Ronda 6: Conviure amb la derrota (II)

És la segona vegada que utilitzem aquest títol per a una crònica: ja ho vam fer
fa tres anys, el febrer de 2015, amb el debut de l’equip a la màxima categoria,
quan l’equip duia 1 punt de 5 rondes. Ara, amb uns guarismes similars (1,5/6),
al Catalunya, un equip que en la darrera dècada està acostumat a assolir
puntuacions molt superiors al 50%, li toca gestionar aquesta situació
esportivament normal i lògica, però que sempre pot minvar la moral dels
jugadors.
El Catalunya va patir ahir la tercera derrota consecutiva, i quarta de la
temporada, enfront del sempre fort Barberà, per un ajustat 4-6. Els vallesans,
que sempre miren cap a les posicions de dalt però no acaben d’assolir el títol,
van dur un equip força superior al nostre, si bé amb alguna baixa respecte els
dies en què s’han enfrontat als equips de dalt. No obstant, amb tota la gama de
titulats (GM, MI, MF i MC) i una bona dosi de jugadors o bé de casa o de fa
temps del club (els Jonathan Alonso, Rivas, Ramírez, Bosque…) el fan un equip
molt solvent.
El matx no va començar gens malament per a nosaltres, ni en resultats ni en
expectatives a les partides. Després d’un parell de taules força ràpides (Herminio
– Vila i Felipe Vera – Erik Martínez), vam posar-nos per davant amb el triomf de
Dalo (jugador amb millor percentatge dels habituals) i les taules de Sergio
Ballesteros. El 2,5-1,5 no ens assegurava res, hi havia partides millors i d’altres
amb desavantatge, ben bé sobre les 19:30. Però és cert que segurament les
partides favorables no estaven tan guanyades, i les desfavorables (com la meva
i la de Saez) sí eren clarament inferiors. Un cop confirmada la meva derrota, en
aquell moment les opcions de puntuar es van començar a esvair: Joan Canal
canviava dames havent tingut bones perspectives d’atac contra el GM Rizouk i es
quedava inferior. Al seu costat, Jonathan Alonso aguantava l’escomesa de Jordi
Amigó i entrava al final amb lleuger avantatge; similar passava en la partida
Rivas-Rubén Martín. De les partides restants, només Vigo semblava tenir opcions
de guanyar el final (peó passat en un final de cavall vs alfil).
No obstant, partint d’aquest 2,5-2,5, el matx es va resoldre per als visitants
d’una manera que podríem resumir com la següent: les partides que teníem
millor es van resoldre en taules (Vigo), les igualades o amb lleugera van acabar
també en taules (Amigó i Rubén) i les que teníem pitjor es van perdre (Canal i
Saez). Podem dir que vam lluitar pel matx contra un candidat al títol fins
passades les 20h, però que el seu ofici es va imposar.
Aquesta derrota ens duu matemàticament, per si quedava dubte, a la segona
fase per la permanència. Si no rasquem algun botí de la complicadíssima visita a
Sant Andreu, entrarem a la segona fase amb 1,5 punts, havent de sumar un mínim de 2,5 més per salvar-nos. L’empresa comença a ser majúscula, però
enguany tenim, a diferència de l’anterior vegada, més resistència a la derrota a
nivell anímic.

Catalunya B: sense els deures fets
El segon equip ha tornat a perdre contra un dels equips forts del grup, el
Santpedor, que avui ha visitat el Casinet amb un equip sòlid i compacte. El
resultat de 4-6 reflecteix el que ha passat avui als taulers, tot i que veient les
dues alineacions no era descabellat pensar en una victòria nostra: sense la
calculadora a la mà, puc afirmar que la mitjana d’elos era quasi idèntica.
Avui el Catalunya B presentava l’alineació més forta de la temporada, sense
jugadors cridats a cobrir forats a l’equip A ni baixes per altres motius. Però els
primers taulers fa setmanes que no estan fins, i aquí és on se’ns ha escapat el
matx. El Santpedor, un dels clàssics més clàssics de la Segona catalana, era
lleugerament superior per davant, mentre que els nostres ho eren per darrere.
Però el 0-4 que ens han infringit a les quatre primeres taules ha estat definitiu.
No podem encendre encara la senyal d’alarma, perquè el punt que manca per la
permanència és a l’abast, però sí que podem afirmar que els deures encara no
estan fets. I mentre no ho estiguin, el propi equip es complicarà la vida havent-
se de desplaçar amb efectius suficients per puntuar, i complicarà també la dels
filials que necessitaran no ser debilitats.
No tot és negre per a aquest equip. Pedro Serrano segueix en ratxa, com a
pitxitxi del club (versió jugadors de +2000): avui ha tornat a guanyar, i també
ho han fet els juvenils Marc Juan i Magí Bernat, tota una garantia allà on juguin.
La setmana que ve, un altre match ball, en aquest cas a Badia. Si no el
superem, ja podrem començar a usar altres expressions estil “caixa o faixa”.

El Catalunya C encén el senyal d’alarma
El tercer equip sí que ho té complicat per assolir la salvació. Amb dos punts de
sis, ja és penúltim al seu grup de Preferent, i per tant en posició de descens. La
derrota de la setmana passada a casa del Peona i Peó fa quasi necessari puntuar
contra algun equip teòricament superior. Avui tenia una opció contra l’Agustí,
però novament ha cedit per 4-6.
El primer equip de l’Agustí s’ha anat reforçant any rere any, i és una barreja dels
seus jugadors històrics (com Cabot o Viñas Serrano), i incorporacions de gent
ben diversa, la majoria força veterans (Severri, Ritter, Colom o l’expresident
Ayza). Amb superioritat teòrica, els nostres han cedit també per 4-6 (el resultat maleït d’avui). Les baixes dels habituals Albert Pascual i Jose Garcia han castigat les opcions dels nostres, que hauran de buscar una proesa o bé resar perquè els
descensos compensats de Segona els donin un cop de mà.

