TORNEIG SOCIAL ESTIU 2018

Lloc: Casinet d’Hostafrancs (C/Rector Triadó 53), 1r pis – sala 1,2 i 3

Dies de joc: dimarts 26 de juny i dimecres 27 de juny de 2018.

Horari: de 18,30 a 20,30h

Ritme de joc: 15 minuts per jugador

4 partides cada dia, en total 8. Sistema Suïs.

Obert a: Socis del Catalunya Escacs Club

Alumnes dels Tallers del Casinet d’Hostafrancs

Informació i inscripcions:

Tel. 652.261.117 (David Vigo)

Email: torneigscatalunyaescacs@gmail.com

Inscripció gratuïta. El nombre de places està limitat a 32 i serà per rigorós ordre d’inscripció.

Premis: – als tres primers classificats

  • al millor jugador aficionat (no federat)
  • al millor jugador sub-2000 d’elo
  • al millor jugador sub-1800 d’elo
  • al millor jugador infantil menor de 14 anys

Organitza: Catalunya Escacs Club (catalunyaescacsclub.wordpress.com)

Final del Curs d’Escacs Infantil 2017-18 al Casinet d’Hostafrancs

Data: Dissabte 16 de juny a les 10,30 hores. Cloenda: a les 13,30 h aproximadament

Lloc: Pati interior del Casinet d’Hostafrancs (Si plou és jugaria al teatre)

Dirigit als nascuts a partir de 2002:

  • Jugadors del Catalunya Escacs Club
  • Alumnes dels tallers d’escacs del Casinet

Partides ràpides a 5 minuts per jugador

Premi als 3 primers classificats del torneig

Premi al millor sub-12, sub-10 i sub-8 (no acumulable amb els anteriors)

Medalla per a tots els participants

Inscripcions gratuïtes:

  • Dirigint-se al professor del taller corresponent
  • O bé per mail: escolarscatalunyaescacs@gmail.com
  • O per telèfon al 620.341.266 (Jordi Morcillo)

Termini per inscriure’s: dimecres 13 de juny

Ronda 11: Adéu amb el cap ben alt

El Catalunya es va acomiadar de la Divisió d’Honor, ahir 14 d’abril, amb
una contundent victòria (8-2) contra un dels nostres eterns rivals, el Peona i Peó
(que també perd la categoria). Que el descens era un fet quasi consumat ja ho
sabíem, però fins ben entrada la ronda no vam perdre l’esperança que, al marge
de la nostra obligada victòria la resta de resultats acompanyessin.
El nostre i els set matxos restants de la màxima categoria es van jugar en
una seu única: l’Hotel SB Glow de Barcelona, un luxós escenari, amb una sala
elegant, sala per a comentaris i cobertura mediàtica adequada per a l’ocasió.
Una iniciativa de la Junta Directiva de la FCE que es va demostrar tot un encert.
Malgrat la nostra “mort esperada”, hi havia ganes de jugar aquest matx, per
l’escenari i el glamour de l’ocasió, amb tots els equips portant la majoria dels
seus cracks, bona presència de públic i sensació d’estar jugant una competició
de nivell; molta més sensació que quan juguem als locals habituals.
Recordem la carambola que s’havia de produir: a més de guanyar
nosaltres el bregador equip del Guinardó, calia que el Sant Cugat perdés amb el
Foment (factible perquè els dos se la jugaven) i que el Lleida cedís davant del
Cerdanyola, i a més recuperar-li 3,5 punts de tauler als de la Terra Ferma.
Aquesta part de la combinació era més complicada tenint en compte que el
Cerdanyola va venir amb 4 jugadors no habituals, sabent-se ja salvat. En
qualsevol cas, el resultat que havíem de fer per obligar el Lleida a haver de
puntuar era 8-2 (d’aquesta manera una derrota mínima per 4,5-5,5 no els
servia).
Amb una alineació altre cop de l’1 al 10, vam jugar sens dubte el nostre
millor matx de la temporada, com ja va passar fa tres anys a Terrassa, quan ens
vam acomiadar de la màxima categoria, també amb escasses opcions, i vam
guanyar còmodament per 2,5-7,5. L’alineació del Peona i Peó era una incògnita,
tenint en compte que la presència dels seus dos primers jugadors, Cuartas i
Expósito, havia estat escassa. Finalment, Expósito va jugar de primer i la resta
de jugadors van ser bastant els habituals durant l’any. Per elo, la nostra
superioritat era palesa en 70-80 punts de mitjana, però ja sabem que el Peona i
Peó sempre dóna un plus que trenca pronòstics basats simplement en l’elo: així
s’han mantingut 5 anys a la categoria.
El matx va estar en tot moment a favor. Als primers taulers, vam obtenir
bones posicions, algunes amb avantatge material, i vora les 19h, ja manàvem
per un contundent 3,5-0,5 als cinc taulers de dalt: victòries, per aquest ordre,
de Pau Juan, Jordi Amigó i Salva Dalo, sumades a les taules d’Herminio. Canal
tenia una posició de doble fil, però amb més detalls que el seu adversari i on s’hi
sol moure a gust. I per darrere, només perillaven tres taulers: Rubén Martín es
ficava en un final perillós i Felipe Vera i Ballesteros tenien posicions complicades amb enrocs debilitats, on el temps havia de jugar un paper decisiu. D’aquestes
tres partides, Rubén va assolir prou contrajoc per empatar, Ballesteros va trobar
el mat, assolint una merescuda victòria que se li ha escapat diverses vegades
enguany. I Felipe Vera no podia gestionar les complicacions amb pocs segons i
perdia per temps. 5-2, però la resta de partides assenyalaven avantatge
material per a nosaltres. La victòria estava assegurada, però què passava als
altres vèrtexs de la carambola?
El Lleida va fer valdre la seva superioritat per darrere, i va anar sumant
punts quasi paral·lelament a nosaltres. Poc després de les 19h, ja guanyaven
4,5-0,5, mentre que el Foment-Sant Cugat estava ben embolicat, amb un 3-3,
posicions per definir i nervis. Finalment, a les 19:50 es va certificar el nostre
descens, amb unes taules del Lleida que posaven els seus necessaris 5 punts al
marcador. Només calia acabar de la millor manera possible, i així ho vam fer.
Canal, amb una posició més activa, entrava en un final atacant mat i el
seu rival, el fort jugador Ferran Cervelló, feia un sacrifici de peça poc clar, que al
final es va demostrar insuficient (6-2). Al desè tauler, David Vigo feia valdre la
dama a canvi de torre i alfil, malgrat ser una posició ben tancada (7-2) i
Alejandro Saez la qualitat de més: 8-2, just el resultat que calia per passar la
pressió als rivals. Però van ser uns deures fets massa tard: caldria haver jugat
així en qualsevol de les punxades contra els rivals directes i ja tindríem la
permanència al sac. Som on ens mereixem: el descens no és cap drama, hem
fet pinya i hem lluitat contra els forts rivals i les adversitats, i l’any que ve
intentarem tornar a ser competitius a la sempre exigent Primera Divisió.
Ens acompanyarà el Peona i Peó, que després de cinc anys mantenint-se
amb molt de mèrit i jugadors de la pedrera, ha anat de més a menys i ha acabat
cuer. Que un equip llavors i ara molt jove i format per majoria de jugadors de la
pedrera no hagi aconseguit consolidar-se a Divisió d’Honor diu força coses de la
categoria (i això ho hem comprovat nosaltres): si vols lluitar amb garanties per
salvar-te, has de gastar diners. I si vols lluitar per alguna cosa més, t’has de
gastar molts diners.

