Crònica Ronda 9

Ronda 9: El Catalunya tanca un any irregular

El Catalunya ha posat punt i final avui, al Casinet d’Hostafrancs, a la Lliga Catalana, pel que fa a la fase regular, a l’espera que els equips B i C completin els seus playoffs amb objectius ben diferents.

L’equip A ha acabat guanyant de forma ben contundent al Sant Feliu, que depenia d’una carambola per salvar-se del descens directe. El resultat, 9-1, no serveix de gran cosa – ja vam dir que era el primer matx intranscendent després de 9 anys – però a nivell estadístic s’assoleix un digne quart lloc (tenint en compte la dificultat del grup) i també és la victòria més àmplia de l’equip a Primera Divisió. Feia 7 anys, ja parlant del conjunt de les categories, que no s’aconseguia una victòria tan àmplia: la darrera va ser un 9,5-0,5 contra el Jake B en un dels intents infructuosos per pujar a Segona Divisió, el 2009.

Tot i que l’equip no es jugava res, la millor manera de no debilitar els equips B i C (que s’ho jugaven tot) era dur l’equip més titular possible. L’única baixa de Rubén Martín ha estat coberta, novament, amb un dels nostres cadets: Marc Juan, que podrà dir que un 13 de març de 2016 debutava amb el primer equip i un 3 d’abril assolia la primera victòria. Sense sortir de la família Juan Bartrolí, cal aplaudir l’excel·lent torneig de Pau Juan, movent-se als taulers 3 i 4, amb una puntuació de 7/9. Igualment, també Sergio Ballesteros ha assolit els 7/9 amb una progressió clarament de menys a més.

El matx d’avui ha tingut poca història i els nostres només han cedit dues taules: Joan Canal i Jordi Amigó. El Sant Feliu baixa a Segona Divisió, cosa que lamentem, ja que no podem oblidar el gran gest d’esportivitat que van tenir el 2014, quan en una darrera ronda sense jugar-se res van guanyar el nostre rival directe per obtenir plaça de promoció a Divisió d’Honor. Avui nosaltres havíem de fer gala d’aquesta mateixa esportivitat dignificant la competició i buscant la victòria per no desvirtuar el campionat. Tant de bo ben aviat recuperin la categoria que es mereixen, que és aquesta Primera.

El Catalunya B suspèn i haurà d’anar a la repesca

No hi ha manera: el segon equip ha estat incapaç d’esgarrapar mig punt en les darreres 5 rondes i cau, ara sí, en la vuitena posició que l’aboca a la promoció contra un dels segons classificats dels grups de Preferent.

En aquestes cinc fatídiques jornades, hem vist de tot pel que fa als rivals: equips tipus que no ens han donat opció (Ideal Clavé i Maragall), equips debilitats per les baixes (Lira i Sant Andreu B) i equips amb baixes que se sabien ja salvats (com avui el Llinars). Però els resultats sempre han estat els mateixos: derrotes, i normalment derrotes àmplies.

El Llinars ha vingut avui amb els deures mínims fets – tot i que per progressió i joventut podien haver aspirat a més- i les alineacions feien pensar un cop més en un matx igualat. Però novament, aquest any l’elo no parla del nostre nivell sobre el tauler i precisament un dels càstigs d’aquesta fluixa temporada serà una forta baixada d’elo en la majoria de jugadors.

Quan he aixecat la vista per veure com anava el matx, quatre dels nostres han caigut com a mosques, i només el nostre jove més en forma, Magí Bernat (recent 8è classificat al Campionat de Catalunya sub16) posava un puntet d’esperança. Amb el 1-4, he pogut aprofitar que un dels altres sub-16 forts de Catalunya, en Gerard Ayats, simplificava una posició de doble fil i em permetia entrar en un final millor. A aquesta mena de rivals, o els guanyem ara o no els guanyarem mai més. El 2-4 tampoc donava massa esperances, però no hi havia cap partida perduda i el repescat Albert Pascual (repescat del C) tenia un bon avantatge. Marc Petit signava taules en posició morta i en els destrets de temps Pedro Serrano es deixava la bandera i feia impossible la proesa. Amb el matx perdut, Albert Pascual rematava la feina i David Martín perdia contra la seva homònima, Laura Martín. 3,5-6,5 i a apuntar-se a l’agenda el 17 d’abril per buscar la proesa, perquè d’una dinàmica tan negativa només se’n pot sortir amb un cop d’efecte o d’inspiració.

El Catalunya C puja a Preferent!

El Catalunya C ha confirmat una excel·lent temporada i no s’ha deixat sorprendre en la final contra el Sant Feliu B (6,5-1,5), que venia només amb 6 jugadors i els deures fets. La dinàmica del tercer equip ha estat completament oposada a la del segon, i això s’ha demostrat setmana a setmana.

El gruix de l’equip el formen jugadors que porten un munt d’anys al club, i que en altres temps han omplert equips com l’A o el B, i que enguany s’han ajuntat en un equip C que tenia un grup no tan complicat com l’any passat: aquesta vegada era la bona. Els Angulo, Pepe Garcia, Roche, Pascual i companyia estan en ratxa i no renunciaran a intentar el títol de Primera Provincial, a partir de la setmana vinent.

Si segueixen el seu camí d’èxit, caldrà combinar les alineacions de B i C de cara al 17 d’abril, però el seu intent és ben lícit i un títol, juntament amb un tercer equip a Preferent (cosa que pocs clubs poden dir) seria una gran fita.

Objectiu: acabar amb dignitat

Tot i que el descens era més que consumat, quedava lleig que l’equip D acabés l’any amb un 0 a la casella dels punts. I avui ha assolit un meritori empat contra els nostres veïns de la Cadena, amb una bona línia davantera (com Ayala o Imma Hernando). L’any que ve, a Segona Divisió, reduint dos taulers, de ben segur que tant l’equip D com l’E seran novament candidats a moure’s per dalt.

Qui també ha tingut un segon tram de campionat difícil ha estat l’equip E, que des de fa quatre rondes que no puntua i ha acabat la Lliga al bell mig de la taula, amb 4,5 punts. Avui ha cedit clarament amb l’Agustí B (1,5-4,5), que ja és nou equip de Primera Provincial.

I, a l’equip F, nova fita: el primer 4-0 de la temporada ha arribat avui enfront d’un sant Josep E amb 3 jugadors. Els fidels Màxima, Lourdes, Juli i Núria acaben el torneig en una digna sisena posició, però sobretot amb la sensació de complir amb escreix amb el club, sempre disposats a participar en tot i a tot arreu. Aquests gestos són tan o més importants, dins la dinàmica del club, que els intensos matxos dels nostres mestres del primer equip.

Els premiats del 2016

Enguany, la directiva que presideix David Vigo ha decidit recuperar els premis de la Lliga Catalana que es van fer només en una ocasió, el 2013. Els guardons s’entregaran al sopar de germanor que tindrà lloc el 16 d’abril, encara que sigui vigília de partida per a alguns (potser el secret per a guanyar és sortir de festa, que ja ens queda poc per provar). Els premiats seran:

• Premi pitxitxi: Eduard Roche (equip C), que ha assolit 7,5 punts
• Premi veterà (+65 anys): Màxima Pérez (equip F), que als seus 84 anys i defensant sempre el primer tauler ha assolit 5 punts.
• Premi jove (sub16): Magí Bernat (equips A,B i C) amb 6,5 punts.
• Premi debutant: Lourdes Porta (equip F), amb 5 punts.

El premi compromís, que no depèn de resultats objectius, es mantindrà en secret fins el dia de l’entrega.

En tot cas, malgrat no hagi estat el millor any per a nosaltres a nivell esportiu, els equips han aguantat el tipus, al marge dels resultats, durant els nou diumenges, amb alineacions quasi sempre completes (i alguna baixa només accidental). Cada cop més, en aquesta Lliga, es veuen massa vacants en taulers fins i tot en categories altes, i hem de celebrar no veure’ns en aquesta dinàmica.

Jordi Morcillo

Tres senyores i un senyor: cafè, copa i puro

Catalunya F 4 – 0 Sant Josep E

CAFÈ. Avui seré breu. El tiberi que tota la família hem fet a Sitges, en un magnífic restaurant, encara pesa. Celebràvem tot de coses, només en diré tres: el vuitè lloc al campionat de Catalunya sub 16 del Magí, sa classificació a la final peninsular a Salobreña –vaja, com si fos una final continental, coses de la desconnexió amb Espanya- i el meu aniversari –el cronista amagarà sempre la data exacta i la quantitat, com si fos una de les tres senyores.

COPA. L’última ronda ha estat un petit premi i com que sembla que tocava hem fet quatre de quatre. I hem saltat del vuitè al sisè lloc de la classificació final de la tercera provincial, grup II –l’ascens el deixem per a la propera lliga, que ningú no rigui, que li fem la cara nova amb ungles i dents! Sobretot cal celebrar que la Màxima apuja en trenta punts el seu elo català i és la millor veterana de la casa. I la Lourdes, millor debutant. I jo alguna cosa espero, perquè si no m’agafarà un atac, perquè això de la poligàmia, ni que sigui només escaquística, no és una feina sempre còmoda –callo que a mi sí que em faran la cara nova amb ungles i dents! Vaja, que la poligàmia no sempre prova! Sant Tornem-hi als escacs que encara s’embolicarà la troca, i mireu que no paga la pena, que és l’última crònica -¿o no? Paro, paro, que la copa puja al cap.

PURO. Els del Sant Josep, bona gent. I acabo com vaig començar aquest any les cròniques: elogiant un club que llança la canalla a l’arena de les lligues d’adults, com vaig fer amb l’Ateneu Colón; perquè són els que formen canalla de veres; perquè malgrat que sembli que pateixen, els fan tocar de peus a terra; perquè a llarg termini recolliran els fruits, el club i la canalla, la resta són romanços –si no vigilem, d’aquí no gaire, hi haurà un grup de lliga d’esquerrans! Això dels escacs és cosa de Gens una sumus i la resta són manies.

Ara només toca pair: oberts de tota mena i sobretot apunteu-vos als oberts del circuit català, que és la forma més eficaç d’aprendre i de fer amics –i de vegades mig amics i fins i tot enemics, callo, que la torno a embolicar! Sí, oberts, que hi ha gent que només juga la Lliga, com si fos una mena de nínxol: cal prendre els aires i tenir un elo com toca, que això de jugar en grups segregats de vegades només és una manera d’enganyar-se i d’enganyar l’elo. La Lliga i tot d’oberts i fins l’any que ve. Una abraçada, sobretot a totes les senyores i noietes, que sempre ve de gust –al Vigo, també, amb els ulls tancats de l’emoció, callo, que la cosa es torna a embolicar!

Juli Bernat

Crònica Ronda 8

Ronda 8: Deures fets, amb un aprovat justet

El Catalunya A ha fet els deures pendents (els de salvar la categoria) guanyant avui el descendit Tres Peons B per un resultat tirant a ajustat (4-6). El nostre primer equip ha fet el punt que matemàticament necessitava per seguir a Primera un any més, en la categoria que –com ja vam dir- ens pertoca tenint en compte el nostre potencial a tots els nivells. Les estades a Divisió d’Honor, com la de l’any passat, són un passeig pels núvols, i jugar a Segona seria força decebedor.

Amb dues baixes importants avui (Dalo i Felipe Vera) i tenint en compte les angoixes que està passant l’equip B, hem optat per fer del dia d’avui un dia assenyalat en la trajectòria dels nostres dos millors cadets: Magí Bernat i Marc Juan, que avui han debutat al primer equip. El Tres Peons B, un equip que sol tancar amb elos propers als 2000, semblava ideal per donar entrada, ben merescuda, als dos joves. I, en tot cas, els altres vuit veterans havien de solucionar la papereta. I més o menys així ha estat, tot i que ha calgut remar a contracorrent: en primer lloc, diversos contratemps han impedit que Luis González pogués anar a jugar, i d’altra banda Xavi Serrano perdia a causa d’un enemic seu habitual, la bandera. Afortunadament, els sis primers taulers han posat un 5,5 suficient per segellar el matx, amb les úniques taules de Joan Canal.

Quan semblava que la victòria seria mínima, es veu que Marc Juan ha sabut patir un final inferior i ha pogut treure taules en el seu debut al primer equip. Doble alegria a la família, ja que avui han coincidit els dos germans a l’equip A (el gran, Pau, és el pitxitxi de l’equip). No ha pogut sumar, en canvi, Magí Bernat en el seu debut, però de ben segur que tindrà moltes opcions en el futur.

