Ronda 4: Un empat per seguir aspirant a tot

Avui el Catalunya tenia una de les primeres “finals” dels matxos que podríem qualificar dins la nostra Lliga, assumint des de fa un parell de setmanes que aquesta és la de la lluita per l’ascens. El Peona i Peó, amb 5 darrers anys a la màxima categoria, és un altre dels candidats a tornar-hi. Tot i que han perdut els seus dos primers jugadors respecte l’any passat, l’alineació farcida de joves entre els 18 i els 25 anys el fan un equip temible. L’estadística dels últims anys parlava a favor nostre, amb dues contundents victòries a la màxima categoria, però cal tenir en compte que, amb la seva mitjana d’edat, cada any que passa és un plus per a ells, mentre que passats els 40 (dels 13-14 habituals del nostre equip A, 10 superen aquesta edat) cada any és un petit pas enrere. A més, els del Guinardó venien guanyant les primeres rondes de manera contundent i això parla del seu bon moment.

L’alineació nostra d’avui ha estat, de moment, la més forta que hem presentat enguany, amb tots els 10 primers a excepció del Pau Juan, i qui ha completat l’equip com ja ha fet altres dies ha estat el seu germà Marc. Per la seva banda, estrenava temporada l’Alex Saez, un dels puntals de l’equip l’any passat. Com que em trobava amb l’equip B a Cornellà, no he pogut fer-me una idea exacta del matx, però ha bastat un encontre fortuït amb quatre companys de l’A, a l’intercanviador del metro de Verdaguer tornant dels respectius matxos, per a què em fessin cinc cèntims. La gran quantitat de taules, 8 dels 10 taulers, donen una idea de la igualtat que es presagiava i que s’ha confirmat. Només s’han desequilibrat de manera decisiva les partides Capellades – Canal, amb color local, i la Saez – Oscar Garcia, a favor nostre. Pel que sembla, les dues partides s’han decantat força aviat. Entre les taules, els companys em comentaven que probablement hagués estat un matx que s’hauria decantat a favor nostre. Sembla ser que només Felipe Vera ha passat alguna angúnia, entre els nostres, mentre que tant Herminio com Rubén l’han tinguda força favorable en algun moment.

El Peona i Peó ha utilitzat una arma que fa servir habitualment en el darrer tauler de qualsevol dels seus equips: el jugador tapat. En aquest cas era el número 28 de la llista, que ningú no coneixia. Se sol dir “tapat” perquè juga més del que els seu elo indica: l’elo català de 2038 és ben enganyós; el jugador, un juvenil gallec, acaba de federar-se a casa nostra i aquest és l’elo FIDE (li podem perfectament suposar un nivell de 2200 català), del qual ha arribat a tenir més de 2100. Sort que Marc Juan segueix sòlid i ha pogut aguantar bé el submarí de torn.

L’empat és bo a efectes de classificació, ja que ens deixa amb opcions de seguir aspirant a tot. Tot i que l’Ateneu Colon agafa avantatge com a líder en solitari, la jornada en global és positiva degut a la relliscada del Sant Martí, que s’ha deixat un punt a Sant Adrià. Res no serà segur fins que ens enfrontem a aquests equips en el “Tourmalet” final, ja al mes de març. Mentrestant, rebrem a dos equips que no són de la nostra lliga, però que en cas de relliscada ens farien enterrar les opcions abans d’hora.

El Catalunya B rep la primera patacada a Cornellà

Duia dues setmanes el nostre segon equip filtrejant amb la derrota, però salvant els punts in extremis, i avui l’empresa ja s’ha posat massa coll amunt. El rival era un dels de tota la vida de la Lliga Catalana, el Cornellà. Un equip darrerament ascensor entre Segona Catalana i Primera, i que no fa massa anys, el 2012, vam haver de guanyar, en un playoff a cara o creu, amb el nostre equip A per tornar a Primera Divisió després d’una dècada d’absència.

El seu equip, força proper al 10 ideal, ens superava en elo en tots els taulers, i conforme baixàvem les diferències augmentaven. Inicialment, havíem de dur també l’alineació més forta de la temporada, però durant ahir dissabte vam rebre les notícies de dos jugadors amb febre: Blas Rodríguez i Martí Arribas. De pressa i corrents, com ja estem acostumats, ràpid retoc a diversos equips alhora i entraven novament Marc Torres Julián i Nitai Benavides, el nostre infantil més prometedor a qui donàvem una nova oportunitat.

