Ronda 9: Sense marge d’error

La derrota d’ahir a Mollet (7-3), en aquesta segona jornada de la fase per la permanència a Divisió d’Honor, és dolorosa. Però deixa les coses molt clares per al nostre equip: o guanya els dos matxos que queden (11 i 18 d’abril contra Sitges i Terrassa) o l’any vinent tornarà a Primera Divisió. És probable que ni les dues victòries siguin suficients, en funció de “goal average” general, però tot el que no sigui fer un 2/2 ens condemna al descens.

No era el millor dia per intentar puntuar, però a aquestes alçades de competició qualsevol dia és bo i fins i tot determinant. Els locals, després d’entrar amb mal peu a la segona fase, encara havien de sumar alguna cosa per segellar definitivament la permanència; i amb aquest propòsit van portar un equip pràcticament titular, llevat del número 1, el GM Bachman (aquests dies per les Amèriques). La resta, les cares habituals: aquesta mescla de joventut (Garriga, Cristian Fernández, Amores, Bals) i veterania (Valdez, Montilla, Morros, Guillem Garcia, Romero) i el plus que dona un jugador “top” com Daniele Vocaturo.

El matx va estar molt equilibrat fins vora les 20h, amb el marcador assenyalant durant una bona estona un 3-3 i quatre partides encara vives. Fins llavors, convincents victòries de David Vigo per darrer i Hermes Dalo, tauletes en menys de 20 jugades de Sáez i Felipe Vera i derrotes de Jose Miguel Baeza, que debutava a Divisió d’Honor, i Pau Juan. Baeza va quedar asfixiat a l’obertura i Pau Juan no va poder defensar l’activitat i espai del seu rival. Esperem que aquest sotrac de dues derrotes el pugui pair, perquè en Pau serà clau per la permanència, com ho va ser per pujar a Primera i a Divisió d’Honor.

I a partir de les 20h, l’intercanvi de cops va derivar en un KO tècnic, quasi una “pallissa”. Algunes partides es van “tombar”, com la de Joan Canal amb Pere Garriga. El mateix Garriga va afirmar que, amb qualitat de menys, es veia perdut, però va trobar un detall per entrar en un final de torres millor per a ell. Les partides incertes (Amigó-Valdés i Rubén- Montilla) es van girar del seu costat, gràcies a una millor eficàcia en el càlcul. I la que ja estava pitjor – Herminio duia peó de menys de feia estona – no la vam poder igualar. Del 3-3 al 7-3.

Novament, una derrota que té conseqüències negatives en dues direccions: en la classificació, ja que la lluita es redueix a tres equips dels quals se salvaran dos (Terrassa, Foment i nosaltres). I també en la moral de l’equip, ja que l’efecte de la derrota i també per com es produeix (en posicions favorables o correctes) poden incidir en els matxos que queden.

Però avui toca també veure el got mig ple i agafar-nos a l’esperança que queda: només dos matxos que s’han d’intentar, un a un, guanyar. I per altra banda, l’aturada de tres setmanes, amb Setmana Santa pel mig, crec que ens pot anar bé per agafar aire i forces: l’equip ho necessita.

La nostra felicitació al Mollet, un club que ha tingut una evolució força semblant al nostre a nivell esportiu; ens vam trobar per darrer cop el 2011, a Segona Divisió (5-5 llavors) i ens hem retrobat a la màxima categoria. Tant de bo el 2016 ens hi enfrontem novament,

Catalunya B es troba amb un playoff

Les opcions de l’equip B d’assolir l’ascens o la promoció d’ascens a Primera eren, a nivell de probabilitat, força altes. Calia puntuar a Santpedor i si a més el líder Tres Peons B punxava, els nostres eren líders i pujaven a Primera Divisió.

Però, com ja havíem dit, no és un objectiu pel qual calgués “cremar les naus”, i vistes les baixes de l’equip A i les necessitats de l’equip C, el nostre segon equip ha anat a Santpedor amb un equip debilitat. Quatre baixes de jugadors habituals (alguns perquè van anar a l’A, altres per feina i altres per ajudar el C) no han desplomat del tot l’equip, però en tot cas avui no hi havia instruccions ni pressió: cadascú jugava la seva partida; i el que vingués, benvingut seria. Que pujar no sigui un objectiu (i fins i tot que tingui aspectes contraproduents) no significa però que, un cop davant del tauler, els nostres no juguin per guanyar. La majoria som d’un o dos tornejos l’any i, quan ens hi posem, ens agrada competir.

El B tancava l’equip amb Clemens Bieg, habitual dels equips C i D, però – com ell mateix afirmava- en ratxa negativa; i Daniil Kobelev, jove rus de 14 anys que ja ha donat ensurts a jugadors de +2100 en el poc temps que porta a casa nostra. No obstant, han estat els dos primers jugadors en perdre i semblava posar el matx coll amunt. Però probablement, el fet de no mirar el marcador ens ha beneficiat i hem jugat sense complexos.

La victòria s’ha forjat en el bon comportament – avui sí- de la nostra davantera (3,5/4). Fins i tot s’ha donat la situació curiosa que el seu primer tauler, Albert Sanfeliu, perdia la seva primera partida a la Lliga, mentre que un servidor guanyava el seu primer punt sencer. Les victòries, a més, de Bernat Fuertes (ràpid però inspirat), Pedro Serrano (patidor com sempre amb les seves posicions), Marc Petit (que va entrant en ratxa) i Silverio (l’únic invicte ja a l’equip A i B), sumades a les taules de David Martin, han posat el 4,5-5,5, deixant sense transcendència les derrotes d’Alex Reyes i Xavi Guerrero.