El final d’una etapa
Després de pujar a la màxima categoria dos cops i baixar-ne dos cops
més el mateix any, potser ens mereixem l’etiqueta d’equip “ascensor”. El cert és
que cada any ens costa més ser competitius, sigui a la categoria que sigui. Cada
any ens costa més disposar dels jugadors la gran majoria de rondes. I quan
juguem, si bé ho fem amb el màxim compromís, és evident que anem perdent
pistonada. I no ha de ser un tema d’edat: al nostre nivell, tenir 35 o tenir 40
anys no és una gran diferència: però si ho són les obligacions laborals,
responsabilitats familiars i un cert esgotament. Els jugadors de l’equip que durant l’any jugaven assíduament, ara només juguen ocasionalment. I els que
jugàvem ocasionalment, ara no juguem més que de gener a abril. I això es va
notant.
Potser cal redefinir el nostre equip esperant que alguns dels joves que
pugen ho facin amb una mica més de força. Precisament, l’any 2019 serà difícil
comptar amb alguns dels joves del primer equip, perquè també es fan grans i
comencen a tenir responsabilitats. Ells han estat claus per entendre com un
equip que tenia la Segona Divisió com a sostre habitual, ha pogut ballar entre
Primera i Divisió d’Honor durant ben bé un lustre.
Però siguem optimistes: tres dels nostres alevins-infantils (Joan, Adrià i
Nitai) van passar la tarda ahir a l’Hotel Glow i van gaudir d’allò més. Encara els
queden anys i esforços, a ells i a d’altres companys de generació per ser allà,
però tenim un bon futur a mig i llarg termini: i si hem de baixar el llistó mentre
arriben, seguirem sent un club apassionat per la Lliga, sigui a la categoria que
sigui.

Jordi Morcillo

Ronda 10: Quasi sentenciats

A falta d’una jornada per acabar la Lliga de Divisió d’Honor, i després de la
derrota ahir al local del Foment Martinenc (6,5-3,5), el Catalunya té peu i mig a
Primera Divisió. Les opcions de permanència són escasses i en tot cas depenen
també de tercers resultats.

El matx d’ahir es presentava com una final. De fet, pràcticament tots els
encontres en aquest grup ho han estat, però el d’ahir podia deixar virtualment
sentenciat a baixar l’equip que en sortís perdedor. El Foment Martinenc, que per
plantilla ja hauria d’haver fet els deures rondes abans (o fins i tot optar a jugar
el grup pel títol), portava setmanes ficat en un bon embolic després d’una
dinàmica de resultats negativa. I amb els mateixos punts que nosaltres, però
millor desempat, també havia de puntuar – i per anar bé, guanyar- per mirar de
dependre d’ells mateixos en la darrera jornada.

