Ronda 11: Adéu amb el cap ben alt

El Catalunya es va acomiadar de la Divisió d’Honor, ahir 14 d’abril, amb
una contundent victòria (8-2) contra un dels nostres eterns rivals, el Peona i Peó
(que també perd la categoria). Que el descens era un fet quasi consumat ja ho
sabíem, però fins ben entrada la ronda no vam perdre l’esperança que, al marge
de la nostra obligada victòria la resta de resultats acompanyessin.
El nostre i els set matxos restants de la màxima categoria es van jugar en
una seu única: l’Hotel SB Glow de Barcelona, un luxós escenari, amb una sala
elegant, sala per a comentaris i cobertura mediàtica adequada per a l’ocasió.
Una iniciativa de la Junta Directiva de la FCE que es va demostrar tot un encert.
Malgrat la nostra “mort esperada”, hi havia ganes de jugar aquest matx, per
l’escenari i el glamour de l’ocasió, amb tots els equips portant la majoria dels
seus cracks, bona presència de públic i sensació d’estar jugant una competició
de nivell; molta més sensació que quan juguem als locals habituals.
Recordem la carambola que s’havia de produir: a més de guanyar
nosaltres el bregador equip del Guinardó, calia que el Sant Cugat perdés amb el
Foment (factible perquè els dos se la jugaven) i que el Lleida cedís davant del
Cerdanyola, i a més recuperar-li 3,5 punts de tauler als de la Terra Ferma.
Aquesta part de la combinació era més complicada tenint en compte que el
Cerdanyola va venir amb 4 jugadors no habituals, sabent-se ja salvat. En
qualsevol cas, el resultat que havíem de fer per obligar el Lleida a haver de
puntuar era 8-2 (d’aquesta manera una derrota mínima per 4,5-5,5 no els
servia).
Amb una alineació altre cop de l’1 al 10, vam jugar sens dubte el nostre
millor matx de la temporada, com ja va passar fa tres anys a Terrassa, quan ens
vam acomiadar de la màxima categoria, també amb escasses opcions, i vam
guanyar còmodament per 2,5-7,5. L’alineació del Peona i Peó era una incògnita,
tenint en compte que la presència dels seus dos primers jugadors, Cuartas i
Expósito, havia estat escassa. Finalment, Expósito va jugar de primer i la resta
de jugadors van ser bastant els habituals durant l’any. Per elo, la nostra
superioritat era palesa en 70-80 punts de mitjana, però ja sabem que el Peona i
Peó sempre dóna un plus que trenca pronòstics basats simplement en l’elo: així
s’han mantingut 5 anys a la categoria.
El matx va estar en tot moment a favor. Als primers taulers, vam obtenir
bones posicions, algunes amb avantatge material, i vora les 19h, ja manàvem
per un contundent 3,5-0,5 als cinc taulers de dalt: victòries, per aquest ordre,
de Pau Juan, Jordi Amigó i Salva Dalo, sumades a les taules d’Herminio. Canal
tenia una posició de doble fil, però amb més detalls que el seu adversari i on s’hi
sol moure a gust. I per darrere, només perillaven tres taulers: Rubén Martín es
ficava en un final perillós i Felipe Vera i Ballesteros tenien posicions complicades amb enrocs debilitats, on el temps havia de jugar un paper decisiu. D’aquestes
tres partides, Rubén va assolir prou contrajoc per empatar, Ballesteros va trobar
el mat, assolint una merescuda victòria que se li ha escapat diverses vegades
enguany. I Felipe Vera no podia gestionar les complicacions amb pocs segons i
perdia per temps. 5-2, però la resta de partides assenyalaven avantatge
material per a nosaltres. La victòria estava assegurada, però què passava als
altres vèrtexs de la carambola?
El Lleida va fer valdre la seva superioritat per darrere, i va anar sumant
punts quasi paral·lelament a nosaltres. Poc després de les 19h, ja guanyaven
4,5-0,5, mentre que el Foment-Sant Cugat estava ben embolicat, amb un 3-3,
posicions per definir i nervis. Finalment, a les 19:50 es va certificar el nostre
descens, amb unes taules del Lleida que posaven els seus necessaris 5 punts al
marcador. Només calia acabar de la millor manera possible, i així ho vam fer.
Canal, amb una posició més activa, entrava en un final atacant mat i el
seu rival, el fort jugador Ferran Cervelló, feia un sacrifici de peça poc clar, que al
final es va demostrar insuficient (6-2). Al desè tauler, David Vigo feia valdre la
dama a canvi de torre i alfil, malgrat ser una posició ben tancada (7-2) i
Alejandro Saez la qualitat de més: 8-2, just el resultat que calia per passar la
pressió als rivals. Però van ser uns deures fets massa tard: caldria haver jugat
així en qualsevol de les punxades contra els rivals directes i ja tindríem la
permanència al sac. Som on ens mereixem: el descens no és cap drama, hem
fet pinya i hem lluitat contra els forts rivals i les adversitats, i l’any que ve
intentarem tornar a ser competitius a la sempre exigent Primera Divisió.
Ens acompanyarà el Peona i Peó, que després de cinc anys mantenint-se
amb molt de mèrit i jugadors de la pedrera, ha anat de més a menys i ha acabat
cuer. Que un equip llavors i ara molt jove i format per majoria de jugadors de la
pedrera no hagi aconseguit consolidar-se a Divisió d’Honor diu força coses de la
categoria (i això ho hem comprovat nosaltres): si vols lluitar amb garanties per
salvar-te, has de gastar diners. I si vols lluitar per alguna cosa més, t’has de
gastar molts diners.

El final d’una etapa
Després de pujar a la màxima categoria dos cops i baixar-ne dos cops
més el mateix any, potser ens mereixem l’etiqueta d’equip “ascensor”. El cert és
que cada any ens costa més ser competitius, sigui a la categoria que sigui. Cada
any ens costa més disposar dels jugadors la gran majoria de rondes. I quan
juguem, si bé ho fem amb el màxim compromís, és evident que anem perdent
pistonada. I no ha de ser un tema d’edat: al nostre nivell, tenir 35 o tenir 40
anys no és una gran diferència: però si ho són les obligacions laborals,
responsabilitats familiars i un cert esgotament. Els jugadors de l’equip que durant l’any jugaven assíduament, ara només juguen ocasionalment. I els que
jugàvem ocasionalment, ara no juguem més que de gener a abril. I això es va
notant.
Potser cal redefinir el nostre equip esperant que alguns dels joves que
pugen ho facin amb una mica més de força. Precisament, l’any 2019 serà difícil
comptar amb alguns dels joves del primer equip, perquè també es fan grans i
comencen a tenir responsabilitats. Ells han estat claus per entendre com un
equip que tenia la Segona Divisió com a sostre habitual, ha pogut ballar entre
Primera i Divisió d’Honor durant ben bé un lustre.
Però siguem optimistes: tres dels nostres alevins-infantils (Joan, Adrià i
Nitai) van passar la tarda ahir a l’Hotel Glow i van gaudir d’allò més. Encara els
queden anys i esforços, a ells i a d’altres companys de generació per ser allà,
però tenim un bon futur a mig i llarg termini: i si hem de baixar el llistó mentre
arriben, seguirem sent un club apassionat per la Lliga, sigui a la categoria que
sigui.

Jordi Morcillo

Anuncis

Ronda 10: Quasi sentenciats

A falta d’una jornada per acabar la Lliga de Divisió d’Honor, i després de la
derrota ahir al local del Foment Martinenc (6,5-3,5), el Catalunya té peu i mig a
Primera Divisió. Les opcions de permanència són escasses i en tot cas depenen
també de tercers resultats.

El matx d’ahir es presentava com una final. De fet, pràcticament tots els
encontres en aquest grup ho han estat, però el d’ahir podia deixar virtualment
sentenciat a baixar l’equip que en sortís perdedor. El Foment Martinenc, que per
plantilla ja hauria d’haver fet els deures rondes abans (o fins i tot optar a jugar
el grup pel títol), portava setmanes ficat en un bon embolic després d’una
dinàmica de resultats negativa. I amb els mateixos punts que nosaltres, però
millor desempat, també havia de puntuar – i per anar bé, guanyar- per mirar de
dependre d’ells mateixos en la darrera jornada.

Tant els locals com els visitants van portar els seus equips ideals, o almenys en
el cas dels locals el millor equip que podien portar. Les diferències d’elo a favor
dels locals no eren exagerades (potser parlem d’una mitjana de 50-70 punts),
però si tenim en compte les titulacions i els anys d’experiència que duen ells a la
màxima categoria, sens dubte els locals partien com a favorits. Jugadors ben
entrats en la quarantena d’anys es trobaven un cop més (ja coincidien com a
juvenils fa una pila d’anys). “Estamos ya mayores” comentava entre
passadissos, mig en broma però seriosament el Jordi de la Riva (número 10 seu
ahir). I efectivament, poc han canviat les plantilles de les que es van enfontar fa
3 anys. Ni Foment ni Catalunya, tot i la bona feina en matèria d’escacs base,
encara no poden donar entrada al relleu generacional que aniria bé a ambdós
clubs per refrescar una mica els equips.

El matx no va pintar malament per a nosaltres fins ben bé les 3 hores de joc,
però en els moments claus es van escapar detalls que van decantar la balança
per als del Clot. Igual que el dia del Lleida, que a Girona, que amb el Sant
Josep…i per això estem on estem. Dues taules sense massa història (Vigo-De la
Riva i Vera-Llaneza) posaven un indefinit 1-1 al marcador. Al primer tauler,
Herminio entrava en un curiós final amb peó de menys contra Jerez. Però el MI
local, amb alfil contra cavall, tenia el seu alfil totalment tancat i sembla ser que
en algun moment Herminio va poder tenir continuació guanyadora. No va ser
així i el tercer empat va pujar al marcador.

