Crònica Ronda 2

Ronda 2: El Catalunya no rutlla

No semblava el Gerunda el rival més idoni per recuperar-se de la dolorosa derrota de la setmana passada contra la Colmena, sobretot veient el nivell de joc i de deixar escapar posicions dels nostres la setmana passada.

El darrer precedent es remuntava a fa 3 anys, el 2013, l’any de la tornada a Primera Divisió (venint des de baix) i l’any de la “pell de xai”, on vam donar diversos ensurts a equips més potents que nosaltres fins al punt de tenir un match ball (fallit) per pujar a la màxima categoria. En aquella temporada, vam vèncer a domicili 4,5-5,5 i aquesta i altres derrotes condemnarien el Gerunda a un inesperat descens a Segona. Una bona dada que ens pot servir per redefinir objectius, si les coses segueixen anant mal dades com fins ara.

En teoria el nostre equip està més armat que el d’aquella ocasió; i pel que fa a ells, segueixen tenint la mateixa base en la majoria de taulers, però amb una petita gran diferència: dos dels juvenils més forts de Catalunya afegeixen un plus destacable al bloc. Fa tres anys, en Guillem Salagran estava encara un xic verd (sí que formava part de l’equip) i en Rasen Mediñà no havia explotat del tot. Aquesta combinació d’experiència i joventut els fa, en la meva opinió, favorits en aquest grup de Primera, i més després dels resultats d’avui.

El matx no ha estat una repetició del de la setmana passada, i des de bastant aviat les posicions s’han començat a posar lletges, cosa que ha obligat al final a arriscar i forçar posicions, que a més s’han acabat perdent. No puc fer un resum detallat del matx (això de jugar el mateix dia i hora m’ho impedeix), però sí que corroborem que la situació després de dues rondes és almenys delicada. La setmana que ve, en el desplaçament a Tàrrega, només val la victòria. Qualsevol altre resultat tornaria aquesta situació en crítica. El missatge és clar: fins que no tinguem els punts de la tranquil·litat, que ben sovint són 4, no podem parlar d’altres objectius que no siguin la permanència.

Per mirar de ser una mica positius, ens podem fixar en un parell de detalls: el pitxitxi Felipe Vera, que en un mateix cap de setmana ha passat d’estar al llit amb febre a posar-se amb 2/2. I, sobretot, la nota destacada d’avuí ha estat el retorn, 13 anys després, del MC Luis González, al 10è tauler. Aquest mestre el podem considerar mestre amb lletres d’or: ell, com molts ja saben, va ser el responsable de l’impuls de la pedrera a finals dels 80 i principis dels 90. Bona part d’aquella pedrera, ara ja entre els 35 i els 40 anys, són encara pilars dels equips A i B. Ha fet taules, amb negres, i esperem que això l’animi a seguir defensant l’equip A com tantes i tantes vegades va fer en el passat.

Catalunya B fa els deures amb solvència

Segons la força dels equips, i tenint en compte l’empat de la setmana passada, avui calia guanyar per no haver de calcular massa proeses en el futur. L’equip B, fort per davant (els 4 titulars) i amb algunes baixes a la zona mitja, rebia el Badalona, un equip pràcticament calcat en elo que ha vingut amb tot el que tenia. El desplaçament al Casinet sempre és un desplaçament amable pels equips de Barcelona i rodalies (per la seva excel·lent comunicació amb transport públic), i això facilita que els visitants no hagin d’arrossegar gaire els seus jugadors.

Amb un equip ple de jugadors als quals porto veient als tornejos des que em vaig federar, el 1994 (i segur que molt abans), tals com Díaz-Flores, Teo Asensio, el “poeta” Serrano, Vives Cabau, el controvertit Ribes Oliveres (que sembla que ha tornat), el Badalona ha plantat força cara però sense fer perillar realment el matx.

