Ronda 9: El Catalunya exhaureix el marge d’error

El Catalunya va cedir ahir al Casinet una inoportuna derrota vers el Lleida (4-6),
que ens torna a ficar en posicions de descens, i que a més dóna vida al nostre
rival d’ahir. A partir d’ara, quan queden dues rondes per acabar, el marge
d’error s’ha acabat: una derrota més i es consumarà el descens de forma quasi
segura.
El Lleida venia amb un equip força habitual, no el més fort possible, però sí dels
més forts que ha portat aquesta temporada, sobretot tenint en compte que en
els desplaçaments sovint s’havia debilitat bastant. Per part nostra, les baixes de
Ballesteros i Rubén Martín es van cobrir per darrere amb Xavi Serrano i un
servidor. Tot i els retocs, seguíem tenint avantatge en 6 taulers, els del mig i
darrere, però a la pràctica no ho vam demostrar.
El matx va començar amb ensurt, però no el que solem qualificar com a ensurt
al resultat, sinó un de debò: el pare d’en Joan Canal, que era a la sala com a
espectador, va tenir un desmai i pèrdua de coneixement durant uns instants. Tot
i tornar en sí i, tenint en compte la seva edat avançada, es van trucar els serveis
mèdics i se’l van endur a l’hospital. En Joan, disposat a abandonar la seva
partida, va marxar amb ell, però molt gentilment, el número 2 del Lleida,
Alejandro Barbero, va signar les taules sense pensar-ho.
Després d’aquest sobresalt, va ser complicat tornar-se a concentrar en les
partides i, sigui per això o perquè simplement no estem a bon nivell, la majoria
de jugadors van desaprofitar bones posicions. Abans de les 19h, Pau havia
signat taules i David Vigo cedia el punt vers Josep Codina (un dels clàssics del
seu equip), segons el nostre president en la seva pitjor partida en ben bé un
any. Al desè tauler, jo treia taules contra el jove Edgar Solé, després que aquest
passés per alt algunes opcions de dinamitar la partida a l’obertura. Quan em
trobava analitzant, Herminio ve amb les taules signades (1,5-2,5) i em comenta,
igual que va fer fa una setmana a Olot, que el matx pintava bé. No hi havia
partides pitjor, i si en canvi un parell de favorables i una amb peça de més.
Però els detalls que ens van fer guanyar a Olot, es van girar en contra ahir: de
les partides amb bona pinta, se’n van perdre dues (Dalo i Xavi Serrano), es van
entaular dues més (Vera i Amigó) i només Saez va poder guanyar. Ahir el factor
temps va impedir que els nostres jugadors aprofundissin millor en el final: Xavi
Serrano, amb peça de més però el rei insegur, donava dama per dues torres,
però la cosa seguia massa insegura per sostenir-la amb un minutet al rellotge.
D’igual forma, Felipe Vera entrava en el final fent alguna jugada amb un sol
segon al rellotge.

Tot i la derrota, encara estem enganxats a la permanència, ja que són quatre els
equips amb 2,5 punts i dos més amb 3. Però els comptes són clars: dos punts
ens salven; un punt i mig en un 95% dels casos, i amb un punt dependria de
caramboles i golejades poc probables en aquest grup tan igualat. Igual que el
2015, no tenim ja més marge d’error, tot i que llavors (amb mig punt menys
que ara) no va servir ni guanyar les dues rondes finals.
El descans de tres setmanes – la competició es reprèn el 7 d’abril- ens anirà
d’allò més bé per desconnectar una mica a nivell d’equip i també de club, i
esperem que els jugadors trobin el seu millor toc de peces llavors.

El gest d’Alejandro Barbero
Sovint ens obsessionem amb els resultats i utilitzem al nostre vocabulari
metàfores esportives com “debacle”, “ensurt”, “vida o mort”… Però a vegades la
crua realitat ens ensenya la duresa de la vida i. Ahir, en l’ensurt que va tenir el
pare d’en Joan, tots vam tenir en cor en un puny durant una llarga estona. Si
això ens va condicionar o no durant les partides, realment no és important, ni
tan sols la derrota: ara el que compta és que el pare del Joan és fora de perill.
Qui també va entendre i ensenyar que el resultat és el de menys va ser el seu
número 2, Alejandro Barbero. Aquest jove MF vivia per la zona de Sants quan
era petit i freqüentava els nostres tornejos. Que era un crack dels escacs, ja ho
sabíem. I ahir va evidenciar que és una persona de cap a peus, amb una gran
humanitat. Quan en Joan es disposava a abandonar per anar a l’hospital amb el
seu pare, no va dubtar a cedir les taules.
No va importar que tingués 100 punts més d’elo, ni la transcendència del matx, ni
que tingui més titulació, ni que fos blanques… No estava obligat a fer-ho: no li
haguéssim retret res en absolut si hagués signat la victòria. Però ell va estar ben
convençut del seu gest, que aplaudim i admirem.
També aplaudim el comportament del Lleida, que no va posar pegues en parar el
matx uns minuts mentre esperàvem les emergències mèdiques. L’esportivitat i
sentit comú va imperar en tot moment. No havíem coincidit en un matx amb el
Lleida, però des d’ahir els tenim en alta consideració i els desitgem el millor en
tots els àmbits. Segueixen sent el club de referència a la seva territorial, bons
jugadors, bona pedrera i bona gent.

