Ronda 8: Pensant en el 2021

Cada ronda que passa, es reafirma més i més el vaticini que vam fer el primer
dia (i això que llavors vam guanyar el de moment líder Gramenet!): és l’any
més difícil i la sensació que hi havia avui en la darrera ronda global de tots els
equips al Casinet era que millor acabar l’any, passar pàgina i esperar que bufin
millors vents en la Lliga de 2021.
El primer equip ha assolit un empat in extremis contra el Barcelona B, un filial
d’allò més armat, que en la seva aventura a Primera Divisió pretén aconseguir el
primer lloc, i posteriorment, el títol de la categoria. La baixa de Marc Juan ha
donat entrada a l’equip per primer lloc aquest any a David Martín, evitant així
que Marc Petit fos impedit a jugar un hipotètic play-off amb el B. Els visitants
portaven una de les seves alineacions habituals, amb un poti-poti difícilment
classificable: jugadors de les seves diferents fusions (els germans Llobert i Ivan
Cano del Barceloneta; Monclús del vell Barcelona), alguns joves destacables
pescats de clubs més modestos i altres complements, que formaven un
compacte 10 inicial.
Després de molta estona sense moure’s el marcador, els visitants s’han posat
amb un perillós 0-2: David Vigo entrava en un final perdedor després que la
simplificació afavorís el seu rival en un complex mig joc amb enrocs oposats. I al
seu costat, jo també perdia un final, on segurament tenia alguna defensa,
contra Ivan Cano, on hi he arribat després de cedir una molt minsa iniciativa
que havia agafat. El matx no pintava gens bé, perquè algunes partides estaven
en perill:
– Tauler 1: Herminio jugava un mig joc sense dames on el seu rival
intentava compensar el peó de menys amb activitat.
– Tauler 2: Dalo jugava un mig joc arriscat, amb peces majors actives per
ambdós bàndol, però ell des de feia estona amb segons al rellotge.
– Tauler 3: Canal havia refusat taules feia estona. Estava millor, és cert,
però ha pres massa riscos i el seu rei corria més perill que el rival.
– Tauler 4: Rubén tenia qualitat de més, però ben compensada pel seu
rival, amb peó a canvi i poc espai per al nostre jugador.
– Tauler 5: Sergio Ballesteros intentava aprofitar l’avantatge d’espai, però
sense concretar.
– Tauler 6: Xavi Serrano semblava més actiu que altres dies, però sense
massa més que un pocs minuts.
– Tauler 9: David Martín passava algun problema per parar l’atac rival, però
ha emprès una línia de simplificació segura que el feia entrar en un final
de torres un pèl millor.
– Tauler 10: Silverio tenia peça de menys a canvi de dos peons, però sense
compensació aparent.
Poc abans de les 13h, Herminio caçava peça al seu rival, errant aquest en l’ordre
de jugades (1-2), però tot semblava anar-se’n en orris quan Joan Canal quedava
perdut, i Sergio Ballesteros canviava dama per dues torres, però posteriorment
el rival ha aprofitat la descoordinació de les seves peces (1-4). Tenint en compte
que Silverio estava perdut, i que difícilment podíem guanyar cap més, en aquells
moments el dubte és si perdríem per més o per menys. Però quan un està en
ratxa, té fins i tot el vent a favor, i això li ha passat al nostre pitxitxi Silverio: el seu rival s’ha deixat la peça i ha entrat en un final amb dos peons lligats per al
nostre jugador (2-4). En aquell moment, Xavi Serrano em preguntava si
“taules?” i jo li he dit que de cap manera. Almenys esperava si Dalo podia
guanyar un final amb qualitat de més a canvi de peó, on l’experimentat Monclús
se sabia tots els recursos: tant que no li ha importat entrar en un final de peons
on el rei de Dalo expulsaria el seu, ja que ha trobat la típica fortalesa a la
columna de torre on les taules es feien inevitables (2,5-4,5). Però el que fins
llavors semblava miracle, s’ha fet realitat quan Xavi Serrano entrava en un final
guanyador de cavall contra alfil, rematant després per evitar els recursos
defensius rivals; i a la taula 9, David Martín feia bons els seus peons més
avançats al final de torre. 4,5-4,5, però ja en aquell moment Rubén Martín no
podia guanyar davant la defensa activa del seu jove rival. 5-5, i ells més
contents que nosaltres, ja que encara tenen la seva aspiració depenent d’ells
mateixos.
Per part nostra, en aquest grup de bojos, ens queda la sensació que amb una
mica més d’inspiració o el toc de peces de fa tres o quatre anys haguéssim
pogut comandar bé el grup; i punts o mitjos punts com els d’avui no s’haurien
escapat. Estem on ens mereixem, i això és ni més ni menys que en zona mitja
de la taula, tan a prop del líder com del que promociona per no baixar. El més
probable és que seguim en aquesta categoria l’any vinent, tot i que
matemàticament tots els escenaris són possibles: en cas de derrota àmplia a
Llinars, podríem caure a la 8a posició (llavors ja no escriuríem la crònica, sinó
un relat de terror). I en cas de victòria, dues punxades dels rivals ens podrien
fer entrar en promoció d’ascens, i tres punxades (amb alguna golejada d’ajuda)
ens podria situar en ascens directe. Com que l’equip no està per tirar coets,
només podem demanar anar a Llinars a tornar amb alguna cosa al sarró que no
ens faci dependre de calculadores.

Filials: Dos crítics, un fora de perill i un condemnat
El Catalunya B ha sortit clarament derrotat de la final que tenia avui contra el
Terrassa B (2,5-7,5). La victòria ens posava amb bones opcions de salvació
directa i en el pitjor dels casos amb l’opció de la promoció de permanència. Però
els egarencs han vingut armats fins les dents, amb el millor equip de la
temporada, sabedors que en cas de derrota eren ja avui nou equip de Preferent.
Els companys em comenten que de seguida s’ha vist que no seria el nostre dia, i
que la inspiració que vam tenir a Amposta s’ha esvaït al cap de tres hores. La
davantera (avui Marc Petit, Baeza i Blas) ha fet aigües i per darrere no hem
pogut compensar com altres dies. Cal dir que, novament, l’equip ha quedat
castigat per les baixes de darrera hora (com la de Xavi Guerrero) i les de l’equip
A. El Terrassa ens supera en la classificació i ens situa en posició de descens
directe. La salvació passa per una proesa: guanyar el Vilafranca A i esperar que
ni Terrassa ni Amposta puntuïn en els seus matxos (si només ho fes un, llavors
faríem playoff) . Són resultats possibles, però l’empresa és majúscula.
La història del Catalunya C està escrita des de fa setmanes. Avui venia un equip
digne d’una o dues categories més amunt: el Cor de Marina B, que lluita per
pujar a Segona Divisió. Amb els habituals als quatre primers taulers, la resta de l’equip l’han completat jugadors de menys de 1800, als quals agraïm aquest cert
“sacrifici” en pro de la resta d’equips. El resultat final, 1-9, només ha estat
maquillat pels empats de Clemens Bieg i Jose Calafell, dos jugadors molt fidels a
la Lliga.
En situació crítica segueix el Catalunya D, que amb el seu empat amb el
Cerdanyola C (4-4) surt momentàniament de la zona de descens. Els locals han
desaprofitat bones ocasions de guanyar, tenint en compte que ells han vingut
amb un jugador menys. No obstant, el nostre immediat perseguidor, Montmeló
B, juga la darrera ronda contra el cuer i ja baixat Sant Adrià D, mentre que
nosaltres hem de visitar el líder i quasi campió Tres Peons C, que ens pot treure
200 i 300 punts a la majoria de taulers. Només val la victòria, o sigui que a
resar on sigui.
On sí (per fi!) podem celebrar la primera permanència matemàtica és al
Catalunya E, i mira que porta setmanes intentant-ho. Avui s’han desfet amb
penes i treballs del Pallejà B, per un pírric 3,5-2,5. Sort en té aquest equip de
l’excel·lent moment del veterà Toni Ballester, i de l’infantil Nitai Benavides, que
han guanyat novament i són quasi una garantia de punt sencer.
I a l’equip F, tot i la derrota amb el Pallejà C (1-3) i el trist fet que només hàgim
pogut alinear a 3 jugadors, tenim la bona notícia del retorn amb victòria de la
Màxima Pérez (88 anys), que ha posat el seu granet de reivindicació pel Dia de
la Dona. Deia que no estava en forma, però tan de bo hagués pogut jugar més
sovint.
El Casinet, llevat d’algun playoff (els equips A i B encara hi podrien caure), tanca
la paradeta pel que fa a Lliga fins el gener del 2021. No ha estat el talismà que
era anys enrere. De moment, cal aferrar-se a les opcions de la darrera ronda i
més endavant ja farem les reflexions pertinents per tal que en un futur puguem
gaudir una mica més que enguany d’aquesta Lliga que tant ens agrada i que
d’alguna manera ens defineix com a club.