L’equip B, doncs, sense fer una Lliga aclaparadora, guanyant molts matxos amb un pèl de sort, se situa segon i es guanya (merescudament o no) el dret a jugar la promoció d’ascens a Primera, juntament amb els altres segons de la categoria, diumenge 12 d’abril. Els guanyadors d’aquesta primera eliminatòria es veuran les cares amb els vuitens de Primera Divisió, el 19 d’abril.

No oblidem tampoc que aquest Catalunya B ja va guanyar-se el dret a jugar la Final de Copa, que es jugarà el 26 d’abril a Girona. Si supera la primera eliminatòria de la promoció, això voldrà dir que haurà tingut una marató de 13 diumenges (11 de Lliga i 2 de Copa) donant guerra. Vaja, les dones no estaran gaire contentes…

L’equip C perd el tren de l’ascens

No ha pogut ser: el Catalunya C, l’equip del club en més bona dinàmica (8 de 8) i amb més opcions pràctiques d’assolir el seu objectiu (era guanyar aquest matx), ha perdut clarament amb el fins avui co-líder Vila Olímpica. Els dos equips venien reforçats, i el nostre per gentilesa de l’equip B, però la jugada ens ha sortit al revés del previst.

El Vila Olímpica era superior als taulers de davant i nosaltres en els de darrere, però com han vingut demostrant durant tot el torneig, tenir a dos jugadors de la talla dels germans Ventura Bolet en aquesta categoria (a 8 taulers) és una garantia. A més, la resta de jugadors estaven en una dinàmica positiva i, de ben segur, plens de moral. Això es venia notant en els resultats que han anat aconseguint, majoritàriament golejades, i també s’ha notat avui.

Però novament veient el got mig ple, veiem l’equip C que cada any puja un esglaó més a la categoria, on fa 2-3 anys patia per salvar-se, l’any passat era en terra de ningú i ara ja aspira fermament a pujar de categoria. Lluitar per alguna cosa mirant cap amunt, com ha estat el cas del C enguany, fa motivar els jugadors i crea també equip i “bloc”. Esperem que el bloc torni l’any vinent amb les mateixes ganes.

L’equip D torna a perdre però “el salven”

El Catalunya D, en un grup de bojos de la Segona Provincial, ha assolit per fi la permanència matemàtica, sense haver de dependre dels descensos compensats i situant-se en 8a posició, La derrota avui a Sabadell, contra un reforçat Sabadell E (5-1) ha fet que haguéssim d’esperar altres resultats durant la tarda per certificar d’una vegada aquesta vuitena posició en una mala temporada del nostre quart equip.

Per tant, ben bé podríem dir que, almenys avui, l’equip no s’ha salvat, sinó que l’han salvat. Clar que un descens de 4 punts quedant penúltims hagués estat grotesc, veient amb incredulitat com la diferència entre el 3r (4,5) i el 9è (4) hauria estat de només mig punt.

L’any que ve, novament a donar la talla a Segona Provincial, però ho faran ja com a Catalunya E, ja que l’E, per sorpresa nostre, canviarà de lletra gràcies al seu ascens.

El Catalunya E puja de rebot

La setmana passada havíem enterrat les opcions de l’equip E, que quedaven pendents d’una carambola de resultats no massa lògics. Doncs el mort encara estava viu i la combinació s’ha produït: els nostres, el Catalunya E, ha guanyat bé al Vila Olímpica B (1,5-4,5) mentre un dels dos primers, el Tres Peons H, perdia contra pronòstic contra el Peona i Peó F (2,5-3,5) i ens cedia el segon llo en safata.

Com dèiem, l’equip E puja a Primera Provincial, conviurà amb el C i es passarà a dir Catalunya D. Un bon aparador per als nostres joves, que necessiten anar jugant amb el munt de jugadors experts que hi ha a tots els clubs d’aquesta categoria.

Finalment, l’estratègia dels equips D i E, minuciosament estudiada pel “super-delegat” Miguel Ayllón ha donat els seus fruits, potser amb més incertesa de la prevista: un dels equips puja i l’altre es manté. El nostre reconeixement als jugadors que han format part, ja que molts d’ells han actuat en ambdós equips.

F i G acaben guanyant

Els dos equips de 4, els de Tercera Provincial, han acabat sumant, cada un, les tres últimes victòries. En el cas de l’equip F, ni el 1-3 aconseguit amb el Sant Josep E ni un hipotètic 0-4 eren suficients per lluitar pel primer lloc, aquesta possibilitat ja es va esfumar amb la curta victòria de la setmana passada.

I pel que fa al Catalunya G ha acabat guanyant, assolint el seu primer 0-4 (amb el Jake E) i amb molt bon regust, ja que fins la setena ronda no havia assaborit el triomf.

El Catalunya encara no tanca la paradeta pel que fa als equips, però sí pel que fa al gruix dels seus jugadors, aquesta major part de la massa social a qui no tornarem a veure fins els volts de gener del 2016. Esportivament hem assolit alguns objectius i d’altres se’ns han escapat, però la sensació de creixement i de constància l’hem pogut mantenir. 9 rondes alineant a 48 jugadors i sempre presentant equips competitius d’acord a la categoria és per estar satisfets.