El B se salva jugant amb foc

El Catalunya B ha tancat una temporada digna, no se li podia demanar massa
més tenint en compte les baixes que ha anat tenint, i també les que ha
arrossegat de l’equip A. No obstant, ha calgut patir i esperar tercers resultats.
Tot i els 4 punts assolits fins la jornada passada, hi havia una combinació que
ens podia fer caure des de la cinquena fins la vuitena plaça. I no era una
carambola improbable: Nosaltres (4) perdíem amb el Tàrrega (4), que com a
local és un equip molt dur. El Badia (3) guanyava el Torà (1,5), que ja havia
baixat. I el Cardona (3) guanyava el Santpedor (5), que ja tenia els deures fets.
Si això passava, el Badia ens superava segur en desempat i el Cardona ens
podia superar si nosaltres perdíem per golejada i ells feien una victòria també
àmplia. Uns càlculs minuciosos fets durant la setmana deien que si nosaltres
perdíem per 7-3, el Cardona havia de fer el mateix a l’invers: guanyar el 7-3 el
Santpedor.
La primera i ràpida opció, que era guanyar o empatar el matx, no s’ha produït:
el Tàrrega ens superava sobretot per dalt. I a més, les moltes baixes del B i la
necessitat d’equilibrar sobretot l’equip C (que se la jugava en una final directa),
ens han fet portar un equip lluny de l’ideal. Això sí, amb 9 taulers habituals i
només podria sorprendre l’alineació de Juli Bernat al 10è tauler, habitual de
l’equip F, amb menys de 1700. Cal dir que el Tàrrega tambe afluixava per
darrere. El resultat final, precisament, 7-3, no ens satisfeia, lògicament, però
deixaven l’empresa molt complicada al Cardona.
Certament, hem patit, però per poca estona, ja que a les 14h es confirmava que
el Cardona no havia arribat a aquests 7 punts, ni tan sols a puntuar. El
Santpedor s’ha comportat amb la constància i esportivitat que ha vingut
mostrant durant tota la Lliga. És d’agrair que els equips amb els deures fets
juguin amb la mateixa seriositat de sempre, cosa que fa no alterar la competició.
Un segon aplaudiment a l’esportivitat, aquesta vegada als amics de Santpedor.
El Catalunya B evita passar pel calvari de la promoció de descens, que ja vam
patir fa dos anys, amb mal final. De cara a l’any vinent, no ens anirien malament
un parell de reforços o bé tenir menys sotracs amb les baixes: el Catalunya B
mereix ser de Segona, però ho pot fer amb més sobrietat que la d’enguany.

El Catalunya C dóna el cop al final
Després de patir molt durant el campionat, amb dues victòries al principi,
derrotes àmplies i algunes ocasions desaprofitades, el Catalunya C només tenia
una opció al guió de la salvació: guanyar un dels equips que el precedia en la
classificació, el Torrenegra. Qualsevol altre resultat el condemnava, pel seu mal
desempat sobretot.

L’estratègia global dels necessitats B, C i D ha tendit sobretot a potenciar l’equip
C, tenint en compte que era l’equip que alhora tenia més opcions de guanyar
(moltes més que el D) i també tenint en compte que el risc del B era relatiu (la
carambola de què parlàvem). Però tot i aquesta estratègia minuciosament
seguida, quasi ens vola tot pels aires a poc de començar el matx: el nostre
primer tauler, Alejandro Calderón, no es presentava a jugar, avisant pocs minuts
abans i amb una excusa poc clara. 1-0 pel Torrenegra, els nostres jugadors
contrariats i el 100% de compareixences del club a la present Lliga que també es
trencava. Que passi això ens avergonyeix, no ha estat buscat ni molt menys, i
per això les nostres disculpes al Torrenegra. Els nostres jugadors no són
habituals dels tornejos, però a la Lliga donen el 100% per jugar les màximes
partides possibles. Al mateix equip C, hi ha jugadors amb família, o que inclús
deixen de treballar molts diumenges per jugar. No hem alineat avui un número 1
a l’alçada de la resta.
Però el nostre C venia convençut de la transcendència d’aquest matx, i
aguantant bé al davant i imposant la superioritat per darrere ha donat la volta a
l’encontre i ha assolit un merescut 4-6. Patxi Molinas, delegat i jugador habitual
de l’equip, assoleix amb el seu triomf d’avui, el premi al pitxitxi del club de
menys de 2000 d’elo.
Tenir un tercer equip a Preferent és un luxe a l’abast de pocs, però igual com
dèiem amb el B, és una empresa complicada si no tenim prou efectius. L’any
vinent serà una altra història, però estic segur que els Garcia, Angulo, Pascual i
companyia han tingut una gran satisfacció avui.

El D, quasi sentenciat
Semblava una proesa poder salvar els equips B, C i D alhora. Dels 28 taulers que
calia omplir, no teníem ni 20 dels que podrien conformar uns equips propers als
“ideals “ (ideals tenint en compte els jugadors de la llista que poden jugar, que
no són tots). El B s’ha debilitat una mica, el C s’ha mantingut en l’alineació i ha
estat el D qui ha patit una major debilitació. No hi havia altra: a més el rival,
l’Ateneu Barcelonès, venia armat amb tot el seu arsenal. Els del carrer Canuda
han portat el seu “vuit” de gala. Ja hagués estat difícil puntuar amb una
alineació nostra més arreglada, doncs amb baixes finalment el resultat ha estat
un contundent 7-1.
El superdelegat Miguel Ayllón comentava que no hi ha drama si es consuma el
descens (hi ha una mínima possibilitat, molt remota, amb els descensos
compensats), perquè vista la diferència amb la resta d’equips, el nostre quart se
sentirà més còmode a Segona Provincial, podent alinear 6 jugadors cada
setmana.

