Torneig de Ràpides Festa Major d’Hostafrancs 2019

Casinet d’Hostafrancs, dissabte 28 de setembre de 2019

Organitza: Catalunya Escacs Club, amb la col·laboració del Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta.

Lloc: Sala 4, 1r pis del Casinet d’Hostafrancs. c/Rector Triadó 53, Barcelona.

Hora d’inici: 11h. És prega als jugadors fer acte de presència a les 10:45h. La cloenda està prevista cap a les 13’30h

INSCRIPCIONS GRATUÏTES

Dirigit a qualsevol jugador, amb o sense llicència federativa.

NO VÀLID PER CAP ELO

Ritme de joc: 3 minuts per jugador amb 2 segons d’increment.

Sistema suís a 9 rondes. Els jugadors s’ordenaran per elo català ràpid. En cas de no tenir-ne, per elo FIDE blitz, i en el seu defecte, per elo nacional. Els jugadors aficionats seran ordenats alfabèticament.
Desempats (per aquest ordre): Bucholz-1, Bucholz total, Progressiu.
Seran eliminats els jugadors que no es presentin a una ronda sense causa justificada o avís previ.

Àrbitre: AF Jordi Morcillo

Premis:
Trofeu als cinc primers classificats de la classificació general.
Trofeu al millor de cada tram d’elo (no acumulable amb els anteriors):
Millor No Federat
jugadors amb menys de 1700
1700-1849
1850-1999 2000-2149
Trofeu al millor jugador infantil (nascut l’any 2003 i posteriors)
Trofeu Juan Herrero al millor jugador veterà (nascuts l’any 1954 i anteriors).

Informació e inscripcions
torneigscatalunyaescacs@gmail.com

L’inscripció serà acceptada un cop sigui confirmada per l’organització

Les inscripcions es poden fer fins el dia abans o bé presentant-se a la sala de joc fins a 15 minuts abans del torneig, tenint en compte que les places són limitades a 60 jugadors. L’organització es reserva el dret d’admissió.

Anuncis

CASAL D’ESCACS ESTIU 2019 – CASINET D’HOSTAFRANCS

casalestiu

Matins de l’1 al 12 de juliol

Organitza: Catalunya Escacs Club, amb el suport del Centre Cívic Casinet – Cotxeres

Dates: de dilluns a divendres del 1 al 12 de juliol (2 setmanes)

Horari: de 9,30h a 13h (de 9-9,30, arribada i acollida)

Lloc: Centre Cívic Casinet d’Hostafrancs, 1r pis. c/Rector Triadó 53, 08014 Barcelona.

Equip de monitors amb titulació homologada de Tècnic Esportiu, especialitzat en escacs.

Dirigit a nens i nenes nascuts del 2004 al 2012 (ambdós inclosos), de tots els nivells (iniciació o perfeccionament)

Preus:

Socis Catalunya Escacs Club:

1 setmana: 42€ (2 germans 74€, 3 germans 95€)

2 setmanes: 65€ (2 germans 106€, 3 germans 132€)

Resta:

1 setmana: 47€ (2 germans 80€, 3 germans 105€)

2 setmanes: 76€ (2 germans 115€, 3 germans 142€)

Activitats:

Classes amb tauler mural i projector

Activitats lúdiques en grups

Projeccions de vídeo relacionades amb els escacs

Tornejos amb diferents ritmes de joc

Estona d’esbarjo diari (30 minuts)

Diferents modalitats d’escacs a l’aire lliure

Breu explicació del Casal:

El Catalunya Escacs Club és una entitat arrelada al barri de Sants des de la seva fundació (1975). Portem 15 anys amb seu al Casinet d’Hostafrancs, on oferim cursos anuals (d’octubre a juny) per a totes les edats i nivells. Donat el creixement d’aquests cursos i de la pedrera del club, l’any 2015 vam engegar el nostre primer Casal d’estiu, en format de matí durant quinze dies.

Aquests cursets volen tenir un tarannà més lúdic i distès que els cursets regulars. Volem que els nens i nenes aprenguin escacs, però també que gaudeixin d’altres activitats més dinàmiques (jocs, gincames, tornejos), perquè en definitiva l’estiu és temps de jugar.

El preu de la inscripció inclou el material del curs i un obsequi que s’entregarà a final de cada setmana. Cada dia es farà una parada d’uns trenta minuts per esmorzar (cada alumne es porta el seu) i esbargir-se.

En funció del nombre i tipologia dels inscrits, es faran grups de treball en funció de l’edat i el nivell, tot i que ens molts moments es poden fer grups heterogenis i cooperatius, també perquè els més grans col·laborin amb els més petits.

Informació i inscripcions

Telèfon: 620341266 (Jordi Morcillo)

Email: escolarscatalunyaescacs@gmail.com

Documentació necessària: full d’autorització signat pels pares i fotocòpia de la targeta sanitària

La inscripció finalitzarà el dijous 20 de juny.

Informació presencial: dijous 20 de juny de 18h a 19h. Al 1r pis del Casinet d’Hostafrancs. Aquest dia es podrà omplir els formularis manualment i fer el pagament en efectiu.

Inscripció a distància: demanant prèviament els formularis per email o telèfon. Es facilitarà un número de compte bancari per fer el pagament.

Les places dels cursets són limitades a 20 places per setmana. L’organització es reserva el dret d’anul·lar l’activitat si no hi ha un mínim de 10 inscrits.

Ronda 9: Al playoff, amb el cap ben alt

El Catalunya visitava avui el local de l’Ateneu Colon, líder del grup amb mà ferma (100% de punts), amb els comptes ben clars. Calia guanyar, empresa realment complicada, i fer-ho a més per una diferència molt àmplia, cosa que suposava un repte majúscul. Depenent dels altres resultats, calia guanyar per 3,5-6,5 o, en molts casos, per 3-7. El matx d’avui es convertia en un encontre amb un premi gros, l’ascens a divisió d’honor, i un de consolació, la possibilitat de jugar el playoff d’ascens a la màxima categoria contra l’altre segon de grup.

La dificultat d’assolir-ho es fonamentava sobretot en la qualitat i estat de forma del rival: en les nou rondes disputades, incloent la d’avui, ha presentat el seu 10 de gala. Cap baixa, cap descans, cap malaltia: un autèntic exemple al qual pocs anys enrere ens hi acostàvem però que ara per ara està a l’abast de molt pocs a les categories catalanes. Repassant les fotos que omplen les parets del local de Ramon Turró, podem comprovar com ben bé la meitat de l’equip segueix sent la base de fa quasi una vintena d’anys, amb incorporacions de jugadors de pedrera o gent de nivell (MC o MF) que hi va anar per amistat i s’hi ha quedat.

