Ronda 2: Només l’equip A aguanta el tipus

Deu mesos després de trobar-nos amb la “majoria silenciosa” – si em permeteu l’expressió- de socis actius només durant l’hivern, els rellotges s’han tornat a activar en el nostre retorn de la Lliga a casa. Novament, per onzena temporada consecutiva, podem coincidir tots els equips alhora i això crea un repunt de caliu i fins a cert punt ebullició on locals i visitants reben la sensació de competició de nivell.

Més enllà d’aquest fenomen que ja fa anys que dura, la tendència que apuntàvem el primer dia s’ha confirmat avui: és un any de patiment esportiu, i potser llevat de l’equip A, la resta d’equips no tenen altre objectiu que una permanència que en alguns casos seria proesa i en d’altres quasi una quimera. Si ja vam dir que lluny queden els temps d’alineació 1-10 a l’equip A i força aproximades a l’equip ideal a B i C, avui hem constatat també que el fortí que solia ser el Casinet (per allò que la gent ens jugava més a casa) ja no ho és. Almenys podem dir que hem omplert tots els equips sense incompareixences ni vacants, però les alineacions han estat encara més dèbils que les del primer dia.

Catalunya A: líders en solitari abans de “la muntanya”

El matx d’avui contra el Tarragona tenia un pronòstic a priori incert, tenint en compte les nostres baixes i que el seu equip ideal seria un ferm candidat a l’ascens. Però ja ho hem vist altres temporades, i també a la primera ronda (quan van anar a Llinars), que en els desplaçaments solen tenir força més baixes que a casa. Tot i això, la seva combinació de veterania i joventut, i en general gent curtida a les categories altes dels escacs catalans, en feien un equip perillós.

Els locals hem començat amb uns 10 minuts d’avantatge per un petit retard dels tarragonins, però fent un cop d’ull als rellotges, no hem tardat gaire, la majoria dels nostres, en equilibrar els temps. El matx l’hem decantat sobretot per davant, mentre que al darrere hem donat els únics arguments d’incertesa al resultat. Per una banda, a la meva partida no he pogut parar un fort atac més que amb entrega de qualitat, que tot i marejar el final ha resultat perdedora. Al meu costat, la partida de Marc Petit semblava ben tancada, però el seu rival ha progressat pel flanc de dama fins a desequilibrar-ho a favor seu. Menys mal que el rival de David Vigo no ha vist una petita combinació per guanyar peça: a partir de llavors, el nostre avui delegat ha pogut anar incrementant l’avantatge i imposar-se en un final amb peça de més a canvi d’alguns peons del rival que mai compensaven. Menys ensurts ha tingut Silverio Martínez, que feia 9 anys que no jugava amb el primer equip a la Lliga (2011, ja que el 2015 el va fer íntegrament amb el B). Al sisè tauler Xavi Serrano signava les taules evidenciant que per darrere encara cal remar més globalment (avui 2,5-2,5 a la banda baixa).

No he pogut seguir gaire les partides de davant, però en el marcador “seccionat” 4,5-0,5 demostra que els nostres de dalt estan a punt pels encontres durs que ens esperen: victòries de Canal, Marc Juan, Rubén i Herminio, i taules de Ballesteros. No s’ha pres gaire bé la derrota el MF Francesc Farran, número 1 seu, que se’n feia creus d’haver perdut un final que segons ell eren “taulíssimes”, tot i que sembla que el nostre primer tauler tenia diversos detalls per intentar explotar. Comença bé aquest any el nostre GM Herminio, amb 2 de 2, compartint aquest “pitxitxi” simbòlic amb Marc Juan i David Vigo.

Aquest 7-3 final ens deixa en solitari amb 2 de 2 al capdamunt del nostre grup de Primera Divisió, si bé cal tenir en compte que alguns dels favorits ja s’han enfrontat entre ells i hi ha hagut força empats. De moment, no hi ha altre objectiu que el d’anar fent coixí per més endavant, perquè a l’horitzó s’albira un “Tourmalet” de candidats a l’ascens que serà determinant: Peona i Peó, Lleida i Banyoles a les rondes 5, 6 i 7. Si seguim sumant fins llavors, qui sap.

