TORNEIG SOCIAL ESTIU 2017

Lloc: Casinet d’Hostafrancs (C/Rector Triadó 53), 1r pis – sala 4

Dies de joc: dilluns 26 de juny i dimarts 27 de juny de 2016.

Horari: de 18,30 a 20,30h

Ritme de joc: 15 minuts per jugador

4 partides cada dia, en total 8. Sistema Suïs.

Obert a: Socis del Catalunya Escacs Club

Alumnes dels Tallers del Casinet d’Hostafrancs

Informació i inscripcions:

Tel. 652.261.117 (David Vigo)

Email: torneigscatalunyaescacs@gmail.com

Inscripció gratuïta. El nombre de places està limitat a 32 i serà per rigorós ordre d’inscripció.

Premis: – als tres primers classificats

  • al millor jugador aficionat (no federat)
  • al millor jugador sub-2000 d’elo
  • al millor jugador sub-1800 d’elo
  • al millor jugador infantil menor de 14 anys

Organitza: Catalunya Escacs Club (catalunyaescacsclub.wordpress.com)

Final del Curs d’Escacs 2016-17 al Casinet d’Hostafrancs

Data: Dissabte 17 de juny a les 10,30 hores. Cloenda: a les 13,00 h aproximadament.

Lloc: Pati interior del Casinet d’Hostafrancs

Dirigit als nascuts a partir de 2001:

  • Jugadors del Catalunya Escacs Club
  • Alumnes dels tallers d’escacs del Casinet

Partides ràpides a 5 minuts per jugador.

Premi als 3 primers classificats del torneig.

Premi al millor sub-12, sub-10 i sub-8 (no acumulable amb els anteriors)

Medalla per a tots els participants

Inscripcions gratuïtes:

  • Dirigint-se al professor del taller corresponent.
  • O bé per mail: escolarscatalunyaescacs@gmail.com
  • O per telèfon al 620.341.266 (Jordi Morcillo)

Termini per inscriure’s: dijous 15 de juny.

Final de Primera Divisió: pastís sense cirereta

El Catalunya ha perdut avui la Final de la Primera Divisió a Sant Cugat, contra el campió de l’altre grup, per un ajustat 5,5-4,5. Tot i la pèrdua de la imbatibilitat després de 12 encontres, aquesta derrota no té un pes transcendental a nivell de classificació (l’únic objectiu, l’ascens, ja estava assolit), però ens aparta de la possibilitat de guanyar per primer cop la Primera Divisió.

Els dos equips havien presentat durant la Lliga uns 10 inicials sempre compactes i propers a la millor alineació possible. En cas de mantenir-ho, haguéssim tingut plenes opcions de guanyar el matx, però les nostres baixes als taulers 1,2,6 i 7, sumada a d’altres entre el 10 i el 15, feien del Sant Cugat favorit per a endur-se el títol. Ells, amb l’alineació “tipus” i el factor camp, que avui tenia més rellevància per l’hora “robada” de son, han dominat el matx durant tota l’estona, si bé s’han endut algun ensurt cap al final.

En honor a la veritat, no ha estat als taulers de darrere on els locals han imposat el seu avantatge, ja que els nostres jugadors del B s’han comportat de forma excel·lent (dues taules i una victòria).

El matx ha començat amb un intercanvi de cinc taules, en posicions equilibrades o lleugerament decantades per uns o altres que no s’han arriscat. Amb 2,5-2,5, hi havia tres partides amb mala pinta: Dalo al primer tauler, la meva al setè i la de Guerrero al novè. En aquest moment el matx estava tècnicament perdut. I més quan Dalo i jo inclinàvem el rei per posar un quasi definitiu 4,5-2,5. La pèrdua del primer tauler feia que les combinacions de 5-5 no ens fossin favorables i necessitéssim 3 punts o bé 2,5 guanyant al segon i cinquè tauler.

Qui més clar ho tenia era Luis González, amb final guanyador de feia estona. I al segon tauler, Canal tenia una posició complicada, amb dama contra torre i alfil, però compensació de diversos peons per al MF local Lillo. Amb aquesta situació, s’ha sentit algun “Bueno, ya hemos ganado!” per part dels locals. Però les partides amb poc temps són traïdores i just quan Luis González feia pujar el punt al marcador, el rival de Xavi Guerrero es deixava una torre neta i abandonava: 4,5-4,5 i només servia el punt sencer de Canal, que durant mitja hora llarga, amb els dos jugadors amb menys de dos minuts, ha anat buscant complicar una posició que, segurament perduda, tenia molts detalls per la presència de la seva dama. Els nervis s’han apoderat de l’equip local, fins i tot s’ha sentit alguna lletja discussió entre ells (per allò de fer una miqueta de soroll analitzant), però qui havia de mantenir la sang freda, Lillo, ho ha fet, i s’ha acabat imposant.