En el desenvolupament del matx, s’ha notat la nostra necessitat de punts, a l’estil d’una eliminatòria amb el marcador en contra. Alguns dels nostres jugadors han optat per canviar les línies d’obertura i d’altres han optat per un joc més agressiu enlloc del sòlid a què ens tenen acostumats. Però assumir riscos et pot funcionar en un parell de partides, però difícilment per assolir un 3-7. El nostre mestre Herminio ens ho deia durant la setmana: hem de jugar els 10 com si tinguéssim l’opció d’assolir norma i només ens valgués la victòria. L’actitud hi ha estat, però ha faltar frescor en el càlcul i als moments claus.

El matx no ha tingut avui taules molt ràpides, però sí que abans de les 12h els locals s’han acostat al seu objectiu amb un 2-1 (taules de Rubén i Canal i derrota de Ballesteros). Donant un cop d’ull al matx, semblava complicat que 6 dels nostres guanyessin, si bé el risc ha funcionat relativament en la meva partida, on un cop tàctic em donava avantatge però no era definitiu: el meu rival ha optat per l’abandó però ha obviat entrar en un final amb peó de menys. 2-2, però almenys tres dels nostres ja tenien desavantatge en el seu risc (Vigo, Dalo i Luis González) després d’alguna opció per posar la partida amb avantatge. Entremig, Felipe Vera també assumia riscos obrint el seu rei per atacar, però tampoc li era suficient: cal dir en honor seu que porta un munt de negres enguany (8 de 9 si no m’equivoco) i ha puntuat molt bé i avui ho ha intentat tot. Amb les successives derrotes de Vigo, Luis i Felipe, només amb la victòria del solvent Sáez, es certificava l’ascens del Colon. 5-3 i Dalo seguia perdut a la segona taula: primera derrota per a ell en aquesta Lliga, on val a dir que cada setmana fa grans esforços, no només per venir a jugar, sinó també per aportar el màxim a l’equip. Al primer tauler, Herminio anava inclinant un final de peces menors amb peó de més fins a maquillar el marcador en el 6-4 final.

La nostra més sincera felicitació als nostres amics del Poblenou, que duien anys buscant aquest retorn a la màxima categoria, que feia ben bé una dècada que no trepitjaven. La competició ens dóna una altra opció, un playoff a doble volta amb un rival habitual, el Sant Cugat, amb els quals ens veurem les cares per quart cop en quatre anys. Totes en fases diferents: Lliga de Primera, Final de Primera, Lliga de Divisió d’Honor i ara Playoff d’ascens. Però aquesta serà l’ocasió més determinant: el guanyador tornarà a tocar el cel. Passi el que passi els dubtes d’inici de Lliga, quan no sabíem si seríem capaços d’arribar massa amunt, s’han esvaït: un any més, lluitarem fins la darrera ronda.

El Catalunya B completa la proesa

També començava la ronda d’avui el Catalunya B a Sant Feliu amb els comptes ben clars. Numèricament, no eren tan exigents com els del primer equip: calia guanyar o empatar per salvar-se, mentre que en cas de derrota calia veure els desempats perquè hi havia risc important d’haver de jugar la indesitjada promoció per no baixar i fins i tot de quedar novens i baixar amb 4 punts.

Fets els números, la dificultat del matx era majúscula, contra un equip acostumat a passejar més per Primera Divisió que per Segona, amb una alineació compacta i alhora forta per davant. Com que els teníem a mig punt, ells havien de guanyar sí o sí per evitar els mals, i això propiciava un matx de màxima tensió.

Per sort per nosaltres, el segon equip ha mostrat la cara competitiva que ha tret en totes les rondes (a excepció de l’abultada derrota a Cornellà), i ha assolit els 5 punts de tauler que li calien per certificar la permanència. Fins i tot em comenten els companys que amb 3,5-4,5 les dues partides restants ens eren favorables, però només s’ha pogut entaular una i l’altra s’ha perdut. Amb una mica més d’encert, per exemple guanyant la que s’ha perdut, el 4-6 ens hagués posat en segona posició d’aquest grup tan boig (amb només 5 punts). Avui l’alineació nostra era força habitual, amb el reforç per davant del jove Marc Juan, que ha contribuït amb el seu bon estat de forma amb el punt sencer, igual com ho ha fet David Martín a la taula 4. També han resultat claus els dos taulers de darrere, Marc Torres Julian i Juan Carrasco, que han guanyat a jugadors d’elo superior i han demostrat novament que tenen cabuda en aquest equip.

Tota la sort del món al Sant Feliu en el playoff de permanència que hauran de jugar el 7 d’abril: no oblidem que d’alguna manera són el nostre “Tenerife”, ja que fa 5 anys la seva esportivitat ens va permetre entrar al playoff que ens donaria el primer ascens de la nostra història a Divisió d’Honor. Tenint en compte l’extrema dificultat del grup (1 punt entre el segon i el vuitè) i que totes i cadascuna de les rondes, sense excepció, els nostres han presentat un equip inferior el elo als seus rivals, el comportament de l’equip B a la lliga d’enguany ha estat encomiable. Novament, la Segona és la categoria que es mereix.

…I el Catalunya C, el miracle

Fa tres setmanes deixàvem el C amb un pírric punt a la cua de la classificació del seu grup de Preferent, i quasi certificàvem el seu descens. Però res més lluny de la realitat. Un empat in extremis a la setmana del “virus Carnaval” i dues victòries amb rivals directes, combinades amb alguna ensopegada dels demés, han permès a l’equip situar-se en vuitena posició amb 3,5 punts. Això vol dir que es converteix en el millor vuitè de les Preferents de Barcelona i, tal i com estan els descensos de dalt, sembla confirmat que el Catalunya C seguirà a Preferent l’any vinent.

Avui tocava visitar un altre dels rivals directes, el Peona i Peó C, que sembla que les últimes setmanes no ha pogut cobrir bé els seus tres primers equips per lluitar per tots els objectius i s’ha centrat sobretot en el seu B. Avui, els del Guinardó han presentat un equip força debilitat per darrere, amb una incompareixença, i els nostres ho han aprofitat per guanyar per un contundent 3-7, resultat balsàmic per a nosaltres i que envia els nostres rivals a Primera Provincial. Tot i que han despertat una mica tard, els Garcia, Angulo, Clemens i companyia, capitanejats per Patxi Molinas, han estat a temps d’aturar el que semblava inevitable.

