneig
l’any de lentes, s’ho prenen amb especial motivació.
Després d’aquesta reflexió, tornem al matx: un clar 7-3 que s’ha anat cuinant a
poc a poc, amb una sola derrota, i com sempre amb l’equilibri que demostra
l’equip. Un dia fallen uns i altres dies uns altres. El grup es presenta molt igualat
i per tant caldrà seguir intentant sumar on sigui, fins i tot al difícil camp de
l’Aragonès. I dic difícil no només pels bons jugadors, molts veterans, que tenen.
Sinó per els detalls que apuren al màxim per intentar fer valer el factor camp:
almenys solia ser així quan anàvem, fa pocs anys, amb l’A. La setmana que ve
us en dono més informació…

El món al revés: la manta de l’Ayllón tapa el D però no l’E

Arran d’algunes baixes, entre elles la del super-capità Miguel Ayllón i el seu fill
Marc, i la teòrica superioritat dels rivals, la ronda d’avui dels equips D i E era
d’aquelles on Ayllón (que no ha jugat però munta igualment els equips) concloïa
que era improbable puntuar en els dos matxos, i que calia moure jugadors per
intentar assegurar un punt, donant quasi per perdut el D contra el sòlid Comtal
B. Així les coses, alguns habituals del D, com Ribes o Giner, han baixat a donar
un cop de mà al Catalunya E que jugava contra el Maragall B, a priori més
assequible (però igualment superior en elo). Dit d’una altra manera, la metàfora
de la manta curta que et pot tapar el cap però no els peus, o a l’inrevés, i per
tant has de decidir.
Però el “cap”, tot i estar destapat, s’ha imposat per 5-3 al Comtal B, un equip
compacte i farcit de jugadors bastant rodats, perfil tipus Tres Peons: Ramon
Cobo, Agustí Serra, Francesc Hurtado… amb 100 o més punts d’avantatge en
alguns taulers. Però el bon comportament sobretot de la nostra cua (3,5 de 4)
ha fet que el punt es quedés a casa. A destacar els triomfs d’Isidre Ferré, que
d’estrenava a la Lliga després d’una letargia de 10 mesos (l’habitual, vaja), i de
Sergi Carbajal, un dels nostres juvenils que ha retornat als taulers després de 3
anys de parèntesi. Una bona victòria avui sense “peròs” ni avantatges: vuit
contra vuit i s’ho han guanyat a pols.
I el reforçat Catalunya E no ha pogut amb el Maragall B, que –això sí- portava
una bona línia davantera. La baixa de darrera hora de Josep Mª Saez ha estat
coberta per la sempre incombustible Màxima Pérez: però això ni de bon tros
explica la derrota (2,5-3,5), ja que la Màxima ha estat de les que ha guanyat.
Això d’avui demostra que per molt que moguis jugadors d’un costat a l’altre o
facis jugar algú de més o menys elo, no garanteix assegurar un resultat: el
tauler sempre acaba manant. L’equip D suma dos punts, mentre que l’E cap.

Dinàmiques oposades en grups que no semblen gens fàcils. La setmana que ve,
qui sap si el nostre número 1 de l’E, qui sigui, tindrà premi gros: s’enfronta al
EDAMI, on de primer tauler està jugant un tal Miquel Illescas. Quasi res.
Qui segueix en bona dinàmica és l’equip F: segona victòria en dos matxos,
aquesta vegada contra l’equip B de Molins de Rei. Novament el bregador Borja
Garcia ha patit la duresa del sempre complicat primer tauler. Els punts sencers
de Juli Bernat (més treballat) i d’Amadeu Aixut (moltes jugades en poc temps)
han estat completats per les taules de Lluís Villalonga. 2,5-1,5 i el cap de la
classificació no està gens lluny: poden il·lusionar-se lliurement.
Finalment, molt complicat ho tenien els joves de l’equip G, avui amb una
alineació totalment canviada, tal i com és la nostra idea. Ens visitaven quatre
veterans jugadors de l’Amistat de Premià B, i tot i que els nostres han donat
guerra, al final precisament ha estat la veterania qui s’ha imposat. Ton Blanco
ha tingut peça de més una bona estona, Arnau Lana una posició activa i Roman
Atanasiu i Biel Safont-Tria han assolit posicions sòlides durant moltes jugades.
La dada estadística d’avui és per al Biel: 8 anys i 3 mesos, i a falta de
contrastació oficial, això el converteix en el jugador del club més jove en ser
alineat a la Lliga. Altres jugadors que han fet “carrera” amb nosaltres tipus Pau
Juan o el seu germà Marc no van ser alineats fins als 10 anys; el company del
Biel avui, Arnau Lana, ho va ser als 9. I tirant més enrere, la gran fornada de
pedrera dels nascuts als 70 van entrar entre els 10 i 12 anys. Segur que al Biel,
a qui avui el seu rival treia ben bé sis o set dècades, li queden un bon grapat de
Lligues Catalanes. Tant de bo un dia, ell i altres companys surtin mencionats en
les cròniques formant part dels equips capdavanters.