Jordi Morcillo

CURSO MONOGRÁFICO CON EL GM HERMINIO HERRAIZ

“JUEGO ESTÁTICO vs JUEGO DINÁMICO”

Organiza: Catalunya Escacs Club

Lugar: Centre Cívic Casinet d’Hostafrancs, c/Rector Triadó 53, 1ª planta

Profesor: Herminio Herraiz Hidalgo, Gran Maestro y FIDE Trainer

Características: 4 sesiones. Total: 16h.

1. Factores estáticos para el análisis de una posición. 9 de mayo

2. Juego dinámico para luchar por la iniciativa (tiempo/desarrollo). 16 de mayo

3. Dinamismo y transformaciones. 23 de mayo

4. Sacrificios posicionales y tácticos. 6 de junio

Dirigido a jugadores federados hasta un nivel de 2300 de elo FCE.

Horario de las sesiones: sábados de 10 a 14h (con pausa de 20 min).

Precios

	1 sesión	Pack 4 sesiones
General	25 €	80€
Socios Catalunya EC	20€	60€

Información e inscripciones

Email: catalunyaescacs@gmail.com

Tfn: 620341266

Plazas limitadas, por riguroso orden de inscripción.

Fecha límite para inscribirse: 30 de abril.

La organización se reserva el derecho de anular el curso si no hay un mínimo de 8 alumnos inscritos.

Ronda 8: El Catalunya, contra les cordes

La jornada d’ahir, la primera d’aquesta segona fase de Divisió d’Honor, va ser sens dubte la més amarga de les vuit que portem, ja que a la nostra derrota contra el Cerdanyola del Vallès (3-7) cal afegir els altres resultats del grup, ja que cap d’ells ens va ser favorable.

L’amargor no es va reflectir només en els resultats, sinó en les sensacions, ja que l’equip es va mostrar espès i encallat. Sens dubte, vam deixar escapar una bona oportunitat de puntuar, tenint en compte que el Cerdanyola no va portar el seu “deu” de gala. Això sí: la seva alineació era perfectament competitiva, amb jugadors amb experiència a la màxima categoria, però el 3-7 final –i sense guanyar cap partida- va ser un cop molt dur, després del qual no tindrem més remei que reaccionar.

El matx va començar amb unes taules ràpides entre Felipe Vera i Llàtzer Bru. I una mica més i aquestes taules provoquen unes altres d’Oratowsky, que sembla ser que preferia tornar a terres tarragonines en cotxe i no ajudar el seu equip a guanyar un punt factible al tauler 2. Les taules, però, contra Jordi Amigó, van arribar força més tard, però no massa jugades més tard, ja que el GM rus va apurar-se de temps d’una manera exagerada, sortint de l’obertura amb només 4 minuts al rellotge.

Abans que això passés, ells ja havien agafat avantatge a la partida Joan Canal – Julio Hernando, en una partida boja. No obstant, el matx no pintava tan negre, ja que algunes partides es posaven interessants a favor nostre, com al 1r tauler (Herminio podia obtenir avantatge clar) o per darrere, amb un final favorable per a Xavi Serrano i una interessant entrega de qualitat d’Alejandro Sáez. Però d’aquestes tres opcions de victòria, només vam poder rascar dues taules i aquí el matx ja es va fer insalvable.

Si bé per davant l’equip va aguantar (2 de 5), per darrere l’equip no va ser capaç de sumar més que les taules en la citada partida de Xavi Serrano i unes altres en una posició molt equilibrada de Rubén Martín. Tampoc va ser el dia de Sergio Ballesteros, qui semblava haver entrat en un final que es podia entaular, tot i que el seu capità, el MF Gabriel Castellet, el va portar amb molt bona tècnica. I per mal dia, el de Pau Juan, fins ahir invicte, que es va trobar escanyat per la parella d’alfils del seu rival i no li va sortir res.

Ara sí que l’equip necessita oxigen, ja que és penúltim. Les opcions de permanència són, matemàticament, més que factibles, però els resultats d’ahir ho han complicat moltíssim: per una banda, la derrota del Mollet (4 punts) contra el Montcada (2,5) fa que aquests ens superin i que els molletans encara necessitin puntuar per assegurar la salvació; i segur que ho intentaran com abans millor, és a dir, en el següent matx contra nosaltres. D’altra banda, la victòria del Terrassa amb el Foment fa que els del Vallès ens igualin en punts i ens superin en desempat (un altre dels pals del resultat d’ahir). Tal com estan les coses, potser els 4 punts estimats no siguin suficients.

En tot cas, mentre hi ha vida hi ha esperança i amb 8 rondes ja hem vist que l’equip té dies bons i dies dolents. Esperem que els tres propers siguin dels bons.

El Catalunya B frega el ridícul i guanya

Tampoc està resultant gaire regular el segon equip, almenys a nivell de joc. Però, a diferència del Catalunya A, a Segona Divisió sovint els errors es perdonen, cosa que a la màxima categoria això no passa. I avui hem tingut un nou exemple d’això.

La jornada al Casinet començava amb el tradicional handicap d’aquestes dates de març: la Marató de Barcelona, que talla per complet els carrers que envolten el nostre local. Per sort, el Balsareny-Sallent ja estat previsor i ha sortit amb molta antel·lació per evitar ensurts. L’equip del Bages, amb escasses opcions d’assolir la permanència, ha vingut avui molt mermat d’efectius, amb un equip amb majoria de jugadors del filial i només tres teòrics titulars. Les diferències d’elo, tret dels dos primers taulers (amb dos MC de +2300), oscil·laven entre els 150 i 200 punts. Però com sol passar en aquests casos, no hi ha cap partida que es guanyi abans de començar i avui segurament hem jugat pitjor que mai.

