Ronda 5: Conviure amb la derrota

Després de la necessària i soferta victòria de la ronda anterior, aquesta setmana sabíem que es reunien tots els ingredients perquè es donés una ronda “de transició”: el rival era un dels candidats al títol, el Sant Josep, ja virtualment classificat per a la fase pel campionat; a més, teníem la baixa del nostre primer tauler, el GM Herminio Herraiz, que ens està parant els cops per davant amb molta solvència. Qualsevol cosa que no fos una derrota hauria representat una sorpresa majúscula.

El marcador final, 3-7, reflecteix la diferència teòrica dels dos equips, que es va traduir a la pràctica.  A diferència de l’altra derrota amb un dels grans, el Barcelona UGA, ahir no hi va haver taules al Casinet. Com que em va tocar jugar (debutant a Divisió d’Honor), i el meu experimentat rival, el MC Jordi Gardela, no em va deixar massa opció de distreure’m mirant els altres, no tinc massa informació de com es va anar balancejant el matx. Vam agafar avantatge amb la victòria de Rubén Martín contra Pablo Ranieri, al mateix moment que en Pau Juan (ara ja, pitxtitxi en solitari) tenia posició guanyadora contra el MI Jorge Iglesias. Però pel que sembla, en la majoria de partides la situació era força adversa.

La resta d’informació i valoració del matx l’he pogut treure l’endemà, és a dir avui, passant les partides dels meus 9 companys i meva. Nosaltres vam jugar, en general, amb excessiu respecte vers els nostres rivals, entrant en posicions que semblaven simplificades però que en general eren totes de X2. En molts casos, a la jugada 5, 10 ó 15, les dames ja estaven canviades amb lleuger avantatge per a ells, i la suma de diverses partides així fa que finalment la balança s’imposés pel cantó dels badalonins.

Les tres victòries – a banda de les mencionades de Pau Juan i Rubén Martín també va guanyar Salva Dalo contra el MI Panelo – van arribar precisament en les partides on els nostres van jugar més descaradament, tractant de buscar posicions de doble fil.

Felicitar al Sant Josep que, tot i haver perdut algun dels titulats de l’any passat, es manté com a equip puntal a Catalunya i segur que lluitarà pels llocs d’honor. És un equip amb gent experimentada i solvent, amb un marcat accent argentí (Peralta, Panelo, Ranieri, Iglesias). M’ha agradat veure de nou alguns jugadors que abans eren a tots els tornejos i que feia temps que no els veia, com els citats Ranieri, Iglesias o el MF Lluís Oms, que va demostrar no haver perdut aquell “punch” que tenia quan era adolescent i que el feien un dels jugadors més perillosos de la seva generació.

La derrota no és preocupant a nivell de classificació: ara per ara ja no queda cap matx amb un rival “top” (tret de potser un de segona fase) i caldrà sumar els punts necessaris (probablement 4) per assolir la permanència. Però sí que, aquesta dinàmica de derrotes (4 en 5 matxos), tot i que siguin lògiques, pot fer minvar la moral i les ganes dels nostres, ja que la lliga és tot un “tour de force” d’onze rondes i tenim molts jugadors que han sumat mig punt, un punt, punt i mig…no estem acostumats a això i tant de bo no ens passi factura.

A nivell personal, tot i la derrota, va ser un orgull formar part, novament, de l’equip que he defensat 9 anys, el Catalunya A, on hi vaig debutar a Segona Divisió, passant posteriorment una travessia de tres anys llargs a Preferent, fins a experimentar aquesta escalada cap als cels. Repassant estadístiques històriques, tota una debilitat per a mi, he pogut comprovar que a dia d’avui he jugat en 6 de les 7 categories de la Lliga Catalana: totes menys la Tercera Provincial (abans dita “classificació a Tercera”). En cap dels debuts en cadascuna d’elles havia aconseguit guanyar; ahir, per tant, no tocava.

El Catalunya B juga amb foc, però se salva in extremis

El matx d’avui amb l’històric Sant Adrià semblava complicat per la solidesa del rival. Amb gent veterana i experimentada i una plantilla força compacta, el Sant Adrià és un equip consolidat a Segona, després de tastar la mel de la Divisió d’Honor fa pocs anys. No obstant, sembla ser que una plaga de baixes els ha obligat a debilitar l’equip, fins al punt de tenir només 5 teòrics titulars. És més: els ha fallat el desè tauler i per tant ens han regalat un punt al cap d’una hora, amb la victòria de Jorge Rodríguez per incompareixença.

Però res més lluny de la realitat, el matx s’ha posat molt coll amunt al cap de dues hores, quan el marcador assenyalava un 1-3, amb derrotes d’Alex Reyes, Bernat Fuertes i David Vigo, menys inspirats que dies enrere. A més, de les partides restants, als dos primers taulers David Martín i Jose Miguel Baeza tenien un mig joc desfavorable.

Afortunadament, a Alex Sulleva, que avui tornava després d’un any a la “nevera”, no li ha afectat la inactivitat i ha posat el 2-3, sembla ser per un detall que s’ha deixat el seu rival quan aquest no estava pitjor. Amb el 2-3, dues partides favorables (Guerrero i Silverio), dues desfavorables (Martín i Baeza) i una ben tancada (Tarragó vs Pedro Serrano). En aquesta, l’oferta de taules del jugador del Sant Adrià semblava una bona estratègia per als visitants, però hem cregut que millor assegurar el mig punt, sabent del risc de fer jugar el Pedro en apurs de temps, i confiar en què algun dels primers “rasqués” taules per empatar, resultat que a les 12,30h els locals haguéssim signat.

Però la remuntada s’ha fet possible, gràcies en primer lloc a què Silverio i Xavier Guerrero no han donat peu a sorpreses i han segellat el seu avantatge, en ambdós casos de peons de més. Ara per ara, són els dos nostres jugadors en millor forma (4/4 i 4,5/5 respectivament). I en segon lloc, hem tombat el matx gràcies a la persistència de David Martín, que ha aprofitat l’única manera de defensar una posició inferior: atacant. Aquest atac l’ha dut a simplificar i amb molta sang freda entrar en un final guanyador (5,5-3,5). Tot i els esforços titànics de Baeza per igualar un final de torres inferior, finalment ha acabat cedint quan ja el punt era intranscendent.

El punt és or a nivell de classificació, ja que quedar amb 2,5 a aquestes alçades, amb la dificultat del calendari, hagués estat perillós. Els 3,5 ens deixen més a prop del liderat que de la cua, però la sensació és que encara cal sumar per no passar agonies; després ja pensarem si tenim opcions a quelcom més. Ara per ara, l’equip encara sembla un pèl fràgil per considerar-se aspirant a l’ascens.

L’equip C manté el liderat amb agonia

El Catalunya C rebia la visita del Diagonal Mar, el típic equip A d’un club poc nombrós: forts primers taulers i més dèbils per darrere. Tot i que ràpidament els nostres han pres avantatge, els visitants han aguantat el tipus, sumant punts en alguns taulers teòricament inferiors, i s’han plantat amb 4-3 i en un final que el nostre capità Alex Prunés havia de defensar correctament: una fortalesa de torre i peó contra dama. Prunés no ha caigut en cap de les trampes i ha posat el mig punt d’aquesta soferta victòria.

A destacar la solidesa dels primers taulers nostres, sovint inferiors en elo als rivals: Marc Maspoch, Jose Garcia i Pepe Angulo. I també la bona aportació del jove Marc Torres, que segueix sumant punts d’un en un. El nostre C segueix traient els matxos endavant, a vegades amb més problemes, i poc a poc es va albirant una “final” en la darrera ronda contra el Vila Olímpica.