Però amb grips o sense grips, avui no hi ha hagut res a fer. Els veterans jugadors del Cornellà, que duen anys i panys a la competició (he reconegut diverses cares seves en una foto de la temporada 1980-81), han passat per sobre nostre. Des de la pantalla on actualitzen els marcadors quasi a l’instant (un detall que dóna un plus al seu local), veia com els punts anaven caient del cantó local sense remei. Només hem pogut maquillar el marcador final en Pedro Serrano, que està quallant una bona Lliga, i un servidor, que posava fi a una ratxa de 9 partides sense conèixer la victòria. Quan ja estàvem de recollida, David Martín, amb peó de més al final, no s’ha pogut imposar en un final que segurament eren taules de feia estona, i ha posat el contundent 7,5-2,5 final. Alguns companys em comenten que, malgrat l’amplitud del marcador, hi ha hagut partides que s’han “llençat a les escombraries” i potser polint una mica els detalls la cosa hagués pogut anar diferent. En qualsevol cas, la classificació torna a comprimir-se i novament caldrà repetir el guió d’anys enrere: fer punts per no haver de veure’s immers en descens o promoció.

Menció especial mereix el Cornellà com a club. Un local envejable, amb força gent tenint cura dels detalls, l’esmentada pantalla per seguir els resultats i, en definitiva, un exemple de club que tot i no semblar tenir gaire pedrera, té la capacitat suficient per organitzar esdeveniments i cuidar la Lliga amb l’atenció que nosaltres també professem.

Catalunya C: ny de Catalunya…i de castanya

Per tercer any consecutiu, el Catalunya C s’enfrontava al Centro Aragonés, un club que com és sabut ve farcit de veterans (o molt veterans) que encara conserven un bon toc de peces. Tocava, com l’any passat, visitar el seu local senyorial a tocar del Teatre Goya.

L’alineació dels locals era netament superior, sobretot als taulers de dalt, però segurament no tant com per infringir un 8-2 als nostres. Segons em diu el delegat d’avui, Clemens Bieg, “ens han passat per sobre”. L’únic que ha posat el punt sencer per part nostra ha estat l’Eduard Roche a la taula 10.

Almenys, per fi, hem pogut veure com a l’acta es reflectia el nostre com com a Catalunya amb ny, després de molts anys veient-ho amb ñ (amb l’equip A, el B i el mateix C). Hi ha vegades que si un no es queixa, no se’l prenen seriosament en aquests detalls, que encara que pugui semblar irrellevant, no deixa de ser de justícia i a més costa poc esforç. Felicitem, doncs, l’Aragonés per ser clarament superior als taulers i també per ser un bon amfitrió.

Al nostre tercer equip li tocarà remar de valent. Es troba a la cua de la classificació del grup, compartida amb dos equips més, i haurà de focalitzar-se en els matxos de la seva lliga, com el de la setmana vinent contra el sempre rocós Sant Andreu C.

Filials: Bona collita a domicili

A priori era una bona jornada per pescar en camp contrari en tots els equips del D al G. Hi havia molta gent disponible, i també disposada a jugar fora, tot i que les distàncies eren poc rellevants. Les grips dels equips de dalt semblaven debilitar una mica els equips ahir dissabte, però els recanvis de peces han resultat efectius per certificar tres victòries i un empat.

El balanceig de forces (altrament dita “manta de l’Ayllón”) va estimar convenient aquesta setmana reforçar més l’equip E que el D, tot i que els dos equips quedaven amb bones opcions de puntuar. El Catalunya D visitava el local d’EDAMI, al barri de Gràcia, amb el dubte de si veurien alineat al multicampió d’Espanya Miguel Illescas (que juga alguna partida cada any). No ha estat aixi, però igualment el primer tauler era quasi insalvable (un 2200 FIDE). No obstant, els nostres han imposat el seu lleuger avantatge d’elo per darrer i els debutants Virgilio Garcia i Antonio Ramírez han confirmat el seu bon moment per segellar el definitiu 2-4. L’equip D, tot i la derrota del primer dia, ja és líder per millor desempat.