Si bé els taulers 2 i 3 pintaven de color local, en algun moment passades les 19h
vaig veure factible sumar 3,5 o 4 punts entre els taulers 4 i 7. No hi havia cap
partida definida, però en els moments claus, en poques ens va somriure l’encert.
Tot i que Rubén Martín feia valdre una qualitat de més vers Garrido (1,5-2,5),
l’altra partida on semblàvem tenir iniciativa (Ballesteros-Estrella) es va girar de color local per un detall que va passar per alt el nostre jugador. Mentre tractava
de resistir inútilment, els jugadors martinencs feien valdre l’avantatge a les
taules 2 (Canal-Granados) i 3 (Mestre-Amigó). Tot quedava pendent que Saez
fes alguna cosa en una posició sempre restringida, que Ballesteros intentés
tornar a girar la truita, i que Pau Juan treiés petroli d’un final de torres de doble
fil. I enmig, al tauler 4, Dalo i Torrecillas, els dos amb poc temps, jugaven una
posició incerta amb detalls per ambdues bandes.

Però les poques opcions van desaparèixer quan Sáez va cedir davant Jordi
Chalmeta i Estrella no es deixava cap detall davant Ballesteros. 5,5-2,5 i matx
sentenciat. Tampoc vam poder maquillar gaire el marcador, ja que Dalo es
deixava material i la partida. L’única satisfacció la vam tenir a la taula 5, on Pau
Juan, que ja havia refusat taules jugades abans, va exprémer un final de torres
ben complicat, arriscant per guanyar. El nostre jove jugador es va marcar un
final de llibre, d’autèntic crack i va posar el definitiu 6,5-3,5.

Força gent es va acostar ahir a l’emblemàtic local del carrer Provença per seguir
el matx. Alguns socis del Catalunya, altres del Foment i també de clubs com el
Sant Martí o l’Ateneu Colón (és sabuda la germanor entre aquest triangle de
clubs històrics del districte: Foment-Colón- Sant Martí). El matx va tenir aires de
gran matx, i en tot moment va regnar la cordialitat i l’esportivitat.

El Foment és d’aquells clubs que per anys que passin no perden els seus trets
d’identitat ni la seva filosofia. És per això que li desitgem molts èxits socials i
esportius, començant per la permanència un any més a la màxima categoria.
Som clubs amb característiques similars, si bé ahir es va tornar a demostrar que
esportivament encara són un esglaó per sobre nostre.

Agafant la calculadora, les possibilitats de permanència són remotes i es basen
en una carambola a tres bandes:
– Guanyar el Peona i Peó en la darrera jornada.
– Que el Foment guanyi el Sant Cugat (ambdós encara poden baixar)
– Que el Lleida perdi amb el Cerdanyola del Vallès, que ja està salvat però
que ha demostrat portar un equip constant. I a més, retallar 3,5 punts de
desempat al Lleida. És a dir, si guanyem 6-4, ells no han de fer més de
2,5 punts. Si fem 7 punts, no han de fer més de 3,5…

Mentre hi hagi opcions, les lluitarem. El descens és quasi un fet, però almenys
podrem dir que l’equip, en aquesta segona temporada a Divisió d’Honor, ha
estat competitiu fins el darrer dia. I el que ningú ens podrà prendre és l’opció de
participar en una darrera jornada especial: 160 jugadors, agrupats tots en un
luxós hotel de Barcelona, amb retransmissió i comentaris. Una bona manera de
dir adéu.

Jordi Morcillo

Ronda 9: El Catalunya exhaureix el marge d’error

El Catalunya va cedir ahir al Casinet una inoportuna derrota vers el Lleida (4-6),
que ens torna a ficar en posicions de descens, i que a més dóna vida al nostre
rival d’ahir. A partir d’ara, quan queden dues rondes per acabar, el marge
d’error s’ha acabat: una derrota més i es consumarà el descens de forma quasi
segura.
El Lleida venia amb un equip força habitual, no el més fort possible, però sí dels
més forts que ha portat aquesta temporada, sobretot tenint en compte que en
els desplaçaments sovint s’havia debilitat bastant. Per part nostra, les baixes de
Ballesteros i Rubén Martín es van cobrir per darrere amb Xavi Serrano i un
servidor. Tot i els retocs, seguíem tenint avantatge en 6 taulers, els del mig i
darrere, però a la pràctica no ho vam demostrar.
El matx va començar amb ensurt, però no el que solem qualificar com a ensurt
al resultat, sinó un de debò: el pare d’en Joan Canal, que era a la sala com a
espectador, va tenir un desmai i pèrdua de coneixement durant uns instants. Tot
i tornar en sí i, tenint en compte la seva edat avançada, es van trucar els serveis
mèdics i se’l van endur a l’hospital. En Joan, disposat a abandonar la seva
partida, va marxar amb ell, però molt gentilment, el número 2 del Lleida,
Alejandro Barbero, va signar les taules sense pensar-ho.
Després d’aquest sobresalt, va ser complicat tornar-se a concentrar en les
partides i, sigui per això o perquè simplement no estem a bon nivell, la majoria
de jugadors van desaprofitar bones posicions. Abans de les 19h, Pau havia
signat taules i David Vigo cedia el punt vers Josep Codina (un dels clàssics del
seu equip), segons el nostre president en la seva pitjor partida en ben bé un
any. Al desè tauler, jo treia taules contra el jove Edgar Solé, després que aquest
passés per alt algunes opcions de dinamitar la partida a l’obertura. Quan em
trobava analitzant, Herminio ve amb les taules signades (1,5-2,5) i em comenta,
igual que va fer fa una setmana a Olot, que el matx pintava bé. No hi havia
partides pitjor, i si en canvi un parell de favorables i una amb peça de més.
Però els detalls que ens van fer guanyar a Olot, es van girar en contra ahir: de
les partides amb bona pinta, se’n van perdre dues (Dalo i Xavi Serrano), es van
entaular dues més (Vera i Amigó) i només Saez va poder guanyar. Ahir el factor
temps va impedir que els nostres jugadors aprofundissin millor en el final: Xavi
Serrano, amb peça de més però el rei insegur, donava dama per dues torres,
però la cosa seguia massa insegura per sostenir-la amb un minutet al rellotge.
D’igual forma, Felipe Vera entrava en el final fent alguna jugada amb un sol
segon al rellotge.

Tot i la derrota, encara estem enganxats a la permanència, ja que són quatre els
equips amb 2,5 punts i dos més amb 3. Però els comptes són clars: dos punts
ens salven; un punt i mig en un 95% dels casos, i amb un punt dependria de
caramboles i golejades poc probables en aquest grup tan igualat. Igual que el
2015, no tenim ja més marge d’error, tot i que llavors (amb mig punt menys
que ara) no va servir ni guanyar les dues rondes finals.
El descans de tres setmanes – la competició es reprèn el 7 d’abril- ens anirà
d’allò més bé per desconnectar una mica a nivell d’equip i també de club, i
esperem que els jugadors trobin el seu millor toc de peces llavors.

El gest d’Alejandro Barbero
Sovint ens obsessionem amb els resultats i utilitzem al nostre vocabulari
metàfores esportives com “debacle”, “ensurt”, “vida o mort”… Però a vegades la
crua realitat ens ensenya la duresa de la vida i. Ahir, en l’ensurt que va tenir el
pare d’en Joan, tots vam tenir en cor en un puny durant una llarga estona. Si
això ens va condicionar o no durant les partides, realment no és important, ni
tan sols la derrota: ara el que compta és que el pare del Joan és fora de perill.
Qui també va entendre i ensenyar que el resultat és el de menys va ser el seu
número 2, Alejandro Barbero. Aquest jove MF vivia per la zona de Sants quan
era petit i freqüentava els nostres tornejos. Que era un crack dels escacs, ja ho
sabíem. I ahir va evidenciar que és una persona de cap a peus, amb una gran
humanitat. Quan en Joan es disposava a abandonar per anar a l’hospital amb el
seu pare, no va dubtar a cedir les taules.
No va importar que tingués 100 punts més d’elo, ni la transcendència del matx, ni
que tingui més titulació, ni que fos blanques… No estava obligat a fer-ho: no li
haguéssim retret res en absolut si hagués signat la victòria. Però ell va estar ben
convençut del seu gest, que aplaudim i admirem.
També aplaudim el comportament del Lleida, que no va posar pegues en parar el
matx uns minuts mentre esperàvem les emergències mèdiques. L’esportivitat i
sentit comú va imperar en tot moment. No havíem coincidit en un matx amb el
Lleida, però des d’ahir els tenim en alta consideració i els desitgem el millor en
tots els àmbits. Segueixen sent el club de referència a la seva territorial, bons
jugadors, bona pedrera i bona gent.