El nostre equip ha agafat diferència amb les victòries als dos darrers taulers, de Marc Petit i Alex Reyes, si bé aquest podia perfectament haver perdut si el seu rival arriba a precisar una mica. Les taules al primer tauler, entre un servidor i Maurici Tarragó, les de Sulleva i les de Guerrero posaven un fictici 3,5-1,5,. Ben aviat, Baeza i David Martín perdien i l’empat a 3,5 ho deixava tot enlaire, ja que de les tres partides restants, Pedro Serrano ho tenia millor, però havia de demostrar-ho; Silverio (el pitxitxi del 100% fins avui) també estava espès i entrava en un final de peons perdedor i David Vigo, amb dama i alfil contra dama però pocs peons no trobava la manera de guanyar, obviant un definitiu canvi de dames.

Afortunadament (un dia més) les coses s’han tombat del nostre cantó, però avui deu haver aparegut la Verge d’Almeria, que ara mateix no sé com es diu, ja que a Silverio Martínez li han perdonat la vida quan el seu rival coronava fàcilment abans que ell. Taules, i amb el 4-4 les taules de David Vigo, quan ja no podia guanyar, eren suficients ja que Pedro Serrano ja tenia dos peons de més i passats.

L’equip segueix segon, a un mig del líder Tres Peons B i mig més que el sòlid Santpedor, que ens rebrà la setmana vinent. Una victòria o empat ens posaria a la promoció d’ascens a Primera Divisió, llevat que el Tres Peons no fes els deures a Súria (en aquest cas pujaríem directe). La derrota ens situaria en una tercera posició molt digna, i en tot cas guanyada a trompicons. Així doncs, el matx de diumenge al poble d’en Guardiola serà com una primera eliminatòria d’ascens. Sigui com sigui, la jugarem sense pressió, ja que hem d’assumir que la Primera Divisió ens vindria un xic gran.

L’equip C segueix patint i jugarà una final

El Catalunya C segueix anant a remolc del Vila Olímpica en aquest grup I de Primera Provincial. Mentre ells segueixen golejant setmana rere setmana, als nostres els costa Déu i ajuda tirar els matxos endavant.

Avui el tercer equip rebia un dels molts Tres Peons que corren per la Lliga, en aquest cas el seu E, amb alguns taulers de 1700 per darrer. Els nostres tenien el reforç de Jorge Rodríguez, habitual del B, i han patit per guanyar 5-3. A banda del Jorge, han pogut guanyar els enratxats Jose García, Pepe Angulo, Marc Torres i Clemens Bieg.

La setmana que ve ja no hi ha volta de full: matx decisiu amb el Vila Olímpica, on només serveix la victòria. Esperem que les baixes no ens afectin molt i puguem competir de tu a tu per posar un tercer equip a Preferent, que no és poca cosa.

Com fer 4 punts i no salvar-se encara

Sembla el títol d’un llibre d’auto-ajuda, però és el resum de la situació del Catalunya D, que ja ha assolit 4 punts, pujant a la cinquena posició del grup, però una combinació ben lògica el pot deixar encara, l’última jornada, penúltim amb 4 punts, en una categoria on poden baixar els dos darrers, en funció dels descensos compensats.

La victòria d’avui per 4-2 contra el Barad B, no obstant, era absolutament necessària i realment hauria de produir-se una patacada per no seguir a la categoria l’any vinent. Diumenge que ve, no és notícia, un altre rival directe, el Colon Sabadell E: en aquesta categoria quasi tots ho són (concretament del 3r al 9è).

El Catalunya E enterra les seves opcions

Com ja vam anunciar la setmana passada, el Catalunya E podia obtenir l’ascens guanyant avui. El perill venia del fet de jugar amb un rival directe, en aquest cas el Tres Peons H. La immensa quantitat de jugadors que tenen els de Gràcia els ha permès fer un equip ben reforçat, amb jugadors veterans per davant i dos taulers desconeguts, de noms impronunciables, de poc més de 1700.

També els nostres anaven ben reforçats, però el matx s’ha escapat per la mínima (2,5-3,5) i l’equip ha baixat a la tercera posició. La setmana que ve, també a la Vila Olímpica, havia de ser una final i potser només serà de consolació ja que cal esperar que els dos equips de dalt (Tres Peons H i Congrés C) punxin i nosaltres guanyem.

Som dels pocs clubs que podem presumir de tenir diversos filials relativament ben situats i competitius, amb possibilitat d’equilibrar les alineacions en funció de les necessitats. Però sens dubte el Tres Peons ens supera, i està a punt de plantar, per exemple, el segon equip a Primerà Divisió i el vuitè (!) a Primera Provincial.

El Catalunya F tenia les seves opcions, però depenia de guanyar per golejada a la Lira E, i la cosa finalment ha quedat en una pírrica victòria (2,5-1,5). L’equip és tercer, però ha d’esperar un parell de punxades quasi improbables dels equips de dalt. El bloc dels darrers dies (Celma, García-Lavernia, Navarro i Núñez), mereixen però un aplaudiment ja que s’han il·lusionat amb la possibilitat i ho han intentat.

Molt més avall en la classificació trobem el Catalunya G, però que finalment ja va guanyant i aquesta setmana ja ha sumat la seva segona victòria, contra el recent creat club del Casal de Sords, per 2,5-1,5. Bona puntuació, enguany, del debutant Toni Blasco.