El Catalunya E, que molt probablement compartirà categoria amb el D l’any
vinent, no es jugava res a Sant Adrià, contra el seu equip D. La derrota 3,5-2,5
no té influència en la classificació, si bé es podria haver evitat si no haguéssim
tingut la segona incompareixença a la Lliga, en aquest cas la de Sergi Carbajal,
que ha posat una taca al seu notable retorn als taulers. Unes taules més enllà, el
nostre equip G, el dels joves, ha guanyat per 1-3 al Sant Adrià F, amb les
victòries de Joan Valeriano, Víctor Hidalgo i el benjamí Biel Safont-Tria. Esperem
que segueixin progressant i l’any que ve puguin anar tenint presència en
“lletres” de més amunt. Si no venen reforços de fora per fer més sòlids els
equips, el millor que ens podria passar és que ells, ara amb 12-14 anys la
majoria, siguin els reforços d’aquí a poc temps.

L’equip F: únic invicte
El nostre equip F, format per jugadors amb pocs anys en el terreny federat, ha
acabat la temporada invicte, assolint victòries no massa àmplies o bé empats,
però mai derrota.
Avui visitava un club de recent creació, el Cavall Blanc de Viladecans, amb una
plantilla força jove encapçalada per un ex-soci nostre, Emilio Muñoz. Amb
victòries de Borja García i Lluís Villalonga, el Catalunya F ha empatat a 2 i ha
deixat aquesta agradable estadística al seu historial. Finalment, queda classificat
tercer al seu grup de Tercera.
El gruix dels equips acaba la temporada, ja a 18 de març. Només fa dos mesos
que vam començar, però s’han fet llargs per la intensitat i la duresa de la
competició. Malgrat les dues taques en forma d’incompareixença d’avui, el
balanç és molt positiu a nivell social. No tenim una xifra record de jugadors al
llistat, però sí que puc afirmar que tenim una xifra record de gent disposada a
jugar regularment: de 85 a a llista, 65 són els que van omplint setmana rere
setmana els 52 taulers disponibles. Gens malament. Esportivament, tocava patir
i, malgrat el descens de l’equip D i a l’espera del que passi amb el primer equip,
no podem parlar de debacle i sí de lluita fins al final.

Jordi Morcillo

Ronda 8: Victòria per seguir creient

El Catalunya va assolir ahir una lluitada, desitjada i necessària victòria al camp
de l’Olot (4,5-5,5) en un matx que va tenir tots els ingredients per convertir-lo
en un d’aquells que fan afició: lluita, sacrificis, emoció i també un punt de sort
que no havíem tingut altres dies.
El nostre primer equip es va prendre l’encontre molt seriosament, organitzant
una expedició d’onze jugadors i viatjant a Olot al matí. Ja ho vam fer a Andorra
l’any passat: en cas de contratemps, teníem les espatlles cobertes per aquest
onzè jugador (que ahir era jo). Si aquest no es produïa, disposàvem d’un
delegat de camp no jugador, cosa que sovint suma.
Però la novetat més agradable va ser el retorn als taulers de Pau Juan, després
de molts mesos d’inactivitat, cosa que va permetre tenir una alineació del 1 al
10 per primer cop aquesta temporada. I, vist el resultat final, qui sap si aquest
va ser el factor que va decantar la balança, però en tot cas sí que va sumar el
seu granet de sorra.
El marcador no es va moure aquesta vegada per cap empat ràpid: tothom anava
a totes. L’Olot, que sol variar força la seva alineació, tenia teòric avantatge als
taulers de davant, mentre nosaltres érem superiors per darrere. No obstant,
parlem sempre de diferències gens àmplies.
El primer contratemps nostre va ser la derrota de Joan Canal, que després d’un
error de càlcul a l’obertura va quedar amb peça de menys. Ja passades les 19h,
Rubén Martín empatava la seva partida i em comentava que a pesar del 1,5-0,5
en contra, veia diverses posicions favorables. Certament, cap dels nostres
jugadors estava pitjor: Dalo i Amigó entraven al final amb peó de més, Sáez i
Vigo semblava que també tenien bones posicions, si bé amb factors de doble fil.
Herminio aguantava bé la posició al GM Campos, igualment Pau Juan a Vinardell.
I, finalment, la partida Vera-Pagès era la més incerta: un sacrifici prometedor
del nostre jugador a h6 prometia emocions fortes, però el factor temps corria en
contra dels dos.
Dins d’aquest reguitzell de posicions, només es va traduir en forma de derrota la
de Felipe Vera, que va consumir massa temps buscant la continuació
guanyadora, que existia, però no la va poder trobar. Mentrestant, Herminio ja
aconseguia entaular i Dalo guanyava un altre peó i el final. Amb 3-2 al
marcador, Vigo feia bo el factor temps caçant una torre del seu jove rival. El 3-3
no aclaria la situació: el pronòstic de les quatre partides restants era força de
taules: Herminio em comentava que si anaven caient les taules, la única opció és
que Amigó o Ballesteros forcessin les partides per guanyar, però semblava poc
probable.

