Ronda 5: Conviure amb la derrota

Després de la necessària i soferta victòria de la ronda anterior, aquesta setmana sabíem que es reunien tots els ingredients perquè es donés una ronda “de transició”: el rival era un dels candidats al títol, el Sant Josep, ja virtualment classificat per a la fase pel campionat; a més, teníem la baixa del nostre primer tauler, el GM Herminio Herraiz, que ens està parant els cops per davant amb molta solvència. Qualsevol cosa que no fos una derrota hauria representat una sorpresa majúscula.

El marcador final, 3-7, reflecteix la diferència teòrica dels dos equips, que es va traduir a la pràctica.  A diferència de l’altra derrota amb un dels grans, el Barcelona UGA, ahir no hi va haver taules al Casinet. Com que em va tocar jugar (debutant a Divisió d’Honor), i el meu experimentat rival, el MC Jordi Gardela, no em va deixar massa opció de distreure’m mirant els altres, no tinc massa informació de com es va anar balancejant el matx. Vam agafar avantatge amb la victòria de Rubén Martín contra Pablo Ranieri, al mateix moment que en Pau Juan (ara ja, pitxtitxi en solitari) tenia posició guanyadora contra el MI Jorge Iglesias. Però pel que sembla, en la majoria de partides la situació era força adversa.

La resta d’informació i valoració del matx l’he pogut treure l’endemà, és a dir avui, passant les partides dels meus 9 companys i meva. Nosaltres vam jugar, en general, amb excessiu respecte vers els nostres rivals, entrant en posicions que semblaven simplificades però que en general eren totes de X2. En molts casos, a la jugada 5, 10 ó 15, les dames ja estaven canviades amb lleuger avantatge per a ells, i la suma de diverses partides així fa que finalment la balança s’imposés pel cantó dels badalonins.

Les tres victòries – a banda de les mencionades de Pau Juan i Rubén Martín també va guanyar Salva Dalo contra el MI Panelo – van arribar precisament en les partides on els nostres van jugar més descaradament, tractant de buscar posicions de doble fil.

Felicitar al Sant Josep que, tot i haver perdut algun dels titulats de l’any passat, es manté com a equip puntal a Catalunya i segur que lluitarà pels llocs d’honor. És un equip amb gent experimentada i solvent, amb un marcat accent argentí (Peralta, Panelo, Ranieri, Iglesias). M’ha agradat veure de nou alguns jugadors que abans eren a tots els tornejos i que feia temps que no els veia, com els citats Ranieri, Iglesias o el MF Lluís Oms, que va demostrar no haver perdut aquell “punch” que tenia quan era adolescent i que el feien un dels jugadors més perillosos de la seva generació.

La derrota no és preocupant a nivell de classificació: ara per ara ja no queda cap matx amb un rival “top” (tret de potser un de segona fase) i caldrà sumar els punts necessaris (probablement 4) per assolir la permanència. Però sí que, aquesta dinàmica de derrotes (4 en 5 matxos), tot i que siguin lògiques, pot fer minvar la moral i les ganes dels nostres, ja que la lliga és tot un “tour de force” d’onze rondes i tenim molts jugadors que han sumat mig punt, un punt, punt i mig…no estem acostumats a això i tant de bo no ens passi factura.

A nivell personal, tot i la derrota, va ser un orgull formar part, novament, de l’equip que he defensat 9 anys, el Catalunya A, on hi vaig debutar a Segona Divisió, passant posteriorment una travessia de tres anys llargs a Preferent, fins a experimentar aquesta escalada cap als cels. Repassant estadístiques històriques, tota una debilitat per a mi, he pogut comprovar que a dia d’avui he jugat en 6 de les 7 categories de la Lliga Catalana: totes menys la Tercera Provincial (abans dita “classificació a Tercera”). En cap dels debuts en cadascuna d’elles havia aconseguit guanyar; ahir, per tant, no tocava.

El Catalunya B juga amb foc, però se salva in extremis

El matx d’avui amb l’històric Sant Adrià semblava complicat per la solidesa del rival. Amb gent veterana i experimentada i una plantilla força compacta, el Sant Adrià és un equip consolidat a Segona, després de tastar la mel de la Divisió d’Honor fa pocs anys. No obstant, sembla ser que una plaga de baixes els ha obligat a debilitar l’equip, fins al punt de tenir només 5 teòrics titulars. És més: els ha fallat el desè tauler i per tant ens han regalat un punt al cap d’una hora, amb la victòria de Jorge Rodríguez per incompareixença.

Però res més lluny de la realitat, el matx s’ha posat molt coll amunt al cap de dues hores, quan el marcador assenyalava un 1-3, amb derrotes d’Alex Reyes, Bernat Fuertes i David Vigo, menys inspirats que dies enrere. A més, de les partides restants, als dos primers taulers David Martín i Jose Miguel Baeza tenien un mig joc desfavorable.