El Catalunya D se suma a la jornada negra
Les poques absències dels equips de dalt (han fallat 3 dels 30 habituals, que és
molt poc) donaven esperances a l’equip D, que ha pogut muntar un equip
suficientment fort per a la categoria, pensant sobretot que s’enfrontava amb un
rival directe per la permanència: el Colón C, que a més era el cuer del grup.
Però els de Poblenou han vingut un xic més reforçats que altres dies, sabent
també que potser era el seu darrer tren. Al davant, amb gent experimentada de
1900 i darrere amb nois joves sense gaire elo però que alguns tenim força vistos
dels campionats d’edats, per tant que estan força rodats.
I amb aquesta barreja, els nostres no han pogut sortir de la dinàmica derrotista
(4 derrotes seguides) i, caient per 3-5, se situen també prop de la cua de la
classificació. Caldrà puntuar una o dues vegades per intentar sortir-ne.
Destaquem la primera victòria a la Lliga de Marc Torres Janer. Ja havia jugat i
guanyat fa anys en algun equip de 4 jugadors, però ho feia ocasionalment i
cuita-corrents per anar a la feina. Ara el tenim disponible i ho està agafant amb
ganes.

Catalunya E: el dia més plàcid
Abans de les 11h, el nostre equip A ja havia sentenciat el matx, contra un dèbil
Badalona que ha vingut amb un equip molt jove i un jugador menys. Amb
barreja de veterans (Ayllón o Coll) i joves (Carbajal i Nitai Benavides), els
nostres han deixat el rival en blanc (6-0) i han certificat la permanència, no
matemàtica, però sí virtual. Almenys, a partir d’ara la famosa “manta de
l’Ayllón” haurà de mirar de tapar altres forats.
Només hi ha un equip amb alguna opció d’ascens, i aquest és l’equip F, que avui
ha guanyat el jove equip del Gran Penya C per 3-1. Les victòries de Juli Bernat,
Màxima Pérez (novament, una partida soferta i lluitada) i Ricard Rovira, posen
els nostres rumb a la recerca del liderat. La setmana que ve sumaran 4 punts
per rival vacant, i això encara els pot acostar més a l’espera d’un matx que pot
ser decisiu contra el líder Peona i Peó G.
Avui el nostre equip de joves, el G, ha tingut també vacant, i si bé
matemàticament tenen alguna opció d’anar cap amunt, ja dependria de
caramboles i golejades poc probables.

Portem dues jornades negatives pel que fa a resultats. Tan negatives com que
els equips A, B, C i D sumen 8 derrotes en les dues últimes rondes i filtregen
amb la cua de la classificació. Ens havíem de fer forts a casa, però no ha pogut
ser: tot i la presència de la gran majoria de jugadors disponibles, la derrota s’ha
instal·lat entre els equips. Però els jugadors persisteixen i segueixen motivats en
els reptes, per difícils que juguin. Ara toca, per tant, pescar en camp contrari.

Jordi Morcillo

Amb el cor, aquest cop, només encongit
Catalunya F 3 – 1 Gran Penya C

Avui encara tenim el cor encongit i volem dedicar les victòries i la bona posició del Catalunya F a la lliga a la nostra companya Núria Castellvell. Sí, perquè l’equip F podria guanyar el grup X de la tercera territorial de Barcelona. Les properes tres rondes, les que resten, seran d’infart: la setena, quatre punts que cauran del cel,
gràcies a l’equip vacant i a esperar que el Cornellà E i el Peona i Peó G puntuïn poc, fa lleig dir-ho, però les coses són com són; la vuitena, cal, a casa, fer un bon resultat contra el PiP G i esperar que el Cornellà E afluixi una miqueta, que van forts –Ateneu! Lourdes! Ajudeu-nos!- i, finalment, la novena jugarem contra el
Viladecans Cavall Blanc i cal fer-ne tres de totes totes –cal recordar que de vegades juguen amb un dos mil i escaig al primer tauler, fa respecte. Ni il·lusions inflades, ni tremolors, cal jugar i jugar bé, jugar i puntuar.
Endavant F!
I ara les partides. Seré breu. El Juli, al primer tauler, ha guanyat amb claredat i contundència en una hora i quaranta minuts. El més destacat de la partida és el fet que ha jugat sense fer cap llufa, ha controlat molt bé en tot moment, cap aventura ni pífia, bon càlcul i mesura han permès conservar l’avantatge sense cap muntanya russa. Tot plegat és un bon senyal, no només bon joc puntual, també bon joc constant, més ben dit, joc eficaç i eficient fins a la victòria, així és com es guanyen les mal anomenades partides guanyades. El Ricardo, al quart,
ha sentenciat també força ràpid. Dos zero! Però l’Arnau, malgrat els esforços, no ha pogut superar les pífies del principi de la partida, no era el seu dia, a tots ens passa algun cop. I finalment la Màxima, que ens ha fet patir moltíssim, jo he hagut de marxar, però finalment ha guanyat. Gràcies Màxima! El teu punt ens ha permet respirar més tranquils i conservar la il·lusió per intentar gunyar la lliga. Com ja hem dit, les tres properes rondes: suor, te i cafè, corredisses fins al bany i di déu vol, sopar del club amb coets de tercera territorial.
Disculpeu, disculpeu, ara sí que faré una cosa ben lletja: en porto cinc de cinc! Soc el pitxitxi d’elo inferior a 2000 del Club. Quina il·lusió! Si guanyo, serà el primer cop que guanyo res per mèrits esportius dins les competicions d’escacs –i ves a saber si l’última, cal aprofitar. Mama, por! Ai, ui, uf! Apa, com estic!

