Ronda 6: El Catalunya treu el manual de supervivència

Després de sis setmanes de patiments i estadístiques negatives a nivell global,
avui per fi ha tocat una jornada de somriures majoritaris, convertint en Casinet
en allò que solia ser fa temps: un fortí.
El Catalunya A ha aconseguit una de les victòries més ajustades i sofertes que
recordo, imposant-se al Lleida per 5,5-4,5, en un matx que ha tingut moltes
fases i que en determinats moments ha pintat empat o fins i tot derrota. Els
visitants, que en la darrera dècada han jugat més a Divisió d’Honor que a
Primera, han presentat una alineació força habitual aquest any, sense debilitar-
se gaire tot i les quilometrades que els toca fer. Avui han vingut amb molts dels
jugadors que ens van guanyar fa dos anys a la màxima categoria (4-6), però
sense els seus titulats estrangers. Tot i així, tenint en compte que els seus
juvenils han pujat força el nivell (Guerau Masagué i Ferran Solé), el feien un
equip digne d’aquell Tourmalet que fa setmanes que anomenem.
Poc després de les 11h, el resultat assenyalava un 1-1, producte de les taules
d’Herminio contra Joan Trepat i les meves vers l’experimentat MC Josep Codina.
Una setmana més, aquesta finalització matinera m’ha permès seguir les partides
amb força detall. A l’hora de la veritat, novament s’entreveia un matx igualat
amb cert avantatge per nosaltres:
– Tauler 2: Dalo havia sacrificat peça per obrir l’enroc enemic, però sense
una continuació concreta. Tot i així, el jove Masagué havia de defensar-se
amb precisió.
– Tauler 3: Canal prenia riscos per anar menjant-se peons enemics, tot i
que Ferran Solé no trobava prou compensació.
– Tauler 4: Rubén Martín intentava sense èxit equilibrar un mig joc amb peó
de menys.
– Tauler 5: Ballesteros tenia novament un mig joc còmode que derivaria en
un final amb parella d’alfils contra alfil i cavall, amb probable pronòstic
1X.
– Tauler 6: Marc Juan jugava valent un final de dues torres per banda, per
assolir un peó de més i passat, tot i que els reis es posaven en risc; i les
banderes també
– Tauler 7: Xavi Serrano passava els seus problemes , sobretot després que
el seu rival entregués peça per tres peons, amb el rei descobert i les
peces majors encara allà.
– Tauler 9: David Vigo anava transformant el seu avantatge posicional i
anul·lant el contrajoc rival.
– Tauler 10: Silverio tenia peó de més i més activitat, tot i que el seu rival
buscava opcions d’escac continu.
En aquells moments, ja passades les 12.30, el pronòstic era favorable. Potser
només teníem perduda la posició de Dalo, mentre que tres partides
semblaven amb avantatge clar. Efectivament, el nostre jove veneçolà ha
hagut d’inclinar el rei davant la defensa activa del seu rival (1-2), però de
seguida David Vigo ha fet bo el seu peó passat per obligar el seu rival a
donar peça: partida decidida (2-2). Al seu costat, Silverio Martínez
(segurament el jugador més en forma de l’equip), entrava en un final de
torres amb tres peons de més, sense opció per al rival (3-2), similar al de la partida de Canal (4-2). Amb aquest marcador, només calia sumar punt i mig
en les quatre partides restants: els jugadors d’uns i altres ho sabien, i és per
això que el rival de Ballesteros ha refusat les taules, quan a aquest ja se li
havia eixugat tot l’avantatge. Tampoc ha volgut les taules el rival de Xavi
Serrano, quan tenia opció d’escac continu. Tot semblava torçar-se quan Marc
Juan es deixava el rei en una curiosa xarxa de mat en un final que sempre ha
intentat guanyar: 4-3 i tenint en compte que la partida de Rubén estava
probablement perduda i la de Xavi era de X2, no semblava que anéssim a
passar de l’empat.
Afortunadament, el punt que se li ha escapat a Marc Juan l’ha recuperat Xavi
Serrano, quan ell jugava actiu per repetir, tornant la peça i contraatacant. El
seu rival no ha trobat la defensa correcta i s’ha deixat el mat: 5-3 i tot
quedava pendent de Sergio Ballesteros, que lluitava contra un peó molt
avançat. Poc després que Rubén Martín hagués d’abandonar, Ballesteros ha
trobat la continuació salvadora: entregar un dels alfils per parar el peó i amb
l’altre menjar-se els peons que quedaven del rival per fer impossible la
derrota. 5,5-4,5, amb més suspens de l’esperat, però doble satisfacció.
L’equip se situa ara tercer, en zona de play-off d’ascens (ens precedeix un
filial, que no pot pujar). La victòria d’avui és doblement reconfortant, ja que
en cas d’haver volat aquest punt ens trobaríem immersos en la lluita per la
permanència, tenint en compte que el grup està realment comprimit. Si bé la
salvació és molt a prop, els 4 punts que tenim encara no la garanteixen, així
que direm allò de “a per totes” si puntuem en el proper matx del Tourmalet:
la difícil visita a Banyoles.