També és líder, i aquest amb ple de victòries, el Catalunya E, que avui també visitava el fantàstic local de Cornellà. Enmig de la debacle de l’equip B, he pogut contemplar amb consol com Ayllón i companyia posaven un 1-4 vora les 13h. Destaquem el triomf del sempre fidel David Celma, que avui ha celebrat el seu aniversari (si es pot dir, són 50 rodons) per partida doble. Finalment, el 2-4 consolida el liderat i comença a fer que el doble ascens, de D i E, no sigui una quimera, veient que ambdós són en grups assequibles. Comentava en Miguel Ayllón que, veient la dinàmica negativa del C, qui sap si l’any vinent hi hauria tres “Catalunyes” a primera provincial. Senyal que tenim molts jugadors d’elo mitjà.

L’equip que anava més lluny, l’F, ha visitat el seu homònim del Colón Sabadell Chessy. L’empat final, 2-2, contra un equip a priori un xic inferior, deixa l’equip en terra de ningú a efectes de classificació. Ricard Rovira i Lluís Villalonga han posat els punts visitants.

I qui sí fa un salt en la classificació és l’equip de joves, el G, que ha encadenat el segon 4-0 consecutiu, en aquest cas al Congrés F. Joan Valeriano, Sergi Rodríguez, Andrei Vasilev i Biel Safont-Tria han confirmat el seu bon rodatge en tornejos catapultant l’equip a la segona posició del grup. El proper rival, precisament, serà el líder Mataró D, que sembla intractable amb el seu 16 de 16. Segur que els nostres cadets, infantils, alevins i benjamins ho donaran tot per no posar-los-ho fàcil.

Les dues properes rondes les jugarem al Casinet. Que segueixi la festa!

Jordi Morcillo

Anuncis

Ronda 3: Jornada balsàmica al Casinet

Excel·lent jornada per als interessos dels nostres equips, que avui han recollit un excepcional premi de 6 victòries en els 7 matxos disputats al Casinet d’Hostafrancs. Alguns dels triomfs podien entrar dins dels pronòstics, però d’altres han estat tan sorprenents com necessaris i fan millorar les expectatives que teníem una setmana enrere.

El primer equip havia de seguir sumant punts sencers per tal de no despenjar-se del grup de líders, ara el Peona i Peó i l’Ateneu Colón, que segueixen obtenint victòries amb sobrietat. El nostre rival d’avui era el Colon Sabadell Chessy B, un d’aquests filials de dues cares que és capaç de donar un ensurt a qualsevol dels equips A del grup. La nosta història recent amb els filials de Sabadell no havia estat gaire amable, trobant-los amb la cara més ferotge d’aquest Dr. Jekyll y Mr.Hyde. Sense anar més lluny, el 2014 ens va infingir un 7-3 que va ser el nostre punt d’inflexió per pujar per primer cop a la màxima categoria, amb una alineació carregada de MF’s i MC’s.

L’equip que portaven avui els del Vallès era una cara intermitja entre aquests dos extrems, però segurament una cara més reconeixible i igualment capaç de competir a la categoria. Majoritàriament, el seu deu inicial estava format per joves en la vintena que fa no massa anys obtenien resultats destacats en els Campionats subs a Catalunya i Espanya – cas de la Gal·la García-Castany, Marc Pozanco o Aleix Jareño-. Per part nostra, hem presentat un equip bastant habitual, amb la baixa de Luis González, però amb el retorn eventual de Salvatore Dalo. El nostre jove veneçolà, amb cara de son però carregat com sempre d’optimisme, ha inaugurat el marcador per als locals.

I després del punt de Dalo, s’han anat succeint els punts sencers i mitjos que ens han acostat fins el 5-1 ja irremuntable que assenyalava el marcador prop de les 13h. A banda de Dalo, entre els guanyadors destaquem els punts de Joan Canal i Xavi Serrano, que fan canviar una dinàmica de resultats mancada de victòries. I també les de David Vigo i Rubén Martín, però a aquests no els cal canviar la dinàmica perquè duen 3 de 3. En les partides que han acabat amb taules, les d’Herminio, Marc Juan, Felipe Vera i la meva, només en la meva partida hi ha hagut seriós perill de derrota, però ja amb poc temps el meu rival, el sempre amigable Esteban Garcia no ha sabut tobar la simplificació correcta per consolidar el seu avantatge. Amb 6,5-1,5, i ja a punt de recollir, Herminio no trobava la continuació certera al seu final i també empatava, mentre que Sergio Ballesteros, amb qualitat de menys però sense gaire compensació, ceda l’única derrota per deixar el marcador final en un 7-3. El resultat, idèntic – però a l’inrevés- de la derrota que comentàvem de fa 5 anys, reflecteix el que ha estat el matx i serveix, a banda dels efectes classificatoris, per seguir afagant el rodatge necessari per a les rondes claus.