El Casinet, pel que fa a jornades massives, tanca portes avui a la Lliga. No ha estat una bona jornada (tot i les 5 victòries), però no oblidem que obrir cada diumenge el local i asseure 76 jugadors (més els 20 de dissabte) ens indica que com a club seguim molt vius.

Jordi Morcillo

Ronda 7: Tot està per fer i tot és possible

Parafrasejant al poeta Martí i Pol, podem definir la situació actual del Catalunya en aquesta primera temporada a la màxima categoria dels escacs catalans. Després de la derrota, justa però ajustada, ahir contra el Tres Peons (6-4) l’equip s’enquadrarà irremeiablement al grup de la permanència. El càlcul més optimista deia que una carambola a quatre bandes ens podia deixar matemàticament salvats i en el grup capdavanter, però era força improbable i ara la realitat mana: tot està per fer, perquè caldrà sumar més victòries, però tot és possible, perquè les opcions de mantenir-se són matemàtiques i reals, vist el bon comportament de l’equip cada setmana.

El matx d’ahir es va jugar al Club de Tennis la Salut, a tocar del Parc Güell, en una zona on l’accés i l’ambient fan la sensació de trobar-se en un lloc que no és Barcelona. La sala de joc, força elegant i còmode, no estava exempta però del soroll proper d’una sala plena d’apassionats jugadors de dòmino. Els de Gràcia, tot i la seva condició de ja classificats pel grup pel títol, no van afluixar pel que fa a alineació (i a més el seu B també ha d’anar fort) i van presentar un equip proper al “10 ideal”. D’altra banda, ja han demostrat moltes vegades que, com nosaltres, la Lliga és per a ells una cita obligada, vagin més o menys necessitats de punts.

El matx es va lluitar amb possibilitats durant quasi les quatre hores que va durar, tot i que haver agafat avantatge d’entrada ens hagués permès jugar una mica amb el marcador, que sempre ens va ser contrari. L’equip ahir tancava amb Bernat Fuertes i Xavier Guerrero, dos jugadors amb qualitat suficient per a jugar en aquesta posició. Fuertes, jugant contra la MFF Judit Clopés, va assolir posició quasi guanyadora, però no va afinar en la simplificació i va entrar en un final amb peó de més però amb els maleïts alfils de diferent color. El seu mig punt, combinat amb el mig punt de Joan Canal i la derrota de Xavier Guerrero, al qual van dinamitar l’enroc, va posar un 2-1 que ja no vam poder aixecar.

A partir de llavors es van succeir les taules en posicions on podíem haver patit més (Jonathan Cruz vs Herminio Herraiz i Ballesteros vs Leiro); però a la vegada, algunes posicions es tornaven agudes i entraven en els apurs de temps. Qui tenia la partida pitjor, Jordi Amigó contra Filemón Cruz, no la va poder aixecar i la diferència de 4-2 era una llosa, però de les quatre partides restants se’n podien haver guanyat, amb una mica d’encert, ben bé 3. Una mica de sort vam tenir quan a Daniel Boix, rival de Felipe Vera, se li va caure la bandera (4-3), tot i que també cal atribuir el mèrit al nostre jugador, perquè va resistir bé moltes de les envestides del seu rival. Però menys sort (o encert) va tenir Salva Dalo, quan es va deixar un detall tàctic que perdia peça, quan podia consolidar el peó de més. Més o menys simultàniament, Rubén Martín perdia després que Jaume Gallart fes un sacrifici brillant i efectiu que provocava una mort lenta del nostre jugador. I la nostra segona victòria, poc abans que Dalo abandonés per situar el 6-3, va ser de Xavi Serrano, un dels homes més en forma de l’equip, en una posició amb dama contra torre i alfil.

L’equip finalment ha acabat la primera fase amb 2 punts, un botí que no ens fa ser pessimista de cara a la segona, però ben bé caldria sumar-ne un parell més, i a poder ser no descuidar la diferència de punts de tauler. Els 4 matxos restants (amb la Setmana Santa pel mig) dictaran sentència: Cerdanyola del Vallès, Mollet, Sitges i Terrassa. Si bé alguns seran més rivals directes que altres (el Mollet està virtualment salvat), qualsevol jornada és bona per a sumar. Però això ho saben tots els equips i ningú no afluixarà, ni tan sols el Sitges (0 punts), que ja va demostrar l’any passat ser un Dr.Jekyll i Mr.Hide quan es va veure amb l’aigua al coll.

El Catalunya B lluitarà per l’ascens a Primera Divisió

El que fa 3 i 4 anys era pel Catalunya A un objectiu, amb cert caràcter històric, ara és una realitat pel segon equip, en el seu primer any a la categoria. El Catalunya B, després de la contundent victòria a Calaf (2,5-7,5), se situa segon de grup per darrere del Tres Peons B, i depèn de si mateix per jugar el playoff d’ascens a Primera.

L’equip B es comença a sentir còmode a la categoria, i avui ha sumat la seva victòria més convincent, contra un rival amb una alineació molt respectable (i un pèl superior a la nostra). El Calaf és un dels clàssics de la categoria, tot i que enguany no viu la seva millor temporada esportivament parlant. Amb un equip majoritàriament veterà, aquest 2015 li tocarà patir per mantenir la categoria, però això el feia avui perillós. I més tenint en compte les baixes que presentava el Catalunya B: els qui van anar a jugar a l’A, a més d’Alex Sulleva. No obstant, hem mantingut el bloc amb 9 dels 12-13 habituals que alineem i calia buscar una solució per al 10è tauler: aquest ha estat el jove Marc Juan (de la saga dels Juan Bartrolí), número 40 de llista i 1898 d’elo, que per raons de proximitat geogràfica i sobretot escaquística  (es troba en franca progressió) ha jugat amb molta solidesa i ha sumat el punt.