D i E, o els papers canviats

Mentre l’equip D tornava al camí de la derrota (2-4 contra el sòlid Paretana B), el Catalunya E ha sumat una victòria in extremis contra el Barcelona-UGA D (3,5-2,5). Enguany no estem fent massa experiments i normalment les alineacions es fan per ordre, de manera que el D, tenint un equip teòricament més fort que l’E, es troba amb 2 punts i encara amb els deures per fer, mentre que el Catalunya E co-lidera el grup amb 4,5 punts. És evident que el grup del Catalunya D és fora més complicat. Però aquest canvi de papers té fàcil solució: si l’E aconseguís l’ascens passaria a dir-se D i viceversa.

El Catalunya E ha fomentat el seu triomf en els tres punts del darrere (Nin, Thomas i Solís), però calia sumar per davant, on ells tenien tres taulers forts. Semblava que no seria possible, però Manuel Belmonte ha tret unes taules d’or  partint d’una posició molt inferior i permet als nostres seguir somiant.

Menys història ha tingut la victòria 4-0 de l’equip F contra el Sant Adrià C, que ha vingut només amb dos jugadors alevins. La llàstima és que no ha pogut debutar el darrer fitxatge, Julián García-Lavernia, que s’ha endut el punt sense rival; esperem que ho pugui fer la setmana vinent.

Uns que arriben i d’altres que se’n van, o almenys per un temps. És el cas del Jordi Solís, un dels jugadors més actius del club des que es va federar, fa poc més de dos anys. Motius laborals el duran una temporada llarga a l’estranger, i avui ha jugat la darrera partida de la Lliga, almenys la d’enguany. Tot i que encara té un elo de jugador d’equip D ó E, s’ha implicat en aspectes organitzatius del club, com aquest blog o com a passador de partides, i ha estat un excel·lent company…vaja, esperem que ho sigui sent. No oblidem que l’any passat va jugar una partida amb l’equip A, a Olot, i va posar el mig punt de la victòria que ens posava al playoff d’ascens a la màxima categoria. Li desitgem tot l’èxit i fins ben aviat!

Jordi Morcillo

Històrica primera victòria del Catalunya a Divisió d’Honor

El 14 de febrer de 2015 passarà a la història del club com el dia en què vam assolir el primer triomf a Divisió d’Honor. Un triomf vital, molt treballat i absolutament meritori al local del Montcada, un equip vingut a menys després d’una època daurada fa pocs anys, però que amb tot manté una davantera temible: 2 GM i 3 MI als cinc primers taulers.

El dia d’ahir era d’aquells que teníem marcat al calendari com a jornada en què teníem opcions raonables de puntuar. Si ens atenem a la diferència d’elo, teníem força desavantatge als 5 primers taulers, lleuger avantatge al 6 i 7 i força avantatge del 8 al 10. Però aquest “a priori” es va quedar en això, un supòsit, ja que a la pràctica els nostres van fer més punts davant (3 de 5) que darrere (2,5 de 5).

La tarda va començar de forma preocupant perquè un dels punts que pensàvem més factibles, al 10è tauler, es va escapar ben aviat amb la derrota de Bernat Fuertes, que debutava a la màxima categoria. El jove jugador del Catalunya, que venia en ratxa, va tenir un mal dia i vora les 18h ja estava perdut. Esperem que sigui només una ensopegada puntual, ja que la seva aportació és clau a l’equip B i també, ocasionalment, a l’A

Pel que fa a la resta de partides, cap estava gaire decantada, a excepció de Pau Juan, amb un final d’alfils guanyats que feia suposar un empat virtual. Taules en una posició simplificada entre Felipe Vera i Vehí i al cap de poc entre els dos GM Dvirnyy i Herminio Herraiz, on el nostre jugador va aguantar bé la posició. Amb el punt de Pau Juan (2-2), ja confirmat, successió de taules de valor entre els nostres: Amador Rodríguez, ja apurat de temps, no va voler arriscar i va oferir taules a Jordi Amigó, que tot i tenir parella de cavalls contra parella d’alfils va assolir una posició sòlida i activa. Rubén Martín aguantava bé certs detalls a la seva partida i es quedava amb peó de més, però en posició molt bloquejada pels alfils de diferent color (3-3).

Amb l’empat al marcador, incertesa a les partides Dalo-Vidarte i Ballesteros Fernández, mentre que Xavi Serrano entrava en un final avantatjós, després de no tenir-ho clar al mig joc. Joan Canal, per la seva banda, tenia final de cavalls amb peó de més contra Rolando Alarcón. Sembla que hagués pogut guanyar sacrificant el cavall i després sent molt precís amb els peons, però no va passar de les taules. Poc després, Xavi Serrano materialitzava l’avantatge (3,5-4,5) i Ballesteros, en una partida d’estira i arronsa, es deixava un detall que li costava quedar amb qualitat de menys, bastant perdut. Les esperances quedaven, per tant, en Hermes Salvatore Dalo ( Salva per als amics), que després de les complicacions al mig joc, caçava una peça a Vidarte. El final, amb alfil de més, no era senzill perquè les possibilitats de simplificació eren grans i es podria arribar al torre i alfil contra torre, i amb un minut al rellotge. Un cop Ballesteros va abandonar, el que fes Dalo faria l’equip. I va arribar: la primera victòria de l’italo-veneçolà es va produir en el moment més important, tot i els cops de tambor de la festa de Carnaval que hi havia als voltants del pavelló Miquel Poblet, que de tant en tant li posaven cara d’atabalat.

En Salva va ser l’heroi del dia, i el punt val or: abandonem la cua del grup, i si ajuntem els dos ja no estem en posició de descens. Això és molt llarg, però l’equip va trobant el to, i almenys ja s’ha espolsat el fantasma dels zero punts al caseller. Els nostres jugadors ho intentaran, segur, i això ja serà una victòria: si l’equip que ha pujat manté el to, el descens no seria cap drama. Tant de bo d’aquí uns anys siguem un equip consolidat a Divisió d’Honor, amb majoria de gent de casa i amb aquest bon caliu, però sense que això ens faci fer una gran revolució. Fa la sensació que canviar el plantejament seria un error, amb el que, malgrat guanyar elo, el club sortiria perdent.

Primers instants del matx de Divisió d’Honor Montcada – Catalunya

El Catalunya B fa kilòmetres i punts

No semblava, Vallfogona de Balaguer, el desplaçament més complicat esportivament parlant, però les dues hores, quasi, de viatge el feien perillós. Tot i que en ocasions hem fet aquests desplaçaments la vigília del matx, per no haver de matinar en excés, en aquest cas l’equip B ha sortit, amb 3 cotxes, puntualment a les 7,30 de Barcelona. Temps de sobres per arribar, fer el cafè i començar sense ensurts. No així els locals, ja que tres dels seus juvenils s’han retardat ben bé mitja hora (Carnaval i matinar…no són gaire compatibles).

Una alineació habitual del nostre segon equip ha anat sumant punts que cap a les 12h han sentenciat el matx. Les diferències d’elo, llevat dels dos primers taulers, eren a favor nostre, al voltant de 100-200 punts, però ja vam veure amb l’equip A que això a vegades vol dir poc o res. Les dinàmiques de les rondes anteriors s’han acomplert i l’equip se segueix aguantant per la meitat i el darrere: els dos primers jugadors nostres, un servidor i David Martín, porten una pobre estadística de 1,5 punts de 7; mentre que hi ha jugadors amb ple (David Vigo 4/4, Silverio Martínez 3/3) o quasi ple (Xavier Guerrero 3,5/4).