Afortunadament, a Alex Sulleva, que avui tornava després d’un any a la “nevera”, no li ha afectat la inactivitat i ha posat el 2-3, sembla ser per un detall que s’ha deixat el seu rival quan aquest no estava pitjor. Amb el 2-3, dues partides favorables (Guerrero i Silverio), dues desfavorables (Martín i Baeza) i una ben tancada (Tarragó vs Pedro Serrano). En aquesta, l’oferta de taules del jugador del Sant Adrià semblava una bona estratègia per als visitants, però hem cregut que millor assegurar el mig punt, sabent del risc de fer jugar el Pedro en apurs de temps, i confiar en què algun dels primers “rasqués” taules per empatar, resultat que a les 12,30h els locals haguéssim signat.

Però la remuntada s’ha fet possible, gràcies en primer lloc a què Silverio i Xavier Guerrero no han donat peu a sorpreses i han segellat el seu avantatge, en ambdós casos de peons de més. Ara per ara, són els dos nostres jugadors en millor forma (4/4 i 4,5/5 respectivament). I en segon lloc, hem tombat el matx gràcies a la persistència de David Martín, que ha aprofitat l’única manera de defensar una posició inferior: atacant. Aquest atac l’ha dut a simplificar i amb molta sang freda entrar en un final guanyador (5,5-3,5). Tot i els esforços titànics de Baeza per igualar un final de torres inferior, finalment ha acabat cedint quan ja el punt era intranscendent.

El punt és or a nivell de classificació, ja que quedar amb 2,5 a aquestes alçades, amb la dificultat del calendari, hagués estat perillós. Els 3,5 ens deixen més a prop del liderat que de la cua, però la sensació és que encara cal sumar per no passar agonies; després ja pensarem si tenim opcions a quelcom més. Ara per ara, l’equip encara sembla un pèl fràgil per considerar-se aspirant a l’ascens.

L’equip C manté el liderat amb agonia

El Catalunya C rebia la visita del Diagonal Mar, el típic equip A d’un club poc nombrós: forts primers taulers i més dèbils per darrere. Tot i que ràpidament els nostres han pres avantatge, els visitants han aguantat el tipus, sumant punts en alguns taulers teòricament inferiors, i s’han plantat amb 4-3 i en un final que el nostre capità Alex Prunés havia de defensar correctament: una fortalesa de torre i peó contra dama. Prunés no ha caigut en cap de les trampes i ha posat el mig punt d’aquesta soferta victòria.

A destacar la solidesa dels primers taulers nostres, sovint inferiors en elo als rivals: Marc Maspoch, Jose Garcia i Pepe Angulo. I també la bona aportació del jove Marc Torres, que segueix sumant punts d’un en un. El nostre C segueix traient els matxos endavant, a vegades amb més problemes, i poc a poc es va albirant una “final” en la darrera ronda contra el Vila Olímpica.

D i E, o els papers canviats

Mentre l’equip D tornava al camí de la derrota (2-4 contra el sòlid Paretana B), el Catalunya E ha sumat una victòria in extremis contra el Barcelona-UGA D (3,5-2,5). Enguany no estem fent massa experiments i normalment les alineacions es fan per ordre, de manera que el D, tenint un equip teòricament més fort que l’E, es troba amb 2 punts i encara amb els deures per fer, mentre que el Catalunya E co-lidera el grup amb 4,5 punts. És evident que el grup del Catalunya D és fora més complicat. Però aquest canvi de papers té fàcil solució: si l’E aconseguís l’ascens passaria a dir-se D i viceversa.

El Catalunya E ha fomentat el seu triomf en els tres punts del darrere (Nin, Thomas i Solís), però calia sumar per davant, on ells tenien tres taulers forts. Semblava que no seria possible, però Manuel Belmonte ha tret unes taules d’or  partint d’una posició molt inferior i permet als nostres seguir somiant.

Menys història ha tingut la victòria 4-0 de l’equip F contra el Sant Adrià C, que ha vingut només amb dos jugadors alevins. La llàstima és que no ha pogut debutar el darrer fitxatge, Julián García-Lavernia, que s’ha endut el punt sense rival; esperem que ho pugui fer la setmana vinent.

Uns que arriben i d’altres que se’n van, o almenys per un temps. És el cas del Jordi Solís, un dels jugadors més actius del club des que es va federar, fa poc més de dos anys. Motius laborals el duran una temporada llarga a l’estranger, i avui ha jugat la darrera partida de la Lliga, almenys la d’enguany. Tot i que encara té un elo de jugador d’equip D ó E, s’ha implicat en aspectes organitzatius del club, com aquest blog o com a passador de partides, i ha estat un excel·lent company…vaja, esperem que ho sigui sent. No oblidem que l’any passat va jugar una partida amb l’equip A, a Olot, i va posar el mig punt de la victòria que ens posava al playoff d’ascens a la màxima categoria. Li desitgem tot l’èxit i fins ben aviat!