Tant els locals com els visitants van portar els seus equips ideals, o almenys en
el cas dels locals el millor equip que podien portar. Les diferències d’elo a favor
dels locals no eren exagerades (potser parlem d’una mitjana de 50-70 punts),
però si tenim en compte les titulacions i els anys d’experiència que duen ells a la
màxima categoria, sens dubte els locals partien com a favorits. Jugadors ben
entrats en la quarantena d’anys es trobaven un cop més (ja coincidien com a
juvenils fa una pila d’anys). “Estamos ya mayores” comentava entre
passadissos, mig en broma però seriosament el Jordi de la Riva (número 10 seu
ahir). I efectivament, poc han canviat les plantilles de les que es van enfontar fa
3 anys. Ni Foment ni Catalunya, tot i la bona feina en matèria d’escacs base,
encara no poden donar entrada al relleu generacional que aniria bé a ambdós
clubs per refrescar una mica els equips.

El matx no va pintar malament per a nosaltres fins ben bé les 3 hores de joc,
però en els moments claus es van escapar detalls que van decantar la balança
per als del Clot. Igual que el dia del Lleida, que a Girona, que amb el Sant
Josep…i per això estem on estem. Dues taules sense massa història (Vigo-De la
Riva i Vera-Llaneza) posaven un indefinit 1-1 al marcador. Al primer tauler,
Herminio entrava en un curiós final amb peó de menys contra Jerez. Però el MI
local, amb alfil contra cavall, tenia el seu alfil totalment tancat i sembla ser que
en algun moment Herminio va poder tenir continuació guanyadora. No va ser
així i el tercer empat va pujar al marcador.

Si bé els taulers 2 i 3 pintaven de color local, en algun moment passades les 19h
vaig veure factible sumar 3,5 o 4 punts entre els taulers 4 i 7. No hi havia cap
partida definida, però en els moments claus, en poques ens va somriure l’encert.
Tot i que Rubén Martín feia valdre una qualitat de més vers Garrido (1,5-2,5),
l’altra partida on semblàvem tenir iniciativa (Ballesteros-Estrella) es va girar de color local per un detall que va passar per alt el nostre jugador. Mentre tractava
de resistir inútilment, els jugadors martinencs feien valdre l’avantatge a les
taules 2 (Canal-Granados) i 3 (Mestre-Amigó). Tot quedava pendent que Saez
fes alguna cosa en una posició sempre restringida, que Ballesteros intentés
tornar a girar la truita, i que Pau Juan treiés petroli d’un final de torres de doble
fil. I enmig, al tauler 4, Dalo i Torrecillas, els dos amb poc temps, jugaven una
posició incerta amb detalls per ambdues bandes.

Però les poques opcions van desaparèixer quan Sáez va cedir davant Jordi
Chalmeta i Estrella no es deixava cap detall davant Ballesteros. 5,5-2,5 i matx
sentenciat. Tampoc vam poder maquillar gaire el marcador, ja que Dalo es
deixava material i la partida. L’única satisfacció la vam tenir a la taula 5, on Pau
Juan, que ja havia refusat taules jugades abans, va exprémer un final de torres
ben complicat, arriscant per guanyar. El nostre jove jugador es va marcar un
final de llibre, d’autèntic crack i va posar el definitiu 6,5-3,5.

Força gent es va acostar ahir a l’emblemàtic local del carrer Provença per seguir
el matx. Alguns socis del Catalunya, altres del Foment i també de clubs com el
Sant Martí o l’Ateneu Colón (és sabuda la germanor entre aquest triangle de
clubs històrics del districte: Foment-Colón- Sant Martí). El matx va tenir aires de
gran matx, i en tot moment va regnar la cordialitat i l’esportivitat.

El Foment és d’aquells clubs que per anys que passin no perden els seus trets
d’identitat ni la seva filosofia. És per això que li desitgem molts èxits socials i
esportius, començant per la permanència un any més a la màxima categoria.
Som clubs amb característiques similars, si bé ahir es va tornar a demostrar que
esportivament encara són un esglaó per sobre nostre.

Agafant la calculadora, les possibilitats de permanència són remotes i es basen
en una carambola a tres bandes:
– Guanyar el Peona i Peó en la darrera jornada.
– Que el Foment guanyi el Sant Cugat (ambdós encara poden baixar)
– Que el Lleida perdi amb el Cerdanyola del Vallès, que ja està salvat però
que ha demostrat portar un equip constant. I a més, retallar 3,5 punts de
desempat al Lleida. És a dir, si guanyem 6-4, ells no han de fer més de
2,5 punts. Si fem 7 punts, no han de fer més de 3,5…

Mentre hi hagi opcions, les lluitarem. El descens és quasi un fet, però almenys
podrem dir que l’equip, en aquesta segona temporada a Divisió d’Honor, ha
estat competitiu fins el darrer dia. I el que ningú ens podrà prendre és l’opció de
participar en una darrera jornada especial: 160 jugadors, agrupats tots en un
luxós hotel de Barcelona, amb retransmissió i comentaris. Una bona manera de
dir adéu.