Sense res en joc, nou anys després

Diumenge 25 de març de 2007. Al ja desaparegut local de la Unió Gracienca d’Escacs, al carrer Francisco Giner, UGA B i Catalunya es juguen l’honor i poca cosa més en un dels grups de Segona Divisió. Els dos equips ja han baixat matemàticament, és la novena i darrera ronda, i els locals s’imposen per 5,5-4,5. Què hi pinta aquesta referència en la nostra crònica d’avui? Doncs que per primera vegada des de llavors, aquesta novena ronda, el 3 d’abril de 2016, el primer equip del Catalunya tindrà un matx intranscendent.

Entre aquestes dues dates, l’equip ha jugat tres anys a Preferent, dos a Segona, tres a Primera i un a Divisió d’Honor, amb promocions d’ascens i finals catalanes. En total, 91 matxos on sempre l’equip ha hagut de lluitar per alguna cosa (en un 80% de les vegades per un ascens o un títol). Senyal que el club ha estat ben viu les darreres temporades, però també que s’ha notat, sobretot aquest any, que l’esgotament comença a fer acte de presència: jugar tant de temps al límit, malgrat sigui un esport amateur, també desgasta. Després de tant de temps, jugar ni que sigui una ronda, sense cap pressió s’agrairà.

El Catalunya B, en caiguda lliure

L’equip B segueix acumulant derrotes consecutives, i ja van quatre, i cada cop s’acosta més perillosament al descens, a falta de només una ronda. Els equips que vam derrotar amb solvència durant el primer tram del campionat, han reaccionat i han aconseguit fer el que nosaltres ni hem ensumat: puntuar contra els equips de la zona mitja-alta.

A priori, la derrota d’avui era perfectament lògica: perdre contra el Sant Andreu B no hauria de ser cap desfeta. Si no m’equivoco, el seu segon equip és el filial que millors alineacions presenta de forma regular en tota la Lliga (ni Sabadell ni algun altres, tot i poder teòricament, no ho fan). Però precisament avui, el nostre rival ha vingut amb més baixes que mai: els tres primers taulers van jugar ahir a Divisió d’Honor; altres titulars habituals tenien festa; i el seu equip C tenia vacant i han cobert la majoria de taulers. Amb les alineacions a la mà, el matx estava absolutament equilibrat. Però res més lluny de la realitat: un inapel·lable 8-2, amb només quatre taules per part nostra, ens deixa amb tres equips trepitjant-nos els talons.

Podríem fer el joc de les ampolles mig buides o plenes, però la sensació a dia d’avui és que si el matx de la darrera ronda amb el Llinars es jugués diumenge que ve, el cinquè “rosco” cauria inevitablement. Per sort –qui no es consola és perquè no vol- queden tres setmanes i això no sabem si ens anirà bé per desconnectar…el cas és que no ens pot anar pitjor.

I per si no fos poc, enlloc de les caramboles que, tot i perdre-ho tot, ens podien salvar, s’han produït les caramboles a l’inrevés, fent entrar més equips a la lluita.

Tots els arguments per explicar aquesta davallada ja han sortit: un grup molt més difícil que l’any passat, la pèrdua de tres titulars d’un any a l’altre, les baixes setmana a setmana…però un fet és evident: cap dels jugadors habituals de l’equip B està al nivell de l’any passat. I això passa factura amb resultats tan descoratjadors com el d’avui. El 3 d’abril, caixa o faixa: i si la Segona no és per a nosaltres, amb humilitat i a competir a Preferent.

Tots amb el Catalunya C!

El Catalunya C ha guanyat la primera de les dues finals que li quedaven, i és la cara oposada de l’equip B: un 0,5-7,5 incontestable al local de l’Espluguenc, que el deixa amb un matx ball definitiu, la propera ronda, contra el Sant Feliu B.

Els nostres no es poden adormir ni confiar: l’empat no ens serveix, perquè el Sitges B amenaça a només mig punt i amb millor desempat. Caldrà optimitzar esforços entre els equips B i C per buscar una jornada rodona. Esperem que, en aquest cas, les tres setmanes de descans no refredin la bona ratxa dels “Paski, Pepe Garcia, Angulo, Roche, Molinas i companyia.

Objectiu participar

A diferència de la bogeria de l’any passat, on 6 dels 7 equips van estar lluitant per objectius fins al final, enguany ja hi ha tres equips que des de fa un parell de setmanes juguen simplement per dignificar la competició, el bon nom del club i també per anar donant entrada als joves.

El Catalunya D, condemnat sense remei, ha jugat un digne encontre al Tres Peons, contra el seu equip D, coincidint amb el nostre primer equip. El resultat final, 5-3, no té cap transcendència en la classificació, però almenys deixa bones sensacions del bon moment d’alguns jugadors, com Julián García-Lavernia.

Presenciant la debacle de l’equip B, hi havia el Catalunya E, que jugava amb el Sant Andreu C, i perdia també, però almenys de manera més digna: 4-2. El repescat de darrera hora, Miquel Solé, feia l’únic punt sencer de l’equip. A destacar les taules lluitades del nostre infantil Marc Ayllón.

Finalment, l’equip F ben poc ha pogut fer en el seu nou desplaçament al Maresme: ha caigut 3,5-0,5 enfront de l’Amistat de Premià B. Només ha rascat unes taules la Lourdes Porta, que segueix amb la seva bona dinàmica de les darreres rondes.

Només queda un acte: la novena ronda després de l’aturada de Setmana Santa, que serà decisiva per als equips B i C. Esperem que si, després toca propina, sigui només per l’equip C en forma de final catalana.

Jordi Morcillo

Crònica Ronda 7

Ronda 7: Millor tard que mai

L’equip A del Catalunya ha jugat el seu millor matx, probablement, d’aquesta temporada, en un moment en què era vital (no per l’objectiu que volíem inicialment, però vital) i contra l’equip que havia comandat el grup amb molta autoritat fins ara: el Banyoles.

La victòria del Catalunya per 6-4 serveix per dues coses: per acostar-se a la permanència fent un pas de gegant (1 punt en dues rondes serien suficients) i per sacsejar el grup per la part alta: ara per ara s’ha comprimit el capdavant del grup amb quatre equips separats per mig punt. De ben segur que en altres llocs hauran celebrat el nostre triomf quasi tant com nosaltres.

Els banyolins han presentat una alineació força habitual del que portem de temporada: han jugat dos dels seus tres titulats internacionals (avui Aroshidze i Libiszewski), mestres catalans a la part central i jugadors solvents per darrere, si bé no era el 10 ideal (tancaven amb el 13). Per part nostra, la baixa de Rubén Martín va modificar ahir la nostra alineació en només un tauler i la convertia en el tòpic de sempre, que fins avui no s’ha complert: “érem superiors per sota”.

Avui sí: la victòria s’ha cimentat en els darrers taulers (4 dels 5 últims punts), i en aquest sentit els primers punts sencers de David Vigo i Luis González aquest any han estat providencials. Especialment valuosa ha estat la victòria de Luis González, la primera no només d’aquest any sinó des del seu retorn després de 13 anys inactiu. La seva presència en algunes classes als més joves i a la Lliga fan d’ell ja un home plenament integrat a la dinàmica del club: ho celebrem!

Amb l’única derrota de Dalo contra el GM Libiszewski, la resta de jugadors ha mostrat molta solidesa, assegurant partides en forma de taules per no fer perillar el match, com ha estat el cas del nostre número 1 el GM Herminio Herraiz, que en una bona partida contra l’altre GM, Aroshidze no s’ha deixat sorprendre tot i el seu estat pseudo-gripós.

Ara resten dos matxos contra un equip quasi sentenciat (el Tres Peons B) i un altre amb l’aigua al coll (el Sant Feliu). Un punt és suficient per seguir a Primera, però intentarem evitar conformismes i acabar en una posició més digna de les que ens hem mogut durant tot el grup.

Catalunya B: o proesa, o carambola…o playoff

Tercera derrota consecutiva de l’equip B, en aquest cas contra el líder La Lira (3,5-6,5), que fa que el marge assolit al principi sigui cada cop més petit. Els de la Lira s’han presentat al Casinet sense els seus habituals 1 i 2, però tot i així els deu jugadors alineats eren superiors a nosaltres i per tant la derrota entrava en els pronòstics.

No obstant, durant bona part del matx, hem anat manant en el marcador i tenint serioses opcions d’assolir els màgics 5 punts de l’empat. Si bé és cert que aquest avantatge s’ha assolit després de dues conservadores taules (Alex Reyes i Pedro Serrano) i una afortunada victòria meva al primer tauler, després que el meu rival, David Rueda, cometés una imprecisió als apurs de temps quan la seva posició era molt avantatjosa. He de dir que, al marge del resultat, m’ha fet molta gràcia trobar-me’l cara a cara en un tauler 20 anys després: el curs 95-96, quan jo tenia 17 anys i ell 11, vaig fer els primers passos com a monitor d’escacs en una escola i ell era entre els alumnes. M’alegra saber que (tot i el regal d’avui) els alumnes van superant els professors i, sobretot, que ara és ell que dóna les classes a l’escola.

Tornem al matx: amb el 2-1 al marcador, els 5 punts semblaven factibles: Magí Bernat i Maspoch duien peó de més. Alejandro Calderón tenia partida oberta, igual que Jorge Rodríguez. I només estaven pitjor Marc Petit i Marc Torres, però no definitivament perduts. La Lira ho ha hagut de suar, però d’aquestes opcions de victòries, només s’ha materialitzat la del nostre jove més en forma: Magí Bernat, que ha guanyat un altre cadet (Alejandro Sama) al 10è tauler. La resta, tot s’ha girat: Jorge Rodríguez guanyava peça però el seu rival (Garcia i Riera) tenia forta pressió amb els peons, que l’ha fet guanyar. Alejandro Calderón es ficava en una xarxa de mat, mentre que les dues partides amb mala pinta es confirmaven com a derrota. Només Marc Maspoch ha sumat mig punt i d’aquí el resultat final.

Una setmana més, seguim amb la mateixa tònica: nosaltres no sumem, i els de sota van sumant intermitentment. Ara un, ara l’altre…d’un en un, o de mig en mig. Si l’equip no puntua amb dos dels equips de dalt (Sant Andreu o Llinars) no dependrà de si mateix per salvar-se i haurà d’esperar combinacions de resultats difícils de produir-se. I si això no passa, el 17 d’abril tocarà tornar a treure els taulers per jugar un playoff que convindria evitar, ja que els segons dels grups de Preferent solen ser molt i molt durs de pelar.

El C, a dos passos de l’èxit

L’equip C tenia avui a priori el matx amb l’equip més ben classificat dels que els quedava. L’Abrera, equip de zona mitja-alta, podia ser una amenaça si els nostres no estaven fins. Però, en primer lloc els nostres han estat fins. I d’altra banda, ells han vingut amb un home menys. Tot plegat, ha desembocat en un 7-1 sense pal·liatius que manté els nostres a la cresta del grup, però encara amb el mínim marge de mig punt contra els perseguidors Sitges B i Vilafranca B.

Amb les matemàtiques a la mà, els nostres podrien ja pujar la setmana que ve, però els dos candidats haurien de perdre, cosa que sembla improbable. Per tant, a seguir picant pedra i punts. A destacar, en aquest equip, la presència d’un dels dos pitxitxis del club, l’Eduard Roche, que juntament amb Magí Bernat acumulen 5,5 punts.

El segon descens en 9 temporades

Ja era sabut i inevitable, però avui l’equip D ha consumat, de manera definitiva i inevitable, el seu descens de nou a Segona Provincial. El rival d’avui era el líder del grup, l’Escola d’Escacs de Barcelona B, que sovint presenta alineacions que serien competitives a Segona Divisió (a l’estil del nostre B). El resultat final, 1,5-6,5 certifica el seu ascens matemàtic (la nostra enhorabona) i el nostre segon descens, sumant tots els equips del club, en les darreres 9 temporades (2008-2016), contrastant amb una quinzena d’ascensos. Estadístiques al marge, esperem que la xifra de 2 es mantingui un any més i els dos primers equips ho acabin d’arreglar, si pot ser la setmana vinent.

D’altra banda, mirem de vessar una mica de llum en aquest equip: per una banda la bona partida de Julián García-Lavernia, tot i perdre, contra un jugador amb 400 punts d’elo més, al primer tauler. I per l’altra, la victòria del nostre infantil Víctor Hidalgo al darrer tauler: la seva progressió és molt notable i ja és un habitual dels equips de sota aquests últims diumenges.

Qui no engreixarà les estadístiques d’ascensos serà l’equip E, que avui tenia quasi la darrera opció d’enganxar-se al tren de l’ascens, però que ha cedit 2-4 contra el sòlid Foment D. De res ha servit el punt (un cop més) de l’enratxat Manuel Belmonte al primer tauler. Ara ja, D i E podran fer com l’equip F: a jugar per pur plaer.