Jordi Morcillo

Anuncis

Històrica primera victòria del Catalunya a Divisió d’Honor

El 14 de febrer de 2015 passarà a la història del club com el dia en què vam assolir el primer triomf a Divisió d’Honor. Un triomf vital, molt treballat i absolutament meritori al local del Montcada, un equip vingut a menys després d’una època daurada fa pocs anys, però que amb tot manté una davantera temible: 2 GM i 3 MI als cinc primers taulers.

El dia d’ahir era d’aquells que teníem marcat al calendari com a jornada en què teníem opcions raonables de puntuar. Si ens atenem a la diferència d’elo, teníem força desavantatge als 5 primers taulers, lleuger avantatge al 6 i 7 i força avantatge del 8 al 10. Però aquest “a priori” es va quedar en això, un supòsit, ja que a la pràctica els nostres van fer més punts davant (3 de 5) que darrere (2,5 de 5).

La tarda va començar de forma preocupant perquè un dels punts que pensàvem més factibles, al 10è tauler, es va escapar ben aviat amb la derrota de Bernat Fuertes, que debutava a la màxima categoria. El jove jugador del Catalunya, que venia en ratxa, va tenir un mal dia i vora les 18h ja estava perdut. Esperem que sigui només una ensopegada puntual, ja que la seva aportació és clau a l’equip B i també, ocasionalment, a l’A

Pel que fa a la resta de partides, cap estava gaire decantada, a excepció de Pau Juan, amb un final d’alfils guanyats que feia suposar un empat virtual. Taules en una posició simplificada entre Felipe Vera i Vehí i al cap de poc entre els dos GM Dvirnyy i Herminio Herraiz, on el nostre jugador va aguantar bé la posició. Amb el punt de Pau Juan (2-2), ja confirmat, successió de taules de valor entre els nostres: Amador Rodríguez, ja apurat de temps, no va voler arriscar i va oferir taules a Jordi Amigó, que tot i tenir parella de cavalls contra parella d’alfils va assolir una posició sòlida i activa. Rubén Martín aguantava bé certs detalls a la seva partida i es quedava amb peó de més, però en posició molt bloquejada pels alfils de diferent color (3-3).

Amb l’empat al marcador, incertesa a les partides Dalo-Vidarte i Ballesteros Fernández, mentre que Xavi Serrano entrava en un final avantatjós, després de no tenir-ho clar al mig joc. Joan Canal, per la seva banda, tenia final de cavalls amb peó de més contra Rolando Alarcón. Sembla que hagués pogut guanyar sacrificant el cavall i després sent molt precís amb els peons, però no va passar de les taules. Poc després, Xavi Serrano materialitzava l’avantatge (3,5-4,5) i Ballesteros, en una partida d’estira i arronsa, es deixava un detall que li costava quedar amb qualitat de menys, bastant perdut. Les esperances quedaven, per tant, en Hermes Salvatore Dalo ( Salva per als amics), que després de les complicacions al mig joc, caçava una peça a Vidarte. El final, amb alfil de més, no era senzill perquè les possibilitats de simplificació eren grans i es podria arribar al torre i alfil contra torre, i amb un minut al rellotge. Un cop Ballesteros va abandonar, el que fes Dalo faria l’equip. I va arribar: la primera victòria de l’italo-veneçolà es va produir en el moment més important, tot i els cops de tambor de la festa de Carnaval que hi havia als voltants del pavelló Miquel Poblet, que de tant en tant li posaven cara d’atabalat.

En Salva va ser l’heroi del dia, i el punt val or: abandonem la cua del grup, i si ajuntem els dos ja no estem en posició de descens. Això és molt llarg, però l’equip va trobant el to, i almenys ja s’ha espolsat el fantasma dels zero punts al caseller. Els nostres jugadors ho intentaran, segur, i això ja serà una victòria: si l’equip que ha pujat manté el to, el descens no seria cap drama. Tant de bo d’aquí uns anys siguem un equip consolidat a Divisió d’Honor, amb majoria de gent de casa i amb aquest bon caliu, però sense que això ens faci fer una gran revolució. Fa la sensació que canviar el plantejament seria un error, amb el que, malgrat guanyar elo, el club sortiria perdent.

Primers instants del matx de Divisió d'Honor Montcada - Catalunya

Primers instants del matx de Divisió d’Honor Montcada – Catalunya

El Catalunya B fa kilòmetres i punts

No semblava, Vallfogona de Balaguer, el desplaçament més complicat esportivament parlant, però les dues hores, quasi, de viatge el feien perillós. Tot i que en ocasions hem fet aquests desplaçaments la vigília del matx, per no haver de matinar en excés, en aquest cas l’equip B ha sortit, amb 3 cotxes, puntualment a les 7,30 de Barcelona. Temps de sobres per arribar, fer el cafè i començar sense ensurts. No així els locals, ja que tres dels seus juvenils s’han retardat ben bé mitja hora (Carnaval i matinar…no són gaire compatibles).

