Ronda 7: Tot està per fer i tot és possible

Parafrasejant al poeta Martí i Pol, podem definir la situació actual del Catalunya en aquesta primera temporada a la màxima categoria dels escacs catalans. Després de la derrota, justa però ajustada, ahir contra el Tres Peons (6-4) l’equip s’enquadrarà irremeiablement al grup de la permanència. El càlcul més optimista deia que una carambola a quatre bandes ens podia deixar matemàticament salvats i en el grup capdavanter, però era força improbable i ara la realitat mana: tot està per fer, perquè caldrà sumar més victòries, però tot és possible, perquè les opcions de mantenir-se són matemàtiques i reals, vist el bon comportament de l’equip cada setmana.

El matx d’ahir es va jugar al Club de Tennis la Salut, a tocar del Parc Güell, en una zona on l’accés i l’ambient fan la sensació de trobar-se en un lloc que no és Barcelona. La sala de joc, força elegant i còmode, no estava exempta però del soroll proper d’una sala plena d’apassionats jugadors de dòmino. Els de Gràcia, tot i la seva condició de ja classificats pel grup pel títol, no van afluixar pel que fa a alineació (i a més el seu B també ha d’anar fort) i van presentar un equip proper al “10 ideal”. D’altra banda, ja han demostrat moltes vegades que, com nosaltres, la Lliga és per a ells una cita obligada, vagin més o menys necessitats de punts.

El matx es va lluitar amb possibilitats durant quasi les quatre hores que va durar, tot i que haver agafat avantatge d’entrada ens hagués permès jugar una mica amb el marcador, que sempre ens va ser contrari. L’equip ahir tancava amb Bernat Fuertes i Xavier Guerrero, dos jugadors amb qualitat suficient per a jugar en aquesta posició. Fuertes, jugant contra la MFF Judit Clopés, va assolir posició quasi guanyadora, però no va afinar en la simplificació i va entrar en un final amb peó de més però amb els maleïts alfils de diferent color. El seu mig punt, combinat amb el mig punt de Joan Canal i la derrota de Xavier Guerrero, al qual van dinamitar l’enroc, va posar un 2-1 que ja no vam poder aixecar.

A partir de llavors es van succeir les taules en posicions on podíem haver patit més (Jonathan Cruz vs Herminio Herraiz i Ballesteros vs Leiro); però a la vegada, algunes posicions es tornaven agudes i entraven en els apurs de temps. Qui tenia la partida pitjor, Jordi Amigó contra Filemón Cruz, no la va poder aixecar i la diferència de 4-2 era una llosa, però de les quatre partides restants se’n podien haver guanyat, amb una mica d’encert, ben bé 3. Una mica de sort vam tenir quan a Daniel Boix, rival de Felipe Vera, se li va caure la bandera (4-3), tot i que també cal atribuir el mèrit al nostre jugador, perquè va resistir bé moltes de les envestides del seu rival. Però menys sort (o encert) va tenir Salva Dalo, quan es va deixar un detall tàctic que perdia peça, quan podia consolidar el peó de més. Més o menys simultàniament, Rubén Martín perdia després que Jaume Gallart fes un sacrifici brillant i efectiu que provocava una mort lenta del nostre jugador. I la nostra segona victòria, poc abans que Dalo abandonés per situar el 6-3, va ser de Xavi Serrano, un dels homes més en forma de l’equip, en una posició amb dama contra torre i alfil.

L’equip finalment ha acabat la primera fase amb 2 punts, un botí que no ens fa ser pessimista de cara a la segona, però ben bé caldria sumar-ne un parell més, i a poder ser no descuidar la diferència de punts de tauler. Els 4 matxos restants (amb la Setmana Santa pel mig) dictaran sentència: Cerdanyola del Vallès, Mollet, Sitges i Terrassa. Si bé alguns seran més rivals directes que altres (el Mollet està virtualment salvat), qualsevol jornada és bona per a sumar. Però això ho saben tots els equips i ningú no afluixarà, ni tan sols el Sitges (0 punts), que ja va demostrar l’any passat ser un Dr.Jekyll i Mr.Hide quan es va veure amb l’aigua al coll.

El Catalunya B lluitarà per l’ascens a Primera Divisió

El que fa 3 i 4 anys era pel Catalunya A un objectiu, amb cert caràcter històric, ara és una realitat pel segon equip, en el seu primer any a la categoria. El Catalunya B, després de la contundent victòria a Calaf (2,5-7,5), se situa segon de grup per darrere del Tres Peons B, i depèn de si mateix per jugar el playoff d’ascens a Primera.

L’equip B es comença a sentir còmode a la categoria, i avui ha sumat la seva victòria més convincent, contra un rival amb una alineació molt respectable (i un pèl superior a la nostra). El Calaf és un dels clàssics de la categoria, tot i que enguany no viu la seva millor temporada esportivament parlant. Amb un equip majoritàriament veterà, aquest 2015 li tocarà patir per mantenir la categoria, però això el feia avui perillós. I més tenint en compte les baixes que presentava el Catalunya B: els qui van anar a jugar a l’A, a més d’Alex Sulleva. No obstant, hem mantingut el bloc amb 9 dels 12-13 habituals que alineem i calia buscar una solució per al 10è tauler: aquest ha estat el jove Marc Juan (de la saga dels Juan Bartrolí), número 40 de llista i 1898 d’elo, que per raons de proximitat geogràfica i sobretot escaquística  (es troba en franca progressió) ha jugat amb molta solidesa i ha sumat el punt.

