Ronda 2: Líders…que no és poc

Tot i que globalment els set equips del Catalunya podien esperar una millor collita de l’estrena a casa, donats els reforços que han incorporat tots els equips, podem atorgar una nota positiva al dia d’avui. Per una banda, èxit social: 52 socis, més algun de visita, entre 9 i 85 anys defensant algun dels set equips del Catalunya. I per altra, els equips A i B encapçalen, amb liderats compartits, els seus respectius grups. Tots els resultats de matx han seguit la lògica de les alineacions: no hi ha hagut cap decepció ni cap proesa.

L’equip A recuperava un dels efectius que van causar baixa el primer dia: ni més ni menys que el nostre número 1 el GM Herminio Herraiz, pendent de si el Tàrrega presentaria el seu nou fitxatge (un MI cubà) o bé un dels seus típics forts MC durs de rossegar. Però ni una cosa ni altra: els nostres rivals han vingut amb 9 jugadors i incompareixença al primer tauler. Per tant, 1-0 d’entrada: bé, en honor a la veritat, Herminio ha tardat més en signar la seva victòria que en Felipe Vera les seves taules (abans de les 10h).

Aquest 1,5-0,5 i algunes partides ja favorables (la de Ballesteros pujaria aviat al marcador) feien presagiar un matx tranquil i còmode. Però en alguns moments hi ha hagut un xic d’incertesa, en part causada per la meva derrota contra el seu habitual desè tauler: tot i els més de 350 punts de diferència al meu favor, un error de càlcul a la fase clau de la partida costa el punt. Aquesta retallada de distàncies al marcador ha durat poc amb dues victòries més per part nostra (Vigo i Luis González) a canvi d’una derrota: Pau Juan, que tenia una bona posició d’inici, s’ha complicat al mig joc i ha exposat massa el seu rei.

Amb el 4,5-2,5, durant uns instants, han pogut entrar els dubtes de si sumaríem un punt en les tres partides restants: el rival de Joan Canal tenia parella d’alfils en un final de peces menors; en Jordi Amigó jugava actiu però en una posició oberta i amb poc temps; i en Rubén Martín, millor tota la partida, es deixava un peó.

Però novament, els nostres han respost amb la seva habitual solvència: Canal transformava en final i el feia de cavall bo contra alfil dolent. I ja amb el punt i el triomf al sac, Rubén transformava el seu final en un de torres amb peó de menys, però prou activitat com per empatar. I per eixamplar encara més el marcador, Amigó activava encara més la seva posició i el seu rival perdia per temps. Un 7-3 contra un rival lluitador i que vendrà cara la seva pell per mantenir-se a Primera.

La setmana vinent buscarem la confirmació d’aquest bon inici a Primera (el millor inici de l’equip A dels darrers 5 anys: des del 2012, a Segona, no dúiem 2/2). Ho farem al “camp” de tot un clàssic de la categoria: el Congrés.

El Catalunya B guanya i convenç

El Catalunya B imita el seu primer equip amb un 2/2, després d’una treballada victòria avui davant el Cornellà B. Un equip que, per elo, estava lleugerament per sota del nostre, però que presentava una alineació plena de jugadors experts. Avui el nostre segon equip s’ha reforçat notablement amb la incorporació de Xavi Serrano, el nostre MC que portava dues dècades al primer equip i que avui ha re-debutat al segon equip (imagino que hi devia jugar per últim cop com a infantil o cadet). També hi ha baixat Alejandro Sáez (la setmana passada a l’A) i s’ha estrenat enguany el nostre expresident Alex Sulleva, si bé sense gaire sort.

Amb les seves armes habituals, els nostres han manat en tot moment en el marcador, fins que aquest assenyalava un contundent 5,5-1,5 abans de les 13h. Els visitants han aconseguit maquillar el marcador al final, però en qualsevol cas victòria important contra un rival semblant a nosaltres i que amb aquesta alineació compacta sens dubte que farà punts al grup.