Cal aplaudir la valentia i compromís de Joan Canal, que ha rebutjat la repetició de jugades en busca del quasi impossible. Però amb el ritme de joc i veient el que hem vist durant la Lliga, els errors inesperats es donen amb relativa freqüència. Dels invictes, avui han caigut, però quan ja no era de vida o mort, Dalo i Canal. I queda en David Vigo com a únic jugador que, jugant totes les rondes, no ha conegut la derrota a l’equip A.

Ens n’anem amb la sensació d’haver venut cara la pell. Cal felicitar el Sant Cugat pel títol: en definitiva, hi ha apostat més que nosaltres i en són mereixedors. Ens creuarem l’any vinent a la màxima categoria, esperem que amb més sort per part nostra. El títol de Primera Divisió haurà d’esperar a una millor ocasió, però esperem que aquesta tardi en produir-se, i que sigui perquè juguem durant alguns anys a Divisió d’Honor.

Jordi Morcillo

Inscrits al chess-results del nostre VII Actiu sub-2350 elo català ràpid (7 de maig)

La llista d’inscrits del nostre VII Actiu sub-2350 elo català ràpid del 7 de maig ja té chess-results!!

L’enllaç: http://chess-results.com/tnr270565.aspx?lan=9&wi=821&turdet=YES

Més informació del torneig: https://catalunyaescacsclub.wordpress.com/2017/02/07/vii-actiu-del-catalunya-escacs-club/

Ronda 9: Catalunya triomfant

No pretenem avui entonar el Cant dels Segadors, sinó simplement reflectir la realitat dels nostres equips en aquesta temporada 2017: tots ells (i en són 7) han assolit els seus objectius esportius, i en la majoria de casos ho han fet abans d’aquesta darrera ronda, cosa que ha convertit la 9a ronda de la Lliga, avui al Casinet, en un final de festa somniat. Només quedava certificar l’ascens de l’equip B, a qui quedava una engruna per fer-ho, i ho ha fet. La festa ha estat quasi rodona, ja que de set matxos, cinc s’han guanyat, un empatat i un s’ha perdut.

Catalunya A: un ascens amb lletres majúscules

La darrera ronda de la Lliga restava un cert protagonisme al primer equip, ja amb el liderat i l’ascens assegurat, i les mirades se centraven en el nostre paper com a àrbitre del descens. Els tercers equips implicats resaven perquè portéssim un equip prou competitiu per batre el Catalonia, mentre que aquests suposem que desitjaven el contrari, ja que venien amb l’aigua al coll.

I per part nostra, només quedaven unes poques incògnites per resoldre. Ja que no hem pogut assolir el 9/9, podríem acabar la lliga invictes? Seguirien un bon grapat de jugadors sense conèixer la derrota? Acabaríem amb el malefici del Catalonia (0,5-2,5 a favor seu en aquesta dècada, i totes ensopegades que ens van costar cares)? Afortunadament per a nosaltres i per a la Lliga, la resposta ha estat en tots els casos afirmativa.

El matx ha començat de forma adversa i reflectint que els de Manresa es jugaven la vida, i que nosaltres qui sap si ja hem passat el punt de forma ideal. La sola baixa de Ballesteros ha estat coberta novament amb l’entrada del juvenil Marc Juan al desè tauler. Amb les taules ràpides dels mestres Herminio i Joan Mellado, sumades a les de Vigo, ha arribat l’única derrota a la competició de Luis González, després de combinar erròniament. No obstant, ha perdut quan menys ens penalitzava i la seva imbatibilitat durant les rondes decisives ha estat clau. Amb l’1-2 al marcador a poc més d’una hora de l’inici, els nostres s’han posat les piles i han anat tombant el marcador sense encaixar més derrotes.

Entre aquests resultats, destaquem els habitualment citats Dalo, Canal, Amigó i Vigo, que acaben la fase regular sense conèixer la derrota. Entre ells, Jordi Amigó assoleix el pitxitxi dels equips de dalt (+2000 elo) amb 7,5 punts. I bona victòria de Marc Juan amb el primer equip, on esperem que cada vegada es deixi veure més: tant de bo el veiem debutar a la màxima categoria el 2018.

Catalunya B: reparats

Baixar a Preferent és com caure en un pou: no és una categoria especialment difícil per a navegar, però altament complicada de deixar en forma d’ascens. I si hi sumem la forma dolorosa com l’equip B hi va caure l’any passat (6 derrotes seguides, caramboles incloses i final perduda al més pur estil “Hitchkock”), es feia difícil pensar que podríem recuperar la Segona de seguida.

Però el Catalunya B s’ha mostrat com l’equip més compacte del grup, farcit d’equips A forts per davant però tous per darrere. Mantenint la base dels darrers anys, l’equip s’ha fet fort amb la tornada de Baeza (any sabàtic el 2016) i la incorporació d’un jugador bregat en mil batalles, Blas Rodríguez. Els joves que acostumen a tancar l’equip cada cop estan més fets, i tot plegat ha format un conjunt sòlid com cap altre. Avui han fet valdre la seva superioritat enfront del cuer, el Passió, per 8-2. L’anècdota del dia estava en el segon tauler, on ells alineaven un tal Albert Sánchez Niubó: una vintena d’anys jugador del club, del nostre club, i durant sis (2002-2008) president. Ara, resident a Esparreguera, intenta reflotar la seva pedrera i de tant en tant es deixa veure a la Lliga.