Jordi Morcillo

Per sucar-hi pa

De veres, aquest diumenge he sucat pa en tots els plats, sofregit al primer, salseta amb all al segon. Cal tenir present que l’equip A dissabte em va fer cridar d’alegria a casa mentre mirava la pàgina de la Federació. I l’equip B diumenge ha empatat un partit difícil i, fins i tot, que semblava perdut del tot després d’un parcial 0 – 3 –el Magí ha perdut amb un altre Magí, coses del Penedès. Haig de dir que
hem marxat convençuts que no ens en sortiríem i un cop a casa, el Magí, el nostre, ha mirat el mòbil i al veure el resultat final, 5 – 5, hem sentit una morbosa alegria, ai las!
Dels altres equips ja faré cinc cèntims, ara parlaré de l’equip F, on jugo. El Borja, un cop més, ha hagut de bregar amb l’os del primer tauler, i prou que li posa ganes, però ha tornat a perdre. El Juli, segon tauler, ha guanyat de manera estranya: ha fet el més difícil però desprès ha fet una pífia –i mira
que havia calculat bé el final, però el cansament i de ben segur la tensió li han fet fer-la! Malgrat tot el seu adversari no s’hi ha fixat bé i ha plegat després d’un sidral motivat per un afer de telèfons mòbils ben ridícul si tenim present la difusió de la normativa sobre el tema –potser hi ha qui pensa que no s’hi
ha d’aplicar pas! Si el Juli hagués fet la bona, hagués segellat una partida amb elements dignes de ser esmentats com a bon joc. Aquest noi granadet ha fet dos de dos, espectacular si tenim present de qui es tracta, un jugador voluntariós però que sembla que es va deixar tot el talent a la facultat de filologia de
la UB. Espectacular però fràgil: les ha guanyades a empentes i rodolons. No acaba de jugar fi, ha puntuat després de fer bones jugades i d’espatllar-les després i finalment sortir-se’n gràcies que els adversaris, generosos, li han tornat els favors. Malgrat tot, si afina una mica més el piano i mou tranquil els dits, penso que seguirà puntuant ja que sembla que ha trobat una forma de joc més agressiva i decidida, que calcula millor –excepte en els moments puntuals esmentats. Tot indica que és en el bon camí, que només falta un punt de finor. Que s’il·lusioni, que no badi i que controli la tensió.
L’Amadeu, tercer tauler, ha guanyat clarament, força ràpid, el més destacat del seu adversari han estat algunes exclamacions al vent cada cop que veia que anava a mal borràs. El quart tauler, Lluís Villalonga, ha aconsguit unes taules a través d’una partida que semblava en alguns moments que s’anava a perllongar força, però els escacs són com són i de vegades les coses fan un gir inesperat.
Per acabar vull destacar que també han sucat pa el Sergi Carbajal i la Màxima. El Sergi –ben tornat als taulers del Catalunya, casa teva- ha conquerit, a més, un punt que ha atorgat la victòria a l’equip D.
Una gran alegria, de veres, i encara més si tenim present que el D no tenia un enfrontament gens fàcil. La Màxima ha fet la feina que li tocava i punt al sarró. Una altra gran alegria. I que ningú no es posi gelós, que tots sabem que hi ha jugadors del nostres respectius clubs, amics, coneguts i saludats que
quan guanyen ens lliuren una alegria: tot plegat perquè les afinitats, la vida compartida, els equips compartits, els oberts, les finals de canalla, de tot una mica, ens els fan més pròxims, més amics, més seguits, vaja, com si juguéssim una mica nosaltres mateixos. Coses del viure i del jugar.