Destaquem, per avui i per la setmana passada, l’estrena d’en Marc Petit com a capità. Als seus 22 anys, però ja amb unes quantes temporades a les seves esquenes, el flamant guanyador del grup C de l’Open de Sants 2016 ja agafa certs galons dins el club. Ho celebrem!

El C naufraga (2-8)

Els reforços dels equips A i B feien, com és lògic, la resta d’equips més forts. Però si hi ha un equip que s’assembla al nostre i, com s’ha demostrat avui, el millora, és el Tres Peons. No crec que hi hagi cap club a Catalunya que pugui presentar un tercer equip a Preferent tan compacte en elo i alhora tan solvent, tenint en compte que el formen jugadors experts i molt rodats. No en va, i ho dic de memòria, el Tres Peons deu ser el club que més tornejos homologats organitza al llarg de l’any, i d’això se’n beneficien principalment els seus federats.

El 2-8, sense cap victòria dels nostres, deixa el Catalunya C amb un punt de dues partides i una bona dosi de realitat. El grup II de Preferent és ben exigent (segurament més que el del Catalunya B), i faran bé els nostres de prendre nota d’això. La permanència pot ser cara, de l’estil de 3,5-4 punts i per tant cada matx és una ocasió per acostar-s’hi.

Victòria necessària de l’equip D

S’ha acabat el Via Crucis del nostre D, almenys durant una setmana. Calia guanyar a l’equip teòricament més assequible del grup, i per això els nostres han anat ben armats amb gent habitual dels equips B i C: Maspoch, Belmonte, Ballester… La resposta ha estat contundent: 7,5-0,5, cosa que posa la salvació més a prop: aquesta no serà tan cara en punts com a Preferent, però els rivals no ens ho posaran fàcil; ni els kilòmetres tampoc.

Com solem tirar d’estadístiques, el Catalunya D feia quasi dos anys que no guanyava un matx. L’any passat, ni una sola victòria (0,5/9). I fa dos, va assolir 4 punts en les primeres sis rondes i després res de res, patint fins i tot al final. De fet, és a Primera per l’ascens del nostre E de fa dos anys, que propicià un canvi de lletra.

Una mica de tot per darrere

Després de la gesta de Vilafranca, l’equip E recuperava efectius, tot i que el seu rival, Cornellà D, era netament superior en elo. Els nostres han estat vius durant tot el matx, en condicions d’empatar. Però al capità i alma mater del club, Miguel Ayllón, li han faltat forces, després de diversos dies engripat, i no ha pogut passar de les taules en la partida decisiva. En aquest equip, els nostres habituals “tapats”, Xavier Giner i David Celma han guanyat a rivals força superiors en elo i se segueixen confirmant com a jugadors molt últils per als equips que solen integrar.

L’equip F ha format avui una alineació força típica, i per als que tingueu una edat, diríem que televisiva (“tres senyores i un senyor”). La Lourdes, la Màxima, la Núria, avui fent equip amb en Lluís Villalonga, han guanyat el Peona i Peó G per la mínima (2,5-1,5). Si a l’equip B destacàvem els nous galons de Marc Petit, és de justícia fer-ho en aquest equip amb la Lourdes Porta. A banda de solvència al tauler (ha tornat a guanyar), és la capitana de l’equip i també dinamitzadora dels escacs femenins al club i en general: a la tardor ja va co-organitzar un doble matx de dones i sembla ser que en porta alguna altra de cap. Després de molt de temps, les dones tornen a tenir protagonisme al club: gran notícia.

Finalment, l’equip G es titularia “un senyor i tres marrecs”. L’equip no ha pogut fer més que un punt contra la Colmena C (1-3). El nostre “senyor”, ha perdut ni més ni menys que amb una ex-campiona de Catalunya, durant uns anys apartada dels taulers: Alba Ventós Alfonso, de família il·lustre dins els escacs. I entre els joves, el punt l’ha posat el júnior del dia (9 anys acabats de fer): l’Arnau Lana ha salvat l’honor i de passada confiança, ja que venia d’una molt dolorosa derrota divendres passat al Campionat de Barcelona sub-10, en una partida on es podia posar dels primers del torneig, en la seva recta final.