No hi ha hagut carambola (que passava per combinar golejada de la Passió a casa nostra i del Molins al Prat) i l’equip confirma el liderat i l’ascens, sense necessitat de passar per playoffs. Parlant de playoffs, enguany el B renunciarà a lluitar pel títol (títol honorífic) de campió de Preferent: tres rondes en qualsevol punt de la geografia catalana i a més en dates complicades (diumenge del canvi d’hora, Sant Jordi i pont de Maig), són esculls massa alts per formar un equip competitiu.

Resta de filials: tots tranquils

La resta d’equips s’han limitat a intentar donar el millor de si mateixos, jugant la seva partida individualment i alhora buscant millorar les classificacions de cada equip.

L’equip C va fer els deures fa tres rondes, i des de llavors s’han ajuntat tots els factors que han fet que no pogués competir amb possibilitats reals d’engreixar els 4 balsàmics punts de la salvació: baixes de gent que ja havia complert, rivals de la part alta i reforçament dels equips de sota. Avui, una prova més de tot això: contundent derrota per 2-8 contra un Espiga de les Corts que es jugava l’ascens a Segona, i que l’ha assolit. El Catalunya C va fer el que havia de fer: guanyar els tres de sota i sumar un punt extra contra un rival de més entitat.

L’equip D ha assolit uns guarismes molt millors que els del difícil any 2016: de mig punt llavors a un notable 50% de punts enguany (4,5/9). Això sí, punts assolits amb esforç, ja que algunes de les victòries claus per a la permanència s’han treballat a domicili i a certa distància. Avui, ja sense pressió, empat a 4 amb l’Escac Mat de Martorell, un club força jove que encara no té garantida la permanència.

L’equip E ha acabat amb victòria sobre els nostres veïns del Cadena B (4-2), que els deixa en posició de descens en un grup de moltes garrotades per salvar-se. En aquesta categoria de sis taulers, tot i no ser complicada, sempre hi ha un munt de filials, com el nostre, que poden “carregar” l’alineació els dies claus per buscar assegurar punts, i això fa que la calculadora sempre costi de quadrar. En aquest equip, destaca el pitxitxi Xavier Giner, que s’endurà el trofeu de “màxim golejador” de menys de 2000 d’elo.

Els equips F i G han acabat guanyant: el F de les tres senyores i un senyor ho ha fet vencent el Rubinenca D per un contundent 4-0, on ells han vingut amb un jugador menys, mentre que els joves de l’equip G, avui formats íntegrament per menors de 14 anys, han guanyat la Lira F per 3-1. L’equip G, tot i que a vegades ha costat de tancar (no oblidem que tenim 52 taulers per omplir en total), ha acabat el campionat en ratxa, i s’ha situat en una meritòria quarta posició al grup. Entre ells, destaca l’Adrià Vila, com a jugador habitual i millor debutant del club (porta 3 anys federat però enguany s’estrenava a la Lliga dels “grans”).

La temporada global és realment exitosa, potser només superada per la gloriosa del 2014 (ascensos dels equips A, B i E). En favor d’aquest 2017, però, tenim la solvència amb què l’equip A ha assolit l’ascens: 8,5/9, sense necessitat de caramboles ni playoffs, com si va succeir el 2014. La Divisió d’Honor de 2018 es presenta més dura que mai, esperem que els nostres hagin guanyat amb l’experiència del 2015, però també cal tenir en compte que som un equip que va fent anys i, no per l’edat (tenir una base al voltant dels 40 anys no és mala cosa) sinó que la cada cop menys activitat dels jugadors en tornejos ens pot passar factura. Almenys aquest any, més que mai, hem demostrat que després de nou mesos “hivernant”, ens hem posat les piles ràpid.

No som, el Catalunya, un club que destaqui especialment per la seva agitada vida social, ni tampoc punters en l’organització d’esdeveniments, però és innegable que en el context de la Lliga hi ha pocs clubs a Catalunya que tinguin tants equips i els tinguin tan amunt. Se m’acudeixen uns pocs: Peona i Peó, Tres Peons i Gerunda…potser me’n deixo algun més. Això fa de la Lliga quasi la nostra raó de ser com a club i el període on el soci està 100% posat en la causa. Que duri!

La setmana vinent, l’equip A lluitarà en una final que, sense ser de vida o mort, sí que guarniria el nostre palmarès. Serà contra el Sant Cugat, el campió de l’altre grup de Primera, un equip tremendament compacte i que ens posarà les coses difícils. La resta de jugadors, a descansar i esperem que la majoria d’ells no abandonin el tauler fins el gener vinent, ja que aquesta marea de 52 “Catalunyes” en forma seria temible.

Jordi Morcillo

ALEGRIA, ALEGRIA, ALEGRIA!