La victòria de Marc Juan, sumada a altres força ràpides de Marc Petit i David Vigo posaven un 0-3 molt esperançador. Aquest resultat m’ha fet veure que no calia entrar en un final de 1X2 i he proposat taules abans que la cursa de peons es convertís en un polvorí. 0,5-3,5 que s’ha estabilitzat una bona estona (en concret, tota la primera part del Barça), fins que els visitants hem posat la directa, amb victòries convincents de Pedro Serrano i Silverio Martínez, i una altra més afortunada d’Alex Reyes, quan el seu rival ha abandonat un final que no calia pensar massa per entaular-lo. Les taules de Jorge Rodríguez, després de patir bastant, i l’única derrota, de Baeza, posaven un 2-7 sentenciador a l’espera de la partida de David Martín. Aquest, ja passades les 13,30h, ha entrat en un final de torre i cavall contra torre i ha provat de guanyar. Això, pel que sembla, ha ofès el seu rival, el veterà Batlle, que un xic més nerviós del compte, ha recriminat al jugador i al delegat (o sigui jo) que intentés guanyar un final de taules teòriques. Fins i tot ha argumentat que això es va veure en un final entre Anand i Carlsen, o fins i tot que posaria un escrit a l’acta argumentant que el seu rival li ha seguit un final així.

Vull pensar que han estat els nervis de quatre hores de partida (que al final han estat 4h45’) i –és la meva humil opinió- el temor a perdre aquesta posició, que si bé són taules teòriques cal jugar-les amb una certa cura per no deixar-se algun detall. Al final, després de més de 50 jugades, la resolució ha estat amistosa.

El local del Calaf és dels millors que recordo últimament, amb taules individuals, peces de fusta, grans finestres amb vistes i temperatura ideal. Ens hi hem sentit molt còmodes, tant com a la classificació. Sense cap mena de pressió, ara podem mirar la classificació des de dalt i veure que nosaltres, uns debutants a la categoria, podem jugar la promoció d’ascens sumant un punt i mig (o un punt si és a la segona ronda).

L’equip C supera un dur obstacle

Les possibilitats d’ascensos, a banda de l’equip B, passaven avui per Sant Martí, on els nostres C i E havien de guanyar per mantenir les opcions intactes.

El Catalunya C, amb algunes baixes pròpies i altres provocades per les baixes de dalt, ha presentat una alineació com sempre sòlida però no pas superior a la del seu rival, el Sant Martí C. El matx s’ha decantat per petits detalls, guanyant els nostres per la mínima (3,5-4,5). Cal destacar, novament, l’estat de forma d’alguns dels nostres jugadors: Miguel Ángel Escandell i Pepe Angulo, peces claus d’aquest equip que, si no ensopega la setmana que ve, tindrà una final el 22 de març a Vila Olímpica.

De moment, el nostre rival directe està guanyant amb més autoritat, tot i que el Catalunya C li pot disputar el matx amb superioritat en la majoria dels taulers. Però els resultats que està obtenint ens fan pensar en què són jugadors, a banda dels ja consolidats germans Ventura, en gran forma.

Catalunya D: Catalunya Diesel?

No acaba d’assegurar la permanència el nostre equip D, que al marge de les baixes i dels viatges no troba la millor forma dels seus jugadors habituals. Avui, en el matx a Santa Eulàlia de Ronçana, amb el Vall del Tenes C, tenia una bona oportunitat per deixar-ho liquidat, però l’empat a 3 situa els nostres al llindar de la penúltima posició (amb 3 de 7), que en funció dels descensos compensats pot resultar fatal.

El grup, certament, és imprevisible i fa que hi hagi un munt d’equips entre els 2,5 i 3,5 punts, i un d’aquests haurà de mastegar sorra. Esperem que, per fi, el factor camp sigui determinant la setmana que ve i l’equip pugui anar el darrer dia, a Sabadell, com qui diu “ a fer turisme”.

Cal destacar el bon rendiment d’en Pere Nin, que està salvant alguns matxos i demostrant que porta molts tornejos a les esquenes.

Catalunya E: primer “match ball”

Tornant a Sant Martí, no ho ha tingut tan complicat el Catalunya E, que segueix al capdavant del grup. Els nostres han guanyat amb solvència, 1,5-4,5, amb els ja habituals bons resultats de gent com Daniil Kobelev o Manuel Belmonte.

De tots els equips que aspiren a l’ascens (B, C, E i F, en menor mesura), l’equip E és qui ho té millor, ja que la setmana que ve té un “match ball” per guanyar-se una de les dues places. El seu rival, directe, serà el Tres Peons H, mig punt per darrere. Una victòria posaria l’equip a Primera Provincial, mentre que la derrota seria fatal i caldria anar a Vila Olímpica (contra el seu B) amb la necessitat de guanyar i agafar la calculadora.

També ha tingut excursioneta l’equip F, que ha arrencat un valuós triomf a Mataró, contra el seu equip D (1-3), amb els triomfs dels joves Julián García-Lavernia i Víctor Navarro i del capità David Celma. Tot i que les possibilitats d’ascens són escasses, les matemàtiques encara permeten albergar certes esperances, sobretot si la setmana vinent s’obté un resultat ampli.