I finalment, el quart líder que visitava avui el Casinet era l’Escola d’Escacs C (juntament amb el seu B, la Lira i el Banyoles), i tal com el seu segon equip tampoc han tingut pietat dels nostres. El resultat final, 0-4, és incontestable, tot i que les diferències teòriques no ho eren tant.

El Casinet no tornarà a veure Lliga fins d’aquí quatre setmanes (amb l’aturada de Setmana Santa). Esperem que llavors sigui un dia de celebració, festiu i relaxat, però el cap ens diu que en molts casos ho haurem de suar fins la darrera ronda.

Jordi Morcillo

Derrota sense pal·liatius

Catalunya F 0 – 4 Escola d’Escacs de Barcelona C

Avui el cronista serà lacònic. Hem perdut i, com diria el mestre de cronistes del club, el Jordi Morcillo, la derrota és de les que fan mal. No hi ha molt a dir, a més, m’espera un munt de feina a casa –i no és fugir d’estudi, més aviat el contrari. Què puc dir ara? Avui no puc ni cantar per animar l’equip ni una victòria solitària, ni unes tristes i casuals taules.

La Màxima i el Juli han perdut peça menor. I la resta de la partida l’han jugada a la pota ranca. El Juli, de fet, ha regalat la peça –no l’hagués perduda si hagués mogut primer el rei i després la torre, un simple ordre de moviments-, ja que si no l’hagués regalada, hagués perdut els dos peons centrals i un cavall –esperem que les anàlisis posteriors confirmin els càlculs, perquè si no s’estirarà els pocs cabells que té malgrat tenir-los ben curts. La Màxima combativa fins al final. Bones jugades després de la pèrdua, però amb planys perquè eren coixes. La Lourdes semblava que ens anava a salvar l’orgull amb unes taules i que també ens anava a donar una nova lliçó de joc fi, però una badada, pura badada, li han fet perdre una torre. I una altra partida a la pota ranca. I la Núria també ha perdut –aquest cop no he pogut veure gran cosa, ja tenia prou feina amb la meva partida i la meva coixesa.

Ben curiós el final de la partida del Juli: plega, ja no pagava la pena continuar i un minut després de recollir veles ha sonat el mòbil del seu adversari! Això dels mòbils sembla una mena de verola sonora! Caldria registrar les partides perdudes per culpa del paràsit digital i premiar qui al final de l’any n’hagi perdut més –si hi hagués un gran empat, caldria esperar dos o tres anys- i, també, atorgar una satisfacció al qui n’hagi guanyat més. A veure si algú de la Federació recull el guant. I si publiquen el resultat de manera prou visible, potser la gent l’apagarà com cal.

Juli Bernat

Crònica Ronda 6

Ronda 6: Objectiu permanència

Ni les matemàtiques ni –molt menys- les sensacions diuen una altra cosa. El Catalunya no ha aconseguit sortir del sotrac inicial en què es va ficar i, ara sí, passades sis rondes no té més remei de lluitar per aconseguir els punts que falten per seguir a Primera Divisió un any més.

La derrota d’ahir contra l’Ateneu Colón (5,5-4,5) es podria incloure dins les previsions lògiques, per la dificultat del matx però certifica una setmana més que l’equip és una ombra d’aquell bloc que va assolir l’ascens fa dos anys, o fins i tot del que va lluitar dignament a Divisió d’Honor abandonant-la només per una quantitat ridícula de punts de desempat.

Feia quatre anys que l’equip no acumulava tres baixes en el seu teòric 10 titular, però malgrat això les alineacions assenyalaven un matx igualat. Qui sí va portar el seu 10 de gala, en canvi, van ser els de Poblenou per primer cop en aquesta Lliga. La seva lluita és, ja definitivament, la lluita per l’ascens.

El matx va començar com tota la resta de matxs anteriors (exceptuant la victòria a Tàrrega): amb desavantatge, per culpa dels nostres taulers de sota, que una vegada més no donen consistència a l’equip. Si la part de davant aguanta bé els cops i els taulers del mig (sobretot el pitxitxi Pau Juan) estan en bona forma, per darrere novament ens entra aigua per tot arreu: aquesta vegada mig punt en les quatre darreres taules.

Amb 3-1 al marcador (únic punt de Rubén Martín i derrotes meves, de Vigo i de Serrano), l’equip però no va perdre la cara i Pau Juan remuntava una situació complicada després d’una qualitat de més sobradament compensada. Poc després, Ballesteros guanyava per temps una partida en què ja no estava millor i dues taulers (Dalo i Amigó) posaven un esperançador 4-4. Esperançador perquè el nostre 10 Alejandro Sáez semblava portar un final de torres entre millor i guanyador, i Joan Canal intentava dificultar la sortida de peces de Jordi Moreno, que duia peó de més. Podíem pensar, durant molta estona, en el X2, però va ser 1: a Sáez se li va esfumar l’avantatge i va entrar en taules mortes i Moreno va sortir de la cova, amb simplificacions precises i peó de més, guanyant el seu final de torres.

Si l’equip no dóna la talla contra el líder Banyoles, la setmana vinent al Casinet, caldrà jugar-se el descens contra els dos rivals directes: Tres Peons B i Sant Feliu. Sona estrany, però la realitat és aquesta i cal assumir-la amb seriositat. La categoria que pertoca a aquest club, per plantilla, història i massa social, és la Primera, i cal lluitar-la amb tota humilitat.

El Catalunya B ja treu aigua de la barca

Les baixes de l’equip A i altres pròpies de l’equip B han fet que el segon equip anés força debilitat al Guinardó, en el seu enfrontament amb el Maragall, un equip que va començar relliscant però que ja ha trobat el ritme guanyador.

Després de la segona derrota consecutiva (7-3), l’equip ja cau a la sisena posició, i tot i que els equips de sota encara estan a una certa distància, els calendaris són oposats i els càlculs són clars: si l’equip vol evitar la 8a posició haurà de superar-se i puntuar contra algun dels tres candidats a l’ascens als quals s’enfrontarà a partir d’ara. No podem esperar que els altres resultats ens salvin.

Tant de bo s’encomani a la resta de jugadors la bona forma d’uns pocs, com per exemple dos dels Marcs (Petit i Torres), els únics que avui han assolit el punt sencer.

El C recupera el camí de la victòria

L’equip C, després del revés de la setmana passada, no tenia una altra que guanyar un matx darrere un altre, per no veure compromesa la seva primera posició al grup, l’única que val.

Dels quatre rivals que queden, aquest era dels més perillosos: el Sant Martí D. Donat el fons d’armari dels equips santmartinencs, les alineacions que puguin portar sempre són una incògnita i poden plantar un equip terriblement competitiu com un altre totalment desplomat, en funció dels interessos de la resta d’equips. Avui no ha estat ni una cosa ni l’altra, però els nostres eren netament superiors i ho han demostrat guanyant 2-6. Caldrà guanyar tots els matxs, si bé només l’Abrera sembla un rival que pugui inquietar-nos (sense desmerèixer els altres).

Els equips D i E continuen la seva marxa invertida i ara per ara el millor que podria passar és que invertissin categories. La salvació del D ara per ara inclou combinacions astronòmiques insòlites i resultats esportius, com per exemple guanyar l’Escola d’Escacs B (un equip que podria competir a Preferent o Segona) i per tant és probable que la setmana vinent el descens sigui matemàtic. Avui ha tocat patir (6,5-1,5) contra el Cornellà C. Però això és el campionat per equips i la funció d’aquests jugadors, que per cert cal aplaudir, és permetre altres equips anar forts per assolir uns objectius que per al D són una quimera. Qui vulgui pujar elo o tenir rivals senzills, que busqui opens, que n’hi ha un munt a casa nostra.

Finalment, empat de l’equip F contra l’ONCE C, que ha presentat un jugador menys (2-2).

La setmana que ve, un altre dia difícil d’afrontar al Casinet: falta fons d’armari, ja que el gruix dels jugadors porten molts anys jugant un percentatge de partides proper al 100% i l’esgotament es nota. Però cal estar a les verdes i a les madures: l’esport ho vol.

Jordi Morcillo

Déu n’hi do nois, prou bé que ho fem

ONCE Barcelona B 2 – 2 Catalunya F

Els quatre membres de l’equip F s’esperaven dues tempestes: una la meteorològica i l’altra, l’escaquística. Semblava que plouria força i no ha plogut gens, fins i tot els ha acompanyat un sol a llengotades escarransides, però al capdavall sol, tant a l’anada com a la tornada. I també, si tenim presents els comentaris durant la setmana, semblava –més aviat temien- que segons quina fos l’alineació de l’ONCE Barcelona B, el nostre equip F sortiria escaldat. I no ha estat així, ja que malgrat el 2 – 2, resultat prou bo, qualsevol que hagués vist les partides de ben segur que diria que l’equip F ha tingut a l’abast l’1 – 3. Déu n’hi do!

La Màxima, la nostra primer tauler, no ha suat gens: no se li ha presentat el senyor Daniel Barroso, sempre bé de gust jugar i no fer el viatge en va, malgrat tot el punt anirà molt bé i, a més, prou que se’l mereix la Màxima –tingueu present que a l’energia i les ganes de la Màxima cal contraposar els comentaris d’alguns companys de l’absent, “s’haurà adormit”, bé, cada casa sap com jeu son fill! El nostre segon tauler –a més d’amatent cronista- ha jugat una partida que si arriba a acabar en victòria hagués celebrat amb focs d’artifici, de veres. Ha lluitat contra una siciliana amb les noves armes que ha anat estudiant per treure-li el verí, tingueu present que no fa ni un any sempre perdia contra la siciliana, sempre, i ara ja no. Però aquest cop el seu adversari ha hagut de donar la qualitat perquè si no perdia de totes totes, sortia mat imparable si no la donava. De fet, si no arriba a ser per una imprecisió en les columnes a i b, en concret si Juli arriba a avançar el peó de a a temps, fer a3-a4, els peons de a i de b negres haguessin quedat bloquejats i, aleshores hagués guanyat. Penseu que s’ha arribat a les taules perquè s’ha fet repetició de jugades, ja que el senyor Jordi Arcas no podia fer una altra cosa, per evitar el mat. Malgrat tot el Juli no podia consumar-lo del tot a causa de l’amenaça que suposava la possibilitat que les negres coronessin, no valia a badar. La Lourdes, la nostra tercer tauler, ha estat a punt de guanyar el simpàtic i empàtic senyor Josep San Isidoro –i també una mica rei de la picardia, ja que s’ha deixat la gravadora i no ha piulat, i nosaltres no ens n’hem adonat, potser per la quantitat d’atuells que hi havia sobre el tauler i per les diverses maneres que tenien d’anotar, però que no anoti, no és correcte, no farem sang, prou satisfets que hem sortit. La Lourdes ha collat el seu adversari, fins que s’ha arribat a una posició de difícil avaluació al primer cop de vista per a jugadors del nostre nivell, ja que la victòria de la Lourdes depenia d’un llunyà alfil que si viatjava fins a una casella d’una banda batia una diagonal que desballestava tota defensa adversària amb la torre –certament era una moviment força invisible- i que desembocava finalment en la pèrdua neta d’un cavall de l’adversari o en la coronació d’un peó de la nostra jugadora. El senyor San Isidoro, malgrat no percebre els riscos de manera concreta, la Lourdes tampoc no veia la gran amenaça que podia generar l’alfil, ha aprofitat la pressió del temps per demanar taules i la nostra jugadora molt encertadament les ha acceptat, penseu que considerava que els factors temps, cansament i complexitat ja pressionaven massa i que certament ja havia fet prou bona partida. La Lourdes és a ben poc de fer grandíssimes partides: té paciència, és metòdica i fila prim, només li falta una mica de tàctica i tenir uns mínims de capacitat a l’hora d’avaluar una posició –encara serà primer o segon tauler de l’equip i delegada i cronista, que prou sap de lletra, que li prendrà glòria, papers i feina al Juli! Tant de bo! La Núria, la nostra quarta tauler, ha tingut la pitjor sort, ha perdut, i sobretot ha patit el mal anomenat SAACC –síndrome d’acabar atabalada contra un cec. Prou sabem tots que no és gens fàcil acostumar-se a moure tots dos bàndols del tauler, sentir les jugades cantades, no equivocar-se cap cop. De ben segur que amb més ofici se’n sortirà millor contra els invidents, tots hem passat per aquest tràngol.

Resum: bones instal·lacions i un resultat que afalaga molt els nostres jugadors, penseu que és un empat obtingut des de posicions dominadores i no pas des de situacions agòniques salvades de manera extrema. La propera setmana juguem contra l’Escola d’Escacs de Barcelona C, els primers, nosaltres els sisens, però penso que ara ens sentim més segurs de les nostres possibilitats, déu n’hi do les partides amb cara i ulls i que hem jugat, juguarem a casa i amb ganes, sens dubte, no és excés de confiança, és la consciència que a la tercera provincial, grup II, ningú no lliga gossos amb llonganisses i que nosaltres no som aneguets lletjos.