El B se salva jugant amb foc

El Catalunya B ha tancat una temporada digna, no se li podia demanar massa
més tenint en compte les baixes que ha anat tenint, i també les que ha
arrossegat de l’equip A. No obstant, ha calgut patir i esperar tercers resultats.
Tot i els 4 punts assolits fins la jornada passada, hi havia una combinació que
ens podia fer caure des de la cinquena fins la vuitena plaça. I no era una
carambola improbable: Nosaltres (4) perdíem amb el Tàrrega (4), que com a
local és un equip molt dur. El Badia (3) guanyava el Torà (1,5), que ja havia
baixat. I el Cardona (3) guanyava el Santpedor (5), que ja tenia els deures fets.
Si això passava, el Badia ens superava segur en desempat i el Cardona ens
podia superar si nosaltres perdíem per golejada i ells feien una victòria també
àmplia. Uns càlculs minuciosos fets durant la setmana deien que si nosaltres
perdíem per 7-3, el Cardona havia de fer el mateix a l’invers: guanyar el 7-3 el
Santpedor.
La primera i ràpida opció, que era guanyar o empatar el matx, no s’ha produït:
el Tàrrega ens superava sobretot per dalt. I a més, les moltes baixes del B i la
necessitat d’equilibrar sobretot l’equip C (que se la jugava en una final directa),
ens han fet portar un equip lluny de l’ideal. Això sí, amb 9 taulers habituals i
només podria sorprendre l’alineació de Juli Bernat al 10è tauler, habitual de
l’equip F, amb menys de 1700. Cal dir que el Tàrrega tambe afluixava per
darrere. El resultat final, precisament, 7-3, no ens satisfeia, lògicament, però
deixaven l’empresa molt complicada al Cardona.
Certament, hem patit, però per poca estona, ja que a les 14h es confirmava que
el Cardona no havia arribat a aquests 7 punts, ni tan sols a puntuar. El
Santpedor s’ha comportat amb la constància i esportivitat que ha vingut
mostrant durant tota la Lliga. És d’agrair que els equips amb els deures fets
juguin amb la mateixa seriositat de sempre, cosa que fa no alterar la competició.
Un segon aplaudiment a l’esportivitat, aquesta vegada als amics de Santpedor.
El Catalunya B evita passar pel calvari de la promoció de descens, que ja vam
patir fa dos anys, amb mal final. De cara a l’any vinent, no ens anirien malament
un parell de reforços o bé tenir menys sotracs amb les baixes: el Catalunya B
mereix ser de Segona, però ho pot fer amb més sobrietat que la d’enguany.

El Catalunya C dóna el cop al final
Després de patir molt durant el campionat, amb dues victòries al principi,
derrotes àmplies i algunes ocasions desaprofitades, el Catalunya C només tenia
una opció al guió de la salvació: guanyar un dels equips que el precedia en la
classificació, el Torrenegra. Qualsevol altre resultat el condemnava, pel seu mal
desempat sobretot.

L’estratègia global dels necessitats B, C i D ha tendit sobretot a potenciar l’equip
C, tenint en compte que era l’equip que alhora tenia més opcions de guanyar
(moltes més que el D) i també tenint en compte que el risc del B era relatiu (la
carambola de què parlàvem). Però tot i aquesta estratègia minuciosament
seguida, quasi ens vola tot pels aires a poc de començar el matx: el nostre
primer tauler, Alejandro Calderón, no es presentava a jugar, avisant pocs minuts
abans i amb una excusa poc clara. 1-0 pel Torrenegra, els nostres jugadors
contrariats i el 100% de compareixences del club a la present Lliga que també es
trencava. Que passi això ens avergonyeix, no ha estat buscat ni molt menys, i
per això les nostres disculpes al Torrenegra. Els nostres jugadors no són
habituals dels tornejos, però a la Lliga donen el 100% per jugar les màximes
partides possibles. Al mateix equip C, hi ha jugadors amb família, o que inclús
deixen de treballar molts diumenges per jugar. No hem alineat avui un número 1
a l’alçada de la resta.
Però el nostre C venia convençut de la transcendència d’aquest matx, i
aguantant bé al davant i imposant la superioritat per darrere ha donat la volta a
l’encontre i ha assolit un merescut 4-6. Patxi Molinas, delegat i jugador habitual
de l’equip, assoleix amb el seu triomf d’avui, el premi al pitxitxi del club de
menys de 2000 d’elo.
Tenir un tercer equip a Preferent és un luxe a l’abast de pocs, però igual com
dèiem amb el B, és una empresa complicada si no tenim prou efectius. L’any
vinent serà una altra història, però estic segur que els Garcia, Angulo, Pascual i
companyia han tingut una gran satisfacció avui.

El D, quasi sentenciat
Semblava una proesa poder salvar els equips B, C i D alhora. Dels 28 taulers que
calia omplir, no teníem ni 20 dels que podrien conformar uns equips propers als
“ideals “ (ideals tenint en compte els jugadors de la llista que poden jugar, que
no són tots). El B s’ha debilitat una mica, el C s’ha mantingut en l’alineació i ha
estat el D qui ha patit una major debilitació. No hi havia altra: a més el rival,
l’Ateneu Barcelonès, venia armat amb tot el seu arsenal. Els del carrer Canuda
han portat el seu “vuit” de gala. Ja hagués estat difícil puntuar amb una
alineació nostra més arreglada, doncs amb baixes finalment el resultat ha estat
un contundent 7-1.
El superdelegat Miguel Ayllón comentava que no hi ha drama si es consuma el
descens (hi ha una mínima possibilitat, molt remota, amb els descensos
compensats), perquè vista la diferència amb la resta d’equips, el nostre quart se
sentirà més còmode a Segona Provincial, podent alinear 6 jugadors cada
setmana.

El Catalunya E, que molt probablement compartirà categoria amb el D l’any
vinent, no es jugava res a Sant Adrià, contra el seu equip D. La derrota 3,5-2,5
no té influència en la classificació, si bé es podria haver evitat si no haguéssim
tingut la segona incompareixença a la Lliga, en aquest cas la de Sergi Carbajal,
que ha posat una taca al seu notable retorn als taulers. Unes taules més enllà, el
nostre equip G, el dels joves, ha guanyat per 1-3 al Sant Adrià F, amb les
victòries de Joan Valeriano, Víctor Hidalgo i el benjamí Biel Safont-Tria. Esperem
que segueixin progressant i l’any que ve puguin anar tenint presència en
“lletres” de més amunt. Si no venen reforços de fora per fer més sòlids els
equips, el millor que ens podria passar és que ells, ara amb 12-14 anys la
majoria, siguin els reforços d’aquí a poc temps.

L’equip F: únic invicte
El nostre equip F, format per jugadors amb pocs anys en el terreny federat, ha
acabat la temporada invicte, assolint victòries no massa àmplies o bé empats,
però mai derrota.
Avui visitava un club de recent creació, el Cavall Blanc de Viladecans, amb una
plantilla força jove encapçalada per un ex-soci nostre, Emilio Muñoz. Amb
victòries de Borja García i Lluís Villalonga, el Catalunya F ha empatat a 2 i ha
deixat aquesta agradable estadística al seu historial. Finalment, queda classificat
tercer al seu grup de Tercera.
El gruix dels equips acaba la temporada, ja a 18 de març. Només fa dos mesos
que vam començar, però s’han fet llargs per la intensitat i la duresa de la
competició. Malgrat les dues taques en forma d’incompareixença d’avui, el
balanç és molt positiu a nivell social. No tenim una xifra record de jugadors al
llistat, però sí que puc afirmar que tenim una xifra record de gent disposada a
jugar regularment: de 85 a a llista, 65 són els que van omplint setmana rere
setmana els 52 taulers disponibles. Gens malament. Esportivament, tocava patir
i, malgrat el descens de l’equip D i a l’espera del que passi amb el primer equip,
no podem parlar de debacle i sí de lluita fins al final.

Jordi Morcillo

Ronda 8: Victòria per seguir creient

El Catalunya va assolir ahir una lluitada, desitjada i necessària victòria al camp
de l’Olot (4,5-5,5) en un matx que va tenir tots els ingredients per convertir-lo
en un d’aquells que fan afició: lluita, sacrificis, emoció i també un punt de sort
que no havíem tingut altres dies.
El nostre primer equip es va prendre l’encontre molt seriosament, organitzant
una expedició d’onze jugadors i viatjant a Olot al matí. Ja ho vam fer a Andorra
l’any passat: en cas de contratemps, teníem les espatlles cobertes per aquest
onzè jugador (que ahir era jo). Si aquest no es produïa, disposàvem d’un
delegat de camp no jugador, cosa que sovint suma.
Però la novetat més agradable va ser el retorn als taulers de Pau Juan, després
de molts mesos d’inactivitat, cosa que va permetre tenir una alineació del 1 al
10 per primer cop aquesta temporada. I, vist el resultat final, qui sap si aquest
va ser el factor que va decantar la balança, però en tot cas sí que va sumar el
seu granet de sorra.
El marcador no es va moure aquesta vegada per cap empat ràpid: tothom anava
a totes. L’Olot, que sol variar força la seva alineació, tenia teòric avantatge als
taulers de davant, mentre nosaltres érem superiors per darrere. No obstant,
parlem sempre de diferències gens àmplies.
El primer contratemps nostre va ser la derrota de Joan Canal, que després d’un
error de càlcul a l’obertura va quedar amb peça de menys. Ja passades les 19h,
Rubén Martín empatava la seva partida i em comentava que a pesar del 1,5-0,5
en contra, veia diverses posicions favorables. Certament, cap dels nostres
jugadors estava pitjor: Dalo i Amigó entraven al final amb peó de més, Sáez i
Vigo semblava que també tenien bones posicions, si bé amb factors de doble fil.
Herminio aguantava bé la posició al GM Campos, igualment Pau Juan a Vinardell.
I, finalment, la partida Vera-Pagès era la més incerta: un sacrifici prometedor
del nostre jugador a h6 prometia emocions fortes, però el factor temps corria en
contra dels dos.
Dins d’aquest reguitzell de posicions, només es va traduir en forma de derrota la
de Felipe Vera, que va consumir massa temps buscant la continuació
guanyadora, que existia, però no la va poder trobar. Mentrestant, Herminio ja
aconseguia entaular i Dalo guanyava un altre peó i el final. Amb 3-2 al
marcador, Vigo feia bo el factor temps caçant una torre del seu jove rival. El 3-3
no aclaria la situació: el pronòstic de les quatre partides restants era força de
taules: Herminio em comentava que si anaven caient les taules, la única opció és
que Amigó o Ballesteros forcessin les partides per guanyar, però semblava poc
probable.