Juli Bernat

Anuncis

Ronda 1: Esforç sense premi

Aquest cap de setmana del 20 i 21 de gener, més aviat que mai, ha començat
una nova edició de la Lliga Catalana, la 43a per als equips del Catalunya, i la
catorzena des que ens vam establir al Casinet d’Hostafrancs.
Des d’un principi sabem que la temporada, esportivament parlant, serà la més
difícil dels darrers anys, començant per l’equip A i acabant per l’E (el cinquè
equip d’un total de set). Segurament, des del 2007, no ens trobàvem en una
situació de tanta debilitat pel que plantilla en relació als grups on hem estat
enquadrats: sense anar més lluny, a Divisió d’Honor som el pitjor dels 16 equips
pel que fa a mitjana d’elo. Però si bé els resultats d’aquest cap de setmana no
han estat del tot bons, sí que donen motius per a l’esperança de cara a una Lliga
que sempre porta sorpreses.
El Catalunya A tornava a jugar, tres anys després, a la màxima categoria,
debutant igual que el 2015 com a local. El rival, un dels clàssics, el Sant Josep
de Badalona, venia amb un equip proper a l’ideal (només una baixa en els seus
10 primers nombres), mentre que nosaltres completàvem l’equip amb dos
jugadors de l’equip B, que sens dubte podien defensar bé el seu tauler (així ho
van fer), però van ser baixes que van debilitar l’equip a la zona mitja de manera
decisiva. Les diferències d’elo eren força notables dels taulers 1 al 7 a favor dels
visitants, lleugera al 8 i només lleugera a favor nostre als dos darrers.
El marcador no es va decantar fins ben bé les tres hores de joc: fins llavors, tres
taules en partides sempre igualades o compensades (Iglesias vs Felipe Vera;
Herminio vs Joan Fluvià i Vigo vs Carles Fernández), i quasi simultàniament van
arribar les derrotes: els seus forts jugadors Porras i Guerrero no van cedir
davant Ballesteros i Rubén Martín, respectivament, i posaven un 1,5-3,5 al
marcador.
Si bé als darrers taulers la situació no tenia mala pinta, calia guanyar algun punt
a la complicada zona davantera per tenir opcions: i així ho vam fer. El nostre
últim pitxitxi, en Jordi Amigó, va ser capaç de guanyar el MI Jordi Fluvià en una
valenta partida de tall posicional i després tàctic. Segur que el petit dels Fluvià li
va amargar la vida més d’un cop en la seva època de juvenils, però ahir va ser
el torn per al nostre jugador.
Amb el 2,5-3,5, van arribar els punts del darrere: David Martín i un servidor
fèiem valer el nostre avantatge material (malgrat que amb algunes
complicacions tàctiques) vers Jordi Martínez i David Barceló, respectivament.
Quasi simultàniament, el sempre valent Joan Canal cedia massa peons i la
partida contra el MI Gallego.
4,5 – 4,5 i partida a tot o res entre el nostre retrobat Alejandro Saez i el solvent
MC badaloní Joaquim Gutiérrez (conegut al mundillo com a “Guti”). Saez, tot i el
peó de desavantatge i la delicada situació del seu rei, va tenir algunes opcions
d’igualar el final, però els pocs segons al rellotge durant ben bé vint jugades van
impedir que es pogués defensar amb precisió. La seva partida reflecteix el que
va ser el matx: es va lluitar de tu a tu contra un rival superior, es van tenir
opcions, però van faltar uns pocs detalls. 4,5-5,5 i no vam poder estrenar el
caseller de punts.