La primera final de debò tindrà lloc diumenge que ve contra el Peona i Peó, equip que lidera el grup juntament amb nosaltres i l’Ateneu Colón. Quan es juga contra els del Guinardó, digui’s equip A, B o el que sigui, oblidem-nos d’elo: l’equip que treguin pot lluitar perfectament a l’alçada d’un líder.

Catalunya B: el guió de cada any…de moment

Cada jornada que passa, el nostre segon equip sembla tenir una batalla tan difícil de superar que, d’entrada, se sol pensar: “avui potser ja no serà possible” o “un empat no estaria malament”. El cas és que en una categoria tan complicada com la Segona Catalana l’equip ja ha sumat 2,5 punts en tres rondes, cosa que significa més de mitja permanència (segura amb 4,5 punts i altament probable amb 4).

L’entitat del rival d’avui, el Martorell, feia pensar en un matx d’aquells que feia pujada, especialment pensant en la seva davantera (els forts MF García Jiménez i el MC Lacasta).. A més, ja ben entrat el vespre, ahir vam haver de suplir de pressa i corrents la baixa de Juan Carrasco per febre. Però res més lluny de la realitat, els nostres lluitadors companys han sumat 3 de 5 a la part de davant (bones victòries de Baeza i Blas). Per darrere, els locals han aguantat bé fins a posar un marcador momentani de 4,5-3,5. Quan he anat a interessar-me pel matx, els companys del B em deien: “podem puntuar”, veient que les dues partides no pintaven gaire bé. Marc Torres Julián tenia un final bastant perdut, però el recuperat Alex Sulleva (després d’un any sabàtic) està retrobant el seu millor nivell i ho ha demostrat imposant-se en un final amb qualitat de menys però sobradament compensada. Quan ha signat la victòria, que era seva i de l’equip, qui més qui menys li ha fet la broma típica de “què? Has robat, eh?”, però sembla que Sulleva ho tenia tot sota control, segons ell.

En les dues últimes temporades a Segona Divisió (2016 i 2018), l’equip va començar també fort, sense conèixer la derrota en les primers compassos de la competició, però a mitja lliga es va començar a desplomar. Esperem que enguany canviï el guió. El proper repte, encara més majúscul, serà diumenge que ve a Cornellà, contra un dels més seriosos aspirants a l’ascens.

El Catalunya C agafa aire a temps

El tercer equip sí que es pot dir que tenia una final: amb 0 punts a la cua de la classificació, s’enfrontava a un rival amb idèntica situació, la Lira B. Una derrota no hagués suposat enterrar les opcions de permanència, però sí complicar la situació al màxim, ja que l’equip hagués hagut de sumar més de la meitat de punts en el que restava de temporada.

Tampoc ho ha tingut fàcil el Catalunya C a la prèvia del matx: a la baixa ja sabuda d’Angulo, s’hi va sumar durant la setmana la d’Albert Pascual, afectat per la grip. Per sort, vam aconseguir el retorn de Prunés i per darrere, el “comodí” Josep Mª Ribes va pujar del D per mantenir l’equip compacte. I entre això i que, en definitiva, l’equip ha fet un matx molt seriós, s’han imposat per un contundent 7-3 al seu rival.

La Lira B era superior en tots els taulers, amb unes diferències al voltant de 50-70 punts, i a més duia cares força conegudes de jugadors amb àmplia experiència com Daimiel, Garcia Riera o Jaume Franch. Però els nostres han fet valer sobretot la inspiració per sota, amb victòries de Maspoch, Clemens i Roche als darrers 3 taulers.

L’equip aguanta el tipus, però el grup és realment complicat i qui sap si els nostres hauran de tirar d’èpica per salvar-se, com van fer l’any passat in extremis. La setmana que ve, un clàssic: desplaçament a l’Aragonès. Als companys del C els tocarà donar-se l’esquena entre sí, jugar tots amb el rellotge a la seva esquerra i -probablement- veure el nom “Cataluña” a l’acta. Tant de bo m’equivoqui, però al final això són detalls i serà, com sempre, un matx 10 contra 10.

Filials: La manta de l’Ayllón, a punt

La collita de victòries ha seguit als equips de sota. Tant l’equip D com l’E, ambdós a Segona Provincial, estaven previsiblement en disposició de guanyar avui. No obstant, les baixes dels equips de dalt i altres de pròpies durant els dies previs a la jornada, han debilitat lleugerament els dos equips. Però no prou com per comprometre els punts.