La setmana que ve, altre cop escampada de jugadors per Barcelona i província. Però avui, al marge dels resultats, és dia de rècord: mai en la història del Catalunya s’havien reunit tants jugadors al nostre local.

Jordi Morcillo

Tres senyores, tres xiquets i dos senyors, quanta colla!

Catalunya G 1 – 3 La Colmena C (F 2½ – 1½ PiP G)

Que consti en acta: les tres senyores m’han demanat que també parli de l’equip F, que enyoren les cròniques i la colla –i jo que els dic que la colla són els cinquanta-dos taulers de club gran al Casinet durant la lliga d’enguany, quin goig, tots a taula, que cada quinze dies prou que ens veurem. Començo per elles i ell. I poca broma, perquè l’equip F ja va, com aquell qui no vol la cosa, cinquè del seu grup, i malgrat que puntuen amb el sistema olímpic, si miressin els matxs, durien 1½ amb només dues rondes. I, a més, amb grans fites: tots els jugadors que hi han passat han puntuat, fins i tot la Núria Castellvell n’ha gunyat una! La primera que juga enguany! Vaja, com si pugés ella sola a divisió d’honor! I jo amb dos tortells! Ja no puc fer-ne conya! Felicitats, sense mi emprenyant-te ho fas millor. Endavant. De ben segur que l’equip F ens donarà moltes alegries, només sobren les pors, “que si no puntuaré”, la Lurdes, i avui acaba la primera i amb victòria, “que si tomba que si gira”, tots plegats. I quines taules les del Lluís Villalonga, sort que el seu adversari ha trobat taules per escac continu, perquè, si no, potser parlaríem d’un 3 – 1. Com s’ho fan per ser tan feliços? Apa, a seguir-los, a veure si se’ns encomana.

I ara la canalla i el dels dos tortells, que, si parlo més de l’equip F, el cronista de més amunt demanarà que el David em talli les ales perquè cada cop parlo de més equips i sembla que vulgui prendre-li la feina. L’equip G ha jugat contra la Colmena C, un dels equips del grup amb més coses a dir malgrat el resultat de la setmana passada –es van enfrontar amb un dels favorits-, cal tenir present que tenen dos primers taulers de primera, amb dos bons elos dins la categoria: l’Alba Ventós, de la nissaga dels Alfonso, remarco; i la Irene Fernández, una habitual de la territorial d’edats del Barcelonès amb molt d’ofici, dura com una roca. I si mirem el resultat semblaria que ens han clavat una panera, però aquest cop discrepo. Entrem en matèria. Primer. Després d’entrar en un intercanvi de peces gens favorable, l’Adrià Vila ha perdut. Segon. Una estona més tard, veient les coses clares, l’Arnau Lana ha vist com guanyar de mat i no ha atorgat cap concessió, ha salvat l’honor de l’equip. Tercer. Després, força estona després, jo, el dels dos tortells i no pas de reis, he perdut davant l’Alba Ventós –amb negres-, malgrat que durant bona part de la partida no s’han vist excessivament els tres-cents punts d’elo de diferència, de fet tot s’ha decidit en una jugada, la tretze –vaja, la famosa xifra-, ja que no he vist la jugada que igualava. De fet, potser m’he enlluernat per la possibilitat de sacrificar torre per alfil i peó i deixar ben obert el flanc de rei adversari i intentar com a mínim taules per escac continu. Cal tenir present que els meus dotze moviments anteriors eren un repte continu, un examen de revalida, ja que l’Alba m’ha sotmès a un joc on, a més de tenir sempre la iniciativa, sempre amenaçava desballestar la meva posició i durant força jugades dominava terroríficament la diagonal a8-h1 i només faltava una peça major a la columna g per penetrar amb energia –de fet les blanques s’han enrocat llarg, el curt era un suïcidi davant una defensa holandesa que més aviat era un atac continu holandès. He aconseguit no fer cap pífia i canviar les amenaces constants per una mica de material, com ja he dit –torre per alfil i peó-, i després només he fet que seguir la quimera de prendre la iniciativa contra el rei negre gràcies a l’obertura del flanc de rei: tot ha acabat quan l’Alba ha aconseguit canviar dames i després ha recuperat el peó, les blanques havien perdut la iniciativa i tenien qualitat de menys. Només restava una lenta agonia, prou ben jugada, però cap a la derrota. I quart. I ara sabreu perquè dicrepo i perquè considero que el resultat 1 – 3 no és ben bé una panera. El Nitai Benavides, amb negres, ha tingut la victòria a l’abast, el felicito, ha tingut durant tot el mig joc a la Irene Fernández contra les cordes: ha dominat, ha pressionat a les columnes centrals amb torre i dama, ha pressionat les diagonals directes contra l’enroc, una posició que molts jugadors bons envejarien i ha arribat a una posició amb igualtat de peons i dama contra cavall i torre, la lluita anava a ser encara llarga, semblava que un pacient avanç de peons del flanc de dama eren la solució, i prou que ho ha vist, però un desgraciat moviment del rei negre a l’única casella, l’única, que no tocava, ha permès un doble de cavall que suposava la pèrdua neta de la dama, adéu feinada de diverses hores. Tot plegat pot ser fruit de la fatiga, de la mala sort que tots tenim un o dos cops l’any i que ens fa cometre una badada. Tot plegat serà el que serà, però si Nitai ja juga així durant diverses hores contra jugadors molt superiors i amb força més anys, de ben segur que donarà moltes satisfaccions al Club. Fora tristeses, que els escacs demanen anys d’ofici.