El resultat final del matx, 2,5-7,5, hauria pogut canviar lleugerament cap a un cantó o l’altre, però sense alterar el signe. Entre els nostres, només han cedit Marc Petit, que passa una mala ratxa però segur que serà passatgera, i David Martín, encara lluny de la seva magnífic prestació l’any passat. Al primer tauler, el MC local David Monell ha deixat escapar alguna opció d’entrar en un final més favorable i finalment he pogut eixugar l’avantatge en un final de dames amb escac continus necessaris per part d’ambdós.

La nostra puntuació actual, 2,5 de 4, ens deixa en una posició tranquil·la, però només de moment, ja que els equips de sota estan fent punts i la permanència (baixen tres equips) pinta que tindrà un cost de 4 punts. A més, tots els matxos que ens queden són durs o molt durs.

Al marge del desenvolupament del matx, cal destacar el bon ambient d’escacs que es respira a Vallfogona. Ja ho havíem comprovat, alguns de nosaltres, en l’Obert Actiu que cada any tanca el Circuit Català, al setembre, on hi hem vingut força ocasions. I avui ho hem corroborat visitant el seu club, un local no massa gran però que ja voldrien molts clubs de poblacions molt més grans. Vallfogona és un dels pobles, si no el primer, amb més jugadors d’escacs per habitants. Tenen gent jove, adulta i veterans i l’esportivitat ha regnat en tot moment. A més, cal destacar-ho, el club local (i la seva capitana Imma Montoliu) ha exercit de bon amfitrió recomanant un dels restaurants amb més renom de la zona, l’Espígol, que ha resultat un excel·lent final de jornada per al Catalunya B.

El Catalunya B: desplaçament d’escacs i gastronomia a la Noguera

Excel·lent botí dels equips C i D a Sant Cugat

El Catalunya C ha defensat el co-liderat del grup I de Primera Provincial amb una nova victòria, aquest cop contra el Sant Cugat C, al centre cívic ubicat a Mira-Sol. El resultat de 2-6 s’ha materialitzat amb 4 victòries i 4 taules, una d’elles la de l’expresi Albert Sánchez, que ha jugat la primera partida d’aquesta temporada. Bon moment de forma dels habituals d’aquest equip: Jose Garcia, Pepe Angulo, Marc Maspoch, Marc Torres… Els rivals més durs del grup encara han de venir, però aquest bloc ha aconseguit, per fi, la regularitat que faltava anys enrere, on era capaç del pitjor i el millor.

Al mateix local, el Catalunya D segellava la seva recuperació amb la segona victòria. El resultat, 1,5-4,5, és més ampli que no pas meritori, ja que els locals han jugat amb dues vacants, i els quatre restants han venut cara la seva pell. Sempre sap greu que un equip presenti vacants, ja que converteix el matx en descafeïnat i fa un flac favor als jugadors que s’han desplaçat per signar una planella en blanc.

De tots colors al Congrés

El fins ara també immaculat Catalunya E (amb 100% de punts) s’ha deixat mig punt al local del Congrés, on hi havia un múltiple enfrontament Congrés – Catalunya (3 equips i 14 taulers). El seu equip C, força veterà, ha igualat el matx amb el Catalunya E i fins i tot semblava que els nostres haguessin pogut perdre, si no fos perquè Marc Juan remuntés un final inferior per guanyar el tercer punt. Parlant d’immaculats, Danil Kobelev, el jove rus del Catalunya, ha sumat la tercera victòria en tres partides a la Lliga. Potser hem de començar a pensar en buscar-li cadira en un equip superior…

El Catalunya F, amb una alineació força habitual, no ha tingut problemes per guanyar per 0-4 contra només dos jugadors del Congrés D. El Congrés té també molts equips, com nosaltres, però sembla que la política és que jugui tothom qui vulgui encara que quedin cadires buides. En el nostre cas, en canvi, tenim força gent que cada setmana es queda sense ser convocat, però així ens assegurem no regalar cap punt d’entrada. Són plantejaments, els dos respectables i els dos amb perjudicats. El nostre equip F no segueix lluny del liderat del grup i veurem si manté les opcions durant unes quantes setmanes.

I finalment el Catalunya G ha caigut sense pal·liatius (4-0) contra el Congrés F, un equip molt més fort que el seu D (i amb tots 6 jugadors). Suposo que els del Congrés hauran calculat estratègicament que aquest grup és més assequible que els grups del seu D i E i voldran apuntalar un ascens. Són llicències que es permeten, i ens permetem, els clubs amb moltes fitxes.

Les dues setmanes vinents no valen excuses: dos matxos a casa per a tots els equips, que hauran de confirmar les seves aspiracions fent valer el “factor camp”, que com altres cops he dit sí que crec que té incidència en les possibilitats de puntuar, o almenys de portar equips més armats.

Jordi Morcillo

El Catalunya tasta novament la duresa de la màxima categoria

La segona jornada de la Lliga, pel que fa a l’equip A en aquesta travessa insòlita per la Divisió d’Honor, es va saldar també amb una derrota, per idèntic resultat que el primer dia (6-4). Aquesta vegada el rival, l’històric Foment Martinenc, era lleugerament superior al Figueres de la setmana passada. Per tant, les esperances de puntuar estaven, d’entrada, intactes.

Les alineacions d’un i altre equip els feien perfectament reconeixibles: el Foment incorporava el “viatger” Oriol Masip al darrer tauler i nosaltres repetíem el 10 inicial. No hi ha massa fons d’armari (i el que hi ha no milloraria el 10 titular), per tant es pot dir que estem anant amb tot.

Durant les primeres dues hores de matx, va passar ben poca cosa. El primer pis del local del Foment Martinenc és un local on es respira escacs, si bé de tant en tant sentíem uns alegres crits de fons d’uns nens d’un esplai ubicat a la mateixa planta. El Foment està ben bé igual com el recordo fa 21 anys, on per cert vaig debutar en un torneig federat (a l’Obert que feien al Nadal, el 1993-94).

Tornant a l’encontre, només la partida Amigó-Granados va entrar aviat en complicacions, amb un peó enverinat que el nostre jugador es va menjar a b7 (i després la torre de a8), però que li va costar cedir molt de material posteriorment.

Però en els moments claus del matx, les coses es van anar torçant, ja que la majoria de partides pintaven malament, i en les que podíem igualar o lluitar vam tenir un hàndicap important: els apurs de temps, que van caure com una llosa a alguns taulers nostres. Després de les taules a la partida Ryan-Felipe Vera, la victòria del GM Herminio Herraiz al tauler 1 contra Alfonso Jerez va posar l’únic avantatge de la tarda per a nosaltres: 0,5-1,5. Ben fictici, ja que poc a poc es van confirmar les derrotes en les posicions inferiors d’Alejandro Sáez, Rubén Martín, Hermes Dalo i Sergio Ballesteros. Amb el 4,5-1,5 les partides restants es van començar a girar a favor nostre: Xavi Serrano guanyava qualitat, Pau Juan alguns peons tot i el final amb alfils de diferent color i Joan Canal, fidel al seu estil, complicava la vida a Torrecillas. Però la partida de Jordi Amigó, la de les complicacions, no va acabar de rutllar i va entrar al final amb peça de menys: 5,5-1,5, al mateix temps que Pau Juan feia bo el seu avantatge (5,5-2,5). Amb el matx decidit, Torrecillas anul•lava les possibilitats d’atac de Canal, signant taules (6-3) i Xavi Serrano feia el darrer punt, el de l’honor, que el situa com a pitxitxi de l’equip amb els seus meritoris 2 de 2.