El Catalunya a divisió d’honor

L’equip B a segona nacional

L’equip C, salvat, setè

L’equip D, continua, setè empatat amb el sisè i el cinquè

L’equip E, cinquè

L’equip F, les senyores i alguns més, cinquè

L’equip G, la canalla i de vegades d’altres, jo, quarts

1. La setmana passada no vaig fer crònica perquè els exàmens que havia de corregir sobreexien de la taula. Només diré que el primer equip va aconseguir l’ascens directe –ja ho sabíeu, oi?- i que la canalla del G va guanyar tots els enfrontaments contra l’ONCE Barcelona B –l’única derrota no la va patir la canalla, vaig perdre jo.

2. I aquest diumenge més alegria. Alegria, alegria, alegria! Un altre ascens directe: l’equip B ha guanyat de manera clara la Passió i amunt! A segona nacional!

3. L’equip C, setè, gràcies a les últimes rondes, salvat, malgrat que avui ha perdut de manera claríssima i contundent.

4. L’equip D, també setè, però empatat a punts amb el sisè i el cinquè, vaja que la posició no fa justícia al fet que al grup de primera provincial on ha participat força equips cabien en un mocador. Avui ha empatat amb l’Escac Mat de Martorell. Jo hi he jugat de vuitè tauler i us ben asseguro que he xalat amb algunes de les meves jugades, vaja, que, a més de guanyar, m’ho he passat bé; com li deia a la Lourdes: joc estratosfèric. I més alegria, perquè he fet la meitat dels punts aquesta lliga i perquè pujaré força d’elo, fins i tot establiré un nou rècord, uns 1730 d’elo català, oi que no fa vertigen? Però fa goig! I que duri! I amunt!

5. L’equip E, cinquè, avui també ha guanyat.

6. L’equip F, cinquè amb dinou punts de puntuació olímpica. Les tres senyores i acompanyants de ben segur que haguessin signat a principi de temporada perquè és un resultat digníssim, a més, per segellar la fita, avui han golejat: un quatre a zero!

7. I l’equip G, ple de caganius del club i d’algun ganàpia ressagat de vegades, com jo, també ha fet un magnífic paper avui: tres a un, dues taules i dues victòries, molt bé nois! Destacaria sobretot les taules d’Adrià Reñé en el primer tauler contra Grigory Bulygin, ja que la diferència és de gairebé cent punts d’elo i perquè el senyoret Bulygin és un jugador molt competitiu que no perdona mai. I també cal dir-ho: un quart lloc digníssim que demostra que subestimàvem les nostres possibilitats tot just començar la lliga, 21½ punts de puntuació olímpica, i darrere de tres equips amb jugadors amb elos estratosfèrics per la categoria, la tercera provincial. Molt bé.

8. I un aplaudiment als soferts David Vigo, àlies el Prezi, Jordi Morcillo, àlies el Calculadora, i Miguel Ayllón, àlies el Don, perquè fer les alineacions, fer-les bé i assumir riscos no és una tasca gens fàcil i que no sempre es veu ni es vol veure. Gràcies, nois, podeu sentir-vos orgullosos de la feina feta. I moltes gràcies als que heu anat, encara que sigui un sol cop, al Casinet a muntar taulers, una feina aparentment petita, però immensa perquè si no la fa ningú no hi hauria ni rondes, ni lliga, ni Club.

9. I ara dejuni, que cal tenir gana el dia del sopar, que cal atipar-se de valent per celebrar una temporada memorable, històrica: més taulers que mai al Casinet, equip de senyores, equip de canalla, dos ascensos de categoria i cap, cap, però que cap equip ha baixat. Que duri. I cantarem, perquè el rapsode oficial de la casa ja ha començat a fer versos. I tornarem a jugar. I tornarem a riure. I tornarem a guanyar. I tornarem a ascendir –encara que sigui amb una copa de vi de més. I alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria, alegria i alegria. Vuitanta-set vegades alegria, tantes com fitxes té el club, perquè desitjo que en el futur quan acabi la lliga em calgui un full sencer de tants que en serem. I fins a la lliga del 2018, alegria. I durant la propera lliga, més alegria –no patiu, a la propera encunyaré un nou lema, que si no badallareu.

Juli Bernat

 

Ronda 8: Hem tornat!

La crònica del dia 19 d’abril de 2015 era més aviat agredolça (victòria 2,5-7,5, insuficient, vers el Terrassa, a Divisió d’Honor), ja que certificàvem el nostre descens de la màxima categoria, però alhora plena d’optimisme per al futur, convençut que aquest grup tenia prou compromís i qualitat per tornar a dalt de tot: per això la vam titular “Tornarem”.