Jordi Morcillo

Ronda 9: El Catalunya exhaureix el marge d’error

El Catalunya va cedir ahir al Casinet una inoportuna derrota vers el Lleida (4-6),
que ens torna a ficar en posicions de descens, i que a més dóna vida al nostre
rival d’ahir. A partir d’ara, quan queden dues rondes per acabar, el marge
d’error s’ha acabat: una derrota més i es consumarà el descens de forma quasi
segura.
El Lleida venia amb un equip força habitual, no el més fort possible, però sí dels
més forts que ha portat aquesta temporada, sobretot tenint en compte que en
els desplaçaments sovint s’havia debilitat bastant. Per part nostra, les baixes de
Ballesteros i Rubén Martín es van cobrir per darrere amb Xavi Serrano i un
servidor. Tot i els retocs, seguíem tenint avantatge en 6 taulers, els del mig i
darrere, però a la pràctica no ho vam demostrar.
El matx va començar amb ensurt, però no el que solem qualificar com a ensurt
al resultat, sinó un de debò: el pare d’en Joan Canal, que era a la sala com a
espectador, va tenir un desmai i pèrdua de coneixement durant uns instants. Tot
i tornar en sí i, tenint en compte la seva edat avançada, es van trucar els serveis
mèdics i se’l van endur a l’hospital. En Joan, disposat a abandonar la seva
partida, va marxar amb ell, però molt gentilment, el número 2 del Lleida,
Alejandro Barbero, va signar les taules sense pensar-ho.
Després d’aquest sobresalt, va ser complicat tornar-se a concentrar en les
partides i, sigui per això o perquè simplement no estem a bon nivell, la majoria
de jugadors van desaprofitar bones posicions. Abans de les 19h, Pau havia
signat taules i David Vigo cedia el punt vers Josep Codina (un dels clàssics del
seu equip), segons el nostre president en la seva pitjor partida en ben bé un
any. Al desè tauler, jo treia taules contra el jove Edgar Solé, després que aquest
passés per alt algunes opcions de dinamitar la partida a l’obertura. Quan em
trobava analitzant, Herminio ve amb les taules signades (1,5-2,5) i em comenta,
igual que va fer fa una setmana a Olot, que el matx pintava bé. No hi havia
partides pitjor, i si en canvi un parell de favorables i una amb peça de més.
Però els detalls que ens van fer guanyar a Olot, es van girar en contra ahir: de
les partides amb bona pinta, se’n van perdre dues (Dalo i Xavi Serrano), es van
entaular dues més (Vera i Amigó) i només Saez va poder guanyar. Ahir el factor
temps va impedir que els nostres jugadors aprofundissin millor en el final: Xavi
Serrano, amb peça de més però el rei insegur, donava dama per dues torres,
però la cosa seguia massa insegura per sostenir-la amb un minutet al rellotge.
D’igual forma, Felipe Vera entrava en el final fent alguna jugada amb un sol
segon al rellotge.

Tot i la derrota, encara estem enganxats a la permanència, ja que són quatre els
equips amb 2,5 punts i dos més amb 3. Però els comptes són clars: dos punts
ens salven; un punt i mig en un 95% dels casos, i amb un punt dependria de
caramboles i golejades poc probables en aquest grup tan igualat. Igual que el
2015, no tenim ja més marge d’error, tot i que llavors (amb mig punt menys
que ara) no va servir ni guanyar les dues rondes finals.
El descans de tres setmanes – la competició es reprèn el 7 d’abril- ens anirà
d’allò més bé per desconnectar una mica a nivell d’equip i també de club, i
esperem que els jugadors trobin el seu millor toc de peces llavors.

El gest d’Alejandro Barbero
Sovint ens obsessionem amb els resultats i utilitzem al nostre vocabulari
metàfores esportives com “debacle”, “ensurt”, “vida o mort”… Però a vegades la
crua realitat ens ensenya la duresa de la vida i. Ahir, en l’ensurt que va tenir el
pare d’en Joan, tots vam tenir en cor en un puny durant una llarga estona. Si
això ens va condicionar o no durant les partides, realment no és important, ni
tan sols la derrota: ara el que compta és que el pare del Joan és fora de perill.
Qui també va entendre i ensenyar que el resultat és el de menys va ser el seu
número 2, Alejandro Barbero. Aquest jove MF vivia per la zona de Sants quan
era petit i freqüentava els nostres tornejos. Que era un crack dels escacs, ja ho
sabíem. I ahir va evidenciar que és una persona de cap a peus, amb una gran
humanitat. Quan en Joan es disposava a abandonar per anar a l’hospital amb el
seu pare, no va dubtar a cedir les taules.
No va importar que tingués 100 punts més d’elo, ni la transcendència del matx, ni
que tingui més titulació, ni que fos blanques… No estava obligat a fer-ho: no li
haguéssim retret res en absolut si hagués signat la victòria. Però ell va estar ben
convençut del seu gest, que aplaudim i admirem.
També aplaudim el comportament del Lleida, que no va posar pegues en parar el
matx uns minuts mentre esperàvem les emergències mèdiques. L’esportivitat i
sentit comú va imperar en tot moment. No havíem coincidit en un matx amb el
Lleida, però des d’ahir els tenim en alta consideració i els desitgem el millor en
tots els àmbits. Segueixen sent el club de referència a la seva territorial, bons
jugadors, bona pedrera i bona gent.