Juli Bernat

Ronda 5: Desinflats

El Catalunya va patir ahir la tercera derrota de la temporada, en la seva visita a
un rival directe en la lluita per la permanència, el Gerunda. El resultat de 7-3 fa
que els gironins ens superin en la classificació i, malgrat que no ens deixi en
situació crítica si mirem les opcions de permanència, sí que a partir d’ara els
enfrontaments que solem qualificar com “de la nostra lliga” seran decisius.
L’expedició del Catalunya es va prendre molt seriosament el matx, desplaçant-
se tranquil·lament al matí per dinar aviat a Girona, i així evitar presses i
imprevistos. No obstant, divendres ja vam tenir-ne un: es confirmava la baixa
de David Vigo, que portava uns dies “tocat”, i d’aquesta manera donàvem
entrada, novament, a Marc Petit.
Després d’una breu visita pel casc antic de Girona, on vam dinar però la pluja no
ens va permetre fer gaire més, ens vam arribar al Centre Cívic Pla de Palau, on
els amfitrions ens vam rebre amb la seva habitual amabilitat (per exemple,
donaven una ampolleta d’aigua a tots els jugadors). Al bar del costat, ja vam
veure que ells es prenien també el matx com una final: alineaven, per primer
cop, al seu segon GM, Eric Prie. Segurament aquesta és la diferència entre
nosaltres i la majoria de rivals de nostra Lliga: ells tenen titulats a la recambra,
mentre que nosaltres només podem optimitzar detalls com el descans o la
previsió: no és el mateix.
Malgrat la diferència final en el marcador, el matx va estar lluitat. No vam tenir
opcions de guanyar gaires partides (només vam guanyar la de Saez), però sí
que en diversos moments vam remuntar o posar en complicacions algunes de
les que estaven en desavantatge. Una mostra d’això és que fins les 19,30h totes
estaven vives; i fins les 20h no van començar a acabar. Les derrotes per davant
(Herminio vs Alvar Alonso i Canal vs Prie) i per darrere (Petit vs Parramon i
servidor vs Carrasco) van decantar el matx, si bé van ser aquestes partides que
mencionava que vam tenir les nostres opcions. Entremig de les derrotes, un
atac encertat de Saez i les taules de Rubén, Felipe i Dalo ens van donar vida fins
ben bé les 4 hores de joc.
Capítol a part per les taules de Dalo amb el gironí Daniel Molina. Després d’una
reclamació correcta de taules per repetició (Dalo anotant la jugada sense fer-la,
en el seu temps), va caldre reconstrucció de jugades i intervenció dels dos
delegats. I tot i així, el seu jugador no ho veia clar: argumentava que la
repetició de posició no era consecutiva, cosa que el reglament no diu res d’això.
Per sort, els dos delegats (Valle i jo, ambdós amb titulació arbitral), el vam fer
entrar en raó. Dues reflexions: els jugadors amb un elo notable, que
segurament han dedicat moltes hores a assolir aquest nivell, haurien de tenir
clar aquests aspectes reglamentaris. I, segona, la no presència d’un àrbitre en
una competició d’aquest nivell segueix sent, en opinió meva, una taca negra en
una Lliga que volem que faci patxoca.
Amb el marcador sentenciat, es va confirmar una altra derrota, la de Jordi
Amigó, i unes taules de Sergio Ballesteros en una final que havia tingut bona
pinta amb el sempre entranyable Jaume Mundet.

El resultat advers d’ahir ens posa, per si hi havia algun dubte, rumb directe al
grup de la permanència. Abans, caldrà jugar amb dos rivals que aniran al grup
de dalt, Sant Andreu i Barberà, on tenim escasses opcions de puntuar.
L’equip es desinfla pel que fa a classificació, però no en esperit de lluita. Dels
onze matxos de la Lliga, a ben segur en podem lluitar 6 ó 7 amb opcions de
puntuar, però segurament ho fem amb menys opcions que la resta. La sensació
és que ells, tant en el nostre grup com en l’altre, tenen aquests jugadors en la
recambra reservats per a les ocasions especials, mentre que a nosaltres ens
queda la bona voluntat i l’aportació esforçada dels titulars del nostre equip B.

El récord de David Vigo
Ahir el nostre president-jugador va causar baixa després d’uns dies amb febre i
malestar general. Dit així, sembla un contratemps anecdòtic (n’hem tingut uns
quants així en tots els equips enguany), però si ens remuntem a la darrera
vegada que en David es va perdre un encontre de Lliga, hem d’anar al 2004-05,
quan no va poder jugar un encontre, llavors ho feia per l’Escola d’Escacs de
Barcelona, també pel mateix motiu.
Ha plogut molt des d’aquella data, però en totes les rondes en què Vigo ha
pogut ser alineat, ho ha estat: fase regular, playoff d’ascens, de descens i de
títol. I, anteriorment, des que es va federar el 1989 fins el citat 2004-05,
tampoc havia faltat a cap ronda. En resum: 29 anys i 2 baixes.
És molt difícil tenir estadístiques en aquest sentit: per descomptat, al Catalunya
no hi ha cap jugador que hagi jugat el 100% de partides durant 14 anys. I als
escacs catalans? Potser hi ha algú, però sigui com sigui és una dada
impressionant. Tant de bo la propera ratxa sigui tan llarga o més.

Els filials se sumen a la desfeta
No era una jornada propícia per a treure gaires resultats positius: la desfeta
entrava en els plans mirant la força dels nostres rivals als equips B, C i D,
mentre que els de Tercera Categoria sempre són incerts i no valen els
pronòstics. Però costa recordar una ronda on no haguem guanyat cap dels
matxos en joc: l’únic que ha sumat ha estat l’equip E, involuntàriament, perquè
tenia “Vacant”. Per tant, no ho podem comptar com a victòria.
El Catalunya B visitava el local del Sant Andreu B, el filial més compacte que hi
ha a la Lliga, en opinió meva. Segurament hi ha algun altre amb més força
teòrica (tipus Sabadell B), però cap porta una alineació tan compacta amb tanta
freqüència. La derrota dels nostres ha estat digna (6-4), molt més que en la
nostra darrera visita (estrepitosa per 8-2), i fa pensar que malgrat no sumar, la
dinàmica de l’equip és positiva i de moment no cal pensar en una debacle. Hi ha
arguments per sumar el punt que falta per, amb 4 punts, evitar la fatídica
vuitena plaça. Com a anècdota, avui al tauler 9 jugava Marc Torres i al tauler 10
també, defensant el mateix equip. No era una simultània ni una alineació
indeguda, simplement jugava Marc Torres Julián (habitual del B) i Marc Torres
Janer, que ha basculat entre el D i l’E, però com que és un jugador rodat hem
cregut interessant fer-lo saltar cap amunt.

El nostre agraïment al Sant Andreu, especialment al Dani Travesset per habilitar
la sala, ja que la seva habitual no era accessible a gent amb discapacitat.
M’expliquen els companys que han estat molt atents i curosos amb els detalls.
En definitiva, un senyor club dins i fora dels taulers.
De tots els filials, segurament la derrota més preocupant és la del Catalunya C,
en un matx a priori bastant igualat contra el Peona i Peó C, que s’ha reforçat per
l’ocasió. No tant pel marcador (6-4) ni per la classificació (amb 2 punts, encara
fora del descens), sinó per les sensacions (em comentava el delegat Patxi
Molinas que algunes derrotes eren clarament evitables). I també pel calendari:
els “cocos” del grup encara s’han de creuar en el nostre camí i no tenim plantilla
per fer grans reforços cap avall. Han de ser ells, per tant, els habituals, qui es
guanyin el dret de continuar a la sempre exigent Preferent, la categoria més
baixa de 10 taulers.