El Catalunya D “quasi” puja a Primera Provincial

Després de la jornada de descans per vacant, l’equip D havia de guanyar i esperar una punxada del líder Sant Adrià per assolir el primer lloc del grup. Els nostres han fet els deures guanyant el Congrés E per 1,5-4,5, però els del Besós no s’han deixat sorprendre per un EDAMI sense els seus “cocos” i han guanyat per 4-2, resultat que necessitaven per no dependre d’una golejada nostra. En tot cas, la segona posició amb 8 punts, com a un dels millors segons de la categoria, ens dóna l’ascens de manera virtual. El seu equip “germà” a la categoria, l’E, ha quedat tocat per un parell de baixes de darrera hora i ha perdut 4-2 contra el Peón Negro B, que s’hi jugava molt més (ells havien de guanyar per ser segons, nosaltres ja érem campions). D i E completen una excel·lent temporada, no sense entrebancs, amb setmanes on ha costat Déu i ajuda trobar 12 jugadors per omplir-los. La dificultat de la categoria a la qual opositen, la Primera Provincial, que a més d’augmentar dos taulers fa que els equips acostumin a sumar molts més kilòmetres en la competició, ens farà plantejar la conveniència d’inscriure els dos equips o només un. Som un club amb gent que sí, sol acudir en massa a la cita de la Lliga, però compte: jugant no molt lluny de casa, i si pot ser aquelles rondes que sigui necessari.

Finalment, derrota per 3-1 de l’equip F amb l’Argentona B, amb la sola victòria d’Antonio Ramírez, una de les revelacions de la temporada. I qui ha acabat com un tro és l’equip G dels nens, que a manca de massa relleu ha presentat més o menys els de sempre: Sergi Rodríguez, Joan Valeriano, Andrei Vasilev i Biel Safont-Tria han posat un 0-4 contundent al Peona i Peó F. L’equip se situa merescudament segon al seu grup de Tercera i frega un ascens, que amb un càlcul aproximat només es podria donar en cas d’alguna renúncia.

Avui sí, llevat de 10 ó 12 jugadors, la resta pot començar a fer plans pels propers caps de setmana. D’aquí dues o tres setmanes, només caldrà muntar 10 taulers, però seran de traca: novament, el tren de la Divisió d’Honor passa pel Casinet.

Jordi Morcillo

Ronda 8: Gran victòria…i una bala a la recàmara

Després d’unes rondes de transició, on calia anar sumant per no perdre el tren de l’ascens, avui hem tingut el primer caixa o faixa definitiu per a la classificació final. A mode quasi de “final four”, els quatre candidats a l’ascens s’han vist les cares a la penúltima ronda de la competició regular: Ateneu Colón (7 punts) visitava el Peona i Peó (4,5), mentre que nosaltres (6) rebíem el Sant Martí (5). El grup es podia comprimir o trencar definitivament, però tenint en compte que el segon lloc, que dóna dret al playoff d’ascens és un consol, calia buscar la victòria per seguir aspirant a tot i així ho hem assolit: el 6-4 final ens deixa amb el playoff assegurat i ens dóna una petita opció d’ascens directe.

El matx ha tingut dues parts ben diferenciades: abans de les 12, s’han signat cinc taules sense massa lluita (2,5-2,5). Si bé se’ns pot titllar de conservadors, als de Sant Martí caldria dir-los ultra-conservadors, sabent que a ells sí que no tenien més remei que la victòria final. A partir d’aquí, segona part del matx, amb partides d’anada i tornada i una consigna ben clara: res de taules en les partides on hi havia una mínima opció. No obstant, dels 5 jugadors restants, potser només Luis González i Marc Juan tenien un lleuger avantatge. David Vigo, tot i amb peça de més, semblava que no podia defensar una posició molt delicada del seu rei amb moltes peces dansant pel tauler. Joan Canal també passejava el seu rei buscant refugi, tot i algun peó de més, mentre que Dalo buscava la igualtat de forma activa en un final a priori inferior contra el fort jugador xilè Valenzuela.

Però quan semblava que podíem perdre les dues partides dels reis dansaires, ha arribat el detall que ha ajudat a decantar el matx. Marc Juan caçava peça al seu rival després de millorar la posició de forma efectiva. Herminio que, com jo, ha estat un dels taulífers matiners, em comentava que aquest punt seria el que donaria força a la resta per decantar el matx, i al final ha tingut raó. David Vigo tornava material per simplificar la posició i entrar en un final lleugerament superior, on el seu rival, Evarist Pérez, ha fet un parell de jugades amb un segon al rellotge. Luis González em preguntava, mentrestant, en dues ocasions si podia fer taules i jo li deia que no: ell duia alfil contra cavall en un final amb encara molts peons per ser avantatge. Per davant, Canal anava amagant el seu rei i entregava qualitat per tenir un allau de peons que, combinat amb la parella d’alfils, es tornava imparable pel seu rival, Ruiz Mata. I Dalo feia efectiu el seu pla actiu, jugant amb un peó passat, per segellar les taules; poc després, Vigo també empatava la seva partida no apte per a cardíacs. 4,5-3,5 i només quedava esperar que Canal guanyés d’una de les moltes formes en què ho podia fer: amb una proposta de sacrifici de dama que portava a un mat coronant cavall, el seu rival ha hagut d’entregar massa material i això ens ha donat el punt definitiu. 5,5-3,5 i les taules de Luis, que amb el seu “new look” que lluïa avui ho ha intentat de valent, posen un molt treballat 6-4. Els Catalunya – Sant Martí, des d’aquell recordat ascens del 2014, són encontres intensos d’aquells que fan afició i que se segueixen resolent per detalls.

No podem dir el mateix de l’altre matx de la part alta. El Peona i Peó ha decidit desplomar el seu equip A, alineant 5 joves jugadors de menys de 1800, per tal de reforçar els seus filials. Tot dins del reglament, però ha deixat un envermellidor i vergonyant 1-9 a favor dels de Poblenou. Un club que ha jugat cinc temporades seguides a Divisió d’Honor ha d’exprimir, al meu entendre, totes les opcions que quedin per tornar-hi. I per poques o nul·les opcions que hi hagi, no és una manera digna de llençar un matx. Nosaltres mateixos, el 2016, vam presentar del 1 al 10 als nostres amics de Sant Feliu, que es jugaven el descens i nosaltres res. Ells ens havien ajudat feia dos anys guanyant el Catalonia (Sant Feliu no es jugava res i els de Manresa si) i vam poder entrar al playoff, però en nom de la seva esportivitat llavors, nosaltres vam fer el mateix per presentar un equip digne de la Primera Divisió. Quelcom semblant vam fer el 2017, quan ja érem campions, rebent el Catalonia que es jugava la permanència. Si l’Ateneu Colon acaba pujant per descomptat que serà per mèrits propis, però el que ha passat avui, per molt legal que sigui, és un lleig a la competició.