Jordi Morcillo

Ronda 7: Sense marge

El Catalunya ha patit la tercera derrota en quatre desplaçaments aquesta Lliga,
en la difícil visita a Banyoles (5,5-4,5). En aquest grup que ja podem considerar
boig (un sol punt entre la promoció d’ascens i la de descens), la nova
ensopegada ens deixa sense marge d’error si volem seguir aspirant a tot, però
tampoc ens podem permetre cedir una altre punt sencer si no volem haver de
patir per salvar la categoria a la darrera ronda.
Els locals han presentat un dels seus millors equips aquesta temporada,
segurament conscients que el punt era l’únic que els servia per seguir en la lluita
dels de dalt. Per les notícies que arribaven (jo era a Amposta amb el B), el matx
ha començat molt bé amb les taules d’Herminio amb el GM Aroshidze (que ja fa
anys que encapçala els banyolins) i la victòria de David Vigo, que segons sembla
ha donat la volta a la seva partida. Poc després, el “pitxitxi” Silverio i Rubén
Martín posaven un còmode 0,5-3,5 al marcador. Certament, una mica fictici,
perquè hi havia partides ja amb mala pinta per a nosaltres, però en cap cas es
podia preveure el cruel desenllaç d’avui. A partir d’aquest moment, ja no hem
pogut guanyar cap més partida i avui ha tocat fer aigües al “mig del camp”, amb
les derrotes de Ballesteros, Marc Juan i Xavi Serrano. Especialment dolorosa la
d’aquest últim, que podia haver decantat el matx, però ha perdut per temps. Si
la setmana passada el seu triomf “in extremis” propiciava el triomf nostre contra
el Lleida, avui ha tocat creu. Podríem pensar que ha estat un intercanvi: aquest
punt per aquell, però el cert és que el matx d’avui ha estat molt més favorable
que desfavorable ho va ser el de diumenge passat (quan només el vam tenir
malament durant 10 minuts).
Tot el que sigui, a partir d’ara, no sumar els dos punts ens deixa sense opcions
de ser al playoff d’ascens, partint de la base que l’ascens directe és quasi
impossible (la Gramenet treu punt i mig als perseguidors que poden pujar). La
setmana que ve, visita de l’incòmode Barcelona B, que ve armat amb el propòsit
(ja que no pot ascendir) de jugar la final de la categoria, cosa per la qual encara
depèn de si mateix. Si no fem els deures, haurem de carregar-nos d’humilitat
per anar a salvar una categoria que conservem, com a objectiu de mínims, des
de fa 8 temporades.

Cop d’efecte del B enmig de la debacle

El Catalunya B tenia un difícil compromís a Amposta, ja que a banda de la
teòrica superioritat dels locals (es podrien considerar equip de zona mitja), cal
sumar que els nostres cotxes han sortit de Barcelona a les 7:15. Tot el que no
fos una victòria quasi ens condemnava a lluitar entre el foc (playoff de
promoció) i les brases (descens directe). Però segurament en el seu millor matx
de la temporada, el nostre segon equip ha assolit un altre triomf vital, avui per
3,5-6,5.
L’equip B ha presentat una alineació força habitual, amb dues novetats: la meva
inclusió al primer tauler i el debut enguany d’Alex Sulleva. No està gens
malament per debutar: 350 kilòmetres! Els locals tenien clar avantatge en els

dos primers taulers, i després algun lleuger avantatge en la resta, però
diferències poc importants d’elo. Després de quasi tres hores sense gaire
moviment, els locals han agafat un avantatge de 2-1 amb la primera derrota de
Baeza i dues taules (Pedro Serrano i David Martín). Una lleugera repassada a les
partides no em feia ser gaire optimista, perquè només veia avantatge en la
partida de Martí Arribas, mentre que la resta estàvem igualats o bé inferiors.
Com que el meu rival, l’experimentat MF Zurano, m’estava collant força, he
perdut una mica el fil del matx, i quan he aixecat el cap, en Pedro Serrano em
feia mirar el marcador que tenen habilitat allà: 2-4! A banda que Martí Arribas
materialitzés la victòria, també ho feia JR García i, una mica a la contra, Juan
Carrasco. Un marcador prometedor, però alhora incomplet, ja que de les quatre
partides restants, una estava ben morta per a taules (Blas, amb insuficient peó
de més en un final d’alfils de diferent color), en dues estàvem patint en
inferioritat permanent (Sulleva i jo) i en l’altra podem dir que aguantàvem sense
permetre’ns luxes (Marc Torres Julián). És a dir, faltava punt i mig i semblava
que no l’aconseguiríem. Però en cada matx, sempre hi ha una partida que
desequilibra, i avui ha estat providencial Sulleva, que mentre es defensava ha
trobat un forat mortal que s’ha deixat el seu adversari: 2-5 i el rival de Blas, tot
i resistir-se una mica, ha acabat cedint a l’evidència que era impossible guanyar
aquell final. 2,5-5,5 i encara hem pogut sumar dues taules més en Marc Torres i
jo, en el meu cas després que el meu rival s’emboliqués en el final que ha triat
jugar, on semblava que guanyava bé.
La calculadora a dia d’avui és més senzilla, però qualsevol equació passa per
guanyar la setmana vinent al Terrassa B. No fer-ho seria tirar per terra aquest
punt tan esforçat d’avui. Finalment, hem d’agrair la bona predisposició a la gent
d’Amposta per habilitar una sala adaptada a la seu de l’Arxiu Comarcal. Un bon
local, que sembla que fa temps que pretenen per fer-hi la seva seu, i que
d’alguna manera avui convertien el matx en assaig general. Només hi ha mancat
un petit detall, invisible a molts ulls: ens han tornat a fer el sandvitx, ja que les
dues fileres de quatre taulers ens deixaven esquena contra esquena. Realment
cal?
Menys història tenia l’aventura de l’equip C davant del jove club Torreblanca, a
la zona de la Farga de l’Hospitalet de Llobregat. Nova derrota per 7-3, que ara sí
condemna els nostres no només al descens matemàtic, sinó també a la darrera
posició del grup. Costarà jugar aquests dos matxos que queden, però no hi
haurà més remei que fer-ho i pensar en una nova i més plàcida temporada a
Preferent.
Qui no ho té impossible, però sí molt difícil, és l’equip D, que tot i presentar una
prometedora alineació, no ha pogut fer res per plantar cara al sòlid Comtal B. La
derrota per 6,5-1,5 només ha tingut el contrapunt dolç en una nova victòria de
Nitai Benavides, el flamant sots-campió de Barcelona sub-14 que està en ratxa.
Però els jugadors que tenim en ratxa són una rara minoria, i aquest honor
correspon a l’equip E al veterà Toni Ballester, que ha salvat l’honor en una nova
derrota, ara per 4,5-1,5 contra el Peón Doblado B, a Cornellà. Aquest equip no
ho té tan difícil, de fet segons el superdelegat Miguel Ayllón està virtualment
salvat, tot i que hauríem de repassar el quadre d’ascensos i descensos
compensats per territorials.

A banda de l’equip B, l’únic que ha guanyat ha estat l’F, també al Centre d’El
Sortidor, seu del Comtal. Els incombustibles Aixut i Rovira (que ho juguen tot),
juntament amb el jove Biel Safont-Tria, han posat el 1-3 dels nostres contra el
Comtal D.
La setmana vinent, penúltima ronda, caldrà recuperar la dinàmica guanyadora a
casa, tot i que novament els rivals comporten certa dificultat. Sigui com sigui, ja
és segur, aquest difícil 2020 ens jugarem definitivament les garrofes a fora, en
la darrera.

