Primera derrota del Catalunya A en aquesta temporada 2020, avui al local de la
Gran Penya de Vilanova, un equip bregador que malgrat que no sigui vistós en
el seu elo, porta uns quants anys fent temporades molt dignes a Primera Divisió
i ha agafat el relleu del Sitges com a equip de referència a la seva comarca.
El nostre equip A repetia l’alineació de l’equip que va guanyar amb certa
comoditat la setmana passada al Tarragona, en una mescla de jugadors en bona
forma i d’altres que ens movem entre les taules i la derrota. Però avui hem estat
realment poc inspirats a la majoria de partides, i tot i que fins pocs minuts
abans de signar la derrota hem tingut moments amb opcions d’empat o de
victòria, el global del resultat final (5,5-4,5) és totalment just.
El matx ha començat amb unes taules ràpides entre els titulats Lacasa i
Herminio, bon resultat tenint en compte que el nostre número 1 no estava gaire
catòlic avui. La incertesa del matx i el marcador no s’han mogut fins passades
les 12:30, quan David Vigo posava el Catalunya en avantatge i assolia el seu
particular 3 de 3 (pitxitxi de l’A i segur que no m’equivoco si dic del club
sencer), en una partida de flancs oposats on ha fet valdre la seva millor ala de
dama. En la resta de partides, podríem dir que ha estat el matx del “peó de
més” (o de menys, segons es miri):
– Taula 3: Rubén Martín jugava un final de torres amb peó de menys contra
Ivan Marina però que semblava senzill d’entaular.
– Taula 4: Ballesteros tenia peó de més, però en una posició quasi
impenetrable.
– Taula 5: Marc Juan, tot i un bon mig joc, entrava en un final amb peó de
menys.
– Taula 6: Xavi Serrano tenia peó de menys, però hi havia quatre torres en
joc, i les seves semblaven més actives.
– Taula 7: l’il·lustre veterà Joaquim Noria posava en problemes el meu
enroc, però amb la simplificació, m’he quedat amb peó de més però de
sobres compensat per la seva activitat.
– Taula 8: un altre il·lustre, Guillem Buxadé, duia peó de més en un final de
torres on Marc Petit semblava més actiu i els dos temps solien baixar per
sota del minut.
– Taula 10: Silverio tenia peó de menys contra Emilio Muñoz (i en ocasions
2), però les seves peces menors tenien molta activitat
L’única partida on la correlació de material era diferent ha estat a la taula 2, on
el local Carmelo Fernández tenia diversos peons passats tot i la qualitat de
menys, i Canal no ha pogut fer res per aturar-ho. Aquesta derrota, juntament
amb les meves taules posaven un 2-2 al marcador. De les partides restants,
calia almenys guanyar una i resistir a la resta (si fem el còmput total de peons,
en teníem uns quants menys!). La truita semblava girar-se a favor nostre quan
Emilio Muñoz s’ha deixat la bandera, tot i que després el mòdul ha demostrat
que Silverio feia mat en 2, 2-3, i les taules de Xavi Serrano es
donaven per més que bones (2,5-3,5). Però en pocs minuts les aparentment
factibles taules dels Marcs Juan i Petit s’han esvaït en dos finals jugats amb poca
precisió. Els locals es posaven 4,5-3,5 i les dues posicions restants (Rubén i Ballesteros) estaven encara més mortes que abans. Les dues inevitables taules
han certificat la victòria de la Gran Penya.
No veníem aquí des del 2011, però certifiquem el que vam dir llavors: un dels
millors locals per jugar a escacs, a nivell de comoditat, espai, il·luminació i
qualitat del material. El local és de Divisió d’Honor, i poca broma perquè el seu
equip, farcit d’uns quants veterans plens d’il·lusió, ens ha pres el liderat. Val a
dir que el grup és un mocador (10 equips separats per un punt), però
precisament per això qualsevol que encadeni una bona ratxa és candidat a tot.
Després d’aquesta derrota, encara no sabem ben bé on som. Caldrà confirmar-
ho la setmana vinent rebent el sempre compacte Sant Andreu B al Casinet. Serà
una altra història, o almenys així ho esperem.