Catalunya B: gran victòria i ruleta

El Catalunya B porta unes quantes setmanes ficat en un embolic, no només per la seva dinàmica un pèl encallada, que també, sinó sobretot per la gran igualtat d’aquest grup. A banda del primer i darrer classificat, els vuit equips restants estan separats només per un miserable punt! Nosaltres, enmig d’aquests dos extrems que quasi es toquen, havíem de sumar sí o sí contra un rival clàssic, el Jake de l’Hospitalet.

Amb una alineació força més reconeixible que la setmana passada, els nostres s’han imposat per un 6,5-3,5 balsàmic, que pel que sembla ha estat molt més clar en el marcador que en el desenvolupament de les partides. Tot i el 2-0 inicial, amb victòries de Carrasco i Maspoch, els visitants han empatat ràpidament i, amb el 2-2, em comentaven els companys que el matx estava ben complicat. Per sort, avui sí que els factors aquells que decanten els encontres s’han posat de part nostra. Els jugadors “de tota la vida” (Xavi Serrano, Baeza i Sulleva) han contribuït a treure les castanyes del foc, mentre que Marc Petit, després d’estar quasi perdut ha guanyat per bandera.

La matemàtica en aquest grup és tan complicada que costa fer un resum del que pot passar, però ho intentarem. L’equip visitarà el fort Sant Feliu, que no està fent una bona temporada però a priori pot presentar un equip candidat a l’ascens. Si guanyem, estem salvats i fins i tot hi ha una lleugera opció d’entrar en playoff d’ascens. En cas d’empat, la permanència està al sac. I en cas de derrota, una carambola ens envia directament a Preferent i una altra ens salva de tot, però el més probable és que haguéssim d’encarar una nova promoció de permanència a aquesta difícil Segona Divisió.

Catalunya C: Aquest mort està ben viu

El Catalunya C és com aquells dolents de les pel·lícules que per cops i patacades que rebi, segueix viu i donant guerra. Quan semblava pràcticament sentenciat, entre la seva bona collita de les dues últimes rondes (empat diumenge passat i victòria avui) i el fre d’alguns rivals que tampoc puntuen, ara resulta que l’equip depèn de si mateix per mantenir-se a la vuitena plaça, que podria donar-li la salvació.

El rival d’avui era directíssim, el Peón Doblado, qui tenia els mateixos punts que nosaltres. Amb una davantera lleugerament més forta que la nostra, els de Cornellà han afluixat una mica per darrere on – avui sí- hem pogut presentar un equip prou compacte per amarrar els punts (5,5 en els darrers 6 taulers). El resultat final 7,5-2,5 dóna ales per sumar un punt, eliminar un rival directe i deixar-ho tot pendent de la darrera ronda, on l’equip visitarà el Peona i Peó C, que en vistes del que ha passat avui podria anar reforçat per intentar el miracle. Una situació anàloga a la que va viure l’equip l’any passat en vigília de la seva visita al Torrenegra: calia guanyar per evitar el descens.

El Catalunya E puja a Primera Provincial

Dels dos equips de la Segona Provincial, l’E era qui ho tenia més a mà per pujar i avui tenia el primer match ball. Aprofitant la cojuntura del descans de l’equip D, alguns habituals han pogut descansar i d’altres han defensat amb èxit relatiu el liderat de l’equip E vers el Sant Joan Despí B. El que semblava un matí plàcid ha acabat amb maldecaps després d’empatar 3-3, que no donava el primer lloc encara. Hores més tard, en saber-se la derrota del segon classificat, el Cornellà E, hem pogut certificar el segon ascens en la història d’aquest equip a Primera Provincial. L’enhorabona a tots els seus membres, habituals o ocasionals, i al seu capti

Cal destacar una nova victòria del pitxitxi absolut del club, Joan Antoni Ballester, i també la segona consecutiva del jove Nitai Benavides, que ja va resultar clau guanyant la setmana passada a Martorell i avui ha tornat a culminar un atac dels que li agraden per contribuir a l’empat final.

La setmana vinent, els esforços se centraran en l’equip D, que després de tenir vacant ha perdut el liderat per pitjor desempat amb el Sant Adrià D, que sembla decidit a pujat. Una victòria deixaria l’ascens directe pendent del que facin els líders, si bé amb 8/9 és altament probable que el segon classificat també jugui.

Més descafeïnats han estat els matxos de l’equip F contra l’Arenys de Munt C (4-0) i el del G contra el Torreblanca B (2,5-1,5), on els rivals han vingut amb jugadors de menys.

La jornada vinent tancarà la fase regular, però no la Lliga, perquè almenys dos equips tindran dret a jugar playoff o finals catalanes. Però a nivell de jornada regular, avui posem punt i final a les macro-rondes de 50 taulers a casa. A alguns socis no els veurem fins el gener de l’any vinent, però és i serà així: és el per equips!

Jordi Morcillo

Ronda 7: El fortí es resisteix

El Catalunya afrontava avui, a nivell de club, la jornada més difícil d’enguany, no tant pels rivals, que també, si no també pel que ja podem denominar com a “virus Carnaval”. Aquest primer cap de setmana de març se sumaven diversos factors que han minvat els efectius fins a deixar-nos sota mínims: el festiu de dilluns a la majoria de les escoles, que ha creat un “pont encobert”, juntament amb els plans nocturns de més d’un per dissabte nit i altres imprevistos. Resultat: equips més febles que de costum (a excepció de l’A) i impossibilitat d’omplir els 50 taulers; només n’hem pogut omplir 48, i encara sort que s’han fet mans i mànigues, perquè si no la cosa hagués quedat en poc més de 40.