L’equip D segueix redreçant la seva trajectòria i avui s’ha tornat a imposar de forma clara, en aquest cas al Torrenegra B: 4,5-1,5. Per la seva part, l’equip E segueix abonat al 5-1 i avui ha repetit aquest marcador contra el Peón Doblado C. A banda dels habituals, estrenava temporada amb victòria al nostre E en Manuel Núñez.

Passat un terç de la competició, l’equip D se situa amb 2 punts i l’E amb 3. No semblen tenir grups especialment complicats i per poc que s’exprimeixin estaran amb disposició de lluitar per l’ascens. Però seria agosarat – i fins i tot insostenible- pujar dos equips de cop a Primera Provincial. És per això que el superdelegat Miguel Ayllón ja té preparada la manta per tal d’optimitzar els equips, tapant un o altre quan sigui necessari. Dependrà de com vagin les baixes als equips de dalt, però a priori a aquests dos equips de 6 jugadors els espera una temporada amb menys angoxies que la passada.

L’única derrota dels nostres avui l’ha patit el Catalunya F, per un contundent 0-4 vers el Mataró C. La derrota esvaeix el dubte de si els nostres estaven capacitats per lluitar per dalt en aquest grup, i ho fa per dos motius: posar un 0 al caseller és un contratemps molt difícil d’arreglar; i per altra banda, el rival d’avui tindrà una autopista cap a l’ascens si manté aquesta mitjana d’elo: uns 1900. Però del que es tracta és de promocionar i rotar els jugadors. Avui destaquem el debut al món federat, i a la Lliga, del Martín Artusi.

L’altra cara de la moneda ha estat l’equip dels joves, el G, que s’ha imposat sense dificultats al Jake E, amb només 3 jugadors, per 4-0. En Sergi Rodríguez ha defensat amb solvència el primer tauler; l’Andrei Vasilev i el Biel Safont-Tria seguexien confirmant el seu gran moment de forma; i finalment, primera victòria del Roger Beltrán, encara que hagi estat per incompareixença.

La setmana vinent esperem confirmar les excel·lents sensacions d’avui a domicili. Toca desplaçar-se, però no gaire lluny, i esperem tornar amb un bon botí per seguir aspirant a tot.

Jordi Morcillo

TORNEIG SOCIAL ESTIU 2018

Lloc: Casinet d’Hostafrancs (C/Rector Triadó 53), 1r pis – sala 1,2 i 3

Dies de joc: dimarts 26 de juny i dimecres 27 de juny de 2018.

Horari: de 18,30 a 20,30h

Ritme de joc: 15 minuts per jugador

4 partides cada dia, en total 8. Sistema Suïs.

Obert a: Socis del Catalunya Escacs Club

Alumnes dels Tallers del Casinet d’Hostafrancs

Informació i inscripcions:

Tel. 652.261.117 (David Vigo)

Email: torneigscatalunyaescacs@gmail.com

Inscripció gratuïta. El nombre de places està limitat a 32 i serà per rigorós ordre d’inscripció.

Premis: – als tres primers classificats

  • al millor jugador aficionat (no federat)
  • al millor jugador sub-2000 d’elo
  • al millor jugador sub-1800 d’elo
  • al millor jugador infantil menor de 14 anys

Organitza: Catalunya Escacs Club (catalunyaescacsclub.wordpress.com)

Final del Curs d’Escacs Infantil 2017-18 al Casinet d’Hostafrancs

Data: Dissabte 16 de juny a les 10,30 hores. Cloenda: a les 13,30 h aproximadament

Lloc: Pati interior del Casinet d’Hostafrancs (Si plou és jugaria al teatre)

Dirigit als nascuts a partir de 2002:

  • Jugadors del Catalunya Escacs Club
  • Alumnes dels tallers d’escacs del Casinet

Partides ràpides a 5 minuts per jugador

Premi als 3 primers classificats del torneig

Premi al millor sub-12, sub-10 i sub-8 (no acumulable amb els anteriors)

Medalla per a tots els participants

Inscripcions gratuïtes:

  • Dirigint-se al professor del taller corresponent
  • O bé per mail: escolarscatalunyaescacs@gmail.com
  • O per telèfon al 620.341.266 (Jordi Morcillo)