Ballesteros em preguntava per la conveniència de fer taules o no, i no li vaig
poder respondre de seguida. Però en poc temps, ahir sí, la sort va caure del
nostre costat: Saez, que s’havia complicat la vida, treia escac continu, mentre
que el rival de Pau Juan perdia per temps en una posició equilibrada. Amb
aquesta situació (3,5-4,5) i sabent que Amigó era impossible que perdés,
Ballesteros sí rebia instruccions de fer taules, i les feia. Només calia confirmar
que Jordi Amigó sumava alguna cosa en un final cavall i dos peons contra cavall i
peó, cosa que es traduïa en taules en pocs minuts.
Alegria plena però continguda entre els membres de l’expedició, ja que després
de la ratxa de quatre derrotes, calia retrobar el triomf per seguir creient en la
permanència. El grup del descens és ja un grup de la mort, amb quasi tots els
equips en un mocador. Caldrà seguir sumant, això és clar: però si ho fem, la
proesa de seguir un any més a la màxima categoria serà un xic més a prop.

Resta d’equips: les ampolles mig buides
Feia moltes jornades que la dinàmica de resultats era absolutament negativa,
amb 12 derrotes sumades entre A,B,C i D. Érem conscients que, amb molts
efectius disponibles, aquesta jornada d’avui com a locals marcaria el nostre futur
a cadascuna de les categories. Però, en la majoria de casos, i tot i que no ha
estat una jornada tan estrepitosa com les anteriors, els deures queden per a
l’última jornada.
Els equips que havien de guanyar (C, D i F), només han empatat. El que havia
d’empatar (E) ha perdut. I només la pírrica victòria del B salva una mica la
jornada. Ara ho expliquem amb detall.

Catalunya B: triomf immerescut però necessari
El Catalunya B s’ha imposat per la mínima al Balaguer (5,5-4,5). Veient el
resultat, objectiu acomplert: calia sumar el punt, que suposa un pas de gegant,
encara no definitiu, per evitar la fatídica vuitena posició. I també calia trencar la
dinàmica perillosament perdedora que dúiem. Això, a nivell de números, perquè
pel que fa a sensacions, aquestes han estat força dolentes.
El Balaguer ha presentat una llista amb 10 jugadors, però sabent que els tres
darrers no vindrien a jugar. El seu delegat, Jordi Ferrer, el primer que ha fet ha
estat demanar disculpes per la situació: estan patint un any complicat i fan el
que poden, però en tot cas a Segona una alineació amb tres incompareixences
fa mal a la vista.

Amb 3-0 al marcador ja només començar, tot apuntava a un matí plàcid per al
B, que a més portava l’alineació més forta de la temporada. Però els escaquistes
som gent de ratxes, i els companys del B no en són l’excepció. Estan en una
ratxa dolenta i avui s’ha tornat a fer palès, ja que els combatius jugadors del
Balaguer han venut molt cara la seva pell, fins al punt que podrien haver
puntuat. Les partides realment jugades s’han resolt amb un 2,5-4,5 a favor seu.
Només hem fet una victòria jugada, la de Marc Juan -qui ja olora els 2100-; sens
dubte dades preocupants que ens obligaran a treure la calculadora per a la
setmana vinent.
Altres dies, ens hem vist perjudicats per tercers equips que debilitaven els seus
equips, avui ens n’hem beneficiat: això va com va. Desitgem que el Balaguer
pugui superar aquesta situació en el futur, perquè és un club amb història i
també de bons jugadors que avui ens han donat una lliçó, però clar, només en 7
taulers.
La setmana vinent, complicat desplaçament a Tàrrega: puntuar assegura la
permanència. I, en cas de derrota, caldrà fer-ho per poca diferència si els
nostres rivals directes guanyen.

El C desaprofita una ocasió d’or
O una altra ocasió d’or, podríem dir. Però la d’avui era, probablement, més a
l’abast, sumant tots els ingredients del matx. L’empat final amb l’Hospitalet-
Bellvitge (5-5) no ens pot deixar satisfets tenint en compte que ells venien força
debilitats darrere (no poden pujar per una sanció i ja fa setmanes que han fet
els deures). En canvi, els nostres s’han reforçat amb jugadors habituals del B. I
per si no fos poc, a mig matí el marcador assenyalava un clar 4-0.
Aquest 4-0 no ha estat només fruit de les partides on teníem avantatge d’elo. El
punt de qualitat l’ha posat José García Quevedo, que ha pogut guanyar el MC
Miquel Fernández-Díaz. Per cert, cal agrair els elogis que ens ha propinat el
Miquel, qui per cert té amics a tot arreu, sobre la cura que tenim de les sales i el
tracte cap als visitants, cosa que agraïm i que, d’alguna manera, posa un
contrapunt dolç a una lliga complicada.
Tornant al matx, la golejada s’ha convertit en malson després que els visitants
remuntessin per posar un 4-5 al marcador. L’heroi del dia, que salva els mobles
del C, és el Jorge Rodríguez, que ha guanyat un final que després m’ha
comentat que no era gens clar.
Aquest empat no satisfà les expectatives, però almenys fa que el C depengui
d’ell mateix en l’objectiu de la salvació: això sí, cal guanyar el Torrenegra la
darrera jornada. Un empat o derrota ens deixaria a mercè de tercers resultats, desempats i descensos de categories catalanes, amb força possibilitats
matemàtiques de no mantenir-nos.