En un any on no anem, en absolut, gens sobrats de forma i d’efectius, costa trobar jugadors amb 2/2. Si a l’equip A només hi havia un, al B també: aquest és el jove Alex Sáez, molt més inactiu que fa un parell d’anys, però que conserva aquell toc que el feia decantar o tombar partides de tota mena. La resta d’integrants han mostrat un joc sòlid i actiu quan ha estat necessari: un altre punt clau del matx ha estat el punt de David Martín contra el perillós Gustavo Magallanes (el vencedor de Sants B l’any passat), demostrant altre cop que és un jugador altament útil en un equip de Segona en els taulers alts. L’equip podria haver tancat el marcador sense derrotes si no fos per un doble que s’ha deixat Jorge Rodríguez, en la seva primera ronda, quan estava pressionant el rei rival amb força. Finalment, un 6,5-3,5 que ens dóna un petit coixí per encarar els dos difícils desplaçaments que vindran.

Matx descafeïnat de l’equip C

Quan en una categoria que no és la darrera es presenten diverses vacants o incompareixences (avui ha passat a Primera Catalana), senyal que o bé hi ha hagut alguna epidèmia o desgràcia, o bé els equips han calculat molt malament els efectius de què disposen per cobrir totes les categories.

En efecte, l’acta del Catalunya C – Cornellà D fa molt mal a la vista, amb només 4 jugadors visitants i un 7,5-0,5 sense cap història. Podem entendre que els equips vegin que hi ha matxos en què serà molt difícil puntuar i per tant decideixin moure jugadors, però avui podem dir que a la pràctica el nostre C “ha descansat”. Els dos punts, en qualsevol cas, el situen amb molt bones perspectives per lluitar per dalt.

El camí del D fa molta pujada

Si el calendari i el grup del nostre C és, en ocasions, planer, el del D en canvi està ple de pedres i pujades. És un grup, a la mateixa categoria, amb molts equips A, i filials molt més potents que els que es trobarà el Catalunya C.

Avui no ha pogut fer res contra un d’aquests equips A, el Pallejà, amb aliniació perfectament de Preferent. La derrota, no obstant, ha estat novament digna (3-5), però el cert és que l’equip haurà de tenir molt d’encert i puntuar en els matxos claus si es vol quedar a Primera Provincial.

L’equip E ho ha tingut encara més fàcil que el C, ja que el Terrassa E ja es va retirar prèviament, i per tant els nostres sumen 2 de 2, mentre que el Catalunya F ha caigut per la mínima amb el Badalona C (1,5-2,5) amb les taules d’Amadeu Aixut i la sola victòria de Juli Bernat.

Ara queden dues dures setmanes a domicili, en ocasions amb desplaçaments llargs i altres hàndicaps (baixes, carnavals…). Quan tornem a casa, el 21 de febrer, tindrem més clar cap a on hem de tirar.

Jordi Morcillo

No érem bens

Catalunya F 1½ – 2½ Badalona C

Aquesta setmana bona part de l’equip F patia una certa angúnia, ens tenien espantats, el Badalona C emergia de la primera ronda amb quatre punts i part dels membres de l’equip F no les tenien totes –de vegades semblava que no en tenien cap. Malgrat que el delegat els deia una vegada i una altra que no ens deixarien a zero. Però el Badalona C, i això és ben cert, és un dels potencials equips que farà pòdium al grup II de la tercera provincial. I sembla que el delegat i els ànims dels tres tombs de la setmana anterior ens han ajudat força, hem jugat com si fóssim bèstia beneïda i hem sucat punts i, encara més important, només ens han guanyat per la mínima un equip que té tres jugadors de quatre que tenen més elo que el nostre primer tauler! Vaja, que ja signaríem sempre contents si amb els grans favorits hem de fer aquest digníssim paper.