Ballesteros em preguntava per la conveniència de fer taules o no, i no li vaig
poder respondre de seguida. Però en poc temps, ahir sí, la sort va caure del
nostre costat: Saez, que s’havia complicat la vida, treia escac continu, mentre
que el rival de Pau Juan perdia per temps en una posició equilibrada. Amb
aquesta situació (3,5-4,5) i sabent que Amigó era impossible que perdés,
Ballesteros sí rebia instruccions de fer taules, i les feia. Només calia confirmar
que Jordi Amigó sumava alguna cosa en un final cavall i dos peons contra cavall i
peó, cosa que es traduïa en taules en pocs minuts.
Alegria plena però continguda entre els membres de l’expedició, ja que després
de la ratxa de quatre derrotes, calia retrobar el triomf per seguir creient en la
permanència. El grup del descens és ja un grup de la mort, amb quasi tots els
equips en un mocador. Caldrà seguir sumant, això és clar: però si ho fem, la
proesa de seguir un any més a la màxima categoria serà un xic més a prop.

Resta d’equips: les ampolles mig buides
Feia moltes jornades que la dinàmica de resultats era absolutament negativa,
amb 12 derrotes sumades entre A,B,C i D. Érem conscients que, amb molts
efectius disponibles, aquesta jornada d’avui com a locals marcaria el nostre futur
a cadascuna de les categories. Però, en la majoria de casos, i tot i que no ha
estat una jornada tan estrepitosa com les anteriors, els deures queden per a
l’última jornada.
Els equips que havien de guanyar (C, D i F), només han empatat. El que havia
d’empatar (E) ha perdut. I només la pírrica victòria del B salva una mica la
jornada. Ara ho expliquem amb detall.

Catalunya B: triomf immerescut però necessari
El Catalunya B s’ha imposat per la mínima al Balaguer (5,5-4,5). Veient el
resultat, objectiu acomplert: calia sumar el punt, que suposa un pas de gegant,
encara no definitiu, per evitar la fatídica vuitena posició. I també calia trencar la
dinàmica perillosament perdedora que dúiem. Això, a nivell de números, perquè
pel que fa a sensacions, aquestes han estat força dolentes.
El Balaguer ha presentat una llista amb 10 jugadors, però sabent que els tres
darrers no vindrien a jugar. El seu delegat, Jordi Ferrer, el primer que ha fet ha
estat demanar disculpes per la situació: estan patint un any complicat i fan el
que poden, però en tot cas a Segona una alineació amb tres incompareixences
fa mal a la vista.

Amb 3-0 al marcador ja només començar, tot apuntava a un matí plàcid per al
B, que a més portava l’alineació més forta de la temporada. Però els escaquistes
som gent de ratxes, i els companys del B no en són l’excepció. Estan en una
ratxa dolenta i avui s’ha tornat a fer palès, ja que els combatius jugadors del
Balaguer han venut molt cara la seva pell, fins al punt que podrien haver
puntuat. Les partides realment jugades s’han resolt amb un 2,5-4,5 a favor seu.
Només hem fet una victòria jugada, la de Marc Juan -qui ja olora els 2100-; sens
dubte dades preocupants que ens obligaran a treure la calculadora per a la
setmana vinent.
Altres dies, ens hem vist perjudicats per tercers equips que debilitaven els seus
equips, avui ens n’hem beneficiat: això va com va. Desitgem que el Balaguer
pugui superar aquesta situació en el futur, perquè és un club amb història i
també de bons jugadors que avui ens han donat una lliçó, però clar, només en 7
taulers.
La setmana vinent, complicat desplaçament a Tàrrega: puntuar assegura la
permanència. I, en cas de derrota, caldrà fer-ho per poca diferència si els
nostres rivals directes guanyen.

El C desaprofita una ocasió d’or
O una altra ocasió d’or, podríem dir. Però la d’avui era, probablement, més a
l’abast, sumant tots els ingredients del matx. L’empat final amb l’Hospitalet-
Bellvitge (5-5) no ens pot deixar satisfets tenint en compte que ells venien força
debilitats darrere (no poden pujar per una sanció i ja fa setmanes que han fet
els deures). En canvi, els nostres s’han reforçat amb jugadors habituals del B. I
per si no fos poc, a mig matí el marcador assenyalava un clar 4-0.
Aquest 4-0 no ha estat només fruit de les partides on teníem avantatge d’elo. El
punt de qualitat l’ha posat José García Quevedo, que ha pogut guanyar el MC
Miquel Fernández-Díaz. Per cert, cal agrair els elogis que ens ha propinat el
Miquel, qui per cert té amics a tot arreu, sobre la cura que tenim de les sales i el
tracte cap als visitants, cosa que agraïm i que, d’alguna manera, posa un
contrapunt dolç a una lliga complicada.
Tornant al matx, la golejada s’ha convertit en malson després que els visitants
remuntessin per posar un 4-5 al marcador. L’heroi del dia, que salva els mobles
del C, és el Jorge Rodríguez, que ha guanyat un final que després m’ha
comentat que no era gens clar.
Aquest empat no satisfà les expectatives, però almenys fa que el C depengui
d’ell mateix en l’objectiu de la salvació: això sí, cal guanyar el Torrenegra la
darrera jornada. Un empat o derrota ens deixaria a mercè de tercers resultats, desempats i descensos de categories catalanes, amb força possibilitats
matemàtiques de no mantenir-nos.

Catalunya D: arrencada a mitges
Ja fa rondes que el Catalunya D alterna dos tipus de jornada: aquella en què no
té opcions a priori de puntuar, i aquella en què sí i a més és reforçat per l’ocasió.
I curiosament, se sol comportar millor en les primeres, sovint amb derrotes
curtes, que en les segones, on equips amb alineacions inferiors els superen.
Avui rebíem un rival directe per la permanència a Primera Provincial: l’Ideal
Clavé B. El resultat final d’empat (4-4) deixa l’equip D en una situació similar al
C. Depenent d’ell mateix, però en un matx complicat. Tal vegada, un altre empat
donaria moltes opcions de salvar-se, però novament les sensacions són
dubitatives. La gran majoria de jugadors no ha agafat el ritme que solia agafar a
aquestes alçades de competició i això passa factura en la taula de punts.
Catalunya E: salvats per tercers
Ja feia dies que la salvació era virtual, en aquest grup de Segona Provincial, però
les últimes derrotes, combinades amb resultats de rivals directes, feien que la
calculadora encara donés “Error” en calcular la permanència matemàtica.
Aquesta es podia haver aconseguit de manera directa simplement empatant
avui, però la derrota contra el Gramenet C (2,5-3,5) ens obligava a seguir els
marcadors durant la tarda i, en cas que no resultessin, agafar la calculadora per
la darrera ronda.
Al marge de la derrota, m’ha semblat molt interessant l’alineació d’aquest jove
equip de Santa Coloma, que ve a ser la refundació de l’històric club La Colmena.
Cinc noies i un sub-10, capitanejades per l’ex-campiona de Catalunya Alba
Ventós. De la seva alineació de 6, quatre d’ells tenien origen o arrels armènies, i
això d’alguna manera s’ha de notar als taulers. Els nostres jugadors han
aguantat, sobre tot els veterans (empat de Thomas i victòries de Ballester i
Albert Coll), però els joves no han pogut puntuar per certificar el que s’ha
produït durant la tarda, gràcies a altres resultats.
L’únic equip que tenia opcions d’ascens, el F, les ha enterrat quasi totes amb un
empat contra el jove equip del Peona i Peó G (2-2), que també ronda el cap de
la classificació del grup. Bones victòries les de Lluís Villalonga i la de Màxima
Pérez, que jugava contra una jugadora 70 anys més jove, però la nostra única
jugadora activa dona guerra cada setmana.

Només una carambola a la darrera jornada ens podria situar segons de grup, i
pendents de descensos i resultats d’altres grup per tenir alguna opció de pujar.
No era l’objectiu inicial, però almenys s’ha lluitat fins al final.
Finalment, els nostres joves del Catalunya G han perdut per la mínima amb la
Lira F (1,5-2,5), un equip també jove, amb una edat mitjana similar als nostres,
però segurament amb més anys a les esquenes jugant tornejos. L’única victòria
l’ha posat el Sergi Rodríguez, mentre que Víctor Hidalgo ha pogut aguantar bé
una posició complicada per treure taules.
El Casinet tanca la paradeta pel que fa a la munió d’equips locals i visitants, i
només obrirem un dissabte més, el que ve, per rebre el Lleida en un altre matx
clau de Divisió d’Honor. Sona a tòpic, però una vegada més, al marge de
resultats esportius – seria quasi un miracle que tots els equips se salvessin, vista
la situació- l’èxit social i de compromís és evident: 8 convocatòries d’entre 48 i
52 jugadors cadascuna i cap incompareixença ni vacant. Si podem mantenir-ho
la setmana vinent, ens podem posar una modesta però merescuda medalla.