Una alineació habitual del nostre segon equip ha anat sumant punts que cap a les 12h han sentenciat el matx. Les diferències d’elo, llevat dels dos primers taulers, eren a favor nostre, al voltant de 100-200 punts, però ja vam veure amb l’equip A que això a vegades vol dir poc o res. Les dinàmiques de les rondes anteriors s’han acomplert i l’equip se segueix aguantant per la meitat i el darrere: els dos primers jugadors nostres, un servidor i David Martín, porten una pobre estadística de 1,5 punts de 7; mentre que hi ha jugadors amb ple (David Vigo 4/4, Silverio Martínez 3/3) o quasi ple (Xavier Guerrero 3,5/4).

El resultat final del matx, 2,5-7,5, hauria pogut canviar lleugerament cap a un cantó o l’altre, però sense alterar el signe. Entre els nostres, només han cedit Marc Petit, que passa una mala ratxa però segur que serà passatgera, i David Martín, encara lluny de la seva magnífic prestació l’any passat. Al primer tauler, el MC local David Monell ha deixat escapar alguna opció d’entrar en un final més favorable i finalment he pogut eixugar l’avantatge en un final de dames amb escac continus necessaris per part d’ambdós.

La nostra puntuació actual, 2,5 de 4, ens deixa en una posició tranquil·la, però només de moment, ja que els equips de sota estan fent punts i la permanència (baixen tres equips) pinta que tindrà un cost de 4 punts. A més, tots els matxos que ens queden són durs o molt durs.

Al marge del desenvolupament del matx, cal destacar el bon ambient d’escacs que es respira a Vallfogona. Ja ho havíem comprovat, alguns de nosaltres, en l’Obert Actiu que cada any tanca el Circuit Català, al setembre, on hi hem vingut força ocasions. I avui ho hem corroborat visitant el seu club, un local no massa gran però que ja voldrien molts clubs de poblacions molt més grans. Vallfogona és un dels pobles, si no el primer, amb més jugadors d’escacs per habitants. Tenen gent jove, adulta i veterans i l’esportivitat ha regnat en tot moment. A més, cal destacar-ho, el club local (i la seva capitana Imma Montoliu) ha exercit de bon amfitrió recomanant un dels restaurants amb més renom de la zona, l’Espígol, que ha resultat un excel·lent final de jornada per al Catalunya B.

El Catalunya B: desplaçament d'escacs i gastronomia a la Noguera

El Catalunya B: desplaçament d’escacs i gastronomia a la Noguera

Excel·lent botí dels equips C i D a Sant Cugat

El Catalunya C ha defensat el co-liderat del grup I de Primera Provincial amb una nova victòria, aquest cop contra el Sant Cugat C, al centre cívic ubicat a Mira-Sol. El resultat de 2-6 s’ha materialitzat amb 4 victòries i 4 taules, una d’elles la de l’expresi Albert Sánchez, que ha jugat la primera partida d’aquesta temporada. Bon moment de forma dels habituals d’aquest equip: Jose Garcia, Pepe Angulo, Marc Maspoch, Marc Torres… Els rivals més durs del grup encara han de venir, però aquest bloc ha aconseguit, per fi, la regularitat que faltava anys enrere, on era capaç del pitjor i el millor.

Al mateix local, el Catalunya D segellava la seva recuperació amb la segona victòria. El resultat, 1,5-4,5, és més ampli que no pas meritori, ja que els locals han jugat amb dues vacants, i els quatre restants han venut cara la seva pell. Sempre sap greu que un equip presenti vacants, ja que converteix el matx en descafeïnat i fa un flac favor als jugadors que s’han desplaçat per signar una planella en blanc.

De tots colors al Congrés

El fins ara també immaculat Catalunya E (amb 100% de punts) s’ha deixat mig punt al local del Congrés, on hi havia un múltiple enfrontament Congrés – Catalunya (3 equips i 14 taulers). El seu equip C, força veterà, ha igualat el matx amb el Catalunya E i fins i tot semblava que els nostres haguessin pogut perdre, si no fos perquè Marc Juan remuntés un final inferior per guanyar el tercer punt. Parlant d’immaculats, Danil Kobelev, el jove rus del Catalunya, ha sumat la tercera victòria en tres partides a la Lliga. Potser hem de començar a pensar en buscar-li cadira en un equip superior…

El Catalunya F, amb una alineació força habitual, no ha tingut problemes per guanyar per 0-4 contra només dos jugadors del Congrés D. El Congrés té també molts equips, com nosaltres, però sembla que la política és que jugui tothom qui vulgui encara que quedin cadires buides. En el nostre cas, en canvi, tenim força gent que cada setmana es queda sense ser convocat, però així ens assegurem no regalar cap punt d’entrada. Són plantejaments, els dos respectables i els dos amb perjudicats. El nostre equip F no segueix lluny del liderat del grup i veurem si manté les opcions durant unes quantes setmanes.