Jordi Morcillo

Ronda 6: El Catalunya treu el manual de supervivència

Després de sis setmanes de patiments i estadístiques negatives a nivell global,
avui per fi ha tocat una jornada de somriures majoritaris, convertint en Casinet
en allò que solia ser fa temps: un fortí.
El Catalunya A ha aconseguit una de les victòries més ajustades i sofertes que
recordo, imposant-se al Lleida per 5,5-4,5, en un matx que ha tingut moltes
fases i que en determinats moments ha pintat empat o fins i tot derrota. Els
visitants, que en la darrera dècada han jugat més a Divisió d’Honor que a
Primera, han presentat una alineació força habitual aquest any, sense debilitar-
se gaire tot i les quilometrades que els toca fer. Avui han vingut amb molts dels
jugadors que ens van guanyar fa dos anys a la màxima categoria (4-6), però
sense els seus titulats estrangers. Tot i així, tenint en compte que els seus
juvenils han pujat força el nivell (Guerau Masagué i Ferran Solé), el feien un
equip digne d’aquell Tourmalet que fa setmanes que anomenem.
Poc després de les 11h, el resultat assenyalava un 1-1, producte de les taules
d’Herminio contra Joan Trepat i les meves vers l’experimentat MC Josep Codina.
Una setmana més, aquesta finalització matinera m’ha permès seguir les partides
amb força detall. A l’hora de la veritat, novament s’entreveia un matx igualat
amb cert avantatge per nosaltres:
– Tauler 2: Dalo havia sacrificat peça per obrir l’enroc enemic, però sense
una continuació concreta. Tot i així, el jove Masagué havia de defensar-se
amb precisió.
– Tauler 3: Canal prenia riscos per anar menjant-se peons enemics, tot i
que Ferran Solé no trobava prou compensació.
– Tauler 4: Rubén Martín intentava sense èxit equilibrar un mig joc amb peó
de menys.
– Tauler 5: Ballesteros tenia novament un mig joc còmode que derivaria en
un final amb parella d’alfils contra alfil i cavall, amb probable pronòstic
1X.
– Tauler 6: Marc Juan jugava valent un final de dues torres per banda, per
assolir un peó de més i passat, tot i que els reis es posaven en risc; i les
banderes també
– Tauler 7: Xavi Serrano passava els seus problemes , sobretot després que
el seu rival entregués peça per tres peons, amb el rei descobert i les
peces majors encara allà.
– Tauler 9: David Vigo anava transformant el seu avantatge posicional i
anul·lant el contrajoc rival.
– Tauler 10: Silverio tenia peó de més i més activitat, tot i que el seu rival
buscava opcions d’escac continu.
En aquells moments, ja passades les 12.30, el pronòstic era favorable. Potser
només teníem perduda la posició de Dalo, mentre que tres partides
semblaven amb avantatge clar. Efectivament, el nostre jove veneçolà ha
hagut d’inclinar el rei davant la defensa activa del seu rival (1-2), però de
seguida David Vigo ha fet bo el seu peó passat per obligar el seu rival a
donar peça: partida decidida (2-2). Al seu costat, Silverio Martínez
(segurament el jugador més en forma de l’equip), entrava en un final de
torres amb tres peons de més, sense opció per al rival (3-2), similar al de la partida de Canal (4-2). Amb aquest marcador, només calia sumar punt i mig
en les quatre partides restants: els jugadors d’uns i altres ho sabien, i és per
això que el rival de Ballesteros ha refusat les taules, quan a aquest ja se li
havia eixugat tot l’avantatge. Tampoc ha volgut les taules el rival de Xavi
Serrano, quan tenia opció d’escac continu. Tot semblava torçar-se quan Marc
Juan es deixava el rei en una curiosa xarxa de mat en un final que sempre ha
intentat guanyar: 4-3 i tenint en compte que la partida de Rubén estava
probablement perduda i la de Xavi era de X2, no semblava que anéssim a
passar de l’empat.
Afortunadament, el punt que se li ha escapat a Marc Juan l’ha recuperat Xavi
Serrano, quan ell jugava actiu per repetir, tornant la peça i contraatacant. El
seu rival no ha trobat la defensa correcta i s’ha deixat el mat: 5-3 i tot
quedava pendent de Sergio Ballesteros, que lluitava contra un peó molt
avançat. Poc després que Rubén Martín hagués d’abandonar, Ballesteros ha
trobat la continuació salvadora: entregar un dels alfils per parar el peó i amb
l’altre menjar-se els peons que quedaven del rival per fer impossible la
derrota. 5,5-4,5, amb més suspens de l’esperat, però doble satisfacció.
L’equip se situa ara tercer, en zona de play-off d’ascens (ens precedeix un
filial, que no pot pujar). La victòria d’avui és doblement reconfortant, ja que
en cas d’haver volat aquest punt ens trobaríem immersos en la lluita per la
permanència, tenint en compte que el grup està realment comprimit. Si bé la
salvació és molt a prop, els 4 punts que tenim encara no la garanteixen, així
que direm allò de “a per totes” si puntuem en el proper matx del Tourmalet:
la difícil visita a Banyoles.

Els filials comencen a creure

El Catalunya B tenia el seu primer “caixa o faixa” de la temporada, ja que en cas
de no guanyar al cuer del grup, l’Escacs Salauris B (refundat de l’Escola Salou),
ja podíem començar a fer les maletes cap a Preferent. Els visitants, tot i venir
amb un jugador menys i haver patit un contundent 10-0 la setmana passada a
Sant Adrià, han venut cara la seva pell. El matx estava força igualat als taulers
de dalt, i aparentment per sota les diferències d’elo eren importants a favor
nostre. Però compte, perquè ja se sap que qui amb poc elo juga a Segona
Divisió és per alguna cosa: la seva número 10, Lídia Sierra, ha guanyat a en
Marc Torres Julián, que li treia quasi 200 punts. Ja havia vist aquesta nena
(sub12 crec), en unes ràpides d’estiu a Reus i em va causar una molt grata
impressió. Per sort per a nosaltres, el nostre “mig del camp” ha estat força
inspirat i ha picat pedra per endur-se el punt i posar un clar 7-3 al marcador.
Segueix el gran moment de Jose Miguel Baeza (3,5/5 i +35 d’elo a la Lliga), el
de Martí Arribas (2,5/3) i feliç retorn a l’equip de Xavier Guerrero, amb victòria.
La salvació del B encara fa molta pujada, ja que caldrà puntuar més per anar a
la promoció de permanència (a la qual accedeix el 8è) i molt més per salvar-se
directe. Aquesta opció passaria per una victòria la setmana que ve en el nostre
desplaçament més llarg: Amposta. El punt assolit ens dona la moral suficient per
intentar-ho.

On no tenim novetats és a l’equip C, que tot i això ha mostrat una millor cara
contra el Mollet B, un dels equips en forma del grup, deixant el marcador en una
digna derrota per 3,5-6,5. Destaquem la victòria del nostre avui número 1 i fidel
jugador de Lliga Clemens Bieg, contra un rival força superior en elo.
La sorpresa del dia l’ha posat el Catalunya D, ja que entre setmana el donàvem
com a “venut”, tenint en compte el debilitament que havia patit per afavorir
l’equip E. I a més, alguna baixa extra dels darrers dies li ha fet minvar encara
més les forces. No obstant, la suma de reaccions individuals ha posat una
contundent victòria per 6-2 contra un dels rivals netament superiors a nosaltres:
el Montmeló B. Un cop he acabat la meva partida, confesso que m’he deixat
endur pels prejudicis de l’elo, i en veure en Joan Valeriano amb cara d’adormit
deambulant per la sala, i l’Adrià Vila assegut al tauler, amb posat ensopit, i les
peces ja novament posades, he suposat que ja anàvem perdent 0-2. Res més
lluny de la realitat: els dos joves havien posat un 2-0 que després han reafirmat
els seus companys. Arnau Lana se sumava a la “festa jove” guanyant la seva
partida, mentre que els més veterans se sortien: David Celma guanyava un
preferent de tota la vida, Ramírez sumava el seu primer punt sencer i Villalonga
s’imposava en un lluitat final de cavalls. La permanència d’aquest equip encara
depèn d’alguna proesa més, però aquesta satisfacció que s’enduen els nostres
cap a casa.
Més festa jove hi ha hagut en el matx Catalunya E- Sant Martí D, que ha acabat
amb ple per als nostres: 6-0. Un resultat que buscàvem, però no per més
reforçar és assegurança de victòria, com hem vist ja en algunes ocasions en
aquest equip. Sergi Rodríguez, al primer tauler, i Andrei Vasilev, al quart,
ajudaven als veterans Ballester, Giner, Ayllón i Marina a obtenir aquesta victòria
tan important com necessària per seguir amb plenes opcions de permanència.
De tots els equips immersos en la lluita per la salvació (comptant que seria una
hecatombe que l’A baixés), podríem concloure que l’equip E la té a l’abast, el B i
el D han passat d’impossible a complicada, mentre que la de l’equip C seria cosa
de bruixes.
Finalment, derrota sense opcions de l’equip F vers el Sant Boi D (0,5-3,5) amb
l’únic empat de Ricard Rovira, un altre dels incondicionals de la Lliga. La nota
positiva, també parlant de pedrera, és el debut de Dekra Arrouchdi, una jove
sub-12 que ja va jugar la Copa, però que ara s’ha convertit en la primera dona
que juga a Lliga amb nosaltres aquest 2020 (tant de bo algun dia la Màxima s’hi
animi!).
La setmana que ve, a banda d’estudiar rivals, caldrà fer servir
comptaquilòmetres, ja que l’equip B en farà 360 i l’A 240. 600 quilòmetres
necessaris per acostar-nos als objectius.