Oportunitats perdudes (B i C) o sense opcions (D, E i F)

El nostre segon equip jugava avui un matx clau “de la seva Lliga”, amb un rival més que directe: el Vilafranca B venia de protagonitzar la sorpresa de la jornada guanyant el seu equip A (no haurien de compartir grup, quan n’hi ha quatre, però això és una altra història…). La setmana ha estat complicada, perquè s’han anat sumant diverses baixes. Si manteníem el C més o menys intacte, el B quedava totalment desplomat, i en vistes del bon comportament del Catalunya B la setmana passada al Vendrell, tot i la derrota, hem decidit apostar pel B.

Alguns habituals del C com Jose García, Clemens o Calafell han pujat al segon equip i durant molta estona hem tingut opcions de guanyar el matx. Tanta estona com fins les 13.30, on amb 4,5-4,5 Jose García tenia peça de més en la partida decisiva, però entre els nervis, la inactivitat i el poc temps s’ha deixat una torre, entrant en un final de taules mortes. 5-5 i mig punt que s’ha de valorar des de l’ampolla mig buida en el sentit que podríem haver guanyat, però des de l’ampolla mig plena perquè l’equip no baixa els braços tot i les dificultats. Cal destacar el bon comportament per davant dels nostres: als tres primers taulers, David Martín, Blas Rodríguez i Pedro Serrano han guanyat les seves partides. No obstant, el Vilafranca B venia amb un equip molt compacte: compte, trobar un B que vagi amb els números 11 al 17 als primers 7 taulers és quasi insòlit. Només recordo que regularment ho podia fer el Sant Andreu i també nosaltres en la primera temporada de l’A a Divisió d’Honor i del B a Segona (2015).

No pintava bé el matx de l’equip C ja d’entrada, amb l’acumulació de baixes de dalt. En una altra de les dràstiques decisions de la setmana, hem decidit omplir l’equip per darrere amb els nostres joves més destacats: del 7 al 10è tauler, quatre nois d’entre 12 i 15 anys han plantat batalla contra un altre equip barreja d’experiència i joventut, l’Ateneu Colon C. Durant bona part del matx, les diferències d’elo s’han fet notar a favor dels visitants (entre 100 i 150), però haguéssim tingut opcions de guanyar en cas que, amb 3-5 al marcador, l’Andrei Vasilev (el junior de l’equip) hagués refusat les taules per forçar la posició, ja que el veterà de l’equip, Toni Ballester, ha remuntat una posició complicada per guanyar. El 4,5-5,5 també deixa sensació de got mig buit, sobretot perquè era un rival a qui -com s’ha demostrat- se li podia jugar de tu a tu. A destacar els meritoris triomfs per davant de Patxi Molinas, el capità, i Pere Nin, ambdós acostumats a jugar als taulers de darrere.

Poca crònica es pot fer d’una nova derrota contundent de l’equip D: 0,5-7,5 contra el Ripollet, on només el jove Biel Safont-Tria (10 anys) ha salvat els mobles amb les seves taules. La complicació del matx (150 o 200 punts de diferència en molts taulers) va dur el superdelegat Miguel Ayllón a concentrar forces a l’equip E, que en el seu matx contra la Gramenet C no ho tenia tan malament. Però aquest any la “manta de l’Ayllón”, aquella estratègia que planificava minuciosament el moviment de jugadors entre D i E per optimitzar els punts, ja no és més que un “llençolet” que no tapa ni cap ni peus. L’equip E ha cedit 2,5-3,5 contra els de Santa Coloma. Un resultat més ajustat en el marcador que en la realitat, ja que la victòria visitant s’ha consumat molt abans del final. Donant un cop d’ull al grup, no serà una empresa fàcil la permanència vist els problemes que hi ha per formar equip.