I finalment el Catalunya G ha caigut sense pal·liatius (4-0) contra el Congrés F, un equip molt més fort que el seu D (i amb tots 6 jugadors). Suposo que els del Congrés hauran calculat estratègicament que aquest grup és més assequible que els grups del seu D i E i voldran apuntalar un ascens. Són llicències que es permeten, i ens permetem, els clubs amb moltes fitxes.

Les dues setmanes vinents no valen excuses: dos matxos a casa per a tots els equips, que hauran de confirmar les seves aspiracions fent valer el “factor camp”, que com altres cops he dit sí que crec que té incidència en les possibilitats de puntuar, o almenys de portar equips més armats.

Jordi Morcillo

Tercera derrota del Catalunya, però sense perdre el tipus

La classificació del grup I de Divisió d’Honor, després de tres jornades, parla molt clar: el Catalunya segueix a la cua amb 0 punts, a un punt dels qui ens precedeixen, i també a un punt de la salvació, si ajuntéssim els dos grups. Cada cop es fa més evident que, tot i que queden 4 rondes de la primera fase, hem de començar a mirar també com van els teòrics rivals de la segona, ja que aquest és, a nivell de classificació, l’únic consol després de tres derrotes.

Pel que fa a la imatge, però, la jornada d’ahir vers l’actual campió de Lliga, el Barcelona UGA, va deixar, al meu entendre, un llistó bastant digne. El resultat (2,5-7,5) reflecteix la teòrica i evident superioritat dels campions, però el desenvolupament del matx va fer que durant molta estona estiguéssim vius i amb possibilitat de no quedar-nos gaire lluny dels 5 punts. Però el que compta, al final, i més a la màxima categoria, és la capacitat de rematar partides amb avantatge o bé equilibrar les que tenen desavantatge. I aquests detalls són els que ens van faltar.

Fins les 19h no es va moure el marcador al Casinet d’Hostafrancs, on ahir s’hi va acostar força públic. Els dos GM Herminio Herraiz i Daniel Alsina firmaven taules en una posició de molt equilibri. Al darrer tauler, Alejandro Sáez no va trobar la manera de defensar correctament el seu rei, cosa que sembla que podia fer, per fer valdre l’activitat al seu flanc de dama, i l’atac de Luis Luna va ser definitiu (0,5-1,5). Bona partida, novament, de Pau Juan, que mai va semblar estar inferior contra Héctor Mestre, signant taules (1-2). Qui no va estar tan encertat com altres dies va ser Xavi Serrano, que amb els apurs de temps no va defensar correctament una posició inferior. Amb el marcador en contra (1-3), Joan Canal progressava una posició de doble fil, amb peons passats per bàndol, però que podia intentar guanyar al MI David Pardo. Els apurs de temps, altre cop, no li van deixar trobar la millor continuació i la cosa es va quedar amb taules mortes. Posteriorment, sembla ser que tampoc podia aspirar a massa més que a un torre i cavall contra torre. Qui si la tenia més guanyada era Rubén Martín, que amb un cop tàctic típic de problema hagués obligat a Guillermo Arias a l’abandó; en canvi, va ser ell qui va haver de forçar l’escac continu per no tenir problemes. Un 2-4 que era una llosa massa feixuga tenint en compte que de les quatre partides restants, tres estaven inferiors: d’haver-se guanyat una o les dues anteriors, potser la dinàmica del matx hagués canviat.

Finalment, només Sergio Ballesteros, que havia entrat en un final amb peó de més contra el MI Ángel Martín, va aconseguir mig punt més (i sembla que podia haver guanyat). Jordi Amigó també acabava cedint contra el GM Xavier Vila, en el duel entre els dos millors jugadors (n’estic 99% segur) de la Conca de Barberà, i Felipe Vera tampoc rascava res contra un eficaç Robert Alomà. Rondaven les 20,30h i el matx estava finquitat, però la cosa es va allargar més d’una hora: la MI Olga Alexandrova entrava en un final de dama contra torre i peó d’Hermes Dalo. Però com que el peó estava a tercera fila, no podia crear fortalesa. Això sí: per guanyar calia un munt de jugades precises, capturar el peó, i després una altra sèrie de jugades exactes per guanyar la torre. Tot i l’esforç del nostre jove jugador, la Campiona d’Espanya va mostrar tota la seva tècnica i es va imposar, després de més de 5 hores i 130 jugades.