Juli Bernat

Crònica Ronda 5

Ronda 5: Ampolles a la meitat…

No ha estat, ni de bon tros, una ronda positiva pel que fa a resultats en els nostres equips. Un cop passat l’equador de la competició, quasi tots els nostres equips estan una mica més lluny de l’objectiu inicial. No obstant, en aquestes quatre rondes que queden hi ha motius encara per a l’optimisme, ja que l’ampolla es pot veure mig plena o mig buida.

El Catalunya A rebia un dels candidats a l’ascens a Divisió d’Honor, que igual que nosaltres, ha patit alguna relliscada en aquestes primeres rondes i se situava també a la zona tèbia de la classificació. Com era previsible, els del Vallès han vingut amb les seves armes, cosa que ha fet que el matx s’assemblés força al de la setmana passada a Reus. Amb una dificultat afegida: el seu primer tauler és tot un primera espasa; ni més ni menys que el MI Tomy Asís, actual campió de Catalunya. La resta de l’equip, força veterania de diversos Mestres Catalans i alguns joves solvents.

El resultat final, empat a 5, deixa els dos equips en terra de ningú, no ens serveix a nosaltres per a acostar-nos a les dues primeres places, però per moments hem estat ben a prop de la derrota. El matx s’ha desenvolupat força paral.lel al del diumenge passat, sempre amb desavantatge en el marcador, de 2 o 1 punt en contra. Amb el 3-4 reflectit al marcador durant una bona estona, Luis González tenia un final amb torre i alfil per banda potser un pèl inferior, Ballesteros entrava al final amb qualitat de més i la partida incerta era la de Salva Dalo al segon tauler. Curiosament, els dos jugadors han sondejat als delegats la possibilitat de fer taules, tot i que els capitans, conscients que les taules durien probablement a un empat global força estèril, han incitat els jugadors a seguir i buscar el punt sencer. Finalment, després de molt patiment, s’han confirmat les taules de González, la victòria de Ballesteros i l’empat de Dalo ben apurat.

L’ampolla mig buida indica un resultat insuficient, una dinàmica encallada i un calendari amb dues rondes de molta pujada. No obstant, algunes dades i sensacions, ens fan encara albergar un bri d’esperança: per exemple, la bona forma d’alguns jugadors de l’equip, especialment la de Pau Juan, que ja encadena tres victòries seguides. I l’altra dada, més supersticiosa: la puntuació actual, 2,5/5, és la mateixa que duia l’equip aquestes alçades el 2014, quan llavors va aconseguir guanyar les quatre darreres rondes, colar-se al playoff d’ascens a la màxima categoria i guanyar-lo. Molt difícil, però no impossible!

El Catalunya B entra al camí de pedres

El segon equip ha patit la seva tercera derrota en 16 rondes que porta en aquesta categoria, i la primera de la temporada, contra l’experimentat equip de l’Ideal Clavé, un equip cridat a lluitar per l’ascens però que també havia cedit algun punt contra pronòstic.

Tot i que no ha estat un bany sense pal·liatius, poc abans de les 13h ja s’ha vist que la majoria de posicions dels locals s’anaven asfixiant, segurament per un excés de conservadorisme. Així s’han anat succeint la majoria de derrotes dels locals, intercalades amb algunes taules que tampoc han estat fàcils d’assolir (com les de David Vigo, Marc Torres o Marc Petit). L’únic punt dels locals l’ha posat el jove Magí Bernat, que avui debutava a l’equip B, després de resistir bé la iniciativa del seu rival i contrarestar correctament un sacrifici erroni. La partida més alegre l’han protaginitzat els dos Martín, David (local) i Carles (visitant), on el jugador del Catalunya ha sacrificat de tot per fer mat, cosa que no ha aconseguit, tot i que sí ha pogut recuperar el material suficient per arribar a l’empat.

L’ampolla mig buida diu que les quatre rondes que queden, en previsió a l’objectiu inicial, són d’allò més difícils, i que els 3,5 punts actuals són insuficients per allunyar-se de la 8a posició. L’equip, tot i que ha puntuat molt bé els primers dies, no té la solidesa que tenia l’any passat, i per tant tocarà prémer les dents. És el que té jugar contra els equips que, fa ben pocs anys, eren rivals habituals del nostre A.

Si la mirem mig plena, en canvi, el calendari ens dona la possibilitat de tenir quatre match balls per assolir la permanència, i que malgrat la dificultat, un dia inspirat ens pot donar el premi. I finalment, cal afegir que els nostres joves, habituals en els últims taulers de l’equip, estan deixant el llistó ben alt i no desentonen en absolut.

El C es queda sense marge

A l’equip C li ha tocat també conèixer la derrota per primer cop avui, cedint contra el Sitges B (3-5). L’avantatge de 1,5 punts a la classificació sobre diversos equips ha quedat reduït a només mig, i per tant, el comodí que hi havia ja s’ha esgotat i ara tocarà fer com l’any passat: guanyar-ho tot. El calendari encara presenta alguna dificultat important, i de ben segur que els equips com el mateix Sitges B no donaran treva. L’ampolla mig plena diu que el Catalunya C, afortunadament, depèn de sí mateix.

Qui no pot omplir l’ampolla de cap manera, setmana rere setmana, és l’equip D, enquistat a la cua de la classificació amb zero punts. Si fins ara podíem qualificar les derrotes de força dignes, avui l’equip ha caigut sense pal·liatius: 0-8 contra l’equip Peón Doblado de Cornellà, amb una alineació perfectament de Preferent, enfrontant-se al nostre debilitat equip. Els esforços per salvar l’equip, a base de reforços, podria ser encara més perillós, ja que posaria en perill la bona marxa del C. Per tant, caldrà alguna cosa més que un miracle, tot i que un descens, ja ho hem dit en altres cròniques, no seria cap drama.

Ben diferent ha estat el matx de l’equip E, un 6-0 sense pietat contra el veterà equip del Sant Cugat C. Amb 3,5 punts, les aspiracions d’ascens segueixen sent tímides, pendents d’alguna carambola, mentre que ja és tècnicament improbable passar angúnies per baix.

Finalment, bona victòria de l’equip F (3-1) contra el Diagonal Mar B, amb victòria de les tres senyores i derrota del senyor.

La setmana que ve, novament, jornada clau per no perdre més pistonada, cosa que en alguns casos podria resultar definitiu.

Jordi Morcillo

Capítol primer: les tres senyores Vera, guanyen

Catalunya F 3 – 1 Diagonal Mar B

Sí senyor –o més aviat, sí senyores- si les setmana passada l’equip F feia club assumint un llarg desplaçament, aquesta setmana res no l’ha aturat fins aconseguir la victòria. I l’han aconseguida les tres senyores, com si fossin una trinitària reencarnació de la històrica Vera Menchik. Primer la Núria Castellvell ha liquidat la seva partida en només nou moviments, la seva adversària semblava que feia una partida a part, com si no tingués en present les evolucions de la Núria. Ni tan sols quan, amb el rei enrocat, el peó de g2 estava amenaçat per un cavall i la dama, ha vist el mat imminent. Només la podia salvar g3 de moment. I diem de moment, perquè el material de la Núria anava ben dirigit cap a l’enroc enemic. Felicitem la nostra quart tauler. Després la Lourdes, la nostra tercer tauler, ha guanyat amb contundència ja que ha destrossat l’enroc de l’adversari: l’ha despullat de peons i ha elaborat un mat propi de l’era romàntica dels escacs, arriscant i fent filigranes. El cronista li ha comentat que tenia una línia més senzilla i menys arriscada a través d’un escac que li permetia guanyar primer alfil, després torre i finalment peó amb la dama que, a més, molt possiblement desembocava en una posició que li permetia canviar la dama per l’última peça adversària, una torre, i la deixava amb dues torres, i diverses peces menors contra rei i peons. Però que calli el cronista, ja que el mat de la Lourdes ha sortit endavant, i si es demostra que era imparable amb les anàlisis posteriors, doncs ben fet, visca la nostra jugadora perquè té la perícia i la passió del segle XIX, època de gestes agosarades i elegants com el mat que ens ha regalat avui. Després la Màxima ha brodat una victòria gegantina: en una posició difícil, amb els reis com qui diu amb un sol peó davant, ja que n’hi havia de doblats, i tots dos en el flanc de rei mentre tot de peons s’encaraven en singular equilibri en el flanc de dama, només destorbats per la dama i un alfil per bàndol –no recordo bé que ha passat amb un cavall per jugador-, ha aconsguit passar la dama blanca a la columna h i amb l’ajuda del peó en g6 ha engaltat un Dh7­­+, ja que el rei era a g8, que condemnava les negres a la derrota i han abandonat. Quina habilitat i capacitat de càlcul demostra la nostra primer tauler en els grans moments! Ja voldrien molts jovenets jugar com ella! I la partida del nostre segon tauler, el Juli, ha tancat el matx, una derrota merescuda. Primer semblava que aconseguia desllorigar els peons del flanc de rei de l’adversari mentre mantenia un centre sòlid, però després ha mogut molt malament els seus peons de l’esmentat flanc, tot fruit de càlculs erronis que pensava que despullarien el rei adversari de peons, però l’únic que ha aconseguit és atorgar la iniciativa a les torres adversàries; finalment, un altre error de perspectiva, ha permès una descoberta que li ha fet perdre una peça menor. I torre contra torre i cavall i dos peons de més són tard o d’hora la derrota. Al seu adversari només li ha calgut avançar el peó passat fins aconseguir coronar-lo, ja que l’altra solució era lliurar la solitària torre.

Capítol segon i heterodox

Visca el Vigo i el Morcillo!

Porto tota la setmana tocant els nassos a la gent: dijous, al David, preguntant-li com és que el Magí Bernat ha de jugar a l’equip B –pensin que a mi lletres com A o B em fan molt de respecte, sóc un simple F. Avui diumenge ha tocat al Morcillo la mateixa cantarella. Segona divisió, mare meva, per al pardalet de casa! Però qui estava equivocat era el cronista: l’equip B ha patit cinc derrotes, quatre taules i una victòria, la del Magí! Vaja, hem tornat a veure el Magí de Sants 2015. I el cronista, quan ho ha vist, ha tornat a ser el soci més políticament incorrecte de la sala i ha demanat que la resta de l’equip prengui com a exemple el Magí –cal dir que fem trampes, cada matí, i encara més els dels dies que juga, el Magí pren un esmorzar secret que li elaboro com si fos una mena de poció màgica del Panoràmix, galetes untades amb una crema de fórmula que amago a tothom i que fa prodigis quan juga a escacs i si no us creieu que és efectiva us dono la prova definitiva: jo no en prenc. Per tant, el David i el Jordi avui han guanyat una plaça a la divisió d’honor del santoral. I jo, a can Pistraus.

Juli Bernat

Crònica Ronda 4

Ronda 4: El Catalunya segueix viu

La quarta jornada de la Lliga comportava un segon llarg desplaçament consecutiu: en aquesta ocasió visitàvem el Reus Deportiu, un històric amb llarga trajectòria a Divisió d’Honor i Primera, en un matx on si ells portaven l’equip titular es presentava molt igualat.

I, efectivament, el Reus ha presentat el millor equip de la temporada (de l’1 a l’11 amb la sola baixa d’un jugador que no sol jugar), per tant conscients per a ells que guanyar avui els feia donar un cop d’autoritat i presentar candidatura a l’ascens. Per part nostra, no hi havia una altra: guanyar o guanyar, en cas contrari, les opcions eren íntegrament de permanència. Amb la soferta victòria in extremis (4,5-5,5), l’equip se situa a la zona mitja de la taula i allunya – de moment- alguns fantasmes del descens.

La victòria d’avui ha estat de les més difícils i sofertes que porto en les meves onze temporades jugant al primer equip (ara de forma més ocasional). En primer lloc, pel tipus de rival: gent amb un elo semblant o lleugerament inferior al nostre, però un elo contingut al llarg dels anys pel fet d’haver-lo posat en joc a les categories altes, no pas en opens de baix nivell mitjà. D’altra banda, tampoc recordo recentment un matx on les primeres partides acabessin al voltant de les 13h. I, finalment, en els apurs de temps, finals de prop de 70 jugades, tres partides que inclinarien la balança a favor o en contra amb un 4-3 al marcador.

L’equip ha lluitat com mai aquesta temporada, però cal dir que novament s’ha evidenciat que bona part dels jugadors no estem fins: costa decantar les bones posicions i costa aguantar posicions difícils. Sobretot, en els taulers de baix, on només hem rascat tres taules; 1,5 de 5 és un pobre bagatge per l’equip que teòricament té la línia de darrere més forta del grup. Però, novament, l’elo no ho diu tot. Com a nota positiva, tot i la derrota, la primera partida com a visitant de Luis González, que poc a poc va entrant en la dinàmica de l’equip i del club (aquesta setmana re-debutava també com a professor amb els nostres joves).