El Sant Josep, ara ja lluny de tenir opcions de disputar el títol, ja no és l’equip
plagat de titulats que juguen una o poques temporades. En té uns quants
menys, i sense GM’s, però els que té es veuen molt compromesos amb la causa:
venen junts i se’n van junts. Ningú d’ells va acabar la partida i se’n va anar; tots
van estar pendents fins al final: aquesta pinya sempre dóna un plus. I
completen l’equip amb gent de sempre: una combinació que els augura un bon
campionat.
Pel que fa a nosaltres, algun detall per a l’optimisme. Tot i la derrota, aquesta es
va produir per la mínima. Tirant d’estadística, un dels meus companys
inseparables a les cròniques, veiem que en l’anterior excursió per la màxima
categoria, mai no vam perdre un matx per 4,5-5,5. Totes van ser derrotes més
àmplies: la majoria per 4-6 o 3-7. I al final vam acabar baixant per dos
miserables punts de desempat. Qui sap si aquest millor comportament en la
derrota farà que, d’aquí a tres mesos, recordem com a clau que el Sant Josep no
ens clavés una pallissa.

Catalunya B: un petit premi al grup de la mort
Després d’un anyet jugant a Preferent, el nostre segon equip ha tornat a la
Segona Divisió, on es va sortir el 2015 i d’on va baixar incomprensiblement el
2016. Aquest 2018 ha tornat per quedar-s’hi, si bé l’empresa és fins i tot més
complicada que fa dos anys. Algunes irregularitats en la distribució de grup han
fet que el grup on estem enquadrats, el grup 2, tingui ni més ni menys que 3
equips que acaben de baixar de Primera, quan la resta en té només un. I
d’aquests tres ex-Primera, dos d’ells són els vuitens classificats (que després
van perdre el playoff). Per fer-nos la idea, seria com enquadrar en un mateix
grup de la Champions els campions italià, espanyol i anglès.
Doncs per començar, un plat fort: un d’aquests vuitens classificats de Primera,
el Peona i Peó B. Un equip que per elo, tot i que ens treia una certa diferència
en la majoria de taulers, no sembla tan fort, però que a la pràctica sempre
(igual que el seu equip A), juguen amb un plus de força i saben moure els
jugadors amb encert: ja ho van fer ahir amb el seu equip a Divisió d’Honor.
L’empat, 5-5, el podem considerar com a bo tenint en compte aquests factors.
Per part nostra, hem muntat un equip a l’estil dels darrers anys, amb els
jugadors “de sempre” (germans Serrano, Baeza, Marc Petit), i els joves que ja
per elo mereixen ser-hi (Marc Juan, Calderón, Magí Bernat). La novetat d’avui
ha estat el re-debutant Juan Carrasco, jugador històric de l’època dels locals de
Robrenyo i Masnou que duia més d’una dècada retirat dels escacs.
En la seva incorporació, hi he vist una aportació d’una qualitat que en el segon
equip quasi havia desaparegut: l’estil de joc romàntic. La gran majoria de
jugadors són d’estil sòlid, alguns rocós, incloent-hi els més joves. Només Baeza
mantenia aquest esperit agressiu, sovint arriscat, però que converteixen el
jugador en imprevisible i capaç de sorprendre qualsevol rival. La partida de
Carrasco avui corrobora aquesta teoria: després d’una obertura explosiva, ha
tingut contra les cordes el jugador infantil Nico Jiménez (llorejat en molts
campionats d’edats). I tot i que la partida ha acabat en taules, és una bona cosa
i més tenint en compte que en Carrasco anirà agafant el rodatge que li falta.

Per a la resta, han estat clau els nostres juvenils Magí Bernat i Marc Juan, sens
dubte els més actius en campionats, amb els seus dos punts sencers; mentre els
sèniors segueixen necessitant el típic rodatge d’aquestes dates.

