Ronda 5: Cinc de Cinc (x2)

Aquesta cinquena jornada, en la qual hem superat l’equador del campionat pel que fa a la seva fase regular, ha confirmat un dia més les aspiracions dels dos primers equips de tornar a les categories que van perdre recentment. El ple de victòries d’un i altre així ho confirmen.

En el cas de l’equip A, avui visitava el modèlic i reformat local de la Lira, al carrer Abat Odó, disposats a superar un altre escull dins el particular “Tourmalet”. El marcador, exactament el mateix que la setmana passada: 3-7 i sense cedir cap derrota (quatre triomfs i 6 taules). I segurament, les sensacions del matx han estat encara millors, en el sentit que la victòria ha semblat perillar menys que el dia de l’Olot.

La Lira ha presentat un equip quasi 100% titular, més que altres dies, amb la inclusió de teòrics titulars que no són alineats regularment. Els del barri de Sant Andreu han pujat a nivell de força, a base de noves incorporacions i jugadors joves que van a l’alça. Una dada que ho demostra: l’any passat, ells a Segona, van venir a jugar al Casinet contra el nostre B, i el seu primer tauler avui jugava al número 8.

La no presència d’aquest cronista a la sala de joc fa que puguem només donar unes pinzellades generals de com ha anat el matx, però per les notícies que ens han arribat, el nostre equip confirma els aspectes positius que fins ara ens han fet líders: primers taulers sòlids, mig del camp solvent i taulers de darrere experimentats que saben gestionar posicions. Després d’un reguitzell inicial de cinc taules, Joan Canal ens posava en avantatge al voltant de les 13h (2,5-3,5), i de les quatre partides restants, només Amigó semblava amb problemes, mentre que la resta eren finals favorables, en cap cas perdedors.

I l’altre factor que ens somriu: aquestes partides que trontollen, se solen tombar cap al nostre costat, i això ha passat amb Jordi Amigó, un cop el matx estava decidit. Després de cinc rondes, hi ha un detall que ajuda molt als números en sí i també a la confiança: un grapat de jugadors no coneixen la derrota. Herminio, Dalo, Amigó, Ballesteros, Luis González i David Vigo han saldat les seves partides amb taules i victòries; i Rubén s’hi podria haver afegit si els llençols no s’haguessin enganxat el dia del Congrés.

Amb aquests arguments, es pot ser optimista en la visita més complicada de totes, la del cap de setmana que ve a Andorra, ara per ara el rival més directe en la lluita per la primera posició. Una victòria ens deixaria a tocar de la glòria, però aquest any, més que mai, ells també estan forts i el matx es preveu caríssim.

El Catalunya B pateix però surt immaculat

El nostre segon equip tampoc tenia una visita còmode, en aquest cas contra el Sant Cugat B. El rival és un d’aquells equips que probablement no aspirin a l’ascens, però que amb la típica alineació compacta i experimentada poden plantar batalla a qualsevol equip. I així ho han fet avui.

Amb algunes baixes de jugadors habituals, el Catalunya B ha fet valdre la teòrica superioritat als taulers de davant (4 punts de 5) per endur-se el matx per 4-6, si bé els locals han manat durant alguna estona al marcador. També teníem teòric avantatge en els taulers de darrere, però els locals han sumat el punt sencer dels darrers dos taulers (el seu darrer, un 1700) i això ens demostra una constant de la Lliga: malfia’t d’un equip que alinea un jugador amb un elo molt per sota de la resta a l’últim tauler. Segurament hi és, a l’equip, per alguna cosa; és el típic tapat que pot sorprendre a qualsevol.

La situació de l’equip B és calcada a la de l’A: líder amb un punt d’avantatge i la setmana que ve visita el segon classificat. Una victòria deixaria l’ascens a tocar. El matx és igualment complicat, si bé la distància (Molins de Rei) serà molt més planera.

Catalunya C: derrota al grup de la mort

Ja ho comentàvem la setmana passada: per evitar la cua d’aquest grup cal fer força punts, ja que a banda d’un parell d’equips, la resta està ben igualat. I segons la circular, en el pitjor dels casos fins a quatre equips poden baixar a Primera Territorial.

Avui els nostres, de retruc tocats per les baixes del B i les seves pròpies, han cedit per 6-4 contra el Mollet B, un equip lleugerament superior al nostre en elo i força compacte per aguantar de sobres dins la categoria i donar un ensurt als teòrics favorits. .

Si parlàvem de kilòmetres quan ens referíem a l’equip A (i ho fem sempre amb l’equip D), l’equip C té un calendari absolutament de proximitat: la sortida a Mollet era avui el desplaçament més llarg de tots, l´únic de fora de la ciutat. La setmana vinent, encara amb el coixí dels 3 punts, matx clau amb el Diagonal Mar: una derrota obligaria a començar a treure la calculadora, mentre que l’empat o la victòria donarien molta tranquil·litat a aquest bregador tercer equip.

D i E: Ayllón treu la calculadora

No és el primer any que passa, a vegades és amb C i D, a vegades amb D i E, però el cas és que el superdelegat Miguel Ayllón sol treure petroli d’un bloc de jugadors que donen per poc més que omplir un equip, i a base de precisos moviments aconsegueix salvar-ne dos.

Les dues últimes rondes ha tocat reforçar l’E, i la tàctica no ha fallat: avui victòria per la mínima (2,5-3,5) a domicili vers l’Espiga C, en un dels desplaçaments on no es podia fallar. Algú pensarà que el to és massa pessimista, ja que l’equip lidera el grup amb 3,5/5, però hi ha ni més ni menys que set equips separats per un punt i no tenim prou efectius per plantejar un ascens. El calendari, a més, fa molta pujada, i aquests 3,5 punts són un coixí per pensar bàsicament en la permanència.

Molt pitjor ho tenia el Catalunya D, que no ha tingut res a fer contra el líder del seu grup a Primera Provincial, el Catalonia D. El resultat, 6,5-1,5, reflecteix la diferència dels dos equips i a partir d’ara caldrà apuntalar els matxos on hi hagi opcions reals per no tenir problemes d’aquí al final. Cal aplaudir almenys els valents que cada setmana van on els toqui anar, i fan el possible per no deixar l’equip amb vacants o incompareixences. Desgraciadament és una tònica força habitual a la nostra Lliga.

Els equips de Tercera segueixen gaudint de la competició

Els únics equips sense objectiu esportiu fixat, F i G, segueixen jugant amb ganes i il.lusió allà on vagin. Cap d’ells s’acosta al capdavant dels seus grups, i per tant l’objectiu no és altre que “donar minuts” a aquests jugadors de totes les edats que matinen els diumenges sense gaire mandra.

L’equip de les “tres senyores i un senyor” compartia local amb el nostre B, a Sant Cugat. Han empatat amb el seu equip D (2-2), amb victòries dels dos veterans, Amadeu Aixut i Màxima Pérez.

Per la seva part, l’equip G també s’ha trobat amb els companys de club a Mollet, jugant contra el seu C, un dels conjunts més forts de la categoria. Els nostres no han pogut evitar la derrota (3-1), però el capità Juli Bernat ha posat el punt de l’honor vencent un jugador amb més de 200 punts d’elo de superioritat.

La setmana vinent repetim desplaçament: si sortir fora una setmana ja ens suposa un handicap, fer-ho dues vegades seguides és realment un trencaclosques difícil de gestionar… Però sempre ho acabem fent.

Jordi Morcillo

Visca la República!

A! Visca el Catalunya!

Que el senyor Enric Millo no passi ànsia. Que el ministre de defensa, don Pedro Morenés, –ja ens ho deia el García Albiol, àlies El Netejador Nacional– no ens enviï mitja dotzena de carros de combat al Casinet –senyor García Albiol, que els tancs només són de cervesa, pregunti-ho a un legionari- perquè no acomplim el nostre deure. No. No pateixin. No parlo de política. Els titulars d’avui només són de temàtica escaquística. M’explico. Començo pel segon: A! que no és cap crida bel·licista, que fa referència al nostrat equip A que ja en porta cinc de cinc i encara el repte de la conquesta de l’Andorra –parlo de l’enfrontament de la sisena ronda, no pas d’expandir el Principat- amb l’ànim alt i amb tots els deures fets, amb tota la confiança del món; Visca el Catalunya! Fa referència a l’equip, al Club, senyors no facin mala cara! Que no, que el primer titular no em delata gens. Ara els ho explico: avui l’equip C i l’equip G han jugat contra el Mollet B i el Mollet C respectivament i aquesta bona gent juguen al Casal la República de Mollet, al carrer de la Pineda Fosca –quin nom, aquest sí que és sospitós!- número 6. Tots bona gent, de veres. I per què dic Visca la República! si hem perdut els dos enfrontaments? No tornin a fer mala cara, pensin que malgrat tot, malgrat les dues derrotes, jo recordaré el dia d’avui com un dia de glòria ja que amb negres he guanyat una partida contra un 1937, sí, sí, una diferència de tres-cents trenta d’elo català, tot un rècord per a mi, una esgarrapada de 18,17 d’elo. Impressionant, oi? Els fantasmes uniformats o amb corbata fosca –ep! fantasmes de la meva ment- ja marxen.