Entrem en detalls. La Màxima Pérez, el nostre primer tauler, ha hagut d’entomar un 1930, M. Ángel López, una diferència d’elo de 340, és a dir, només tenia segons les estadístiques un 12% de possibilitats de guanyar, ben poques. Haig de dir –confesso, més aviat- que no he vist gaire la seva partida, només cal dir que el senyor López ha fet valer la seva superioritat i ha estat la partida que ha acabat primer. El Juli Bernat, el nostre segon tauler, i el Sergio López han jugat una partida amb alternatives d’una banda i de l’altra. Primer el Juli ha guanyat un peó amb facilitat, un peó enverinat que li feia perdre peça, i tot seguit ha tornat a no fer la bona –cal dir-ho obertament, ha fet la dolentíssima. Després en Sergio López, cap al voltant del moviment dotze ha deixat escapar la possibilitat de deixar les negres molt mal parades, ja que podria haver guanyat qualitat, i ja duia peça de més! Aleshores les negres han sabut canviar un alfil per evitar mals majors i, després, aprofitant un atac mal fet de les blanques –ha permès un atac doble- recuperar-lo a canvi d’un peó. Però tot plegat ha estat possible a través d’un intercanvi de material que incloïa el canvi de les dames. Cosa que ha permès que les negres, que a causa de la gran pífia del voltant del moviment dotze no podien enrocar, ara es trobaven amb el rei centrat i més actiu. Tot seguit el Sergio ha aprofitat la posició per atipar-se de peons. Un gran error, perquè malgrat que ha aconseguit un avantatge de tres peons, en realitat ha permès que les dues torres, un cavall i el rei negres –totes les peces- aconseguissin una enorme activitat, mentre les blanques restaven amb les dues torres i el cavall arraconat. Aleshores el Juli ha orquestrat un atac molt ben coordinat que li atorgava mat imparable. Ja ho diu la dita, no es pot matar tot el que és gras. La Lourdes Porta, el nostre tercer tauler, ha fet una partida intensa, ha lluitat, però ha emergit dels atacas d’un i altre amb una escassa seguretat de rei i ha pagat el risc amb la derrota. Finalment el nostre quart tauler, Amadeu Aixut, ha aconseguit les taules. Amb gran perícia ha aconseguit canviar gairebé totes les peces i la partida s’ha convertit en un mar de peons encarats i poques peces que no tenien per on penetrar i fer un atac solvent.

Vaja, que els ànims, malgrat la derrota, al ser per la mínima contra qui temíem que ens apallissaria, han pujat moltíssim, més encara que amb la victòria contra l’Ateneu Colón F. I ara, encarem l’enfrontament de la propera setmana contra el Peona i el Peó G amb una gran tranquil·litat d’esperit i amb un gran respecte cap a tots els adversaris i cap a nosaltres mateixos. Així sia sempre!

Juli Bernat

Anuncis

Crònica Ronda 1

Ronda 1: Gerra d’aigua freda per començar

La tradició que deia que al nostre primer equip se li acostuma a fer molt feixuga la primera ronda de la Lliga s’ha confirmat novament avui a Santa Coloma de Gramanet, al local de la Colmena, on l’equip se n’ha anat de buit després d’una derrota per la mínima (5,5-4,5).

El precedent força recent, de fa dos anys, ja avisava l’equip A que endur-se el punt no seria una tasca fàcil. En aquella ocasió, l’equip local va tombar el que semblava un probable 3-7 fins a convertir-lo en un 5-5, complicant així un ascens que s’acabaria produint in extremis.

Aquesta vegada, els dos equips sense baixes, han jugat de tu a tu, i les diferències d’elo a favor dels visitants (per bé que no eren abismals) no s’han plasmat en la majoria de taulers. En aquestes primeres rondes on els jugadors acostumen a entrar “en fred” (els uns i els altres), les posicions s’acostumen a tombar amb més facilitat. No he estat “in situ” per comprovar-ho, però les informacions parlen d’algunes partides amb avantatge decisiu o molt gran que s’han acabat perdent: especialment la de Sergio Ballesteros, qui tenia un mig joc abrumador; i la de David Vigo, que tenia un final de torres (i després de dames) amb totes les de guanyar.

La Colmena s’afegeix a la llista de bèsties negres del club, i esperem que, com en aquella ocasió de fa dos anys, la relliscada tingui un final feliç. El grup, no obstant, és clarament el més dur de Primera Divisió, i prova d’això és que la setmana que ve rebrem un dels favorits (o potser el màxim favorit): el Gerunda.

