Ronda 11: Tornarem!

El Catalunya va tancar ahir, 18 d’abril de 2015, a Terrassa la seva primera (i fins a nova data, única) temporada a Divisió d’Honor, amb una victòria tan contundent (2,5-7,5) com estèril, ja que depeníem d’una punxada del Foment a Sitges, i aquesta va er molt lluny de produir-se, ja que els martinencs van guanyar encara de forma més contundent: 1,5-8,5.

Al local del Terrassa es respira autèntica història dels escacs: la sala està repleta de diplomes, fotografies antigues i trofeus d’un club campió de Catalunya i d’Espanya. No obstant, en la primera hora i mitja de matx l’ambient escaquístic es va veure truncat per la sorollosa coincidència amb el partit del Barça. L’àmplia sala del bar estava plena d’aficionats que no dubtaven en cridar els gols o les oportunitats; i a més, en una saleta annexa, a tocar dels taulers de joc, una dotzena de persones també seguien el partit. Per sort, sembla que aquesta hora i mitja de cert rebombori no va afectar al desenvolupament del matx.

El Terrassa va portar un equip pràcticament tipus, amb els jugadors més habituals, mentre que nosaltres vam presentar l’aliniació més habitual: és a dir, la de l’1 al 10. En realitat, al marge de golejades, les opcions d’un i altre equip eren similars: guanyar el matx i esperar la punxada del Foment.

No teníem notícies de com anaven les partides a Sitges, només d’un parcial de 0,5-3,5 durant una bona estona, que si bé no resulta definitiu perquè no saps com van les partides, sempre preferiries veure-ho a l’inrevés. D’altra banda, fins ben bé les 20h no ens vam preocupar massa dels altres resultats perquè el nostre matx va estar car durant una bona estona.

Per sort ahir els nostres joves estaven entonats: Pau Juan i Alex Sáez (primera victòria) guanyaven, i això combinat amb les taules d’uns tradicionalment pacífics Emili Simón i Felipe Vera posaven un 0,5-2,5 amb moltes partides incertes. Interessant final al duel de GM (Muñoz-Herraiz), on el nostre jugador duia dues peces per torre, però que va haver d’arriscar per progressar, en ocasions quedant proper a la xarxa de mat. També prometia la partida de Jordi Amigó contra el MI Pablo, fins que el nostre es va deixar la qualitat. En l’interval de pocs minuts, les taules de Xavi Serrano i les de Joan Canal, combinades amb la derrota d’Amigó posaven un ajustat 2,5-3,5. No obstant, de les quatre partides restants en tres teníem algun peó de més, mentre que Herminio seguia progressant amb les dues peces per la torre.

Aquesta vegada, tot i que tard, sí que vam saber tancar les partides, i van ser totes en forma de victòria: Dalo guanyava el MF Ubach, fent bo el peó passat de més. Aquest noi segueix creixent: sense anar més lluny, l’any passat va perdre contra el mateix rival. De fet, els taulers 2-5 van ser una reedició del matx de l’any passat a Primera Divisió (6,5-3,5 al Casinet), repetint colors també; només que llavors no hi havia GM¡s i els taulers eren de l’1 al 4. Tornant al matx d’ahir, bon final d’alfils d’igual color de Rubén Martín, que també va fer bo un peó de més; i victòria balsàmica de Ballesteros, la primera, sempre amb avantatge i controlant tots els cops que preparava el seu rival. Quan ja els dos equips érem conscients que l’any vinent jugaríem a Primera, Herminio finiquitava el final i posava el marcador més ampli, per a nosaltres, d’aquesta curta però intensa estada a la màxima categoria dels escacs catalans.

L’equip baixa havent donat la cara en tot moment, en els matxos de la “nostra Lliga” i també els que no ho eren. Amb 4 punts (4 victòries i 7 derrotes), no ha estat suficient per assolir la permanència, ja que el desempat (punt de tauler) ha estat inferior que els altres dos equips de 4 punts: Foment i Terrassa. Podríem tirar la vista enrere i buscar matxos on podíem haver perdut més ajustadament, cosa que ens hagués arreglat el desempat; o bé anar a alguns matxos on vam pecar d’inexperiència a la categoria (sobretot el primer, contra el Figueres). Però, en definitiva, són 11 rondes i la classificació és justa i mana: no hem vingut a Divisió d’Honor de passeig, però ens falta un esglaó com a equip per consolidar-nos.