Jordi Morcillo

Ronda 5: Desdibuixats

Segona derrota en cinc jornades del Catalunya A, contra el sempre complicat
Peona i Peó (6-4). Els del Guinardó encadenaven quatre empats en quatre
jornades, però no per això havien perdut la condició de candidats a l’ascens. De
fet, ja feia jornades que pregonàvem allò que avui començava el nostre
Tourmalet de tres jornades contra els inicialment favorits de la Lliga (tot i que
aquesta condició sembla oscil·lar cada ronda que passa).
Els locals han presentat, avui a les aules del Mas Guinardó, la millor alineació de
la temporada, mentre que nosaltres teníem la baixa de Dalo, però ben suplerta
per Pau Juan, que s’estrenava a la Lliga 2020. El matx començava amb un
episodi força còmic: els locals presentaven la seva alineació amb 10 noms
escrits en un paper arrugat, sense elos ni codis, al més pur estil Pep Melendres
(ja sabem que l’entranyable fundador del seu club és bastant desendreçat). Una
mica més i veiem un tovalló de paper! Bromes a banda, els elos estaven força
equilibrats, però a la pràctica ja sabem que no tenen molt a veure uns elos de
jugadors que juguen durant tot l’any, i sobretot a l’estiu (el seu) que altres de
jugadors en la seva majoria exclusius de la Lliga. Després d’unes taules ràpides
entre Herminio i Ferran Cervelló, els locals s’han posat en avantatge en guanyar
el novè tauler, on David Vigo perdia en una variant d’aquelles de doble fil. Tot i
certes oscil·lacions en les partides, ja no hem pogut mai eixugar aquest
avantatge. En la meva partida contra Roger Cervelló, he anat perdent el lleuger
avantatge d’obertura fins a deixar-li al meu rival un final còmode d’igualar (2-1).
A partir d’aquí, sobre les 12:30, el pronòstic global semblava de 1X tenint en
compte la situació a cada tauler:
– Taula 2: Joan Canal sacrificava qualitat en posició de doble fil. Un sacrifici
interessant, arriscat, però no obligat.
– Taula 3: Capellades esperava amb molt d’avantatge de temps en una
posició equilibrada on tenia opció a repetir jugades contra Pau Juan.
– Taula 4: Rubén Martín entrava en un final d’alfil contra cavall amb peons
a ambdós flancs, però millor activitat del rei i cavall del seu rival.
– Taula 5: Sergio Ballesteros mirava de contenir un peó passat central del
seu rival, però alhora creava contrajoc amb el seu peó passat de f i lligat.
– Taula 6: Marc Juan, amb algunes opcions de taules, era instat a continuar
en vistes del matx desfavorable i jugava valent en una posició oberta amb
peces majors i reis passejant.
– Taula 7: Xavi Serrano intentava frenar el seu rival, que trencava una
posició tancada per les seves torres i un millor alfil.
– Taula 10: Silverio feia estona que duia qualitat de més contra l’ex-
campiona de Catalunya Carla Marín, però calia concretar encara.
Tots els nostres jugadors de les partides a priori igualades eren conscients que
només valia anar a guanyar, però avui algunes partides s’han torçat tal i com va
passar fa dues setmanes a Vilanova. Canal no ha trobat la millor continuació al
sacrifici, i veient que perdia, el viu d’en Marc Capellades assenyalava la repetició
de jugades en la seva partida (3,5-1,5). L’esperança no es perdia, perquè pel
mig, Ballesteros activava les torres i creava problemes definitius per al seu jove
rival, mentre que Marc Juan trobava l’única continuació que el feia entrar en un
final amb esperances de guanyar, el de dames on ell es menjaria un parell de
peons si triangulava de forma precisa. Abans de Marc i Ballesteros posessin els seus punts, Xavi Serrano no aguantava l’escomesa del seu rival, i Rubén Martín
s’anava quedant cada cop més perdut, fins al punt que no podia aturar el peó
passat que li havia quedat al seu rival. Amb dues victòries consumades per cap,
el matx ha quedat vist per sentència (5,5-4,5). A la darrera taula, Silverio ha
arribat a anar amb torre de més, però la seva rival tenia dos peons lligats força
avançats que l’han fet tornar una peça i després entrar en un final de taules
mortes. El 6-4 final ens empeny fins la quarta posició, a prop de tot: de l’ascens
i del descens.
Teníem un compte pendent (esportivament parlant) amb el Peona i Peó i no
l’hem pogut saldar avui. Més endavant serà, perquè des de fa uns anys portem
trajectòries força paral·leles. Tot i algunes baixes que tenen d’un any a l’altre,
tenen la sort i l’encert d’incorporar jugadors com caiguts del cel. El seu número
5 avui, César Alcalá, és dels millors cadets de Catalunya (fa un parell d’anys
jugava al Vilafranca), i el seu 7, un tal Joan Benet Ledo, esbrinant una mica per
la llista d’elo, té un codi que sona a ex-jugador de les terres de Girona, un elo
que probablement diu que fa anys que no juga (és múltiple de 5) i no surt ni a
la llista de FIDE, però una gran troballa, sens dubte.
No hi ha més remei, per part nostra, de seguir posant-se el mono de treball i
intentar sumar punts com més aviat millor. Tot pot passar en aquest grup, però
sens dubte la jornada ha estat una jornada negra: cap victòria dels sis equips.

El Catalunya B frega la proesa, enmig d’una nova desfeta general
El segon equip viatjava a la conca de Barberà per enfrontar-se a un dels equips
puntals del grup, el Sana Coloma de Queralt, sobretot tenint en compte la seva
forta davantera. Amb una alineació força habitual, els nostres jugadors s’han
comportat d’excel·lent manera i han fregat l’empat durant bona estona, fent bo
el petit avantatge d’elo que hi havia a favor nostre per darrere, però sense a
penes opcions per davant. Tot i així, Baeza segueix en bon moment i avui ha
tornat a xuclar un bon grapat d’elo guanyant un rival força superior al tauler 3.
La derrota per la mínima (5,5-4,5) segueix deixant els nostres en posició de
descens, cada ronda més pendent d’una ratxa dificilíssima, o aviat en direm
carambola. L’únic argument a favor del B és la seva lluita malgrat les adversitats
(rivals forts i força kilòmetres) i això el fa ser un rival almenys a ser respectat.
El matx d’avui del Catalunya B ha suposat el retrobament amb un ex-jugador
nostre, clau per entendre alguns dels èxits de la darrera dècada: Jordi Amigó,
resident a Santa Coloma de Queralt i que des de fa un parell d’anys ha decidit
baixar una marxa competitiva per jugar prop dels seus. Juntament amb la
família Vila (Xavier, el GM, i el seu germà i cosí), i algun altre bon jugador de la
zona, han armat un senyor equip que faria bona feina a Primera Divisió.
Precisament amb tots aquests nois, ara ja entrats en la trentena, recordo una
conversa fa 16 o 17 anys, quan eren adolescents, en l’estiuenc torneig de
l’Espluga de Francolí (que també donava lloc a unes colònies). Em deien que
tenien pel cap la idea de fer un club que fos “Conca de Barberà” i que seria
bastant potent. No sé si aquest Santa Coloma és la culminació d’allò o no, però
en qualsevol cas és un club i un equip que fa patxoca.

Molta menys patxoca fa darrerament el nostre equip C, perdut en la cua de la
classificació i en ocasions debilitat per intentar ajudar els equips de sota, també
sense gaire èxit. Avui jugaven amb el compacte i competitiu Barcelona C i no
han tingut opció: 9,5-0,5, amb el sol empat de Jose Garcia contra el polifacètic
Ismael Molano, ara ja MC. Esperem poder recuperar alguns jugadors, tot i que
sembla difícil, per a què els matxos que queden siguin una mica més passables.
Just a l’aula del costat del Mas Guinardó on l’A patia la seva derrota, l’equip D
anava relativament reforçat (menys que l’E, s’ha de dir), però per manca
d’efectius disponibles al club era insuficient per garantir un resultat positiu
contra el Peona i Peó D. Els punts han anat caient pel cantó local, trencant per
exemple la bona ratxa d’Andrei Vasilev. Per part nostra, només Nitai Benavides i
un afortunat Josep Mª Ribes (semblava que estava perdut molta estona) han
posat els punts sencers de la derrota 5,5-2,5.
I tota l’estratègia del “llençolet” a la qual ens referíem fa unes setmanes (ara ja
ni drapet) se n’ha anat en orris, perquè qui havia de guanyar sí o sí era l’equip
E, en la seva visita a l’Espiga D. Dos jugadors que han jugat la majoria de
partides a l’equip C, Ballester i Giner, han reforçat l’equip per davant amb
victòries, juntament amb la de Francesc Marina, però els tres darrers taulers
han cedit i no hem passat d’un insuficient 3-3. Quan debilitar els equips de dalt
(C i D avui) provoca derrotes severes, això mina la moral dels jugadors. Però si
a sobre no serveix per a què guanyi qui havia de guanyar, el cop és doble. Aquí
encara hi ha cert marge, però les sensacions també són dolentes i tot i anar
canviant d’estratègia, els punts no arriben.

La setmana vinent, retorn al Casinet en una ronda que ja comença a ser caixa o
faixa per alguns equips. Esperem, almenys per un dia, somriure com ho fèiem
sovint anys enrere.