L’equip A visitava un camp que se’ns ha resistit ens els darrers anys, el Gramenet (abans Colmena), que ja ens havia guanyat el 2016 i empatat el 2014. Tota prudència era poca a l’hora d’afrontar aquest matx, contra un rival no directe però si molt incòmode, d’aquests que setmana a setmana estan alineant el seu 10 ideal o quasi. Per part nostra, lluny queden els dies en què això ens passava. Si l’any del primer ascens (2014) només vam utilitzar 12 jugadors en les 11 rondes (i 8 d’elles vam jugar de l’1 al 10), ara aquesta estadística ja és història. Les baixes de Joan Canal i Xavi Serrano no ens treien la teòrica condició de favorits en el matx, però de seguida s’ha vist que patiríem: l’empat final (5-5) així ho certifica.

Abans de les 12h, primera derrota dels nostres i també de David Vigo en aquesta Lliga, acompanyada de taules en les partides de Luis González i la de Felipe Vera. Poc després, en Rubén Martín, un dels jugadors més en forma de l’equip, anivellava el marcador (2-2), mentre que les taules de Sergio Ballesteros no aclarien la incertesa. Per davant, hi havia dues bones partides als dos primers taulers, però per darrere (els Marcs Petit i Juan i un servidor) tres partides on portàvem estona patint. En la meva, el meu rival, Lluís Delgado, no encertat en trobar la simplificació guanyadora i fins i tot m’ha donat l’opció al final de torres amb peó de mes, on no obstant ha sabut trobar la fortalesa (3-3). Amb els rellotges amb pocs segons, Marc Petit perdia material de forma decisiva, mentre Marc Juan jugava actiu per intentar igualar amb totes les peces majors sobre el tauler contra Beatriz Alfonso. Dalo transformava el seu final en victòria i avantatge momentani per a nosaltres, mentre Marc Juan havia de forçar continu per no entrar en un final perdedor. Amb 3,5-4,5 i la partida de Marc Petit perduda, hem fins i tot patit per no perdre, ja que Herminio, amb parella d’alfils durant bona estona, ha entrat en un final perillós on inclús ha hagut de sacrificar peça per no perdre. Afortunadament, els peons s’acabaven i el seu rival, Carlos Rojano, no podia passar de torre i cavall contra torre.

El 5-5 no es pot considerar un pas enrere, però sí un fre a les nostres aspiracions d’ascens directe. Amb tot, queden les dues rondes decisives, contra els forts Sant Martí i el líder Ateneu Colón i tot el que no sigui guanyar els dos matxos fa impossible l’ascens per la via ràpida. Per a propòsits de playoff, els comptes ja són més complexos. Tot i els ensurts, la temporada actual es pot qualificar com a molt digna: no en va, numèricament és la segona millor de la nostra història a Primera. Amb 6 de 7, només ens supera el camí triomfal de fa dos anys (7 de 7 per un 8,5 de 9 final).

El Catalunya B torna a perdre i es queda sense coixí

El Catalunya B ha estat el primer equip seriosament tocat per les baixes. Amb només la meitat de jugadors habituals, els nostres s’han nodrit de jugadors teòrics de l’equip C per fer front al difícil i compacte Tres Peons B, que ens ha superat 7-3, i per tant ha guanyat vida i ens n’ha tret una mica a nosaltres.

L’equip de Gràcia ha presentat una curiosa mescla de joventut (Llibert Cèspedes o Victor Moreno) i veterania (el nonagenari Joan Segura o Josep Monedero), amb altres jugadors la majoria per sobre dels 2100. La sola victòria del bregador Jose Miguel Baeza no ha estat suficient per posar en risc la victòria del Tres Peons, tot i que els companys em comenten que alguna partida s’ha tombat sobtadament.

Si el grup estava comprimit per la cua, aquesta jornada encara ho està una mica més. De tota manera, alguns dels rivals també han perdut i de moment les nostres aspiracions estan intactes. Això sí, caldrà sumar al menys un punt contra els dos rivals que queden, que com ha passat cada dia en aquest grup, són superiors a priori.

Catalunya C: els mínims sí que serveixen

Semblava pràcticament defenestrat, però el Catalunya C està ben viu, bàsicament per que alguns dels rivals estan encara pitjor. Amb una alineació amb bastants jugadors de D i E, ha pescat un empat al camp del Mollet B, un rival que pel que sembla també ha presentat un equip lluny a l’habitual. Un d’aquests jugadors dels equips inferiors, Joan Antoni Ballester, amb el punt d’avui, és el jugador més valuós del club en quant a puntuació absoluta (6 de 7).

El nostre equip C, amb aquest sofert empat ha pujat ni més ni menys que dues posicions, fins la vuitena. Dependria de descensos compensats de les categories catalanes, però fent tan poc l’equip depèn d’ell mateix per salvar-se. Ara bé, haurà de fer-ho millor en les dues rondes restants (guanyar-les) que en les set jornades passades, on només ha recollit un punt i mig.

Filials: Pescar en aigües tèrboles

Però la situació més inverosimil s’ha viscut a l’equip D. Un cop vam tancar la convocatòria fent entrar els 50 jugadors, ja divendres a la nit, teníem clar que qualsevol baixa que es produís, llevat que fos de l’equip A, no seria substituïda. I vet-ho aquí que les dues baixes de darrera hora han anat a parar al mateix equip, el D, que es jugava el liderat també a Mollet, contra el Mollet C. Amb aquest panorama, els nostres han pogut disputar només 4 partides amb la difícil papereta d’aixecar el 0-2 que mostrava el marcador a les 10,30h. Però amb tenacitat, el Catalunya D ha defensat el liderat guanyant per 2,5-3,5. Hem de destacar una nova victòria d’Antonio Ramírez, el millor debutant d’enguany, i de Manuel Núñez, que juga poc però sempre hi és quan se’l necessita. La nostra màxima, però, abans de guanyar, és omplir tots els taulers, per la nostra imatge com a club i també per respecte al rival i a la competició. Avui no ha sigut així i és per això que traslladem les nostres disculpes al Mollet i als dos jugadors que s’han assegut sense poder jugar.

Tampoc ho tenia fàcil l’altre dels nostres equips líders, l’E, en la seva visita a Martorell. Amb un equip de circumstàncies, hem hagut de pescar a darrera hora gent que, tot i el pont, s’ha pogut acostar estratègicament a Martorell per poder omplir els taulers i dignificar la competició. Així, Isidre Ferré, Nitai Benavides i Arnau Lana han aprofitat l’avinentesa per completar el Catalunya E. I cal celebrar que hagin estat els joves Nitai Benavides (13 anys) i Arnau Lana (11) els qui hagin sumat dues victòries decisives per batre el Martorell C per 2,5-3,5. La setmana que ve l’equip tindrà un “match ball” per certificar el seu ascens.