Avui, als de l’equip G ens han clavat una panera, un 3 – 1. Què hi farem? Bona cara, no, però hem salvat la cara. Jo a la canalla i al Ricardo els vaig dir que si fèiem un 3 – 1 era el que tocava –n’havien guayat tres enfrontaments per aquest marcador i un altre 3½ a ½, déu n’hi do, senzillament eren i són els primers claríssims de la tercera provincial grup IX-, però els vaig enganyar, era una arenga abans de la massacre, l’últim recurs, la crida al cel perquè fes un miracle: m’esperava un 4 – 0. Però un cop més hem salvat la cara i l’honor, no sé si la clau de volta de tot plegat és el fet que enlluernat pel sol ixent del matí sobre Mollet, misteriosament, he vist el rostre i el cos de Víctor Hidalgo Silva en les altures que amb rostre dolç i segur –com si fos l’aparició d’un sant que guia els fidels- m’assenyalava el camí que calia seguir per arribar fins al local on havíem de jugar, de ben segur que estava enlluernat, de ben segur que són els meus fantasmes. De ben segur que tot és fruit del fet que després, a casa, he celebrat la victòria no amb una copa xinesa de plàstic, d’aquelles que donen als oberts d’escacs, sinó amb una copa de vi de vidre, plena i tornada a omplir diversos cops. Coses de viure al Penedès. I l’escrit d’avui, coses del Juli, ja el coneixeu prou. Alegria i que duri.

Juli Bernat

Ronda 4: Un quatre de quatre històric

El Catalunya ha superat avui al sempre complicat Olot, en el primer dels matxos del nostre particular “Tourmalet”, per un resultat més ampli del que realment s’ha reflectit damunt els taulers (7-3). L’equip no ha cedit cap punt en aquesta arrencada de Lliga, segueix liderant el seu grup de Primera Divisió i marca un 4/4 d’inici que caldria remuntar-se fins ben enrere per trobar-ho. En cap de les categories on ha militat aquest segle (Preferent de Barcelona, Segona Catalana, Primera Catalana ni Divisió d’Honor) ho havia assolit, i del segle vint ens manquen dades a mà per contrastar-ho.

En qualsevol cas, el primer equip ha mostrat les armes que ve utilitzant en aquest inici de campionat: potent mig del camp, davantera sòlida i sang freda en les partides que es compliquen. L’Olot ha vingut amb una alineació força habitual, encapçalada pel seu GM Javier Campos i alguns dels seus joves que ronden la vintena d’anys (Sabrià, Triadú, Aymerich, Vinardell). Nosaltres, per primer cop, hem pogut alinear el 10 “de gala”, amb el retorn de Salva Dalo, qui per cert no ha acusat la inactivitat i ha sumat un dels punts claus.

El matx s’ha posat força de cara amb un 4-2 (dues victòries i quatre empats): bons triomfs de Vigo i Ballesteros amb negres, especialment destacable aquest últim, amb un interessant sacrifici a les primeres de canvi que li ha valgut el seu particular 4/4 (és l’únic jugador dels quatre primers equips que porta ple). De les taules, hi ha hagut de tot: des de l’equilibri magistral al primer tauler fins a situacions compromeses que han acabat amb empat, com les de Jordi Amigó contra l’excampiona catalana i estatal Mònica Vilar.

Amb el 4-2, la situació no acabava de clarificar-se, ja que durant una estona, de les quatre partides restants, Pau Juan (posició inferior) i Joan Canal (peó de menys) no oferien plenes garanties de puntuar. I Rubén Martín jugava un final de peces majors amb certa iniciativa però poc temps. Només Dalo, amb qualitat de més i peó passat, tenia les de guanyar. Un punt i mig era factible, però s’havia de lluitar. Però quan les coses van rodones, tot sembla caure al nostre favor: Dalo concretava l’avantatge primer que ningú (5-2) i Rubén trobava la manera de no entrar en complicacions i era el seu rival qui havia de forçar un escac continu. Amb el triomf al sac (5,5-2,5), de les partides inferiors hem tret petroli: Pau Juan tombava la partida que ha intentat forçar el seu rival, i Canal, patidor habitual, treia taules. Triomf amb justícia, si bé l’Olot ha merescut un resultat més ajustat.

El camí pels cims continuarà amb dos desplaçaments complicats: la Lira i Andorra, aquest amb el plus de la pallissa de kilòmetres.

Catalunya B: operació tornada

Ara ja ho podem dir: amb quatre triomfs al sac, el segon equip només mira cap amunt i buscarà, en les cinc rondes restants, la possibilitat de tornar a la Segona Divisió, categoria que mai no hauria d’haver perdut. La Preferent és un pou (ho va ser per l’equip A a finals de la dècada passada) a la qual hi caus si no estàs fi a Segona, i de la qual és difícil pujar-ne si no estàs tremendament inspirat.

L’Igualada, el nostre visitant d’avui, podria haver estat més rival sense tenir les baixes que ha tingut al davant (cap dels jugadors del 2 al 5 jugaven). I per part nostra, el “10 de gala” de l’equip A ha propiciat un B més reforçat, jugant de l’11 al 16 i completant amb els experts (Blas, Baeza, Pedro Serrano) i joves (Marc Juan i Magí) habituals.

Poc després de les 12, els locals ja han aconseguit 5,5 punts en 6 partides, amb les úniques taules de Pedro Serrano. Els Igualadins, lluitadors, han pogut maquillar el marcador amb dues victòries: el seu primer tauler ha vençut Xavi Serrano i també ha cedit David Martín. Finalment, el sempre insistent finalista Alejandro Sáez i el Marc Juan han eixamplat la diferència fins un clar 7,5-2,5. El grup 3 de Preferent sembla encaminar-se a partir-se en dues meitats ben diferenciades: els que lluiten pel primer lloc i els que busquen salvar-se. No serà senzill, ja que cal potser fer tots els punts per assolir l’objectiu.

A diferència del primer equip, no cal anar tant enrere per trobar una arrencada de 4/4 en el B: va passar a l’anterior ascens de Preferent a Primera, la gloriosa temporada 2014. De moment, i això que no som especialment supersticiosos, és una bona cosa que en Marc Petit segueixi fent de delegat: amb ell, estem immaculats.

El Catalunya C derrota l’històric Aragonès

El Catalunya C camina amb passos de gegant cap a la permanència, avui sí sumant el punt sencer contra un rival que no semblava de la seva Lliga. L’Aragonès, a qui feia no gaires anys ens enfrontàvem amb l’equip A, i en fa pocs amb l’equip B, ha vingut avui a jugar amb el tercer equip. És un equip molt veterà, assentat ara a la Preferent, i que no obstant això sempre sol ser un os dur de rosegar.

El tercer triomf en quatre jornades dels nostres s’ha cimentat en el bon comportament per dalt: amb diferències d’elo de 100 ó més punts per als visitants, hem pogut sumar 3/5 als primers taulers (bones victòries dels clàssics Angulo i Pepe Garcia), i això ha pesat força per als visitants. En els taulers de darrere, destaquem el triomf de Patxi Molinas, encara que fos contra un jugador de 1700, el nostre habitual delegat ha vingut a jugar ben engripat. I d’altra banda, el punt clau d’Alex Prunés, que ha tardat a materialitzar-se però que a la fi ha esdevingut decisiu.

El coixí de punts és important i això pemetrà encarar la restal de la Lliga amb certa tranquil·litat, si bé el descens no és una empresa barata: segons la circular de torn, fins a quatre equips poden arribar a baixar en funció dels descensos compensats de les Territorials.

D i E: encertat canvi de cromos

Explica el supercapità Miguel Ayllón, que durant les nits d’insomni provocades per la tos d’aquests darrers dies, s’ha dedicat a estudiar acta per acta els grups dels nostres equips D i E, per valorar en quins matxos calia reforçar uns o altres.

La seva conclusió d’avui: amb l’equip ideal, el D igualment ho tenia molt magre per puntuar contra el Jake B i si l’E alineava els qui tocarien a continuació podia patir contra el Collblanc B. Tant és així que la meitat del darrere del D ha quedat debilitada en favor del nostre E. No obstant, en cap moment estem alineant equips de riure: la prioritat és sempre presentar un 8 (ó 6) inicial que estigui a l’alçada de la categoria. I tampoc donem res per perdut malgrat les hipotètiques diferències d’elo. La prova és que al Catalunya D, tot i la derrota àmplia (1,5-6,5), el nostre infantil Victor Hidalgo ha posat l’únic punt sencer guanyant un jugador que li treia més de 200 punts.