Els filials comencen a creure

El Catalunya B tenia el seu primer “caixa o faixa” de la temporada, ja que en cas
de no guanyar al cuer del grup, l’Escacs Salauris B (refundat de l’Escola Salou),
ja podíem començar a fer les maletes cap a Preferent. Els visitants, tot i venir
amb un jugador menys i haver patit un contundent 10-0 la setmana passada a
Sant Adrià, han venut cara la seva pell. El matx estava força igualat als taulers
de dalt, i aparentment per sota les diferències d’elo eren importants a favor
nostre. Però compte, perquè ja se sap que qui amb poc elo juga a Segona
Divisió és per alguna cosa: la seva número 10, Lídia Sierra, ha guanyat a en
Marc Torres Julián, que li treia quasi 200 punts. Ja havia vist aquesta nena
(sub12 crec), en unes ràpides d’estiu a Reus i em va causar una molt grata
impressió. Per sort per a nosaltres, el nostre “mig del camp” ha estat força
inspirat i ha picat pedra per endur-se el punt i posar un clar 7-3 al marcador.
Segueix el gran moment de Jose Miguel Baeza (3,5/5 i +35 d’elo a la Lliga), el
de Martí Arribas (2,5/3) i feliç retorn a l’equip de Xavier Guerrero, amb victòria.
La salvació del B encara fa molta pujada, ja que caldrà puntuar més per anar a
la promoció de permanència (a la qual accedeix el 8è) i molt més per salvar-se
directe. Aquesta opció passaria per una victòria la setmana que ve en el nostre
desplaçament més llarg: Amposta. El punt assolit ens dona la moral suficient per
intentar-ho.

On no tenim novetats és a l’equip C, que tot i això ha mostrat una millor cara
contra el Mollet B, un dels equips en forma del grup, deixant el marcador en una
digna derrota per 3,5-6,5. Destaquem la victòria del nostre avui número 1 i fidel
jugador de Lliga Clemens Bieg, contra un rival força superior en elo.
La sorpresa del dia l’ha posat el Catalunya D, ja que entre setmana el donàvem
com a “venut”, tenint en compte el debilitament que havia patit per afavorir
l’equip E. I a més, alguna baixa extra dels darrers dies li ha fet minvar encara
més les forces. No obstant, la suma de reaccions individuals ha posat una
contundent victòria per 6-2 contra un dels rivals netament superiors a nosaltres:
el Montmeló B. Un cop he acabat la meva partida, confesso que m’he deixat
endur pels prejudicis de l’elo, i en veure en Joan Valeriano amb cara d’adormit
deambulant per la sala, i l’Adrià Vila assegut al tauler, amb posat ensopit, i les
peces ja novament posades, he suposat que ja anàvem perdent 0-2. Res més
lluny de la realitat: els dos joves havien posat un 2-0 que després han reafirmat
els seus companys. Arnau Lana se sumava a la “festa jove” guanyant la seva
partida, mentre que els més veterans se sortien: David Celma guanyava un
preferent de tota la vida, Ramírez sumava el seu primer punt sencer i Villalonga
s’imposava en un lluitat final de cavalls. La permanència d’aquest equip encara
depèn d’alguna proesa més, però aquesta satisfacció que s’enduen els nostres
cap a casa.
Més festa jove hi ha hagut en el matx Catalunya E- Sant Martí D, que ha acabat
amb ple per als nostres: 6-0. Un resultat que buscàvem, però no per més
reforçar és assegurança de victòria, com hem vist ja en algunes ocasions en
aquest equip. Sergi Rodríguez, al primer tauler, i Andrei Vasilev, al quart,
ajudaven als veterans Ballester, Giner, Ayllón i Marina a obtenir aquesta victòria
tan important com necessària per seguir amb plenes opcions de permanència.
De tots els equips immersos en la lluita per la salvació (comptant que seria una
hecatombe que l’A baixés), podríem concloure que l’equip E la té a l’abast, el B i
el D han passat d’impossible a complicada, mentre que la de l’equip C seria cosa
de bruixes.
Finalment, derrota sense opcions de l’equip F vers el Sant Boi D (0,5-3,5) amb
l’únic empat de Ricard Rovira, un altre dels incondicionals de la Lliga. La nota
positiva, també parlant de pedrera, és el debut de Dekra Arrouchdi, una jove
sub-12 que ja va jugar la Copa, però que ara s’ha convertit en la primera dona
que juga a Lliga amb nosaltres aquest 2020 (tant de bo algun dia la Màxima s’hi
animi!).
La setmana que ve, a banda d’estudiar rivals, caldrà fer servir
comptaquilòmetres, ja que l’equip B en farà 360 i l’A 240. 600 quilòmetres
necessaris per acostar-nos als objectius.