Jordi Morcillo

Ronda 4: L’equip A, únic oasi en el desert

El Catalunya A ha recuperat el liderat en solitari del Grup I de Primera Divisió en
imposar-se avui al sempre complicat i lluitador Sant Andreu B per 7-3, un
resultat importantíssim si tenim en compte les ensopegades d’altres equips que
a priori poden aspirar a l’ascens.
En els últims anys ens hem enfrontat diverses vegades amb tots els Sant
Andreus, i a les cròniques sempre solia enunciar la mateixa teoria: pocs clubs
tenen B’s i C’s tan forts i compactes. En ocasions afirmava que el Sant Andreu B
era el millor B de Catalunya. Enguany, amb el seu A un pèl debilitat respecte a
temporades anteriors, potser aquesta condició de millor filial li disputa el
Barcelona B, però en qualsevol cas sobre el paper i també com s’ha demostrat a
la pràctica, un equip que podia lluitar de tu a tu amb qualsevol rival per un matx
de Primera.
De les dues alineacions tipus que ells acostumen a presentar (la de Barcelona i
la de fora), han dut la de Barcelona, molt més forta i compacta. El seu equip és
barreja d’alguns dels millors subs de Catalunya (Jan Travesset o Edgar Roca) i
de jugadors molt experts que sempre veiem a la Lliga. En un parell d’hores,
perdíem el primer punt, amb un sacrifici a priori interessant de David Vigo a h7,
però que buscant el mat s’ha deixat massa material: l’anàlisi posterior
demostrava que el millor era buscar repetició de jugades. Per sort, la seva ratxa
favorable trencada s’ha compensat amb la meva negativa trencada d’avui. En un
mig joc igualat, m’he menjat un peó que podia semblar enverinat, però em
donava suficients opcions de defensa i posterior contraatac (1-1). Herminio, al
primer tauler, no ha menystingut el seu jove rival, Jan Travesset, i li ha ofert
taules en una posició que el nostre GM reconeixia que objectivament estava un
pèl inferior. Amb 1,5-1,5 al marcador, la situació s’assemblava bastant a la
incertesa viscuda en el matx de la setmana passada a Vilanova, però en aquesta
ocasió el balanç de peons de més o menys ens somreien i les igualtats materials
no ens eren desfavorables. A saber:
– Taula 2: Dalo insistia el seu rival amb un peó de més a setena, que tot i
que el seu rival podia evitar la coronació apareixien altres temes tàctics.
– Taula 3: Canal entrava en un final de cavall contra alfil dolent on podia
intentar guanyar sense témer mai per la derrota.
– Taula 4: Rubén Martín i Edgar Roca mantenien equilibri en tot moment,
tot i que el nostre jugador ha passat per alt dos temes tàctics que el
podien haver posat en avantatge. El jove del Sant Andreu, per la seva
part, buscava el mínim avantatge com fos.
– Taula 5: Sergio Ballesteros, amb peó de més (i després dos), jugava actiu
obrint la posició pels seus alfils.
– Taula 6: Marc Juan tenia peó d’avantatge passat en un final també de
cavall contra alfil, on el rei rival a més estava mal situat per socórrer la
defensa.
– Taula 7: Xavi Serrano entrava novament en un final de torres amb peó de
menys, que després han estat dos, amb nul·la compensació
– Taula 10: Silverio jugava un final amb peó de més no apte per a cardíacs,
ja que era una cursa de 3 contra dos en diferents flancs i tres peces
menors per bàndol.

Com que les nostres partides avantatjoses no s’acabaven de tancar, hem
patit una mica quan Xavi Serrano ja es veia molt perdut i el rival de Silverio
es llançava a la cursa de peons. Afortunadament, el retornat Dalo ha caçat
una peça al seu rival fent valer el peó a setena com a esquer (2,5-1,5). Poc
després, Silverio jugava per segona setmana consecutiva el final de peces
menors amb molt d’encert. Els peons corrien, però el seus a més afegien
opcions de mat. No ha calgut perquè el seu rival s’ha deixat una peça i la
partida (3,5-1,5). A partir d’aquí ja ho hem vist tot de baixada: Marc Juan
certificava el seu punt guanyant peça gràcies també al peó passat i Rubén
Martín signava taules, tot i que el seu ambiciós rival les ha refusat poc abans
quan la situació estava ben morta. Amb 5-2, la victòria era al sac, perquè la
partida de Joan Canal ha estat en tot moment 1X, i així ha estat. El MN
Anguera no ha pogut resistir les filigranes del cavall i ha cedit, igual que Xavi
Serrano en el seu final. Amb 6-3 l’únic al·licient era veure si Sergio
Ballesteros trencava la seva ratxa sense guanyar una partida des de l’abril de
2018, en la ronda final de la Lliga de Divisió d’Honor (14 partides,
concretament). I així ha estat, tot i que sembla que pel camí ha comès
alguna imprecisió que li hauria pogut costar material.
Amb 3 de 4 i els rivals treient-se punts entre ells, encarem el “Tourmalet”
amb bones perspectives, sabent que treient una puntuació digna d’aquestes
tres rondes (fer 1,5 o 2 punts) ens certificaria la permanència i ens situaria
encara en la lluita per pujar.

Els filials no surten de la dinàmica perdedora

El Catalunya B ha entrat en zona de descens a Preferent, després de la derrota
aparentment contundent contra el Sant Adrià (3-7), tot i que novament els
nostres jugadors m’explicaven de la pèrdua de bones oportunitats per rascar
més punts. Els de Sant Adrià presentaven un equip netament superior al nostre,
però sense diferències insalvables. Però la dinàmica afecta, i les baixes encara
més, i cada ronda que passa sembla més complicada la salvació. Tal i com està
la classificació i el calendari, guanyant els rivals de la “nostra lliga” només
aspiraríem, com a màxim, al vuitè lloc que dona dret a la promoció de
permanència. Per tant, o fem alguna proesa o tornarem a Preferent. Les úniques
bones notícies són el retorn de Martí Arribas amb victòria, i també el bon
moment de David Martín (nova victòria als taulers de dalt) i Josemi Baeza, que
ha signat tres taules amb jugadors de força més elo.
Qui sí que porta el fanalet vermell des de l’inici de la competició és el Catalunya
C, que rebia el -perdoneu la reiteració- compacte Sant Andreu C. Les diferències
d’elo no eren massa àmplies, entre 50 i 100 punts a favor seu en la majoria de
taulers, però el cert és que el tercer equip deambula pels matxos sense opcions.
Avui, el resultat 2-8 parla novament de les dificultats nostres per formar un
equip competitiu per a la categoria. Avui només ha assolit el punt sencer el
veterà Toni Ballester per part dels nostres
El Catalunya D, en canvi, ha estat a prop de puntuar i assolir un botí molt valuós
per mantenir-se a la Primera Territorial. La Lira C era una barreja de jugadors
força veterans i d’altres joves, molt similar a l’equip que dúiem avui (en elo i
distribució d’edat). En algunes partides no hem tingut cap opció, però en d’altres

hem desaprofitat posicions quasi guanyades, com la del delegat David Celma,
que ha guanyat dama amb molt poca compensació per al seu rival, que no
obstant això ha acabat donant la volta a la truita. La bona notícia ha estat la
confirmació de l’excel·lent moment dels nostres infantils Nitai Benavides i Andrei
Vasilev, que han guanyat bé les seves partides, i que els divendres estan en
plenes opcions per lluitar pels llocs d’honor al Campionat de Barcelona sub-14.
El nostre equip de Segona Provincial, el Catalunya E, segueix encallat amb el
punt assolit el primer dia. Avui hi havia poques opcions a priori, però el resultat
també ha fet força mal: 0.5-5.5 a favor de la Penya d’Escacs Ribes. La
calculadora de la permanència encara quadra, però sempre i quan l’equip
comenci a sumar el més aviat possible.
I finalment, petita alegria per l’equip F, que ha pogut assolir la seva primera
victòria d’enguany per 3-1 envers del Barad D. Els visitants han vingut amb
només 3 jugadors, així que el benjamí Omar Mohamed ha aconseguit un primer
punt a la Lliga sense moure cap peça. Per completar la victòria, els veterans
Ricard Rovira i José Aunes (camí dels 87 anys) han fet la resta posant els punts
sencers
La setmana vinent ja haurem superat l’equador de la competició, i en aquest
punt no podem sinó confirmar els presagis que fèiem el primer dia: és l’any més
difícil de la darrera dècada a nivell esportiu. Tret de l’equip A, la resta no són
prou competitius a les seves categories. Hi ha molt d’esforç darrere, ho sabem,
però les baixes no perdonen: alguns dels jugadors que ens han ajudat en anys
passats a merèixer aquestes categories, ja no juguen amb nosaltres o
simplement ja no juguen. Els números són ben clars: sumant tots els matxos
jugats pels nostres (24), només hem aconseguit guanyar-ne 6, hem empatat 1 i
hem perdut els 17 restants. Si passem al detall dels punts de tauler, millor no
cal perquè la dada encara faria més mal a la vista. Però més enllà de tema
esportiu, encara podem dir que som un club de referència a la Lliga: alguns
comentaris de visitants celebren la bona organització i ambient que assolim al
Casinet cada dues setmanes, i això també compta.