Sabem que no és un procés senzill, però vistes les ganes, la pinya i el compromís de l’equip, la meva aposta és clara: Tornarem.

Destaquem

No solem incloure estadístiques individuals a les nostres cròniques, però ara que la Lliga s’ha acabat definitivament, ens sembla de justícia fer algunes mencions. Els més de 60 jugadors utilitzats en els 7 equips són un actiu del club del qual podem presumir, però especialment i dins dels herois de l’equip A:

Herminio Herraiz: el nostre Gran Mestre, número 1 del club, ha mostrat un excel·lent compromís amb l’equip i el grup. I no només ha “parat els cops”, com se sol dir, sinó que la seva performance és destacable: 6/10, amb una sola derrota contra el fort GM Vocaturo. Molt sòlid quan ha calgut i valent en ocasions, en un parell de partides podria haver-se endut el punt sencer i elevar encara més aquest gran paper.

Salvatore Dalo: a banda d’Herraiz, ha estat el jugador més destacat de la “davantera” del primer equip. Integrat perfectament amb el grup, a banda d’un excel·lent jugador, és un apassionat que transmet optimisme. Damunt del tauler, uns excel·lents 6,5/11. No seria d’estranyar que l’any que ve ocupés un tauler superior… potser el segon?

Pau Juan: va començar com un coet (5/6), i al final ha perdut una mica de pistonada, descansant alguna ronda (necessària: ja el tenim a la universitat). Finalment, uns bons 6 de 9 que el consoliden com a peça clau de l’equip, i que l’exemplifica com a mirall per als nanos que pugen de la pedrera.

Xavi Serrano: juntament amb Rubén Martín, és el jugador emblema de l’equip, en el sentit que són els que més porten al primer equip. Finalment, s’ha erigit com a “màxim golejador” amb 7 de 10, complint la seva tònica de cada any: “hivernar” escaquísticament durant l’estiu i posar-se piles d’alt voltatge per a la Lliga.

Catalunya B: fi de l’aventura

Després de superar la setmana passada, contra pronòstic, el Comtal, la ronda definitiva per accedir a Primera Divisió ens enfrontaria a un dels vuitens classificats de Primera, en aquest cas el Barcelona UGA B. El filial del revalidat campió de Catalunya és d’un d’aquells Drs. Jekyll i Mr.Hide que ha presentat alineacions molt dispars durant la lliga regular, cosa que l’ha acabat portant fins aquí.

Tractant-se d’un playoff per garantir la permanència i jugant a casa, el més probable és que armessin l’equip amb els seus millors efectius i així ha estat. I més tenint en compte que ahir el seu primer equip es jugava el títol i per tant no va tenir baixes. Els locals han jugat amb 5 mestres catalans, tres dels quals per sobre dels 2200, i per darrere amb jugadors en forma com Fernando Cárdenas, que en alguns matxos de la Lliga havia jugat entre els taulers 2 i 4 (avui anava de 7). El resultat final, 6-4, reflecteix la diferència entre els dos equips. Si bé pujar no era un objectiu inicial – ho hem repetit molt cops- quan un equip entra en dinàmica guanyadora sempre vol una mica més, i les ganes dels nostres s’han notat, fins al punt de lluitar el matx fins ben bé al final contra un equip que, d’haver anat així totes les rondes, hagués aspirat als primers llocs de la categoria.

Pel que fa al desenvolupament del matx, els nostres sempre han anat per darrere en el marcador, però en molts moments amb només un punt de desavantatge i partides obertes. En els duels amb els MC hem aguantat bé el tipus (2,5 de 5): victòria de Xavi Guerrero vers Castells; taules en les partides Richard Guerrero- Morcillo, David Martín – Moyano i Vigo -Monclus i derrota de Baeza enfront de Pere Llobet. Per darrere, la derrota més matinera, la de Jorge Rodríguez, sumada a la de Silverio contra Cárdenas han acabat decantant el matx. En aquesta partida, el nostre jugador semblava dur avantatge, però s’ha deixat qualitat en els apurs de temps. De res han servit les taules d’Alex Reyes ni la victòria d’un enratxat Marc Petit. Tampoc ha estat el dia de Pedro Serrano, que ha intentat forçar la posició contra Joan Llobet, però finalment ha acabat cedint; cal dir, per ser justos, que en Pedro ha hagut de menjar-se 9 negres en 11 partides aquesta Lliga.