Cal tenir en compte que ahir venia un equipàs, amb almenys (parlo de memòria), cinc campions d’Espanya individuals en diferents categories (abosluta, juvenil, edats, femenina). La nostra condició de candidat al descens es referma, però passi el que passi hem de seguir mostrant la cara combativa i compromesa, com ho demostra que per tercer dia hem anat a jugar de l’1 al 10.

Fe de errates: la setmana passada deia que des del 2011 no patíem 2 derrotes seguides i no era cert. Va ser el 2013, quan en les dues últimes rondes (contra Tres Peons i Peona i Peó) ens vam quedar sense ascens a Divisió d’Honor. Però ara sí que per buscar tres derrotes consecutives cal anar a la temporada 2007, a Segona Divisió, quan l’equip només va ser capaç de sumar 0,5 de 9 rondes i se’n va anar de cap a preferent. No obstant, aquella vegada ni tan sols va començar amb 0 de 3, ja que a la tercera ronda va ser quan va empatar contra el llavors potent Mataró. Per recordar un inici amb 0 de 3 caldria recórrer als més vells de l’indret…

L’equip B llença el matx i el liderat

Un dels matxos més complicats de l’equip B, a priori, era el d’avui contra el segon equip del Tres Peons. Els de Gràcia venien al Casinet com a líders del grup i mostrant, com nosaltres, alineacions força compactes. No obstant, algunes baixes de jugadors molts solvents a la seva davantera, com Bielecki o Martínez Pla, ens donaven alguna esperança més de poder puntuar, i fer-ho en forma de victòria.

I en tot moment, les possibilitats de fer-ho han estat visibles al tauler, sense que cap equip marxés en el marcador. Els dos homes més en forma de l’equip (David Vigo i Bernat Fuertes, amb 3 de 3), posaven els dos punts locals, a l’hora que cedien Pedro Serrano i José Miguel Baeza. Una de les partides que pintava pitjor, la meva contra Riera, l’he pogut igualar al final i el 2,5-2,5 donava bones esperances, ja que dels taulers restants almenys Guerrero, Alex Reyes i David Martín partien amb avantatge i Marc Petit semblava poder fer taules. Només Jorge Rodríguez semblava cedir, i així ha estat (2,5-3,5); i a partir d’aquí els avantatges s’han esfumat, i les igualtats s’han tornat en contra. David Martín, molt apurat de temps, ha agafat taules en una posició de doble fil, amb dames i alfils de diferent color. Però, tot i el 3-4, el matx encara es podia empatar o guanyar. No obstant, els dos peons de més d’Alex Reyes no han estat suficients per impedir un final de taules mortes, mentre que Marc Petit queia en l’únic recurs d’un ex-soci nostre emblemàtic, Carlos Vargas, que era canviar cavalls en un final amb un únic peó. Amb el 3,5-5,5, almenys la combativitat de Xavi Guerrero, arriscant amb valentia ha posat l’últim punt i ha deixat el marcador en 4,5-5,5.

Una derrota d’aquelles que fa mal, que ens aparta del capdavant de la classificació i ens obliga a anar a Vallfogona de Balaguer, la setmana vinent, amb la necessitat de sumar, si no volem que les urgències apareguin al nostre calendari. Esperem que la màxima es compleixi i que els jugadors que ho necessitem acabem agafant el ritme, si no l’equip pot patir perquè el grup està ple d’equips com aquest.

El Catalunya C dóna un cop d’autoritat. D i E fan els deures

El Catalunya C rebia l’equip amb qui compartia liderat, el Barad, un club modest però força emblemàtic de Terrassa. Tot i presentar una alineació força inferior en la majoria de taulers, els nostres han fet valdre el seu bon moment i s’han imposat per la mínima (4,5-3,5), curiosament guanyant als taules on érem inferiors. El grup és força complicat i hi ha equips, com el Vila Olímpica, Diagonal Mar o Sant Martí C, que s’estan mostrant força solvents. Però mentre s’allunya quasi per complet el fantasma del descens, no hi ha cap impediment de renunciar a res: un equip C a Preferent potser seria un pèl agosarat, però al capdavall un ha de jugar on esportivament s’ho ha guanyat, i si no tenim l’exemple de l’equip A.

L’equip D, que venia amb certes urgències després de dues derrotes, ha presentat per fi una alineació més que contrastada i no ha deixat respirar el Castellar B (6-0). Els joves del club (Marc Torres, Marc Juan, Magí Bernat i Daniil Kobelev) segueixen donant la talla allà on els posis: avui tenien la missió de reflotar l’equip D i han complert amb escreix.

També ha aconseguit la victòria l’equip E (2 triomfs i un descans en tres jornades), tot i que el rival, la Lira D, amb 5 dels 6 jugadors menors de 14 anys, no ho ha posat gens fàcil. El resultat (3,5-2,5) l’han assegurat per darrere Pere Nin, Ferran Thomas i Jordi Solís.