Per sort, la nostra davantera ha tornat a donar la talla: Hermes Dalo va agafant el toc i ja porta dos triomfs seguits en el gens fàcil segon tauler. El seu punt ha permès seguir vius al matx durant molta estona, fins que a les 13,30h el marcador assenyalava un inquietant 4-3 amb finals vius i pocs segons als rellotges. L’única partida mínimament clarificada era la de l’Herminio Herraiz, que ha anat progressant amb el seu avantatge de dos peons. A les altres dues, Rubén Martín tenia un final de cavall contra alfil que no pintava bé per al nostre jugador. I, en Pau Juan, amb torre i cavall per bàndol, i pocs peons, prenia riscos per buscar una xarxa de mat. Riscos sobretot perquè feia algunes jugades amb pocs segons al rellotge, i amb cavalls saltant ja se sap… Mentre Rubén anava igualant el seu final, en Pau ha rebut informació que “les taules ens estaven bé”, en clau de permanència, però que fes el que cregués. Afortunadament, ha intentat buscar el detall guanyador i l’ha trobat.

Un cop confirmada la victòria d’Herminio i les taules de Rubén (4,5-4,5), en Pau ha triangulat amb molta precisió deixant el seu rival en xarxa de mat, que només podia evitar sacrificant la qualitat, però entrant en un final perdedor. Triomf per al nostre jove insígnia i triomf vital per a l’equip.

La seva valentia d’avui recorda a una de les seves primeres aparicions a l’equip A: el 2011, a Segona Divisió, l’equip va jugar amb foc amb un dels filials Jekyll & Mr.Hyde del Sabadell (el C), ben armat per a l’ocasió. Amb idèntic marcador, en Pau, de llavors 14 anys i poc més de 1900 d’elo, va arriscar de manera similar, deixant-se fins i tot coronar, per trobar una xarxa de mat amb torre i cavall. El rival, però, tenia poc més de 1800. Ara, ell i rival amb més de 2300, segueix oferint aquest plus a l’equip. I per molts anys!

Passat el Tourmalet de desplaçaments, ara ve un triplet de rivals candidats a l’ascens que seguiran marcant la nostra sort al grup: Sant Cugat, Ateneu Colón i Banyoles.

Catalunya B o el llop amb la pell de xai

Cada setmana que passa destaquem que el Catalunya B, al difícil grup III de Segona Divisió, segueix sumant punts de coixí per a la permanència. Que les baixes respecte a l’any passat han debilitat l’equip, que els rivals són de més entitat… En qualsevol cas, el nostre segon equip porta millor torneig, ara per ara, que l’any passat (duia 2,5 de 4). Amb la victòria avui a Montmeló (4-6) s’ha imposat a un altre rival que en bona lògica havia de ser-ho per la permanència.

Amb 3,5 punts de 4 rondes al sac, no hi ha res lligat, però l’equip pot començar a jugar amb menys pressió, encara que fa l’efecte que no n’ha tingut gaire aquestes primeres rondes. Les posicions d’ascens segueixen sent una quimera, però al contrari que l’equip A, aquest B està destacant per: donar ensurts a equips amb més elo; i afiançar els matxos, com el d’avui, a la part de darrere. Avui, per exemple, els 5 darrers taulers han sumat 4,5 punts.

Parlant de Tourmalets, a l’equip li ve ara un non-stop d’equips a priori candidats a l’ascens (quan es va iniciar la temporada): de moment des de la tranquil·litat, deixem que la classificació ens posi on ens mereixem.

Catalunya C davant la seva oportunitat d’or

Amb més sofriment que altres dies, el Catalunya C ha guanyat per al mínima al Gavà (3,5-4,5), un dels equips més forts del grup, amb gent força experimentada. Després d’aquesta victòria, la classificació del grup parla per si sola: el Catalunya C mana amb 4 punts, i darrere hi ha una sèrie de perseguidors amb 2,5, alguns dels quals ja se’ls ha guanyat. Per tant, el marge de 1,5 punts permet fins i tot una relliscada (que esperem que no arribi encara).

La situació és idònia per donar el salt a la Preferent, ja que no hi ha un “outsider” del nivell del Vila Olímpica, el rival de l’any passat que va estar frec a frec per batre’ns al final. A l’equip C, de moment, li afecten menys les baixes que a d’altres equips i això explica la bona trajectòria d’aquest bloc compacte.

Per seguir amb les curiositats històriques, una dada: la llarga cursa del Catalunya, primer equip, fins a tocar el cel de la Divisió d’Honor, va començar precisament a Gavà, el gener del 2010, quan ambdós equips jugaven a Preferent. Amb aquella victòria, es va posar la primera pedra d’una sèrie de tres ascensos en cinc anys.

Que a dia d’avui, el 2016, qui estigui jugant i guanyant al Gavà (cert que més debilitat que llavors) sigui que Catalunya C és per sentir-se orgullosos del club en global.

Els equips de darrere s’encallen

Tot el panorama a favor que té l’equip C, el té en contra el nostre D. Avui ha perdut contra el fort Castellbisbal (5,5-2,5) i ja té un forat de 1,5 punts respecte a la línia que marca la salvació.

Les baixes a tots els equips de dalt, a qui més ha castigat han estat els nostres equips D i E, que podríem dir que han presentat alineacions de circumstàncies. El grup i la categoria venen grans al nostre D: a seguir lluitant, i si es baixa, doncs a jugar amb més comoditat a Segona Provincial.

L’equip E ha caigut amb molta contundència al Congrés (5-1 contra el seu D) i s’allunya del cap de la classificació, però tal com està el grup no pinta la cosa per passar problemes per salvar-se. No obstant, el panorama d’enguany de baixes i debilitament dels equips converteix les opcions d’ascens en pura utopia. Per cert, a destacar novament l’hospitalitat del Congrés, personificada en el seu cap visible Frederic Andreu, que a mitja setmana ja ens va avisar de l’hora que obriria el club i del servei i oferta del seu bar. Òbviament és també una estratègia per fer calaix, però s’agraeix la preocupació per esdevenir un bon amfitrió, cosa que no sempre veiem als clubs d’arreu.

Tampoc ha pogut guanyar avui l’equip F, en el seu desplaçament a Argentona. El seu equip C ha guanyat 3-1, però destaquem el triomf de la Lourdes Porta, jugadora molt compromesa amb el club, com la resta dels companys (Juli Bernat, Màxima Pérez i Núria Castellvell), als quals aplaudim. Potser no poden ensenyar gaire escacs als jugadors dels equips superiors, però sí podrien donar unes quantes lliçons tan senzilles com: “m’agrada jugar a escacs, i si juguem més o més lluny no és tan important”.

Jordi Morcillo

Capítol primer: pesquen el Juli; la Lourdes pesca

Centre Parroquial d’Argentona C 3 – 1 Catalunya F

De veres, avui el cronista es mereix els elogis del nostre magnànim expresident: en sap ben poc d’escacs –només té per ensenyar el llautó en aquest àmbit-, li agrada jugar a escacs –si no, caldria parlar de masoquisme- i va ben lluny en l’àmbit geogràfic –perquè en l’escaquístic aquest pas no em mouré de la tercera provincial. Però comencem pel principi. Després de batre tots els rècords de matinar per jugar una partida de la lliga –he agafat el tren de les 6.43h a Vilafranca, el primer-, després de corregir un munt d’exàmens al tren, després de superar tots els obstacles humans que la vida ens posa davant –el nostre tren a les portes de l’estació de Badalona ha trobat un obstacle humà, us estalvio els detalls-, després d’ajudar a baixar la nostra primer tauler des del tren fins a l’andana de Mataró mitjançant un numeret més aviat de circ –a causa de l’incident anterior hem acabat en el primer vagó d’un altre tren que malauradament ha parat davant d’un tros d’andana a més de mig metre més avall de la porta, i la senyora Màxima ja té una edat i jo nó sóc el Burt Lancaster a la pel·lícula Trapezi. Vaja, semblava que la cosa anava forta. De Mataró a Argentona en taxi, cap problema –només un vehicle de la neteja davant que ens ha semblat pura normalitat. I finalment davant el Centre Parroquial d’Argentona “El Centru”. I aquí he topat amb obstacles que si no eren celestials eren infernals –que el mossèn que hem saludat m’absolgui!

I ara escacs humans, divins i infernals. Pensàvem que la Màxima jugaria contra un be, i en veritat era un tigre amb pell de llop a sota de la de be, ja que el senyor Josep Suari fa molts i molts anys era un jugador de primera –parlo d’abans de l’elo, de fet el senyor Suari és qui ha ensenyat obertures a la resta de jugadors. Jo he fet el més difícil: superar totes les aventures i davant l’excitació de guanyar la quarta partida seguida a la Lliga –duia torre neta de més des del moviment disset i una posició amenaçadora a favor meu- i no superar l’ham que el senyor Joan Catà m’ha posat davant –l’esmentat senyor és un expert pescador de riu- i me l’he empassat com un babau –cura d’humilitat, no val a badar a escacs ni quan es porta un avantatge aparentment definitiu- i he perdut estúpidament la dama –a l’estil primera partida de federat d’un sub 8. Després pura agonia. La Lourdes ha salvat l’honor del Club i de l’equip F i ha guanyat amb autoritat ja que també ha guanyat peça de bon principi i no ha fet ximpleries com sí han fet d’altres. I per últim la Núria que davant una noia jove ha jugat un duríssim partit de tennis, ja que hi ha hagut uns moments que totes dues tenien un grapat de match ball i cap de les dues es decidia a rematar, fins que la jove Ilenia sí que ha rematat la partida.

Capítol segon: després dels taulers la bona taula

La Fonda 107,30 – 4 Catalunya F

¿I què millor que celebrar els mèrits que ens reconeix el Jordi Morcillo davant d’un bon tiberi com si haguéssim profetitzat les seves paraules? Doncs sense saber que ens el mereixíem segons l’expresident perpetu, però intuint que la companyonia, l’hora i el paisatge una miqueta de pessebre d’Argentona eren el moment de sopetes, risottos, arrossos diversos, bacallans, vins i postres. I vinga xerrar, i taxi, i tren, i conversa, i clapadetes, i segon tren i més exàmens per corregir. De ben segur que la propera ronda serà més tranquil·la, més a prop i menys contaminada de desitjos de batre rècords –i aleshores potser no l’espifiaré.

Juli Bernat

Crònica Ronda 3

Ronda 3: El Catalunya salva una jornada perillosa

El primer equip del Catalunya, i també la resta d’equips del club a nivell global, té un calendari que podríem considerar, al llarg de la Lliga, força paral·lel: una primera part amb majoria de rivals en teoria més “assequibles”, però uns desplaçaments que castiguen força les alineacions. I una segona part molt planera a nivell de desplaçaments, però molt exigent pel que fa a força de rivals.

Si a això hi sumem el mal inici del primer equip 0/2, feia del desplaçament a Tàrrega pràcticament un ser o no ser. El handicap del viatge i del dèficit de son, alguns jugadors que tot i jugar no estaven en bones condicions físiques, i a més la bona davantera del Tàrrega, força jove i rodada (Esplugas, Albert Ramón, Israel Campos i Francesc Nieto) eren prou arguments per fer-ho difícil.

El primer escull, el del desplaçament, l’hem superat sense problemes: no hi ha hagut enganxades de llençols i tothom era al lloc i a l’hora convinguda. Bé, no tots: dels 10 jugadors del Catalunya, l’únic que ha tingut retard ha estat el jove Salva Dalo (uns 15 minuts). Això no seria gens estrany, és força habitual, però avui curiosament era l’única persona que havia dormit allà! (ha anat a passar el cap de setmana).

Pel que fa al matx, avui ha passat tot allò que no havia passat en els enfrontaments anteriors: un grapat de partides favorables, que en un moment donat, han començat a veure minvat el seu avantatge per part nostre, però mai fins al punt de tombar-se com en les fatídiques dues primeres rondes. El marcador és prou contundent: 2-8, amb sis victòries i quatre taules. I cap de les partides ha arribat a estar realment malament. El resultat podria haver estat més ampli si no fos per un avantatge molt clar per part meva que s’ha esfumat en simplificacions errònies, i ja sobre “la botzina”, un final de torres jugat ambiciosament per part de Rubén Martín que no ha encertat a trobar un detall guanyador que en altres circumstàncies (sense el viatge ni havent passat mala nit) l’hagués vist amb la gorra. En fi, tant de bo tots els mitjos punts s’escapessin amb el matx a favor.