I més satisfaccions. El Magí ja no té febre –vaja una crescuda, que diuen, ja passa a sa mare. Alegria. El primer equip ha guanyat amb autoritat i amb més autoritat comanda la primera divisió, grup II: és l’únic equip amb dos punts de matx. Alegria, i el rapsode torna a afinar més i més la lira –és un consol, perquè amb les peces no afina gaire, ja ho sabeu, ha passat de ser senyor amb tres senyores a ser el dels dos tortells-, que si els herois, que si les gestes, que si aquest any sembla que els objectius són a l’abast, que si tenim equip, que si no hem començat com l’any anterior ensopegant dos cops, que si hem après la lliçó i un munt de coses més. I de set enfrontaments al Casinet avui, quatre victòries. Alegria companys, que en són més de la meitat i, a escacs, no és poca cosa. I callo, que parlo massa dels altres equips, que el David i el Jordi em tallaran les ales. Perdó, perdó, perdó –però jo els dic, malgrat denanar perdons i més perdons per les picardies, carpe diem.

Juli Bernat

Anuncis

Ronda 1: Supervivents amb nota

No sembla que hagin passat més de 9 mesos des de la darrera ronda de la Lliga 2016, i ja hi tornem a ser: un non-stop de 9 diumenges – qui sap si algun de propina – i una Lliga 2017 que es presenta, per al Catalunya Escacs Club, com un any de rècords: rècord en nombre d’equips (7, igualant amb el 2015), i rècord absolut en nombre de taulers alineats cada setmana, ni més ni menys que 52.

Comptant que la primera ronda, ja tradicionalment, costa tenir tots els efectius disponibles, s’hi han sumat diversos handicaps que feien la ronda d’avui molt costa amunt: tots els equips jugaven com a visitants, a més o menys distància, i la grip i altres malalties ha anat minvant durant la setmana els jugadors disponibles. Finalment hem pogut alinear fins omplir els equips i només un parell contratemps de darrera hora han fet que dels 52 taulers, 50 dels nostres s’hagin assegut a jugar. I pel que fa als resultats, hem superat les previsions, donades les limitacions : 3 triomfs, 3 empats i 1 derrota.