Els equips de Tercera, F i G, han marcat idèntic resultat: 1-3. El Catalunya F rebia el líder Amistat de Premià B , i la derrota el deixa en terra de ningú, lluny de les possibilitats d’ascens. Només ha puntuat, en forma de victòria, Isidre Ferré, que enguany ha jugat la seva primera partida. I pel que fa a l’equip G, el Tres Peons I tampoc ha donat opció, tot i que cal destacar el punt aconseguit per Aina Juan, en la seva primera victòria a la Lliga. Qui no ha pogut puntuar en el seu debut (a la Lliga i com a federat) ha estat Toni Blasco.

La setmana vinent, a banda que desitgem ja veure com l’equip A s’estrena, tenim desplaçaments força assequibles pel que fa a la distància (Montcada, Sant Cugat, Congrés), amb l’excepció de l’equip B, que visita Vallfogona de Balaguer. A molts dels nostres integrants, però, no els resulta pas terra hostil, ja que són assidus del seu Obert Actiu, un dels millors que es fan a Catalunya. Segur que compensarem les hores de són i el trajecte amb un bon dinar!

Jordi Morcillo

El Catalunya tasta novament la duresa de la màxima categoria

La segona jornada de la Lliga, pel que fa a l’equip A en aquesta travessa insòlita per la Divisió d’Honor, es va saldar també amb una derrota, per idèntic resultat que el primer dia (6-4). Aquesta vegada el rival, l’històric Foment Martinenc, era lleugerament superior al Figueres de la setmana passada. Per tant, les esperances de puntuar estaven, d’entrada, intactes.

Les alineacions d’un i altre equip els feien perfectament reconeixibles: el Foment incorporava el “viatger” Oriol Masip al darrer tauler i nosaltres repetíem el 10 inicial. No hi ha massa fons d’armari (i el que hi ha no milloraria el 10 titular), per tant es pot dir que estem anant amb tot.

Durant les primeres dues hores de matx, va passar ben poca cosa. El primer pis del local del Foment Martinenc és un local on es respira escacs, si bé de tant en tant sentíem uns alegres crits de fons d’uns nens d’un esplai ubicat a la mateixa planta. El Foment està ben bé igual com el recordo fa 21 anys, on per cert vaig debutar en un torneig federat (a l’Obert que feien al Nadal, el 1993-94).

Tornant a l’encontre, només la partida Amigó-Granados va entrar aviat en complicacions, amb un peó enverinat que el nostre jugador es va menjar a b7 (i després la torre de a8), però que li va costar cedir molt de material posteriorment.

Però en els moments claus del matx, les coses es van anar torçant, ja que la majoria de partides pintaven malament, i en les que podíem igualar o lluitar vam tenir un hàndicap important: els apurs de temps, que van caure com una llosa a alguns taulers nostres. Després de les taules a la partida Ryan-Felipe Vera, la victòria del GM Herminio Herraiz al tauler 1 contra Alfonso Jerez va posar l’únic avantatge de la tarda per a nosaltres: 0,5-1,5. Ben fictici, ja que poc a poc es van confirmar les derrotes en les posicions inferiors d’Alejandro Sáez, Rubén Martín, Hermes Dalo i Sergio Ballesteros. Amb el 4,5-1,5 les partides restants es van començar a girar a favor nostre: Xavi Serrano guanyava qualitat, Pau Juan alguns peons tot i el final amb alfils de diferent color i Joan Canal, fidel al seu estil, complicava la vida a Torrecillas. Però la partida de Jordi Amigó, la de les complicacions, no va acabar de rutllar i va entrar al final amb peça de menys: 5,5-1,5, al mateix temps que Pau Juan feia bo el seu avantatge (5,5-2,5). Amb el matx decidit, Torrecillas anul•lava les possibilitats d’atac de Canal, signant taules (6-3) i Xavi Serrano feia el darrer punt, el de l’honor, que el situa com a pitxitxi de l’equip amb els seus meritoris 2 de 2.

Idèntic resultat però pitjors sensacions que la setmana passada, ja que aquest matx ha semblat escapar-se força abans. El calendari i la duresa de la competició no ens permet ser massa optimistes, tot i que cal atorgar-li a l’equip el marge del rodatge que sempre sol agafar a partir de mig campionat. Qui sap, però, si equips com UGA, Montcada o Sant Josep seran massa rivals per a nosaltres.

Costa recordar una ratxa de 2 derrotes consecutives del Catalunya A: cal remuntar-se 4 anys enrere, en el nostre primer any a la Segona Divisió (després del periple per la Preferent). En les rondes 8 i 9, a Manresa (7-3 contra el Catalònia) i a casa contra el Vilafranca (4,5-5,5) vam enterrar llavors les opcions d’ascens a Primera, passant del liderat a una amarga quarta posició. Però en pocs anys, com ja sabem, ho hem pogut arreglar…i de quina manera!