Termini per inscriure’s: dimecres 13 de juny

Ronda 11: Adéu amb el cap ben alt

El Catalunya es va acomiadar de la Divisió d’Honor, ahir 14 d’abril, amb
una contundent victòria (8-2) contra un dels nostres eterns rivals, el Peona i Peó
(que també perd la categoria). Que el descens era un fet quasi consumat ja ho
sabíem, però fins ben entrada la ronda no vam perdre l’esperança que, al marge
de la nostra obligada victòria la resta de resultats acompanyessin.
El nostre i els set matxos restants de la màxima categoria es van jugar en
una seu única: l’Hotel SB Glow de Barcelona, un luxós escenari, amb una sala
elegant, sala per a comentaris i cobertura mediàtica adequada per a l’ocasió.
Una iniciativa de la Junta Directiva de la FCE que es va demostrar tot un encert.
Malgrat la nostra “mort esperada”, hi havia ganes de jugar aquest matx, per
l’escenari i el glamour de l’ocasió, amb tots els equips portant la majoria dels
seus cracks, bona presència de públic i sensació d’estar jugant una competició
de nivell; molta més sensació que quan juguem als locals habituals.
Recordem la carambola que s’havia de produir: a més de guanyar
nosaltres el bregador equip del Guinardó, calia que el Sant Cugat perdés amb el
Foment (factible perquè els dos se la jugaven) i que el Lleida cedís davant del
Cerdanyola, i a més recuperar-li 3,5 punts de tauler als de la Terra Ferma.
Aquesta part de la combinació era més complicada tenint en compte que el
Cerdanyola va venir amb 4 jugadors no habituals, sabent-se ja salvat. En
qualsevol cas, el resultat que havíem de fer per obligar el Lleida a haver de
puntuar era 8-2 (d’aquesta manera una derrota mínima per 4,5-5,5 no els
servia).
Amb una alineació altre cop de l’1 al 10, vam jugar sens dubte el nostre
millor matx de la temporada, com ja va passar fa tres anys a Terrassa, quan ens
vam acomiadar de la màxima categoria, també amb escasses opcions, i vam
guanyar còmodament per 2,5-7,5. L’alineació del Peona i Peó era una incògnita,
tenint en compte que la presència dels seus dos primers jugadors, Cuartas i
Expósito, havia estat escassa. Finalment, Expósito va jugar de primer i la resta
de jugadors van ser bastant els habituals durant l’any. Per elo, la nostra
superioritat era palesa en 70-80 punts de mitjana, però ja sabem que el Peona i
Peó sempre dóna un plus que trenca pronòstics basats simplement en l’elo: així
s’han mantingut 5 anys a la categoria.
El matx va estar en tot moment a favor. Als primers taulers, vam obtenir
bones posicions, algunes amb avantatge material, i vora les 19h, ja manàvem
per un contundent 3,5-0,5 als cinc taulers de dalt: victòries, per aquest ordre,
de Pau Juan, Jordi Amigó i Salva Dalo, sumades a les taules d’Herminio. Canal
tenia una posició de doble fil, però amb més detalls que el seu adversari i on s’hi
sol moure a gust. I per darrere, només perillaven tres taulers: Rubén Martín es
ficava en un final perillós i Felipe Vera i Ballesteros tenien posicions complicades amb enrocs debilitats, on el temps havia de jugar un paper decisiu. D’aquestes
tres partides, Rubén va assolir prou contrajoc per empatar, Ballesteros va trobar
el mat, assolint una merescuda victòria que se li ha escapat diverses vegades
enguany. I Felipe Vera no podia gestionar les complicacions amb pocs segons i
perdia per temps. 5-2, però la resta de partides assenyalaven avantatge
material per a nosaltres. La victòria estava assegurada, però què passava als
altres vèrtexs de la carambola?
El Lleida va fer valdre la seva superioritat per darrere, i va anar sumant
punts quasi paral·lelament a nosaltres. Poc després de les 19h, ja guanyaven
4,5-0,5, mentre que el Foment-Sant Cugat estava ben embolicat, amb un 3-3,
posicions per definir i nervis. Finalment, a les 19:50 es va certificar el nostre
descens, amb unes taules del Lleida que posaven els seus necessaris 5 punts al
marcador. Només calia acabar de la millor manera possible, i així ho vam fer.
Canal, amb una posició més activa, entrava en un final atacant mat i el
seu rival, el fort jugador Ferran Cervelló, feia un sacrifici de peça poc clar, que al
final es va demostrar insuficient (6-2). Al desè tauler, David Vigo feia valdre la
dama a canvi de torre i alfil, malgrat ser una posició ben tancada (7-2) i
Alejandro Saez la qualitat de més: 8-2, just el resultat que calia per passar la
pressió als rivals. Però van ser uns deures fets massa tard: caldria haver jugat
així en qualsevol de les punxades contra els rivals directes i ja tindríem la
permanència al sac. Som on ens mereixem: el descens no és cap drama, hem
fet pinya i hem lluitat contra els forts rivals i les adversitats, i l’any que ve
intentarem tornar a ser competitius a la sempre exigent Primera Divisió.
Ens acompanyarà el Peona i Peó, que després de cinc anys mantenint-se
amb molt de mèrit i jugadors de la pedrera, ha anat de més a menys i ha acabat
cuer. Que un equip llavors i ara molt jove i format per majoria de jugadors de la
pedrera no hagi aconseguit consolidar-se a Divisió d’Honor diu força coses de la
categoria (i això ho hem comprovat nosaltres): si vols lluitar amb garanties per
salvar-te, has de gastar diners. I si vols lluitar per alguna cosa més, t’has de
gastar molts diners.