El marge de dos punts era ampli però no definitiu, i per això calia sumar a Sant Boi, contra un equip molt necessitat de punts. Tot i no poder seguir el matx en directe (jo era a Olesa amb l’equip B), el que ha quedat clar és que avui s’enfrontava un equip que anava a mort a per la salvació amb un altre que, tard o d’hora, havia de tenir un mal dia. Tot i així, aquest mal dia ha estat a mitges, i amb el resultat parcial de 2-3 (victòries de David Vigo i l’imparable aquest any Hermes Dalo, i derrota de Marc Juan) la incertesa ha regnat a la sala, amb poc temps als rellotges i posicions insegures. Quatre partides de les restants han acabat en taules i la sola derrota de Sergio Ballesteros posaven aquest 5-5, que satisfà més els visitants – ja que el nostre ascens és matemàtic-, que als locals, que encara tindran un matx a vida o mort. Precisament rememorant aquella darrera crònica de Divisió d’Honor, en Sergio va assolir llavors l’única victòria del campionat: avui ha patit la primera derrota, però per les set rondes restants podem dir sense entrebancs que ha estat un dels MVP’s de l’equip. Això sí, segueixen invictes ben bé mig equip: Herminio, Dalo, Canal, Amigó, Vigo i Luis González.

El Catalunya, en el seu 43è any d’història, jugarà per segona vegada a Divisió d’Honor. El repte de mantenir-se serà majúscul, però no impossible, com ja vam comprovar fa dos anys. La plantilla actual té l’experiència anterior com a un tresor i, al marge de possibles retocs, serà la base per afrontar el 2018, que quedarà assenyalat com un altre any històric. Avui toca felicitar-nos per l’esforç d’una temporada ben dura, ja que – malgrat l’aparença dels resultats- ha estat molt dura i amb algunes adversitats.

Catalunya B: 99% completat

Després de recuperar el liderat en solitari, avui tocava fer els deures a domicili, a casa del quasi descendit Olesa, qui per plantilla tenia capacitat per posar-nos les coses difícils. Els primers rivals, però, han estat dos: un de previsible i l’altre d’inesperat. Ja sabíem de la Marató de Barcelona, que ens ha obligat a sortir ben aviat, i per rutes poc habituals. Però no comptàvem amb un tall de 2 carrils (de tres) a l’autovia A-2: sort que els nostres conductors han pogut desviar-se a temps i invertir 10 minuts extra en arribar, ja que de seguir la ruta normal hagués perillat la nostra puntualitat.

Tornant al terreny esportiu, el nostre segon equip ha tornat a guanyar d’una forma àmplia (2-8), i segurament –altre cop- d’una manera un pèl abultada. El guió del matx ha estat l’habitual: les partides favorables s’han anat tombant del nostre cantó, mentre que les desfavorables duraven i duraven. D’aquesta manera, abans de les 13h ja teníem un 1-5 a favor (taules meves i de Pedro Serrano i la resta victòries, algunes amb suspens). Quatre partides restants, una de completament guanyada (Magí), dues amb certa igualtat (David Martín i Blas Rodríguez) i una amb inferioritat (el nostre número 1, i amfitrió avui, Xavi Serrano). D’aquestes, hem certificat el punt de Magí i les igualtats s’han lluitat fins a imposar petits avantatges. Només la derrota de Xavi Serrano en un final de torres amb peó de menys ha maquillat el marcador.

Dels nostres perseguidors, el Prat ha quedat despenjat de la lluita pel liderat, mentre que el Molins de Rei ens segueix l’estela i és l’únic que matemàticament ens pot apartar del primer lloc. Perquè això passés, s’haurien de produir dues golejades d’escàndol: la del Molins enfront del Prat i la del també descendit Passió contra nosaltres. L’ascens és a tocar però encara no podem celebrar res.

Vull acabar amb el nostre agraïment vers l’Olesa per buscar un local adaptat per jugar el matx. La sala de joc d’avui, àmplia i confortable, es trobava a la Casa de Cultura del poble, un espai amb totes les comoditats.

Catalunya C: els sacrificats del dia

És de lloar que alguns jugadors habituals d’un equip, en aquest cas el C, vagin a donar un cop de mà als equips més necessitats, en aquest cas al D. I alhora també és de lloar que jugadors poc acostumats a una categoria tan alta com la Preferent s’avinguin a completar un equip, sabent que tenen poques opcions d’esquivar la derrota. Aquest és el resum optimista i agraït que fem a uns i altres, i que ofereix una idea del compromís que tenen la majoria de jugadors amb el club i la competició.

Avui, una mescla de titulars del C i jugadors d’equips inferiors no han pogut plantar cara a l’Agustí, en el seu pintoresc local al barri del Raval. Els locals s’han imposat per un clar 8-2, i només hem pogut “rascar” quatre taules. No obstant, tampoc es pot dir que haguem llençat el matx, ja que en vuit taulers les diferències d’elo no eren abismals. L’equip segueix salvat, en una digna setena posició.

D i E: per fi diem blat!

Almenys aquest sacrifici de l’equip C ha servit perquè el D sumés el que li faltava per mantenir-se a Primera Provincial, guanyant l’Abrera a domicili (3-5). Per la seva banda, l’equip E ha sumat un empat clau en aquest cada cop més enrevessat grup de Segona Provincial, on ningú es despenja, en aquesta ocasió compartint local amb l’equip A (ja que jugaven contra el Sant Boi C).