Jordi Morcillo

Ronda 3: Inoportuna ensopegada a Vilanova

Primera derrota del Catalunya A en aquesta temporada 2020, avui al local de la
Gran Penya de Vilanova, un equip bregador que malgrat que no sigui vistós en
el seu elo, porta uns quants anys fent temporades molt dignes a Primera Divisió
i ha agafat el relleu del Sitges com a equip de referència a la seva comarca.
El nostre equip A repetia l’alineació de l’equip que va guanyar amb certa
comoditat la setmana passada al Tarragona, en una mescla de jugadors en bona
forma i d’altres que ens movem entre les taules i la derrota. Però avui hem estat
realment poc inspirats a la majoria de partides, i tot i que fins pocs minuts
abans de signar la derrota hem tingut moments amb opcions d’empat o de
victòria, el global del resultat final (5,5-4,5) és totalment just.
El matx ha començat amb unes taules ràpides entre els titulats Lacasa i
Herminio, bon resultat tenint en compte que el nostre número 1 no estava gaire
catòlic avui. La incertesa del matx i el marcador no s’han mogut fins passades
les 12:30, quan David Vigo posava el Catalunya en avantatge i assolia el seu
particular 3 de 3 (pitxitxi de l’A i segur que no m’equivoco si dic del club
sencer), en una partida de flancs oposats on ha fet valdre la seva millor ala de
dama. En la resta de partides, podríem dir que ha estat el matx del “peó de
més” (o de menys, segons es miri):
– Taula 3: Rubén Martín jugava un final de torres amb peó de menys contra
Ivan Marina però que semblava senzill d’entaular.
– Taula 4: Ballesteros tenia peó de més, però en una posició quasi
impenetrable.
– Taula 5: Marc Juan, tot i un bon mig joc, entrava en un final amb peó de
menys.
– Taula 6: Xavi Serrano tenia peó de menys, però hi havia quatre torres en
joc, i les seves semblaven més actives.
– Taula 7: l’il·lustre veterà Joaquim Noria posava en problemes el meu
enroc, però amb la simplificació, m’he quedat amb peó de més però de
sobres compensat per la seva activitat.
– Taula 8: un altre il·lustre, Guillem Buxadé, duia peó de més en un final de
torres on Marc Petit semblava més actiu i els dos temps solien baixar per
sota del minut.
– Taula 10: Silverio tenia peó de menys contra Emilio Muñoz (i en ocasions
2), però les seves peces menors tenien molta activitat
L’única partida on la correlació de material era diferent ha estat a la taula 2, on
el local Carmelo Fernández tenia diversos peons passats tot i la qualitat de
menys, i Canal no ha pogut fer res per aturar-ho. Aquesta derrota, juntament
amb les meves taules posaven un 2-2 al marcador. De les partides restants,
calia almenys guanyar una i resistir a la resta (si fem el còmput total de peons,
en teníem uns quants menys!). La truita semblava girar-se a favor nostre quan
Emilio Muñoz s’ha deixat la bandera, tot i que després el mòdul ha demostrat
que Silverio feia mat en 2, 2-3, i les taules de Xavi Serrano es
donaven per més que bones (2,5-3,5). Però en pocs minuts les aparentment
factibles taules dels Marcs Juan i Petit s’han esvaït en dos finals jugats amb poca
precisió. Els locals es posaven 4,5-3,5 i les dues posicions restants (Rubén i Ballesteros) estaven encara més mortes que abans. Les dues inevitables taules
han certificat la victòria de la Gran Penya.
No veníem aquí des del 2011, però certifiquem el que vam dir llavors: un dels
millors locals per jugar a escacs, a nivell de comoditat, espai, il·luminació i
qualitat del material. El local és de Divisió d’Honor, i poca broma perquè el seu
equip, farcit d’uns quants veterans plens d’il·lusió, ens ha pres el liderat. Val a
dir que el grup és un mocador (10 equips separats per un punt), però
precisament per això qualsevol que encadeni una bona ratxa és candidat a tot.
Després d’aquesta derrota, encara no sabem ben bé on som. Caldrà confirmar-
ho la setmana vinent rebent el sempre compacte Sant Andreu B al Casinet. Serà
una altra història, o almenys així ho esperem.

Només els juniors trenquen la dinàmica perdedora

Aquesta jornada no semblava gaire propícia per als nostres equips en el propòsit
de sortir de les posicions de darrere dels seus respectius grups. El Catalunya B
visitava un dels favorits a l’ascens, la Lira, reforçada amb gent de fora i de casa
(hi ha un parell de joves que estan pujant com l’espuma). Tot i intentar no
descompensar massa l’equip, no hi ha hagut manera de plantar cara: el resultat
és dels que dol, 9.5-0.5, tot i que em comenten els que eren per allà que el
matx ha tingut més lluita que la que reflecteix el marcador. Només Jose Miguel
Baeza ha pogut posar el mig punt de l’honor, i ara caldrà començar a fer
proeses contra equips superiors, que són la majoria. La setmana que ve, sense
anar més lluny, rebem un rival amb el qual ens creuem quasi cada temporada:
el Sant Adrià, tot i que per la seva condició d’equip ascensor (de Segona a
Primera) ens el trobem alternativament amb l’A i el B.
A pocs metres, també a la Lira, el Catalunya C ha tingut alguna opció més
contra la Lira B, però també ha acabat cedint per 6,5-3,5. No sabrem mai si el
fet d’equilibrar B i C ha estat contraproduent, o hagués donat algun fruit
carregar tot el que es pogués el C. Almenys a les categories altes, no ens
agradar deixar un equip desplomat, perquè d’alguna manera el desnaturalitzes, i
fer suposicions a toro passat sol ser avantatgista. Que la competició ens situï on
ens mereixem, que no som pas professionals!
Avui només ha sumat el punt sencer en Ferran Thomas, que sol jugar en equips
de més a sota. El global Lira-Catalunya avui ha estat de 16-4, però compte: que
jugaven A contra B i B contra C. Malgrat els resultats, seguim sent un club amb
filials ben dignes.
L’alegria del dia l’ha posat el Catalunya D, que ha endossat ni més ni menys que
un 0-8 al Sant Adrià D. Tenint en compte que les nostres primeres rondes vam
collir un 0,5-15,5, aquesta golejada evidencia que la Primera Categoria és de
llarg la que té les diferències més grans entre equips. És cert que avui teníem
avantatge d’elo en tots els taulers, però tractant-se de majoria de jugadors
“subs” no eren tan significatives. A banda del delegat David Celma i del veterà
incombustible Albert Coll, els sis restants eren membres de la “generació
Lloret”: nois entre 10 i 15 anys que ja porten unes quantes temporades amb nosaltres i que sempre participen al Campionat d’Edats d’equips, que se sol fer a
Lloret de Mar. La seva implicació i identificació amb el club s’amplia dia a dia. És
fantàstic que siguin la base d’un dels equips, en una categoria complicada, i ja
seria la pera si ells assolissin una salvació que sembla altament complicada.
Finalment, al local d’EDAMI, els dos darrers equips també han conegut la
derrota. El Catalunya E s’ha endut un “set en blanc” (6-0) davant del seu primer
equip, que tot i no alinear al GM Illescas, segueix tenint una davantera digna de
Segona Divisió. Per la seva banda, l’equip F ha estat més digne en la seva
derrota vers EDAMI B: 2,5-1,5, amb la victòria de Lluís Villalonga i les taules
d’Amadeu Aixut contra un tal Josep Mª Pigrau, ni més ni menys que el fill de la
recordada actriu còmica Mary Santpere. Els qui tinguin uns quants anys segur
què la tenen a la memòria.
Ja hem completat un terç de la competició, i els pronòstics de principis de
temporada s’estan complint força. Al marge de l’equip A, que encara ha de
trobar el seu lloc, i del F (sense pressió), la resta d’equips estan immersos en la
lluita per la permanència, en alguns casos complicada i en d’altres miraculosa.
Però ens hem de reafirmar en el fet que l’important és competir dignament i no
obsessionar-se en la competició. Estem veient alguns equips que tenen molts
més problemes que nosaltres, en el sentit que un desplaçament de molts
quilòmetres es converteix en un hàndicap insalvable i han de dur
incompareixences (que enguany penalitzen molt). Esperem poder salvar els
nostres equips, d’acord, però sobretot el mínim exigible és no haver d’anar
mermats a jugar qualsevol dels matxos.

Jordi Morcillo

Ronda 2: Només l’equip A aguanta el tipus

Deu mesos després de trobar-nos amb la “majoria silenciosa” – si em permeteu l’expressió- de socis actius només durant l’hivern, els rellotges s’han tornat a activar en el nostre retorn de la Lliga a casa. Novament, per onzena temporada consecutiva, podem coincidir tots els equips alhora i això crea un repunt de caliu i fins a cert punt ebullició on locals i visitants reben la sensació de competició de nivell.

Més enllà d’aquest fenomen que ja fa anys que dura, la tendència que apuntàvem el primer dia s’ha confirmat avui: és un any de patiment esportiu, i potser llevat de l’equip A, la resta d’equips no tenen altre objectiu que una permanència que en alguns casos seria proesa i en d’altres quasi una quimera. Si ja vam dir que lluny queden els temps d’alineació 1-10 a l’equip A i força aproximades a l’equip ideal a B i C, avui hem constatat també que el fortí que solia ser el Casinet (per allò que la gent ens jugava més a casa) ja no ho és. Almenys podem dir que hem omplert tots els equips sense incompareixences ni vacants, però les alineacions han estat encara més dèbils que les del primer dia.

Catalunya A: líders en solitari abans de “la muntanya”

El matx d’avui contra el Tarragona tenia un pronòstic a priori incert, tenint en compte les nostres baixes i que el seu equip ideal seria un ferm candidat a l’ascens. Però ja ho hem vist altres temporades, i també a la primera ronda (quan van anar a Llinars), que en els desplaçaments solen tenir força més baixes que a casa. Tot i això, la seva combinació de veterania i joventut, i en general gent curtida a les categories altes dels escacs catalans, en feien un equip perillós.