Idèntic resultat però pitjors sensacions que la setmana passada, ja que aquest matx ha semblat escapar-se força abans. El calendari i la duresa de la competició no ens permet ser massa optimistes, tot i que cal atorgar-li a l’equip el marge del rodatge que sempre sol agafar a partir de mig campionat. Qui sap, però, si equips com UGA, Montcada o Sant Josep seran massa rivals per a nosaltres.

Costa recordar una ratxa de 2 derrotes consecutives del Catalunya A: cal remuntar-se 4 anys enrere, en el nostre primer any a la Segona Divisió (després del periple per la Preferent). En les rondes 8 i 9, a Manresa (7-3 contra el Catalònia) i a casa contra el Vilafranca (4,5-5,5) vam enterrar llavors les opcions d’ascens a Primera, passant del liderat a una amarga quarta posició. Però en pocs anys, com ja sabem, ho hem pogut arreglar…i de quina manera!

L’equip B es deixa mig punt a Súria

El desplaçament del segon equip, com ho seran tots, era complicat pels factors esportius (un rival molt sòlid) i logístics (matinar per fer un munt de kilòmetres i el fred). El titular podria ser més optimista i dir que hem arrencat mig punt, però la sensació és que amb una mica més d’inspiració ens haguéssim endut el triomf.

A banda de la pallissa de kilòmetres (que no serà la més llarga), abans de començar les partides hem patit algun hàndicap amb el qual no comptàvem: el bar del Casino (el local on juga el Cardona-Súria) estava a rebentar de gent, sembla ser que per alguna activitat familiar de gran grup. Tot i els 15 minuts de marge, els del bar anaven tan desbordats que molts hem començar a jugar amb la panxa buida i sense sucre ni cafeïna.

A la sala de joc, cal dir que la gent del club han estat molt amables i esportius, però sí que caldria una estirada d’orelles a l’hora de començar: ho hem fet amb potser 12-14 minuts de retard. Entre muntar la sala, esperar que arribés tothom (allò dels minuts de cortesia) i alguna xerradeta que s’ha allargat més del compte, la cosa ha començat força tard. Total, que havent dormit mitja hora més, ens haguéssim estalviat l’espera al bar i a la sala de joc.

El matx ha tingut dues cares per ambdós equips: els taulers de dalt (clarament de color local) i els de baix (clarament visitant). Aquesta fusió de Cardona i Súria, de ja fa un temps, basa el seu potencial esportiu en els quatre germans Jané Besora, excel•lents jugadors entre els 16 i els 25 anys que el fan un equip a tenir en compte en aquest grup: avui han sumat 3,5 punts entre els quatre.

Pel que fa a nosaltres, nefast bagatge en els tres primers taulers (3 derrotes). Les diferències d’elo eren mínimes a favor seu, però caldrà que alguns ens posem les piles o en cas contrari serem un equip de permanència i gràcies. A la zona mitja, es confirma el bon moment de David Vigo i Bernat Fuertes (2 de 2 ambdós), i també que el retorn de Silverio Martínez ens pot ser de gran ajuda.

Amb aquest doble fil, el matx s’ha situat, passades les 13:30, amb 4,5-4,5. La partida restant, Jordi Jané – Pedro Serrano, decidia el resultat del matx: el nostre jugador amb dama i tres peons (un de torre a sisena); el rival, dama i peó. Tot i així, amb poc temps al rellotge, Serrano no ha trobat la manera de progressar i evitar l’escac continu, que finalment s’ha fet inevitable.

El grup es presenta igualat i sense cap equip que mani de manera autoritària. Almenys ens queda el consol d’haver sumat, ni que sigui mig punt, i al final del campionat ja podrem valorar si serveix o si realment ens hem deixat alguna cosa.

Catalunya C: líder. Catalunya D: tocarà patir

El Catalunya C visitava el Mas Guinardó per jugar amb l’equip del Peona i Peó E. Tot i la diferència de “lletra” i també en els elos (entre 50 i 100 a molts taulers), calia anar amb compte perquè, tradicionalment, se’ns dona molt malament qualsevol equip del Peona i Peó.

Avui, no obstant, els nostres no han deixat opció i s’han imposat per un clar 2,5-5,5, amb la mescla de veterania i joventut. Bon debut amb victòria de Daniil Kobelev, que ja va enlluernar com a millor jugador del club al passat Open del Catalunya, i que esperem que ens ajudi amb el seu bon joc i punts. L’equip C comparteix liderat al grup, amb 2 punts, i creiem que ben de seguida mirarà cap amunt i no cap avall.

No podem dir el mateix amb l’equip D, que avui cedia per la mínima al camp del Rubinenca B (3,5-2,5), un rival força consistent. A la cua de la classificació, els nostres hauran de fer valer el factor camp per recuperar: ja sabem, i avui ha quedat demostrat, que com a locals recuperem gent en tots els equips que ens permet fer-nos més forts de dalt a baix. Ni el descans per vacant de l’equip E ens ha permès fer massa invents amb aquest equip D.

Bon triomf del Catalunya F, capitanejat per David Celma, contra el Badalona C (1-3), i derrota del Catalunya G també al Mas Guinardó, contra el Peona i Peó G, per 3-1, amb la sola victòria del capità Juli Bernat.

Dissabte que ve, al Casinet, rebrem ni més ni menys que el vigent Campió de Lliga, un equip ple d’estrelles amb títol, nom i palmarès: Campions d’Espanya absoluts, femenins i d’edats, campions europeus, jugadors olímpics… Tot un honor i un repte.

Jordi Morcillo

IV Memorial Josep Coll

El Tres Peons guanya en una edició emocionant i festiva

El diumenge 14 de setembre el Catalunya va celebrar la quarta edició del torneig que ret homenatge a un dels seus socis més emblemàtics: Josep Coll (1941-2010), un dels socis fundadors del club i alhora dels més emprenedors cadascuna de les 35 temporades en què va pertànyer al club.

Aquesta nova edició ha repetit el format de l’any passat: un torneig de ràpides a 5 minuts per equips, amb sistema Round-Robin. Dotze equips conformaven una lliga a 11 rondes, amb tres equips del Catalunya, club amfitrió, i nou clubs convidats. Entre els convidats, alguns repetien de l’any passat i quatre d’ells s’hi afegien per primer cop: Sant Martí, Espiga, Congrés i Tres Peons.

Inicialment, el torneig estava pensat per ser ampliat a 14 equips, però la coincidència amb el pont de la Diada i algunes competicions de tornejos actius coincidents en dates han deixat la cosa en una xifra rodona de 12 equips. Més que suficient tenint en compte que en 4 hores d’obertura del Centre Cívic Casinet d’Hostafrancs havíem d’encabir-hi les 11 rondes, la clausura, un sorteig i un aperitiu.

La sensació ha estat però d’un torneig més nombrós pel que fa a participació, i els números ho corroboren: 6 matxos de 4 taulers fan un total de 48 jugadors alineats en cada ronda, però quasi tots els equips han portat entre 1 i 3 suplents, sumant un total d’uns 70 jugadors. Gens malament; una xifra que demostra que els clubs no han agut d’arrossegar els seus jugadors per venir.