El B se salva jugant amb foc

El Catalunya B ha tancat una temporada digna, no se li podia demanar massa
més tenint en compte les baixes que ha anat tenint, i també les que ha
arrossegat de l’equip A. No obstant, ha calgut patir i esperar tercers resultats.
Tot i els 4 punts assolits fins la jornada passada, hi havia una combinació que
ens podia fer caure des de la cinquena fins la vuitena plaça. I no era una
carambola improbable: Nosaltres (4) perdíem amb el Tàrrega (4), que com a
local és un equip molt dur. El Badia (3) guanyava el Torà (1,5), que ja havia
baixat. I el Cardona (3) guanyava el Santpedor (5), que ja tenia els deures fets.
Si això passava, el Badia ens superava segur en desempat i el Cardona ens
podia superar si nosaltres perdíem per golejada i ells feien una victòria també
àmplia. Uns càlculs minuciosos fets durant la setmana deien que si nosaltres
perdíem per 7-3, el Cardona havia de fer el mateix a l’invers: guanyar el 7-3 el
Santpedor.
La primera i ràpida opció, que era guanyar o empatar el matx, no s’ha produït:
el Tàrrega ens superava sobretot per dalt. I a més, les moltes baixes del B i la
necessitat d’equilibrar sobretot l’equip C (que se la jugava en una final directa),
ens han fet portar un equip lluny de l’ideal. Això sí, amb 9 taulers habituals i
només podria sorprendre l’alineació de Juli Bernat al 10è tauler, habitual de
l’equip F, amb menys de 1700. Cal dir que el Tàrrega tambe afluixava per
darrere. El resultat final, precisament, 7-3, no ens satisfeia, lògicament, però
deixaven l’empresa molt complicada al Cardona.
Certament, hem patit, però per poca estona, ja que a les 14h es confirmava que
el Cardona no havia arribat a aquests 7 punts, ni tan sols a puntuar. El
Santpedor s’ha comportat amb la constància i esportivitat que ha vingut
mostrant durant tota la Lliga. És d’agrair que els equips amb els deures fets
juguin amb la mateixa seriositat de sempre, cosa que fa no alterar la competició.
Un segon aplaudiment a l’esportivitat, aquesta vegada als amics de Santpedor.
El Catalunya B evita passar pel calvari de la promoció de descens, que ja vam
patir fa dos anys, amb mal final. De cara a l’any vinent, no ens anirien malament
un parell de reforços o bé tenir menys sotracs amb les baixes: el Catalunya B
mereix ser de Segona, però ho pot fer amb més sobrietat que la d’enguany.

El Catalunya C dóna el cop al final
Després de patir molt durant el campionat, amb dues victòries al principi,
derrotes àmplies i algunes ocasions desaprofitades, el Catalunya C només tenia
una opció al guió de la salvació: guanyar un dels equips que el precedia en la
classificació, el Torrenegra. Qualsevol altre resultat el condemnava, pel seu mal
desempat sobretot.

L’estratègia global dels necessitats B, C i D ha tendit sobretot a potenciar l’equip
C, tenint en compte que era l’equip que alhora tenia més opcions de guanyar
(moltes més que el D) i també tenint en compte que el risc del B era relatiu (la
carambola de què parlàvem). Però tot i aquesta estratègia minuciosament
seguida, quasi ens vola tot pels aires a poc de començar el matx: el nostre
primer tauler, Alejandro Calderón, no es presentava a jugar, avisant pocs minuts
abans i amb una excusa poc clara. 1-0 pel Torrenegra, els nostres jugadors
contrariats i el 100% de compareixences del club a la present Lliga que també es
trencava. Que passi això ens avergonyeix, no ha estat buscat ni molt menys, i
per això les nostres disculpes al Torrenegra. Els nostres jugadors no són
habituals dels tornejos, però a la Lliga donen el 100% per jugar les màximes
partides possibles. Al mateix equip C, hi ha jugadors amb família, o que inclús
deixen de treballar molts diumenges per jugar. No hem alineat avui un número 1
a l’alçada de la resta.
Però el nostre C venia convençut de la transcendència d’aquest matx, i
aguantant bé al davant i imposant la superioritat per darrere ha donat la volta a
l’encontre i ha assolit un merescut 4-6. Patxi Molinas, delegat i jugador habitual
de l’equip, assoleix amb el seu triomf d’avui, el premi al pitxitxi del club de
menys de 2000 d’elo.
Tenir un tercer equip a Preferent és un luxe a l’abast de pocs, però igual com
dèiem amb el B, és una empresa complicada si no tenim prou efectius. L’any
vinent serà una altra història, però estic segur que els Garcia, Angulo, Pascual i
companyia han tingut una gran satisfacció avui.