Els locals hem començat amb uns 10 minuts d’avantatge per un petit retard dels tarragonins, però fent un cop d’ull als rellotges, no hem tardat gaire, la majoria dels nostres, en equilibrar els temps. El matx l’hem decantat sobretot per davant, mentre que al darrere hem donat els únics arguments d’incertesa al resultat. Per una banda, a la meva partida no he pogut parar un fort atac més que amb entrega de qualitat, que tot i marejar el final ha resultat perdedora. Al meu costat, la partida de Marc Petit semblava ben tancada, però el seu rival ha progressat pel flanc de dama fins a desequilibrar-ho a favor seu. Menys mal que el rival de David Vigo no ha vist una petita combinació per guanyar peça: a partir de llavors, el nostre avui delegat ha pogut anar incrementant l’avantatge i imposar-se en un final amb peça de més a canvi d’alguns peons del rival que mai compensaven. Menys ensurts ha tingut Silverio Martínez, que feia 9 anys que no jugava amb el primer equip a la Lliga (2011, ja que el 2015 el va fer íntegrament amb el B). Al sisè tauler Xavi Serrano signava les taules evidenciant que per darrere encara cal remar més globalment (avui 2,5-2,5 a la banda baixa).

No he pogut seguir gaire les partides de davant, però en el marcador “seccionat” 4,5-0,5 demostra que els nostres de dalt estan a punt pels encontres durs que ens esperen: victòries de Canal, Marc Juan, Rubén i Herminio, i taules de Ballesteros. No s’ha pres gaire bé la derrota el MF Francesc Farran, número 1 seu, que se’n feia creus d’haver perdut un final que segons ell eren “taulíssimes”, tot i que sembla que el nostre primer tauler tenia diversos detalls per intentar explotar. Comença bé aquest any el nostre GM Herminio, amb 2 de 2, compartint aquest “pitxitxi” simbòlic amb Marc Juan i David Vigo.

Aquest 7-3 final ens deixa en solitari amb 2 de 2 al capdamunt del nostre grup de Primera Divisió, si bé cal tenir en compte que alguns dels favorits ja s’han enfrontat entre ells i hi ha hagut força empats. De moment, no hi ha altre objectiu que el d’anar fent coixí per més endavant, perquè a l’horitzó s’albira un “Tourmalet” de candidats a l’ascens que serà determinant: Peona i Peó, Lleida i Banyoles a les rondes 5, 6 i 7. Si seguim sumant fins llavors, qui sap.

Oportunitats perdudes (B i C) o sense opcions (D, E i F)

El nostre segon equip jugava avui un matx clau “de la seva Lliga”, amb un rival més que directe: el Vilafranca B venia de protagonitzar la sorpresa de la jornada guanyant el seu equip A (no haurien de compartir grup, quan n’hi ha quatre, però això és una altra història…). La setmana ha estat complicada, perquè s’han anat sumant diverses baixes. Si manteníem el C més o menys intacte, el B quedava totalment desplomat, i en vistes del bon comportament del Catalunya B la setmana passada al Vendrell, tot i la derrota, hem decidit apostar pel B.

Alguns habituals del C com Jose García, Clemens o Calafell han pujat al segon equip i durant molta estona hem tingut opcions de guanyar el matx. Tanta estona com fins les 13.30, on amb 4,5-4,5 Jose García tenia peça de més en la partida decisiva, però entre els nervis, la inactivitat i el poc temps s’ha deixat una torre, entrant en un final de taules mortes. 5-5 i mig punt que s’ha de valorar des de l’ampolla mig buida en el sentit que podríem haver guanyat, però des de l’ampolla mig plena perquè l’equip no baixa els braços tot i les dificultats. Cal destacar el bon comportament per davant dels nostres: als tres primers taulers, David Martín, Blas Rodríguez i Pedro Serrano han guanyat les seves partides. No obstant, el Vilafranca B venia amb un equip molt compacte: compte, trobar un B que vagi amb els números 11 al 17 als primers 7 taulers és quasi insòlit. Només recordo que regularment ho podia fer el Sant Andreu i també nosaltres en la primera temporada de l’A a Divisió d’Honor i del B a Segona (2015).

No pintava bé el matx de l’equip C ja d’entrada, amb l’acumulació de baixes de dalt. En una altra de les dràstiques decisions de la setmana, hem decidit omplir l’equip per darrere amb els nostres joves més destacats: del 7 al 10è tauler, quatre nois d’entre 12 i 15 anys han plantat batalla contra un altre equip barreja d’experiència i joventut, l’Ateneu Colon C. Durant bona part del matx, les diferències d’elo s’han fet notar a favor dels visitants (entre 100 i 150), però haguéssim tingut opcions de guanyar en cas que, amb 3-5 al marcador, l’Andrei Vasilev (el junior de l’equip) hagués refusat les taules per forçar la posició, ja que el veterà de l’equip, Toni Ballester, ha remuntat una posició complicada per guanyar. El 4,5-5,5 també deixa sensació de got mig buit, sobretot perquè era un rival a qui -com s’ha demostrat- se li podia jugar de tu a tu. A destacar els meritoris triomfs per davant de Patxi Molinas, el capità, i Pere Nin, ambdós acostumats a jugar als taulers de darrere.

Poca crònica es pot fer d’una nova derrota contundent de l’equip D: 0,5-7,5 contra el Ripollet, on només el jove Biel Safont-Tria (10 anys) ha salvat els mobles amb les seves taules. La complicació del matx (150 o 200 punts de diferència en molts taulers) va dur el superdelegat Miguel Ayllón a concentrar forces a l’equip E, que en el seu matx contra la Gramenet C no ho tenia tan malament. Però aquest any la “manta de l’Ayllón”, aquella estratègia que planificava minuciosament el moviment de jugadors entre D i E per optimitzar els punts, ja no és més que un “llençolet” que no tapa ni cap ni peus. L’equip E ha cedit 2,5-3,5 contra els de Santa Coloma. Un resultat més ajustat en el marcador que en la realitat, ja que la victòria visitant s’ha consumat molt abans del final. Donant un cop d’ull al grup, no serà una empresa fàcil la permanència vist els problemes que hi ha per formar equip.

I una mica a corre cuita, l’equip F ha pogut avui sí anar amb 4 jugadors. L’alineació la formaven dos veterans (Aixut i Rovira) i dos debutants a la Lliga: els joves Bruno Martín i Omar Mohamed. El número 1 Amadeu Aixut ha posat l’únic punt local en la derrota 1-3 contra el MiR B, un club de nova creació. En consultar la seva adreça, ha estat fàcil lligar caps: MIR correspon a les sigles Montcada i Reixac i és el nou club que ocupa el buit que va deixar a la seva ciutat l’antic club Montcada, durant uns anys totpoderós (4 lligues seguides) i després en bancarrota total, a nivell econòmic, esportiu i organitzatiu. Tant de bo Montcada recuperi la seva activitat esportiva i social d’abans.

La setmana que ve tornarà a tocar quadrar els equips fent equilibris. Les sortides no són kilomètricament costoses (només l’A va a Vilanova), però tots els rivals són d’entitat. Esperem que se’n surtin el millor que puguin, al marge del resultat, i que les derrotes contundents no afectin la moral dels nostres. Al capdavall, la derrota que no podem tolerar és deixar els equips sense efectius per jugar.

Jordi Morcillo

Ronda 1: Comença l’any més difícil

Avui diumenge 19 de gener de 2020, Sant Tornem-hi: una altre cop una munió de jugadors posant el despertador per anar a defensar els interessos dels seus clubs a la Lliga Catalana, la competició que alberga més jugadors a casa nostra, i també aquella que, com a club, ens fa mobilitzar més gent que en qualsevol altre moment del calendari.

No obstant, ja fa dies i setmanes que veiem que aquest any serà el més complicat de la darrera dècada, tant a nivell esportiu -els equips són més fluixos que mai en les seves respectives categories- com a nivell de mobilització. Si en els darrers anys hem anat (llevat de comptadíssimes ocasions) sobrats per omplir 48, 50 o 52 taulers, ja en la primera jornada s’ha demostrat que la tònica serà omplir ben justets o bé haver de deixar, desgraciadament, taulers vacants.

Catalunya A: fi del malefici a Santa Coloma

En la nostra quarta visita a Santa Coloma de Gramenet (abans Colmena i ara Gramenet) en els darrers set anys, totes elles a Primera Divisió, el primer equip ha assolit el seu primer triomf, després d’una ratxa que ja començava a sonar a malefici (empats infortunats el 2014 i 2019, derrota el 2016). Aquests precedents i el fet de conèixer de sobres els integrants de la seva plantilla, han fet que avui anéssim amb peus de plom, sabent de la dificultat que comportava el matx, tot i algunes diferències d’elo en la majoria de taulers a favor nostre.

La Gramenet presentava una alineació amb jugadors de categoria contrastada, però molts d’ells amb un elo força per sota del que han assolit temps enrere. No és que siguin uns jugadors omnipresents als tornejos durant la temporada, però conjuntament sí que sumen moltes més partides que els inactius jugadors del Catalunya A, per això tota precaució era poca.

