Ronda 2: Molta lluita i poc premi

Després de quasi 23 mesos, el Casinet es vestia de gala per rebre altra
vegada la competició reina dels escacs catalans, i aquella amb la qual més dels
nostres socis s’hi senten identificats. Un any més, la Federació ha pogut satisfer
la nostra demanda de jugar tots els equips alhora com a locals, i això fa que, ni
que sigui per quatre o cinc diumenges, ens puguem anar veient el gruix dels qui
componem aquest club i fem una mica del caliu que ens falta en el dia a dia. A
diferència de la setmana passada, avui la jornada ha estat una mica més
“normal”, en el sentit que ja no calia presentar el certificat Covid i tampoc hi
havia reducció d’aforaments. No obstant, en aquest sentit hem seguit sent
cursos per tal de no embotir massa jugadors als espais més petits de què
disposem.

El Catalunya A tenia un difícil matx amb un dels equips que, si va
mantenint les alineacions tirant a titulars, pot ser candidat a lluitar pel primer
lloc (més difícil que mai, d’altra banda, ja que hi ha 11 equips en dansa i només
puja un): l’Agustí manté el bloc que el ja fer pujar diverses categories en pocs
anys. Els de Ciutat Vella són una combinació de jugadors de sempre (Jordi
Viñas, Cabot, Pérez Otero), amb d’altres que s’han anat incorporant en els
darrers anys, i que són una mescla de veterania (com Ritter o Toni Ayza) i
jugadors en plenitud (com David Ayza, Expósito, Barranco o Beaskoa). Per part
nostra, no hem pogut reforçar l’equip respecte la setmana passada, i per motius
ben diversos, alguns relacionats amb “causes Covid”, només els nostres
números 6,8 i 9 figuraven com a teòrics titulars i tenien la difícil papereta de
defensar els tres primers taulers, on precisament l’Agustí ens treia més
avantatge. En la resta de taulers, les diferències eren poc significatives per un
costat o altre: era un matx que es podia lluitar, i malgrat a derrota final (4-6),
s’ha lluitat.
Cap a mig matí, les quatre primeres partides no pintaven gaire bé i ben
bé s’haurien pogut decantar cap a un poker visitant. Per darrera, els nostres dos
cadets no han brillat com altres dies i només Nitai ha tret un empat contra Toni
Ayza, mentre Andrei Vasilev sucumbia contra Ritter. Amb el 0,5-1,5, un Xavi
Serrano que ha aguantat bona part de la partida resistint amb algunes
debilitats, ha anat tombant la situació fins anotar-se el punt, mentre el seu
germà Pedro, condicionat pel temps, feia taules (2-2). Al tercer tauler, un
servidor, després d’anar molta estona a remolc de Barranco, amb peó de menys
he entrat en un final de torres de quatre contra tres que he pogut defensar bé i
entaular, però quasi simultàniament queien Rubén a la taula 1, David Martín a la
5 i Ballesteros a la 2. El 2,5-5,5 deixava la sentència a favor dels visitants, però
sembla ser que David Martín i Marc Petit (mig punt entre els dos) han tingut
bones opcions de sumar els dos, cosa que ens hauria permès evitar la derrota.
Enmig d’aquestes càbales, Baeza feia bo el seu avantatge en un final de peces
menors i deixava el resultat en un 4-6 que fa justícia al global del que s’ha vist
avui als taulers.
Tot i la derrota, estem contents de seguir agafant ritme de competició, i
esperant que tornin alguns reforços, som optimistes de cara a poder competir
per no passar dificultats de cara a la permanència. No hi ha molts equips que
vagin molt sobrats i el grup pot estar obert per la part de dalt, però entre el punt perdut avui i la necessària rotació setmanal, es fa difícil pensar en objectius massa ambiciosos.

El Catalunya B salva els mobles

Després de l’empat assolit el primer dia, i novament a remolc de les
baixes, el Catalunya B ha assolit una important victòria per consolidar-se al grup
de Preferent i evidenciar que pot competir contra qualsevol. El seu rival, Ateneu
Barcelonès, és un clàssic rival dels nostres B i C aquestes darreres temporades, i
avui ha vingut amb un 8 inicial bastant reconeixible. Per part nostra, sabent que
era una ronda ben complicada per les baixes, hem decidit posar més pólvora al
B que al C (que molt sovint van equilibrats) i la jugada ha servit almenys per
guanyar aquest punt de manera solvent i mostrant gran solidesa: els nostres no
han cedit cap derrota, i les tres victòries (de Clemens, García Quevedo i
Carrasco) i 5 taules han posat el resultat de 5,5-2,5. Debutava com a delegat de
l’equip en Marc Torres Julián, que ja porta anys amb nosaltres i no falta quasi
mai a la cita de la Lliga.