El D, quasi sentenciat
Semblava una proesa poder salvar els equips B, C i D alhora. Dels 28 taulers que
calia omplir, no teníem ni 20 dels que podrien conformar uns equips propers als
“ideals “ (ideals tenint en compte els jugadors de la llista que poden jugar, que
no són tots). El B s’ha debilitat una mica, el C s’ha mantingut en l’alineació i ha
estat el D qui ha patit una major debilitació. No hi havia altra: a més el rival,
l’Ateneu Barcelonès, venia armat amb tot el seu arsenal. Els del carrer Canuda
han portat el seu “vuit” de gala. Ja hagués estat difícil puntuar amb una
alineació nostra més arreglada, doncs amb baixes finalment el resultat ha estat
un contundent 7-1.
El superdelegat Miguel Ayllón comentava que no hi ha drama si es consuma el
descens (hi ha una mínima possibilitat, molt remota, amb els descensos
compensats), perquè vista la diferència amb la resta d’equips, el nostre quart se
sentirà més còmode a Segona Provincial, podent alinear 6 jugadors cada
setmana.

El Catalunya E, que molt probablement compartirà categoria amb el D l’any
vinent, no es jugava res a Sant Adrià, contra el seu equip D. La derrota 3,5-2,5
no té influència en la classificació, si bé es podria haver evitat si no haguéssim
tingut la segona incompareixença a la Lliga, en aquest cas la de Sergi Carbajal,
que ha posat una taca al seu notable retorn als taulers. Unes taules més enllà, el
nostre equip G, el dels joves, ha guanyat per 1-3 al Sant Adrià F, amb les
victòries de Joan Valeriano, Víctor Hidalgo i el benjamí Biel Safont-Tria. Esperem
que segueixin progressant i l’any que ve puguin anar tenint presència en
“lletres” de més amunt. Si no venen reforços de fora per fer més sòlids els
equips, el millor que ens podria passar és que ells, ara amb 12-14 anys la
majoria, siguin els reforços d’aquí a poc temps.

L’equip F: únic invicte
El nostre equip F, format per jugadors amb pocs anys en el terreny federat, ha
acabat la temporada invicte, assolint victòries no massa àmplies o bé empats,
però mai derrota.
Avui visitava un club de recent creació, el Cavall Blanc de Viladecans, amb una
plantilla força jove encapçalada per un ex-soci nostre, Emilio Muñoz. Amb
victòries de Borja García i Lluís Villalonga, el Catalunya F ha empatat a 2 i ha
deixat aquesta agradable estadística al seu historial. Finalment, queda classificat
tercer al seu grup de Tercera.
El gruix dels equips acaba la temporada, ja a 18 de març. Només fa dos mesos
que vam començar, però s’han fet llargs per la intensitat i la duresa de la
competició. Malgrat les dues taques en forma d’incompareixença d’avui, el
balanç és molt positiu a nivell social. No tenim una xifra record de jugadors al
llistat, però sí que puc afirmar que tenim una xifra record de gent disposada a
jugar regularment: de 85 a a llista, 65 són els que van omplint setmana rere
setmana els 52 taulers disponibles. Gens malament. Esportivament, tocava patir
i, malgrat el descens de l’equip D i a l’espera del que passi amb el primer equip,
no podem parlar de debacle i sí de lluita fins al final.

Jordi Morcillo

Ronda 8: Victòria per seguir creient

El Catalunya va assolir ahir una lluitada, desitjada i necessària victòria al camp
de l’Olot (4,5-5,5) en un matx que va tenir tots els ingredients per convertir-lo
en un d’aquells que fan afició: lluita, sacrificis, emoció i també un punt de sort
que no havíem tingut altres dies.
El nostre primer equip es va prendre l’encontre molt seriosament, organitzant
una expedició d’onze jugadors i viatjant a Olot al matí. Ja ho vam fer a Andorra
l’any passat: en cas de contratemps, teníem les espatlles cobertes per aquest
onzè jugador (que ahir era jo). Si aquest no es produïa, disposàvem d’un
delegat de camp no jugador, cosa que sovint suma.
Però la novetat més agradable va ser el retorn als taulers de Pau Juan, després
de molts mesos d’inactivitat, cosa que va permetre tenir una alineació del 1 al
10 per primer cop aquesta temporada. I, vist el resultat final, qui sap si aquest
va ser el factor que va decantar la balança, però en tot cas sí que va sumar el
seu granet de sorra.
El marcador no es va moure aquesta vegada per cap empat ràpid: tothom anava
a totes. L’Olot, que sol variar força la seva alineació, tenia teòric avantatge als
taulers de davant, mentre nosaltres érem superiors per darrere. No obstant,
parlem sempre de diferències gens àmplies.
El primer contratemps nostre va ser la derrota de Joan Canal, que després d’un
error de càlcul a l’obertura va quedar amb peça de menys. Ja passades les 19h,
Rubén Martín empatava la seva partida i em comentava que a pesar del 1,5-0,5
en contra, veia diverses posicions favorables. Certament, cap dels nostres
jugadors estava pitjor: Dalo i Amigó entraven al final amb peó de més, Sáez i
Vigo semblava que també tenien bones posicions, si bé amb factors de doble fil.
Herminio aguantava bé la posició al GM Campos, igualment Pau Juan a Vinardell.
I, finalment, la partida Vera-Pagès era la més incerta: un sacrifici prometedor
del nostre jugador a h6 prometia emocions fortes, però el factor temps corria en
contra dels dos.
Dins d’aquest reguitzell de posicions, només es va traduir en forma de derrota la
de Felipe Vera, que va consumir massa temps buscant la continuació
guanyadora, que existia, però no la va poder trobar. Mentrestant, Herminio ja
aconseguia entaular i Dalo guanyava un altre peó i el final. Amb 3-2 al
marcador, Vigo feia bo el factor temps caçant una torre del seu jove rival. El 3-3
no aclaria la situació: el pronòstic de les quatre partides restants era força de
taules: Herminio em comentava que si anaven caient les taules, la única opció és
que Amigó o Ballesteros forcessin les partides per guanyar, però semblava poc
probable.