On sí que teníem escasses opcions era en l’habitualment debilitat equip D, que
tot i la vacant de l’E no ha pogut fer maniobres per optimitzar els jugadors
disponibles. En la seva visita al Congrés B han caigut per un clar 6-2, contra un
equip que ha passat molts anys a Preferent i ara és ferm candidat a tornar-hi.
Sort que l’equip F ha salvat l’honor amb mig punt a casa del Cornellà E (2-2).
Amb una alineació inèdita, amb la presència de Miguel i Marc Ayllón. Ells dos,
pare i fill, han fet els punts que eviten el rosco general. El Catalunya F, ara ja
únic equip del club invicte, va sumant i encara veu el liderat del grup a no gaire
distància.
Finalment, derrota també dels joves del Catalunya G a la Vila Olímpica, contra el
seu B, per 3-1. Arnau Lana ha fet l’únic punt per incompareixença, i els seus
companys no han pogut superar els seus rivals més experimentats.
La setmana vinent tots els equips tornen a casa, i hem de fer que el Casinet
sigui un fortí: ho necessitem. Mentrestant, cal aprendre de les derrotes, formen
part de l’esport i també quan arriben de forma general i contundent.

Jordi Morcillo

Ronda 4: Retorn a la realitat

Després d’un inici de Lliga esperançador, amb tres resultats de diferent signe,
però marcadors en tot moment de “sí, es pot”, ahir el Mollet ens va recordar on
hem de ser, amb una contundent victòria (2-8), la més àmplia que hem rebut
des del 2013 i també la més àmplia encaixada en quinze matxos a la màxima
categoria.
No obstant, el marcador es pot entendre com a lògic i previsible, tenint en
compte les circumstàncies d’un i altre equip. El Mollet va venir “amb tot”,
almenys en els primers 8 taulers, amb tal potencial que va haver de deixar un
dels seus titulats sense jugar, el GM David Arenas, que igualment va venir al
Casinet a seguir el matx, en una mostra de la bona pinya que creen com a
equip.
Per part nostra, les baixes ja sabudes dels números 1,3 i 5 (Herminio, Amigó i
Pau Juan), i havent de tancar l’equip amb tres jugadors del B, van eixamplar
encara més les diferències d’elo en la majoria de taulers. A excepció dels dos
darrers, totes eren de 100, 150 i fins i tot de 200 o més punts. I per si no fos
poc, als nostres jugadors no se’ls va veure tan frescos com dies enrere. Amb
aquests ingredients, els punts van anar caient de la banda rival a partir de les
19h.
Quan el marcador ja assenyalava un insalvable 0-4 (derrotes meves, de Rubén
Martín, Saez i Felipe Vera), només vam poder maquillar el marcador amb
algunes taules, sumades a les derrotes més dignes (perquè van obtenir
posicions prometedores) de Dalo i Ballesteros. Bon comportament al darrere de
Marc Petit i Blas Rodríguez, qui ahir debutava a Divisió d’Honor de forma
merescuda: dos empats contra jugadors que no els superaven en elo, però que
sovint han demostrat que poden jugar amb solvència en aquestes posicions.
Les altres dues taules que vam “pescar” almenys afegeixen un punt dolç a la
contundent derrota. Al primer tauler, on Canal hi jugava per primer cop a la
màxima categoria, s’hi asseia per als visitants Alan Pichot, jove GM amb 19 anys
i 2552 FIDE. El nostre jugador va fer una partida molt seriosa fins a arribar un
final de peces menor actiu on va trobar la repetició de jugades: mig puntet de
nivell que aniran molt bé al nostre bregador número 2. I molta estona més tard,
amb més de 100 jugades, David Vigo defensava encertadament un final amb
qualitat de menys (que havia sacrificat potser innecessàriament en una posició
amb opcions de tenir avantatge), assolint esquemes de fortalesa que el seu
rival, el MF Montilla, va intentar enredar sense èxit. El president-jugador del
Catalunya es manté, amb quatre taules, com a únic invicte dels jugadors que
han estat alineats totes quatre rondes (avui han perdut aquesta condició Felipe
Vera, Alex Saez i un servidor).
Si la setmana passada la classificació es comprimia per la cua, aquesta ho ha fet
encara més. Veient el calendari, i que encara hem de jugar contra els dos
primers, el proper matx contra el Gerunda, a qui podem considerar “de la nostra
Lliga”, esdevé clau. No per evitar caure al grup del descens, ja que aquesta
empresa sembla inevitable, sinó per sumar el coixí que alguns rivals de l’altre
grup no estan assolint. La Lliga és llarga, som vius, i si havíem de tenir un dia espès i amb baixes, millor que aquest fos contra un dels equips que, jugant al
100% nosaltres, ens hauria guanyat també amb tota probabilitat.
En tot moment va regnar el bon ambient, cordialitat i esportivitat entre les dues
formacions. Mostra d’això va ser el tret de sortida de la ronda, on el seu capità,
l’incombustible Ramon Caro, va desitjar-nos un “espero que us salveu”. Va ser
impossible, veient l’equipàs que havien portat, evitar que el moment fos també
còmic i s’escapessin rialles. Estic segur que ho va dir de tot cor, i per tant
desitgem també tots els èxits a aquest Mollet, que durant uns pocs anys va tenir
una trajectòria similar a la nostra, però que ahir va constatar en quin esglaó
està cadascun.