Jordi Morcillo

Ronda 5: Desdibuixats

Segona derrota en cinc jornades del Catalunya A, contra el sempre complicat
Peona i Peó (6-4). Els del Guinardó encadenaven quatre empats en quatre
jornades, però no per això havien perdut la condició de candidats a l’ascens. De
fet, ja feia jornades que pregonàvem allò que avui començava el nostre
Tourmalet de tres jornades contra els inicialment favorits de la Lliga (tot i que
aquesta condició sembla oscil·lar cada ronda que passa).
Els locals han presentat, avui a les aules del Mas Guinardó, la millor alineació de
la temporada, mentre que nosaltres teníem la baixa de Dalo, però ben suplerta
per Pau Juan, que s’estrenava a la Lliga 2020. El matx començava amb un
episodi força còmic: els locals presentaven la seva alineació amb 10 noms
escrits en un paper arrugat, sense elos ni codis, al més pur estil Pep Melendres
(ja sabem que l’entranyable fundador del seu club és bastant desendreçat). Una
mica més i veiem un tovalló de paper! Bromes a banda, els elos estaven força
equilibrats, però a la pràctica ja sabem que no tenen molt a veure uns elos de
jugadors que juguen durant tot l’any, i sobretot a l’estiu (el seu) que altres de
jugadors en la seva majoria exclusius de la Lliga. Després d’unes taules ràpides
entre Herminio i Ferran Cervelló, els locals s’han posat en avantatge en guanyar
el novè tauler, on David Vigo perdia en una variant d’aquelles de doble fil. Tot i
certes oscil·lacions en les partides, ja no hem pogut mai eixugar aquest
avantatge. En la meva partida contra Roger Cervelló, he anat perdent el lleuger
avantatge d’obertura fins a deixar-li al meu rival un final còmode d’igualar (2-1).
A partir d’aquí, sobre les 12:30, el pronòstic global semblava de 1X tenint en
compte la situació a cada tauler:
– Taula 2: Joan Canal sacrificava qualitat en posició de doble fil. Un sacrifici
interessant, arriscat, però no obligat.
– Taula 3: Capellades esperava amb molt d’avantatge de temps en una
posició equilibrada on tenia opció a repetir jugades contra Pau Juan.
– Taula 4: Rubén Martín entrava en un final d’alfil contra cavall amb peons
a ambdós flancs, però millor activitat del rei i cavall del seu rival.
– Taula 5: Sergio Ballesteros mirava de contenir un peó passat central del
seu rival, però alhora creava contrajoc amb el seu peó passat de f i lligat.
– Taula 6: Marc Juan, amb algunes opcions de taules, era instat a continuar
en vistes del matx desfavorable i jugava valent en una posició oberta amb
peces majors i reis passejant.
– Taula 7: Xavi Serrano intentava frenar el seu rival, que trencava una
posició tancada per les seves torres i un millor alfil.
– Taula 10: Silverio feia estona que duia qualitat de més contra l’ex-
campiona de Catalunya Carla Marín, però calia concretar encara.
Tots els nostres jugadors de les partides a priori igualades eren conscients que
només valia anar a guanyar, però avui algunes partides s’han torçat tal i com va
passar fa dues setmanes a Vilanova. Canal no ha trobat la millor continuació al
sacrifici, i veient que perdia, el viu d’en Marc Capellades assenyalava la repetició
de jugades en la seva partida (3,5-1,5). L’esperança no es perdia, perquè pel
mig, Ballesteros activava les torres i creava problemes definitius per al seu jove
rival, mentre que Marc Juan trobava l’única continuació que el feia entrar en un
final amb esperances de guanyar, el de dames on ell es menjaria un parell de
peons si triangulava de forma precisa. Abans de Marc i Ballesteros posessin els seus punts, Xavi Serrano no aguantava l’escomesa del seu rival, i Rubén Martín
s’anava quedant cada cop més perdut, fins al punt que no podia aturar el peó
passat que li havia quedat al seu rival. Amb dues victòries consumades per cap,
el matx ha quedat vist per sentència (5,5-4,5). A la darrera taula, Silverio ha
arribat a anar amb torre de més, però la seva rival tenia dos peons lligats força
avançats que l’han fet tornar una peça i després entrar en un final de taules
mortes. El 6-4 final ens empeny fins la quarta posició, a prop de tot: de l’ascens
i del descens.
Teníem un compte pendent (esportivament parlant) amb el Peona i Peó i no
l’hem pogut saldar avui. Més endavant serà, perquè des de fa uns anys portem
trajectòries força paral·leles. Tot i algunes baixes que tenen d’un any a l’altre,
tenen la sort i l’encert d’incorporar jugadors com caiguts del cel. El seu número
5 avui, César Alcalá, és dels millors cadets de Catalunya (fa un parell d’anys
jugava al Vilafranca), i el seu 7, un tal Joan Benet Ledo, esbrinant una mica per
la llista d’elo, té un codi que sona a ex-jugador de les terres de Girona, un elo
que probablement diu que fa anys que no juga (és múltiple de 5) i no surt ni a
la llista de FIDE, però una gran troballa, sens dubte.
No hi ha més remei, per part nostra, de seguir posant-se el mono de treball i
intentar sumar punts com més aviat millor. Tot pot passar en aquest grup, però
sens dubte la jornada ha estat una jornada negra: cap victòria dels sis equips.