L’equip E, no sense algun patiment, s’ha imposat al Collblanc per 4-2 i té la permanència a tocar, ja que el coixí amb el descens és de 2,5 punts els mateixos que duu ara.

L’equip F avui no ha jugat, ja que estava alineat contra una “Vacant”, i per tant només ens queda parlar de la derrota per la mínima del Catalunya G contra l’Agustí C (1,5-2,5), amb victòria d’Adrià Vila i taules de Nitai Benavides, dos dels nostres alevins més destacats.

La setmana vinent, ja amb set equips, novament escampada per la província de Barcelona, amb els sempre difícils ajustaments d’alineacions. El coixí de punts, no obstant, ho posa tot una mica més fàcil a l’hora d’encarar-ho.

Jordi Morcillo

 

Víctor i victòria, la canalla guanya

Catalunya D 1½ – 6½ Jake B

Avui no he jugat a tercera provincial, avui a primera provincial. I a més és la vegada que he fet pitjor l’obertura, de cagaelàstics! Vaja, un nyap. Després he jugat bé, però amb material de menys, i ja sabem que excepte quan l’has sacrificat encertadament per una iniciativa guanyadora, si l’altre no fa cap errada garrafal, es perd i prou, i així han anat les coses. Avui, amb un equip D de circumstàncies, ja que tinc entès que calia salvar-ne d’altres, no hi havia molt a pelar. Primer ha caigut la Màxima, al vuitè tauler. Després, el Pere Nin, segon tauler. En tercer lloc de tastar la lona: el Molt Honorable Albert Coll; això sí, gairebé dóna la sorpresa, gràcies a un peó passat, malgrat tenir només torre i peons contra alfil i torre i algun peó de més, ha fet suar moltíssim el seu adversari. Felicitem-lo per la seva tenacitat i capacitat de lluita. I a la quarta la vençuda: el Víctor Hidalgo, al setè tauler, ha clavat una queixalada d’elo impressionat –dos-cents divuit d’elo de diferència que li atorguen dinou coma cinc punts d’elo- i alhora ha salvat l’honor de l’equip amb una victòria que mai no oblidarà. Amb dos alfils, una torre i un peonet ha sorprès son adversari que no ha sabut remuntar un atac precís i que ha aprofitat totes les imprecisions que han emergit de l’actuació del contrari per destrossar-li l’enroc, endavant, Víctor, que ja les veus! I una petita alegria més: el Josep Calafell ha fet taules, i té mèrit, perquè a primera hora del matí no estava gaire catòlic, tant de bo que tots ens haguéssim trobat igual de malament i haguéssim sumat un munt de mitjos punts. I tot seguit més pena, molta més pena, que glòria: he perdut; el Francesc Marina, també, i el Fernando Thomas ha tancat caixa amb una derrota i cap a casa, que avui no era el dia i que ens enfrontàvem amb un equip que duia un vuitè tauler amb més elo que el nostre segon tauler, vaja, que la diferència era força gran en la majoria de casos. Gràcies Víctor, el proper cop, més ¿d’acord?

I és la canalla qui guanya coses. Víctor ha salvat l’honor de l’equip D. El Marc Juan fa dos divendres va quedar quart a la territorial del Barcelonès sub 18. I el Magí Bernat –aquest és conegut i saludat meu, ja ho sabeu-, el passat divendres, va conquerir el tercer lloc a la territorial del Barcelonès sub 16. Tots dos cap a la final, durant les vacances de la setmana santa, amb il·lusió, perquè tot indica que poden fer un molt bon paper. Amb canalla tan trempada el Club té futur. Alegria. I més alegria: els equips A i B segueixen comptat tot enfrontament en la columna de les victòries, si fossin una empresa, només tindrien vendes i cap despesa. Tots els membres dels equips A i B de ben segur que també se senten com si fossin nens amb un gelat! Que duri la festa!

Juli Bernat

VII Actiu del Catalunya Escacs Club sub-2350 elo ràpid català (7 de maig)

1.El torneig és obert a tots els jugadors amb llicència federativa en vigor amb un elo català ràpid inferior a 2350. És disputarà el diumenge 7 de Maig.

2.El torneig es jugarà pel sistema suís a 8 rondes; l’aparellament es farà mitjançant el programa informàtic “Swiss Manager”.

3.Horaris estimats de les rondes:

             Matí:

            09.45 h. presentació de jugadors

            10.00 h. 1a ronda

            Tarda:

            16.00 h. 5a ronda

            19.15 h. Clausura i entrega de premis

            Ritme de joc: 15 minuts + 5 segons per jugada a caiguda de bandera (finish).

4.El local de joc serà Rector Triadó, 53 (Casinet d’Hostafrancs) És jugarà al Teatre (Planta Baixa). El local està adaptat per a persones amb discapacitat.

5.Vàlid per a elo català ràpid i elo fide ràpid.

El ranking s’ordenarà en primer lloc per el elo fide ràpid (si no és té per elo fide estàndard), en segon lloc per el elo català ràpid. Un jugador d’una altra federació per tal d’establir un elo català ràpid aproximat se li sumarà 100 al seu elo fide ràpid o, en el seu defecte, estàndard.

6.Seran eliminats els jugadors que no es presentin a una ronda sense avís o causa justificada.

7.Premis (els individuals de quantia econòmica no són acumulables):

General

1r 200€ +Trofeu

2n 150€

3r 90€

4t 60€

5è 40€

Trams Elo Fce Ràpid

2050 a 2199 1r 60€+Trofeu 2n 40€ 3r Inscripció Gratuïta Open de Sants 2017

1900 a 2049 1r 60€+Trofeu 2n 40€ 3r Inscripció Gratuïta Open de Sants 2017

1750 a 1899 1r 60€+Trofeu 2n 40€ 3r Inscripció Gratuïta Open de Sants 2017

menys 1749 1r 60€+Trofeu 2n 40€ 3r Inscripció Gratuïta Open de Sants 2017

Trofeu al millor sub-10, sub-12, sub-14, sub-16 i +65

Sorteig d’un pernil entre tots els participants que hi siguin un cop finalitzi l’entrega de premis!!

Per a jugadors d’altres federacions sense elo català ràpid, que optin a premi de trams se’ls hi sumarà 100 punts d’elo al seu elo fide ràpid o estàndard, si no en té, el comitè organitzador del torneig li atorgarà un elo d’acord amb el seu nivell de força.

8.En acabar la darrera ronda se sortejarà l’ordre dels següents sistemes de desempat: Bucholz Total, Bucholz -1, Bucholz Mitjà, Sonnenberg. Tots els desempats amb ajust Fide.

9.Les decisions dels àrbitres seran inapel·lables.

10. Director del Torneig:David Vigo (AC)

Àrbitre principal:Jaume Gallart (AC)

Àrbitre auxiliar:Sònia Martín (AC)

11.Drets d’inscripció: 

General: 16 €

Menors de 18 anys (nascuts el 1999 i posteriors): 13 €

Majors de 65 anys (nascuts el 1952 i anteriors): 13 €

Socis Catalunya Escacs Club: 13 €

Pagament anticipat fins el dimecres 3 de maig al número de compte del Banc Sabadell del Catalunya Escacs Club: ES18 0081 0557 1400 0140 4649 indicant Nom+Cognoms+Actiu descompte de 2€ en la inscripció.

12.L’organització es reserva el dret de rebutjar una inscripció, sempre per motius fonamentats. Si un jugador ha tingut tradicionalment més elo que en l’avaluació corresponent, l’organització també és reserva l’opció de posar-lo en un tram superior.

13.Per inscriure’s:

Telèfon: 652261117 (David Vigo)

(Deixar missatge a la bústia de veu, enviar SMS o missatge de Whatsapp)

Email: torneigscatalunyaescacs@gmail.com

La inscripció es considerarà acceptada un cop es confirmi per part de l’organització.

Termini: Dissabte 6 de Maig a les 20:00h

A les 21:00h es farà públic l’aparellament de la primera ronda a la web: http://www.chess-results.com

14.Qualsevol punt no previst en el present reglament es resoldrà aplicant la normativa de la FCE, i en general la de la FIDE.

15.La participació en el torneig, suposa, per part del jugador l’acceptació d’aquestes normes.

Barcelona a 07 de febrer de 2017

ANNEX. DEFINICIÓ DELS DESEMPATS

  • Buchholz total: Consisteix en la suma dels punts de tots els oponents del jugador.

  • Tall de Buchholz 1: Consisteix en la suma dels punts de tots els oponents del jugador, excepte el que té la puntuació més baixa.