Tot i la derrota, el B tanca la Lliga amb excel·lents sensacions, conscient que la Primera Divisió encara ens ve gran i que l’any vinent el més natural és que l’A sigui a Primera i el B a Segona. Una Primera Divisió amb els dos equips hagués estat, si més no, estrany. La bona dinàmica de la temporada, pel que fa al B, tindrà un altre premi la setmana vinent a Girona, amb la disputa de la Final de Copa Catalana d’escacs actius.

Hi ha jugadors d’aquest equip B que l’any 2012 jugaven habitualment a l’A; són alguns, però no són majoria. I aquell any, només en fa tres, l’equip A també va jugar un playoff d’ascens a Primera (reeixit amb un triomf 6-4 amb el Cornellà) i va disputar la final de la Copa Catalana de Segona (assolint una treballada victòria a Ponts). Té molt mèrit que aquest B estigui a prop del que llavors vam considerar com a gestes.

Jordi Morcillo

Anuncis

Ronda 10: Guanyar i esperar

Això és el que va fer ahir el Catalunya, en la represa de la Divisió d’Honor tres setmanes després, i el que haurà de fer la setmana que ve per seguir a la màxima categoria. La victòria contra el Sitges (6-4) era per una banda imprescindible i vital, però per l’altra va resultar curta i insuficient, ja que amb els resultats de la jornada a la mà, l’equip segueix sense dependre de sí mateix.

El Sitges es va presentar ahir al Casinet ja descendit a Primera, però amb una alineació ben competitiva i amb experiència. Les diferències d’elo eren paleses a la zona mitja i per darrere, sense ser molt exagerades, però cal tenir en compte que aquesta mena d’equips solen tenir els elos desinflats: el motiu és que són jugadors que cada any es “castiguen” el seu elo jugant a la màxima categoria, però els títols (hi havia un parell de MI i també MF) i les seves trajectòries feien que no fos un matx senzill.

Per la nostra part, vam tenir les baixes dels dos juvenils d’or (Pau Juan i Alex Sáez) que els dos darrers anys havien tingut una ascensió meteòrica i que ara, en el seu primer any a la universitat, han hagut de baixar un parell de marxes en la seva dedicació als escacs. Per darrere, ho vam cobrir amb un servidor i amb Bernat Fuertes. El matx pintava molt bé durant molta estona: no només semblava que la victòria seria factible, sinó també per un marcador força ampli, cosa que faria augmentar les opcions de cara al darrer dia.

Les victòries meva, la de Hermes Dalo (en poc més d’una hora) i la de Xavi Serrano, combinada amb les taules de Fuertes contra un juvenil molt interessant del Sitges (Emilio Molina) posaven un 3,5-0,5 al marcador. Aquest còmode avantatge, sumat a posicions prometedores o almenys no inferiors, ens feien pensar en sumar 7 ó 8 punts. Però el Sitges no va venir a Sants a passejar i fins i tot van incomodar la nostra victòria final. Ballesteros, tot i la qualitat de més, no va poder frenar l’atac del seu rival; com tampoc ho va poder fer Jordi Amigó contra el MI Enrique Fernández (3,5-2,5). Quasi simultàniament, Joan Canal feia bo un final amb avantatge, que s’havia guanyat després de brillants cops tàctics (4,5-2,5). A la zona mitja, Rubén Martín deixava escapar mig o un punt contra el capità del Sitges, Almirall, mentre que Felipe Vera assegurava les taules després de molta simplificació en una posició que venia de complicar-se. 5-4 i tot quedava pendent de la partida entre Herminio i Santi Beltrán (MI), on el nostre jugador duia peó de més durant tota la partida. Herraiz va decidir entrar, amb bon criteri, en un final de dames, amb fàcil creació de peó passat i amb el rei protegit de possibles escacs rivals.