El torneig ha estat un frec a frec entre quatre equips durant el primer tram: Tres Peons, Catalunya A, Foment i Peona i Peó. Precisament els quatre clubs de Divisió d’Honor representats. En els enfrontaments directes s’ha marcat la diferència i s’ha fet evident que els amfitrions no dúiem un equip tan competitiu (només dos jugadors entre el top-10 del club): el Catalunya A ha guanyat tots els matxos amb claredat, excepte els tres contra els rivals directes, que els ha perdut. Això ens ha deixat fora de la lluita en les darreres rondes.

		1	2	3	4	5	6	7	8	9	10	11	12	Punts	Lloc
1	COMTAL		1	4	2,5	0,5	3	3	2	0,5	3,5	1	1	22	6è
2	TRES PEONS	3		3	4	4	3	3	4	4	4	2	2	36	1r
3	VILA OLÍMPICA	0	1		1	1	0	1	1	0	1	0	0	6	12è
4	CATALUNYA B	1,5	0	3		2	3	2,5	1	1	1,5	1	1	17,5	8è
5	SANT MARTÍ	3,5	0	3	2		3	4	1	0,5	3	2	0,5	22,5	5è
6	L’ESPIGA	1	1	4	1	1		3	2	1	1	0,5	2	17,5	9è
7	CATALUNYA C	1	1	3	1,5	0	1		0	0	2	0	0	9,5	11è
8	IDEAL CLAVÉ	2	0	3	3	3	2	4		0,5	4	0	0	21,5	7è
9	CATALUNYA A	3,5	0	4	3	3,5	3	4	3,5		4	1,5	1	31	4t
10	CONGRÉS	0,5	0	3	2,5	1	3	2	0	0		0	0	12	10è
11	FOMENT MARTINENC	3	2	4	3	2	3,5	4	4	2,5	4		2	34	3r
12	PEONA I PEÓ	3	2	4	3	3,5	2	4	4	3	4	2		34,5	2n

I entre el podi, igualtat màxima, demostrada en què els tres enfrontaments directes entre ells han acabat en empat a 2. L’ordre dels tres primers s’ha resolt en els resultats contra la resta de rivals i aquí el Tres Peons ha marcat la diferència (36), per sobre de l’últim campió, el Peona i Peó (34,5) i el Foment Martinenc (34). Catalunya A (31) i Sant Martí (22,5) han completat la zona dels premis.

L’equip campió ha format una alineació amb el MI Jonathan Cruz, el MF Carmelo Rivero, Miguel Ángel Riera, la MFF Judit Clopés, el jove Xavier Martínez Pla, Pavel Bielecki i Oriol Buisán.

L’entrega de premis ha comptat amb la presència de la vídua d’en Josep Coll, la Paula, sempre fidel a la cita. A continuació, els participants han pogut gaudir d’un aperitiu senzill però generós. Molts jugadors han coincidit en felicitar l’organització per la invitació i expressar les seves ganes de tornar l’any vinent. De moment, per al Catalunya, això només és l’inici d’un curs que es presenta molt intens. La propera cita és en menys de dos setmanes, amb el retorn de l’Obert del club (dissabtes tarda) i el Tancat per a norma de MC, del qual avui hm fet el sorteig de números.

Jordi Morcillo
(Catalunya Escacs Club)

Final del Curs d’Escacs 2013-14 al Casinet d’Hostafrancs

Data: Dissabte 14 de juny a les 10,30 hores. Cloenda: a les 12,45h aproximadament.

Lloc: Pati del Casinet d’Hostafrancs.

Dirigit als nascuts a partir de 1998:

•  Jugadors del Catalunya Escacs Club i familars.
• Alumnes dels tallers d’escacs del Casinet

Partides ràpides a 5 minuts per jugador.

Els alumnes de nivell iniciació, que portin poc temps o menors de 8 anys seran inclosos en un grup “junior”, amb partides sense rellotge.

 Premi als 3 primers classificats del torneig i al millor de cada grup d’edat.

Medalla i refresc a tots els participants.

 Inscripcions gratuïtes:

•  Dirigint-se al professor del taller corresponent.
• O bé per mail: catalunyaescacs@gmail.com
• O per telèfon al 620.341.266 (Jordi Morcillo)

Termini per inscriure’s: dijous 12 de juny.

 

Anada: el Catalunya agafa avantatge – Resultat (3-7)

Sis setmanes després de l’acabament de la Lliga regular (ja quasi ningú se’n recordava!), avui s’ha disputat al local de Sant Martí el matx d’anada del playoff d’ascens a Divisió d’Honor, que col·locarà per primer cop a la màxima categoria un dels dos equips.

Les alineacions del matx han estat les previsibles, no falla: de l’1 al 10. La mitjana d’elo indicava un lleuger avantatge per a nosaltres, però no calia oblidar que el Sant Martí porta molts anys a la categoria i l’experiència també és un grau. I, en tot cas, són diferències d’unes poques desenes de punts, que no reflecteixen una diferència de nivell sinó més aviat ratxes conjunturals.

Si hagués estat un matx de lliga regular diria que no hem patit per assegurar el triomf, però es tracta d’un encontre a 20 punts, on cal arribar a 10,5 per assolir l’objectiu. I aquí sí que aquest 3-7 hauria pogut ser un resultat més ajustat (3,5-6,5 ó 4-6). Per primer cop he tingut l’estranya sensació de “primera part”, ni tan sols de matx, i per tant em semblava inútil instar algú a intentar guanyar, demanar o no taules, etc. El que es tractava avui era d’optimitzar els punts i sens dubte ens hem endut un bon botí, superant les previsions més optimistes.

El que sí ha anat segons les previsions ha estat la lluita en la majoria de taulers, i personalment no he pogut seguir gaire el matx. Per això crec que fins les 13h no s’ha clarificat el marcador a favor nostre. Taules força ràpides de Felipe Vera contra Luis Sánchez i també de Vigo contra Fernández-Díaz en una posició molt més simplificada. Aquestes, sumades a la ràpida victòria de Dalo contra Núñez han posat un avantatge que només s’ha anat ampliant amb punts visitants, a excepció del primer tauler, on Ruiz Mata guanyava un final d’alfils de diferent color a Jordi Amigó. La ratxa negativa del nostre número 1 segueix, però sempre té posicions per puntuar més i esperem que la setmana que ve sigui, per fi, la bona. Amb el marcador 2-6, Pau Juan ha tret unes taules d’on no semblava haver-hi contra Salvo, mentre Xavi Serrano intentava guanyar un final de dama i peó a setena contra dama a Castillo. En molts moments, crec que ha tingut la derrota més a prop (per jugar amb l’increment i prou) que la victòria, ja que durant les darreres 20 ó 25 jugades semblava una situació de taules no difícil d’assolir. Prop de 100 jugades, taules i 3-7 que ens deixa a 3,5 punts de Divisió d’Honor.

El Casinet, el proper diumenge, dictarà sentència, i segur que el Sant Martí sortirà sent un equip perillós disposat a cremar les naus i arriscar.

Precisament des del Casinet ens arribaven també bones notícies, ja que l’equip B guanyava amb contundència el Castelldefels (7,5-2,5) i es classificava per les semifinals de Preferent, on esperen autèntics ossos, pel que fa a nivell i desplaçament (Aragonès, Balaguer i Banyoles).