I d’aquí cap avall, molta lluita, sovint il·lusió, però poc o gens d’encert. El
Catalunya C avui sí que ha cedit molts dels seus jugadors habituals al B
(Pascual, Clemens) i tot i així ha tingut contra les cordes a l’Escola d’Escacs de
Barcelona. Els del carrer Aribau s’han imposat per 2,5-3,5, i tot i que el seu
equip no s’assembla gens a l’equip que durant una dècada va jugar, lluitar i en
ocasions guanyar la Divisió d’Honor, té suficients arguments com per ser
candidat a l’ascens. Per part dels nostres, tres membres de la “Generació Lloret”
han omplert mig equip: ja es van fent grans, però en Sergi Rodríguez (17 anys),
Adrià Vila (15) i Arnau Lana (14) segueixen venint a jugar la Lliga sempre que
poden. Precisament en Sergi ha posat l’únic punt sencer del C i ha confimat el
bon moment que ja va mostrar ahir al campionat de Barcelona sub-18.
El Catalunya D, ja amb un punt al caseller i una vacant al grup, ha
presentat una alineació més aviat “de F”, però que ha servit per fer debutar
Esteban Yus, que va deixar molt bones sensacions al social del mes de
desembre. Les seves taules al primer tauler, juntament amb la victòria de Ricard
Rovira al quart, han estat insuficients per evitar la derrota contra el Vilafranca E
(1,5-2,5). Però un cop més, constatem que aquests dies el que ha de sortir a
relluir no són tant els resultats com algunes fites i mèrits de club i també de
determinats jugadors. Ho és el debut de Yus, i també la victòria del fidel jugador
Ricard Rovira, que la setmana passada no va poder ni fer la primera jugada
perquè es va quedar esperant una hora a què vinguessin els seus tres
companys, que per diversos motius no van comparèixer (i el reglament
impedeix començar un matx amb menys de la meitat de l’equip). Però sobretot,
i un cop més, menció a la nostra jugadora més veterana en actiu: Màxima
Pérez, a punt de fer 90 anys. Fa dos anys, amb l’esclat de la pandèmia, deia que
no veia clar que pogués tornar a jugar, i avui l’hem tinguda al Casinet, altre cop
donant guerra i oferint el seu bon nivell de sempre.
Pel que fa a l’equip E, força despropòsits i sembla ser que errades bastant
evitables, en la derrota contra el Congrés E (1-3), amb el solitari punt de l’Albert
Coll, un altre d’aquests socis incansables i sempre fidels a la Lliga. El Catalunya
E encara no ha estrenat la puntuació, i caldrà que es posi les piles aviat per no
veure’s abocat al precipici. Finalment, avui l’equip F sí que ha pogut jugar, tot i que a les 9 del matí ens ha arribat la notícia d’una altra baixa per “causes
Covid”, cosa que ens ha fet retocar el D i el F, per tal de no deixar
incompareixences i traslladar la vacant al F, que en ser de Tercera Provincial no
pot baixar ja més avall.

La setmana que ve ens desplacem tots els equips. Veurem com van els
rivals, però almenys són desplaçaments propers, tots ells “a tiro de metro”.
Entre això, algun retorn esperat, la millora – diuen – de la situació pandèmica i
que l’equip D descansa, esperem agafar una mica d’aire per millorar la prestació
esportiva d’avui. Els resultats, efectivament, no han acompanyat, però la
sensació és que la gent està contenta de tornar a participar com ho fèiem abans
de tot això que està durant ja una mica massa.

Jordi Morcillo

Ronda 1: 1 any, 10 mesos i 17 dies

El 7 de març de 2020 escrivíem a la crònica de la vuitena i penúltima jornada de Lliga: “Pensant en el 2021”. Res més lluny de la realitat. Aquell diumenge al Casinet, ja el virus aquest que ens acompanya era tema de conversa, però ningú podia imaginar el que ens ha vingut a sobre. A només una setmana de tancar aquella discreta Lliga, parlàvem d’un club que a nivell de jugadors mostrava certs símptomes de debilitat (sobretot comparant-lo amb la dècada gloriosa 2010-2019), amb una pedrera que exigia una renovació i unes alineacions que cada cop costaven més de tancar.