  • Mediana de Buchholz 1: Consisteix en la suma de punts de tots els oponents del jugador, excepte els que tenen la puntuació més alta i més baixa.

  • Sonnenborn- Berger: Es la suma de les puntuacions dels rivals als que el jugador a guanyat i la meitad de les puntuacions dels jugadors amb els que ha fet taules.

Ajust FIDE en el Buchholz: L’ajust FIDE en el Buchholz s’aplicarà, per a les partides no jugades, com si s’hagués jugat contra un oponent virtual (FIDE Handbook, C04.5):-Els punts que tindrà aquest oponent virtual seran: Els punts que tenia en començar la ronda, més el resultat de la ronda tractat com un resultat normal (és a dir, que una derrota per incompareixença és una victòria per l’oponent virtual i viceversa), més mig punt per la resta de rondes fins al final.-Per als seus rivals, la partida no jugada comptarà com taules.

Ronda 3: Un pas endavant

La jornada del 5 de febrer, la tercera d’aquesta Lliga, ha estat tremendament positiva per als nostres equips: 6 victòries i només una derrota. Els punts sumats, amb els sempre inconvenients de jugar com a visitants, acosten i molt els objectius de permanència dels equips C, D i E i refermen els liderats d’ A i B.

El primer equip visitava avui el local del Congrés, on també s’hi donava cita el Catalunya C (rival del Congrés B). Vint taulers i quaranta jugadors, vint del Congrés i vint del Catalunya, en un local dels més emblemàtics de Barcelona, el del carrer Alexandre Galí, sens dubte com pocs en queden ja. En honor a la veritat, cal dir que els nostres vint han estat finalment 19: ensurt inicial per al Catalunya A, ja que Rubén Martín no apareixia, ni al metro ni al local, i tampoc no contestava el telèfon. Incompareixença i 1-0, a remar contra corrent per primer cop aquest any: per sort, l’ensurt era només una adormida en tota regla i, per més sort encara, els nostres jugadors han tornat a mostrar solvència per tirar el matx endavant.

Aquesta vegada, segurament, la victòria ha pogut perillar ja que els nostres han tingut posicions compromeses (com David Vigo a la taula 9) o bé perdudes en alguns moments (com la meva a la taula 10). Afortunadament, aquestes dues s’han resolt en taules i, al marge d’unes altres taules de Joan Canal, només hem patit la sola derrota de Felipe Vera contra l’experimentat MC Fermí Tejero. El mig camp, altre cop, ha funcionat molt bé, com ho demostren els dos jugadors més inspirats d’aquest inici de campionat: Jordi Amigó i Sergio Ballesteros, que porten 3/3. El GM Herminio s’estrenava per fi, després de guanyar per incompareixença la setmana passada, amb una clara victòria; i també primera i balsàmica victòria per a Pau Juan, que ha assumit certs riscos.

Sensacions positives les que ens deixa avui el matx, si bé cal afinar una mica més en posicions complicades, ja que a partir d’ara vindran els rivals que podem considerar de “la nostra Lliga”: Olot, Lira i Andorra seguits. Passar aquest “Tourmalet” amb èxit significarà arribar a la recta final amb opcions d’ascens.

El Catalunya B també mana

El segon equip segueix imitant els passos del primer, marcant un impecable 3/3 i guanyant cada dia en sensacions positives: avui contra un equip clàssic de Preferent, el Prat, ha assolit un convincent 2,5-7,5, amb cinc victòries i cinc taules; invictes, per tant. Els nostres eren superiors en elo en tots els taulers, especialment en els darrers, on els habituals joves Marc Juan i Magí Bernat segueixen sumant punts per a la causa.

De manera similar a l’equip A, el B acumula un coixí de punts a l’espera dels rivals que en teoria han de comandar el grup fins al final. Si l’equip aconsegueix guanyar la setmana vinent a l’Igualada, la meta serà clara: el primer lloc. Però primer s’ha de superar la barrera dels 3,5, aquella famosa barrera que ens va condemnar l’any passat. Al marge de les matemàtiques, l’equip fa una pinta molt diferent a la de l’any passat, i el cert és que la categoria tampoc és tan exigent com la Segona.

Catalunya C: guanyar i patir

O viceversa, perquè malgrat la necessària victòria d’avui (4,5-5,5 al Congrés B), el nostre tercer equip està experimentant la duresa de la categoria i haurà de seguir treballant per rascar punts que l’acostin a la permanència. Els Angulo, Pascual, Roche i companyia avui compartien local amb l’equip A. Tot i ser-hi present, no he pogut seguir gaire de prop el seu matx, tot i que em consta que l’equip no ha respirat fins ben bé les 13,30h amb la victòria de l’incombustible Jose Garcia Quevedo.

En la part mitja-baixa del matx, els nostres tenien certa superioritat d’elo, però novament la Lliga ens demostra que ningú no regala res, i els equips solen fer les alineacions amb criteri: quan alineen a jugadors de poc més de 1800 per darrere, no sol ser per omplir, sinó perquè saben que poden ser solvents contra jugadors de 2000 ó més.

D: kilòmetres profitosos

Pas de gegant de l’equip D en la difícil Primera Provincial, al camp del Sant Esteve Sesrovires: victòria per la mínima (3,5-4,5) contra un rival en teoria directe en la lluita per eludir el descens.

Els nostres han aprofitat la superioritat en els taulers de darrer i han contingut prou bé per davant, on ells eren superiors. La setmana que ve ens visita un dur rival, el Jake B, però cada cop la matemàtica ens diu que la permanència està a prop. No serà fàcil, ja que encara cal jugar contra tots els equips de dalt.

El Catalunya E supera de nou les adversitats

El punt i mig que acumula l’equip E a la classificació s’ha assolit amb suor i llàgrimes, i per què no dir-ho, amb una mica de sang. Si l’empat a Vilafranca del primer dia fou superant grips i kilòmetres, la victòria d’avui a Sant Adrià s’ha gestat a base de superar rivals de més elo i també ensurts entre setmana (com un accident sense conseqüències del supercapità Miguel Ayllón).

Els tres punts per darrere, entre ells els del jove Víctor Hidalgo, han permès a l’equip sumar una bona victòria per 2-4 vers el Sant Adrià C i d’aquesta manera la permanència també està més a prop que lluny. A diferència de l’equip D, però, aquesta caldrà lluitar-la amb un xic més de prudència matemàtica, ja que hi ha molts equips en un mocador i, com diu el tòpic, cal anar partit a partit.

Ha estat una jornada rodona, però ho hagués estat més si l’equip F hagués vençut al Castellar C: d’aquesta manera haguéssim marcat un històric 7/7. Les senyores (i el senyor Aixut) han cedit per 3-1, però novament la nostra irreductible per excel·lència, Màxima Pérez, ha maquillat el marcador amb la seva victòria.

Juntament amb l’equip E, l´únic que mancava per guanyar un matx a la Lliga era el G, habitualment farcit de joves en edat aleví o benjamí. Avui el rival, el Vilassar B, ha aplanat el camí amb dues vacants. Entenem les circumstàncies i les dificultats per fer equips de tots els clubs, setmana rere setmana, però tenir dues vacants com a locals fa si més no mal a la vista. D’aquesta manera, l’Adrià Vila i en Ricard Rovira han sumat un punt sense jugar. Aquests, juntament amb les taules de l’Adrià Reñé i la victòria del delegat Juli Bernat han posat un clar 0,5-3,5.

La setmana vinent, novament, vestirem de gala el Casinet per reunir quasi un centenar de jugadors, amb les nostres aspiracions reforçades. El primer terç de Lliga, almenys, deixa bones sensacions.

Jordi Morcillo

Vilassar, vila de cavallers

Vilassar de Mar ½ – 3½ Catalunya G

Avui m’he llevat a les cinc del matí, tocava pelegrinar de Vilafranca a Vilassar. Dos trens, vuitanta quilòmetres i travessar dos rius. Mai no em pesen gens les distàncies si es tracta de jugar la lliga, però avui, quan travessava el Besòs, m’ha caigut l’ànima als peus: m’havia deixat l’alineació i l’ordre de forces a casa! Sort que entre el Vigo i el Morcillo m’han tret les castanyes del foc –el Vigo, amb raó, parla de fer-me la pell i nomenar un altre delegat, ja té raó, ja, oh, David, t’imploro perdó, però facis la teva voluntat als desplaçaments com es fa al Casinet! També cal destacar la generositat dels nostres adversaris que han facilitat moltíssim les coses. Un cop superats tots els entrebancs hem pogut jugar, però només dos, perquè tenien dues vacants. El Vilassar de Mar només té divuit jugadors i ha de cobrir catorze taulers i avui ha fet curt. Només hem jugat l’Adrià Reñé, de primer tauler, i jo, de segon. Li desitgem que creixi.