Jordi Morcillo

Ronda 7: Això ens ve gran

El Catalunya A va tancar la primera fase amb una nova derrota, davant el potent
Sant Andreu. La derrota, no per previsible deixa de ser dolorosa, per molts
factors: el contundent marcador (8-2), una certa sensació d’impotència en els
moments claus de les partides i també els resultats de la majoria de rivals, que
ens fan caure al darrer lloc global de la classificació conjunta.
Els nostres visitaven l’emblemàtic local del Sant Andreu, al carrer Pons i
Gallarza, amb dues baixes dels titulars habituals (Felipe Vera i Rubén Martín),
cobertes darrere per David Martín i Marc Petit. Els locals venien amb tot, si bé
cal dir que és dels equips que sempre ho fa, se la jugui o no se la jugui, cosa
que és d’agrair ja que no altera per a res una competició que en molts moments
depèn de les alineacions canviants d’aquest grapat d’equips amb els deures ja
fets.
Novament, vam veure un matx que ja hem vist alguns dies aquesta temporada:
els nostres van aguantant les primeres tres hores d’encontre, amb posicions
incertes o complicades. En aquell moment, es veia més probable una victòria
local, però en cap cas un marcador tan ampli. Un dels detalls que ens passa
factura cada setmana és que els nostres solen arribar a aquestes posicions força
apurats de temps: això i el major rodatge dels nostres rivals són claus en la
definició del matx.
Després d’una ràpida simplificació, el veterà campió de Catalunya Joan Bautista i
un servidor signàvem taules, mentre Saez havia d’inclinar el rei davant
Castelltort (1,5-0,5). Canal, en posició inferior, trobava un sacrifici amb molta
determinació que el GM Muñoz només va poder evitar buscant escac continu.
Amb el 2-1, nosaltres teníem almenys 4 partides amb opcions reals de puntuar o
guanyar, per tant el matx estava obert. Però aquí l’únic que es va obrir va ser la
diferència entre uns i altres: Vigo cedia per un detallet el punt sencer per primer
cop enguany, en una posició que semblava sòlida davant Einar Castellano. I, en
una posició d’enrocs oposats, Quique Colón arribava abans que Ballesteros. El 4-
1 ja era ben complicat d’aixecar i l’objectiu semblava suavitzar la derrota, però
ni així.
Per darrere, Marc Petit, amb un parell de peons de menys, llançava l’últim dard
sacrificant sense prou arguments ofensius i poc després també perdia. Qui si la
va tenir guanyada en algun moment va ser David Martín, sacrificant qualitat per
atac, però jugant quasi sempre amb l’increment no va trobar el remat. I, amb el
6-1, Amigó també cedia davant Eric Domínguez, que jugades abans havia trobat
un sacrifici posicional de qualitat que va deixar col·lapsada la posició del nostre
jugador. Al primer tauler, després de molta lluita, Herminio, també amb poc
temps, no aguantava la posició amb l’incombustible GM Movsivzian. L’única escletxa de llum la va posar el nostre pitxitxi Salva Dalo (4,5 de 6), que sempre
amb peó de més va imposar el seu millor final al MF iraní i gran troballa local,
Akbarinia.
El 8-2 evidencia el nostre moment actual: necessitats de punts i de punts de
tauler, entrem a la segona fase pitjor del que ho vam fer l’anterior experiència el
2015. Com que els rivals van puntuar força ahir, l’exigència de resultats serà a
partir d’ara màxima, i la salvació pot no ser suficient amb 4 punts: tots els
equips del grup tenen entre 1,5 i 3 punts. Matemàticament, pot passar de tot ja
que estem en un mocador, però -ara ja sí- cada ronda serà una final. La
primera, dissabte que ve a Olot, on una victòria ens donaria aire i opcions,
mentre que una derrota ens deixaria a mercè d’un miracle.
L’actual ratxa negativa de quatre derrotes consecutives és la pitjor a la Divisió
d’Honor (el 2015 la màxima va ser de tres) i la pitjor en general des de les
temporades 2007 i 2008, on l’equip va encadenar 7 derrotes seguides: les 6
darreres rondes a Segona Divisió el 2007 i la primera a la Preferent de Barcelona
el 2008. La història és diferent, ja que llavors vam tocar fons i ara veiem el cel
de prop. Però és cert que potser no estem del tot preparats per estar per aquí
gaire estona.

Segueix el calvari dels filials: el B reviu el malson del 2016
El Catalunya B ha passat d’un còmode i esperançador 3 de 4 a un preocupant 3
de 7, que el deixa en la classificació amb els llocs de descens i promoció
trepitjant-li els talons. El malson del 2016, també a Segona, amb 6 derrotes de
6 darreres rondes (playoff inclòs) quan només hagués calgut un simple empat,
està revivint poc a poc, i cada jornada es fa més gran i més semblant a llavors.
Si fins ara ens consolàvem dient que els rivals eren de certa entitat, o que les
derrotes eren curtes, ara aquests arguments es desmunten: avui derrota
fulminant per 8,5-1,5 a casa del Badia, rival directe a qui hem donat vida i ens
atrapa a la classificació. És cert que els nostres venien marcats per baixes
pròpies (les més sensibles, les dels germans Serrano) i també pels forats que va
haver de cobrir ahir l’A (David Martín i Marc Petit); però no hi ha excusa per un
resultat tan ampli. El Badia tenia superioritat per dalt, però nosaltres per sota, i
només hem pogut rascar tres taules estèrils.
La situació es complica de tal manera que, sí o sí, cal un punt per evitar el
descens directe, i potser un i mig per evitar la promoció de descens, tenint en
compte que estem començant també a espatllar els desempats. O ens fem forts
la setmana que ve a casa o tocarà patir molt.

El Catalunya C entra al pou
Si la situació del B és complicada, la del C és crítica. Aquesta setmana, amb la
derrota a la sempre difícil pista del Molins de Rei (6,5-3,5), ha entrat ja en
posició de descens. És novè amb els mateixos punts que els dos equips que el
precedeixen, que tenen un calendari més favorable.
El Molins ha presentat la seva típica alineació de fort desnivell d’elo (com diuen
en les seves peculiars cròniques) i l’han fet valer sobre el tauler. La nostra
davantera, força habitual (Angulo, Jose Garcia, Pascual i companyia) no ha
sumat cap punt dels cinc primers taulers. I sort que per darrere els menys
habituals han maquillat el marcador, deixant-lo en el resultat final, per evitar
una golejada àmplia.
El Catalunya C va a remolc una setmana més de les baixes de dalt, i alhora no hi
ha cap jugador que estigui mínimament inspirat. Un punt més no garantiria la
permanència, en tot cas ho deixaria a mercè dels descensos compensats. La
setmana que ve ens visitarà el renascut Hospitalet Bellvitge, amb una alineació
digna d’una o dues categories més amunt: massa dura també s’està fent la
categoria per al nostre tercer equip.

Catalunya D: Derrota amb esperança
L’estadística dels equips A,B,C i D en aquestes últimes tres rondes és
devastadora: 0 punts de 12. Posats a parlar de derrotes, no ens queda gaire
més que veure qui ha patit la derrota “més digna”; i aquest honor relatiu li
correspon a l’equip D, que ha cedit contra el també D del Tres Peons per la
mínima (4,5-3,5).
Tot i que no està bé dir-ho, ja assumíem que aquest no era un matx per
puntuar, ja que la “pilota” de les baixes es fa més gran conforme van baixant els
equips, com una bola de neu que baixa per la muntanya i es fa més i més
grossa. No obstant, bon paper dels nostres, que sí que estan recol·lectant bons
desempats, que de moment el salven de la zona de descens i li donen
esperances de cara a la darrera part del campionat.

Catalunya E: Quan la derrota és el de menys
Aquest equip virtualment salvat, anava també al local del Tres Peons amb un
equip de circumstàncies, amb gent habitual dels equips F i G. L’equip local G
s’ha desfet sense dificultats del nostre, en un marcador que no obstant no està
del tot tancat: 4-1.

La partida irresolta s’ha produït al cinquè tauler, on la superveterana Màxima
Pérez, en posició inferior, es disposava a capturar la dama del seu rival a f3,
insuficientment defensada per un peó clavat a g2. El rival ha canviat la jugada
fent De3. Deixant de banda que poso la mà al foc per la Màxima, un exemple
d’esforç i honestedat, es podria argumentar que és la paraula d’un contra la de
l’altre. Però resulta que hi havia testimonis d’un altre matx que han reflectit la
situació a l’acta. I espero que, a partir d’aquí el Comitè resolgui en favor
d’aquesta veritable dama dels taulers. No pels punts, ni per l’elo, sinó
simplement per dignitat i respecte al nostre esport. No obstant, per qui no poso
la mà al foc és pel Comitè de Competició, que ja ha demostrat en més d’una
ocasió que sanciona de manera “que no s’enfadi ningú”.

El Catalunya G cedeix a Argentona
Matx lluitat el d’avui dels nostres joves (amb permís del veterà Amadeu Aixut,
reforç necessari) vers l’Argentona C. Un club força jove que fan bona feina amb
la pedrera i que poc a poc es va fent un forat com a club de referència a la seva
zona.
El Catalunya G ha perdut força aviat dues partides del veterà Aixut i del jove
Andrei Vasilev, dos exemples que demostren allò que sovint és veritat: “si
jugues ràpid, jugues pitjor”. Biel Safont-Tria, el benjamí del club, ha assolit als
seus 8 anys la primera victòria a la Lliga, esperem que d’una llarga i exitosa
trajectòria. Amb 2-1, el nostre infantil Sergi Rodríguez a lluitat fins al final sense
èxit, deixant la derrota en 3-1.
Al marge de les derrotes, hi ha una regla de tres evident, encara que molts no
ho vulguin reconèixer: quan tots els equips juguen fora, el percentatge de baixes
augmenta notablement. Segur que és normal i natural en tots els clubs, però
potser en el nostre s’evidencia una mica més malgrat que siguin desplaçaments
de mitja horeta. Què hi farem: la setmana que ve, excepte el primer equip,
tothom a casa!
No corren bons temps per als nostres equips, dos d’ells en posició de descens i
dos més prop del precipici, després d’una ratxa quasi sense precedents. Però , al
marge de les expressions metafòriques que utilitzem sovint, no hi ha drama en
la derrota i no volem fer l’excusa del perdedor, però és cert: si baixem no passa
res. La competició ens haurà situat on ens toca.