Catalunya C: un altre esforç sense recompensa
També haurà de suar tinta el Catalunya C, aquest en el segon any en la difícil
Preferent de deu taulers. En un grup on els equips A tenen taulers forts per dalt,
i els filials són tan o més compactes que el nostre, avui els nostres s’estrenaven
contra un d’aquests filials rocosos, el Sant Andreu C. Sense ser els clubs més
forts de Catalunya, diria que Sant Andreu, Peona i Peó i Tres Peons són els clubs
amb capacitat de muntar filials extremadament sòlids fins ben avall: nosaltres
encara estem un pèl per sota, com s’ha demostrat avui.
Tot i que per elo les coses estaven ben igualades, el Sant Andreu ha anat
manant en el marcador i s’ha imposat per la mínima als nostres, que malgrat
això s’ha demostrat que tindrà les seves opcions en tots els matxs si
aconseguim mantenir sòlides les seves alineacions.
Avui cal introduir, però, un handicap que pot haver tingut incidència en el
marcador. Als 10 minuts de començar el matx, ens hem adonat que el nostre
jugador Manuel Belmonte no havia arribat: en contactar amb ell, sembla ser que
no va rebre la convocatòria i no pensava que havia de venir. Tot i les presses,
ha fet l’esforç de venir, però amb 40 minuts menys al rellotge segur que ha
estat un condicionant important per entendre la seva derrota. Tot plegat, per un
error meu en la configuració dels contactes de correu: les meves disculpes al
Manu per aquesta relliscada; i aplaudeixo la celeritat amb què ha pogut arribar a
la partida. Avui, la seva derrota (i la de l’equip), també és la meva.

De tot a la vinya dels filials
L’equip D, que l’any passat a empentes i rodolons va assegurar els punts de la
permanència a Primera Provincial, també ho tindrà complicat per salvar-se. Avui
se li ha presentat una oportunitat d’or, ja que el rival Sant Boi C no era gaire
superior en elo, uns pocs punts de mitjana, però sobretot perquè venia amb dos
jugadors menys. El 2-0 al cap d’una hora no ha estat motiu de tranquil·litat,
però per sort els nostres han fet el just per guanyar un matx clau per a la
permanència. Alguns jugadors com Xavier Giner segueixen entonats contra
rivals més forts.
El Catalunya E tampoc ho tindrà gens fàcil, si bé la Vacant que hi ha al grup pot
aplanar una mica el camí. Si lluitar d’igual a igual contra un filial d’aquests clubs
que mencionava abans ja és complicat, ho és més quan el nostre E juga contra
el seu D, en aquest cas del Sant Andreu. El seu equip, amb barreja de joves i
veterans, no ha tingut opció i ha cedit per 0,5-5,5, amb les úniques taules de
Marc Torres Janer, que tornava a jugar la Lliga després d’anys de no poder-ho
fer per motius laborals.

Pel que fa els equips de 4 jugadors, amb la nul·la pressió esportiva, bona
victòria de l’F, capitanejat per Juli Bernat, per 3-1 davant del Congrés F, que cal
dir que també ha vingut amb un jugador menys. L’única derrota ha estat la del
debutant Borja Garcia, que no obstant ha deixat bones sensacions i segur que
serà important en aquest o altres equips.
I pel que fa a l’equip G, un matx amb papers canviats, contra el Peona i Peó F.
Ens esperàvem un equip de nens contra nens i ha estat un equip d’alevins i
infantils (el nostre) contra un de 4 veterans. El Peona i Peó, si no vaig errat el
club amb més fitxes de Catalunya, et pot fer quasi totes les combinacions
imaginables d’equips: quatre benjamins, quatre noies, quatre pares-fills, quatre
veterans… Cal destacar el bon paper dels nostres, que al marge del resultat (2-
2), comencen a fer partides dignes de jugadors adults. Ja no són aquells
marrecs eixelebrats que en mitja horeta ventilaven la partida, sinó que ben bé
empleen dues o més hores i intenten aprofundir: ho celebrem. Els punts els han
posat el Nitai Benavides i el Sergi Rodríguez.
La setmana que ve, ens retrobarem altre cop en aquest Casinet d’Hostafrancs,
un local ideal per a la celebració d’aquest campionat, més tenint en compte la
quantitat de jugadors que hem d’acollir (20 dissabte i 84 diumenge). Però per
altra banda, una feinada que cal fer almenys quatre o cinc cops cada hivern:
muntar i desmuntar completament una sala amb tots els elements
indispensables per donar qualitat al torneig. La sempre altíssima participació
dels nostres socis compensen amb escreix, ara sí, aquest esforç.

Jordi Morcillo

Amics de sempre i per sempre, comença la Lliga!