I una mica a corre cuita, l’equip F ha pogut avui sí anar amb 4 jugadors. L’alineació la formaven dos veterans (Aixut i Rovira) i dos debutants a la Lliga: els joves Bruno Martín i Omar Mohamed. El número 1 Amadeu Aixut ha posat l’únic punt local en la derrota 1-3 contra el MiR B, un club de nova creació. En consultar la seva adreça, ha estat fàcil lligar caps: MIR correspon a les sigles Montcada i Reixac i és el nou club que ocupa el buit que va deixar a la seva ciutat l’antic club Montcada, durant uns anys totpoderós (4 lligues seguides) i després en bancarrota total, a nivell econòmic, esportiu i organitzatiu. Tant de bo Montcada recuperi la seva activitat esportiva i social d’abans.

La setmana que ve tornarà a tocar quadrar els equips fent equilibris. Les sortides no són kilomètricament costoses (només l’A va a Vilanova), però tots els rivals són d’entitat. Esperem que se’n surtin el millor que puguin, al marge del resultat, i que les derrotes contundents no afectin la moral dels nostres. Al capdavall, la derrota que no podem tolerar és deixar els equips sense efectius per jugar.

Jordi Morcillo

Ronda 1: Comença l’any més difícil

Avui diumenge 19 de gener de 2020, Sant Tornem-hi: una altre cop una munió de jugadors posant el despertador per anar a defensar els interessos dels seus clubs a la Lliga Catalana, la competició que alberga més jugadors a casa nostra, i també aquella que, com a club, ens fa mobilitzar més gent que en qualsevol altre moment del calendari.

No obstant, ja fa dies i setmanes que veiem que aquest any serà el més complicat de la darrera dècada, tant a nivell esportiu -els equips són més fluixos que mai en les seves respectives categories- com a nivell de mobilització. Si en els darrers anys hem anat (llevat de comptadíssimes ocasions) sobrats per omplir 48, 50 o 52 taulers, ja en la primera jornada s’ha demostrat que la tònica serà omplir ben justets o bé haver de deixar, desgraciadament, taulers vacants.

Catalunya A: fi del malefici a Santa Coloma

En la nostra quarta visita a Santa Coloma de Gramenet (abans Colmena i ara Gramenet) en els darrers set anys, totes elles a Primera Divisió, el primer equip ha assolit el seu primer triomf, després d’una ratxa que ja començava a sonar a malefici (empats infortunats el 2014 i 2019, derrota el 2016). Aquests precedents i el fet de conèixer de sobres els integrants de la seva plantilla, han fet que avui anéssim amb peus de plom, sabent de la dificultat que comportava el matx, tot i algunes diferències d’elo en la majoria de taulers a favor nostre.

La Gramenet presentava una alineació amb jugadors de categoria contrastada, però molts d’ells amb un elo força per sota del que han assolit temps enrere. No és que siguin uns jugadors omnipresents als tornejos durant la temporada, però conjuntament sí que sumen moltes més partides que els inactius jugadors del Catalunya A, per això tota precaució era poca.

El matx ha tardat força en moure’s: al voltant de les 12.30 el marcador només assenyalava les taules de Joan Canal (“estava un pèl millor”, em comentava) i les meves vers el Lluís Delgado, mateix rival i color que l’any passat, en una partida amb menys pólvora que llavors. A partir d’aquí, els locals han agafat un avantatge de 3-1 que s’ha demostrat fictici: derrotes de Xavi Serrano i Sergio Ballesteros en partides que han anat duent bé, però els ha castigat el fet d’apurar-se de temps. Afortunadament per a nosaltres, en aquell moment ja hi havia tres partides amb clar avantatge que s’han decantat al cap de poc: David Vigo, a la taula 10, feia bo un final de 4 torres amb superioritat de peons. Marc Juan, a la 6, feia bo el seu avantatge tot i les complicacions d’una posició amb moltes peces i reis desenrocats. I a la taula 1, Herminio simplificava a favor seu una posició amb qualitat d’avantatge vers el seu número 1 Carlos Rojano.