Jordi Morcillo

Avui ens han buscat els Tres Peus al gat
¿Tres Peons G 4½ – 1½ Catalunya E?

El dia ha començat bé. Hem agafat el tren a Vilafranca i tots tres cap a les partides: el Magí i la Mercè, cap a Badia del Vallès; jo, cap a Gràcia, cap al local del Centre Moral i Instructiu de Gràcia, seu del gran i històric Tres Peons. El dia continuava bé: solet a la rambla de Catalunya. Entro al metro, a l’estació de Passeig de Gràcia de la línia groga i m’hi trobo un estimat eficient amic, el senyor Antoni López Manzano, anava cap a la seu del Peona i Peó i jo li dic que vaig cap a la del Tres Peons i em fa adonar-me que m’he equivocat de línia, que havia d’agafar la verda! Tant fa, baixaré a Joanic i aniré de la plaça Joanic, pels carrers de Bruniquer, de Terol i de Ros de Olano fins al local de joc. Tot plegat ben curiós: tres noms de carrer per un trajecte en línia recta, cap xamfrà, vaja, el mateix carrer amb tres noms, coses de Gràcia, coses màgiques del meu barri, sí, jo
soc fill de Gràcia si fa no fa, de la plaça de Sanllehy, barri de Can Baró, però ben arran de Gràcia, tant que hi he fet de tot i més! Passo per davant de l’escola Patufet, carrer de Torrijos amunt hi veig la façana de l’església de Sant Joan, el Teatreneu, l’església evangèlica del carrer Terol, la plaça de la Revolució –la de l’1 d’octubre, les anteriors i les que vindran-, travesso el carrer del Torrent de l’Olla –seria difícil troba un topònim tan líric i popular alhora- i quan ja soc gairebé davant del Centre Moral –ara li volen dir “El Centre” i prou, però no m’hi
avinc del tot-, he vist l’edifici vuitcentista que era la seu del club Helena, on acollien també el Tres Peons fa un munt d’anys, jo de ben jove ja hi havia anat a veure com jugaven, ja en fa més de trenta anys, també he recordat l’antiga seu del Vulcà –la memòria viatja ben ràpid-, al carrer de Martí, ben a prop de la plaça del Nord, també hi havia anat, allí vaig jugar diverses partides amb un bon home que mai no em feia escarafalls, també en fa la trentena d’anys o més. Sort que he vist a l’Albert Coll i al David Celma i he pogut abandonar els records, tants
records, he tornat a veure el solet d’avui al matí. Dins el Centre, un altre cop, més records, deixem-ho córrer.
Ara m’adono que potser l’introit serà més extens que no pas el cos i el final: coses de la literatura.
Ara, les partides. El primer en caure, el primer tauler, l’Albert Coll. Ha regalat de franc un alfil perquè ha avançat sense pensar-s’ho gaire el peó que el defensava. Era la jugada catorze, a la vint plegava. El nostre company no si s’hi savia avenir, però els escacs tenen aquestes coses, tots en fem alguna cada any. El Ricard
Rovira ha perdut una estona després. Jo mirava les partides del Nitai i del Borja, pintaven bé. De fet el Nitai semblava que en qualsevol moment anava a clavar una jugada definitiva, però, però, alehores, patapam! Ha patit un miratge i li han caçat una torre neta i si hagués tornat a badar, fins i tot la dama! I la resta de la partida només ha consistit en una lenta agonia. El Borja i el seu adversari jugaven una partida oberta i agressiva en el flanc de dama. El Borja cada cop tenia millor posició, de veres, semblava que cada cop més minava la coordinació de les peces enemigues, però també ha patit un miratge, quan ha cregut que podia desencadenar la fúria d’Iruñea, s’ha trobat amb un “mierda” als llavis, no havia vist una dolorosa amenaça i aleshores ha emès la cita literària tot just esmentada fa un moment, ha perdut peça i una altra llarga agonia –cal dir que el nen que
tenia davant, d’adversari, dut per la tensió, durant la partida també ha emès un soroll, però en aquest cas no s’ha tractat de cap docta cita, no, el xiquet ha fet un pet que ha retronat contra el seient, el meu adversari i jo ens hem fet un fart de riure, pobre xiquet, amb la tensió ha perdut el control! Anàvem quatre a zero, la victòria ja no era possible, només quedava salvar l’honor o, més aviat, tapar-nos bé les vergonyes. I ara el plat fort, la partida de la Màxima i un noi del qual no esmentaré el nom. Tot plegat ha acabat, que dic jo ara! Si no ha acabat! La
cosa durà cua, de veres. Potser el noi ha mogut dos cops seguits. Potser el noi s’ha aixecat i marxava en el seu temps. Potser el noi ha rectificat la posició de la dama després de veure que la perdia si la deixava on potser l’ha deixada. I potser, mentre el delegat local i àrbitre enraonava amb la Màxima, ha tret el mòbil i un que jo conec molt bé, jo, potser li ha recordat que la partida no havia acabat. En Celma, el nostre delegat, no ha perdut la flegma britànica –jo l’hagués perduda, avui jo hagués fet història-, potser escocesa, potser de les Terres Altes, només cal veure-li el color dels cabells. I potser és el que calia si no volíem escalfar massa les coses. El Comitè de Competició decidirà. La meva partida ha acabat en taules pactades, les he demandes jo. Només vint- i-cinc moviments, però tots els moviments molt pensats per part de tots dos. Jo, aleshores, tenia trenta minuts i
el meu adversari, deu. Però al tauler les coses eren ben curioses: havia aguantat l’envestida de les blanques, tenia els peons del meu enroc assetjat pels peons de l’enroc enemic amb un cavall i la dama darrere, qualsevol imprecisió la podia pagar cara. Les negres atacaven per una columna semioberta del flanc de dama. Però tot semblava molt obert i molt tancat alhora: obert, perquè no quedava gens clar qui tenia avantatge; tancat, perquè set peons, totes les peces majors i una menor per banda prometien un final llarg i molt i molt complex pel temps
que teníem. A més, el sidral de la partida de la Màxima i del noi ha interferit moltíssim, tot de gent feia nosa, un veritable espectacle. No ajudava gens. El meu adversari, el senyor Òscar Segura Rueda, un noi que sens dubte
és tot un amical cavaller, ha entrat la partida a l’stockfish amb agilitat, un cop hem signat la planella, i ha comprovat que jo tenia, segons el mòdul, 1.62 d’avantatge, però jo el relativitzaria força: primer, igualtat de
material i molt de material; segon, una posició molt tancada i amb amenaces mútues, qui fes la primera imprecisió significativa entraria en dificultats greus; el meu avantatge només es podia explicar perquè la seva peça menor, un cavall, no tenia salts i perquè potser podia obrir la columna semioberta i guanyar un peó després de canviar una torre per una torre i un peó, però al preu de debilitar la defensa dels peons de l’enroc que, com ja he dit, tenia fortament assetjats. Vaja, un avantatge més posicional, gens material i sense cap possibilitat tàctica
a la vista. Tot plegat indicava que en qualsevol moment el meu avantatge es podia esvair com un nuvolet si feia cap imprecisió que donava noves ales al cavall adversari. Em quedo amb el mig punt i amb l’haver jugat una altra partida d’una manera molt sòlida, sense pífies.
I l’epíleg. He acompanyat la Màxima fins a la plaça de la Gal·la Placídia, fins a l’estació dels Catalans, em sabia molt de greu el sidral que s’ha organitzat al voltant de la seva partida, no és just, ella és l’àvia dels escacs catalans, una demostració viva de les possibilitats que atorga el nostre esport a tothom, més enllà del gènere i l’edat, i cap narcisisme hauria de destorbar aquest fet. Després cap a casa. Un cop a casa he comprovat que continuo de pitxitxi dels jugadors de menys de dos mil d’elo i que tinc tres perseguidors a un punt. Només
resten dues rondes. Dues rondes que seran molt dures, tindré rivals difícils, potser els més difícils de tota la lliga d’enguany; un, d’un equip que lluita per per pujar; l’altre, potser un dos mil i escaig; però tinc il·lusió i ganes. I un motiu per guanyar el trofeu de pitxitxi: dedicar-l’hi a la dama del Catalunya, la Màxima, com a desgreuge.