Catalunya D: arrencada a mitges
Ja fa rondes que el Catalunya D alterna dos tipus de jornada: aquella en què no
té opcions a priori de puntuar, i aquella en què sí i a més és reforçat per l’ocasió.
I curiosament, se sol comportar millor en les primeres, sovint amb derrotes
curtes, que en les segones, on equips amb alineacions inferiors els superen.
Avui rebíem un rival directe per la permanència a Primera Provincial: l’Ideal
Clavé B. El resultat final d’empat (4-4) deixa l’equip D en una situació similar al
C. Depenent d’ell mateix, però en un matx complicat. Tal vegada, un altre empat
donaria moltes opcions de salvar-se, però novament les sensacions són
dubitatives. La gran majoria de jugadors no ha agafat el ritme que solia agafar a
aquestes alçades de competició i això passa factura en la taula de punts.
Catalunya E: salvats per tercers
Ja feia dies que la salvació era virtual, en aquest grup de Segona Provincial, però
les últimes derrotes, combinades amb resultats de rivals directes, feien que la
calculadora encara donés “Error” en calcular la permanència matemàtica.
Aquesta es podia haver aconseguit de manera directa simplement empatant
avui, però la derrota contra el Gramenet C (2,5-3,5) ens obligava a seguir els
marcadors durant la tarda i, en cas que no resultessin, agafar la calculadora per
la darrera ronda.
Al marge de la derrota, m’ha semblat molt interessant l’alineació d’aquest jove
equip de Santa Coloma, que ve a ser la refundació de l’històric club La Colmena.
Cinc noies i un sub-10, capitanejades per l’ex-campiona de Catalunya Alba
Ventós. De la seva alineació de 6, quatre d’ells tenien origen o arrels armènies, i
això d’alguna manera s’ha de notar als taulers. Els nostres jugadors han
aguantat, sobre tot els veterans (empat de Thomas i victòries de Ballester i
Albert Coll), però els joves no han pogut puntuar per certificar el que s’ha
produït durant la tarda, gràcies a altres resultats.
L’únic equip que tenia opcions d’ascens, el F, les ha enterrat quasi totes amb un
empat contra el jove equip del Peona i Peó G (2-2), que també ronda el cap de
la classificació del grup. Bones victòries les de Lluís Villalonga i la de Màxima
Pérez, que jugava contra una jugadora 70 anys més jove, però la nostra única
jugadora activa dona guerra cada setmana.

Només una carambola a la darrera jornada ens podria situar segons de grup, i
pendents de descensos i resultats d’altres grup per tenir alguna opció de pujar.
No era l’objectiu inicial, però almenys s’ha lluitat fins al final.
Finalment, els nostres joves del Catalunya G han perdut per la mínima amb la
Lira F (1,5-2,5), un equip també jove, amb una edat mitjana similar als nostres,
però segurament amb més anys a les esquenes jugant tornejos. L’única victòria
l’ha posat el Sergi Rodríguez, mentre que Víctor Hidalgo ha pogut aguantar bé
una posició complicada per treure taules.
El Casinet tanca la paradeta pel que fa a la munió d’equips locals i visitants, i
només obrirem un dissabte més, el que ve, per rebre el Lleida en un altre matx
clau de Divisió d’Honor. Sona a tòpic, però una vegada més, al marge de
resultats esportius – seria quasi un miracle que tots els equips se salvessin, vista
la situació- l’èxit social i de compromís és evident: 8 convocatòries d’entre 48 i
52 jugadors cadascuna i cap incompareixença ni vacant. Si podem mantenir-ho
la setmana vinent, ens podem posar una modesta però merescuda medalla.

Jordi Morcillo

Ronda 7: Això ens ve gran

El Catalunya A va tancar la primera fase amb una nova derrota, davant el potent
Sant Andreu. La derrota, no per previsible deixa de ser dolorosa, per molts
factors: el contundent marcador (8-2), una certa sensació d’impotència en els
moments claus de les partides i també els resultats de la majoria de rivals, que
ens fan caure al darrer lloc global de la classificació conjunta.
Els nostres visitaven l’emblemàtic local del Sant Andreu, al carrer Pons i
Gallarza, amb dues baixes dels titulars habituals (Felipe Vera i Rubén Martín),
cobertes darrere per David Martín i Marc Petit. Els locals venien amb tot, si bé
cal dir que és dels equips que sempre ho fa, se la jugui o no se la jugui, cosa
que és d’agrair ja que no altera per a res una competició que en molts moments
depèn de les alineacions canviants d’aquest grapat d’equips amb els deures ja
fets.
Novament, vam veure un matx que ja hem vist alguns dies aquesta temporada:
els nostres van aguantant les primeres tres hores d’encontre, amb posicions
incertes o complicades. En aquell moment, es veia més probable una victòria
local, però en cap cas un marcador tan ampli. Un dels detalls que ens passa
factura cada setmana és que els nostres solen arribar a aquestes posicions força
apurats de temps: això i el major rodatge dels nostres rivals són claus en la
definició del matx.
Després d’una ràpida simplificació, el veterà campió de Catalunya Joan Bautista i
un servidor signàvem taules, mentre Saez havia d’inclinar el rei davant
Castelltort (1,5-0,5). Canal, en posició inferior, trobava un sacrifici amb molta
determinació que el GM Muñoz només va poder evitar buscant escac continu.
Amb el 2-1, nosaltres teníem almenys 4 partides amb opcions reals de puntuar o
guanyar, per tant el matx estava obert. Però aquí l’únic que es va obrir va ser la
diferència entre uns i altres: Vigo cedia per un detallet el punt sencer per primer
cop enguany, en una posició que semblava sòlida davant Einar Castellano. I, en
una posició d’enrocs oposats, Quique Colón arribava abans que Ballesteros. El 4-
1 ja era ben complicat d’aixecar i l’objectiu semblava suavitzar la derrota, però
ni així.
Per darrere, Marc Petit, amb un parell de peons de menys, llançava l’últim dard
sacrificant sense prou arguments ofensius i poc després també perdia. Qui si la
va tenir guanyada en algun moment va ser David Martín, sacrificant qualitat per
atac, però jugant quasi sempre amb l’increment no va trobar el remat. I, amb el
6-1, Amigó també cedia davant Eric Domínguez, que jugades abans havia trobat
un sacrifici posicional de qualitat que va deixar col·lapsada la posició del nostre
jugador. Al primer tauler, després de molta lluita, Herminio, també amb poc
temps, no aguantava la posició amb l’incombustible GM Movsivzian. L’única escletxa de llum la va posar el nostre pitxitxi Salva Dalo (4,5 de 6), que sempre
amb peó de més va imposar el seu millor final al MF iraní i gran troballa local,
Akbarinia.
El 8-2 evidencia el nostre moment actual: necessitats de punts i de punts de
tauler, entrem a la segona fase pitjor del que ho vam fer l’anterior experiència el
2015. Com que els rivals van puntuar força ahir, l’exigència de resultats serà a
partir d’ara màxima, i la salvació pot no ser suficient amb 4 punts: tots els
equips del grup tenen entre 1,5 i 3 punts. Matemàticament, pot passar de tot ja
que estem en un mocador, però -ara ja sí- cada ronda serà una final. La
primera, dissabte que ve a Olot, on una victòria ens donaria aire i opcions,
mentre que una derrota ens deixaria a mercè d’un miracle.
L’actual ratxa negativa de quatre derrotes consecutives és la pitjor a la Divisió
d’Honor (el 2015 la màxima va ser de tres) i la pitjor en general des de les
temporades 2007 i 2008, on l’equip va encadenar 7 derrotes seguides: les 6
darreres rondes a Segona Divisió el 2007 i la primera a la Preferent de Barcelona
el 2008. La història és diferent, ja que llavors vam tocar fons i ara veiem el cel
de prop. Però és cert que potser no estem del tot preparats per estar per aquí
gaire estona.