El matx ha tardat força en moure’s: al voltant de les 12.30 el marcador només assenyalava les taules de Joan Canal (“estava un pèl millor”, em comentava) i les meves vers el Lluís Delgado, mateix rival i color que l’any passat, en una partida amb menys pólvora que llavors. A partir d’aquí, els locals han agafat un avantatge de 3-1 que s’ha demostrat fictici: derrotes de Xavi Serrano i Sergio Ballesteros en partides que han anat duent bé, però els ha castigat el fet d’apurar-se de temps. Afortunadament per a nosaltres, en aquell moment ja hi havia tres partides amb clar avantatge que s’han decantat al cap de poc: David Vigo, a la taula 10, feia bo un final de 4 torres amb superioritat de peons. Marc Juan, a la 6, feia bo el seu avantatge tot i les complicacions d’una posició amb moltes peces i reis desenrocats. I a la taula 1, Herminio simplificava a favor seu una posició amb qualitat d’avantatge vers el seu número 1 Carlos Rojano.

Amb el 3-4 a favor nostre, l’empresa semblava simple (“totes taules i guanyem”, em deia algun company), però un parell de partides encara s’havien de suar. A la taula 4, Rubén Martín i el seu rival anaven repetint jugades, però en diferents posicions, per no comprometre encara més els seus reis exposats. I a la 9, Marc Petit seguia lluitant un final on sempre havia estat lleugerament pitjor i on hi ha entrat amb peó de menys. On ja semblava tot el peix venut era a la taula 2, on Dalo no podia guanyar degut als alfils de diferent color tot i el peó d’avantatge. Amb el 3,5-4,5, Marc Petit jugava actiu al final i entrava en una posició de taules: 4-5 i tot quedava pendent de Rubén, que per moments semblava que intentés guanyar, i en d’altres que intentés repetir. Li he fet saber que amb taules guanyàvem, no fos cas, perquè els dos jugadors estaven amb menys d’un minut. En el moment de repetir jugades, el rival sembla que només tenia aquesta opció per evitar perdre.

El 4,5-5,5 ens fa entrar amb bon peu en aquest grup que sembla molt igualat, sense un patró clar (potser Lleida? Potser Peona i Peó). L’objectiu d’enguany ha de ser realista per intentar assolir els punts de la tranquil·litat el més aviat possible. I a partir de llavors, ja es veurà on estem. Els temps d’anar quasi sempre de l’1 al 10 s’han acabat: seguim sent competitius a la categoria, però entre la inactivitat i les baixes, cada cop ens costa més fer punts.

Amb la Betty en el record

Però el matx d’avui no era un matx més. El passat 30 de desembre ens deixava sobtadament la Beatriz Alfonso, la Betty per a tothom, ànima del seu club Gramenet i tot terreny dels escacs (jugadora, àrbitre, entrenadora…). Un encant de persona amb qui sempre havíem tingut molt bona relació, i més els darrers anys, on sense anar més lluny vam col·laborar estretament en el Torneig de la Marató de TV3. Des que vam decidir apostar per fer un torneig gran, no vam dubtar ni un moment en comptar amb ella, com feia tothom qui organitzava esdeveniments d’escacs de base.

Recordo que aquell dia, només dues setmanes abans de la fatídica notícia, vam tenir temps de xerrar de tot i molt mentre ens arribaven resultats a la taula, i també vam fer broma de l’imminent reedició del clàssic Gramenet-Cataunya. Jo li deia que el local de la Gramenet era el nostre “Ali Sami Yen” (l’antic estadi del Galatassaray turc, que per al Barça solia ser un infern), i ella treia ferro a la meva paranoia. I és que per a ella, anés on anés, els escacs eren molt més que els resultats. Avui, desgraciadament, no hi era, però els del Catalunya que hi vam tenir relació l’hem tingut molt present, i j no m’imagino com n’haurà estat de dur pels de la Gramenet aquesta tornada a la Lliga: sobretot per a en Paco, el seu marit, i en Carlos i l’Alba, els seus fills. La llavor de la Betty, sens dubte, segueix, i és per això que desitgem tots els èxits al seu club a tots els nivells.

Catalunya B, C i D: tocarà patir

El Catalunya B porta dues temporades salvant-se amb sobrietat -i esforç, és clar- a Segona Divisió, on normalment ens trobem grups ben igualats on els punts de la permanència estan ben cars. Enguany hem estat enquadrats en el grup IV, que és aquell que els qui no els agrada desplaçar-se no volen ni amb pintura. Hi conflueixen els equips de mitja Catalunya (centre, sud i oest) i per sort que tinguis amb el sorteig, un bon grapat de centenars de quilòmetres estan assegurats. A més, si aquest 2020 l’equip B arrossega les 3-4 baixes de mitjana de l’equip A, i altres tantes de pròpies, de manera que costa fer un “10” compacte com el que havíem tingut anys enrere.

Avui, primer desplaçament a la província de Tarragona, en la visita a la Lira Vendrellenca. Un equip netament superior al nostre, però que li ha costat batre’ns: el 5,5-4,5 demostra que els nostres poden competir contra equips superiors, de manera digna, però la sensació és que si no recuperem efectius cada any costarà més assolir aquests exigents 4 o 4,5.

També se salva cada any a Preferent, però sense sobrietat i a la darrera jornada, és el Catalunya C, que copia el guió del B. L’equip cada any es debilita una mica més a causa de les baixes i la inactivitat dels seus jugadors, i a més aquest any sembla tenir el grup més dur que anys enrere. La derrota contundent per 7-3 al local del Molí Nou, amb la sola victòria del comodí Ribes, fan més evident que això no serà precisament un camí de roses.

I a la cua d’aquest efecte dominó hi trobem l’equip D, ascensor de Primera i Segona Provincial els darrers anys. Quan juga a Primera, es demostra que no està preparat per jugar en condicions reals de competir per la permanència: els dos taulers de més i el nivell dels primers taulers rivals semblen esculls insalvables. Avui ha caigut sense cap opció a casa de l’Esplugues per 8-0. Quatre dels nostres joves (Biel Safont-Tria, Nitai Benavides, Andrei Vasilev i Sergi Rodríguez), tots ells entre 10 i 15 anys, han ajudat a formar un equip amb altres habituals, però amb massa diferència d’elo a la seva contra. Si no serveix per salvar-se, esperem que aquesta categoria sigui un bon laboratori per a què la nostra pedrera es vagi curtint. Sort en tenim d’ells, perquè Lliga al marge, són la nostra raó de ser en el dia a dia.

Fins fa 15 dies, tot i haver renunciat a l’ascens de l’equip E a Primera i d’ocupar una vacant a Segona amb el F, aquests dos equips estaven “pujats” en contra del nostre desig. La Federació ens ho havia venut com una maniobra única per satisfer la possibilitat que tots els equips coincidissin a cas alhora. Si tenint els equips com els tenim ara, ja som clars candidats a tres descensos, no em vull imaginar tenint un E i un F més amunt de la seva categoria natural. Per sort, l’equip E seguirà a l’assequible Segona, on 6 taulers no costa tant omplir i els elos rivals no fan tanta por. Avui, el “6” capitanejat per Miguel Ayllón ha guanyat bé al Sabadell F a domicili, 1,5-4,5. Els locals han jugat amb una incompareixença, i per això el debutant José Manuel González no ha pogut debutar del tot, però segur que cada setmana tindrà una oportunitat.

Finalment, l’equip F també ha sortit escaldat de la seva visita al Castelldefels D: 4-0. Cal dir que els nostres han anat amb 3 jugadors, a causa de les baixes dels equips superiors. I això és el més decebedor d’aquest inici de Lliga: sempre hem tingut baixes quan hem sortit tots els equips fora (i per als nostres, desplaçaments de 15-20 km vol dir fora o lluny), però sempre les cobríem sense massa problemes. Aquest any, la cosa no sembla tan senzilla. Seguim tenint un nombre important de llicències, més de 80, que semblen suficients per cobrir 48 taulers. Però dels 6-7 habituals que sempre jugaven la Lliga i que són baixa d’un any a l’altre (passa sempre), la diferència és que aquest any no tenen relleu. Ens sap greu, en el cas d’avui, pels rivals del Castelldefels i pels 3 jugadors que han anat a defensar el club allà. El seu delegat, Ricard Rovira, se’n feia creus que ningú volgués ocupar el forat que quedava. Ens espera una Lliga difícil, no queda sinó remar!

Jordi Morcillo

AVIS TORNEIG SOLIDARI INFANTIL DE LA MARATÓ DE TV3

Tot i que avui finalitza el termini per inscriure’s al Torneig Solidari Infantil de la Marató de TV3 d’aquest proper diumenge 15 a Casinet, 9:30.

L’organització ha decidit, veient l’èxit d’inscripció, ampliar les places a 238 nens i nenes. També hem decidit que fins el divendres al vespre si algun nen o nena és vol inscriure, i si encara tenim places, li concedirem plaça, sempre que la inscripció vagi acompanyada del comprovant del pagament de la pròpia inscripció.

NOVA NOVETAT TORNEIG INFANTIL DE LA MARATÓ TV3!!

Per gentilesa del nostre GM Herminio Herraiz Hidalgo, se sortejarà dos exemplars de cada un dels llibres del qual és coautor juntament amb Daniel Múñoz, “El método Zugzwang” (1 i 2). El sorteig serà al finalitzar l’entrega de premis del torneig infantil solidari de la Marató de TV3 (Diumenge 15 de desembre a Casinet), entre tots els nens i nenes que s’hagin quedat fins al final.metodozugzwang