Juli Bernat

Ronda 6: Conviure amb la derrota (II)

És la segona vegada que utilitzem aquest títol per a una crònica: ja ho vam fer
fa tres anys, el febrer de 2015, amb el debut de l’equip a la màxima categoria,
quan l’equip duia 1 punt de 5 rondes. Ara, amb uns guarismes similars (1,5/6),
al Catalunya, un equip que en la darrera dècada està acostumat a assolir
puntuacions molt superiors al 50%, li toca gestionar aquesta situació
esportivament normal i lògica, però que sempre pot minvar la moral dels
jugadors.
El Catalunya va patir ahir la tercera derrota consecutiva, i quarta de la
temporada, enfront del sempre fort Barberà, per un ajustat 4-6. Els vallesans,
que sempre miren cap a les posicions de dalt però no acaben d’assolir el títol,
van dur un equip força superior al nostre, si bé amb alguna baixa respecte els
dies en què s’han enfrontat als equips de dalt. No obstant, amb tota la gama de
titulats (GM, MI, MF i MC) i una bona dosi de jugadors o bé de casa o de fa
temps del club (els Jonathan Alonso, Rivas, Ramírez, Bosque…) el fan un equip
molt solvent.
El matx no va començar gens malament per a nosaltres, ni en resultats ni en
expectatives a les partides. Després d’un parell de taules força ràpides (Herminio
– Vila i Felipe Vera – Erik Martínez), vam posar-nos per davant amb el triomf de
Dalo (jugador amb millor percentatge dels habituals) i les taules de Sergio
Ballesteros. El 2,5-1,5 no ens assegurava res, hi havia partides millors i d’altres
amb desavantatge, ben bé sobre les 19:30. Però és cert que segurament les
partides favorables no estaven tan guanyades, i les desfavorables (com la meva
i la de Saez) sí eren clarament inferiors. Un cop confirmada la meva derrota, en
aquell moment les opcions de puntuar es van començar a esvair: Joan Canal
canviava dames havent tingut bones perspectives d’atac contra el GM Rizouk i es
quedava inferior. Al seu costat, Jonathan Alonso aguantava l’escomesa de Jordi
Amigó i entrava al final amb lleuger avantatge; similar passava en la partida
Rivas-Rubén Martín. De les partides restants, només Vigo semblava tenir opcions
de guanyar el final (peó passat en un final de cavall vs alfil).
No obstant, partint d’aquest 2,5-2,5, el matx es va resoldre per als visitants
d’una manera que podríem resumir com la següent: les partides que teníem
millor es van resoldre en taules (Vigo), les igualades o amb lleugera van acabar
també en taules (Amigó i Rubén) i les que teníem pitjor es van perdre (Canal i
Saez). Podem dir que vam lluitar pel matx contra un candidat al títol fins
passades les 20h, però que el seu ofici es va imposar.
Aquesta derrota ens duu matemàticament, per si quedava dubte, a la segona
fase per la permanència. Si no rasquem algun botí de la complicadíssima visita a
Sant Andreu, entrarem a la segona fase amb 1,5 punts, havent de sumar un mínim de 2,5 més per salvar-nos. L’empresa comença a ser majúscula, però
enguany tenim, a diferència de l’anterior vegada, més resistència a la derrota a
nivell anímic.

Catalunya B: sense els deures fets
El segon equip ha tornat a perdre contra un dels equips forts del grup, el
Santpedor, que avui ha visitat el Casinet amb un equip sòlid i compacte. El
resultat de 4-6 reflecteix el que ha passat avui als taulers, tot i que veient les
dues alineacions no era descabellat pensar en una victòria nostra: sense la
calculadora a la mà, puc afirmar que la mitjana d’elos era quasi idèntica.
Avui el Catalunya B presentava l’alineació més forta de la temporada, sense
jugadors cridats a cobrir forats a l’equip A ni baixes per altres motius. Però els
primers taulers fa setmanes que no estan fins, i aquí és on se’ns ha escapat el
matx. El Santpedor, un dels clàssics més clàssics de la Segona catalana, era
lleugerament superior per davant, mentre que els nostres ho eren per darrere.
Però el 0-4 que ens han infringit a les quatre primeres taules ha estat definitiu.
No podem encendre encara la senyal d’alarma, perquè el punt que manca per la
permanència és a l’abast, però sí que podem afirmar que els deures encara no
estan fets. I mentre no ho estiguin, el propi equip es complicarà la vida havent-
se de desplaçar amb efectius suficients per puntuar, i complicarà també la dels
filials que necessitaran no ser debilitats.
No tot és negre per a aquest equip. Pedro Serrano segueix en ratxa, com a
pitxitxi del club (versió jugadors de +2000): avui ha tornat a guanyar, i també
ho han fet els juvenils Marc Juan i Magí Bernat, tota una garantia allà on juguin.
La setmana que ve, un altre match ball, en aquest cas a Badia. Si no el
superem, ja podrem començar a usar altres expressions estil “caixa o faixa”.

El Catalunya C encén el senyal d’alarma
El tercer equip sí que ho té complicat per assolir la salvació. Amb dos punts de
sis, ja és penúltim al seu grup de Preferent, i per tant en posició de descens. La
derrota de la setmana passada a casa del Peona i Peó fa quasi necessari puntuar
contra algun equip teòricament superior. Avui tenia una opció contra l’Agustí,
però novament ha cedit per 4-6.
El primer equip de l’Agustí s’ha anat reforçant any rere any, i és una barreja dels
seus jugadors històrics (com Cabot o Viñas Serrano), i incorporacions de gent
ben diversa, la majoria força veterans (Severri, Ritter, Colom o l’expresident
Ayza). Amb superioritat teòrica, els nostres han cedit també per 4-6 (el resultat maleït d’avui). Les baixes dels habituals Albert Pascual i Jose Garcia han castigat les opcions dels nostres, que hauran de buscar una proesa o bé resar perquè els
descensos compensats de Segona els donin un cop de mà.

El Catalunya D se suma a la jornada negra
Les poques absències dels equips de dalt (han fallat 3 dels 30 habituals, que és
molt poc) donaven esperances a l’equip D, que ha pogut muntar un equip
suficientment fort per a la categoria, pensant sobretot que s’enfrontava amb un
rival directe per la permanència: el Colón C, que a més era el cuer del grup.
Però els de Poblenou han vingut un xic més reforçats que altres dies, sabent
també que potser era el seu darrer tren. Al davant, amb gent experimentada de
1900 i darrere amb nois joves sense gaire elo però que alguns tenim força vistos
dels campionats d’edats, per tant que estan força rodats.
I amb aquesta barreja, els nostres no han pogut sortir de la dinàmica derrotista
(4 derrotes seguides) i, caient per 3-5, se situen també prop de la cua de la
classificació. Caldrà puntuar una o dues vegades per intentar sortir-ne.
Destaquem la primera victòria a la Lliga de Marc Torres Janer. Ja havia jugat i
guanyat fa anys en algun equip de 4 jugadors, però ho feia ocasionalment i
cuita-corrents per anar a la feina. Ara el tenim disponible i ho està agafant amb
ganes.

Catalunya E: el dia més plàcid
Abans de les 11h, el nostre equip A ja havia sentenciat el matx, contra un dèbil
Badalona que ha vingut amb un equip molt jove i un jugador menys. Amb
barreja de veterans (Ayllón o Coll) i joves (Carbajal i Nitai Benavides), els
nostres han deixat el rival en blanc (6-0) i han certificat la permanència, no
matemàtica, però sí virtual. Almenys, a partir d’ara la famosa “manta de
l’Ayllón” haurà de mirar de tapar altres forats.
Només hi ha un equip amb alguna opció d’ascens, i aquest és l’equip F, que avui
ha guanyat el jove equip del Gran Penya C per 3-1. Les victòries de Juli Bernat,
Màxima Pérez (novament, una partida soferta i lluitada) i Ricard Rovira, posen
els nostres rumb a la recerca del liderat. La setmana que ve sumaran 4 punts
per rival vacant, i això encara els pot acostar més a l’espera d’un matx que pot
ser decisiu contra el líder Peona i Peó G.
Avui el nostre equip de joves, el G, ha tingut també vacant, i si bé
matemàticament tenen alguna opció d’anar cap amunt, ja dependria de
caramboles i golejades poc probables.

Portem dues jornades negatives pel que fa a resultats. Tan negatives com que
els equips A, B, C i D sumen 8 derrotes en les dues últimes rondes i filtregen
amb la cua de la classificació. Ens havíem de fer forts a casa, però no ha pogut
ser: tot i la presència de la gran majoria de jugadors disponibles, la derrota s’ha
instal·lat entre els equips. Però els jugadors persisteixen i segueixen motivats en
els reptes, per difícils que juguin. Ara toca, per tant, pescar en camp contrari.

Jordi Morcillo

Amb el cor, aquest cop, només encongit
Catalunya F 3 – 1 Gran Penya C

Avui encara tenim el cor encongit i volem dedicar les victòries i la bona posició del Catalunya F a la lliga a la nostra companya Núria Castellvell. Sí, perquè l’equip F podria guanyar el grup X de la tercera territorial de Barcelona. Les properes tres rondes, les que resten, seran d’infart: la setena, quatre punts que cauran del cel,
gràcies a l’equip vacant i a esperar que el Cornellà E i el Peona i Peó G puntuïn poc, fa lleig dir-ho, però les coses són com són; la vuitena, cal, a casa, fer un bon resultat contra el PiP G i esperar que el Cornellà E afluixi una miqueta, que van forts –Ateneu! Lourdes! Ajudeu-nos!- i, finalment, la novena jugarem contra el
Viladecans Cavall Blanc i cal fer-ne tres de totes totes –cal recordar que de vegades juguen amb un dos mil i escaig al primer tauler, fa respecte. Ni il·lusions inflades, ni tremolors, cal jugar i jugar bé, jugar i puntuar.
Endavant F!
I ara les partides. Seré breu. El Juli, al primer tauler, ha guanyat amb claredat i contundència en una hora i quaranta minuts. El més destacat de la partida és el fet que ha jugat sense fer cap llufa, ha controlat molt bé en tot moment, cap aventura ni pífia, bon càlcul i mesura han permès conservar l’avantatge sense cap muntanya russa. Tot plegat és un bon senyal, no només bon joc puntual, també bon joc constant, més ben dit, joc eficaç i eficient fins a la victòria, així és com es guanyen les mal anomenades partides guanyades. El Ricardo, al quart,
ha sentenciat també força ràpid. Dos zero! Però l’Arnau, malgrat els esforços, no ha pogut superar les pífies del principi de la partida, no era el seu dia, a tots ens passa algun cop. I finalment la Màxima, que ens ha fet patir moltíssim, jo he hagut de marxar, però finalment ha guanyat. Gràcies Màxima! El teu punt ens ha permet respirar més tranquils i conservar la il·lusió per intentar gunyar la lliga. Com ja hem dit, les tres properes rondes: suor, te i cafè, corredisses fins al bany i di déu vol, sopar del club amb coets de tercera territorial.
Disculpeu, disculpeu, ara sí que faré una cosa ben lletja: en porto cinc de cinc! Soc el pitxitxi d’elo inferior a 2000 del Club. Quina il·lusió! Si guanyo, serà el primer cop que guanyo res per mèrits esportius dins les competicions d’escacs –i ves a saber si l’última, cal aprofitar. Mama, por! Ai, ui, uf! Apa, com estic!