Segueix el calvari dels filials: el B reviu el malson del 2016
El Catalunya B ha passat d’un còmode i esperançador 3 de 4 a un preocupant 3
de 7, que el deixa en la classificació amb els llocs de descens i promoció
trepitjant-li els talons. El malson del 2016, també a Segona, amb 6 derrotes de
6 darreres rondes (playoff inclòs) quan només hagués calgut un simple empat,
està revivint poc a poc, i cada jornada es fa més gran i més semblant a llavors.
Si fins ara ens consolàvem dient que els rivals eren de certa entitat, o que les
derrotes eren curtes, ara aquests arguments es desmunten: avui derrota
fulminant per 8,5-1,5 a casa del Badia, rival directe a qui hem donat vida i ens
atrapa a la classificació. És cert que els nostres venien marcats per baixes
pròpies (les més sensibles, les dels germans Serrano) i també pels forats que va
haver de cobrir ahir l’A (David Martín i Marc Petit); però no hi ha excusa per un
resultat tan ampli. El Badia tenia superioritat per dalt, però nosaltres per sota, i
només hem pogut rascar tres taules estèrils.
La situació es complica de tal manera que, sí o sí, cal un punt per evitar el
descens directe, i potser un i mig per evitar la promoció de descens, tenint en
compte que estem començant també a espatllar els desempats. O ens fem forts
la setmana que ve a casa o tocarà patir molt.

El Catalunya C entra al pou
Si la situació del B és complicada, la del C és crítica. Aquesta setmana, amb la
derrota a la sempre difícil pista del Molins de Rei (6,5-3,5), ha entrat ja en
posició de descens. És novè amb els mateixos punts que els dos equips que el
precedeixen, que tenen un calendari més favorable.
El Molins ha presentat la seva típica alineació de fort desnivell d’elo (com diuen
en les seves peculiars cròniques) i l’han fet valer sobre el tauler. La nostra
davantera, força habitual (Angulo, Jose Garcia, Pascual i companyia) no ha
sumat cap punt dels cinc primers taulers. I sort que per darrere els menys
habituals han maquillat el marcador, deixant-lo en el resultat final, per evitar
una golejada àmplia.
El Catalunya C va a remolc una setmana més de les baixes de dalt, i alhora no hi
ha cap jugador que estigui mínimament inspirat. Un punt més no garantiria la
permanència, en tot cas ho deixaria a mercè dels descensos compensats. La
setmana que ve ens visitarà el renascut Hospitalet Bellvitge, amb una alineació
digna d’una o dues categories més amunt: massa dura també s’està fent la
categoria per al nostre tercer equip.

Catalunya D: Derrota amb esperança
L’estadística dels equips A,B,C i D en aquestes últimes tres rondes és
devastadora: 0 punts de 12. Posats a parlar de derrotes, no ens queda gaire
més que veure qui ha patit la derrota “més digna”; i aquest honor relatiu li
correspon a l’equip D, que ha cedit contra el també D del Tres Peons per la
mínima (4,5-3,5).
Tot i que no està bé dir-ho, ja assumíem que aquest no era un matx per
puntuar, ja que la “pilota” de les baixes es fa més gran conforme van baixant els
equips, com una bola de neu que baixa per la muntanya i es fa més i més
grossa. No obstant, bon paper dels nostres, que sí que estan recol·lectant bons
desempats, que de moment el salven de la zona de descens i li donen
esperances de cara a la darrera part del campionat.