A destacar avui el bon comportament de jugadors que necessitaven la victòria, com Dalo, Pau Juan, Ballesteros i Amigó. Menció especial per aquest últim, enguany el número 4. Feia dos anys que no guanyava una partida a la Lliga, havent-les jugat quasi totes: clar que l’estadística té trampa, ja que en tot aquest temps li ha tocat defensar el número 1 i 2 en categories tan exigents com la Primera o la Divisió d’Honor. La seva funció d’equip ha estat, i segueix sent, exemplar.

El capdavant del grup segueix estant lluny, a dos punts, més lluny que la cua. I mentre això sigui així, l’equip només pot centrar-se en anar sumant i veure com s’arriba a les darreres rondes. La setmana que ve, desplaçament exigent en kilòmetres i per entitat del rival: el Reus Deportiu.

El Catalunya B segueix sense arrugar-se: 2.5/3

Novament, l’equip B ha ofert la seva millor versió, i tot i els ajustos que cada setmana ha de fer a l’alineació, sempre és altament competitiu. Avui s’ha imposat a un equip A notable com és el Rubinenca, a domicili, per un contundent 3-7, amb la sola derrota del combatiu David Martín, per un error en un detall a l’obertura.

La victòria dels nostres s’ha gestat en els taulers de darrere (4,5 de 5), si bé per davant cal destacar el 3 de 3 d’Alex Sáez, impecable en aquest inici de temporada.

El calendari cada cop fa més pujada, i el grup no s’acaba de clarificar per baix, tenint en compte que el cuer, el Maragall, és dels equips més forts del grup i en bona lògica hauria de sumar molts punts a partir d’ara. Per tant, igual que l’equip va fer l’any passat, no podem parlar de res més que de permanència fins que no sumem un mínim de 4 punts a la classificació. Ara ve un autèntic “Tourmalet” per al Catalunya B, tot i que a favor nostre tenim un excel·lent bagatge en aquesta Segona Divisió, des que la vam estrenar l’any passat: uns 10 de 12 en fase regular. Solvència contrastada.

L’equip C agafa l’autopista

Si un equip té l’objectiu clar, aquest és el Catalunya C. Ja que parlàvem de bagatges, el tercer equip duu ni més ni menys que 11 dels darrers 12 punts que ha jugat. En un matx avançat a dissabte a la tarda (per evitar el sorollós Carnaval de Vilanova), els nostres es van imposar 2,5-5,5 al Gran Penya B.

La setmana que ve, en un altre desplaçament, en aquest cas a Gavà, podria donar un nou cop d’efecte al grup, sense oblidar que hi ha poc marge a la relliscada perquè només pugen els campions de grup. I una derrota és suficient, com van comprovar els nostres l’any passat, per deixar-te fora de combat.

El Catalunya D comença a baixar els braços

Després de dues rondes contra rivals molt superiors, el nostre quart equip tenia una oportunitat, a priori, factible per a puntuar i agafar-se a les poques opcions (cal ser realista) de mantenir-se en aquesta categoria, la Primera Provincial, que ja ha quedat demostrat que li va gran.

Però la setmana ha estat ben negra a nivell de baixes, totes amb motius molt diversos. Però una vegada més, l’equació es compleix: desplaçament, per poca distància que sigui, és suficient motiu per frenar el nombre de jugadors disponibles. I això que parlem d’un desplaçament d’un quart d’horeta, a Sant Boi, però ni així. El còctel resultant d’un dels grups més durs de la categoria, les baixes, i l’aburgesament que s’encomana a alguns dels nostres quan s’ha d’anar a un lloc que no sigui Barcelona fa que la permanència de l’equip D depengui ara per ara d’un miracle. El 7-1 d’avui contra el Sant Boi C ho corrobora, tot i que de ben segur que en David Celma (l’esforçat delegat) i els seus ho han donat tot.

També ha tingut handicaps de darrera hora (en aquest cas, a poca estona de començar), l’equip E, que per malaltia d’un dels seus jugadors s’ha vist obligat a jugar amb 5 jugadors a Vila Olímpica. Tot i això, l’equip de Miguel Ayllón ha arrencat un valuós empat contra el seu equip B. Cal destacar el debut a la Lliga de dos dels joves que puguen amb més ganes: Victor Hidalgo (sub-14), amb victòria; i Adrià Vila (sub-10), amb derrota tot i que mostrant la progressió en el seu joc que fa temps que es va endevinant.

Finalment, l’equip F, amb el seu equip habitual (tres senyores i un senyor) ha empatat al Guinardó, contra el Peona i Peó G (2-2).

Jordi Morcillo

Bones vistes

Peona i Peó G 2-2 Catalunya F

Matx empatat que en algun moment semblava que podíem guanyar. Els aires del turó de la Rovira ni ens han provat ni ens han fet mal. Anar fent. Pas de puça i sense perdre pistonada. I l’equip F va sisè a la tercera provincial, grup 2, i això que no hem jugat encara amb tots els equips que semblen assequibles –n’hi ha diversos amb ben pocs punts –dos amb zero i un amb un, i recordeu que la classificació és olímpica –el Catalunya F en porta sis i mig.

L’inici de l’enfrontament ha estat molt singular: primer un bon conegut del PiP m’avisa que no han arribat tots els jugadors del Catalunya F, cert, però també comprovo que de moment no n’hi havia cap del PiP G. Després comencem els últims, els altres enfrontaments ja havien començat. Cap comentari, cap disculpa, cap atenció, el mateix temps per als de casa com per als visitants. Una mica més hi he de programar jo els rellotges. I durant tota la partida no he sabut qui era el delegat dels altres, un destacat membre del PiP m’ha informat que no hi havia cap problema –és curiós que un dels possibles responsables federatius que potser ha redactat la circular CAT 01/2016 no se l’hagi llegida, el punt 11 és prou clar “Els delegats hauran de constar a l’acta del partit, des de l’inici, perquè després no hi hagin malentesos.” De fet jo semblava el delegat local, feia d’àrbitre, sort que ningú ha tingut la gosadia de renyar-me! I encara més curiós, un cop acabat l’enfrontament, he hagut de descobrir qui era el delegat del PiP G perquè hi posés les seves dades i signés. De veres, l’esperit casolà del Mas Guinardó em fa sentir com a casa, lògic, sóc fill del barri. I ens han tractat com el que som, tercera provincial.

I ara les partides. La Màxima Pérez, el nostre primer tauler, amb negres ha batut amb autoritat el joc de les blanques, després d’uns quinze moviments ja duia dues peces menors d’avantatge, semblava que les blanques dominaven més espai, però no era ben bé així, ja que les columnes de penetració les dominaven les negres i l’espai per darrere dels peons blancs atorgaven un gran domini a la dama i a les torres negres. Malgrat tot la victòria de les blanques ha trigat una miqueta, ja que el rei blanc ha trobat un cert refugi entre peons en la columna h, aleshores s’ha entrat en un joc de desgast que ha deixat sense peces a les blanques. Finalment les negres han fet mat amb dos peons, alfil i dues torres, ara el rei blanc era a la columna a, ha travessat tot el tauler! El Juli Bernat, el nostre segon tauler, amb blanques s’ha enfrontat amb el senyor Josep Saltor, un cavaller del qual cal aprendre molt, és un gran plaer jugar amb ell, amable, distret, vaja, encantador, un té ganes de tenir-lo com a amic. La partida ha estat molt igualada, però moltíssim, i més d’un cop semblava que tot plegat acabaria en taules, però una minúscula diferència en el final a favor del rei blanc –una casella més a prop dels peons adversaris- ha permès que les negres acabessin sense peons i les blanques amb un que coronava per ben poc. El senyor Saltor ha fet un pas de gegant en el seu joc: de ser algú que perdia amb facilitat ha passat a posar ben difícils les coses i només perdre per la mínima. La Lourdes Porta, el tercer tauler del Catalunya F, amb negres ha mantingut igualada la partida, però un error, la dama ha patit una forta restricció, l’ha obligada a canviar-la per una torre. Ha resistit, suposem que buscava les taules, però finalment ha perdut, cal reconèixer l’esforç: la partida ha estat la més llarga de les quatre. La Núria Castellvell, el nostre quart tauler, amb blanques, també ha perdut. Primer ha perdut diversos peons i després la posició s’ha anat deteriorant força, fins que ha arribat la pèrdua de peces i la derrota ha tret el cap.

Com sempre el Mas Guinardó ens ha regalat unes vistes magnífiques: una clapa de verd urbà envoltant-nos, el turó de la Rovira i el parc del Guinardó a les esquenes –quin oasi!- vistes fins al mar, núvols immensos –que plogui més si us plau!- i el Maresme a l’abast de les nostres mirades, però no albiràvem Argentona, malgrat que sí ens ajudava a pensar-hi: de ben segur que serà una agradable excursió ja que si alguna cosa té el Catalunya F és una companyonia envejable, una alegria de jugar i de viure que ens fa grans mestres en el dolce far gioco. I que duri.

Juli Bernat

Crònica Ronda 2

Ronda 2: El Catalunya no rutlla

No semblava el Gerunda el rival més idoni per recuperar-se de la dolorosa derrota de la setmana passada contra la Colmena, sobretot veient el nivell de joc i de deixar escapar posicions dels nostres la setmana passada.

El darrer precedent es remuntava a fa 3 anys, el 2013, l’any de la tornada a Primera Divisió (venint des de baix) i l’any de la “pell de xai”, on vam donar diversos ensurts a equips més potents que nosaltres fins al punt de tenir un match ball (fallit) per pujar a la màxima categoria. En aquella temporada, vam vèncer a domicili 4,5-5,5 i aquesta i altres derrotes condemnarien el Gerunda a un inesperat descens a Segona. Una bona dada que ens pot servir per redefinir objectius, si les coses segueixen anant mal dades com fins ara.

En teoria el nostre equip està més armat que el d’aquella ocasió; i pel que fa a ells, segueixen tenint la mateixa base en la majoria de taulers, però amb una petita gran diferència: dos dels juvenils més forts de Catalunya afegeixen un plus destacable al bloc. Fa tres anys, en Guillem Salagran estava encara un xic verd (sí que formava part de l’equip) i en Rasen Mediñà no havia explotat del tot. Aquesta combinació d’experiència i joventut els fa, en la meva opinió, favorits en aquest grup de Primera, i més després dels resultats d’avui.

El matx no ha estat una repetició del de la setmana passada, i des de bastant aviat les posicions s’han començat a posar lletges, cosa que ha obligat al final a arriscar i forçar posicions, que a més s’han acabat perdent. No puc fer un resum detallat del matx (això de jugar el mateix dia i hora m’ho impedeix), però sí que corroborem que la situació després de dues rondes és almenys delicada. La setmana que ve, en el desplaçament a Tàrrega, només val la victòria. Qualsevol altre resultat tornaria aquesta situació en crítica. El missatge és clar: fins que no tinguem els punts de la tranquil·litat, que ben sovint són 4, no podem parlar d’altres objectius que no siguin la permanència.

Per mirar de ser una mica positius, ens podem fixar en un parell de detalls: el pitxitxi Felipe Vera, que en un mateix cap de setmana ha passat d’estar al llit amb febre a posar-se amb 2/2. I, sobretot, la nota destacada d’avuí ha estat el retorn, 13 anys després, del MC Luis González, al 10è tauler. Aquest mestre el podem considerar mestre amb lletres d’or: ell, com molts ja saben, va ser el responsable de l’impuls de la pedrera a finals dels 80 i principis dels 90. Bona part d’aquella pedrera, ara ja entre els 35 i els 40 anys, són encara pilars dels equips A i B. Ha fet taules, amb negres, i esperem que això l’animi a seguir defensant l’equip A com tantes i tantes vegades va fer en el passat.

Catalunya B fa els deures amb solvència

Segons la força dels equips, i tenint en compte l’empat de la setmana passada, avui calia guanyar per no haver de calcular massa proeses en el futur. L’equip B, fort per davant (els 4 titulars) i amb algunes baixes a la zona mitja, rebia el Badalona, un equip pràcticament calcat en elo que ha vingut amb tot el que tenia. El desplaçament al Casinet sempre és un desplaçament amable pels equips de Barcelona i rodalies (per la seva excel·lent comunicació amb transport públic), i això facilita que els visitants no hagin d’arrossegar gaire els seus jugadors.

Amb un equip ple de jugadors als quals porto veient als tornejos des que em vaig federar, el 1994 (i segur que molt abans), tals com Díaz-Flores, Teo Asensio, el “poeta” Serrano, Vives Cabau, el controvertit Ribes Oliveres (que sembla que ha tornat), el Badalona ha plantat força cara però sense fer perillar realment el matx.