Juli Bernat

Ronda 5: Desinflats

El Catalunya va patir ahir la tercera derrota de la temporada, en la seva visita a
un rival directe en la lluita per la permanència, el Gerunda. El resultat de 7-3 fa
que els gironins ens superin en la classificació i, malgrat que no ens deixi en
situació crítica si mirem les opcions de permanència, sí que a partir d’ara els
enfrontaments que solem qualificar com “de la nostra lliga” seran decisius.
L’expedició del Catalunya es va prendre molt seriosament el matx, desplaçant-
se tranquil·lament al matí per dinar aviat a Girona, i així evitar presses i
imprevistos. No obstant, divendres ja vam tenir-ne un: es confirmava la baixa
de David Vigo, que portava uns dies “tocat”, i d’aquesta manera donàvem
entrada, novament, a Marc Petit.
Després d’una breu visita pel casc antic de Girona, on vam dinar però la pluja no
ens va permetre fer gaire més, ens vam arribar al Centre Cívic Pla de Palau, on
els amfitrions ens vam rebre amb la seva habitual amabilitat (per exemple,
donaven una ampolleta d’aigua a tots els jugadors). Al bar del costat, ja vam
veure que ells es prenien també el matx com una final: alineaven, per primer
cop, al seu segon GM, Eric Prie. Segurament aquesta és la diferència entre
nosaltres i la majoria de rivals de nostra Lliga: ells tenen titulats a la recambra,
mentre que nosaltres només podem optimitzar detalls com el descans o la
previsió: no és el mateix.
Malgrat la diferència final en el marcador, el matx va estar lluitat. No vam tenir
opcions de guanyar gaires partides (només vam guanyar la de Saez), però sí
que en diversos moments vam remuntar o posar en complicacions algunes de
les que estaven en desavantatge. Una mostra d’això és que fins les 19,30h totes
estaven vives; i fins les 20h no van començar a acabar. Les derrotes per davant
(Herminio vs Alvar Alonso i Canal vs Prie) i per darrere (Petit vs Parramon i
servidor vs Carrasco) van decantar el matx, si bé van ser aquestes partides que
mencionava que vam tenir les nostres opcions. Entremig de les derrotes, un
atac encertat de Saez i les taules de Rubén, Felipe i Dalo ens van donar vida fins
ben bé les 4 hores de joc.
Capítol a part per les taules de Dalo amb el gironí Daniel Molina. Després d’una
reclamació correcta de taules per repetició (Dalo anotant la jugada sense fer-la,
en el seu temps), va caldre reconstrucció de jugades i intervenció dels dos
delegats. I tot i així, el seu jugador no ho veia clar: argumentava que la
repetició de posició no era consecutiva, cosa que el reglament no diu res d’això.
Per sort, els dos delegats (Valle i jo, ambdós amb titulació arbitral), el vam fer
entrar en raó. Dues reflexions: els jugadors amb un elo notable, que
segurament han dedicat moltes hores a assolir aquest nivell, haurien de tenir
clar aquests aspectes reglamentaris. I, segona, la no presència d’un àrbitre en
una competició d’aquest nivell segueix sent, en opinió meva, una taca negra en
una Lliga que volem que faci patxoca.
Amb el marcador sentenciat, es va confirmar una altra derrota, la de Jordi
Amigó, i unes taules de Sergio Ballesteros en una final que havia tingut bona
pinta amb el sempre entranyable Jaume Mundet.

El resultat advers d’ahir ens posa, per si hi havia algun dubte, rumb directe al
grup de la permanència. Abans, caldrà jugar amb dos rivals que aniran al grup
de dalt, Sant Andreu i Barberà, on tenim escasses opcions de puntuar.
L’equip es desinfla pel que fa a classificació, però no en esperit de lluita. Dels
onze matxos de la Lliga, a ben segur en podem lluitar 6 ó 7 amb opcions de
puntuar, però segurament ho fem amb menys opcions que la resta. La sensació
és que ells, tant en el nostre grup com en l’altre, tenen aquests jugadors en la
recambra reservats per a les ocasions especials, mentre que a nosaltres ens
queda la bona voluntat i l’aportació esforçada dels titulars del nostre equip B.

El récord de David Vigo
Ahir el nostre president-jugador va causar baixa després d’uns dies amb febre i
malestar general. Dit així, sembla un contratemps anecdòtic (n’hem tingut uns
quants així en tots els equips enguany), però si ens remuntem a la darrera
vegada que en David es va perdre un encontre de Lliga, hem d’anar al 2004-05,
quan no va poder jugar un encontre, llavors ho feia per l’Escola d’Escacs de
Barcelona, també pel mateix motiu.
Ha plogut molt des d’aquella data, però en totes les rondes en què Vigo ha
pogut ser alineat, ho ha estat: fase regular, playoff d’ascens, de descens i de
títol. I, anteriorment, des que es va federar el 1989 fins el citat 2004-05,
tampoc havia faltat a cap ronda. En resum: 29 anys i 2 baixes.
És molt difícil tenir estadístiques en aquest sentit: per descomptat, al Catalunya
no hi ha cap jugador que hagi jugat el 100% de partides durant 14 anys. I als
escacs catalans? Potser hi ha algú, però sigui com sigui és una dada
impressionant. Tant de bo la propera ratxa sigui tan llarga o més.

Els filials se sumen a la desfeta
No era una jornada propícia per a treure gaires resultats positius: la desfeta
entrava en els plans mirant la força dels nostres rivals als equips B, C i D,
mentre que els de Tercera Categoria sempre són incerts i no valen els
pronòstics. Però costa recordar una ronda on no haguem guanyat cap dels
matxos en joc: l’únic que ha sumat ha estat l’equip E, involuntàriament, perquè
tenia “Vacant”. Per tant, no ho podem comptar com a victòria.
El Catalunya B visitava el local del Sant Andreu B, el filial més compacte que hi
ha a la Lliga, en opinió meva. Segurament hi ha algun altre amb més força
teòrica (tipus Sabadell B), però cap porta una alineació tan compacta amb tanta
freqüència. La derrota dels nostres ha estat digna (6-4), molt més que en la
nostra darrera visita (estrepitosa per 8-2), i fa pensar que malgrat no sumar, la
dinàmica de l’equip és positiva i de moment no cal pensar en una debacle. Hi ha
arguments per sumar el punt que falta per, amb 4 punts, evitar la fatídica
vuitena plaça. Com a anècdota, avui al tauler 9 jugava Marc Torres i al tauler 10
també, defensant el mateix equip. No era una simultània ni una alineació
indeguda, simplement jugava Marc Torres Julián (habitual del B) i Marc Torres
Janer, que ha basculat entre el D i l’E, però com que és un jugador rodat hem
cregut interessant fer-lo saltar cap amunt.

El nostre agraïment al Sant Andreu, especialment al Dani Travesset per habilitar
la sala, ja que la seva habitual no era accessible a gent amb discapacitat.
M’expliquen els companys que han estat molt atents i curosos amb els detalls.
En definitiva, un senyor club dins i fora dels taulers.
De tots els filials, segurament la derrota més preocupant és la del Catalunya C,
en un matx a priori bastant igualat contra el Peona i Peó C, que s’ha reforçat per
l’ocasió. No tant pel marcador (6-4) ni per la classificació (amb 2 punts, encara
fora del descens), sinó per les sensacions (em comentava el delegat Patxi
Molinas que algunes derrotes eren clarament evitables). I també pel calendari:
els “cocos” del grup encara s’han de creuar en el nostre camí i no tenim plantilla
per fer grans reforços cap avall. Han de ser ells, per tant, els habituals, qui es
guanyin el dret de continuar a la sempre exigent Preferent, la categoria més
baixa de 10 taulers.

On sí que teníem escasses opcions era en l’habitualment debilitat equip D, que
tot i la vacant de l’E no ha pogut fer maniobres per optimitzar els jugadors
disponibles. En la seva visita al Congrés B han caigut per un clar 6-2, contra un
equip que ha passat molts anys a Preferent i ara és ferm candidat a tornar-hi.
Sort que l’equip F ha salvat l’honor amb mig punt a casa del Cornellà E (2-2).
Amb una alineació inèdita, amb la presència de Miguel i Marc Ayllón. Ells dos,
pare i fill, han fet els punts que eviten el rosco general. El Catalunya F, ara ja
únic equip del club invicte, va sumant i encara veu el liderat del grup a no gaire
distància.
Finalment, derrota també dels joves del Catalunya G a la Vila Olímpica, contra el
seu B, per 3-1. Arnau Lana ha fet l’únic punt per incompareixença, i els seus
companys no han pogut superar els seus rivals més experimentats.
La setmana vinent tots els equips tornen a casa, i hem de fer que el Casinet
sigui un fortí: ho necessitem. Mentrestant, cal aprendre de les derrotes, formen
part de l’esport i també quan arriben de forma general i contundent.

Jordi Morcillo