Catalunya A: solvents en baixa forma

No és cap notícia que l’equip A comenci en baixa forma. Per sort, sembla que la majoria d’equips estan si fa no fa en la mateixa línia i, com solem dir sempre que comencem guanyant (que no passa sovint): mentre agafem la forma, millor sumar el punt. El cert és que aquesta inactivitat sumada a tres baixes sensibles (Herminio, Dalo i Xavi Serrano) feien de la visita a Vilafranca un test complicat.

No obstant, els famosos exàmens de gener-febrer també semblen haver passat factura als nostres rivals, no podent alinear a dos dels seus destacats joves (Eli Ruiz i Sirera). Sobre el paper érem favorits, però la victòria ha tardat en decantar-se del nostre costat, ben bé fins passades les 12,30h. Dues taules matineres (Felipe Vera i Luis González) i diversos avantatges que s’han plasmat lentament han allargat el matx, si bé en cap moment hem hagut de patir pel marcador. En alguns casos, el rellotge ha jugat a favor nostre en diverses partides i des d’ençà només hem cedit les taules de Sáez, ja a les acaballes, i la sola derrota d’en Pau Juan contra l’experimentat número 1 local, Pere Toledano. Malgrat la derrota, una nova fita més del nostre jove MC de la pedrera: ocupar, per primer cop, el primer tauler de l’equip A. Encara que sigui per baixa del número 1 (ell és el 2), és una progressió constant i exemplar la d’en Pau, que des dels 6 anys juga amb nosaltres i ara ja ocupa la davantera del seu club de sempre.

El marcador final, 2,5-7,5, ens permet liderar simbòlicament el grup i encarar amb optimisme les properes rondes. Lluny queda l’inici fantasmagòric del curs passat, on amb un 0/2 vam haver de mirar més vegades a baix que no pas a dalt.

Finalment, cal dir que l’inici del campionat ha estat bo també per les condicions i ambient de joc que hem trobat al Casino Unió Comercial de Vilafranca: un local 100% escacs, com en queden pocs a Catalunya, i on els seus responsables cuiden el detall de tots els matxos que s’hi disputaven, amb els marcadors quasi en temps real, amb noms de tots els jugadors locals i visitants. L’experiència d’avui, sens dubte ha estat molt més gratificant que la del darrer matx que ens va enfrontar (març 2011), al Casinet, on ells ens van apartar de l’ascens a Primera “in extremis” (4,5-5,5).

El Catalunya B recupera el camí del triomf

El nostre segon equip ha posat fi als despropòsits continuats que va patir a la recta final de la temporada passada (6 derrotes consecutives i descens) i ha guanyat de forma convincent 3-7 a un dels clàssics de la categoria: el Martorell.

El Catalunya B ha presentat una alineació força habitual: mescla de gent de mitjana edat amb altres entre 15 i 22 anys. És la fórmula que ens va permetre jugar un playoff d’ascens a Primera Catalana, però també la que ens va dur a un defalliment inexplicable l’any passat: en qualsevol cas, el reinici a la Preferent és esperançador, ja que les baixes de l’equip A han afectat necessàriament al B. Cal afegir, en aquesta mescla d’equip, dues novetats que li han donat consistència: el retorn de Jose Miguel Baeza, després d’un any sabàtic de Lliga. I l’estrena de Blas Rodríguez, jugador molt valuós per a la categoria, que després d’anys al Gavà i uns quants anys sense fitxa, ha tornat amb ganes.

Que no faltin les anècdotes: l’última visita del Catalunya a Martorell A va ser l’hivern del 2010, també a Preferent i també amb victòria per 3-7. Però llavors era el nostre equip A.

El C no deixa de guanyar

Si la base del segon equip és una mescla, el tercer equip són, la majoria d’ells, jugadors de mitjana edat, alguns tocant ja a veterans, que porten quasi més anys al club que el propi escut. Són ells qui les dues últimes lligues a Primera Provincial van marcar un 16/18 i que ara estrenen categoria, guanyada merescudament al tauler.