En un any on no anem, en absolut, gens sobrats de forma i d’efectius, costa trobar jugadors amb 2/2. Si a l’equip A només hi havia un, al B també: aquest és el jove Alex Sáez, molt més inactiu que fa un parell d’anys, però que conserva aquell toc que el feia decantar o tombar partides de tota mena. La resta d’integrants han mostrat un joc sòlid i actiu quan ha estat necessari: un altre punt clau del matx ha estat el punt de David Martín contra el perillós Gustavo Magallanes (el vencedor de Sants B l’any passat), demostrant altre cop que és un jugador altament útil en un equip de Segona en els taulers alts. L’equip podria haver tancat el marcador sense derrotes si no fos per un doble que s’ha deixat Jorge Rodríguez, en la seva primera ronda, quan estava pressionant el rei rival amb força. Finalment, un 6,5-3,5 que ens dóna un petit coixí per encarar els dos difícils desplaçaments que vindran.

Matx descafeïnat de l’equip C

Quan en una categoria que no és la darrera es presenten diverses vacants o incompareixences (avui ha passat a Primera Catalana), senyal que o bé hi ha hagut alguna epidèmia o desgràcia, o bé els equips han calculat molt malament els efectius de què disposen per cobrir totes les categories.

En efecte, l’acta del Catalunya C – Cornellà D fa molt mal a la vista, amb només 4 jugadors visitants i un 7,5-0,5 sense cap història. Podem entendre que els equips vegin que hi ha matxos en què serà molt difícil puntuar i per tant decideixin moure jugadors, però avui podem dir que a la pràctica el nostre C “ha descansat”. Els dos punts, en qualsevol cas, el situen amb molt bones perspectives per lluitar per dalt.

El camí del D fa molta pujada

Si el calendari i el grup del nostre C és, en ocasions, planer, el del D en canvi està ple de pedres i pujades. És un grup, a la mateixa categoria, amb molts equips A, i filials molt més potents que els que es trobarà el Catalunya C.

Avui no ha pogut fer res contra un d’aquests equips A, el Pallejà, amb aliniació perfectament de Preferent. La derrota, no obstant, ha estat novament digna (3-5), però el cert és que l’equip haurà de tenir molt d’encert i puntuar en els matxos claus si es vol quedar a Primera Provincial.

L’equip E ho ha tingut encara més fàcil que el C, ja que el Terrassa E ja es va retirar prèviament, i per tant els nostres sumen 2 de 2, mentre que el Catalunya F ha caigut per la mínima amb el Badalona C (1,5-2,5) amb les taules d’Amadeu Aixut i la sola victòria de Juli Bernat.

Ara queden dues dures setmanes a domicili, en ocasions amb desplaçaments llargs i altres hàndicaps (baixes, carnavals…). Quan tornem a casa, el 21 de febrer, tindrem més clar cap a on hem de tirar.

Jordi Morcillo

No érem bens

Catalunya F 1½ – 2½ Badalona C

Aquesta setmana bona part de l’equip F patia una certa angúnia, ens tenien espantats, el Badalona C emergia de la primera ronda amb quatre punts i part dels membres de l’equip F no les tenien totes –de vegades semblava que no en tenien cap. Malgrat que el delegat els deia una vegada i una altra que no ens deixarien a zero. Però el Badalona C, i això és ben cert, és un dels potencials equips que farà pòdium al grup II de la tercera provincial. I sembla que el delegat i els ànims dels tres tombs de la setmana anterior ens han ajudat força, hem jugat com si fóssim bèstia beneïda i hem sucat punts i, encara més important, només ens han guanyat per la mínima un equip que té tres jugadors de quatre que tenen més elo que el nostre primer tauler! Vaja, que ja signaríem sempre contents si amb els grans favorits hem de fer aquest digníssim paper.

Entrem en detalls. La Màxima Pérez, el nostre primer tauler, ha hagut d’entomar un 1930, M. Ángel López, una diferència d’elo de 340, és a dir, només tenia segons les estadístiques un 12% de possibilitats de guanyar, ben poques. Haig de dir –confesso, més aviat- que no he vist gaire la seva partida, només cal dir que el senyor López ha fet valer la seva superioritat i ha estat la partida que ha acabat primer. El Juli Bernat, el nostre segon tauler, i el Sergio López han jugat una partida amb alternatives d’una banda i de l’altra. Primer el Juli ha guanyat un peó amb facilitat, un peó enverinat que li feia perdre peça, i tot seguit ha tornat a no fer la bona –cal dir-ho obertament, ha fet la dolentíssima. Després en Sergio López, cap al voltant del moviment dotze ha deixat escapar la possibilitat de deixar les negres molt mal parades, ja que podria haver guanyat qualitat, i ja duia peça de més! Aleshores les negres han sabut canviar un alfil per evitar mals majors i, després, aprofitant un atac mal fet de les blanques –ha permès un atac doble- recuperar-lo a canvi d’un peó. Però tot plegat ha estat possible a través d’un intercanvi de material que incloïa el canvi de les dames. Cosa que ha permès que les negres, que a causa de la gran pífia del voltant del moviment dotze no podien enrocar, ara es trobaven amb el rei centrat i més actiu. Tot seguit el Sergio ha aprofitat la posició per atipar-se de peons. Un gran error, perquè malgrat que ha aconseguit un avantatge de tres peons, en realitat ha permès que les dues torres, un cavall i el rei negres –totes les peces- aconseguissin una enorme activitat, mentre les blanques restaven amb les dues torres i el cavall arraconat. Aleshores el Juli ha orquestrat un atac molt ben coordinat que li atorgava mat imparable. Ja ho diu la dita, no es pot matar tot el que és gras. La Lourdes Porta, el nostre tercer tauler, ha fet una partida intensa, ha lluitat, però ha emergit dels atacas d’un i altre amb una escassa seguretat de rei i ha pagat el risc amb la derrota. Finalment el nostre quart tauler, Amadeu Aixut, ha aconseguit les taules. Amb gran perícia ha aconseguit canviar gairebé totes les peces i la partida s’ha convertit en un mar de peons encarats i poques peces que no tenien per on penetrar i fer un atac solvent.

Vaja, que els ànims, malgrat la derrota, al ser per la mínima contra qui temíem que ens apallissaria, han pujat moltíssim, més encara que amb la victòria contra l’Ateneu Colón F. I ara, encarem l’enfrontament de la propera setmana contra el Peona i el Peó G amb una gran tranquil·litat d’esperit i amb un gran respecte cap a tots els adversaris i cap a nosaltres mateixos. Així sia sempre!

Juli Bernat

Crònica Ronda 1

Ronda 1: Gerra d’aigua freda per començar

La tradició que deia que al nostre primer equip se li acostuma a fer molt feixuga la primera ronda de la Lliga s’ha confirmat novament avui a Santa Coloma de Gramanet, al local de la Colmena, on l’equip se n’ha anat de buit després d’una derrota per la mínima (5,5-4,5).

El precedent força recent, de fa dos anys, ja avisava l’equip A que endur-se el punt no seria una tasca fàcil. En aquella ocasió, l’equip local va tombar el que semblava un probable 3-7 fins a convertir-lo en un 5-5, complicant així un ascens que s’acabaria produint in extremis.

Aquesta vegada, els dos equips sense baixes, han jugat de tu a tu, i les diferències d’elo a favor dels visitants (per bé que no eren abismals) no s’han plasmat en la majoria de taulers. En aquestes primeres rondes on els jugadors acostumen a entrar “en fred” (els uns i els altres), les posicions s’acostumen a tombar amb més facilitat. No he estat “in situ” per comprovar-ho, però les informacions parlen d’algunes partides amb avantatge decisiu o molt gran que s’han acabat perdent: especialment la de Sergio Ballesteros, qui tenia un mig joc abrumador; i la de David Vigo, que tenia un final de torres (i després de dames) amb totes les de guanyar.

La Colmena s’afegeix a la llista de bèsties negres del club, i esperem que, com en aquella ocasió de fa dos anys, la relliscada tingui un final feliç. El grup, no obstant, és clarament el més dur de Primera Divisió, i prova d’això és que la setmana que ve rebrem un dels favorits (o potser el màxim favorit): el Gerunda.

Una nova relliscada faria enterrar quasi totes les opcions de lluitar per recuperar la màxima categoria. La tornada als diumenges no ens ha provat gaire…

Empat agredolç del Catalunya B

El segon equip es presentava avui a Sant Adrià amb força baixes, ja siguin per motius laborals o estudiantils (gener és època d’exàmens). Per tal de completar l’equip, hem tirat majoritàriament de gent jove, i d’aquesta manera la meitat de l’alineació d’avui la formaven jugadors de menys de 21 anys: Alex Sáez, Alex Calderón, Marc Petit, Marc Juan i Marc Torres.

El Sant Adrià, un rival ben habitual els darrers anys, tant de l’A com del B, era precisament tot el contrari: una colla de veterans, en la seva majoria, que les han vistes de tots colors al seu club, fins i tot algunes temporades a Divisió d’Honor no fa massa anys. Dos d’ells, Miquel Tarragó i Albert Molina, ja surten en els quadres de finals dels 60, que tenen penjats al seu local. Mig segle defensant els colors, no està gens malament. I per cert, quina enveja un local on puguis exhibir la teva història (però això, valgui la redundància, és una altra

En el desenvolupament del matx sempre hem anat a remolc en el marcador, ja que després d’una successió de taules, han caigut les nostres dues úniques derrotes (Xavi Guerrero i Marc Maspoch), posant el marcador en un perillós 4-2.

Més perillós si tenim en compte que la partida més “guanyada”, la d’un servidor, ha estat a punt de no ser-ho després de desaprofitar diverses oportunitats. Però quasi simultàniament, el seu primer tauler, Hueso, ometia el detall més definitiu i permetia escurçar distàncies, mentre que Sáez anava collant el final a Martínez Villar fins a deixar-lo en arrel de mat.

Amb el 4-4, quedaven les partides de David Martín contra Molinero i la de Marc Juan contra Carricondo. En la primera, final d’alfil no del tot bo i peó de més contra cavall. En el segon, final de dames on el nostre jove tenia posició lleugerament inferior. En aquest moment, ens ha vingut una oferta de 5-5, que hem refusat: coneixent la combativitat dels dos jugadors, podíem confiar en treure alguna cosa més. Poc després, Marc Juan es veia obligat a entrar en escac continu, mentre que David Martín no encertava amb la simplificació i entrava en un final de peons de taules mortes.

L’empat ens fa marxar almenys amb alguna cosa de Sant Adrià, tot i que era dels rivals que havíem de guanyar en clau de permanència. Tot i la visió prudent-pessimista que se’m sol atribuir, és objectivament cert que el grup de Segona és molt més dur que el de l’any anterior, que tenia molts més kilòmetres que no pas elo. Almenys 6 rivals són candidats a l’ascens, i això fa que la lluita per la permanència sigui cosa de pocs, i els dos equips d’avui a priori ho som.

Aplaudim finalment aquest bloc sub-21, que ha marxat invicte (3 de 5) i que ha complert amb escreix les expectatives.

Cop d’autoritat de l’equip C a Vilafranca

Un dels rivals a priori més complicats de l’equip C en el seu nou intent de lluitar per l’ascens a Preferent semblava el Vilafranca B, i a més al seu camp. S’ha intentat compensar les baixes de B i C per mirar de mantenir l’equilibri a ambdós equips i el resultat global ha estat bastant satisfactori.

En aquest solvent equip C hi ha anat avui els jugadors “clàssics” del club: Pascual, García, Angulo, Roche…i el cert és que han donat la talla amb un triomf 3,5-4,5 que pot tenir el seu pes en or a la llarga.

Per primera vegada en les cinc temporades que porta defensant els nostres colors, el jove Magí Bernat no ha hagut de fer kilòmetres per jugar (que els fa sempre jugui a casa o a fora). Amb les seves taules, ha contribuït a donar aquest cop en aquest grup.

Els altres filials, segons els pronòstics

Al marge de l’equip B, l’altre equip que haurà de suar tinta per salvar-se és l’equip D, que gràcies a l’ascens del Catalunya E l’any passat, ara estrena categoria (Primera Provincial), havent d’eixamplar dos taulers, amb la dificultat que això suposa de mantenir el bloc compacte.

Posats a tenir un dia amb els equips no massa complets, almenys que això passi en un dia on et toqui un dels “cocos” del grup. En aquest cas, el Jake B, amb diferències al voltant dels 100 punts d’elo a favor. No obstant, els nostres han donat la cara, cedint finalment per 5-3.

L’equip E, en canvi, se sent força còmode a la categoria i, tirant dels veterans més il·lustres del club (Ayllón, Soler, Coll) ha guanyat còmodament 1,5-4,5 a l’Ateneu Colón D, format bàsicament per jugadors infantils. També visitava el local de Poblenou l’equip F, capitanejat per Juli Bernat i secundat per les incondicionals Màxima Pérez i Lourdes Porta. Llàstima d’una indisposició de Núria Castellvell, que hagués fet possible un 0-4. Finalment, doble vacant i victòria per 0-3-

La setmana que ve festa grossa al Casinet: 46 taulers, per tant 92 jugadors, al nostre local. Esperem recuperar efectius, i sobretot, inspiració. Aquest any fa l’efecte que la necessitem més que mai.