Els dos equips podran celebrar per fi, la propera setmana al Casinet, una ronda sense pressió ni sense haver de mirar quant falta per puntuar. S’ho han guanyat

Els equips F i G, victòries a domicili

El nostre F visitava avui el Vall del Tenes, a la seva seu de Santa Eulàlia de Ronçana. Un club força jove, fruit de la fusió de diversos clubs de la comarca, i que és un dels més actius i dinàmics els darrers anys, amb la celebració d’un senyor open i de moltes activitats per a totes les edats. Els nostres han pogut guanyar, després d’unes setmanes de sequera, per 1-3.

Finalment, l’equip G comença a trobar el gust a la competició en forma de victòries: avui 1-3 amb l’ONCE B. Només la derrota del capità Juli Bernat i les victòries dels tres joves (Adrià Vila, Sergi Rodríguez i Arnau Lana). Per damunt de tot, però, el matx d’avui ha estat una experiència d’allò més enriquidora per als nostres: així ho comentaven els pares, que veien com els invidents jugaven a gran nivell.

La setmana vinent encara no tanquem barraca (quedarà la final de l’equip A), però sí que serà un fi de festa quasi somniat (amb permís de l’equip B). La temporada 2017 serà recordada com una de les més exitoses de la nostra història.

Jordi Morcillo

Ronda 7: El Catalunya toca el cel amb els dits

 

Això no s’atura: ja van 7 victòries consecutives aquesta temporada (10 si sumem les de l’anterior). La d’avui contra un dels nostres habituals rivals (el Sant Martí), per 7,5-2,5, ens confirma al liderat del grup i ens permet mantenir l’avantatge vers els dos perseguidors, l’Andorra i l’Olot, els únics que ens poden atrapar en la classificació. Per què això passés, caldria que ells golegessin els dos encontres restants i nosaltres els perdéssim. Per no haver de treure la calculadora tan aviat, el millor es puntuar i assegurar l’ascens a Divisió d’Honor.

Pel que m’han explicat – ja que no he pogut seguir el matx “in situ”- la cosa ha anat si fa no fa com els darrers dies: en cap moment s’ha temut pel resultat i de les deu partides potser només la d’en Pau Juan ha passat moments de certa complicació. Les dinàmiques oposades d’un i altre equip (el Sant Martí flirteja amb el descens) es noten en la confiança al tauler. El Sant Martí, almenys aquest any, no és aquell equip que ens va estar a punt d’aixecar un 3-7 en contra en el recordat playoff d’ascens a Divisió d’Honor, el maig de 2014. A banda d’algunes baixes, enguany alguns dels seus jugadors claus no estan trobant la forma, i a més avui han vingut sense alguns dels seus titulars.

Cinc victòries i cinc taules reflecteixen la seguretat dels nostres i fan créixer les estadístiques favorables d’aquest impecable 2017. Un bon grapat de jugadors segueixen invictes: Herminio, Dalo, Canal, Ballesteros, Amigó, Luis González i Vigo (i Rubén Martín només va ser derrotat “pels llençols”); i a més qui necessitava estrenar-se, Felipe Vera, ho ha fet avui.

Els dos matxs que queden són contra rivals que es juguen la permanència: el sempre rocós Sant Boi i una de les nostres “bèsties negres”, o la que més, el Catalonia. Per tant, màxima prudència i a seguir remant.

El Catalunya B posa les coses a lloc

Després de l’ajustada derrota de diumenge passat, amb el grup comprimit i la visita del tercer en discòrdia en la lluita per l’ascens, l’equip B ha assolit un triomf convincent contra el Viladecans. El 7,5-2,5 descarta els visitants de la lluita per la primera posició i, sumada a la derrota del fins ara co-líder Molins de Rei, posa l’equip líder, amb un punt d’avantatge a manca de dues rondes.

Els visitants presentaven un equip força habitual, fort al davant i baixant al darrere, però en general força experts en això de la Lliga. El nostre repte era intentar traduir la teòrica superioritat al darrere i aguantar els cops davant. I així ha estat: els de darrere, amb els habituals joves Marc Juan i Magí Bernat, han sumat 4,5/5, mentre que per davant ens hem comportat (3-2) amb victòries d’un servidor, de David Martín i Blas Rodríguez. Els dos derrotats d’avui, després de molta lluita, han estat Marc Petit i el número 1 Xavi Serrano, qui està notant la duresa del primer tauler: sigui en la categoria que sigui, sempre hi ha “cocos”.

Queden dos matxos contra els equips que tanquen la classificació, però igual com li passa a l’equip A, els rivals buscaran cremar l’últim cartutx per aspirar a la permanència. Olesa i Passió d’Esparreguera són els obstacles (amb permís de la sempre complicada operació sortida del dia de la Marató) per intentar l’objectiu: recuperar la categoria que –i no em cansaré de dir-ho- mai no hauríem d’haver perdut.