Catalunya B: Pedro i 9 més segueixen trencant travesses
I ja van quatre. Quatre setmanes en què no sortim com a favorits, o bé tenim
matxos molt coll amunt, però aconseguim sumar en aquest igualat i incert grup
de Segona Divisió.
En un grup d’escacs a les xarxes socials, la travessa del matx Catalunya B –
Cardona ens donava menys d’un 25% de possibilitats de puntuar, cosa que
d’entrada sorprèn perquè ni per classificació ni per alineació teòrica el Cardona
és gaire superior a nosaltres. És el típic matx d’equip A de poble, amb davantera
forta i descens d’elo al darrere, contra equip B de club de Barcelona, amb elo
compacte i superioritat al darrere. Tenint en compte les baixes arrossegades per
l’equip A i les pròpies del B, sí que els del Bages partien amb lleuger avantatge,
però no el que reflectia l’enquesta. En aquest sentit, la victòria mínima per 5,5-
4,5 ens dóna dret a dir que hem tancat algunes boques.
El Cardona, ja sense la fusió del Súria dels darrers anys, segueix basant el seu
potencial en els quatre germans Jané Besora, jugadors en la vintena d’anys i un
elo respectable sempre entre 2050 i 2300. Segurament són el grup de quatre
germans amb un elo mitjà més fort de Catalunya, potser només superats pels
Hernando.
El matx ha començat amb retard dels visitants: fins que no eren cinc jugadors ja
havien consumit deu minuts i el darrer en arribar, el segon tauler (un dels
quatre germans) ho ha fet a les 10.23h, a set minuts de la pèrdua per
incompareixença. Això no li ha impedit jugar ràpid i quedar millor que Baeza fins
a anotar-se el punt.
El resum de l’encontre ha estat un frec a frec per veure qui rascava més punts
en la part on era inferior en elo, si ells per darrere o nosaltres per davant. I per
mig puntet, nosaltres hem tret 2 de 5 a la davantera: triomfs de Pedro Serrano i
Alejandro Calderón (avui sí puntual i inspirat). I ells només han fet 1,5 de 5 als
taulers del final, amb les nostres victòries de Jorge Rodríguez i Marc Torres
Julián. Però avui qui s’emporta el mèrit de la victòria és el delegat
circumstancial, membre de la junta i etern jugador del club Pedro Serrano. Tot i
que duia anys perdent un xic de pistonada i alguns puntets d’elo cada
temporada, aquest 2018 s’està demostrant com un dels jugadors més inspirats,
amb una performance propera a la norma de MC. Avui, amb el matx empatat i
pocs segons al rellotge, ha tingut la suficient sang freda per trobar un atac de mat en una posició de doble fil. Un remat que, vist al diari o en un ordinador,
sembla senzill, però que després de quasi 4h de partida i amb la tensió del
matx, fàcilment es pot obviar.
Els 3 punts a la classificació donen, ara sí, un coixí per jugar amb més
tranquil·litat, ara que venen matxos realment durs. La setmana que ve contra el
Sant Andreu B, serà el primer d’ells. El rival és dels filials més durs de Catalunya
i, en opinió meva, el favorit en aquest grup, per les seves alineacions compactes
i fortes alhora.
La dinàmica és molt bona, però farem bé en no oblidar la trencadissa del 2016:
aquest 3 de 4 no és el millor inici del B a la Segona Divisió. Ho va ser llavors,
amb 3,5/4, però l’equip va ser incapaç de sumar mig punt en sis rondes. Per
tant, a fer més colzes fins a buscar el punt que cal per seguir on hem de ser, a
Segona.

El Catalunya C, victòria ajustada i necessària
El segon equip del Mollet visitava també el Casinet, com ho va fer ahir el primer
i també avui el seu C. I una mica més i també li amarga la festa al nostre
Catalunya C. A diferència del seu equip A, avui el Mollet B venia amb força
baixes, i això ens donava força opcions (un equip proper al titular ens ho hagués
posat molt difícil).
Finalment, la nostra alineació més compacta ens ha donat cert avantatge als
taulers de darrere, amb la contribució decisiva del sempre solvent Pepe Angulo
(avui al tauler 2), que ha guanyat a una MF femenina.
El resultat final, 5,5-4,5, indica que el Catalunya C no va gens sobrat, en part a
causa de les baixes dels de dalt, però és una victòria absolutament necessària
tenint en compte que encara ha de jugar amb els candidats reals a l’ascens,
equips A armats fins les dents.
Igual que ahir en el matx de la màxima categoria, agraïm l’esportivitat i
cordialitat dels molletans, personificats en la figura del seu president Ramon
Caro. Dic això perquè avui sembla ser que alguns dels rellotges no estaven ben
programats i no marcaven l’increment, però el tema s’ha arreglat amb bona
predisposició. De la seixantena llarga de jugadors que estem alineant a la Lliga,
només una minoria molt minsa saben programar els rellotges, i això n’augmenta
el marge d’error. Però, vaja, aquesta és una roba que haurem de rentar a casa.

Catalunya D: millor cara sense premi. El rejovenit E empata
El Catalunya D, mermat també per les baixes de dalt, però aquesta setmana no
especialment debilitat per la “manta” de l’Ayllón, ha tingut bones opcions en el
seu matx contra l’Esplugues, un equip habitual de Preferent que, ara vingut a
menys, juga a Primera Territorial amb una bona davantera i uns darrers taulers
més dèbils. La derrota per la mínima (4,5-3,5) segueix indicant el camí a seguir
per als nostres: permanència o permanència.

Per la seva banda, el Catalunya E ha rejovenit diverses dècades la seva mitjana
d’edat, tancant amb tres jugadors subs: Sergi Carbajal (17), Joan Valeriano (13)
i Nitai Benavides (12). I no només ha suposat per ells una oportunitat de
destacar, sinó que a més han reeixit aportant 2,5 punts dels 3 necessaris per
l’empat a 3. El rival, un altre Mollet, el C.
El balanç global d’aquest triple enfrontament és d’una derrota, un empat i una
victòria, si bé ells ens guanyen per “goal average”. Cal dir, però, que si el seu
equip A ens dóna mil voltes, els nostres filials correlatius estan força més amunt
que els seus.
Tornant a l’empat de l’equip E, destaquem la bona ratxa que continua del Sergi
Carbajal (nova victòria), la seriosa partida de Joan Valeriano (també triomf), i
les taules sofertes de Nitai Benavides, en una partida d’atacs oposats, en què el
nostre sub-12 no se sol sentir incòmode. L’equip suma 1,5 i mig, que seran 2,5
la setmana vinent en jugar contra el balsàmic “vacant” (que dóna punts i permet
donar descans i rotar jugadors còmodament).
Per cert, fem un petit parèntesi per celebrar l’èxit del Nitai al Campionat de
Barcelona sub-12, assolint la quarta posició (empatat amb el segon), i plaça per
a la final catalana de la categoria. Feia quasi una dècada que cap jugador del
club no aconseguia plaça directa a sub-12. Una bona senyal. I menció especial
per a l’Arnau Lana, el seu rival divendres en la partida decisiva, que s’ha quedat
a les portes, però que per la seva joventut (10 anys acabats de fer) podem
augurar que ens donarà grans alegries.