La Preferent és una altra cosa: cal passar de vuit a deu taulers, comptant que això pot debilitar els equips, però alhora cal estar preparat per trobar-se jugadors de certa entitat als primers taulers dels equips rivals. Sigui com sigui, el secret que ens hauria de permetre la permanència en aquest grup (gens senzill) és el manteniment d’un equip compacte, que comença amb 2000 llargs i tanca al voltant de 1950. Amb aquesta fórmula, i els jugadors mínimament entonats, se solen fer els punts suficients per quedar-s’hi un any més.

Avui tocava visita a un rival directe, el Peona i Peó D, que no ha pogut presentar un equip tan compacte com el nostre i pot patir a la categoria si no hi posa remei. El resultat ho diu ben clar: 1,5-8,5, només cedint tres taules els nostres.

El via crucis de l’equip D

Novament, a l’equip D li tocarà patir: a finals de la Lliga passada, quan ja a dos jornades del final el descens a Segona Provincial havia estat consumat, assumíem que l’equip se sentiria més còmode altre cop en la categoria de 6 taulers. Però finalment, renúncies d’altres equips van propiciar que fóssim repescats: acceptar de nou la categoria volia dir tornar a fer més kilòmetres del compte, jugar amb majoria de rivals superiors i exposar-se a cremar alguns jugadors. Però els nostres jugadors han demostrat, avui sobretot, sobreposar-se a les adversitats. Tot i la derrota (5-3 contra el Gran Penya B), estem segurs que en rondes amb més efectius podrem armar un equip que almenys presenti més batalla que l’any passat.

Tres empats per ser optimistes

Els tres equips de darrere, de retruc minvats per baixes a la resta d’equips i per baixes pròpies, han arrencat tres empats a domicili, que auguren una Lliga per a ells on ben segur que donaran la talla.

L’equip E ha estat potser el més castigat per les inclemències. Després de molts canvis durant la setmana, el seu capità i ànima de diversos equips alhora, Miguel Ayllón, queia malalt divendres. Que et falti un capità, jugador i dinamitzador com ell és un autèntic maldecap: afortunadament, el seu equip E ha pogut treure un empat amb el Vilafranca D, que hauria pogut ser victòria si el nostre “amfitrió” avui, en Juli Bernat, hagués afinat més al final.

El Catalunya F ha empatat a 2 en la seva visita a la tranquil·la població de Vallromanes, i novament hem de destacar el triomf de la superveterana Màxima Pérez, que va on calgui anar i a sobre rendeix com el que més. Ens traiem el barret.

I l’equip G, destinat a la promoció de joves fins a 14 anys (però enquadrat també a la Tercera regular) ha empatat a 2 amb el Sant Adrià E, amb el handicap d’haver de jugar amb 3 jugadors. Víctor Hidalgo (13 anys, qui ja va debutar l’any passat) i Adrià Vila (10, debutant a la Lliga) han fet els nostres punts.

La setmana que ve, si no hi ha un daltabaix, recuperarem efectius i ens farem forts a casa, i ho farem amb una certa tranquil·litat després de la bona collita en un dia tan advers com el d’avui. El Casinet, amb 52 taulers i 104 jugadors, serà una festa.