Enguany començo la lliga amb la sensació que m’he passat mitja vida al club i que conec tothom des de no vulguis saber quant de temps. A la meva edat aquesta sensació vol dir que el temps ha passat i hapassat bé. Avui he vist entrar la Màxima i he sentit una gran alegria –recordo encara les anades i tornades que vam fer jugant la lliga de ves a saber ja de quin any-, he saludat efusivament el Blas –un home molt fiable davant el tauler, em conformaria de jugar com ell, com l’envejo- i he vist l’Alejandro Calderón –fet tot un home que té l’aspecte d’una estrella del pop. Paro el carro: prou nostàlgia.
Catalunya F 3 – 1 Congrés F
A la tercera territorial, grup X, l’equip que lidera Borja García –un home amb moltes ganes i maneres que de ben segur progressarà ràpidament, acaba de començar i no ho fa gens malament- ha guanyat d’una manera clara. Borja, de primer tauler, ha perdut després d’una pugna llarga i difícil, de distàncies
curtes i amb peces arran de peces adversaries; de fet potser el que ha fet malament és no haver enrocat ben d’hora i algun detall més de l’obertura; malgrat tot ja m’hagués agradat a mi haver començat a jugar amb aquest nivell; Borja és jove i motivat, de ben segur que no trigarà en deixar-nos amb un pam
de nas. De segon tauler ha jugat Juli Bernat -eterna promesa que si no vigila es marcirà de prometre des de fa massa, massa temps. Juli al moviment onze ha sabut aprofitar una badada de Josep Alujas i primer ha guanyat peó i després cavall. Però vuit moviments després regalava una torre i guanyava dos
peons. Però la posició no s’ha igualat gaire, el forat de peons blancs al centre garantien un còmode avantatge al Juli –prou que després ho ha confirmat el mòdul-, a més, en Josep Alujas ha fet una badada considerable i Juli ha pogut canviar alfil per torre. L’avantatger de Juli ha augmentat moltíssim. Només calia precisió en el joc, fer que un peó passat crees tot de maldecaps, o coronava o
costava una peça, el Juli no ha decebut: ha jugat la resta de la partida amb fermesa i bona planificació estratègica, però des de la perspectiva de la tàctica no ha vist algunes jugades que haguessin decantat lapartida molt abans i, quan les ha vistes, de vegades, no l’has ha fetes perquè ha temut conseqüències
funestes que no existien. L’Amadeu Aixut, tercer tauler, ha guanyat després de moure un sol peó; Christian Francia no s’hi ha presentat, però cal dir-ho clarament: la causa era prou greu i no sé li pot retreure res de res. Que el senyor Francia passi com abans millor el mal tràngol. El Ricardo Rovira ha
guanyat clarament, déu n’hi do els cops que sorprèn, és qui ha ha clavat una queixalada més grossa d’elo de tots els jugadors de l’equip.
Catalunya G 2 – 2 Peona i Peó F
La canalla del Club, la pedrera que puja, ha demostrat que són un exemple a seguir: constants i puntuals, educats i esforçats. Prou que ho van demostrar la setmana passada durant la Copa –sempre puntuals, sempre s’assabentaven d’on havien d’anar i això que la Copa és un cafarnaüm de jugadors amunt i avall- i, avui, han refermat la seva dedicació, interès i correcció esportiva. De ben segur que, d’aquí uns anys, no només seran bons jugadors, sinó que seran socis exemplars de l’entitat. Cal felicitar-los i ens hem de felicitar!
Dues notes de color
Hem patit moltíssim durant el final de la partida entre Joan Anton Marcer -que comptava amb l’apassionada i correctíssima ajuda de la seva muller, l’Eulàlia, que en tot moment ha seguit els esdeveniments amb molt d’interès- i Don Miguel Ayllón. Un final de reis, torres i peons que ha evolucionat fins a un final de només reis i peons que ha acabat en taules. Unes taules que han segellat
per la mínima la victòria del nostre equip: Catalunya D 4½ – 3½ Sant Boi C.
I com no, felicitar, encara que sigui amb sis mesos de retard, la Sonia i l’Enric pel naixement de l’Arnau. De ben segur que d’aquí no gaire tindrà molta punteria amb les peces, així comencen tots els fills de jugadors.
Juli Bernat