 
Catalunya F: sempre sumant
Un dia són 2, un altre 3, un altre 2,5, però sempre sumant, l’equip F no perd de
vista la part alta de la classificació, amb petites rotacions a la seva formació.
Avui rebia l’equip C de l’Ateneu Barcelonès, entitat que està revitalitzant la seva
secció d’escacs a tots els nivells: social, organitzatiu i competitiu. I part de culpa
la té la nostra sòcia Lourdes Porta, que ara juga amb ells. Avui ens ha visitat,
tot i que no formava part de la seva alineació, ha saludat a una bona colla
d’amics que té el club i s’ha dedicat a fer un grapat de bones fotos, de les qual
segur en sortirà un bon reportatge.
Pel que fa al matx, avui victòria mínima per 2,5-1,5, amb triomfs de Juli Bernat i
Ricard Rovira i taules de Màxima Pérez. L’anècdota del dia l’ha protagonitzat en
Rovira, que a les 9,40 em telefona (“s’ha adormit, penso jo”). I no, ha estat ben
puntual, però resulta que s’havia presentat al local de l’Ateneu Barcelonès. Això
no ha estat impediment per afanyar-se a agafar el metro, cinc parades ràpides i
a les 10 i poc ja era assegut al seu tauler per donar el punt de la victòria a
l’equip.

 
El Catalunya G segueix en ratxa
Els joves del setè equip han tornat a guanyar fent el complet (4-0) a un altre
equip de nanos de la seva edat, el Sant Josep D. Repetien a l’equip, dels qui van
guanyar al Masnou, Adrià Vila, Sergi Rodríguez i Andrei Vasilev, que avui sí ha
pogut guanyar jugant. El quart punt l’ha posat Víctor Hidalgo, que tot i tenir sempre avantatge, ha estat qui ha hagut de suar més. A poc més de les 11, el
resultat estava signat i catapulta els nostres a una digna quarta posició, encara
lluny – a 5 punts- del sòlid líder Amistat de Premià B.
La setmana vinent desplaçament de tots els equips (excepte el mencionat E, que
descansa), si bé només l’A surt de la “zona metro”. Hem tingut sort en aquest
aspecte, que sempre facilita poder alinear els jugadors i que no posin pegues. Ja
haurem passat l’equador de la Lliga dels diumenges, i podrem valorar si estem
més a prop o més lluny dels objectius. De moment, l’inici ha estat optimista,
però cal encara remar molt.

Jordi Morcillo

Amb el cor dividit i encongit

Catalunya F 2½ – 1½ Ateneu Barcelonès C

Sí, nois, sí: amb el cor dividit. Per què? Per tot i més. Faré la llista. Primer: fa vint-i- cinc anys que sóc soci de la venerable, històrica, actívissima i moderníssima institució coneguda com a Ateneu Barcelonès; lloc de mil records, de llargues jornades d’estudi durant la meva època d’universitari, de conferències interessantíssimes i apassionants, de trobades amb coneguts i saludats –com l’encantador i amable amic Joaquím Carbó, com el recte catalanòfil Ko Tazawa, com el lluitador Santiago Vilanova i mil noms més amb els quals seré injust
perquè no els esmentaré. Segon: l’actual ponent de la secció d’escacs de l’Ateneu Barcelonès és la nostra sòcia Lourdes Porta; mil petons, Lourdes; fins i tot li he deixat fer-me fotos –una de les coses que generalment combato a tota ultrança, a tot arreu te’n fan, quin fàstic, quina dèria, quina violació constant de l’anonimat, però he fet una excepció perquè he considerat que era una amiga il·lusionada davant l’esdeveniment, l’entenc perfectament, a mi m’ha passat el mateix! Tercer: quants matins, quantes tardes al jardí amb el petit estany, amb la meva canalla, amb els amics, assaborint un te entre les palmeres, amb el soroll sedant del rajolí d’aigua. Quart: el tercer tauler de l’Ateneu Barcelonès era el Jordi Calvet, un amic, escaquista i ateneista, manta vegades, a més, compartim el tren quan tornem d’un obert o ens hi trobem casualment durant la Lliga, ell viu a Sant Feliu i jo, a Vilafranca, manta vegades xerrem al tren o qualsevol altre lloc, el Jordi, a més, és un cavaller, un exemple que algun dia hauré de seguir quan em faci gran, de moment m’estimo més la vida de trapella incendiari. I cinquè i últim motiu, malgrat que en podria escriure mil més: si mai em claven una puntada de peu
per trapella incendiari del club on jugo, ja sé on hauré d’anar a petar amb els meus ossos si vull seguir jugant a escacs, l’Ateneu serà, si no hi ha més remei, el meu últim redós escaquístic, des d’on la barca lliscarà plàcida.
I ara les partides i les incidències. Comencen! On és el Ricardo? Apa! S’ha confós! Ha anat fins a l’Ateneu Barcelonès! Ricardo, que juguem a casa! Però el jugador pròdig n’ha tornat una mica més de mitja hora més tard de l’hora d’inici de les partides. I ha guanyat! El senyor Jordi Banuls prou que s’haurà quedat sorprès que amb un dèficit de temps tan significatiu el Ricardo hagi guanyat. Doncs ja ho saps company, torna-ho a fer tants cops com vulguis si les has de guanyar totes, ens faràs patir primer i després xalar –ha fet 22.50 punts d’elo!
Quart tauler i punt cap a casa. El Lluís Villalonga ha perdut al tercer tauler contra el meu amic Jordi Calvet, vaja, un punt cap a l’altra casa, l’Ateneu Etern. La Màxima ha fet taules, la nostra dama i el senyor Soriano han arribat a un final de taules teòriques i han plegat, no cal patir més, no cal remenar sense solta ni volta el tauler.
Finalment el trapella del Juli Bernat ha guanyat. El primer tauler ha acabat l’últim. El Juli ha fet una bona obertura, ha obtingut una posició amb avantatge, aleshores el senyor Namay ha fet tot de jugades valentes i el Juli ha comès un error força gros al moviment divuit, ha mogut la torre que no tocava, havia d’enrocar, i mira que ho havia vist, però la tensió ha mogut la mà i no pas la intel·ligència. Malgrat tot ha aguantat el xàfec i el senyor Namay ha arriscat massa i el Juli ha amenaçat manta vegades la dama adversària i, malgrat dur tres
peons de menys, la posició era tan favorable als seus interessos que ha aconseguit recuperar peons i, a més, ha trobat una combinació al moviment trenta-cinc que guanyava en vuit moviments de manera imparable, tot plegat incloïa un sacrifici de torre, preciós, encara que cal dir que el senyor Namay d’aquí no gaire clavarà
unes jugades de vertigen: és un gran tàctic i no li tremola la mà davant el risc i només ha fet que començar a jugar com a federat. Endavant ateneista! Adéu amics, adéu Lourdes, adéu Jordi Calvet! Fins la pròxima. Als companys de club i equip: fins a la propera setmana.