Catalunya C: perdent i vivint de renda

Avui tocava desembarcament del Sant Martí al Casinet, d’un total de 20 dels seus jugadors, ja que el seu B jugava contra el nostre C. Tot i la igualtat pràctica d’elo en la majoria de taulers, el seu equip és un dels clàssics més clàssics de la Preferent. Ja el recordo set anys enrere jugant la final de categoria contra el Catalunya A (vam guanyar per 7-3) i avui ha estat un os dur de rosegar per als nostres.

El guió d’aquest matx ha estat idèntic al que es jugava un parell de sales més enllà entre els dos equips A: un equip sòlid i solvent, que amb cinc victòries i cinc taules ha ventilat el matx sense opció per al rival. En aquest cas, el triomf contundent (2,5-7,5) ha estat per a ells amb tota justícia.

El Catalunya C ha fet els deures aviat aquest any, i amb 4 punts hauria de puntuar per esquivar la setena posició, potencialment perillosa: però no cal témer, ja que la normativa de descensos compensats farà que el 7è de Preferent se salvin. El nostre tercer equip guanya justet i perd amb contundència; ha sabut optimitzar els punts, però farà bé de prendre nota i acumular bona experiència per l’any vinent.

D i E: l’estratègia falla

Novament, a causa de baixes i moviments de jugadors, el Catalunya D tenia dificultats per alinear un “vuit inicial” que permetés pensar en lluitar contra un dels “cocos” del grup: l’Hospitalet-Bellvitge B. Després de la fusió entre els dos clubs, ha quedat una mescla força potent i han recuperat jugadors, tot i que avui semblava que també tenien algunes baixes.

En resum: el matx es podia lluitar, i s’ha lluitat fins les 14h, quan amb 3,5-3,5 el capità Jose Calafell inclinava el rei en un llarg final de dames. Derrota mínima i a seguir buscant el punt que donaria la permanència a Primera provincial. La cua de la classificació es comprimeix i el “dir blat” es fa esperar.

També s’està fent esperar els deures de l’equip E, que en un grup “de la mort” (no per nivell, sinó per igualtat), els 3,5 punts que duu en el caseller encara no són suficients per esquivar la darrera (i mortal) posició. El visitant, un altre club amb qui ens trobem fins a la sopa, el Tres Peons H, amb jugadors veterans i habituals (com el seu president Joan Galceran). Tot i que la diferència d’elo s’inclinava al nostre favor i havíem reforçat per davant amb gent com Belmonte i Ballester, els nostres han cedit per 2,5-3,5. La darrera partida, precisament de Belmonte contra Galceran, s’ha allargat fins les 14h, en un final avantatjós per al nostre jugador, amb 2-3, però molt difícil de guanyar.

Tots els equips amb objectius d’ascens o permanència tindrien els deures pràcticament fets amb un puntet. Posats a imaginar, seria una festa grossa tornar a jugar al Casinet, d’aquí a dues setmanes, amb tot fet per acabar la temporada regular gaudint sense pressió.

Els equips F i G, golejats i golejadors

El club Tres Peons té més equips que ningú, i a sobre són tots competitius: el seu equip (sí el J, el novè equip!) ha escombrat el nostre equip de senyores i senyor amb un incontestable 0-4.

Uns metres al darrere, els nostre Catalunya G guanyava amb total claredat, 4-0, al Sant Josep D. Avui tocava mescla de joves (Adrià Reñé i Nitai Benavides) i madurs (Juli Bernat i Ricard Rovira), i tots ells han estat a l’alçada.

Alguns rècords

Fa un parell de setmanes, el nostre jugador Alex Prunés ens recordava que portava 22 partides de Lliga invicte (d’aquí la seva pujada d’elo que l’han fet un fix de l’equip C). La ratxa de Prunés es va allargar la setmana passada, i avui s’ha trencat en forma de derrota, deixant el seu llistó en 23 partides invicte. Algú ho pot superar? Ho esbrinarem, però certament és una marca molt meritòria.

Seguint amb les estadístiques, la setmana passada un servidor va estar a punt de no ser alineat, ja que la meva funció a Andorra era la de delegat-xofer, però a poques hores del matx vaig ser repescat. Pensant en la darrera vegada que no vaig ser alienat en una ronda de Lliga en què fos alineable (sigui amb l’A o el B) fou la quarta ronda del 2011, el 20 de febrer, contra el Barberà B a Segona Divisió (amb el nostre equip A). Més de sis anys i concretament 63 partides sent alineat ronda a ronda, playoffs inclosos.

Buscant qui podia superar aquesta marca, només se m’ocorria un nom: el del president David Vigo, que des del seu retorn al Catalunya, precisament el 2011, ha estat alineat sempre, també alternant A i B. Això suma un total de 67 aparicions consecutives. Però si és que si tirem enrere, ell recorda que la darrera vegada va ser amb el seu antic club, l’Escola d’Escacs de Barcelona, on en set temporades (2004-10) només va faltar un dia per malaltia. I per a això, cal anar-se’n a mitjans de la dècada passada i deu sumar un total d’un centenar llarg de partides. No em posaré buscar registres històrics, seria de bojos, però algú ho pot superar?