El final d’una etapa
Després de pujar a la màxima categoria dos cops i baixar-ne dos cops
més el mateix any, potser ens mereixem l’etiqueta d’equip “ascensor”. El cert és
que cada any ens costa més ser competitius, sigui a la categoria que sigui. Cada
any ens costa més disposar dels jugadors la gran majoria de rondes. I quan
juguem, si bé ho fem amb el màxim compromís, és evident que anem perdent
pistonada. I no ha de ser un tema d’edat: al nostre nivell, tenir 35 o tenir 40
anys no és una gran diferència: però si ho són les obligacions laborals,
responsabilitats familiars i un cert esgotament. Els jugadors de l’equip que durant l’any jugaven assíduament, ara només juguen ocasionalment. I els que
jugàvem ocasionalment, ara no juguem més que de gener a abril. I això es va
notant.
Potser cal redefinir el nostre equip esperant que alguns dels joves que
pugen ho facin amb una mica més de força. Precisament, l’any 2019 serà difícil
comptar amb alguns dels joves del primer equip, perquè també es fan grans i
comencen a tenir responsabilitats. Ells han estat claus per entendre com un
equip que tenia la Segona Divisió com a sostre habitual, ha pogut ballar entre
Primera i Divisió d’Honor durant ben bé un lustre.
Però siguem optimistes: tres dels nostres alevins-infantils (Joan, Adrià i
Nitai) van passar la tarda ahir a l’Hotel Glow i van gaudir d’allò més. Encara els
queden anys i esforços, a ells i a d’altres companys de generació per ser allà,
però tenim un bon futur a mig i llarg termini: i si hem de baixar el llistó mentre
arriben, seguirem sent un club apassionat per la Lliga, sigui a la categoria que
sigui.

Jordi Morcillo

Ronda 10: Quasi sentenciats

A falta d’una jornada per acabar la Lliga de Divisió d’Honor, i després de la
derrota ahir al local del Foment Martinenc (6,5-3,5), el Catalunya té peu i mig a
Primera Divisió. Les opcions de permanència són escasses i en tot cas depenen
també de tercers resultats.

El matx d’ahir es presentava com una final. De fet, pràcticament tots els
encontres en aquest grup ho han estat, però el d’ahir podia deixar virtualment
sentenciat a baixar l’equip que en sortís perdedor. El Foment Martinenc, que per
plantilla ja hauria d’haver fet els deures rondes abans (o fins i tot optar a jugar
el grup pel títol), portava setmanes ficat en un bon embolic després d’una
dinàmica de resultats negativa. I amb els mateixos punts que nosaltres, però
millor desempat, també havia de puntuar – i per anar bé, guanyar- per mirar de
dependre d’ells mateixos en la darrera jornada.

Tant els locals com els visitants van portar els seus equips ideals, o almenys en
el cas dels locals el millor equip que podien portar. Les diferències d’elo a favor
dels locals no eren exagerades (potser parlem d’una mitjana de 50-70 punts),
però si tenim en compte les titulacions i els anys d’experiència que duen ells a la
màxima categoria, sens dubte els locals partien com a favorits. Jugadors ben
entrats en la quarantena d’anys es trobaven un cop més (ja coincidien com a
juvenils fa una pila d’anys). “Estamos ya mayores” comentava entre
passadissos, mig en broma però seriosament el Jordi de la Riva (número 10 seu
ahir). I efectivament, poc han canviat les plantilles de les que es van enfontar fa
3 anys. Ni Foment ni Catalunya, tot i la bona feina en matèria d’escacs base,
encara no poden donar entrada al relleu generacional que aniria bé a ambdós
clubs per refrescar una mica els equips.