Una nova relliscada faria enterrar quasi totes les opcions de lluitar per recuperar la màxima categoria. La tornada als diumenges no ens ha provat gaire…

Empat agredolç del Catalunya B

El segon equip es presentava avui a Sant Adrià amb força baixes, ja siguin per motius laborals o estudiantils (gener és època d’exàmens). Per tal de completar l’equip, hem tirat majoritàriament de gent jove, i d’aquesta manera la meitat de l’alineació d’avui la formaven jugadors de menys de 21 anys: Alex Sáez, Alex Calderón, Marc Petit, Marc Juan i Marc Torres.

El Sant Adrià, un rival ben habitual els darrers anys, tant de l’A com del B, era precisament tot el contrari: una colla de veterans, en la seva majoria, que les han vistes de tots colors al seu club, fins i tot algunes temporades a Divisió d’Honor no fa massa anys. Dos d’ells, Miquel Tarragó i Albert Molina, ja surten en els quadres de finals dels 60, que tenen penjats al seu local. Mig segle defensant els colors, no està gens malament. I per cert, quina enveja un local on puguis exhibir la teva història (però això, valgui la redundància, és una altra

En el desenvolupament del matx sempre hem anat a remolc en el marcador, ja que després d’una successió de taules, han caigut les nostres dues úniques derrotes (Xavi Guerrero i Marc Maspoch), posant el marcador en un perillós 4-2.

Més perillós si tenim en compte que la partida més “guanyada”, la d’un servidor, ha estat a punt de no ser-ho després de desaprofitar diverses oportunitats. Però quasi simultàniament, el seu primer tauler, Hueso, ometia el detall més definitiu i permetia escurçar distàncies, mentre que Sáez anava collant el final a Martínez Villar fins a deixar-lo en arrel de mat.

Amb el 4-4, quedaven les partides de David Martín contra Molinero i la de Marc Juan contra Carricondo. En la primera, final d’alfil no del tot bo i peó de més contra cavall. En el segon, final de dames on el nostre jove tenia posició lleugerament inferior. En aquest moment, ens ha vingut una oferta de 5-5, que hem refusat: coneixent la combativitat dels dos jugadors, podíem confiar en treure alguna cosa més. Poc després, Marc Juan es veia obligat a entrar en escac continu, mentre que David Martín no encertava amb la simplificació i entrava en un final de peons de taules mortes.

L’empat ens fa marxar almenys amb alguna cosa de Sant Adrià, tot i que era dels rivals que havíem de guanyar en clau de permanència. Tot i la visió prudent-pessimista que se’m sol atribuir, és objectivament cert que el grup de Segona és molt més dur que el de l’any anterior, que tenia molts més kilòmetres que no pas elo. Almenys 6 rivals són candidats a l’ascens, i això fa que la lluita per la permanència sigui cosa de pocs, i els dos equips d’avui a priori ho som.

Aplaudim finalment aquest bloc sub-21, que ha marxat invicte (3 de 5) i que ha complert amb escreix les expectatives.

Cop d’autoritat de l’equip C a Vilafranca

Un dels rivals a priori més complicats de l’equip C en el seu nou intent de lluitar per l’ascens a Preferent semblava el Vilafranca B, i a més al seu camp. S’ha intentat compensar les baixes de B i C per mirar de mantenir l’equilibri a ambdós equips i el resultat global ha estat bastant satisfactori.

En aquest solvent equip C hi ha anat avui els jugadors “clàssics” del club: Pascual, García, Angulo, Roche…i el cert és que han donat la talla amb un triomf 3,5-4,5 que pot tenir el seu pes en or a la llarga.

Per primera vegada en les cinc temporades que porta defensant els nostres colors, el jove Magí Bernat no ha hagut de fer kilòmetres per jugar (que els fa sempre jugui a casa o a fora). Amb les seves taules, ha contribuït a donar aquest cop en aquest grup.

Els altres filials, segons els pronòstics

Al marge de l’equip B, l’altre equip que haurà de suar tinta per salvar-se és l’equip D, que gràcies a l’ascens del Catalunya E l’any passat, ara estrena categoria (Primera Provincial), havent d’eixamplar dos taulers, amb la dificultat que això suposa de mantenir el bloc compacte.