Ballesteros em preguntava per la conveniència de fer taules o no, i no li vaig
poder respondre de seguida. Però en poc temps, ahir sí, la sort va caure del
nostre costat: Saez, que s’havia complicat la vida, treia escac continu, mentre
que el rival de Pau Juan perdia per temps en una posició equilibrada. Amb
aquesta situació (3,5-4,5) i sabent que Amigó era impossible que perdés,
Ballesteros sí rebia instruccions de fer taules, i les feia. Només calia confirmar
que Jordi Amigó sumava alguna cosa en un final cavall i dos peons contra cavall i
peó, cosa que es traduïa en taules en pocs minuts.
Alegria plena però continguda entre els membres de l’expedició, ja que després
de la ratxa de quatre derrotes, calia retrobar el triomf per seguir creient en la
permanència. El grup del descens és ja un grup de la mort, amb quasi tots els
equips en un mocador. Caldrà seguir sumant, això és clar: però si ho fem, la
proesa de seguir un any més a la màxima categoria serà un xic més a prop.

Resta d’equips: les ampolles mig buides
Feia moltes jornades que la dinàmica de resultats era absolutament negativa,
amb 12 derrotes sumades entre A,B,C i D. Érem conscients que, amb molts
efectius disponibles, aquesta jornada d’avui com a locals marcaria el nostre futur
a cadascuna de les categories. Però, en la majoria de casos, i tot i que no ha
estat una jornada tan estrepitosa com les anteriors, els deures queden per a
l’última jornada.
Els equips que havien de guanyar (C, D i F), només han empatat. El que havia
d’empatar (E) ha perdut. I només la pírrica victòria del B salva una mica la
jornada. Ara ho expliquem amb detall.

Catalunya B: triomf immerescut però necessari
El Catalunya B s’ha imposat per la mínima al Balaguer (5,5-4,5). Veient el
resultat, objectiu acomplert: calia sumar el punt, que suposa un pas de gegant,
encara no definitiu, per evitar la fatídica vuitena posició. I també calia trencar la
dinàmica perillosament perdedora que dúiem. Això, a nivell de números, perquè
pel que fa a sensacions, aquestes han estat força dolentes.
El Balaguer ha presentat una llista amb 10 jugadors, però sabent que els tres
darrers no vindrien a jugar. El seu delegat, Jordi Ferrer, el primer que ha fet ha
estat demanar disculpes per la situació: estan patint un any complicat i fan el
que poden, però en tot cas a Segona una alineació amb tres incompareixences
fa mal a la vista.

Amb 3-0 al marcador ja només començar, tot apuntava a un matí plàcid per al
B, que a més portava l’alineació més forta de la temporada. Però els escaquistes
som gent de ratxes, i els companys del B no en són l’excepció. Estan en una
ratxa dolenta i avui s’ha tornat a fer palès, ja que els combatius jugadors del
Balaguer han venut molt cara la seva pell, fins al punt que podrien haver
puntuat. Les partides realment jugades s’han resolt amb un 2,5-4,5 a favor seu.
Només hem fet una victòria jugada, la de Marc Juan -qui ja olora els 2100-; sens
dubte dades preocupants que ens obligaran a treure la calculadora per a la
setmana vinent.
Altres dies, ens hem vist perjudicats per tercers equips que debilitaven els seus
equips, avui ens n’hem beneficiat: això va com va. Desitgem que el Balaguer
pugui superar aquesta situació en el futur, perquè és un club amb història i
també de bons jugadors que avui ens han donat una lliçó, però clar, només en 7
taulers.
La setmana vinent, complicat desplaçament a Tàrrega: puntuar assegura la
permanència. I, en cas de derrota, caldrà fer-ho per poca diferència si els
nostres rivals directes guanyen.