Jordi Morcillo

Alegria i mea culpa

Vilafranca D 3 – 3 Catalunya E

Alegria perquè les hosts del Catalunya Escacs Club han tornat a la carretera per jugar la primera ronda de la Lliga Catalana 2017. Alegria perquè a la seu del Casino Unió Comercial de Vilafranca del Penedès hem vist guanyar el nostre primer equip i, en aquests moments, gràcies als punts de partides van –i anem- primers de la primera divisió, grup II, que duri, que un bon inici anuncia un millor final. De veres, fa patxoca veure’l primer al quadre de la Federació. Alegria perquè l’equip E, malgrat totes les ensopegades –tenim dos jugadors importants en dic sec a causa dels virus- hem obtingut un airós empat, un tres a tres que no ens esperàvem. Primera ensopegada. La malaltia del Marc Maspoch, un puntal dels equips del mig del club. Segona ensopegada. La gripota del pater, mater i spiritus sanctus de la nostra entitat, incansable jugador de la lliga des de fa un munt d’anys, delegat constant i brillant, membre natural de la junta, apassionat defensor dels nostres interessos i dipositari de tantes essències i dades històriques del nostre Club. Sens dubte tots heu esbrinat que parlo de don Miguel Ayllón. Sí, la gripota l’ha apartat per una ronda dels taulers de la lliga. I ha calgut fer un pedaç d’última hora i moure cap a munt cinc jugadors. Les coses no pintaven bé. Malgrat tot, hem guardat en les nostres ànimes el mandat de no perdre i no hem perdut. Abans de començar, de ben segur que un tres a tres no ens deixava un mal de gust en aquestes circumstàncies. Però, un cop acabat l’enfrontament jo he de cantar un mea culpa perquè he tingut la victòria a les mans. I prou que David Celma, el delegat avui, amb tota la raó del món volia estirar-me les orelles, sort que no sabia per on començar. Vegem-ho.

Al primer tauler, el nostre veterà i esforçat company, l’Albert Coll, ha perdut davant la joventut de Roger Garcia. Primer punt per al Vilafranca. Tot seguit Marc Ayllón –de ben segur que tenia el cap a casa- ha punxat davant Jordi Torres i els seus nervis de marbre. Dos punts per als nostre adversaris, les coses pintaven bastos. Però aleshores ha arribat la nostra reacció: el David Celma i Ricardo Rovira han posat un altre cop les coses com al principi, dos a dos. Cal titllar la partida del debutant, del Ricardo, com a rocambolesca, primer la tenia força malament, però els dos jugadors, ja amb poc material, han entrat en una fase especulativa que ha permès guanyar material al nostre jugador, el seu adversari no ha jugat amb prou precisió i ha oblidat que cal defensar bé les peces, que fent escacs successius no sempre es guanya. Aleshores la partida ha entrat en una fase agònica: una tenaç resistència del Roger Callau, jugador del Vilafranca, que no ha pogut evitar que el punt fos per a nosaltres. Felicitats Ricardo. Només restaven dues partides vives, la de l’Isidre Ferré i la meva. L’Isidre l’ha sabuda guanyar, ha sabut entrar pel mig de la línia de peces de l’Agustí Raventós, si no m’equivoco, ja que mirava d’esquitllentes; un peó i la dama de l’Isidre han fet la feina. Dos a tres! Només calia que jo fes taules –taules possibles, ben possibles- i guanyàvem l’enfrontament! Però no he estat a l’altura, mea culpa, he badat, m’he concentrat massa en la zona on durant un munt de jugades el tauler ha tret foc, en el flanc de rei i no m’he fixat quan la dama adversària, després del moviment trenta-dos, des de la casella e1, també amenaçava el meu peó de la casella a5 i l’he perdut en el moviment següent. Com diria don Miguel, ja no sóc nefasto, però encara sóc capaç de ser malo. I les coses poc a poc han anat a mal borràs malgrat la meva tenacitat. Un peonet i adéu taules i adéu guanyar l’enfrontament. Malgrat tot, déu n’hi do haver empatat en aquestes circumstàncies un pèl boges a causa de les malalties dels nostres jugadors. Que millorin, que els necessitem, que les meves cròniques no guanyen partides.

La propera setmana, més, i a casa, i podré abraçar tot de gent, com les meves companyes del períple inoblidable de tres senyores i un senyor, quina època, el temps passa, i s’apropen de millors encara. Tinc la sensació que enguany farem un bon paper amb més d’un equip. I us seré sincer, ja estic afinant la lira perquè el dia del sopar de germanor tots cantem les nostres gestes i, sobretot, les grans gestes i els grans homes del Club. Aquesta lliga fa olor de pólvora favorable als nostres desitjos. Endavant les atxes!

Juli Bernat