Posats a tenir un dia amb els equips no massa complets, almenys que això passi en un dia on et toqui un dels “cocos” del grup. En aquest cas, el Jake B, amb diferències al voltant dels 100 punts d’elo a favor. No obstant, els nostres han donat la cara, cedint finalment per 5-3.

L’equip E, en canvi, se sent força còmode a la categoria i, tirant dels veterans més il·lustres del club (Ayllón, Soler, Coll) ha guanyat còmodament 1,5-4,5 a l’Ateneu Colón D, format bàsicament per jugadors infantils. També visitava el local de Poblenou l’equip F, capitanejat per Juli Bernat i secundat per les incondicionals Màxima Pérez i Lourdes Porta. Llàstima d’una indisposició de Núria Castellvell, que hagués fet possible un 0-4. Finalment, doble vacant i victòria per 0-3-

La setmana que ve festa grossa al Casinet: 46 taulers, per tant 92 jugadors, al nostre local. Esperem recuperar efectius, i sobretot, inspiració. Aquest any fa l’efecte que la necessitem més que mai.

Jordi Morcillo

Doncs hem fet els Tres Tombs!

Ateneu Colón F 0-3 Catalunya F

Doncs sí, els hem fet, hem fet els tres puntets. I no n’han estat quatre potser perquè nosaltres al final hem anat amb una vacant al quart tauler –esperem que la Núria Castellvell es recuperi aviat-, els nostres adversaris també en tenien una. Per tant, un puntet ha desaparegut per sempre més. També cal tenir ben present que semblàvem entrenadors o promotors dels escacs ja que els nostres adversaris tenien set, vuit i set anyets –cal felicitar l’Ateneu Colón per la feina valenta i esforçada de posar a jugar la canalleta amb adults, aixì sí que n’aprenen.

Final del preàmbul, entro en matèria. El Juli –al segon tauler amb blanques- en una hora i deu minuts ha ventilat la partida; el seu adversari, Maxime Devos, no domina encara la lògica dels intercanvis de material i entre les jugades tres i quatre de fet ha canviat un cavall per un peó. Després ha perdut qualitat com si fos un canvi lògic, ha perdut la dama neta perquè potser no veu gaire el sigular abast dels cavalls i el Juli ha arribat a dur tres peces d’avantatge! Però ha regalat un cavall a causa d’una badada, malgrat tot torre i dama de més és moltíssim avantatge, a més, la posició que s’ha generat ha facilitat després moltíssim el mat en tres moviments. Tot seguit ha acabat la Màxima –el nostre primer tauler, amb negres- sense més problemes, però cal dir que el primer tauler de l’Ateneu Colón F, Elena Cano, malgrat la derrota, és sens dubte el jugador del seu equip que ha jugat amb més precisió i qui ha desenvolupat un joc més coherent i estructurat, vaja, que la Màxima potser és qui ha tingut la partida més difícil. La Lourdes –tercer tauler, amb negres i l’última en acabar- ha vist durant el mig joc la debilitat que li ha permès guanyar, però li ha costat de decidir-se: temia que no fos suficient o que la faria perdre. Finalment ha tirat endavant: entrada d’una torre per darrere de la línia de peons adversaris i tot plegat li ha permès fer neteja dels menuts capgrossos –més coneguts com a peons- i coronar un peó, aleshores, el seu adversari, Raúl Marcos, no ha tingut cap més remei que lliurar la torre que encara conservava per poder evitar un mat en dues jugades. Però torre i dama de més i la resta tot peons no permet cap esperança i, encara menys, si tenim present que les blanques no tenien seguretat de rei i que la Lourdes, amb tot el temps del món, ha jugat amb absoluta precisió brodant un mat

De ben segur que les properes setmanes no ho tindrem tan fàcil, però sempre dóna ànims començar bé, és un gran i agradable estímul, un motiu per jugar amb empenta les properes setmanes. I de ben segur que l’Elena, el Maxime i el Raúl, si perseveren, d’aquí cinc o sis anys –o una miqueta més- ens poden donar la torna. Endavant xiquets valents!

Juli Bernat