El Catalunya B frega la proesa, enmig d’una nova desfeta general
El segon equip viatjava a la conca de Barberà per enfrontar-se a un dels equips
puntals del grup, el Sana Coloma de Queralt, sobretot tenint en compte la seva
forta davantera. Amb una alineació força habitual, els nostres jugadors s’han
comportat d’excel·lent manera i han fregat l’empat durant bona estona, fent bo
el petit avantatge d’elo que hi havia a favor nostre per darrere, però sense a
penes opcions per davant. Tot i així, Baeza segueix en bon moment i avui ha
tornat a xuclar un bon grapat d’elo guanyant un rival força superior al tauler 3.
La derrota per la mínima (5,5-4,5) segueix deixant els nostres en posició de
descens, cada ronda més pendent d’una ratxa dificilíssima, o aviat en direm
carambola. L’únic argument a favor del B és la seva lluita malgrat les adversitats
(rivals forts i força kilòmetres) i això el fa ser un rival almenys a ser respectat.
El matx d’avui del Catalunya B ha suposat el retrobament amb un ex-jugador
nostre, clau per entendre alguns dels èxits de la darrera dècada: Jordi Amigó,
resident a Santa Coloma de Queralt i que des de fa un parell d’anys ha decidit
baixar una marxa competitiva per jugar prop dels seus. Juntament amb la
família Vila (Xavier, el GM, i el seu germà i cosí), i algun altre bon jugador de la
zona, han armat un senyor equip que faria bona feina a Primera Divisió.
Precisament amb tots aquests nois, ara ja entrats en la trentena, recordo una
conversa fa 16 o 17 anys, quan eren adolescents, en l’estiuenc torneig de
l’Espluga de Francolí (que també donava lloc a unes colònies). Em deien que
tenien pel cap la idea de fer un club que fos “Conca de Barberà” i que seria
bastant potent. No sé si aquest Santa Coloma és la culminació d’allò o no, però
en qualsevol cas és un club i un equip que fa patxoca.

Molta menys patxoca fa darrerament el nostre equip C, perdut en la cua de la
classificació i en ocasions debilitat per intentar ajudar els equips de sota, també
sense gaire èxit. Avui jugaven amb el compacte i competitiu Barcelona C i no
han tingut opció: 9,5-0,5, amb el sol empat de Jose Garcia contra el polifacètic
Ismael Molano, ara ja MC. Esperem poder recuperar alguns jugadors, tot i que
sembla difícil, per a què els matxos que queden siguin una mica més passables.
Just a l’aula del costat del Mas Guinardó on l’A patia la seva derrota, l’equip D
anava relativament reforçat (menys que l’E, s’ha de dir), però per manca
d’efectius disponibles al club era insuficient per garantir un resultat positiu
contra el Peona i Peó D. Els punts han anat caient pel cantó local, trencant per
exemple la bona ratxa d’Andrei Vasilev. Per part nostra, només Nitai Benavides i
un afortunat Josep Mª Ribes (semblava que estava perdut molta estona) han
posat els punts sencers de la derrota 5,5-2,5.
I tota l’estratègia del “llençolet” a la qual ens referíem fa unes setmanes (ara ja
ni drapet) se n’ha anat en orris, perquè qui havia de guanyar sí o sí era l’equip
E, en la seva visita a l’Espiga D. Dos jugadors que han jugat la majoria de
partides a l’equip C, Ballester i Giner, han reforçat l’equip per davant amb
victòries, juntament amb la de Francesc Marina, però els tres darrers taulers
han cedit i no hem passat d’un insuficient 3-3. Quan debilitar els equips de dalt
(C i D avui) provoca derrotes severes, això mina la moral dels jugadors. Però si
a sobre no serveix per a què guanyi qui havia de guanyar, el cop és doble. Aquí
encara hi ha cert marge, però les sensacions també són dolentes i tot i anar
canviant d’estratègia, els punts no arriben.