Però tot esforç de reflexió se’n va anar a norris amb la patacada del COVID: ni vam poder pensar en la Lliga 2020, ni en la 2021, que no es va celebrar. Avui, 23 de gener de 2022, hem tornat. Ho hem fet dos anys més grans (que si tens uns equips majoritàriament veterans, es nota), amb mascareta, amb baixes sensibles i amb els lògics dubtes sobre la conveniència o no de començar la Lliga, o bé de començar-la “tan” aviat.

El Catalunya A treu petroli de Mataró

El primer equip visitava un equip que, en clau de permanència, calia guanyar com fos. Però alguns ingredients jugaven en contra nostra: dels 10 teòrics titulars de l’equip A, només hem pogut alinear a 3, per motius ben diversos. Dels protagonistes dels ascensos a Divisió d’Honor (2014 i 2017), només la meitat de l’equip d’avui va ser protagonistes d’aquelles gestes: Herminio, Rubén Martín, Jordi Morcillo, Xavi Serrano i David Vigo. Això no vol dir que avui l’equip no fos competitiu, al contrari. Els jugadors que completaven l’alineació han pujat freqüentment a l’equip A els darrers anys: Marc Petit, David Martín, Baeza i Pedro Serrano. I l’excepció i segurament millor notícia de la jornada: el debut a l’equip A d’un dels nostres cadets d’or, Andrei Vasilev.

Abans de començar el matx, el ritual de les alineacions (aquell “cantar” els jugadors per part dels delegats) s’ha convertit en un control de Certificats Covid per part dels delegats, al més pur estil revisor de tren. Per tal de portar un ordre, el delegat local Joan Manel Marches (l’alma mater del club) hem decidit fer-ho amb els jugadors asseguts. Tot ha anat bé, sense sorpreses, tot i que hem estat ben bé 5 minuts. Serà la inexperiència de la primera vegada i també el fet de ser 10 taulers.

Els primers compassos del matx han estat tranquils, a excepció d’un truc d’obertura que patia Pedro Serrano, que com a mínim el feia perdre un peó. Però ja al voltant de les 12, queia el primer punt per part del nostre jugador més actiu en aquests quasi dos anys sense Lliga: l’Andrei Vasilev confirmava la confiança dipositada en ell amb una convincent victòria. Poc després, taules de David Martín, en una partida sense molta història, i taules també de David Vigo, que durant força estona ha buscat treure partit d’un forat a g2 del seu rival, però sense èxit. Amb el 1-2, he pogut decantar un final de torre i alfil per banda, amb peó de més, però sempre la complicació dels alfils de diferent color. El provisional 1-3 ens donava bones opcions, però calia acabar de decantar la balança, tenint en compte que de les partides restants:

• Marc Petit i Pedro Serrano tenien posicions perdudes. En Pedro no ha pogut recuperar el peó inicial i ha entrat en un final de peons perdut.
• Rubén Martín i Xavi Serrano tenien posicions no massa maques, però bones opcions d’igualar.
• Herminio duia peó de més al primer tauler i anava simplificant favorablement.
• Baeza, amb torre i cavall per banda, intentava millorar la posició amb la seva ambició habitual.

Les dues derrotes s’han confirmat en pocs minuts, mentre Rubén Martín i Xavi Serrano obtenien mig punt cadascú. Amb el 4-4, Herminio entrava en un final de torres amb una guanyança de peó extra (ja eren dos, doncs) i Baeza, amb blanques, refusava una repetició de jugades i buscava una victòria en una partida on semblava que el resultat havia de ser 1X…si no fos perquè no anava gaire sobrat de temps.

Herminio confirmava el seu final guanyador (4-5), i Baeza anava posant contra les cordes el seu rival, però posava suspens fent jugades per sota del minut i sovint dels trenta segons. I l’ensurt final: Baeza no s’adonava que perdia la torre, i per sort sí que després ha vist la manera de “només” perdre qualitat. La posició resultant d’aquest final de Hitchcock era torre contra cavall. Amb aquell marcador, i ja eren les 13:45, tots pensàvem que ens tocaria patir 50 jugades més fins les tantes, però sorprenentment el rival de Baeza ha ofert taules quasi d’immediat, davant l’alleujament de tots els que quedàvem del Catalunya. 4,5-5,5 final, victòria necessària i el més important: hem tornat!