Catalunya E: Quan la derrota és el de menys
Aquest equip virtualment salvat, anava també al local del Tres Peons amb un
equip de circumstàncies, amb gent habitual dels equips F i G. L’equip local G
s’ha desfet sense dificultats del nostre, en un marcador que no obstant no està
del tot tancat: 4-1.

La partida irresolta s’ha produït al cinquè tauler, on la superveterana Màxima
Pérez, en posició inferior, es disposava a capturar la dama del seu rival a f3,
insuficientment defensada per un peó clavat a g2. El rival ha canviat la jugada
fent De3. Deixant de banda que poso la mà al foc per la Màxima, un exemple
d’esforç i honestedat, es podria argumentar que és la paraula d’un contra la de
l’altre. Però resulta que hi havia testimonis d’un altre matx que han reflectit la
situació a l’acta. I espero que, a partir d’aquí el Comitè resolgui en favor
d’aquesta veritable dama dels taulers. No pels punts, ni per l’elo, sinó
simplement per dignitat i respecte al nostre esport. No obstant, per qui no poso
la mà al foc és pel Comitè de Competició, que ja ha demostrat en més d’una
ocasió que sanciona de manera “que no s’enfadi ningú”.

El Catalunya G cedeix a Argentona
Matx lluitat el d’avui dels nostres joves (amb permís del veterà Amadeu Aixut,
reforç necessari) vers l’Argentona C. Un club força jove que fan bona feina amb
la pedrera i que poc a poc es va fent un forat com a club de referència a la seva
zona.
El Catalunya G ha perdut força aviat dues partides del veterà Aixut i del jove
Andrei Vasilev, dos exemples que demostren allò que sovint és veritat: “si
jugues ràpid, jugues pitjor”. Biel Safont-Tria, el benjamí del club, ha assolit als
seus 8 anys la primera victòria a la Lliga, esperem que d’una llarga i exitosa
trajectòria. Amb 2-1, el nostre infantil Sergi Rodríguez a lluitat fins al final sense
èxit, deixant la derrota en 3-1.
Al marge de les derrotes, hi ha una regla de tres evident, encara que molts no
ho vulguin reconèixer: quan tots els equips juguen fora, el percentatge de baixes
augmenta notablement. Segur que és normal i natural en tots els clubs, però
potser en el nostre s’evidencia una mica més malgrat que siguin desplaçaments
de mitja horeta. Què hi farem: la setmana que ve, excepte el primer equip,
tothom a casa!
No corren bons temps per als nostres equips, dos d’ells en posició de descens i
dos més prop del precipici, després d’una ratxa quasi sense precedents. Però , al
marge de les expressions metafòriques que utilitzem sovint, no hi ha drama en
la derrota i no volem fer l’excusa del perdedor, però és cert: si baixem no passa
res. La competició ens haurà situat on ens toca.

Jordi Morcillo

Avui ens han buscat els Tres Peus al gat
¿Tres Peons G 4½ – 1½ Catalunya E?