La partida de l’Adrià, amb negres, ha tingut una obertura i un mig joc molt diferenciats del final. Primer tot el dinamisme ha residit al flanc de dama, els peons i peces negres han avançat amb fermesa i s’han produït tot de canvis. Finalment s’ha arribat a un final amb alfils del mateix color, per tant no semblava que haguessin de ser taules, i amb un peó per banda al flanc de dama, però el peó de la columna a de les blanques havia passat la línia de les negres. Les negres, després de coronar un peó protegit per l’alfil, han obligat les blanques a capturar la nounata dama negra amb l’alfil que tot seguit ha caigut víctima de l’alfil negre. Semblava que l’avantatge era molt gran, però tot seguit, quan el peó blanc ha avançat una casella, s’ha vist prou bé que era ja fora de l’abast del rei negre, només l’alfil negre podia caçar-lo, això sí, no podia perdre el temps, ja que la casella de coronació era del color contrari. Amb molta habilitat les blanques han obligat les negres a perseguir el peó, però quan era el moment d’avançar i morir, l’han deixat palplantat i ara les han obligades a deixar l’alfil de sentinella i al rei a fer de caçador, vaja, que han calgut més temps per caçar-lo. Mentre, el rei blanc i els seus tres peons han anat a la caça dels dos peons negres del flanc de rei. Finalment, després d’una perllongada lluita de petits moviments de peons i reis, l’alfil ha aconseguit frenar la coronació blanca, però tampoc coronarien les negres, mai. Taules. L’Adrià ha jugat molt bé i amb negres ha conquerit unes taules molt meritòries, calia jugar el final amb precisió, contra un rival amb un elo significativament superior i amb un munt d’experiència davant el tauler. Tot plegat ho dic perquè malgrat el bon resultat li sabia greu no haver reblat el clau: amb domini d’espai on calia i caçant l’última peça adversària no ha aconseguit guanyar. Ara toca analitzar i alegrar-se, perquè ha obtingut un bon resultat i, encara millor de cara al futur, ha jugat una magnífica partida. Endavant xiquet.

La partida del segon tauler ha acabat una bona estona després. M’he enfrontat contra un cavaller de vuitanta-sis anys també amb molts anys de joc a l’esquena, prou que ho he vist a l’obertura. I l’home, francament m’ha fet patir, perquè després de tants anys se saben la partida i, a més, cal dir-ho, els anys només se li notaven al cos, però no pas en el joc, ni en la conversa, ni en la vitalitat del rostre amb una mirada concentrada en tot el que feia. Una lluita molt aguda de més de dues hores i tres quarts que en molts moments ha vorejat les taules. Però un peó de més de les blanques, conquerit en el moviment setzè, i haver deixat un peó negre aïllat a e4 que mai les blanques han volgut capturar perquè només obstruïa l’alfil que restava del bandol de les negres –tot plegat atorgava una gran seguretat al rei blanc- han permès una progressió per les columnes f, g i h de les torres blanques ajudades per un alfil blanc que ha resultat ser una peça clau per marcar la diferència –als escacs la mobilitat és fonamental, manta vegades té relació amb l’estructura de peons, la partida d’avui prou que ho demostra. Malgrat tot, les taules s’albiraven com un resultat possible: les blanques tenien menys temps i necessitaven per guanyar –si és que es podia guanyar- un munt de maniobres precises, vaja, potser necessitaven un temps que no tenien. Però les negres han jugat a guanyar fins que la situació ha ratllat l’atzucac, aleshores calia repòs i esperar l’error o el destret de temps de les blanques. I finalment ha emergit el fet que a escacs no pots deixar de moure i moure i tot plegat, aquest cop, afavoria les blanques: les rigideses dels peons de g i h de les negres i un excessiu esperit de lluita han permès la penetració de les dues torres blanques. I entre tots dos jugadors hem confeccionat un final de partida bellíssim: després d’un llarg tomb de tres moviments seguits d’alfil per darrrere de la línia de peons blancs, l’alfil negre ha capturat un peó i, aleshores, amenaçava les dues torres, però les blanques un moviment després han fet mat i l’amenaça negra de guanyar qualitat o torre neta ha romàs congelada per sempre –el ballet final ha ocupat vuit moviments, avui la capacitat de càlcul, tant en la fase de pla, com de moviments concrets, no m’ha fallat. I el meu adversari, Pere Ventura Vives, i la partida bellíssima –art, de tots dos, de veres- que hem jugat, prou que es mereixen que agafi la lira i faci del final de la partida substància lírica.

La torre fa del peó presa

i mat. M’enalteix la victòria?

M’apropiaré de la glòria?

Només m’alegri la bellesa.

Pere Ventura, sens peresa,

espera mut.

-Escolta! L’obra d’art emesa

és cosa de dos, si no, seria furt.

Cal agrair moltíssim l’esforç de l’Adrià Vila i família i del Ricard Rovira: han anat a Vilassar i han conquerit dos punts sense jugar i ja sabem que, quan això passa, aleshores ens adonem que allò que ens agrada més és jugar i jugar i jugar. I jugant els nostres equips han aconseguit sis victòries de matx i només una derrota, la de l’equip F a Castellar, això sí, la Màxima un cop més ha salvat l’honor de l’equip i de tot el club amb una victòria. La Màxima és magna! I més: el primer equip continua líder, amb tres punts, l’únic amb tres punts del seu grup, amb els segons a un punt amb només tres rondes. I torno a afinar més i més la lira –ja veieu que avui ja he fet un assaig de càntic davant el tauler; com a escaquista haig de tocar fusta, com a rapsode corda i sons.

Juli Bernat

Ronda 2: Líders…que no és poc

Tot i que globalment els set equips del Catalunya podien esperar una millor collita de l’estrena a casa, donats els reforços que han incorporat tots els equips, podem atorgar una nota positiva al dia d’avui. Per una banda, èxit social: 52 socis, més algun de visita, entre 9 i 85 anys defensant algun dels set equips del Catalunya. I per altra, els equips A i B encapçalen, amb liderats compartits, els seus respectius grups. Tots els resultats de matx han seguit la lògica de les alineacions: no hi ha hagut cap decepció ni cap proesa.

L’equip A recuperava un dels efectius que van causar baixa el primer dia: ni més ni menys que el nostre número 1 el GM Herminio Herraiz, pendent de si el Tàrrega presentaria el seu nou fitxatge (un MI cubà) o bé un dels seus típics forts MC durs de rossegar. Però ni una cosa ni altra: els nostres rivals han vingut amb 9 jugadors i incompareixença al primer tauler. Per tant, 1-0 d’entrada: bé, en honor a la veritat, Herminio ha tardat més en signar la seva victòria que en Felipe Vera les seves taules (abans de les 10h).

Aquest 1,5-0,5 i algunes partides ja favorables (la de Ballesteros pujaria aviat al marcador) feien presagiar un matx tranquil i còmode. Però en alguns moments hi ha hagut un xic d’incertesa, en part causada per la meva derrota contra el seu habitual desè tauler: tot i els més de 350 punts de diferència al meu favor, un error de càlcul a la fase clau de la partida costa el punt. Aquesta retallada de distàncies al marcador ha durat poc amb dues victòries més per part nostra (Vigo i Luis González) a canvi d’una derrota: Pau Juan, que tenia una bona posició d’inici, s’ha complicat al mig joc i ha exposat massa el seu rei.

Amb el 4,5-2,5, durant uns instants, han pogut entrar els dubtes de si sumaríem un punt en les tres partides restants: el rival de Joan Canal tenia parella d’alfils en un final de peces menors; en Jordi Amigó jugava actiu però en una posició oberta i amb poc temps; i en Rubén Martín, millor tota la partida, es deixava un peó.

Però novament, els nostres han respost amb la seva habitual solvència: Canal transformava en final i el feia de cavall bo contra alfil dolent. I ja amb el punt i el triomf al sac, Rubén transformava el seu final en un de torres amb peó de menys, però prou activitat com per empatar. I per eixamplar encara més el marcador, Amigó activava encara més la seva posició i el seu rival perdia per temps. Un 7-3 contra un rival lluitador i que vendrà cara la seva pell per mantenir-se a Primera.

La setmana vinent buscarem la confirmació d’aquest bon inici a Primera (el millor inici de l’equip A dels darrers 5 anys: des del 2012, a Segona, no dúiem 2/2). Ho farem al “camp” de tot un clàssic de la categoria: el Congrés.