La setmana vinent, retorn al Casinet en una ronda que ja comença a ser caixa o
faixa per alguns equips. Esperem, almenys per un dia, somriure com ho fèiem
sovint anys enrere.

Jordi Morcillo

Ronda 4: L’equip A, únic oasi en el desert

El Catalunya A ha recuperat el liderat en solitari del Grup I de Primera Divisió en
imposar-se avui al sempre complicat i lluitador Sant Andreu B per 7-3, un
resultat importantíssim si tenim en compte les ensopegades d’altres equips que
a priori poden aspirar a l’ascens.
En els últims anys ens hem enfrontat diverses vegades amb tots els Sant
Andreus, i a les cròniques sempre solia enunciar la mateixa teoria: pocs clubs
tenen B’s i C’s tan forts i compactes. En ocasions afirmava que el Sant Andreu B
era el millor B de Catalunya. Enguany, amb el seu A un pèl debilitat respecte a
temporades anteriors, potser aquesta condició de millor filial li disputa el
Barcelona B, però en qualsevol cas sobre el paper i també com s’ha demostrat a
la pràctica, un equip que podia lluitar de tu a tu amb qualsevol rival per un matx
de Primera.
De les dues alineacions tipus que ells acostumen a presentar (la de Barcelona i
la de fora), han dut la de Barcelona, molt més forta i compacta. El seu equip és
barreja d’alguns dels millors subs de Catalunya (Jan Travesset o Edgar Roca) i
de jugadors molt experts que sempre veiem a la Lliga. En un parell d’hores,
perdíem el primer punt, amb un sacrifici a priori interessant de David Vigo a h7,
però que buscant el mat s’ha deixat massa material: l’anàlisi posterior
demostrava que el millor era buscar repetició de jugades. Per sort, la seva ratxa
favorable trencada s’ha compensat amb la meva negativa trencada d’avui. En un
mig joc igualat, m’he menjat un peó que podia semblar enverinat, però em
donava suficients opcions de defensa i posterior contraatac (1-1). Herminio, al
primer tauler, no ha menystingut el seu jove rival, Jan Travesset, i li ha ofert
taules en una posició que el nostre GM reconeixia que objectivament estava un
pèl inferior. Amb 1,5-1,5 al marcador, la situació s’assemblava bastant a la
incertesa viscuda en el matx de la setmana passada a Vilanova, però en aquesta
ocasió el balanç de peons de més o menys ens somreien i les igualtats materials
no ens eren desfavorables. A saber:
– Taula 2: Dalo insistia el seu rival amb un peó de més a setena, que tot i
que el seu rival podia evitar la coronació apareixien altres temes tàctics.
– Taula 3: Canal entrava en un final de cavall contra alfil dolent on podia
intentar guanyar sense témer mai per la derrota.
– Taula 4: Rubén Martín i Edgar Roca mantenien equilibri en tot moment,
tot i que el nostre jugador ha passat per alt dos temes tàctics que el
podien haver posat en avantatge. El jove del Sant Andreu, per la seva
part, buscava el mínim avantatge com fos.
– Taula 5: Sergio Ballesteros, amb peó de més (i després dos), jugava actiu
obrint la posició pels seus alfils.
– Taula 6: Marc Juan tenia peó d’avantatge passat en un final també de
cavall contra alfil, on el rei rival a més estava mal situat per socórrer la
defensa.
– Taula 7: Xavi Serrano entrava novament en un final de torres amb peó de
menys, que després han estat dos, amb nul·la compensació
– Taula 10: Silverio jugava un final amb peó de més no apte per a cardíacs,
ja que era una cursa de 3 contra dos en diferents flancs i tres peces
menors per bàndol.