Jordi Morcillo

P.D: Acta http://www.escacs.cat/infoPerEquips/perequipsactesview.php?idActa=2661

Pau Juan, sots-campió de Catalunya juvenil

Durant les vacances de Setmana Santa es va disputar, com ja ve sent habitual a l’Hotel Palas Pineda de Vila-Seca (Tarragona), el Campionat de Catalunya d’Edats, que reuneix uns 400 jugadors d’arreu de Catalunya per establir els diferents campions i campiones sub-8 a sub-18.

El Catalunya sempre presenta una delegació força reduïda, però també hem de tenir en compte l’elevat cost i també el nivell que es pot exigir a un jugador que vulgui competir en una Final de Catalunya. En poques paraules, no es tracta d’enviar un jugador que encara estigui massa verd: per això ja hi ha els campionats del CEEB.

La nostra representació es reduïa a dos jugados sub-14 (Marc Juan i Magí Bernat), i tres sub-18 (Pau Juan i els “Alejandros” Sáez i Calderón). I era en aquesta categoria, la juvenil, on teníem més opcions de rondar el podi.

Pau Juan i Sáez van començar amb força, però Sáez va perdre el tren capdavanter a la quarta ronda, precisament quan en Pau va marcar un 4 de 4 que el posaria en tot moment amb opcions de ser campió o ocupar un lloc d’honor. En Pau només va cedir contra el campió (Carles Díaz) i un parell de taules. En l’última ronda, contra el figuerenc Pinsach (finalment tercer), necessitava una carambola per ser campió i en canvi perdent podia quedar fora del podi. Per això va preferir no arriscar en un final de torres poc clar i signar les taules. Segona posició amb uns excel·lents 7 de 9.

Sáez va quedar-se amb 5,5 punts, perdent la darrera que el podria haver fet entrar en el top-5, i Calderón amb 4,5, encara amb un marge de millora que el pot aprofitar l’any vinent. En sub-14, 5 punts de Marc Juan i 4,5 d’en Magí, que els deixen per sobre del que deia el seu rànking, però que en moltes ocasions semblava que podien haver incrementat.

Es va notar la bona mà del nostre entrenador d’enguany, el GM Herminio Herráiz, que va estar present “in situ” els sis dies de joc. La seva experiència en campionats d’aquest tipus va fer-se evident.

Una trajectòria exemplar i ascendent

En Pau Juan, de 17 anys, porta anys i panys al club, més de mitja vida. I és un exemple de constància i afició al joc i a les ganes de millorar. Durant molts anys, ha anat aprenent de la mà d’entrenadors que ara ja juguen per sota seu, i cal agrair-li la seva fidelitat al club, tot i algunes opcions que se li van presentar per anar a clubs que presumien de millor pedrera. Afortunadament, el benefici ha estat recíproc i ara ja és un titular fix del primer equip (a Primera Divisió) i figurarà en l’historial de la Federació en el palmarès del Campionat Juvenil.

Aquests són alguns dels seus èxits en els seus 10 anys al club:

2006: Campió de Barcelona sub-10
2008: Campió de Barcelona sub-12
2009: Debut al primer equip, amb 12 anys, en un Collblanc – Catalunya (Preferent Barcelona)
2010: Campió de Barcelona sub-14
2011: Campió de Barcelona sub-16
2012: Ascens a Primera Divisió jugant 8 de les 10 partides amb l’equip A
2013: Títol de Mestre Català
2014: Sots-campió de Catalunya juvenil

 

III OBERT ACTIU DEL CATALUNYA ESCACS CLUB

PERE GARRIGA CLAR VENCEDOR I ÈXIT DE PARTICIPACIÓ

El passat diumenge 30 de març es va celebrar al teatre del Casinet d’Hostafrancs la tercera edició del nostre torneig actiu, consolidat com un dels actius de més participació al marge del Circuit d’estiu.

Aquesta vegada 122 jugadors van assistir al nostre centre cívic. Malgrat alguns handicaps que es podien preveure (canvi horari, desgast després de la Lliga, pluja), el públic es va mantenir fidel a la cita i va fer que el torneig cresqués encara una mica més (107 van ser el 2013).

La limitació, altre cop, d’elo a 2350 dóna una competitivitat especial al torneig, i un punt de lluita i incertesa en els primers llocs que el fa molt emocionant. Algunes de les cares conegudes que van lluitar pels primers llocs l’any passat, també han estat protagonistes d’aquest any. Però per damunt de tots ells, el dominador de principi a fi ha estat el jove MC sub16 Pere Garriga (Mollet), que porta una progressió molt prometedora els darrers anys.

Pere Garriga va guanyar el torneig amb una ronda d’antel•lació (8 de 8) i només li van arrencar mig punt a la darrera. Un punt i mig d’avantatge a la classificació final és un argument més que suficient per dir que va ser superior a la resta, i per tant el mèrit del triomf és tot seu.

Pel que fa a la lluita pel podi, castanyes a tort i a dret: 8 jugadors empatats a 7 punts, dels quals només quatre van poder entrar a la zona dels premis. Finalment, els desempats van somriure al també MC del Mollet Cristian Fernández, segon, i Albert Ezquerro (Peona i Peó), tercer.

Bona actuació dels jugadors del Catalunya, que sempre van lluitar a les primeres taules. El MC Joan Canal, finalment quart, va tenir el mèrit de ser l’únic de puntuar contra el campió. I Alejandro Sáez, cinquè, també va aconseguir una fita: ser l’únic invicte juntament amb el campió. Fora dels premis, sisè, però amb els deures ben fets, es va situar el MC Pau Juan.

Els altres campions

Com a novetat, enguany l’organització va decidir convidar als vigents campions de Catalunya de les diferents categories d’edat, encara que per a la majoria el títol té ja quasi un any d’antiguitat.

Tots ells van tenir una actuació notable, però potser el més destacat va ser Gerard Ayats (Llinars), vigent campió sub12, classificat en 12a posició. Tampoc li va anar malament al campió veterà Lluís Coll (Catalònia), que va estar lluitant pels primers llocs, i finalment va caure una mica, però amb gran diferència per assegurar-se el premi al millor veterà del torneig.

Els altres campions van estar més o menys on els tocava per ranking: Marc Pozanco (SCC Sabadell) amb 6 punts, Alex Ventura (Vila Olímpica) amb 5 i Daniel Álvarez (Foment), amb 2,5.

La bona marxa del torneig i la seva consolidació, així com el bon moment que viu el club (amb l’ascens de l’equip B i la promoció a Divisió d’Honor de l’A) fa pensar cada cop més en recuperar l’Obert de partides lentes de cara a la tardor. Un altre bon argument que sosté aquesta idea és la participació en lleuger augment dels jugadors de casa. 22 socis van prendre part en la cita, xifra que encara es podria millorar, però que en tot cas supera antigues xifres molt més pobres quan hem estat amfitrions.

Finalment, cal destacar el bon ambient i també l’esforç i ganes d’alguns clubs per venir a jugar en massa: Mollet, Peona i Peó, Vila Olímpica i EDAMI van ser una bona mostra d’això. En ocasions el torneig, sobretot per la part de darrere, es va convertir en un petit “tancat” entre pares i fills. Però, al contrari del que tradicionalment passava (que el fill jugava seguint l’afició del pare), ara succeeix el fenomen invers: nens que juguen i comencen a destacar fan despertar l’afició del pare, que pensa: “per venir i esperar-me un munt d’hores, em faig també jugador i així em diverteixo com ell.” Un gran exemple.