El Catalunya B guanya i convenç

El Catalunya B imita el seu primer equip amb un 2/2, després d’una treballada victòria avui davant el Cornellà B. Un equip que, per elo, estava lleugerament per sota del nostre, però que presentava una alineació plena de jugadors experts. Avui el nostre segon equip s’ha reforçat notablement amb la incorporació de Xavi Serrano, el nostre MC que portava dues dècades al primer equip i que avui ha re-debutat al segon equip (imagino que hi devia jugar per últim cop com a infantil o cadet). També hi ha baixat Alejandro Sáez (la setmana passada a l’A) i s’ha estrenat enguany el nostre expresident Alex Sulleva, si bé sense gaire sort.

Amb les seves armes habituals, els nostres han manat en tot moment en el marcador, fins que aquest assenyalava un contundent 5,5-1,5 abans de les 13h. Els visitants han aconseguit maquillar el marcador al final, però en qualsevol cas victòria important contra un rival semblant a nosaltres i que amb aquesta alineació compacta sens dubte que farà punts al grup.

Destaquem, per avui i per la setmana passada, l’estrena d’en Marc Petit com a capità. Als seus 22 anys, però ja amb unes quantes temporades a les seves esquenes, el flamant guanyador del grup C de l’Open de Sants 2016 ja agafa certs galons dins el club. Ho celebrem!

El C naufraga (2-8)

Els reforços dels equips A i B feien, com és lògic, la resta d’equips més forts. Però si hi ha un equip que s’assembla al nostre i, com s’ha demostrat avui, el millora, és el Tres Peons. No crec que hi hagi cap club a Catalunya que pugui presentar un tercer equip a Preferent tan compacte en elo i alhora tan solvent, tenint en compte que el formen jugadors experts i molt rodats. No en va, i ho dic de memòria, el Tres Peons deu ser el club que més tornejos homologats organitza al llarg de l’any, i d’això se’n beneficien principalment els seus federats.

El 2-8, sense cap victòria dels nostres, deixa el Catalunya C amb un punt de dues partides i una bona dosi de realitat. El grup II de Preferent és ben exigent (segurament més que el del Catalunya B), i faran bé els nostres de prendre nota d’això. La permanència pot ser cara, de l’estil de 3,5-4 punts i per tant cada matx és una ocasió per acostar-s’hi.

Victòria necessària de l’equip D

S’ha acabat el Via Crucis del nostre D, almenys durant una setmana. Calia guanyar a l’equip teòricament més assequible del grup, i per això els nostres han anat ben armats amb gent habitual dels equips B i C: Maspoch, Belmonte, Ballester… La resposta ha estat contundent: 7,5-0,5, cosa que posa la salvació més a prop: aquesta no serà tan cara en punts com a Preferent, però els rivals no ens ho posaran fàcil; ni els kilòmetres tampoc.

Com solem tirar d’estadístiques, el Catalunya D feia quasi dos anys que no guanyava un matx. L’any passat, ni una sola victòria (0,5/9). I fa dos, va assolir 4 punts en les primeres sis rondes i després res de res, patint fins i tot al final. De fet, és a Primera per l’ascens del nostre E de fa dos anys, que propicià un canvi de lletra.

Una mica de tot per darrere

Després de la gesta de Vilafranca, l’equip E recuperava efectius, tot i que el seu rival, Cornellà D, era netament superior en elo. Els nostres han estat vius durant tot el matx, en condicions d’empatar. Però al capità i alma mater del club, Miguel Ayllón, li han faltat forces, després de diversos dies engripat, i no ha pogut passar de les taules en la partida decisiva. En aquest equip, els nostres habituals “tapats”, Xavier Giner i David Celma han guanyat a rivals força superiors en elo i se segueixen confirmant com a jugadors molt últils per als equips que solen integrar.

L’equip F ha format avui una alineació força típica, i per als que tingueu una edat, diríem que televisiva (“tres senyores i un senyor”). La Lourdes, la Màxima, la Núria, avui fent equip amb en Lluís Villalonga, han guanyat el Peona i Peó G per la mínima (2,5-1,5). Si a l’equip B destacàvem els nous galons de Marc Petit, és de justícia fer-ho en aquest equip amb la Lourdes Porta. A banda de solvència al tauler (ha tornat a guanyar), és la capitana de l’equip i també dinamitzadora dels escacs femenins al club i en general: a la tardor ja va co-organitzar un doble matx de dones i sembla ser que en porta alguna altra de cap. Després de molt de temps, les dones tornen a tenir protagonisme al club: gran notícia.

Finalment, l’equip G es titularia “un senyor i tres marrecs”. L’equip no ha pogut fer més que un punt contra la Colmena C (1-3). El nostre “senyor”, ha perdut ni més ni menys que amb una ex-campiona de Catalunya, durant uns anys apartada dels taulers: Alba Ventós Alfonso, de família il·lustre dins els escacs. I entre els joves, el punt l’ha posat el júnior del dia (9 anys acabats de fer): l’Arnau Lana ha salvat l’honor i de passada confiança, ja que venia d’una molt dolorosa derrota divendres passat al Campionat de Barcelona sub-10, en una partida on es podia posar dels primers del torneig, en la seva recta final.

La setmana que ve, altre cop escampada de jugadors per Barcelona i província. Però avui, al marge dels resultats, és dia de rècord: mai en la història del Catalunya s’havien reunit tants jugadors al nostre local.

Jordi Morcillo

Tres senyores, tres xiquets i dos senyors, quanta colla!

Catalunya G 1 – 3 La Colmena C (F 2½ – 1½ PiP G)

Que consti en acta: les tres senyores m’han demanat que també parli de l’equip F, que enyoren les cròniques i la colla –i jo que els dic que la colla són els cinquanta-dos taulers de club gran al Casinet durant la lliga d’enguany, quin goig, tots a taula, que cada quinze dies prou que ens veurem. Començo per elles i ell. I poca broma, perquè l’equip F ja va, com aquell qui no vol la cosa, cinquè del seu grup, i malgrat que puntuen amb el sistema olímpic, si miressin els matxs, durien 1½ amb només dues rondes. I, a més, amb grans fites: tots els jugadors que hi han passat han puntuat, fins i tot la Núria Castellvell n’ha gunyat una! La primera que juga enguany! Vaja, com si pugés ella sola a divisió d’honor! I jo amb dos tortells! Ja no puc fer-ne conya! Felicitats, sense mi emprenyant-te ho fas millor. Endavant. De ben segur que l’equip F ens donarà moltes alegries, només sobren les pors, “que si no puntuaré”, la Lurdes, i avui acaba la primera i amb victòria, “que si tomba que si gira”, tots plegats. I quines taules les del Lluís Villalonga, sort que el seu adversari ha trobat taules per escac continu, perquè, si no, potser parlaríem d’un 3 – 1. Com s’ho fan per ser tan feliços? Apa, a seguir-los, a veure si se’ns encomana.

I ara la canalla i el dels dos tortells, que, si parlo més de l’equip F, el cronista de més amunt demanarà que el David em talli les ales perquè cada cop parlo de més equips i sembla que vulgui prendre-li la feina. L’equip G ha jugat contra la Colmena C, un dels equips del grup amb més coses a dir malgrat el resultat de la setmana passada –es van enfrontar amb un dels favorits-, cal tenir present que tenen dos primers taulers de primera, amb dos bons elos dins la categoria: l’Alba Ventós, de la nissaga dels Alfonso, remarco; i la Irene Fernández, una habitual de la territorial d’edats del Barcelonès amb molt d’ofici, dura com una roca. I si mirem el resultat semblaria que ens han clavat una panera, però aquest cop discrepo. Entrem en matèria. Primer. Després d’entrar en un intercanvi de peces gens favorable, l’Adrià Vila ha perdut. Segon. Una estona més tard, veient les coses clares, l’Arnau Lana ha vist com guanyar de mat i no ha atorgat cap concessió, ha salvat l’honor de l’equip. Tercer. Després, força estona després, jo, el dels dos tortells i no pas de reis, he perdut davant l’Alba Ventós –amb negres-, malgrat que durant bona part de la partida no s’han vist excessivament els tres-cents punts d’elo de diferència, de fet tot s’ha decidit en una jugada, la tretze –vaja, la famosa xifra-, ja que no he vist la jugada que igualava. De fet, potser m’he enlluernat per la possibilitat de sacrificar torre per alfil i peó i deixar ben obert el flanc de rei adversari i intentar com a mínim taules per escac continu. Cal tenir present que els meus dotze moviments anteriors eren un repte continu, un examen de revalida, ja que l’Alba m’ha sotmès a un joc on, a més de tenir sempre la iniciativa, sempre amenaçava desballestar la meva posició i durant força jugades dominava terroríficament la diagonal a8-h1 i només faltava una peça major a la columna g per penetrar amb energia –de fet les blanques s’han enrocat llarg, el curt era un suïcidi davant una defensa holandesa que més aviat era un atac continu holandès. He aconseguit no fer cap pífia i canviar les amenaces constants per una mica de material, com ja he dit –torre per alfil i peó-, i després només he fet que seguir la quimera de prendre la iniciativa contra el rei negre gràcies a l’obertura del flanc de rei: tot ha acabat quan l’Alba ha aconseguit canviar dames i després ha recuperat el peó, les blanques havien perdut la iniciativa i tenien qualitat de menys. Només restava una lenta agonia, prou ben jugada, però cap a la derrota. I quart. I ara sabreu perquè dicrepo i perquè considero que el resultat 1 – 3 no és ben bé una panera. El Nitai Benavides, amb negres, ha tingut la victòria a l’abast, el felicito, ha tingut durant tot el mig joc a la Irene Fernández contra les cordes: ha dominat, ha pressionat a les columnes centrals amb torre i dama, ha pressionat les diagonals directes contra l’enroc, una posició que molts jugadors bons envejarien i ha arribat a una posició amb igualtat de peons i dama contra cavall i torre, la lluita anava a ser encara llarga, semblava que un pacient avanç de peons del flanc de dama eren la solució, i prou que ho ha vist, però un desgraciat moviment del rei negre a l’única casella, l’única, que no tocava, ha permès un doble de cavall que suposava la pèrdua neta de la dama, adéu feinada de diverses hores. Tot plegat pot ser fruit de la fatiga, de la mala sort que tots tenim un o dos cops l’any i que ens fa cometre una badada. Tot plegat serà el que serà, però si Nitai ja juga així durant diverses hores contra jugadors molt superiors i amb força més anys, de ben segur que donarà moltes satisfaccions al Club. Fora tristeses, que els escacs demanen anys d’ofici.