Com que les nostres partides avantatjoses no s’acabaven de tancar, hem
patit una mica quan Xavi Serrano ja es veia molt perdut i el rival de Silverio
es llançava a la cursa de peons. Afortunadament, el retornat Dalo ha caçat
una peça al seu rival fent valer el peó a setena com a esquer (2,5-1,5). Poc
després, Silverio jugava per segona setmana consecutiva el final de peces
menors amb molt d’encert. Els peons corrien, però el seus a més afegien
opcions de mat. No ha calgut perquè el seu rival s’ha deixat una peça i la
partida (3,5-1,5). A partir d’aquí ja ho hem vist tot de baixada: Marc Juan
certificava el seu punt guanyant peça gràcies també al peó passat i Rubén
Martín signava taules, tot i que el seu ambiciós rival les ha refusat poc abans
quan la situació estava ben morta. Amb 5-2, la victòria era al sac, perquè la
partida de Joan Canal ha estat en tot moment 1X, i així ha estat. El MN
Anguera no ha pogut resistir les filigranes del cavall i ha cedit, igual que Xavi
Serrano en el seu final. Amb 6-3 l’únic al·licient era veure si Sergio
Ballesteros trencava la seva ratxa sense guanyar una partida des de l’abril de
2018, en la ronda final de la Lliga de Divisió d’Honor (14 partides,
concretament). I així ha estat, tot i que sembla que pel camí ha comès
alguna imprecisió que li hauria pogut costar material.
Amb 3 de 4 i els rivals treient-se punts entre ells, encarem el “Tourmalet”
amb bones perspectives, sabent que treient una puntuació digna d’aquestes
tres rondes (fer 1,5 o 2 punts) ens certificaria la permanència i ens situaria
encara en la lluita per pujar.

Els filials no surten de la dinàmica perdedora

El Catalunya B ha entrat en zona de descens a Preferent, després de la derrota
aparentment contundent contra el Sant Adrià (3-7), tot i que novament els
nostres jugadors m’explicaven de la pèrdua de bones oportunitats per rascar
més punts. Els de Sant Adrià presentaven un equip netament superior al nostre,
però sense diferències insalvables. Però la dinàmica afecta, i les baixes encara
més, i cada ronda que passa sembla més complicada la salvació. Tal i com està
la classificació i el calendari, guanyant els rivals de la “nostra lliga” només
aspiraríem, com a màxim, al vuitè lloc que dona dret a la promoció de
permanència. Per tant, o fem alguna proesa o tornarem a Preferent. Les úniques
bones notícies són el retorn de Martí Arribas amb victòria, i també el bon
moment de David Martín (nova victòria als taulers de dalt) i Josemi Baeza, que
ha signat tres taules amb jugadors de força més elo.
Qui sí que porta el fanalet vermell des de l’inici de la competició és el Catalunya
C, que rebia el -perdoneu la reiteració- compacte Sant Andreu C. Les diferències
d’elo no eren massa àmplies, entre 50 i 100 punts a favor seu en la majoria de
taulers, però el cert és que el tercer equip deambula pels matxos sense opcions.
Avui, el resultat 2-8 parla novament de les dificultats nostres per formar un
equip competitiu per a la categoria. Avui només ha assolit el punt sencer el
veterà Toni Ballester per part dels nostres
El Catalunya D, en canvi, ha estat a prop de puntuar i assolir un botí molt valuós
per mantenir-se a la Primera Territorial. La Lira C era una barreja de jugadors
força veterans i d’altres joves, molt similar a l’equip que dúiem avui (en elo i
distribució d’edat). En algunes partides no hem tingut cap opció, però en d’altres

hem desaprofitat posicions quasi guanyades, com la del delegat David Celma,
que ha guanyat dama amb molt poca compensació per al seu rival, que no
obstant això ha acabat donant la volta a la truita. La bona notícia ha estat la
confirmació de l’excel·lent moment dels nostres infantils Nitai Benavides i Andrei
Vasilev, que han guanyat bé les seves partides, i que els divendres estan en
plenes opcions per lluitar pels llocs d’honor al Campionat de Barcelona sub-14.
El nostre equip de Segona Provincial, el Catalunya E, segueix encallat amb el
punt assolit el primer dia. Avui hi havia poques opcions a priori, però el resultat
també ha fet força mal: 0.5-5.5 a favor de la Penya d’Escacs Ribes. La
calculadora de la permanència encara quadra, però sempre i quan l’equip
comenci a sumar el més aviat possible.
I finalment, petita alegria per l’equip F, que ha pogut assolir la seva primera
victòria d’enguany per 3-1 envers del Barad D. Els visitants han vingut amb
només 3 jugadors, així que el benjamí Omar Mohamed ha aconseguit un primer
punt a la Lliga sense moure cap peça. Per completar la victòria, els veterans
Ricard Rovira i José Aunes (camí dels 87 anys) han fet la resta posant els punts
sencers
La setmana vinent ja haurem superat l’equador de la competició, i en aquest
punt no podem sinó confirmar els presagis que fèiem el primer dia: és l’any més
difícil de la darrera dècada a nivell esportiu. Tret de l’equip A, la resta no són
prou competitius a les seves categories. Hi ha molt d’esforç darrere, ho sabem,
però les baixes no perdonen: alguns dels jugadors que ens han ajudat en anys
passats a merèixer aquestes categories, ja no juguen amb nosaltres o
simplement ja no juguen. Els números són ben clars: sumant tots els matxos
jugats pels nostres (24), només hem aconseguit guanyar-ne 6, hem empatat 1 i
hem perdut els 17 restants. Si passem al detall dels punts de tauler, millor no
cal perquè la dada encara faria més mal a la vista. Però més enllà de tema
esportiu, encara podem dir que som un club de referència a la Lliga: alguns
comentaris de visitants celebren la bona organització i ambient que assolim al
Casinet cada dues setmanes, i això també compta.