Finalment, derrota de l’equip F contra el Malgrat C (1-3), però celebrem la bona disposició dels nostres a viatjar (és l’equip que farà més kilòmetres de llarg entre els nostres). I els joves de l’equip G han fet l’únic ple del dia amb un 0-4 contra el Castellar C.

La jornada d’avui ens manté amb aspiracions en tots els equips, cosa que sempre és important, però deixa al descobert el nostre taló d’Aquiles: els desplaçaments d’alguns kilòmetres. L’estadística no falla: quan entre tots els equips sumen més kilòmetres del normal en una ronda, tenim més baixes. Afortunadament, el calendari enguany ens ha estat benèvol, i només aquesta era una ronda complicada, però preocupa el fet que, entre alguna de les baixes l’argument fos “Mollet està molt lluny”. En l’altra cara de la moneda, aplaudim i agraïm aquells qui han canviat els plans per anar a jugar i intentar mantenir el més amunt possible la dignitat del nostre club.

Jordi Morcillo

Ronda 5: El Catalunya no perd el tren

La jornada d’avui al Casinet no ha estat, en el conjunt dels equips, gaire satisfactòria per als nostres interessos. Les millors notícies han arribat novament per part de l’equip A, que ha sumat un punt més que refermen la seva candidatura a lluitar per l’ascens.

Tot i que el rival, el Maragall, no està en aquesta disputa dels llocs capdavanters, no hi ha cap ronda que es pugui anomenar “de transició, i és per això que la victòria era quasi obligada per al Catalunya. La important baixa d’Herminio, al primer tauler, ha quedat coberta amb solvència amb el retorn de Pau Juan, el nostre jugador franquícia de la pedrera que, ja amb 22 anys, encara la recta final dels seus estudis universitaris però de tant en tant encara té temps per al seu club de sempre. Darrere seu, venien els més o menys habituals. És agradable veure com el germà gran, en Pau, obria l’equip, mentre que el petit, el Marc, el tancava. Els del Guinardó presentaven els seus jugadors habituals, una suma d’experiència que calia tenir molt en compte, comandats pel fort MF Eduard López Agustench.

Però progressivament han anat caient punts sencers i mitjos punts que ens han posat en el camí de la victòria. Felipe Vera inaugurava el marcador amb el seu mig punt de rigor – a favor seu, cal dir que duu 5 de 5 negres-, i poc després el rival d’en Marc Juan es deixava detalls tàctics que el feien perdre material. Quelcom semblant passava amb la partida de David Vigo. Amb 2,5-0,5 al marcador, s’han succeït dues taules més, concretament a la partida de Dalo i la de Sergio Ballesteros, un altre dels jugadors amb excés de negres enguany (coses de la Lliga!). La pissarra assenyalava un favorable 3,5-1,5 esperançador però no definitiu i dues partides amb possibilitat de taules imminents: la de Joan Canal i la d’un servidor. Però veient que la resta no perillava, ambdós hem seguit aprofitant els factors favorables: Canal la seva superioritat posicional en un final de peces majors, i jo un gran avantatge de temps en un final no del tot guanyador però amb peó de més. 5,5-1,5, matx tancat i llibertat als companys que quedaven per buscar el triomf. Així ho han fet, però cap dels tres (Pau Juan, Rubén i Luis González) tenia prou avantatge per decantar els finals i totes les partides han acabat en taules. Un 7-3 final d’aquells que ajuden a reforçar la moral, tenint en compte que cap de nosaltres ha perdut.

Tirant novament d’estadística històrica, el precedent més recent (però ja llunyà) entre els equips A de Catalunya i Maragall tenia un record dolorós. Any 2007, a Segona Divisió, setena ronda: victòria pels del Guinardó pel mateix resultat que avui, 7-3. Vam acabar aquella ronda amb 0,5/7 a la taula i certificant el nostre descens matemàtic al pou de la Preferent. Afortunadament, els anys ens han aportat més somriures que disgustos com aquells. I si anem a les dades d’avui, la nostra victòria combinada amb l’empat del Peona i Peó ens deixa segons en solitari, encara a mig punt de l’intractable Ateneu Colón. Queden quatre rondes, l’empresa és complicada però la matemàtica és simple: depenem de nosaltres mateixos per tornar a Divisió d’Honor.

Catalunya B: així sí que es pot perdre

Al grup 3 de la Segona Divisió costava dir quin dels equips podria ser el patró, o almenys el favorit per encapçalar-lo. Després de l’equip que acostuma a presentar el nostre rival d’avui, el Foment B, podem dir que ells són els favorits per tornar a Primera Divisió, categoria que per nivell no haurien d’haver perdut.

El repte d’avui era força complicat per al nostre segon equip, però tot i així han mostrat una cara molt més combativa i amb menys errors garrafals que la setmana passada a Cornellà. Durant molts moments, em comentaven els companys, la cosa no l’han tingut clara els del Clot, que han vist com el seu avantatge per davant ha quedat completament eixugat pels nostres inspirats jugadors: 3,5 de 5 a la part del davant contra jugadors de la talla de Jordi de la Riva, Aoiz o Heredia. Però ells són un equip altament compacte fins al desè tauler, a l’estil dels filials del Sant Andreu, i han marcat la diferència per sota fins a posar un ajustat 4,5-5,5.

Sempre fa una mica de ràbia perdre per aquesta diferència, però cal apretar les dents i pensar que cada jornada hi haurà una bona oportunitat, si es planta la batalla que s’ha plantejat avui. El grup cada dia que passa es comprimeix més per sota, i el lloc de promoció de descens ja és a només mig punt. Ja hi estem acostumats, no valen excuses i a remar!

Catalunya C: cada dia més difícil

Qui no recupera el camí del triomf de cap de les maneres és el tercer equip, que segueix cuer del seu grup de preferent després de la derrota avui contra el Sant Andreu C (4-6). Cada cop que ens enfrontem amb un filial del Sant Andreu diem el mateix, però és la realitat: són equips compactes, presentant alineacions properes al seu 10 ideal, i que es poden permetre el luxe de presentar un MC al primer tauler del seu equip C (el veterà Joaquim Travesset). Els visitants han marcat la diferència als taulers de dalt, cosa que no han pogut compensar els nostres per darrere.