Classificacions completes a:

http://chess-results.com/Tnr125354.aspx?lan=2

Jordi Morcillo
(Catalunya EC)

9a ronda: Un dia quasi perfecte

La carambola s’ha produït i, per primera vegada, el Catalunya jugarà una promoció d’ascens a Divisió d’Honor. Calia guanyar a la difícil “pista” de l’Olot (s’ha fet) i esperar una derrota dels de dalt. El Catalonia, fins ara líder, ha perdut contra pronòstic contra el sòlid Sant Feliu (6-4), i ha caigut a la tercera posició, empatats a punts amb nosaltres però amb pitjor desempat.

La carambola a tres bandes ja era molt demanar: si perdia el Terrassa érem ja equip de Divisió d’Honor, però els egarencs han guanyat sense pal.liatius (7,2-2,5) a l’Ideal Clavé i han assolit un ascens ben merescut.

El nostre matx a Olot es presentava complicat, si bé els locals no tenien opció a res. No obstant, el factor camp sempre pot propiciar que l’equip sigui més eficient que a les sortides. Però avui, suposem que uns per descans i altres per reforçar els filiats, l’Olot ha presentat sis titulars habituals i quatre jugadors de menys de 1850.

Nosaltres veníem amb la sola baixa de Felipe Vera, però també teníem el dilema de no debilitar el B, que necessitava una victòria més que per la mínima. És per això que hem anat més avall i hem fet debutar en Jordi Solís, 1792 però en franca progressió, i que a més ha pogut jugar de tu a tu amb un rival del seu nivell, en contra del que tots esperàvem.

Tot i la diferència als darrers taulers, era agosarat pensar en què 4 punts estaven assegurats, i així s’ha demostrat: 1-3, amb les victòries de Vigo i meva, i les taules de Solís i Xavi Serrano. Jordi Solís, quan semblava perdut amb 2 qualitats de menys, ha tret taules per escac continu i aquest mig punt ha tingut una importància simbòlica, ja que a més de ser el debut donava el desequilibri al matx (era el 5,5 per a nosaltres).

La nota entranyable i en molts moments còmica ha estat la partida Joaquim Bosch – Xavi Serrano. Bosch, de 90 anys –m’atreviria a dir que el més veterà de tota la Lliga- ha anat aguantant bé tota la partida, demanant taules en algun moment, i fent petits comentaris i sorolls, gens ofensius, degut als seus problemes auditius. Amb només 5 minuts al rellotge, i 50 per a Serrano, s’ha quedat amb peó de més. Xavi Serrano no ho ha vist clar i ha preferit no arriscar: 5 minuts eren suficient argument per intentar enredar la partida, però ha cregut que no valia la pena i a més l’entranyable sr.Bosch ha sortit ben content d’empatar amb un MC de 227 (ell té 1828).

Més seriós ha estat el matx per dalt: victòries de l’enratxat Pau Juan, de Rubén Martín i de Joan Canal, avui més posicional del normal. Taules de Ballesteros i úniques derrotes de Jordi Amigó i d’Hermes Dalo, contra el veterà Rafael González, en un final d’infart en els apurs de temps. El matx no ha perillat en cap moment i el cap de setmana (que alguns hem passat a Olot) ha acabat amb celebració tot dinant i rebent els resultats del Sant Feliu-Catalònia i també del nostre B. L’estratègia en l’alineació ha sortit rodona.

El 4 i 11 de maig, doble duel amb el fort i compacte Sant Martí. Temps hi haurà per a pensar-hi: de moment hem acabat la Lliga en línia ascendent i assolint la millor puntuació de la història.

 

El Catalunya B puja a Segona Divisió!

Si no fos per la carambola que manté amb vida l’equip A, el Catalunya B tindria el titular de la jornada. Era el titular que hagués desitjat escriure ja la setmana passada, però la derrota amb el Peona i Peó C ha fet que avui calgués fer els deures a l’Hospitalet.

El delegat de l’equip, Alex Reyes, matemàtic per cert, va fer els càlculs amb l’estimació dels pitjors resultats possibles de la resta d’equips, en relació al Sonnenborg, i tenint en compte un 10-0 del rival directe. Per no dependre de ningú més, calia guanyar per 3,5-6,5. I així ho hem fet: per això la importància de no debilitar l’equip, ja que l’Hospitalet és un equip batible a 10 taulers, però amb una línia davantera molt forta, i per tant és difícil fer-li un resultat abultat.

I, efectivament, els nostres han fet valdre la superioritat per darrere (0,5-6,5) per pal·liar les derrotes al davant. La Preferent, ja ho hem dit sovint, és un pou del qual costa molt pujar, ja que només ho fa el campió de grup. I que el nostre B, amb només tres anys a la categoria (on hi va arribar de rebot, per una renúncia) pugi a Segona diu molt del bon moment del club a nivell esportiu.

Cal felicitar tots els integrants de l’equip, que s’ha mantingut molt constant i on la majoria de jugadors han jugat 8-9 partides. L’equip tipus de l’ascens és el que ha jugat avui: Alex Reyes, David Martín, Pedro Serrano, J.Miguel Baeza, Bernat Fuertes, Alberto Pascual, Alex Reyes, Clemens Bieg, Alejandro Calderón i Marc Petit. I també els menys habituals Xavi Guerrero, Alex Sulleva, Albert Sánchez, Marc Maspoch i Jose García. Tots ells homes de club i molts d’ells protagonistes i responsables dels èxits recents de l’equip A, ja que van contribuir a empènyer-lo fins on és ara.

Golejades dels filials per acabar l’any

Sembla que amb els deures fets els equips s’han deixat anar aquesta darrera ronda i dels quatre equips hem assolit tres golejades i una derrota. També és cert que molts equips, en aquest final de lliga, han anat més debilitats del compte.

L’equip C tenia un desplaçament còmode, pel que fa a distàncies, al cor de l’Eixample, visitant un Torrenegra en franca decadència. Dels filials C al F, cal dir que era el desplaçament més desitjat pels socis, tot i que només podíem aliniar-ne a 8. Tampoc és que Sant Boi, Esplugues i Viladecans siguin la fi del món, però ja sabem com costa moure un gruix tan important de jugadors en una ronda intranscendent per tots ells. Sis victòries i dues taules han situat els nostres al bell mig de la taula amb 4,5 punts. Bon paper.

El Catalunya D ha fet ple a Esplugues (0-6), contra el seu equip B. Novament cal destacar el bon paper dels debutants aquest 2014 David Celma i Alejandro Flores. Els 5 punts finals deixen també la satisfacció dels deures fets amb certa sobrietat.

L’única derrota l’ha patit l’equip E contra el Sant Boi C, on només els nostres infantils han puntuat: taules d’Alex Gil i victòria de Magí Bernat. L’equip, ja salvat des de fa una setmana, ha anat justet algunes rondes, però afortunadament el calendari li va permetre sumar els punts necessaris al principi. 4 punts de 9 per seguir un any més a Segona Provincial.

I finalment l’equip F ha guanyat també amb ple (0-4) a l’equip del Viladecans C, format per nens. Avui ha debutat a la Lliga un dels nous socis, Manuel Belmonte, i esperem que sigui la primera d’una llarga sèrie de victòries com a jugador del Catalunya.

Pendents dels sortejos del playoff d’ascens a Divisió d’Honor i la final de Preferent, la setmana que ve farem un important parèntesi per celebrar la tercera edició del nostre Open Actiu, on esperem batre el rècord de participació i seguir contagiant-nos del bon moment del club.