Amb el 3-4 a favor nostre, l’empresa semblava simple (“totes taules i guanyem”, em deia algun company), però un parell de partides encara s’havien de suar. A la taula 4, Rubén Martín i el seu rival anaven repetint jugades, però en diferents posicions, per no comprometre encara més els seus reis exposats. I a la 9, Marc Petit seguia lluitant un final on sempre havia estat lleugerament pitjor i on hi ha entrat amb peó de menys. On ja semblava tot el peix venut era a la taula 2, on Dalo no podia guanyar degut als alfils de diferent color tot i el peó d’avantatge. Amb el 3,5-4,5, Marc Petit jugava actiu al final i entrava en una posició de taules: 4-5 i tot quedava pendent de Rubén, que per moments semblava que intentés guanyar, i en d’altres que intentés repetir. Li he fet saber que amb taules guanyàvem, no fos cas, perquè els dos jugadors estaven amb menys d’un minut. En el moment de repetir jugades, el rival sembla que només tenia aquesta opció per evitar perdre.

El 4,5-5,5 ens fa entrar amb bon peu en aquest grup que sembla molt igualat, sense un patró clar (potser Lleida? Potser Peona i Peó). L’objectiu d’enguany ha de ser realista per intentar assolir els punts de la tranquil·litat el més aviat possible. I a partir de llavors, ja es veurà on estem. Els temps d’anar quasi sempre de l’1 al 10 s’han acabat: seguim sent competitius a la categoria, però entre la inactivitat i les baixes, cada cop ens costa més fer punts.

Amb la Betty en el record

Però el matx d’avui no era un matx més. El passat 30 de desembre ens deixava sobtadament la Beatriz Alfonso, la Betty per a tothom, ànima del seu club Gramenet i tot terreny dels escacs (jugadora, àrbitre, entrenadora…). Un encant de persona amb qui sempre havíem tingut molt bona relació, i més els darrers anys, on sense anar més lluny vam col·laborar estretament en el Torneig de la Marató de TV3. Des que vam decidir apostar per fer un torneig gran, no vam dubtar ni un moment en comptar amb ella, com feia tothom qui organitzava esdeveniments d’escacs de base.

Recordo que aquell dia, només dues setmanes abans de la fatídica notícia, vam tenir temps de xerrar de tot i molt mentre ens arribaven resultats a la taula, i també vam fer broma de l’imminent reedició del clàssic Gramenet-Cataunya. Jo li deia que el local de la Gramenet era el nostre “Ali Sami Yen” (l’antic estadi del Galatassaray turc, que per al Barça solia ser un infern), i ella treia ferro a la meva paranoia. I és que per a ella, anés on anés, els escacs eren molt més que els resultats. Avui, desgraciadament, no hi era, però els del Catalunya que hi vam tenir relació l’hem tingut molt present, i j no m’imagino com n’haurà estat de dur pels de la Gramenet aquesta tornada a la Lliga: sobretot per a en Paco, el seu marit, i en Carlos i l’Alba, els seus fills. La llavor de la Betty, sens dubte, segueix, i és per això que desitgem tots els èxits al seu club a tots els nivells.

Catalunya B, C i D: tocarà patir

El Catalunya B porta dues temporades salvant-se amb sobrietat -i esforç, és clar- a Segona Divisió, on normalment ens trobem grups ben igualats on els punts de la permanència estan ben cars. Enguany hem estat enquadrats en el grup IV, que és aquell que els qui no els agrada desplaçar-se no volen ni amb pintura. Hi conflueixen els equips de mitja Catalunya (centre, sud i oest) i per sort que tinguis amb el sorteig, un bon grapat de centenars de quilòmetres estan assegurats. A més, si aquest 2020 l’equip B arrossega les 3-4 baixes de mitjana de l’equip A, i altres tantes de pròpies, de manera que costa fer un “10” compacte com el que havíem tingut anys enrere.