El C desaprofita una ocasió d’or
O una altra ocasió d’or, podríem dir. Però la d’avui era, probablement, més a
l’abast, sumant tots els ingredients del matx. L’empat final amb l’Hospitalet-
Bellvitge (5-5) no ens pot deixar satisfets tenint en compte que ells venien força
debilitats darrere (no poden pujar per una sanció i ja fa setmanes que han fet
els deures). En canvi, els nostres s’han reforçat amb jugadors habituals del B. I
per si no fos poc, a mig matí el marcador assenyalava un clar 4-0.
Aquest 4-0 no ha estat només fruit de les partides on teníem avantatge d’elo. El
punt de qualitat l’ha posat José García Quevedo, que ha pogut guanyar el MC
Miquel Fernández-Díaz. Per cert, cal agrair els elogis que ens ha propinat el
Miquel, qui per cert té amics a tot arreu, sobre la cura que tenim de les sales i el
tracte cap als visitants, cosa que agraïm i que, d’alguna manera, posa un
contrapunt dolç a una lliga complicada.
Tornant al matx, la golejada s’ha convertit en malson després que els visitants
remuntessin per posar un 4-5 al marcador. L’heroi del dia, que salva els mobles
del C, és el Jorge Rodríguez, que ha guanyat un final que després m’ha
comentat que no era gens clar.
Aquest empat no satisfà les expectatives, però almenys fa que el C depengui
d’ell mateix en l’objectiu de la salvació: això sí, cal guanyar el Torrenegra la
darrera jornada. Un empat o derrota ens deixaria a mercè de tercers resultats, desempats i descensos de categories catalanes, amb força possibilitats
matemàtiques de no mantenir-nos.

Catalunya D: arrencada a mitges
Ja fa rondes que el Catalunya D alterna dos tipus de jornada: aquella en què no
té opcions a priori de puntuar, i aquella en què sí i a més és reforçat per l’ocasió.
I curiosament, se sol comportar millor en les primeres, sovint amb derrotes
curtes, que en les segones, on equips amb alineacions inferiors els superen.
Avui rebíem un rival directe per la permanència a Primera Provincial: l’Ideal
Clavé B. El resultat final d’empat (4-4) deixa l’equip D en una situació similar al
C. Depenent d’ell mateix, però en un matx complicat. Tal vegada, un altre empat
donaria moltes opcions de salvar-se, però novament les sensacions són
dubitatives. La gran majoria de jugadors no ha agafat el ritme que solia agafar a
aquestes alçades de competició i això passa factura en la taula de punts.
Catalunya E: salvats per tercers
Ja feia dies que la salvació era virtual, en aquest grup de Segona Provincial, però
les últimes derrotes, combinades amb resultats de rivals directes, feien que la
calculadora encara donés “Error” en calcular la permanència matemàtica.
Aquesta es podia haver aconseguit de manera directa simplement empatant
avui, però la derrota contra el Gramenet C (2,5-3,5) ens obligava a seguir els
marcadors durant la tarda i, en cas que no resultessin, agafar la calculadora per
la darrera ronda.
Al marge de la derrota, m’ha semblat molt interessant l’alineació d’aquest jove
equip de Santa Coloma, que ve a ser la refundació de l’històric club La Colmena.
Cinc noies i un sub-10, capitanejades per l’ex-campiona de Catalunya Alba
Ventós. De la seva alineació de 6, quatre d’ells tenien origen o arrels armènies, i
això d’alguna manera s’ha de notar als taulers. Els nostres jugadors han
aguantat, sobre tot els veterans (empat de Thomas i victòries de Ballester i
Albert Coll), però els joves no han pogut puntuar per certificar el que s’ha
produït durant la tarda, gràcies a altres resultats.
L’únic equip que tenia opcions d’ascens, el F, les ha enterrat quasi totes amb un
empat contra el jove equip del Peona i Peó G (2-2), que també ronda el cap de
la classificació del grup. Bones victòries les de Lluís Villalonga i la de Màxima
Pérez, que jugava contra una jugadora 70 anys més jove, però la nostra única
jugadora activa dona guerra cada setmana.

Només una carambola a la darrera jornada ens podria situar segons de grup, i
pendents de descensos i resultats d’altres grup per tenir alguna opció de pujar.
No era l’objectiu inicial, però almenys s’ha lluitat fins al final.
Finalment, els nostres joves del Catalunya G han perdut per la mínima amb la
Lira F (1,5-2,5), un equip també jove, amb una edat mitjana similar als nostres,
però segurament amb més anys a les esquenes jugant tornejos. L’única victòria
l’ha posat el Sergi Rodríguez, mentre que Víctor Hidalgo ha pogut aguantar bé
una posició complicada per treure taules.
El Casinet tanca la paradeta pel que fa a la munió d’equips locals i visitants, i
només obrirem un dissabte més, el que ve, per rebre el Lleida en un altre matx
clau de Divisió d’Honor. Sona a tòpic, però una vegada més, al marge de
resultats esportius – seria quasi un miracle que tots els equips se salvessin, vista
la situació- l’èxit social i de compromís és evident: 8 convocatòries d’entre 48 i
52 jugadors cadascuna i cap incompareixença ni vacant. Si podem mantenir-ho
la setmana vinent, ens podem posar una modesta però merescuda medalla.

Jordi Morcillo