I més satisfaccions. El Magí ja no té febre –vaja una crescuda, que diuen, ja passa a sa mare. Alegria. El primer equip ha guanyat amb autoritat i amb més autoritat comanda la primera divisió, grup II: és l’únic equip amb dos punts de matx. Alegria, i el rapsode torna a afinar més i més la lira –és un consol, perquè amb les peces no afina gaire, ja ho sabeu, ha passat de ser senyor amb tres senyores a ser el dels dos tortells-, que si els herois, que si les gestes, que si aquest any sembla que els objectius són a l’abast, que si tenim equip, que si no hem començat com l’any anterior ensopegant dos cops, que si hem après la lliçó i un munt de coses més. I de set enfrontaments al Casinet avui, quatre victòries. Alegria companys, que en són més de la meitat i, a escacs, no és poca cosa. I callo, que parlo massa dels altres equips, que el David i el Jordi em tallaran les ales. Perdó, perdó, perdó –però jo els dic, malgrat denanar perdons i més perdons per les picardies, carpe diem.

Juli Bernat

Ronda 1: Supervivents amb nota

No sembla que hagin passat més de 9 mesos des de la darrera ronda de la Lliga 2016, i ja hi tornem a ser: un non-stop de 9 diumenges – qui sap si algun de propina – i una Lliga 2017 que es presenta, per al Catalunya Escacs Club, com un any de rècords: rècord en nombre d’equips (7, igualant amb el 2015), i rècord absolut en nombre de taulers alineats cada setmana, ni més ni menys que 52.

Comptant que la primera ronda, ja tradicionalment, costa tenir tots els efectius disponibles, s’hi han sumat diversos handicaps que feien la ronda d’avui molt costa amunt: tots els equips jugaven com a visitants, a més o menys distància, i la grip i altres malalties ha anat minvant durant la setmana els jugadors disponibles. Finalment hem pogut alinear fins omplir els equips i només un parell contratemps de darrera hora han fet que dels 52 taulers, 50 dels nostres s’hagin assegut a jugar. I pel que fa als resultats, hem superat les previsions, donades les limitacions : 3 triomfs, 3 empats i 1 derrota.

Catalunya A: solvents en baixa forma

No és cap notícia que l’equip A comenci en baixa forma. Per sort, sembla que la majoria d’equips estan si fa no fa en la mateixa línia i, com solem dir sempre que comencem guanyant (que no passa sovint): mentre agafem la forma, millor sumar el punt. El cert és que aquesta inactivitat sumada a tres baixes sensibles (Herminio, Dalo i Xavi Serrano) feien de la visita a Vilafranca un test complicat.

No obstant, els famosos exàmens de gener-febrer també semblen haver passat factura als nostres rivals, no podent alinear a dos dels seus destacats joves (Eli Ruiz i Sirera). Sobre el paper érem favorits, però la victòria ha tardat en decantar-se del nostre costat, ben bé fins passades les 12,30h. Dues taules matineres (Felipe Vera i Luis González) i diversos avantatges que s’han plasmat lentament han allargat el matx, si bé en cap moment hem hagut de patir pel marcador. En alguns casos, el rellotge ha jugat a favor nostre en diverses partides i des d’ençà només hem cedit les taules de Sáez, ja a les acaballes, i la sola derrota d’en Pau Juan contra l’experimentat número 1 local, Pere Toledano. Malgrat la derrota, una nova fita més del nostre jove MC de la pedrera: ocupar, per primer cop, el primer tauler de l’equip A. Encara que sigui per baixa del número 1 (ell és el 2), és una progressió constant i exemplar la d’en Pau, que des dels 6 anys juga amb nosaltres i ara ja ocupa la davantera del seu club de sempre.

El marcador final, 2,5-7,5, ens permet liderar simbòlicament el grup i encarar amb optimisme les properes rondes. Lluny queda l’inici fantasmagòric del curs passat, on amb un 0/2 vam haver de mirar més vegades a baix que no pas a dalt.

Finalment, cal dir que l’inici del campionat ha estat bo també per les condicions i ambient de joc que hem trobat al Casino Unió Comercial de Vilafranca: un local 100% escacs, com en queden pocs a Catalunya, i on els seus responsables cuiden el detall de tots els matxos que s’hi disputaven, amb els marcadors quasi en temps real, amb noms de tots els jugadors locals i visitants. L’experiència d’avui, sens dubte ha estat molt més gratificant que la del darrer matx que ens va enfrontar (març 2011), al Casinet, on ells ens van apartar de l’ascens a Primera “in extremis” (4,5-5,5).

El Catalunya B recupera el camí del triomf

El nostre segon equip ha posat fi als despropòsits continuats que va patir a la recta final de la temporada passada (6 derrotes consecutives i descens) i ha guanyat de forma convincent 3-7 a un dels clàssics de la categoria: el Martorell.

El Catalunya B ha presentat una alineació força habitual: mescla de gent de mitjana edat amb altres entre 15 i 22 anys. És la fórmula que ens va permetre jugar un playoff d’ascens a Primera Catalana, però també la que ens va dur a un defalliment inexplicable l’any passat: en qualsevol cas, el reinici a la Preferent és esperançador, ja que les baixes de l’equip A han afectat necessàriament al B. Cal afegir, en aquesta mescla d’equip, dues novetats que li han donat consistència: el retorn de Jose Miguel Baeza, després d’un any sabàtic de Lliga. I l’estrena de Blas Rodríguez, jugador molt valuós per a la categoria, que després d’anys al Gavà i uns quants anys sense fitxa, ha tornat amb ganes.

Que no faltin les anècdotes: l’última visita del Catalunya a Martorell A va ser l’hivern del 2010, també a Preferent i també amb victòria per 3-7. Però llavors era el nostre equip A.

El C no deixa de guanyar

Si la base del segon equip és una mescla, el tercer equip són, la majoria d’ells, jugadors de mitjana edat, alguns tocant ja a veterans, que porten quasi més anys al club que el propi escut. Són ells qui les dues últimes lligues a Primera Provincial van marcar un 16/18 i que ara estrenen categoria, guanyada merescudament al tauler.

La Preferent és una altra cosa: cal passar de vuit a deu taulers, comptant que això pot debilitar els equips, però alhora cal estar preparat per trobar-se jugadors de certa entitat als primers taulers dels equips rivals. Sigui com sigui, el secret que ens hauria de permetre la permanència en aquest grup (gens senzill) és el manteniment d’un equip compacte, que comença amb 2000 llargs i tanca al voltant de 1950. Amb aquesta fórmula, i els jugadors mínimament entonats, se solen fer els punts suficients per quedar-s’hi un any més.

Avui tocava visita a un rival directe, el Peona i Peó D, que no ha pogut presentar un equip tan compacte com el nostre i pot patir a la categoria si no hi posa remei. El resultat ho diu ben clar: 1,5-8,5, només cedint tres taules els nostres.