L’equip B es deixa mig punt a Súria

El desplaçament del segon equip, com ho seran tots, era complicat pels factors esportius (un rival molt sòlid) i logístics (matinar per fer un munt de kilòmetres i el fred). El titular podria ser més optimista i dir que hem arrencat mig punt, però la sensació és que amb una mica més d’inspiració ens haguéssim endut el triomf.

A banda de la pallissa de kilòmetres (que no serà la més llarga), abans de començar les partides hem patit algun hàndicap amb el qual no comptàvem: el bar del Casino (el local on juga el Cardona-Súria) estava a rebentar de gent, sembla ser que per alguna activitat familiar de gran grup. Tot i els 15 minuts de marge, els del bar anaven tan desbordats que molts hem començar a jugar amb la panxa buida i sense sucre ni cafeïna.

A la sala de joc, cal dir que la gent del club han estat molt amables i esportius, però sí que caldria una estirada d’orelles a l’hora de començar: ho hem fet amb potser 12-14 minuts de retard. Entre muntar la sala, esperar que arribés tothom (allò dels minuts de cortesia) i alguna xerradeta que s’ha allargat més del compte, la cosa ha començat força tard. Total, que havent dormit mitja hora més, ens haguéssim estalviat l’espera al bar i a la sala de joc.

El matx ha tingut dues cares per ambdós equips: els taulers de dalt (clarament de color local) i els de baix (clarament visitant). Aquesta fusió de Cardona i Súria, de ja fa un temps, basa el seu potencial esportiu en els quatre germans Jané Besora, excel•lents jugadors entre els 16 i els 25 anys que el fan un equip a tenir en compte en aquest grup: avui han sumat 3,5 punts entre els quatre.

Pel que fa a nosaltres, nefast bagatge en els tres primers taulers (3 derrotes). Les diferències d’elo eren mínimes a favor seu, però caldrà que alguns ens posem les piles o en cas contrari serem un equip de permanència i gràcies. A la zona mitja, es confirma el bon moment de David Vigo i Bernat Fuertes (2 de 2 ambdós), i també que el retorn de Silverio Martínez ens pot ser de gran ajuda.

Amb aquest doble fil, el matx s’ha situat, passades les 13:30, amb 4,5-4,5. La partida restant, Jordi Jané – Pedro Serrano, decidia el resultat del matx: el nostre jugador amb dama i tres peons (un de torre a sisena); el rival, dama i peó. Tot i així, amb poc temps al rellotge, Serrano no ha trobat la manera de progressar i evitar l’escac continu, que finalment s’ha fet inevitable.

El grup es presenta igualat i sense cap equip que mani de manera autoritària. Almenys ens queda el consol d’haver sumat, ni que sigui mig punt, i al final del campionat ja podrem valorar si serveix o si realment ens hem deixat alguna cosa.

Catalunya C: líder. Catalunya D: tocarà patir

El Catalunya C visitava el Mas Guinardó per jugar amb l’equip del Peona i Peó E. Tot i la diferència de “lletra” i també en els elos (entre 50 i 100 a molts taulers), calia anar amb compte perquè, tradicionalment, se’ns dona molt malament qualsevol equip del Peona i Peó.

Avui, no obstant, els nostres no han deixat opció i s’han imposat per un clar 2,5-5,5, amb la mescla de veterania i joventut. Bon debut amb victòria de Daniil Kobelev, que ja va enlluernar com a millor jugador del club al passat Open del Catalunya, i que esperem que ens ajudi amb el seu bon joc i punts. L’equip C comparteix liderat al grup, amb 2 punts, i creiem que ben de seguida mirarà cap amunt i no cap avall.

No podem dir el mateix amb l’equip D, que avui cedia per la mínima al camp del Rubinenca B (3,5-2,5), un rival força consistent. A la cua de la classificació, els nostres hauran de fer valer el factor camp per recuperar: ja sabem, i avui ha quedat demostrat, que com a locals recuperem gent en tots els equips que ens permet fer-nos més forts de dalt a baix. Ni el descans per vacant de l’equip E ens ha permès fer massa invents amb aquest equip D.

Bon triomf del Catalunya F, capitanejat per David Celma, contra el Badalona C (1-3), i derrota del Catalunya G també al Mas Guinardó, contra el Peona i Peó G, per 3-1, amb la sola victòria del capità Juli Bernat.

Dissabte que ve, al Casinet, rebrem ni més ni menys que el vigent Campió de Lliga, un equip ple d’estrelles amb títol, nom i palmarès: Campions d’Espanya absoluts, femenins i d’edats, campions europeus, jugadors olímpics… Tot un honor i un repte.

Jordi Morcillo