El matx no va pintar malament per a nosaltres fins ben bé les 3 hores de joc,
però en els moments claus es van escapar detalls que van decantar la balança
per als del Clot. Igual que el dia del Lleida, que a Girona, que amb el Sant
Josep…i per això estem on estem. Dues taules sense massa història (Vigo-De la
Riva i Vera-Llaneza) posaven un indefinit 1-1 al marcador. Al primer tauler,
Herminio entrava en un curiós final amb peó de menys contra Jerez. Però el MI
local, amb alfil contra cavall, tenia el seu alfil totalment tancat i sembla ser que
en algun moment Herminio va poder tenir continuació guanyadora. No va ser
així i el tercer empat va pujar al marcador.

Si bé els taulers 2 i 3 pintaven de color local, en algun moment passades les 19h
vaig veure factible sumar 3,5 o 4 punts entre els taulers 4 i 7. No hi havia cap
partida definida, però en els moments claus, en poques ens va somriure l’encert.
Tot i que Rubén Martín feia valdre una qualitat de més vers Garrido (1,5-2,5),
l’altra partida on semblàvem tenir iniciativa (Ballesteros-Estrella) es va girar de color local per un detall que va passar per alt el nostre jugador. Mentre tractava
de resistir inútilment, els jugadors martinencs feien valdre l’avantatge a les
taules 2 (Canal-Granados) i 3 (Mestre-Amigó). Tot quedava pendent que Saez
fes alguna cosa en una posició sempre restringida, que Ballesteros intentés
tornar a girar la truita, i que Pau Juan treiés petroli d’un final de torres de doble
fil. I enmig, al tauler 4, Dalo i Torrecillas, els dos amb poc temps, jugaven una
posició incerta amb detalls per ambdues bandes.

Però les poques opcions van desaparèixer quan Sáez va cedir davant Jordi
Chalmeta i Estrella no es deixava cap detall davant Ballesteros. 5,5-2,5 i matx
sentenciat. Tampoc vam poder maquillar gaire el marcador, ja que Dalo es
deixava material i la partida. L’única satisfacció la vam tenir a la taula 5, on Pau
Juan, que ja havia refusat taules jugades abans, va exprémer un final de torres
ben complicat, arriscant per guanyar. El nostre jove jugador es va marcar un
final de llibre, d’autèntic crack i va posar el definitiu 6,5-3,5.

Força gent es va acostar ahir a l’emblemàtic local del carrer Provença per seguir
el matx. Alguns socis del Catalunya, altres del Foment i també de clubs com el
Sant Martí o l’Ateneu Colón (és sabuda la germanor entre aquest triangle de
clubs històrics del districte: Foment-Colón- Sant Martí). El matx va tenir aires de
gran matx, i en tot moment va regnar la cordialitat i l’esportivitat.

El Foment és d’aquells clubs que per anys que passin no perden els seus trets
d’identitat ni la seva filosofia. És per això que li desitgem molts èxits socials i
esportius, començant per la permanència un any més a la màxima categoria.
Som clubs amb característiques similars, si bé ahir es va tornar a demostrar que
esportivament encara són un esglaó per sobre nostre.

Agafant la calculadora, les possibilitats de permanència són remotes i es basen
en una carambola a tres bandes:
– Guanyar el Peona i Peó en la darrera jornada.
– Que el Foment guanyi el Sant Cugat (ambdós encara poden baixar)
– Que el Lleida perdi amb el Cerdanyola del Vallès, que ja està salvat però
que ha demostrat portar un equip constant. I a més, retallar 3,5 punts de
desempat al Lleida. És a dir, si guanyem 6-4, ells no han de fer més de
2,5 punts. Si fem 7 punts, no han de fer més de 3,5…

Mentre hi hagi opcions, les lluitarem. El descens és quasi un fet, però almenys
podrem dir que l’equip, en aquesta segona temporada a Divisió d’Honor, ha
estat competitiu fins el darrer dia. I el que ningú ens podrà prendre és l’opció de
participar en una darrera jornada especial: 160 jugadors, agrupats tots en un
luxós hotel de Barcelona, amb retransmissió i comentaris. Una bona manera de
dir adéu.

Jordi Morcillo