Jordi Morcillo

Doncs hem fet els Tres Tombs!

Ateneu Colón F 0-3 Catalunya F

Doncs sí, els hem fet, hem fet els tres puntets. I no n’han estat quatre potser perquè nosaltres al final hem anat amb una vacant al quart tauler –esperem que la Núria Castellvell es recuperi aviat-, els nostres adversaris també en tenien una. Per tant, un puntet ha desaparegut per sempre més. També cal tenir ben present que semblàvem entrenadors o promotors dels escacs ja que els nostres adversaris tenien set, vuit i set anyets –cal felicitar l’Ateneu Colón per la feina valenta i esforçada de posar a jugar la canalleta amb adults, aixì sí que n’aprenen.

Final del preàmbul, entro en matèria. El Juli –al segon tauler amb blanques- en una hora i deu minuts ha ventilat la partida; el seu adversari, Maxime Devos, no domina encara la lògica dels intercanvis de material i entre les jugades tres i quatre de fet ha canviat un cavall per un peó. Després ha perdut qualitat com si fos un canvi lògic, ha perdut la dama neta perquè potser no veu gaire el sigular abast dels cavalls i el Juli ha arribat a dur tres peces d’avantatge! Però ha regalat un cavall a causa d’una badada, malgrat tot torre i dama de més és moltíssim avantatge, a més, la posició que s’ha generat ha facilitat després moltíssim el mat en tres moviments. Tot seguit ha acabat la Màxima –el nostre primer tauler, amb negres- sense més problemes, però cal dir que el primer tauler de l’Ateneu Colón F, Elena Cano, malgrat la derrota, és sens dubte el jugador del seu equip que ha jugat amb més precisió i qui ha desenvolupat un joc més coherent i estructurat, vaja, que la Màxima potser és qui ha tingut la partida més difícil. La Lourdes –tercer tauler, amb negres i l’última en acabar- ha vist durant el mig joc la debilitat que li ha permès guanyar, però li ha costat de decidir-se: temia que no fos suficient o que la faria perdre. Finalment ha tirat endavant: entrada d’una torre per darrere de la línia de peons adversaris i tot plegat li ha permès fer neteja dels menuts capgrossos –més coneguts com a peons- i coronar un peó, aleshores, el seu adversari, Raúl Marcos, no ha tingut cap més remei que lliurar la torre que encara conservava per poder evitar un mat en dues jugades. Però torre i dama de més i la resta tot peons no permet cap esperança i, encara menys, si tenim present que les blanques no tenien seguretat de rei i que la Lourdes, amb tot el temps del món, ha jugat amb absoluta precisió brodant un mat

De ben segur que les properes setmanes no ho tindrem tan fàcil, però sempre dóna ànims començar bé, és un gran i agradable estímul, un motiu per jugar amb empenta les properes setmanes. I de ben segur que l’Elena, el Maxime i el Raúl, si perseveren, d’aquí cinc o sis anys –o una miqueta més- ens poden donar la torna. Endavant xiquets valents!

Juli Bernat

Ronda 11: Tornarem!

El Catalunya va tancar ahir, 18 d’abril de 2015, a Terrassa la seva primera (i fins a nova data, única) temporada a Divisió d’Honor, amb una victòria tan contundent (2,5-7,5) com estèril, ja que depeníem d’una punxada del Foment a Sitges, i aquesta va er molt lluny de produir-se, ja que els martinencs van guanyar encara de forma més contundent: 1,5-8,5.

Al local del Terrassa es respira autèntica història dels escacs: la sala està repleta de diplomes, fotografies antigues i trofeus d’un club campió de Catalunya i d’Espanya. No obstant, en la primera hora i mitja de matx l’ambient escaquístic es va veure truncat per la sorollosa coincidència amb el partit del Barça. L’àmplia sala del bar estava plena d’aficionats que no dubtaven en cridar els gols o les oportunitats; i a més, en una saleta annexa, a tocar dels taulers de joc, una dotzena de persones també seguien el partit. Per sort, sembla que aquesta hora i mitja de cert rebombori no va afectar al desenvolupament del matx.

El Terrassa va portar un equip pràcticament tipus, amb els jugadors més habituals, mentre que nosaltres vam presentar l’aliniació més habitual: és a dir, la de l’1 al 10. En realitat, al marge de golejades, les opcions d’un i altre equip eren similars: guanyar el matx i esperar la punxada del Foment.

No teníem notícies de com anaven les partides a Sitges, només d’un parcial de 0,5-3,5 durant una bona estona, que si bé no resulta definitiu perquè no saps com van les partides, sempre preferiries veure-ho a l’inrevés. D’altra banda, fins ben bé les 20h no ens vam preocupar massa dels altres resultats perquè el nostre matx va estar car durant una bona estona.

Per sort ahir els nostres joves estaven entonats: Pau Juan i Alex Sáez (primera victòria) guanyaven, i això combinat amb les taules d’uns tradicionalment pacífics Emili Simón i Felipe Vera posaven un 0,5-2,5 amb moltes partides incertes. Interessant final al duel de GM (Muñoz-Herraiz), on el nostre jugador duia dues peces per torre, però que va haver d’arriscar per progressar, en ocasions quedant proper a la xarxa de mat. També prometia la partida de Jordi Amigó contra el MI Pablo, fins que el nostre es va deixar la qualitat. En l’interval de pocs minuts, les taules de Xavi Serrano i les de Joan Canal, combinades amb la derrota d’Amigó posaven un ajustat 2,5-3,5. No obstant, de les quatre partides restants en tres teníem algun peó de més, mentre que Herminio seguia progressant amb les dues peces per la torre.

Aquesta vegada, tot i que tard, sí que vam saber tancar les partides, i van ser totes en forma de victòria: Dalo guanyava el MF Ubach, fent bo el peó passat de més. Aquest noi segueix creixent: sense anar més lluny, l’any passat va perdre contra el mateix rival. De fet, els taulers 2-5 van ser una reedició del matx de l’any passat a Primera Divisió (6,5-3,5 al Casinet), repetint colors també; només que llavors no hi havia GM¡s i els taulers eren de l’1 al 4. Tornant al matx d’ahir, bon final d’alfils d’igual color de Rubén Martín, que també va fer bo un peó de més; i victòria balsàmica de Ballesteros, la primera, sempre amb avantatge i controlant tots els cops que preparava el seu rival. Quan ja els dos equips érem conscients que l’any vinent jugaríem a Primera, Herminio finiquitava el final i posava el marcador més ampli, per a nosaltres, d’aquesta curta però intensa estada a la màxima categoria dels escacs catalans.

L’equip baixa havent donat la cara en tot moment, en els matxos de la “nostra Lliga” i també els que no ho eren. Amb 4 punts (4 victòries i 7 derrotes), no ha estat suficient per assolir la permanència, ja que el desempat (punt de tauler) ha estat inferior que els altres dos equips de 4 punts: Foment i Terrassa. Podríem tirar la vista enrere i buscar matxos on podíem haver perdut més ajustadament, cosa que ens hagués arreglat el desempat; o bé anar a alguns matxos on vam pecar d’inexperiència a la categoria (sobretot el primer, contra el Figueres). Però, en definitiva, són 11 rondes i la classificació és justa i mana: no hem vingut a Divisió d’Honor de passeig, però ens falta un esglaó com a equip per consolidar-nos.

Sabem que no és un procés senzill, però vistes les ganes, la pinya i el compromís de l’equip, la meva aposta és clara: Tornarem.

Destaquem

No solem incloure estadístiques individuals a les nostres cròniques, però ara que la Lliga s’ha acabat definitivament, ens sembla de justícia fer algunes mencions. Els més de 60 jugadors utilitzats en els 7 equips són un actiu del club del qual podem presumir, però especialment i dins dels herois de l’equip A:

Herminio Herraiz: el nostre Gran Mestre, número 1 del club, ha mostrat un excel·lent compromís amb l’equip i el grup. I no només ha “parat els cops”, com se sol dir, sinó que la seva performance és destacable: 6/10, amb una sola derrota contra el fort GM Vocaturo. Molt sòlid quan ha calgut i valent en ocasions, en un parell de partides podria haver-se endut el punt sencer i elevar encara més aquest gran paper.

Salvatore Dalo: a banda d’Herraiz, ha estat el jugador més destacat de la “davantera” del primer equip. Integrat perfectament amb el grup, a banda d’un excel·lent jugador, és un apassionat que transmet optimisme. Damunt del tauler, uns excel·lents 6,5/11. No seria d’estranyar que l’any que ve ocupés un tauler superior… potser el segon?

Pau Juan: va començar com un coet (5/6), i al final ha perdut una mica de pistonada, descansant alguna ronda (necessària: ja el tenim a la universitat). Finalment, uns bons 6 de 9 que el consoliden com a peça clau de l’equip, i que l’exemplifica com a mirall per als nanos que pugen de la pedrera.

Xavi Serrano: juntament amb Rubén Martín, és el jugador emblema de l’equip, en el sentit que són els que més porten al primer equip. Finalment, s’ha erigit com a “màxim golejador” amb 7 de 10, complint la seva tònica de cada any: “hivernar” escaquísticament durant l’estiu i posar-se piles d’alt voltatge per a la Lliga.

Catalunya B: fi de l’aventura

Després de superar la setmana passada, contra pronòstic, el Comtal, la ronda definitiva per accedir a Primera Divisió ens enfrontaria a un dels vuitens classificats de Primera, en aquest cas el Barcelona UGA B. El filial del revalidat campió de Catalunya és d’un d’aquells Drs. Jekyll i Mr.Hide que ha presentat alineacions molt dispars durant la lliga regular, cosa que l’ha acabat portant fins aquí.

Tractant-se d’un playoff per garantir la permanència i jugant a casa, el més probable és que armessin l’equip amb els seus millors efectius i així ha estat. I més tenint en compte que ahir el seu primer equip es jugava el títol i per tant no va tenir baixes. Els locals han jugat amb 5 mestres catalans, tres dels quals per sobre dels 2200, i per darrere amb jugadors en forma com Fernando Cárdenas, que en alguns matxos de la Lliga havia jugat entre els taulers 2 i 4 (avui anava de 7). El resultat final, 6-4, reflecteix la diferència entre els dos equips. Si bé pujar no era un objectiu inicial – ho hem repetit molt cops- quan un equip entra en dinàmica guanyadora sempre vol una mica més, i les ganes dels nostres s’han notat, fins al punt de lluitar el matx fins ben bé al final contra un equip que, d’haver anat així totes les rondes, hagués aspirat als primers llocs de la categoria.

Pel que fa al desenvolupament del matx, els nostres sempre han anat per darrere en el marcador, però en molts moments amb només un punt de desavantatge i partides obertes. En els duels amb els MC hem aguantat bé el tipus (2,5 de 5): victòria de Xavi Guerrero vers Castells; taules en les partides Richard Guerrero- Morcillo, David Martín – Moyano i Vigo -Monclus i derrota de Baeza enfront de Pere Llobet. Per darrere, la derrota més matinera, la de Jorge Rodríguez, sumada a la de Silverio contra Cárdenas han acabat decantant el matx. En aquesta partida, el nostre jugador semblava dur avantatge, però s’ha deixat qualitat en els apurs de temps. De res han servit les taules d’Alex Reyes ni la victòria d’un enratxat Marc Petit. Tampoc ha estat el dia de Pedro Serrano, que ha intentat forçar la posició contra Joan Llobet, però finalment ha acabat cedint; cal dir, per ser justos, que en Pedro ha hagut de menjar-se 9 negres en 11 partides aquesta Lliga.

Tot i la derrota, el B tanca la Lliga amb excel·lents sensacions, conscient que la Primera Divisió encara ens ve gran i que l’any vinent el més natural és que l’A sigui a Primera i el B a Segona. Una Primera Divisió amb els dos equips hagués estat, si més no, estrany. La bona dinàmica de la temporada, pel que fa al B, tindrà un altre premi la setmana vinent a Girona, amb la disputa de la Final de Copa Catalana d’escacs actius.

Hi ha jugadors d’aquest equip B que l’any 2012 jugaven habitualment a l’A; són alguns, però no són majoria. I aquell any, només en fa tres, l’equip A també va jugar un playoff d’ascens a Primera (reeixit amb un triomf 6-4 amb el Cornellà) i va disputar la final de la Copa Catalana de Segona (assolint una treballada victòria a Ponts). Té molt mèrit que aquest B estigui a prop del que llavors vam considerar com a gestes.

Jordi Morcillo