Jordi Morcillo

Catalunya G 4 – 0 Sant Josep de Badalona D

Catalunya 7½ – 2½ Sant Martí

Avui només hem guanyat tres enfrontaments: els dels equips A, B i G. La resta, els equips C, D, E i F, han perdut. I cal dir-ho: en dos casos per molt. Però els tres que han guanyat són els dos que van primers i poden pujar de categoria, els equips A i B, i l’equip on he jugat la majoria de rondes, el G. Per tant, sobretot ho dic pels equips A i B, una setmana fructífera i si tenim present que l’equip A potser ja s’ha classificat primer del seu grup i per tant pujarà a la divisió d’honor: perquè porta dos punts als dos immediats seguidors i només falten dues rondes, perquè farà encara més punts, en porta set de set, per no dir que els farà tots, se’m veu el llautó, oi? com que en el pitjor dels casos, fins i tot no fent-ne cap, pujaria –cal esperar els desempats, però tot indica que seran millors que els dels altres. I sobretot, i sobretot, perquè aquest equip mostra una solvència a prova de bombes: avui les coses anaven justetes –una victòria i quatre taules-, Sant Martí donava guerra, i fins ben avançat el matí les coses no s’han decantat al nostre favor, i quan s’han decantat el resultat final ha resultat més folgat que no pas esperàvem, vaja, que les coses van de cara. Endavant. Alegria.

L’equip G aperentment ha clavat una panera al Sant Josep de Badalona D, però és pura aparença. No sé si la resta de l’equip s’enfadarà, però penso que no hem jugat bé. L’Adrià Reñé ha jugat massa ràpid, massa, i quan la tenia guanyadíssima amb torre i tres peces menors contra torre, perd la torre, tots dos jugadors tenien més d’una hora i vint minuts i havien fet un munt de moviments! No s’ha de córrer. Després, la superioritat de l’Adrià i la falta d’encert del seu adversari han decantat la partida al nostre favor: primer punt. El Ricard, segon en guanyar, podria haver patit molt més si el seu adversari hagués demostrat més valentia: cap al final de la partida podria haver capturat un peó amb cavall que tapava el rei i si el Ricard l’hagués capturat d’alfil aleshores el perdia capturat per la dama i el seu adversari hagués disposat de tot d’escacs i la partida hagués acabat en taules. Tot seguit he guanyat jo, malgrat que no he sabut aprofitar gens bé la poc ortodoxa obertura de la meva contrincant. He guanyat peó, però he facilitat l’atac adversari i he tingut una posició incòmoda amb un alfil penjant d’un fil massa estona. Sort que he salvat la situació amb picardia: he obligat a un cavall adversari a marxar fins a un angle del tauler –l’angle de l’enroc- gràcies a dos peons punyeters, vaja, que he jugat aleshores amb peça de més. Tot seguit la meva contrincant, per aconseguir fer sortir el cavall, ha avançat els peons de l’enroc i ha aconseguit alliberar-lo, ara bé, el preu ha resultat altíssim: he intercanviat els meus dos peons punyeters per dos peons del seu enroc i, sense protecció, el rei ha caigut víctima de la dama i una torre que esperaven el desenllaç de la lluita de la infanteria de capgrossos. Una victòria amb poc mèrit, m’estimo molt més les taules de la setmana passada ja que van ser producte del bon joc, de grans càlculs. Tres punts –ja porto tres setmanes puntuant, increïble, però haig de jugar millor. L’últim punt l’ha aconseguit el Nitai en la partida que crec que hem d’amnistiar: considero que és la que hem jugat millor, gràcies Nitai. Una patida molt més seriosa que les altres tres i amb posicions que feien una mica de vertigen. Finalment el Nitai ha vist el camí i ha perdut la por de llançar les torres salvatgement endavant –la solució guanyadora des de feia estona. Només ha deslluït una mica la victòria del Nitai que el seu adversari ha perdut una torre una mica sense solta ni volta. Malgrat tot, penso que el Nitai hagués guanyat de totes totes.

Ai! I sabeu què em dol encara més? La panera que ha rebut l’equip F. Un 0 – 4. Tots quatre –la Lourdes, l’Amadeu, la Màxima i la Núria- han perdut. I a la Lourdes i a la Màxima les he vistes moixes, i m’he quedat fotut, vaja, que l’equip de les tres senyores i un senyor que va variant és una miqueta el meu, ai, els records! Una abraçada noies –a l’Amadeu també, també. I una abraçada a tots estimats lectors i una promesa que no penso decebre gens ni mica: al sopar hi haurà cançons que parlaran del Club, sí, cançons, perquè en faré més d’una. Haig de batre rècords, una ja és poc. Alegria, alegria, divisió d’honor, alegria, divisió d’honor, divisió d’honor!

Juli Bernat, el trobador dels escaquers d’Hostafrancs