Jordi Morcillo

Ronda 3: Inoportuna ensopegada a Vilanova

Primera derrota del Catalunya A en aquesta temporada 2020, avui al local de la
Gran Penya de Vilanova, un equip bregador que malgrat que no sigui vistós en
el seu elo, porta uns quants anys fent temporades molt dignes a Primera Divisió
i ha agafat el relleu del Sitges com a equip de referència a la seva comarca.
El nostre equip A repetia l’alineació de l’equip que va guanyar amb certa
comoditat la setmana passada al Tarragona, en una mescla de jugadors en bona
forma i d’altres que ens movem entre les taules i la derrota. Però avui hem estat
realment poc inspirats a la majoria de partides, i tot i que fins pocs minuts
abans de signar la derrota hem tingut moments amb opcions d’empat o de
victòria, el global del resultat final (5,5-4,5) és totalment just.
El matx ha començat amb unes taules ràpides entre els titulats Lacasa i
Herminio, bon resultat tenint en compte que el nostre número 1 no estava gaire
catòlic avui. La incertesa del matx i el marcador no s’han mogut fins passades
les 12:30, quan David Vigo posava el Catalunya en avantatge i assolia el seu
particular 3 de 3 (pitxitxi de l’A i segur que no m’equivoco si dic del club
sencer), en una partida de flancs oposats on ha fet valdre la seva millor ala de
dama. En la resta de partides, podríem dir que ha estat el matx del “peó de
més” (o de menys, segons es miri):
– Taula 3: Rubén Martín jugava un final de torres amb peó de menys contra
Ivan Marina però que semblava senzill d’entaular.
– Taula 4: Ballesteros tenia peó de més, però en una posició quasi
impenetrable.
– Taula 5: Marc Juan, tot i un bon mig joc, entrava en un final amb peó de
menys.
– Taula 6: Xavi Serrano tenia peó de menys, però hi havia quatre torres en
joc, i les seves semblaven més actives.
– Taula 7: l’il·lustre veterà Joaquim Noria posava en problemes el meu
enroc, però amb la simplificació, m’he quedat amb peó de més però de
sobres compensat per la seva activitat.
– Taula 8: un altre il·lustre, Guillem Buxadé, duia peó de més en un final de
torres on Marc Petit semblava més actiu i els dos temps solien baixar per
sota del minut.
– Taula 10: Silverio tenia peó de menys contra Emilio Muñoz (i en ocasions
2), però les seves peces menors tenien molta activitat
L’única partida on la correlació de material era diferent ha estat a la taula 2, on
el local Carmelo Fernández tenia diversos peons passats tot i la qualitat de
menys, i Canal no ha pogut fer res per aturar-ho. Aquesta derrota, juntament
amb les meves taules posaven un 2-2 al marcador. De les partides restants,
calia almenys guanyar una i resistir a la resta (si fem el còmput total de peons,
en teníem uns quants menys!). La truita semblava girar-se a favor nostre quan
Emilio Muñoz s’ha deixat la bandera, tot i que després el mòdul ha demostrat
que Silverio feia mat en 2, 2-3, i les taules de Xavi Serrano es
donaven per més que bones (2,5-3,5). Però en pocs minuts les aparentment
factibles taules dels Marcs Juan i Petit s’han esvaït en dos finals jugats amb poca
precisió. Els locals es posaven 4,5-3,5 i les dues posicions restants (Rubén i Ballesteros) estaven encara més mortes que abans. Les dues inevitables taules
han certificat la victòria de la Gran Penya.
No veníem aquí des del 2011, però certifiquem el que vam dir llavors: un dels
millors locals per jugar a escacs, a nivell de comoditat, espai, il·luminació i
qualitat del material. El local és de Divisió d’Honor, i poca broma perquè el seu
equip, farcit d’uns quants veterans plens d’il·lusió, ens ha pres el liderat. Val a
dir que el grup és un mocador (10 equips separats per un punt), però
precisament per això qualsevol que encadeni una bona ratxa és candidat a tot.
Després d’aquesta derrota, encara no sabem ben bé on som. Caldrà confirmar-
ho la setmana vinent rebent el sempre compacte Sant Andreu B al Casinet. Serà
una altra història, o almenys així ho esperem.