Amb el 6-4 al marcador, tots estàvem pendents del matx del Foment (Foment-Mollet), on tot el que no fos una victòria local ens donava la possibilitat de dependre de nosaltres en el darrer matx, contra el Terrassa (que a més va cedir mig punt amb el Montcada). Però allà, al Foment, la truita sí que es va girar, i d’un 2-4 es va passar a un 6-4 que ens deixa penjant d’un fil. Les comptes són clares: cal guanyar a Terrassa i esperar que el Foment no ho faci a Sitges.

Hi ha altres combinacions més recargolades, però dependrien de golejades i no cal contemplar de moment. Com que el matx de Terrassa ja serà prou dur, l’objectiu del Catalunya ha de ser intentar guanyar-lo, encara que sigui per la mínima: no sigui cas que, entestats en aconseguir un resultat de proesa, ens deixem més punts del compte i no siguem capaços ni de guanyar. Amb tot, si ni la victòria ens val, ens haurem acomiadat de Divisió d’Honor mossegant i guanyant. Dissabte que ve, 18 d’abril, el desenllaç.

L’aventura del Catalunya B continua

Ja fa setmanes que comentem que el Catalunya B es manté, pels pèls i a empentes i rodolons, en una posició que no esperava al principi de la temporada: sempre al capdavant del grup, després classificat per al playoff i ara classificat per la segona, i definitiva, eliminatòria per accedir a Primera Divisió.

L’empresa d’avui era prou complicada, si tenim en compte l’entitat del rival, el Comtal, i la munió de baixes que tenia l’equip B: les que arrossegava de l’equip A i les pròpies del B. L’equip s’ha completat per darrere amb els habituals jugadors del C Marc Maspoch i Marc Torres, que en tot el campionat han puntuat força bé.

I des que utilitzem aquesta fórmula (a partir de la ronda 7, quan vam anar a Calaf ja salvats), l’equip no para de guanyar: no hi ha ordres d’equip d’entrada. Tothom té llibertat de moviments des de la primera jugada, ja que l’objectiu de l’ascens sobrepassa les aspiracions inicials. I, pels motius que siguin, potser per aquesta manca de pressió, els matxos s’acaben posant de cara i es guanyen.

També cal dir que el Comtal no ha portat el seu millor equip, que seria molt digne de Primera Divisió. Potser no tenien, com nosaltres, una necessitat imperiosa de pujar, o simplement que alguns jugadors van plantar-se en les 9 rondes de sempre, abans de Setmana Santa.

Les alineacions d’avui, doncs, han estat molt similars, amb diferències significatives només al primer i a l’últim tauler a favor seu. No he seguit el matx en directe, però pels volts de la una, en David Vigo m’informava que no fes plans per diumenge que ve, que tornaríem a jugar. Els nostres es posaven llavors amb un avantatge de 2,5-3,5 i amb dues partides amb avantatge, amb l’afegit d’un desempat holandès favorable, en cas d’un hipotètic 5-5.

Les claus de la victòria s’han cimentat en què els jugadors més enratxats durant la lliga regular han seguit puntuant (Vigo, Guerrero, Silverio), i altres que es troben en línia ascendent ho han confirmat: David Martín guanyava al primer tauler, amb negres, al MC Joan Xancó; mentre que Marc Petit es desfeia del jugador local Ricard Nadal, l’elo del qual ja és sabut que sol ser inferior al seu potencial de joc.

La setmana vinent agafarem un dels dos vuitens classificats de Primera Divisió: el Reus Deportiu o el Barcelona UGA B. Tots dos àmpliament superiors al nostre equip, però després de la sorprenent ratxa que portem, res no es descartable. D’aquí a una setmana sabrem si mantindrem un equip a Divisió d’Honor i un altre a Segona, o tindrem un a Primera i un a Segona; o qui sap si els dos equips a Primera… Ara, que si el primer equip es queda a la màxima categoria i el segon puja a Primera Divisió, m’hauran de punxar i no em trauran sang.

L’actuació del Catalunya B aquest any és com la d’un jovenet que flirteja amb una senyora atractiva, molt més gran que ell i madura. De moment, la senyora (que es diu Primera Divisió), ens dóna corda i l’aventura segueix. Potser la setmana vinent ens dóna carbassa, o qui sap si finalment es quedarà amb aquest jovenet descarat. En tot cas, ha estat divertit.

Jordi Morcillo