Juli Bernat

Ronda 3: Petroli contra les adversitats

El Catalunya va assolir ahir un empat en la sempre difícil visita a Cerdanyola del
Vallès. Un empat que, vistes les circumstàncies i el seu desenvolupament,
mereix tota mena d’adjectius: sorprenent, inesperat, balsàmic, daurat, meritori i
– segons com es miri- curt.
Això de presentar les alineacions de l’1 al 10, que va ser habitual en els nostres
dos ascensos a Divisió d’Honor (ho vam fer un 80% de rondes el 2014 i 17), ja
sembla cosa del passat, almenys fins ara. El jugador “tipus” del Catalunya s’ha
fet gran, té família i/o una agenda més plena, i això fa que costi alinear l’equip
dit “de gala”. Ahir tancaven l’equip tres jugadors del B, deixant força debilitada
la zona mitja: i per més INRI, el Cerdanyola presentava el seu millor equip
possible, sense fissures: de l’1 al 10, amb una alineació contrastada per a la
categoria: jugadors titulats professionals al davant, forts MC i MF a la resta de
taulers i tancant amb més de 2200 al número 10.
Per part nostra, Xavi Serrano tornava a l’equip A, on va ser “pitxitxi” en
l’anterior estada a la màxima categoria, i debutava Marc Petit a Divisió d’Honor.
El jove guanyador del grup B de Sants ja havia jugat alguna partida a l’equip A,
però eren matxos de finals catalanes sense transcendència a la classificació.
Aquesta vegada no hi va haver taules en poca estona, però sí un parell en no
massa jugades (Escandell – Vera i Djuric – Amigó). La duresa de les partides, la
meva també, no em va permetre seguir gaire el seu desenvolupament, però els
companys em van comentar que aquests 5 punts finals podien haver estat més
(clar que agafant les partides en moments concrets, no en el seu conjunt). Dues
taules més sofertes, les de Vigo amb Castellet i les meves vers Valencia (on vaig
estar inferior quasi sempre, però al final podia haver trobat el triomf), no
aclarien el marcador (2-2), tot i que teníem bones posicions a les partides dels
estrenats Serrano i Marc Petit. Després de la seva habitual lluita, Canal cedia
contra el duríssim Antonio Gual. Aquest any li toca al bo d’en Canal la duresa de
jugar a un tauler tan exigent com el segon, però la seva tasca com a jugador
d’equip és impagable, perquè si els de baix puntuem és també perquè ell és allà
rebent cops.
Amb un advers 3-2, Dalo comença a millorar la seva activa posició fins a trenar
un atac de peces majors contra el rei del MI René Alonso. El jugador del
Cerdanyola, en posició perduda, abandona sense donar la mà, recollint peces i
trastos de mala i sorollosa manera. Tothom pot tenir un mal moment, però no
és un gest digne d’algú qui s’encarrega de la formació de tants joves escaquistes
(i que ho fa amb gran encert, tot sigui dit). Les esperances de guanyar el matx
es van esfumar quan Xavi Serrano, altre cop apurat de temps, cedia contra
Oliva. 4-3, però de les partides restants, Herminio estava inferior, Alex Saez en
posició incerta i Marc Petit amb un final quasi guanyador però que no acabava
de determinar. Només quedava encomanar-nos a trencar el pronòstic d’alguna
de les partides per esgarrapar un empat.
En poc temps, Herminio havia d’abandonar contra el GM Guerra, un fort jugador
que potser en poc temps el veiem al club dels 2600; i alhora Marc Petit feia bo,
tot i algun ensurt, el seu final contra Roger Garcia, un jugador amb excel·lent
palmarès com a “sub” i que ara, ja a la vintena, sembla que duia un temps

inactiu. Amb 5-4 al marcador, Saez rebia instruccions de no acceptar taules: i
sense cap queixa, va dedicar tots els esforços a millorar la posició contra el fort
MC Llàtzer Bru, també un dels “subs” catalans més llorejats de la darrera
dècada. Després de simplificar la posició, va obtenir un final de torre i cavall per
banda, amb peó passat, i peces més actives. Combinant aquests elements va
aconseguir el triomf, tot i que sembla que en el moment de l’abandó el jugador
del Cerdanyola només està inferior, no pas perdut.
Tot i que els “veterans” de l’equip (això vol dir de 30 en amunt) estan responent
bé, avui el protagonisme és per als tres més joves de l’equip, que han fet els
tres punts sencers. Salva Dalo (22), Alex Saez (21) i Marc Petit (23) han donat
aire a l’equip. Aplaudim especialment la progressió segura i constant, sense
grans estridències, del Marc Petit. És amb nosaltres des que era benjamí, ha
passat per tots els equips imaginables, i ara ja és capità habitual del B i
comença entrar a l’equip A. No va ser mai un destacat jugador de la seva
generació a nivell català (una generació ben dura, cal dir-ho), però amb
paciència ha anat escalant, tenint èxits individuals i –ara també- contribucions
decisives a la Lliga. Ho celebrem!
Un 5-5 que en aquell moment ens sabia a glòria, però com que aquest any ens
sentim optimistes amb el bon paper ronda a ronda, alguns lamentàvem les
bones posicions desaprofitades. Tenint en compte que tots els equips han anat
puntuant, la cua de la classificació s’ha comprimit, i això encareix els punts que
calen per mantenir-se. Però, altre cop agafant l’ampolla mig plena, el David Vigo
em comentava després del matx: “T’imagines que ens classifiquem per la Final
A?”. No, no m’ho imagino, aquesta idea és encara un relat barreja de ciència
ficció i somni humit.