Només els juniors trenquen la dinàmica perdedora

Aquesta jornada no semblava gaire propícia per als nostres equips en el propòsit
de sortir de les posicions de darrere dels seus respectius grups. El Catalunya B
visitava un dels favorits a l’ascens, la Lira, reforçada amb gent de fora i de casa
(hi ha un parell de joves que estan pujant com l’espuma). Tot i intentar no
descompensar massa l’equip, no hi ha hagut manera de plantar cara: el resultat
és dels que dol, 9.5-0.5, tot i que em comenten els que eren per allà que el
matx ha tingut més lluita que la que reflecteix el marcador. Només Jose Miguel
Baeza ha pogut posar el mig punt de l’honor, i ara caldrà començar a fer
proeses contra equips superiors, que són la majoria. La setmana que ve, sense
anar més lluny, rebem un rival amb el qual ens creuem quasi cada temporada:
el Sant Adrià, tot i que per la seva condició d’equip ascensor (de Segona a
Primera) ens el trobem alternativament amb l’A i el B.
A pocs metres, també a la Lira, el Catalunya C ha tingut alguna opció més
contra la Lira B, però també ha acabat cedint per 6,5-3,5. No sabrem mai si el
fet d’equilibrar B i C ha estat contraproduent, o hagués donat algun fruit
carregar tot el que es pogués el C. Almenys a les categories altes, no ens
agradar deixar un equip desplomat, perquè d’alguna manera el desnaturalitzes, i
fer suposicions a toro passat sol ser avantatgista. Que la competició ens situï on
ens mereixem, que no som pas professionals!
Avui només ha sumat el punt sencer en Ferran Thomas, que sol jugar en equips
de més a sota. El global Lira-Catalunya avui ha estat de 16-4, però compte: que
jugaven A contra B i B contra C. Malgrat els resultats, seguim sent un club amb
filials ben dignes.
L’alegria del dia l’ha posat el Catalunya D, que ha endossat ni més ni menys que
un 0-8 al Sant Adrià D. Tenint en compte que les nostres primeres rondes vam
collir un 0,5-15,5, aquesta golejada evidencia que la Primera Categoria és de
llarg la que té les diferències més grans entre equips. És cert que avui teníem
avantatge d’elo en tots els taulers, però tractant-se de majoria de jugadors
“subs” no eren tan significatives. A banda del delegat David Celma i del veterà
incombustible Albert Coll, els sis restants eren membres de la “generació
Lloret”: nois entre 10 i 15 anys que ja porten unes quantes temporades amb nosaltres i que sempre participen al Campionat d’Edats d’equips, que se sol fer a
Lloret de Mar. La seva implicació i identificació amb el club s’amplia dia a dia. És
fantàstic que siguin la base d’un dels equips, en una categoria complicada, i ja
seria la pera si ells assolissin una salvació que sembla altament complicada.
Finalment, al local d’EDAMI, els dos darrers equips també han conegut la
derrota. El Catalunya E s’ha endut un “set en blanc” (6-0) davant del seu primer
equip, que tot i no alinear al GM Illescas, segueix tenint una davantera digna de
Segona Divisió. Per la seva banda, l’equip F ha estat més digne en la seva
derrota vers EDAMI B: 2,5-1,5, amb la victòria de Lluís Villalonga i les taules
d’Amadeu Aixut contra un tal Josep Mª Pigrau, ni més ni menys que el fill de la
recordada actriu còmica Mary Santpere. Els qui tinguin uns quants anys segur
què la tenen a la memòria.
Ja hem completat un terç de la competició, i els pronòstics de principis de
temporada s’estan complint força. Al marge de l’equip A, que encara ha de
trobar el seu lloc, i del F (sense pressió), la resta d’equips estan immersos en la
lluita per la permanència, en alguns casos complicada i en d’altres miraculosa.
Però ens hem de reafirmar en el fet que l’important és competir dignament i no
obsessionar-se en la competició. Estem veient alguns equips que tenen molts
més problemes que nosaltres, en el sentit que un desplaçament de molts
quilòmetres es converteix en un hàndicap insalvable i han de dur
incompareixences (que enguany penalitzen molt). Esperem poder salvar els
nostres equips, d’acord, però sobretot el mínim exigible és no haver d’anar
mermats a jugar qualsevol dels matxos.

Jordi Morcillo