Finalment, l’equip G ha guanyat (només amb una partida jugada) per 1-3 a l’Ateneu Colón E. La Lliga actual està resultant, des del meu punt de vista, apassionant, ja que tots els equips lluiten per objectius, de diferent índole però tots ambiciosos. Portem molts anys així: lluitant per objectius esportius, cosa que sempre agrada i motiva el personal. A vegades s’obtenen i a vegades no, però la sensació de ser-hi és el que ens fa tirar endavant.

Jordi Morcillo

Ronda 6: El Catalunya s’enganxa a la Divisió d’Honor

La sisena ronda d’aquesta històrica primera temporada a Divisió d’Honor erad’aquells dies marcats en el calendari com a jornades on les opcions de puntuar no eren una quimera. El rival, el Peona i Peó, era un os dur de rossegar, però sabíem que si els nostres estaven inspirats podríem lluitar el matx de tu a tu.

Les estadístiques, no mirades pas al detall sinó tirant de memòria, indiquen que el Peona i Peó (sigui el primer equip o un filial) se’ns sol entravessar. Sense anar més lluny, tenim el precedent del 2013: ells, amb la segona pitjor mitjana d’elo al grup de Primera Divisió, van assolir una ratxa de victòries que els va plantar a la darrera ronda en un matx caixa o faixa, contra nosaltres, que van resoldre per 6-4. Això els donava l’ascens a Divisió d’Honor i ens en privava a nosaltres.

Suposo que per aquest fet, que sempre cal fer una estimació a l’alça a partir del seu elo, els pronòstics a les xarxes socials indicaven que els del Guinardó eren clars favorits.

El matx, en què jugàvem com a locals, es va disputar ahir a la seu de la Federació Catalana, donat que la retransmissió al Casinet no era tècnicament senzilla, i a més els assajos per un concert podien posar soroll a la jornada.

Nosaltres vam recuperar el 9 inicial titular i en aquesta ocasió va ser David Vigo qui ocupés el 10è tauler, ja amb més confiança que mesos enrere. El Peona i Peó, per la seva banda, va jugar amb el seu equip habitual, basada en la força dels jugadors de la pedrera de diferents moments de la seva història (ara tenen entre 16 i 32 anys) i altres incorporacions més o menys recents a la part de davant que els dóna una gran consistència com a equip (Cuartas, Matnadze, Expósito, Ayza).

Tot i no ser físicament com a espectador del matx, la retransmissió a través del portal de la FCE em permet donar una visió global del desenvolupament del matx. El resultat final (6,5-3,5) i la distribució de punts (3 victòries, 7 taules i 0 derrotes) parlen d’una victòria amb certa autoritat. El moment on potser més inseguretat vam patir és al principi, amb el retard de mitja hora de Joan Canal, que tenint en compte com se sol apurar de temps i que precisament el seu rival (MF Josué Expósito) no és lent, feia presagiar una empresa difícil per al nostre número 3. Però, tot i els intents del jugador visitant per aprofitar la columna h, la qualitat de menys amb peons com a interessos per a Canal va ser suficientcontra-joc per crear problemes i acabar guanyant.

En les altres victòries (Xavi Serrano – Ezquerro i Rubén – Serra) vam anar agafant avantatge progressivament. Òbviament, també vam tenir partides de patiment, amb cert desavantatge, però no del tot definitiu, on els nostres van saber aguantar, com en el cas de Felipe Vera – David Ayza o Herminio Herraiz – Cuartas, on el GM colombià va buscar tots els detalls d’un final millor per a ell.

Altres taules es van moure en l’equilibri durant tota la partida (Subirachs-Vigo, Matnadze- Amigó, Capellades – Ballesteros), i en un parell més vam tenir alguna opció de guanyar (Dani Garcia – Pau Juan i Ferran Cervelló – Salva Dalo).

En conjunt, va ser el matx més rodó que hem jugat en molt de temps (inclosos matx decisius de l’ascens el 2014), per la dificultat del rival i com es va anar conquerint l’avantatge. Els nostres jugadors comencen a no sentir-se convidat de pedra a la categoria: amb 2 punts en 6 rondes (o bé en 4 rondes amb possibilitats de puntuar) la permanència encara està lluny i complicada, però ara ja sabem que l’equip està preparat per afrontar la lluita a la segona fase.

La següent ronda, amb el rocós Tres Peons, serà una nova prova de foc contra un rival ja no directe. En cas de puntuar, però, començaríem a tenir a tocar el somni, que cada vegada veiem més com un objectiu realitzable. Cada setmana destaquem un o altre jugador, però aquesta vegada cal donar un 10 a tots 10, perquè el bloc ha funcionat.

El Catalunya B segella l’objectiu amb patiment

Si el primer equip es comença a veure entonat, el B segueix donant símptomes d’irregularitat, però per segona setmana consecutiva ha pogut tombar el matx al seu favor. El rendiment de l’equip amb punts (4,5 de 6) és ja superior al que s’està veient sobre el tauler, però els bons dies d’alguns (normalment dels mateixos) està compensant els mals dies d’altres.

El grup II de Segona Divisió, ja ho vam dir, no té un patró clar ni cap ventafocs: això fa que la zona mitja s’eixampli i la permanència tingui un preu força alt. És per això que, en clau de permanència, arribar als 4,5 (amb 3,5 ó 4 es pot quedar 8è amb combinacions perfectament lògiques) era vital, tenint en compte que les tres darreres rondes poden posar-se molt coll amunt tenint en compte l’entitat dels rivals.