Destaquem la bona dinàmica de l’Eduard Roche, amb 4,5/5 en aquesta Lliga. Caldrà que algun company seu s’hi sumi a aquesta ratxa, o en cas contrari parlarem de la salvació com un miracle. En principi els nostres ja han jugat contra els “cocos” del grup, però quan s’entra en un espiral perdedor, tot costa molt. La setmana que ve, quasi un caixa o faixa contra el Molins de Rei, menys compacte que el Sant Andreu però igualment dur de batre,

Filials: Satisfets a mitges

Cap dels equips D i E han quedat debilitats aquesta ronda, on el factor camp sempre actua a favor per reclutar gent. El superdelegat Ayllón va moure les peces que creia necessàries considerant que el matx de l’E era més clau i complicat que el del D, i va optar per reforçar la davantera del Catalunya E, amb un resultat agredolça.

El Catalunya D ha fet els deures sense grans escarafalls guanyant un dels innumerables filials del Tres Peons, en aquest cas el G, per 4-2. Al nostre equip hem alineat jugadors força habituals, i ja que parlàvem de ratxes hem de citar un inspirat Toni Ballester, que si ningú no em corregeix és l’unic jugador del club que duu 5 de 5, per tant una peça clau en la bona classificació dels dos equips de Segona Provincial. El nostre D segueix líder amb 4/5, compartint honors amb el Sant Adrià D, únic equip que ens ha guanyat. Si no hagués estat per aquella absurda relliscada del primer dia, ara el Catalunya D duria dos punts d’avantatge respecte el segon i tindria peu i mig a Primera Provincial.

L’empat del Catalunya E contra el Badia B (3-3), combinat amb una derrota del co-líder fins avui Espluguenc, semblaria deixar bon regust de boca als nostres. Però res més lluny de la realitat: avui en Miguel Ayllón s’estirava dels cabells després que els seus companys dels tres primers taulers desperdiciessin un avantatge de 3-0 i, el que és més greu, amb alguna partida amb peça de més. Són coses que passen a totes les categories, i contra més baixem, més trobem aquests tombs radicals. Afortunadament, el liderat provisional alleuja una mica les penes.

Molt més desangelats han estat els matxos dels equips F i G, on només s’hi han jugat 4 de les 8 partides. L’equip F s’ha desfet sense grans problemes del Vilassar B, que ha vingut amb dos jugadors, mentre que l’equip G, el dels joves, ha cedit una derrota per 1-3 amb el líder Mataró B, en un encontre en el qual els dos equips han sumat un punt cadascú als taulers 3 i 4 per incompareixença.

Esperem que el nostre amable calendari, que ens fa tornar a jugar a casa la setmana vinent, ens ajudi en primer lloc a corregir aquests desajustos en les alineacions, i sobretot a seguir sumant en pro dels nostres objectius. Un cop superat l’equador de la competició, aquests ja queden perfectament marcats: l’A aspira a l’ascens, igual que el D i l’E, mentre que B i C hauran de suar la cansalada per salvar-se. Tant el F com el G, per la seva banda, podrien estar satisfets si tots els jugadors juguen cada setmana 4 contra 4: cada cop costa més.

Jordi Morcillo

Ronda 4: Un empat per seguir aspirant a tot

Avui el Catalunya tenia una de les primeres “finals” dels matxos que podríem qualificar dins la nostra Lliga, assumint des de fa un parell de setmanes que aquesta és la de la lluita per l’ascens. El Peona i Peó, amb 5 darrers anys a la màxima categoria, és un altre dels candidats a tornar-hi. Tot i que han perdut els seus dos primers jugadors respecte l’any passat, l’alineació farcida de joves entre els 18 i els 25 anys el fan un equip temible. L’estadística dels últims anys parlava a favor nostre, amb dues contundents victòries a la màxima categoria, però cal tenir en compte que, amb la seva mitjana d’edat, cada any que passa és un plus per a ells, mentre que passats els 40 (dels 13-14 habituals del nostre equip A, 10 superen aquesta edat) cada any és un petit pas enrere. A més, els del Guinardó venien guanyant les primeres rondes de manera contundent i això parla del seu bon moment.

L’alineació nostra d’avui ha estat, de moment, la més forta que hem presentat enguany, amb tots els 10 primers a excepció del Pau Juan, i qui ha completat l’equip com ja ha fet altres dies ha estat el seu germà Marc. Per la seva banda, estrenava temporada l’Alex Saez, un dels puntals de l’equip l’any passat. Com que em trobava amb l’equip B a Cornellà, no he pogut fer-me una idea exacta del matx, però ha bastat un encontre fortuït amb quatre companys de l’A, a l’intercanviador del metro de Verdaguer tornant dels respectius matxos, per a què em fessin cinc cèntims. La gran quantitat de taules, 8 dels 10 taulers, donen una idea de la igualtat que es presagiava i que s’ha confirmat. Només s’han desequilibrat de manera decisiva les partides Capellades – Canal, amb color local, i la Saez – Oscar Garcia, a favor nostre. Pel que sembla, les dues partides s’han decantat força aviat. Entre les taules, els companys em comentaven que probablement hagués estat un matx que s’hauria decantat a favor nostre. Sembla ser que només Felipe Vera ha passat alguna angúnia, entre els nostres, mentre que tant Herminio com Rubén l’han tinguda força favorable en algun moment.

El Peona i Peó ha utilitzat una arma que fa servir habitualment en el darrer tauler de qualsevol dels seus equips: el jugador tapat. En aquest cas era el número 28 de la llista, que ningú no coneixia. Se sol dir “tapat” perquè juga més del que els seu elo indica: l’elo català de 2038 és ben enganyós; el jugador, un juvenil gallec, acaba de federar-se a casa nostra i aquest és l’elo FIDE (li podem perfectament suposar un nivell de 2200 català), del qual ha arribat a tenir més de 2100. Sort que Marc Juan segueix sòlid i ha pogut aguantar bé el submarí de torn.

L’empat és bo a efectes de classificació, ja que ens deixa amb opcions de seguir aspirant a tot. Tot i que l’Ateneu Colon agafa avantatge com a líder en solitari, la jornada en global és positiva degut a la relliscada del Sant Martí, que s’ha deixat un punt a Sant Adrià. Res no serà segur fins que ens enfrontem a aquests equips en el “Tourmalet” final, ja al mes de març. Mentrestant, rebrem a dos equips que no són de la nostra lliga, però que en cas de relliscada ens farien enterrar les opcions abans d’hora.

El Catalunya B rep la primera patacada a Cornellà

Duia dues setmanes el nostre segon equip filtrejant amb la derrota, però salvant els punts in extremis, i avui l’empresa ja s’ha posat massa coll amunt. El rival era un dels de tota la vida de la Lliga Catalana, el Cornellà. Un equip darrerament ascensor entre Segona Catalana i Primera, i que no fa massa anys, el 2012, vam haver de guanyar, en un playoff a cara o creu, amb el nostre equip A per tornar a Primera Divisió després d’una dècada d’absència.