El via crucis de l’equip D

Novament, a l’equip D li tocarà patir: a finals de la Lliga passada, quan ja a dos jornades del final el descens a Segona Provincial havia estat consumat, assumíem que l’equip se sentiria més còmode altre cop en la categoria de 6 taulers. Però finalment, renúncies d’altres equips van propiciar que fóssim repescats: acceptar de nou la categoria volia dir tornar a fer més kilòmetres del compte, jugar amb majoria de rivals superiors i exposar-se a cremar alguns jugadors. Però els nostres jugadors han demostrat, avui sobretot, sobreposar-se a les adversitats. Tot i la derrota (5-3 contra el Gran Penya B), estem segurs que en rondes amb més efectius podrem armar un equip que almenys presenti més batalla que l’any passat.

Tres empats per ser optimistes

Els tres equips de darrere, de retruc minvats per baixes a la resta d’equips i per baixes pròpies, han arrencat tres empats a domicili, que auguren una Lliga per a ells on ben segur que donaran la talla.

L’equip E ha estat potser el més castigat per les inclemències. Després de molts canvis durant la setmana, el seu capità i ànima de diversos equips alhora, Miguel Ayllón, queia malalt divendres. Que et falti un capità, jugador i dinamitzador com ell és un autèntic maldecap: afortunadament, el seu equip E ha pogut treure un empat amb el Vilafranca D, que hauria pogut ser victòria si el nostre “amfitrió” avui, en Juli Bernat, hagués afinat més al final.

El Catalunya F ha empatat a 2 en la seva visita a la tranquil·la població de Vallromanes, i novament hem de destacar el triomf de la superveterana Màxima Pérez, que va on calgui anar i a sobre rendeix com el que més. Ens traiem el barret.

I l’equip G, destinat a la promoció de joves fins a 14 anys (però enquadrat també a la Tercera regular) ha empatat a 2 amb el Sant Adrià E, amb el handicap d’haver de jugar amb 3 jugadors. Víctor Hidalgo (13 anys, qui ja va debutar l’any passat) i Adrià Vila (10, debutant a la Lliga) han fet els nostres punts.

La setmana que ve, si no hi ha un daltabaix, recuperarem efectius i ens farem forts a casa, i ho farem amb una certa tranquil·litat després de la bona collita en un dia tan advers com el d’avui. El Casinet, amb 52 taulers i 104 jugadors, serà una festa.

Jordi Morcillo

Alegria i mea culpa

Vilafranca D 3 – 3 Catalunya E

Alegria perquè les hosts del Catalunya Escacs Club han tornat a la carretera per jugar la primera ronda de la Lliga Catalana 2017. Alegria perquè a la seu del Casino Unió Comercial de Vilafranca del Penedès hem vist guanyar el nostre primer equip i, en aquests moments, gràcies als punts de partides van –i anem- primers de la primera divisió, grup II, que duri, que un bon inici anuncia un millor final. De veres, fa patxoca veure’l primer al quadre de la Federació. Alegria perquè l’equip E, malgrat totes les ensopegades –tenim dos jugadors importants en dic sec a causa dels virus- hem obtingut un airós empat, un tres a tres que no ens esperàvem. Primera ensopegada. La malaltia del Marc Maspoch, un puntal dels equips del mig del club. Segona ensopegada. La gripota del pater, mater i spiritus sanctus de la nostra entitat, incansable jugador de la lliga des de fa un munt d’anys, delegat constant i brillant, membre natural de la junta, apassionat defensor dels nostres interessos i dipositari de tantes essències i dades històriques del nostre Club. Sens dubte tots heu esbrinat que parlo de don Miguel Ayllón. Sí, la gripota l’ha apartat per una ronda dels taulers de la lliga. I ha calgut fer un pedaç d’última hora i moure cap a munt cinc jugadors. Les coses no pintaven bé. Malgrat tot, hem guardat en les nostres ànimes el mandat de no perdre i no hem perdut. Abans de començar, de ben segur que un tres a tres no ens deixava un mal de gust en aquestes circumstàncies. Però, un cop acabat l’enfrontament jo he de cantar un mea culpa perquè he tingut la victòria a les mans. I prou que David Celma, el delegat avui, amb tota la raó del món volia estirar-me les orelles, sort que no sabia per on començar. Vegem-ho.

Al primer tauler, el nostre veterà i esforçat company, l’Albert Coll, ha perdut davant la joventut de Roger Garcia. Primer punt per al Vilafranca. Tot seguit Marc Ayllón –de ben segur que tenia el cap a casa- ha punxat davant Jordi Torres i els seus nervis de marbre. Dos punts per als nostre adversaris, les coses pintaven bastos. Però aleshores ha arribat la nostra reacció: el David Celma i Ricardo Rovira han posat un altre cop les coses com al principi, dos a dos. Cal titllar la partida del debutant, del Ricardo, com a rocambolesca, primer la tenia força malament, però els dos jugadors, ja amb poc material, han entrat en una fase especulativa que ha permès guanyar material al nostre jugador, el seu adversari no ha jugat amb prou precisió i ha oblidat que cal defensar bé les peces, que fent escacs successius no sempre es guanya. Aleshores la partida ha entrat en una fase agònica: una tenaç resistència del Roger Callau, jugador del Vilafranca, que no ha pogut evitar que el punt fos per a nosaltres. Felicitats Ricardo. Només restaven dues partides vives, la de l’Isidre Ferré i la meva. L’Isidre l’ha sabuda guanyar, ha sabut entrar pel mig de la línia de peces de l’Agustí Raventós, si no m’equivoco, ja que mirava d’esquitllentes; un peó i la dama de l’Isidre han fet la feina. Dos a tres! Només calia que jo fes taules –taules possibles, ben possibles- i guanyàvem l’enfrontament! Però no he estat a l’altura, mea culpa, he badat, m’he concentrat massa en la zona on durant un munt de jugades el tauler ha tret foc, en el flanc de rei i no m’he fixat quan la dama adversària, després del moviment trenta-dos, des de la casella e1, també amenaçava el meu peó de la casella a5 i l’he perdut en el moviment següent. Com diria don Miguel, ja no sóc nefasto, però encara sóc capaç de ser malo. I les coses poc a poc han anat a mal borràs malgrat la meva tenacitat. Un peonet i adéu taules i adéu guanyar l’enfrontament. Malgrat tot, déu n’hi do haver empatat en aquestes circumstàncies un pèl boges a causa de les malalties dels nostres jugadors. Que millorin, que els necessitem, que les meves cròniques no guanyen partides.

La propera setmana, més, i a casa, i podré abraçar tot de gent, com les meves companyes del períple inoblidable de tres senyores i un senyor, quina època, el temps passa, i s’apropen de millors encara. Tinc la sensació que enguany farem un bon paper amb més d’un equip. I us seré sincer, ja estic afinant la lira perquè el dia del sopar de germanor tots cantem les nostres gestes i, sobretot, les grans gestes i els grans homes del Club. Aquesta lliga fa olor de pólvora favorable als nostres desitjos. Endavant les atxes!

Juli Bernat

Festa Major d’Hostafrancs – 1 d’Octubre

Torneig de Ràpides Festa Major d’Hostafrancs 2016

Casinet d’Hostafrancs, dissabte 1 d’octubre de 2016

Organitza: Catalunya Escacs Club, amb la col·laboració del Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta.

Lloc: Sala 4, 1r pis del Casinet d’Hostafrancs. c/Rector Triadó 53, Barcelona.

Hora d’inici: 11h. És prega als jugadors fer acte de presència a les 10:45h. La cloenda està prevista cap a les 13’30h

INSCRIPCIONS GRATUÏTES

Dirigit a qualsevol jugador, amb o sense llicència federativa.

NO VÀLID PER CAP ELO

Ritme de joc: 3 minuts per jugador amb 2 segons d’increment.

Sistema suís a 9 rondes. Els jugadors s’ordenaran per elo català. En cas de no tenir-ne, per elo FIDE, i en el seu defecte, per elo nacional. Els jugadors aficionats seran ordenats alfabèticament.
Desempats (per aquest ordre): Bucholz-1, Bucholz total, Progressiu.
Seran eliminats els jugadors que no es presentin a una ronda sense causa justificada o avís previ.

Àrbitre: AF Jordi Morcillo

Premis:
Trofeu als cinc primers classificats de la classificació general.
Trofeu al millor de cada tram d’elo (no acumulable amb els anteriors):
Millor No Federat
jugadors amb menys de 1700
1700-1849
1850-1999 2000-2149
Trofeu al millor jugador infantil (nascut l’any 2002 i posteriors)
Trofeu Juan Herrero al millor jugador veterà (nascuts l’any 1956 i anteriors).

Informació e inscripcions
torneigscatalunyaescacs@gmail.com

L’inscripció serà acceptada un cop sigui confirmada per l’organització

Les inscripcions es poden fer fins el dia abans o bé presentant-se a la sala de joc fins a 15 minuts abans del torneig, tenint en compte que les places són limitades a 60 jugadors. L’organització es reserva el dret d’admissió.