Avui, al Casinet, tocava rebre un rival amb característiques semblants al nostre: filial d’un club de la màxima categoria, equip compacte i gent força experimentada. Potser és en els darrers taulers on podíem marcar la diferència, però tampoc la nostra reraguarda està massa inspirada, per tant qualsevol zona era bona per sumar. Amb les baixes de Silverio, David Vigo (que ahir jugava a l’A) i Bernat Fuertes, tots tres jugadors que han puntuat força, calia que la resta donés un plus per obtenir botí.

Després d’una estona d’intercanvi de “cops”, amb les victòries de Marc Maspoch i Alex Sulleva i les derrotes de Pedro Serrano i Jorge Rodríguez, el 2-2 mantenia la incertesa ja acostant-nos a les 13h. Sort que les partides favorables no s’han torçat, i uns entonats Xavier Guerrero i David Martín posaven el 4-2. Resultat no pas definitiu, ja que de les 4 partides restants tres estaven pitjor i només Baeza tenia un pèl d’avantatge. La victòria, personalment, se’m segueix resistint, però amb patiment he pogut forçar unes taules en posició molt lletja que ens posaven amb un encara insuficient 4,5-2,5. Insuficient perquè Alex Reyes tenia un final per abandonar, Marc Petit entrava en un final possiblement perdedor i a sobre amb pocs segons al rellotge, mentre Baeza no acabava de desequilibrar.

Amb una mica d’encert, els visitants haguessin pogut posar el 5-5, però després de la derrota de Reyes, ni Batista (rival de Marc Petit) ha trobat la continuació guanyadora, ni Andrea Norte (rival de Baeza) ha igualat el final de torres. Taules i victòria, respectivament, que han posat un sofert 6-4 que és or pur en la nostra classificació i en una hipotètica gestió de futures baixes. Calaf, Balsareny-Sallent (equip molt dur tot i estar a la cua) i Santpedor diran si mereixem seguir a la zona alta del grup o bé si la Segona Divisió ja li està bé al nostre segon equip.

L’equip C es manté co-líder amb placidesa

El Catalunya C, ara per ara un dels nostres equips amb més aspiracions, ha obtingut una plàcida victòria (7-1) contra un molt debilitat Bellvitge-Hospitalet B, on en la majoria de taulers s’assenyalava una diferència d’uns 200 punts.

El grup es confirma com un frec a frec entre Vila Olímpica i Catalunya C, tot i que l’esperada final del darrer dia haurà de tenir el permís d’algun rival de certa entitat, com per exemple el Sant Martí C.

Aquest grup I de Primera Provincial de Barcelona es confirma com un dels és desequilibrats de la categoria, on alguns filials s’estan debilitant progressivament cada setmana, fins al punt que alguns ja van amb Vacants per darrera. Avui cal dir que, de les 6 rondes que portem, ha estat el dia on teníem més baixes, però el resultat ha estat força satisfactori: tots els equips tenien cara i ulls. La Lliga es comença a fer llarga per a tots, però afortunadament a la majoria dels rivals els afecta més que als nostres filials.

Segona i Tercera provincial: acostant-se als objectius

L’equip D, segurament el que més ha patit les baixes, segueix sense arrencar, però almenys ha pogut sumar un empat contra el sòlid Ripollet B. El grup on estem enquadrats, el 3 de la Segona Provincial, presenta equips força compactes, amb mitjanes d’elo sovint superiors a les que estem veient, sense anar més lluny a la Primera Provincial.

Avui el Catalunya D ha hagut de “tirar” de jugadors habituals de l’equip F per cobrir l’equip; i ho ha fet en tots els sentits, ja que han estat aquests tres jugadors (Albert Coll, David Celma i Xavier Giner) els qui han posat els punts per acabar igualant. Caldrà assegurar un puntet més per segellar la permanència, i aquest puntet passarà pel Vallès (Vall de Tenes i Sabadell).

L’equip E, per la seva banda, presentava avui una combinació de veterania i joventut (amb els joves Magí Bernat, Sergi Carbajal i Kobelev), imposant-se amb algunes dificultats al Peona i Peó F (4-2), que en algun moment ha pecat de manca de visió global, ja que amb 3-1 al marcador i dues partides obertes han cedit unes taules. El Catalunya D, a diferència del E, està situat en un grup força més assequible i ara ja, amb 5,5 només queda intentar l’ascens.

Per sota, als equips F i G, han pogut jugar molts dels que habitualment han de descansar quan tenim els efectius al complet. En aquest cas, lluny d’un possible ascens, també podem parlar d’objectiu.

A l’equip F (empat a 2 contra el Peona i Peó H), ha debutat amb victòria Julián García-Lavernia i també Miquel Solé, el veterà soci i membre de la Junta, si bé el seu debut és en termes d’aquest 2015: ell ja fa dècades que es va estrenar.

I finalment, a l’equip G (derrota 1-3 contra el Bellvitge-Hospitalet C), no hi havia debutants, però sí que ha assolit la primera victòria i únic punt de l’equip en Toni Blasco.

Hem entrat al mes de març, ja decisiu, salvant una difícil jornada per les baixes.A aquestes alçades, la majoria dels equips tenen els deures fets, si exceptuem l’equip A i el D, però les possibilitats ens fan ser optimistes: esperem que en el sopar de germanor, que enguany tindrà caràcter de gran esdeveniment pel 40è aniversari, puguem tornar a cantar aquest idil·li amb “el per equips” que fa una pila d’anys que dura.

Jordi Morcillo