El seu equip, força proper al 10 ideal, ens superava en elo en tots els taulers, i conforme baixàvem les diferències augmentaven. Inicialment, havíem de dur també l’alineació més forta de la temporada, però durant ahir dissabte vam rebre les notícies de dos jugadors amb febre: Blas Rodríguez i Martí Arribas. De pressa i corrents, com ja estem acostumats, ràpid retoc a diversos equips alhora i entraven novament Marc Torres Julián i Nitai Benavides, el nostre infantil més prometedor a qui donàvem una nova oportunitat.

Però amb grips o sense grips, avui no hi ha hagut res a fer. Els veterans jugadors del Cornellà, que duen anys i panys a la competició (he reconegut diverses cares seves en una foto de la temporada 1980-81), han passat per sobre nostre. Des de la pantalla on actualitzen els marcadors quasi a l’instant (un detall que dóna un plus al seu local), veia com els punts anaven caient del cantó local sense remei. Només hem pogut maquillar el marcador final en Pedro Serrano, que està quallant una bona Lliga, i un servidor, que posava fi a una ratxa de 9 partides sense conèixer la victòria. Quan ja estàvem de recollida, David Martín, amb peó de més al final, no s’ha pogut imposar en un final que segurament eren taules de feia estona, i ha posat el contundent 7,5-2,5 final. Alguns companys em comenten que, malgrat l’amplitud del marcador, hi ha hagut partides que s’han “llençat a les escombraries” i potser polint una mica els detalls la cosa hagués pogut anar diferent. En qualsevol cas, la classificació torna a comprimir-se i novament caldrà repetir el guió d’anys enrere: fer punts per no haver de veure’s immers en descens o promoció.

Menció especial mereix el Cornellà com a club. Un local envejable, amb força gent tenint cura dels detalls, l’esmentada pantalla per seguir els resultats i, en definitiva, un exemple de club que tot i no semblar tenir gaire pedrera, té la capacitat suficient per organitzar esdeveniments i cuidar la Lliga amb l’atenció que nosaltres també professem.

Catalunya C: ny de Catalunya…i de castanya

Per tercer any consecutiu, el Catalunya C s’enfrontava al Centro Aragonés, un club que com és sabut ve farcit de veterans (o molt veterans) que encara conserven un bon toc de peces. Tocava, com l’any passat, visitar el seu local senyorial a tocar del Teatre Goya.

L’alineació dels locals era netament superior, sobretot als taulers de dalt, però segurament no tant com per infringir un 8-2 als nostres. Segons em diu el delegat d’avui, Clemens Bieg, “ens han passat per sobre”. L’únic que ha posat el punt sencer per part nostra ha estat l’Eduard Roche a la taula 10.

Almenys, per fi, hem pogut veure com a l’acta es reflectia el nostre com com a Catalunya amb ny, després de molts anys veient-ho amb ñ (amb l’equip A, el B i el mateix C). Hi ha vegades que si un no es queixa, no se’l prenen seriosament en aquests detalls, que encara que pugui semblar irrellevant, no deixa de ser de justícia i a més costa poc esforç. Felicitem, doncs, l’Aragonés per ser clarament superior als taulers i també per ser un bon amfitrió.

Al nostre tercer equip li tocarà remar de valent. Es troba a la cua de la classificació del grup, compartida amb dos equips més, i haurà de focalitzar-se en els matxos de la seva lliga, com el de la setmana vinent contra el sempre rocós Sant Andreu C.

Filials: Bona collita a domicili

A priori era una bona jornada per pescar en camp contrari en tots els equips del D al G. Hi havia molta gent disponible, i també disposada a jugar fora, tot i que les distàncies eren poc rellevants. Les grips dels equips de dalt semblaven debilitar una mica els equips ahir dissabte, però els recanvis de peces han resultat efectius per certificar tres victòries i un empat.

El balanceig de forces (altrament dita “manta de l’Ayllón”) va estimar convenient aquesta setmana reforçar més l’equip E que el D, tot i que els dos equips quedaven amb bones opcions de puntuar. El Catalunya D visitava el local d’EDAMI, al barri de Gràcia, amb el dubte de si veurien alineat al multicampió d’Espanya Miguel Illescas (que juga alguna partida cada any). No ha estat aixi, però igualment el primer tauler era quasi insalvable (un 2200 FIDE). No obstant, els nostres han imposat el seu lleuger avantatge d’elo per darrer i els debutants Virgilio Garcia i Antonio Ramírez han confirmat el seu bon moment per segellar el definitiu 2-4. L’equip D, tot i la derrota del primer dia, ja és líder per millor desempat.

També és líder, i aquest amb ple de victòries, el Catalunya E, que avui també visitava el fantàstic local de Cornellà. Enmig de la debacle de l’equip B, he pogut contemplar amb consol com Ayllón i companyia posaven un 1-4 vora les 13h. Destaquem el triomf del sempre fidel David Celma, que avui ha celebrat el seu aniversari (si es pot dir, són 50 rodons) per partida doble. Finalment, el 2-4 consolida el liderat i comença a fer que el doble ascens, de D i E, no sigui una quimera, veient que ambdós són en grups assequibles. Comentava en Miguel Ayllón que, veient la dinàmica negativa del C, qui sap si l’any vinent hi hauria tres “Catalunyes” a primera provincial. Senyal que tenim molts jugadors d’elo mitjà.

L’equip que anava més lluny, l’F, ha visitat el seu homònim del Colón Sabadell Chessy. L’empat final, 2-2, contra un equip a priori un xic inferior, deixa l’equip en terra de ningú a efectes de classificació. Ricard Rovira i Lluís Villalonga han posat els punts visitants.

I qui sí fa un salt en la classificació és l’equip de joves, el G, que ha encadenat el segon 4-0 consecutiu, en aquest cas al Congrés F. Joan Valeriano, Sergi Rodríguez, Andrei Vasilev i Biel Safont-Tria han confirmat el seu bon rodatge en tornejos catapultant l’equip a la segona posició del grup. El proper rival, precisament, serà el líder Mataró D, que sembla intractable amb el seu 16 de 16. Segur que els nostres cadets, infantils, alevins i benjamins ho donaran tot per no posar-los-ho fàcil.

Les dues properes rondes les jugarem al Casinet. Que segueixi la festa!

Jordi Morcillo