El dia ha començat bé. Hem agafat el tren a Vilafranca i tots tres cap a les partides: el Magí i la Mercè, cap a Badia del Vallès; jo, cap a Gràcia, cap al local del Centre Moral i Instructiu de Gràcia, seu del gran i històric Tres Peons. El dia continuava bé: solet a la rambla de Catalunya. Entro al metro, a l’estació de Passeig de Gràcia de la línia groga i m’hi trobo un estimat eficient amic, el senyor Antoni López Manzano, anava cap a la seu del Peona i Peó i jo li dic que vaig cap a la del Tres Peons i em fa adonar-me que m’he equivocat de línia, que havia d’agafar la verda! Tant fa, baixaré a Joanic i aniré de la plaça Joanic, pels carrers de Bruniquer, de Terol i de Ros de Olano fins al local de joc. Tot plegat ben curiós: tres noms de carrer per un trajecte en línia recta, cap xamfrà, vaja, el mateix carrer amb tres noms, coses de Gràcia, coses màgiques del meu barri, sí, jo
soc fill de Gràcia si fa no fa, de la plaça de Sanllehy, barri de Can Baró, però ben arran de Gràcia, tant que hi he fet de tot i més! Passo per davant de l’escola Patufet, carrer de Torrijos amunt hi veig la façana de l’església de Sant Joan, el Teatreneu, l’església evangèlica del carrer Terol, la plaça de la Revolució –la de l’1 d’octubre, les anteriors i les que vindran-, travesso el carrer del Torrent de l’Olla –seria difícil troba un topònim tan líric i popular alhora- i quan ja soc gairebé davant del Centre Moral –ara li volen dir “El Centre” i prou, però no m’hi
avinc del tot-, he vist l’edifici vuitcentista que era la seu del club Helena, on acollien també el Tres Peons fa un munt d’anys, jo de ben jove ja hi havia anat a veure com jugaven, ja en fa més de trenta anys, també he recordat l’antiga seu del Vulcà –la memòria viatja ben ràpid-, al carrer de Martí, ben a prop de la plaça del Nord, també hi havia anat, allí vaig jugar diverses partides amb un bon home que mai no em feia escarafalls, també en fa la trentena d’anys o més. Sort que he vist a l’Albert Coll i al David Celma i he pogut abandonar els records, tants
records, he tornat a veure el solet d’avui al matí. Dins el Centre, un altre cop, més records, deixem-ho córrer.
Ara m’adono que potser l’introit serà més extens que no pas el cos i el final: coses de la literatura.
Ara, les partides. El primer en caure, el primer tauler, l’Albert Coll. Ha regalat de franc un alfil perquè ha avançat sense pensar-s’ho gaire el peó que el defensava. Era la jugada catorze, a la vint plegava. El nostre company no si s’hi savia avenir, però els escacs tenen aquestes coses, tots en fem alguna cada any. El Ricard
Rovira ha perdut una estona després. Jo mirava les partides del Nitai i del Borja, pintaven bé. De fet el Nitai semblava que en qualsevol moment anava a clavar una jugada definitiva, però, però, alehores, patapam! Ha patit un miratge i li han caçat una torre neta i si hagués tornat a badar, fins i tot la dama! I la resta de la partida només ha consistit en una lenta agonia. El Borja i el seu adversari jugaven una partida oberta i agressiva en el flanc de dama. El Borja cada cop tenia millor posició, de veres, semblava que cada cop més minava la coordinació de les peces enemigues, però també ha patit un miratge, quan ha cregut que podia desencadenar la fúria d’Iruñea, s’ha trobat amb un “mierda” als llavis, no havia vist una dolorosa amenaça i aleshores ha emès la cita literària tot just esmentada fa un moment, ha perdut peça i una altra llarga agonia –cal dir que el nen que
tenia davant, d’adversari, dut per la tensió, durant la partida també ha emès un soroll, però en aquest cas no s’ha tractat de cap docta cita, no, el xiquet ha fet un pet que ha retronat contra el seient, el meu adversari i jo ens hem fet un fart de riure, pobre xiquet, amb la tensió ha perdut el control! Anàvem quatre a zero, la victòria ja no era possible, només quedava salvar l’honor o, més aviat, tapar-nos bé les vergonyes. I ara el plat fort, la partida de la Màxima i un noi del qual no esmentaré el nom. Tot plegat ha acabat, que dic jo ara! Si no ha acabat! La
cosa durà cua, de veres. Potser el noi ha mogut dos cops seguits. Potser el noi s’ha aixecat i marxava en el seu temps. Potser el noi ha rectificat la posició de la dama després de veure que la perdia si la deixava on potser l’ha deixada. I potser, mentre el delegat local i àrbitre enraonava amb la Màxima, ha tret el mòbil i un que jo conec molt bé, jo, potser li ha recordat que la partida no havia acabat. En Celma, el nostre delegat, no ha perdut la flegma britànica –jo l’hagués perduda, avui jo hagués fet història-, potser escocesa, potser de les Terres Altes, només cal veure-li el color dels cabells. I potser és el que calia si no volíem escalfar massa les coses. El Comitè de Competició decidirà. La meva partida ha acabat en taules pactades, les he demandes jo. Només vint- i-cinc moviments, però tots els moviments molt pensats per part de tots dos. Jo, aleshores, tenia trenta minuts i
el meu adversari, deu. Però al tauler les coses eren ben curioses: havia aguantat l’envestida de les blanques, tenia els peons del meu enroc assetjat pels peons de l’enroc enemic amb un cavall i la dama darrere, qualsevol imprecisió la podia pagar cara. Les negres atacaven per una columna semioberta del flanc de dama. Però tot semblava molt obert i molt tancat alhora: obert, perquè no quedava gens clar qui tenia avantatge; tancat, perquè set peons, totes les peces majors i una menor per banda prometien un final llarg i molt i molt complex pel temps
que teníem. A més, el sidral de la partida de la Màxima i del noi ha interferit moltíssim, tot de gent feia nosa, un veritable espectacle. No ajudava gens. El meu adversari, el senyor Òscar Segura Rueda, un noi que sens dubte
és tot un amical cavaller, ha entrat la partida a l’stockfish amb agilitat, un cop hem signat la planella, i ha comprovat que jo tenia, segons el mòdul, 1.62 d’avantatge, però jo el relativitzaria força: primer, igualtat de
material i molt de material; segon, una posició molt tancada i amb amenaces mútues, qui fes la primera imprecisió significativa entraria en dificultats greus; el meu avantatge només es podia explicar perquè la seva peça menor, un cavall, no tenia salts i perquè potser podia obrir la columna semioberta i guanyar un peó després de canviar una torre per una torre i un peó, però al preu de debilitar la defensa dels peons de l’enroc que, com ja he dit, tenia fortament assetjats. Vaja, un avantatge més posicional, gens material i sense cap possibilitat tàctica
a la vista. Tot plegat indicava que en qualsevol moment el meu avantatge es podia esvair com un nuvolet si feia cap imprecisió que donava noves ales al cavall adversari. Em quedo amb el mig punt i amb l’haver jugat una altra partida d’una manera molt sòlida, sense pífies.
I l’epíleg. He acompanyat la Màxima fins a la plaça de la Gal·la Placídia, fins a l’estació dels Catalans, em sabia molt de greu el sidral que s’ha organitzat al voltant de la seva partida, no és just, ella és l’àvia dels escacs catalans, una demostració viva de les possibilitats que atorga el nostre esport a tothom, més enllà del gènere i l’edat, i cap narcisisme hauria de destorbar aquest fet. Després cap a casa. Un cop a casa he comprovat que continuo de pitxitxi dels jugadors de menys de dos mil d’elo i que tinc tres perseguidors a un punt. Només
resten dues rondes. Dues rondes que seran molt dures, tindré rivals difícils, potser els més difícils de tota la lliga d’enguany; un, d’un equip que lluita per per pujar; l’altre, potser un dos mil i escaig; però tinc il·lusió i ganes. I un motiu per guanyar el trofeu de pitxitxi: dedicar-l’hi a la dama del Catalunya, la Màxima, com a desgreuge.

Juli Bernat