La victòria de Marc Juan, sumada a altres força ràpides de Marc Petit i David Vigo posaven un 0-3 molt esperançador. Aquest resultat m’ha fet veure que no calia entrar en un final de 1X2 i he proposat taules abans que la cursa de peons es convertís en un polvorí. 0,5-3,5 que s’ha estabilitzat una bona estona (en concret, tota la primera part del Barça), fins que els visitants hem posat la directa, amb victòries convincents de Pedro Serrano i Silverio Martínez, i una altra més afortunada d’Alex Reyes, quan el seu rival ha abandonat un final que no calia pensar massa per entaular-lo. Les taules de Jorge Rodríguez, després de patir bastant, i l’única derrota, de Baeza, posaven un 2-7 sentenciador a l’espera de la partida de David Martín. Aquest, ja passades les 13,30h, ha entrat en un final de torre i cavall contra torre i ha provat de guanyar. Això, pel que sembla, ha ofès el seu rival, el veterà Batlle, que un xic més nerviós del compte, ha recriminat al jugador i al delegat (o sigui jo) que intentés guanyar un final de taules teòriques. Fins i tot ha argumentat que això es va veure en un final entre Anand i Carlsen, o fins i tot que posaria un escrit a l’acta argumentant que el seu rival li ha seguit un final així.

Vull pensar que han estat els nervis de quatre hores de partida (que al final han estat 4h45’) i –és la meva humil opinió- el temor a perdre aquesta posició, que si bé són taules teòriques cal jugar-les amb una certa cura per no deixar-se algun detall. Al final, després de més de 50 jugades, la resolució ha estat amistosa.

El local del Calaf és dels millors que recordo últimament, amb taules individuals, peces de fusta, grans finestres amb vistes i temperatura ideal. Ens hi hem sentit molt còmodes, tant com a la classificació. Sense cap mena de pressió, ara podem mirar la classificació des de dalt i veure que nosaltres, uns debutants a la categoria, podem jugar la promoció d’ascens sumant un punt i mig (o un punt si és a la segona ronda).

L’equip C supera un dur obstacle

Les possibilitats d’ascensos, a banda de l’equip B, passaven avui per Sant Martí, on els nostres C i E havien de guanyar per mantenir les opcions intactes.

El Catalunya C, amb algunes baixes pròpies i altres provocades per les baixes de dalt, ha presentat una alineació com sempre sòlida però no pas superior a la del seu rival, el Sant Martí C. El matx s’ha decantat per petits detalls, guanyant els nostres per la mínima (3,5-4,5). Cal destacar, novament, l’estat de forma d’alguns dels nostres jugadors: Miguel Ángel Escandell i Pepe Angulo, peces claus d’aquest equip que, si no ensopega la setmana que ve, tindrà una final el 22 de març a Vila Olímpica.

De moment, el nostre rival directe està guanyant amb més autoritat, tot i que el Catalunya C li pot disputar el matx amb superioritat en la majoria dels taulers. Però els resultats que està obtenint ens fan pensar en què són jugadors, a banda dels ja consolidats germans Ventura, en gran forma.

Catalunya D: Catalunya Diesel?

No acaba d’assegurar la permanència el nostre equip D, que al marge de les baixes i dels viatges no troba la millor forma dels seus jugadors habituals. Avui, en el matx a Santa Eulàlia de Ronçana, amb el Vall del Tenes C, tenia una bona oportunitat per deixar-ho liquidat, però l’empat a 3 situa els nostres al llindar de la penúltima posició (amb 3 de 7), que en funció dels descensos compensats pot resultar fatal.

El grup, certament, és imprevisible i fa que hi hagi un munt d’equips entre els 2,5 i 3,5 punts, i un d’aquests haurà de mastegar sorra. Esperem que, per fi, el factor camp sigui determinant la setmana que ve i l’equip pugui anar el darrer dia, a Sabadell, com qui diu “ a fer turisme”.

Cal destacar el bon rendiment d’en Pere Nin, que està salvant alguns matxos i demostrant que porta molts tornejos a les esquenes.

Catalunya E: primer “match ball”

Tornant a Sant Martí, no ho ha tingut tan complicat el Catalunya E, que segueix al capdavant del grup. Els nostres han guanyat amb solvència, 1,5-4,5, amb els ja habituals bons resultats de gent com Daniil Kobelev o Manuel Belmonte.

De tots els equips que aspiren a l’ascens (B, C, E i F, en menor mesura), l’equip E és qui ho té millor, ja que la setmana que ve té un “match ball” per guanyar-se una de les dues places. El seu rival, directe, serà el Tres Peons H, mig punt per darrere. Una victòria posaria l’equip a Primera Provincial, mentre que la derrota seria fatal i caldria anar a Vila Olímpica (contra el seu B) amb la necessitat de guanyar i agafar la calculadora.

També ha tingut excursioneta l’equip F, que ha arrencat un valuós triomf a Mataró, contra el seu equip D (1-3), amb els triomfs dels joves Julián García-Lavernia i Víctor Navarro i del capità David Celma. Tot i que les possibilitats d’ascens són escasses, les matemàtiques encara permeten albergar certes esperances, sobretot si la setmana vinent s’obté un resultat ampli.

Finalment, l’equip G ha guanyat (només amb una partida jugada) per 1-3 a l’Ateneu Colón E. La Lliga actual està resultant, des del meu punt de vista, apassionant, ja que tots els equips lluiten per objectius, de diferent índole però tots ambiciosos. Portem molts anys així: lluitant per objectius esportius, cosa que sempre agrada i motiva el personal. A vegades s’obtenen i a vegades no, però la sensació de ser-hi és el que ens fa tirar endavant.

Jordi Morcillo

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s