Avui, primer desplaçament a la província de Tarragona, en la visita a la Lira Vendrellenca. Un equip netament superior al nostre, però que li ha costat batre’ns: el 5,5-4,5 demostra que els nostres poden competir contra equips superiors, de manera digna, però la sensació és que si no recuperem efectius cada any costarà més assolir aquests exigents 4 o 4,5.

També se salva cada any a Preferent, però sense sobrietat i a la darrera jornada, és el Catalunya C, que copia el guió del B. L’equip cada any es debilita una mica més a causa de les baixes i la inactivitat dels seus jugadors, i a més aquest any sembla tenir el grup més dur que anys enrere. La derrota contundent per 7-3 al local del Molí Nou, amb la sola victòria del comodí Ribes, fan més evident que això no serà precisament un camí de roses.

I a la cua d’aquest efecte dominó hi trobem l’equip D, ascensor de Primera i Segona Provincial els darrers anys. Quan juga a Primera, es demostra que no està preparat per jugar en condicions reals de competir per la permanència: els dos taulers de més i el nivell dels primers taulers rivals semblen esculls insalvables. Avui ha caigut sense cap opció a casa de l’Esplugues per 8-0. Quatre dels nostres joves (Biel Safont-Tria, Nitai Benavides, Andrei Vasilev i Sergi Rodríguez), tots ells entre 10 i 15 anys, han ajudat a formar un equip amb altres habituals, però amb massa diferència d’elo a la seva contra. Si no serveix per salvar-se, esperem que aquesta categoria sigui un bon laboratori per a què la nostra pedrera es vagi curtint. Sort en tenim d’ells, perquè Lliga al marge, són la nostra raó de ser en el dia a dia.

Fins fa 15 dies, tot i haver renunciat a l’ascens de l’equip E a Primera i d’ocupar una vacant a Segona amb el F, aquests dos equips estaven “pujats” en contra del nostre desig. La Federació ens ho havia venut com una maniobra única per satisfer la possibilitat que tots els equips coincidissin a cas alhora. Si tenint els equips com els tenim ara, ja som clars candidats a tres descensos, no em vull imaginar tenint un E i un F més amunt de la seva categoria natural. Per sort, l’equip E seguirà a l’assequible Segona, on 6 taulers no costa tant omplir i els elos rivals no fan tanta por. Avui, el “6” capitanejat per Miguel Ayllón ha guanyat bé al Sabadell F a domicili, 1,5-4,5. Els locals han jugat amb una incompareixença, i per això el debutant José Manuel González no ha pogut debutar del tot, però segur que cada setmana tindrà una oportunitat.

Finalment, l’equip F també ha sortit escaldat de la seva visita al Castelldefels D: 4-0. Cal dir que els nostres han anat amb 3 jugadors, a causa de les baixes dels equips superiors. I això és el més decebedor d’aquest inici de Lliga: sempre hem tingut baixes quan hem sortit tots els equips fora (i per als nostres, desplaçaments de 15-20 km vol dir fora o lluny), però sempre les cobríem sense massa problemes. Aquest any, la cosa no sembla tan senzilla. Seguim tenint un nombre important de llicències, més de 80, que semblen suficients per cobrir 48 taulers. Però dels 6-7 habituals que sempre jugaven la Lliga i que són baixa d’un any a l’altre (passa sempre), la diferència és que aquest any no tenen relleu. Ens sap greu, en el cas d’avui, pels rivals del Castelldefels i pels 3 jugadors que han anat a defensar el club allà. El seu delegat, Ricard Rovira, se’n feia creus que ningú volgués ocupar el forat que quedava. Ens espera una Lliga difícil, no queda sinó remar!

Jordi Morcillo