Només els juniors trenquen la dinàmica perdedora
Aquesta jornada no semblava gaire propícia per als nostres equips en el propòsit
de sortir de les posicions de darrere dels seus respectius grups. El Catalunya B
visitava un dels favorits a l’ascens, la Lira, reforçada amb gent de fora i de casa
(hi ha un parell de joves que estan pujant com l’espuma). Tot i intentar no
descompensar massa l’equip, no hi ha hagut manera de plantar cara: el resultat
és dels que dol, 9.5-0.5, tot i que em comenten els que eren per allà que el
matx ha tingut més lluita que la que reflecteix el marcador. Només Jose Miguel
Baeza ha pogut posar el mig punt de l’honor, i ara caldrà començar a fer
proeses contra equips superiors, que són la majoria. La setmana que ve, sense
anar més lluny, rebem un rival amb el qual ens creuem quasi cada temporada:
el Sant Adrià, tot i que per la seva condició d’equip ascensor (de Segona a
Primera) ens el trobem alternativament amb l’A i el B.
A pocs metres, també a la Lira, el Catalunya C ha tingut alguna opció més
contra la Lira B, però també ha acabat cedint per 6,5-3,5. No sabrem mai si el
fet d’equilibrar B i C ha estat contraproduent, o hagués donat algun fruit
carregar tot el que es pogués el C. Almenys a les categories altes, no ens
agradar deixar un equip desplomat, perquè d’alguna manera el desnaturalitzes, i
fer suposicions a toro passat sol ser avantatgista. Que la competició ens situï on
ens mereixem, que no som pas professionals!
Avui només ha sumat el punt sencer en Ferran Thomas, que sol jugar en equips
de més a sota. El global Lira-Catalunya avui ha estat de 16-4, però compte: que
jugaven A contra B i B contra C. Malgrat els resultats, seguim sent un club amb
filials ben dignes.
L’alegria del dia l’ha posat el Catalunya D, que ha endossat ni més ni menys que
un 0-8 al Sant Adrià D. Tenint en compte que les nostres primeres rondes vam
collir un 0,5-15,5, aquesta golejada evidencia que la Primera Categoria és de
llarg la que té les diferències més grans entre equips. És cert que avui teníem
avantatge d’elo en tots els taulers, però tractant-se de majoria de jugadors
“subs” no eren tan significatives. A banda del delegat David Celma i del veterà
incombustible Albert Coll, els sis restants eren membres de la “generació
Lloret”: nois entre 10 i 15 anys que ja porten unes quantes temporades amb nosaltres i que sempre participen al Campionat d’Edats d’equips, que se sol fer a
Lloret de Mar. La seva implicació i identificació amb el club s’amplia dia a dia. És
fantàstic que siguin la base d’un dels equips, en una categoria complicada, i ja
seria la pera si ells assolissin una salvació que sembla altament complicada.
Finalment, al local d’EDAMI, els dos darrers equips també han conegut la
derrota. El Catalunya E s’ha endut un “set en blanc” (6-0) davant del seu primer
equip, que tot i no alinear al GM Illescas, segueix tenint una davantera digna de
Segona Divisió. Per la seva banda, l’equip F ha estat més digne en la seva
derrota vers EDAMI B: 2,5-1,5, amb la victòria de Lluís Villalonga i les taules
d’Amadeu Aixut contra un tal Josep Mª Pigrau, ni més ni menys que el fill de la
recordada actriu còmica Mary Santpere. Els qui tinguin uns quants anys segur
què la tenen a la memòria.
Ja hem completat un terç de la competició, i els pronòstics de principis de
temporada s’estan complint força. Al marge de l’equip A, que encara ha de
trobar el seu lloc, i del F (sense pressió), la resta d’equips estan immersos en la
lluita per la permanència, en alguns casos complicada i en d’altres miraculosa.
Però ens hem de reafirmar en el fet que l’important és competir dignament i no
obsessionar-se en la competició. Estem veient alguns equips que tenen molts
més problemes que nosaltres, en el sentit que un desplaçament de molts
quilòmetres es converteix en un hàndicap insalvable i han de dur
incompareixences (que enguany penalitzen molt). Esperem poder salvar els
nostres equips, d’acord, però sobretot el mínim exigible és no haver d’anar
mermats a jugar qualsevol dels matxos.
Jordi Morcillo
catalunyaescacsclub.wordpress.com 