 

Jordi Morcillo

7a ronda: Contundent triomf a l’espera de caramboles

El Catalunya ha mantingut avui la bona línia de la setmana passada i s’ha imposat clarament al Cerdanyola del Vallès B (1,5-8,5), en el matx celebrat a la Penya d’Escacs Cerdanyola, dins l’entranyable Bar Grau.

El nostre rival ha presentat una alineació força habitual, sense estar més reforçat o debilitat que altres dies, però ja amb cada cop menys opcions de salvar la categoria (és penúltim amb 1,5). I per part nostra, altre cop amb l’equip de l’1 al 10, hem manat en tot moment en el marcador, sense veure perillar el matx.

Hermes Dalo, que dijous passat va confirmar la tercera i definitiva norma de MC, s’ha imposat ràpidament al juvenil Roger Garcia, mentre que al voltant de les 12.30 en Rubén Martín i jo posàvem el 0-3 al marcador. L’únic punt sencer que ha trontollat seriosament ha estat el de David Vigo, amb peça de menys, però atacant i intentant descoordinar les peces del seu adversari. Finalment ha pogut treure suc de la posició i posar el 0-4, i ja abans de les 13h el matx assenyalava un avassallador 0-7: victòries de Canal, Ballesteros i Pau Juan, que per fi es retrobava amb la victòria a la Lliga, dos anys després –això sí, en aquest llarg període només dues derrotes-.

Amb el matx decidit i el bon ambient, els vencedors hem pogut gaudir d’un aperitiu al bar mentre esperàvem el desenllaç de les intranscendents partides. Totes tres duien lleuger avantatge visitant, però finalment els locals han resistit per fer el punt i mig de l’honor. Amigó, Felipe Vera i Xavi Serrano han cedit mig puntet cadascú, tot esperant tornar al camí del triomf la setmana que ve.

El triomf del Terrassa (5 punts) sobre el Catalònia (5,5) comprimeix els llocs capdavanters del grup, amb el Sant Feliu tercer (5 punts) i nosaltres en quarta posició amb 4,5. La setmana vinent hi ha un important Catalunya – Sant Feliu i la darrera un Sant Feliu – Catalònia, que poden marcar l’esdevenir del grup. Amb tot, seguim sense dependre de nosaltres per aspirar al podi, tenint en compte el calendari favorable del Terrassa. Almenys, això sí, aspirem a millorar l’actuació de l’any passat, tot i l’inici irregular d’enguany.

 

Catalunya B: a un punt de fer història

El Catalunya B ha guanyat de forma encara més contundent (1-9), en aquest cas a l’Ateneu Barcelonès, un equip vingut a menys que ha vist millors èpoques. Els nostres només han cedit dues taules (Sulleva i David Martín), i tot i les baixes que es van alternant cada setmana, l’equip manté una solidesa clau per apuntalar aquest liderat (7 punts de 7).

Els dos rivals directes del grup s’enfrontaven avui, amb la victòria per la mínima del Peona i Peó C (6 punts)  contra l’Hospitalet (5 punts). Seran, per aquest ordre, els dos propers rivals. A favor nostre, hi ha l’avantatge en la puntuació i, sempre que no hi hagi derrotes àmplies, en els desempats. El càlcul més senzill, però, és el següent: si el Catalunya B venç el Peona i Peó, diumenge que ve serà equip de Segona Divisió. Tota una fita per un club que fa quatre anys no tenia cap equip a Segona. En cas d’empat, les opcions serien encara molt grans, i fins i tot en cas de derrota ajustada. Esperem que els nostres es mantinguin tan fins; en particular, segueix la ratxa dels pitxitxis Alex Reyes i Clemens Bieg (6,5 de 7 els dos).

Els equips D i E no aixequen cap

El Catalunya D i E viuen de renda des de fa setmanes: en les tres darreres rondes, han perdut tots els matxos, i sort que van començar com un tro, perquè la salvació és a tocar i només patiríem un descens amb caramboles a sis o set bandes. És a dir, quedant cuers de grup amb 3 punts, cosa força improbable però matemàticament possible.

L’equip D ha perdut per la mínima amb el Vila Olímpica B i segueix sense aixecar el cap, tot i presentar cada setmana equips teòricament superiors. Tampoc li han anat bé les coses al Catalunya E en la seva visita a Abrera: 4,5 a 1,5 amb l’únic i meritori triomf de Jordi Solís. Aquesta derrota, donada l’entitat del rival, era més previsible, però ja són quatre els “roscos” consecutius i esperem que la setmana que ve ja –d’una vegada- surtin els números de permanència.

L’equip C, ja matemàticament salvat, ha tornat a empatar (tercer cop enguany), contra el primer equip del Vila Olímpica, intractable sempre per davant amb els joves germans Ventura. Els nostres han cimentat l’empat als taulers de darrere. Cal destacar, tot i que amb derrota, el retorn d’un jugador format a casa Pedro Palacios (“Pedrito”, en altre temps), que no ha pogut fer res al primer tauler contra el fort jugador juvenil Max Ventura.

Finalment, l’equip F visitava el filial de l’Espluguenc, un club petit però amb una pedrera molt ben treballada. Els nostres han empatat a 2 amb els punts de David Celma i Manuel Núñez, ambdós en una bona línia durant tot el campionat.

La setmana vinent es poden decidir moltes coses al Casinet: si tots els equips estan salvats, si un d’ells puja, si un ja no pot pujar…

Jordi Morcillo

Abrera 41/2 – 11/2 Catalunya E

Matinal assolellada, el Club d’Escacs Abrera disposa d’un espai amable: sala acollidora, placeta amb arbres i sense cotxes només obrir la porta, racó ensucrat de poble. I nosaltres vam posar-hi un pessic de la sal de la vida: jugar a escacs. Ara us explico el que s’hi ha cuinat.

10.56 h: el Jordi Solís, al segon tauler, entra ballant amb torre i dama i el seu adversari, Sergio Castro, tot un 1910!, plega; en Jordi va cap a xef i puja i puja com l’escuma del cava.

11.10 h: l’Albert Coll, al tercer tauler, ja hi ha entrat en un final amb torre i alfil tots dos, però amb dos peons de menys, aguantarà fins a gairebé dos quarts d’una.

11.20 h: l’Isidre Ferré, el nostre cinquè, té peó de més, però l’avantatge no ha estat suficient i a dos quarts d’una abandona.

11.30 h: el Juli, el sisè, creu que ha trobat la manera de suportar una siciliana, però bada i arrisca i li cacen la dama, li posa picardia a cop de torres, perquè la posició li ho permet, però cau tres quarts d’hora després.

12.22 h: el Magí fa taules al quart tauler, el seu adversari ha tingut sort, perquè en alguns moments només ha pogut defensar-se i defensar-se; una mica més precís i el Magí guanya.

12.25 h: les postres; l’Albert Coll plega, o sacrifica la torre i difereix la coronació una micona o la conserva i l’Àngel Soler de l’Abrera corona, imparable; tot seguit l’Isidre, com ja hem dit, plega, tots dos tenien opcions de mat, però l’Alfonso Serrano hi arribarà abans.

Quan hem sortit a la placeta de les Escoles Velles d’Abrera, una botiga de suculents menjars per endur-se’n, havia obert; no ens esperaven, al capdavall, malgrat la notable diferència d’ELO en tots els taulers, no ens han fregit del tot: el Jordi Solís i el Magí prou que han ensenyat les dents. Cap a casa, a dinar.

Juli Bernat