Filials: més llums que ombres

Si la jornada no havia de ser senzilla per l’A per causa de les baixes, la resta d’equips també ho patirien necessàriament. Cap dels equips s’assemblava gaire als que van acabar (o quasi acabar, millor dit) la Lliga 2020. Per començar, una encertada reducció de taulers feien baixar de número de jugadors al B (de 10 a 8), al C (de 10 a 6) i al D i E (de 6 a 4). Com també encertada va ser la decisió interna, difícil però conscient, de renunciar a tres de les categories que ens pertocaven al B, C i D, després de la decisió salomònica de la Federació i els clubs de no fer baixar ningú després del terrabastall del 2020.

El Catalunya B visitava el local del Torreblanca, equip prou assentat a la categoria, ja que des que hi és s’ha mantingut sense problemes, tot i el seu habitual discurs de “pell de xai”. Els nostres eren una mescla del que abans era el B, el C o el D, a l’espera de poder recuperar efectius. Han estat precisament els que han tingut més recorregut a l’equip B els darrers anys (Torres Julián i Juan Carrasco) els qui han posat els punts sencers per als nostres, juntament amb el sempre solvent Xavi Giner, que han permès un empat (4-4)que ens pot ajudar a efectes de classificació. No obstant, sembla ser que el Catalunya B ha tingut la victòria a l’abast. Però cal no defallir: segurament la constància, més que l’encert, serà la clau d’aquesta lliga de represa.

Millors notícies per l’equip C, que en el seu nou periple per la Primera Provincial, després de 4 temporades a Preferent, ha assolit un sofert punt al local dels nostres veïns de la Cadena (2,5-3,5). Aquí sí que ha estat més senzill veure un equip bastant semblant al que solia ser, per bé que la reducció a 6 taulers ens ha ajudat. Dos dels nostres jugadors de sempre, Albert Pascual “Paski” i Eduard Roche, han posat els punts sencers, ambdós amb negres, que inauguren un caseller que veurem on ens porta. Si amb l’A i el B parlem realísticament de permanència, aquí hauríem de dir allò de “partit a partit”, per veure si el C és capaç de no renunciar a res.

I amb el D es confirma que és el dia de les victòries per la mínima. Els nostres jugaven avui a Sant Feliu, contra el seu equip C, i els dos Ayllóns, Miguel i Marc, han posat els punts sencers per tal de confirmar, si no estava ja prou confirmat, que aquest equip se salvarà per molt malament que ho faci, ja que el grup ja té dues vacants. No li ha anat tan bé al Catalunya E, amb derrota clara per 3,5-0,5 també a can Torreblanca, contra el seu B, amb una alineació netament superior a la nostra. El ja juvenil Sergi Rodríguez ha posat el mig punt de l’honor, tot i que la situació no hauria de preocupar gens, tenint en compte que amb l’equip D solucionat, la famosa “manta de l’Ayllón” (que es va moment per tapar carències), farà la resta per reforçar l’equip E quan sigui necessari.

L’únic punt fosc de la jornada ha estat la derrota per incompareixença de l’equip F, amb la Cadena C. Només hi ha pogut anar un jugador, el bo d’en Ricard Rovira, que lamentablement no ha pogut jugar. Feia molts anys que no ens passava, i si havia de passar, era sota circumstàncies excepcionals, com aquesta. Amb tot, haver pogut presentar 33 dels 36 taulers en una situació com aquesta, és per ser optimistes. No som tan forts, ni tan joves, ni tan nombrosos, però la Lliga és el que més ens fa bullir com a club, i aquí estem.

No hi som tots

Però a banda d’incompareixences, baixes, gent que per circumstàncies de vida ha canviat de club o de residència, aquest 2022 som una mica més orfes que ho érem quan es va aturar la Lliga 2022. En aquests quasi dos anys, vam haver de dir adéu, des de la distància, al soci fundador i ànima del club durant molts anys, Josep Maria Pascual, que ens va deixar en ple confinament (abril del 2020). I, més recentment, a principis de desembre del 2021, ens deixava el soci de més edat, Juan Antonio Herrero. Tots dos duien anys apartats de la competició, però seguien el seu vincle amb el club i sempre atents a l’actualitat.

I també hem trobat molt a faltar a un jugador emblemàtic del club, que segueix entre nosaltres, però està convalescent degut a temes de salut. El mestre Luis González, que igual com passa amb els anteriors, no s’entén la història del Catalunya sense la seva aportació. Ell va donar impuls a la pedrera quan això de les pedreres ni es portava ni agradava gaire. I els darrers anys va tornar a jugar, per amor al joc i també als seus ex-alumnes, ja convertits en amics. Esperem tenir-lo més d’hora que tard entre nosaltres i mentrestant li brindem la victòria d’avui.

Jordi Morcillo