Catalunya B: una altra prova de superació
El Catalunya B ha donat mostra altre cop, tal com l’equip A, de lluita i esforç de
superació. La seva victòria avui a Torà (4-6) és una altra mostra de superació,
tenint en compte tots els ingredients que afegien dificultat a l’encontre: equip
debilitat indirectament per les baixes de l’A, equip contrari reforçat, hores de
son i kilòmetres.
El Torà ha tirat dels seus dos MI que encara no havien jugat la Lliga d’enguany,
un d’ells el mític Javier Ochoa de Echagüen, que a banda de president de la
FEDA, va representar Espanya en diverses Olimpíades. Després d’anys apartat
dels taulers, va reaparèixer en aquest club de la Segarra, el 2015, debutant
precisament contra el Catalunya B al Casinet (i amb unes taules contra Baeza). I
precisament avui, Ochoa tampoc ha passat de les taules contra el nostre solvent
Blas Rodríguez. El Catalunya B, equip d’aquells dits “compactes”, ha fet valdre la
seva força sobretot al mig i darrere, on teníem superioritat teòrica.
La classificació situa l’equip amb 2 còmodes punts, però en un grup de
bufetades per tot arreu, on de nou caldrà vigilar sempre perquè tots els equips
et poden donar un ensurt. De moment, la collita en temps d’adversitats és molt
positiva, i això repercuteix favorablement en la moral de l’equip.

El nostre agraïment al Torà, i al seu representant Ramon Padullés (per cert, mà
dreta d’Ochoa a la FEDA) per facilitar un local alternatiu a l’habitual, que no
estava adaptat.

El Catalunya C, sense opció
Qui no ha estat en cap moment en condicions de disputar el matx ha estat el
Catalunya C, en la seva visita a l’Aragonès. El resultat final de 7,5-2,5 reflecteix
la superioritat dels locals, teòrica i sobre el tauler. Els nostres només han pogut
guanyar una partida, la del lluitador Clemens Bieg.
La permanència, doncs, segueix entre cella i cella de l’equip, que també depèn
de les baixes de l’A i del B, amb el handicap que se li acumulen ambdues. Tant
de bo la setmana vinent recuperem forces i efectius.
Hem visitat el local del Centro Aragonés en diverses ocasions, amb l’A, el B i ara
el C, i hi ha dos detalls que no canvien mai: ens segueixen reflectint a l’acta com
a “Cataluña”, tot i que a les circulars i impresos nostres apareix amb NY. I el
segon: sempre disposen els taulers en dues fileres (5 i 5), on els locals sempre
es veuen les cares i els visitants es donen l’esquena. És un detall que no entenc
(valgui que és una opinió 100% personal de qui firma la crònica); és cert que no
afecta per a res al marcador. Però, ¿per què?. Quina explicació hi ha darrere?
“Som els locals i posem la sala com ens plagui”? “Hay que hacer valer el factor
campo”? Res a dir sobre el resultat, net i contundent, però crec – opinió
repeteixo, personal i evidentment rebatible- que manca cultura de bon amfitrió
encara a diversos clubs.

Equips D i E: la manta compleix el seu propòsit
La setmana passada em treia de la màniga aquesta metàfora (la manta que tapa
o el cap o els peus), per descriure les tàctiques de Miguel Ayllón en la
configuració dels equips. Si ja els equips D i E van justets de jugadors que
puguin competir a les categories primera i segona provincial (costa trobar 14
jugadors de més de 1700, que és el que caldria), si per dalt s’acumulen les
baixes, doncs la tasca es fa encara més difícil.
Aquest diumenge l’estratègia d’intentar assegurar el punt per a l’equip E, amb
un matx més assequible i també més necessitat de punts, ha reeixit.
El Catalunya D ha jugat al local de la Lira, contra un Lira B amb ple de jugadors
de més de 2000, per tant un equip que a Preferent seria altament competitiu.
Els nostres no han tingut opció i han cedit per 7,5-0,5, sense poder superar les
diferències de 200 i 300 punts per tauler. L’únic empat l’ha tret el retrobat Sergi
Carbajal, que porta una bona “performance”.
Per la seva banda, Ayllón i els seus, amb el Catalunya E, jugaven al local
d’EDAMI, al barri de Gràcia, amb l’única incògnita de si els locals alinearien la
seva davantera de jugadors de talla internacional (GM Illescas i MI Alexandrova,
la seva dona). Finalment no ha estat així i els nostres s’han imposat per un clar
1-5, amb l’unica derrota del “gestor” d’aquesta manta tan efectiva, en Miguel

Ayllón. L’Equip E agafa aire, amb el seu primer punt, tot i que haurà de seguir
sumant per allunyar fantasmes, però la temporada no pinta malament.
A banda del Catalunya B, l’altre equip nostre que es manté invicte és el
Catalunya F, amb una formació habitual, que avui visitava un dels altres locals
emblemàtics de Barcelona: el Foment Martinent. El resultat final, 2-2, amb
victòries de Juli Bernat i Lluís Villalonga, no deixa els nostres gaire lluny del
davant, encara que pensar en un possible ascens sembla una quimera.
I finalment, alegria per als nanos del G: contundent victòria 0-4 a casa del
Masnou D, amb victòries damunt del tauler d’Adrià Vila, Sergi Rodríguez i Arnau
Lana. La llàstima ha estat per al debutant Andrei Vasilev (10 anys, un talent rus
i amb moltes ganes, afincat aquí) ja que l’equip local ha tancat amb un tauler
vacant. Sap greu veure en aquesta categoria (i altres de més amunt) tantes
vacants cada setmana, i més tractant-se d’equips locals, que no tenen el factor-
handicap del desplaçament. Fan matinar i moure’s per res.
La setmana vinent, tornen les emocions fortes al Casinet, en ple Carnaval.
Esperem seguir duent la disfressa d’equip dur de pelar; o si no la portem, que
sigui perquè aquesta sigui la nostra cara real.

Jordi Morcillo