Final del Curs d’Escacs 2013-14 al Casinet d’Hostafrancs

Data: Dissabte 14 de juny a les 10,30 hores. Cloenda: a les 12,45h aproximadament.

Lloc: Pati del Casinet d’Hostafrancs.

Dirigit als nascuts a partir de 1998:

  •  Jugadors del Catalunya Escacs Club i familars.
  • Alumnes dels tallers d’escacs del Casinet

Partides ràpides a 5 minuts per jugador.

Els alumnes de nivell iniciació, que portin poc temps o menors de 8 anys seran inclosos en un grup “junior”, amb partides sense rellotge.

 Premi als 3 primers classificats del torneig i al millor de cada grup d’edat.

Medalla i refresc a tots els participants.

 Inscripcions gratuïtes:

  •  Dirigint-se al professor del taller corresponent.
  • O bé per mail: catalunyaescacs@gmail.com
  • O per telèfon al 620.341.266 (Jordi Morcillo)

Termini per inscriure’s: dijous 12 de juny.

 escut.cec

Anuncis

El Catalunya puja a Divisió d’Honor

Fita històrica per al club de Sants, amb esforç i patiment

El Catalunya Escacs Club ha assolit avui, per primera vegada en els seus 39 anys d’història, l’ascens a la màxima categoria dels escacs catalans. Un llarg camí en aquests darrers anys, i també en aquest 2014, després d’11 diumenges, amb parada de sis setmanes inclosa i playoff a doble volta amb tot per decidir fins les darreres partides de la tornada.

El matx d’avui, jugat al Casinet d’Hostafrancs ha demostrat diverses coses que s’han anat comentant aquests dies entre els jugadors i a les xarxes socials: 1) Un 3-7 entre dos equips de nivell similar però sense jugadors professionals és remuntable. 2) El factor camp no és decisiu, sempre i quan les distàncies siguin curtes. 3) La igualtat que es presagiava abans del doble encontre finalment s’ha fet palesa, tot i que potser no en l’ordre esperat.

Finalment, la derrota per 4-6 ha fet bo el 3-7 de l’anada, tot i que fins que els locals no han fet el 3,5 ningú no ho ha vist clar del tot, ja que el Sant Martí ha anat manant en tot moment en el marcador, i en alguns moments amb 2 i 3 punts d’avantatge.

El que no havíem de fer ho hem fet alguns: no jugar segur i entrar en aventures. D’aquesta manera, David Vigo i jo mateix hem perdut en menys de dues hores, fent que el Sant Martí tornés a entrar de ple amb opcions a l’eliminatòria. S’ha notat que nosaltres, els locals, no hem tingut la tranquil·litat de l’anada (on vam jugar ben bé a veure-les venir); i en canvi ells han anat a “cremar les naus” i jugar sense por, cosa que els ha donat bon resultat.

Després de les taules de Ballesteros (0,5-2,5), hi havia més o menys el mateix nombre de partides favorables que desfavorables, cosa que ens permetia ser optimistes. Però una de les igualades ha donat un gir a favor dels visitants, quan Ruiz Mata guanyava Canal i posava un amenaçador 0,5-3,5. Afortunadament, les dues partides nostres amb avantatge es resolien ben aviat: Xavi Serrano guanyava Salvo i Pau Juan a Llerins. 2,5-3,5 i quatre partides restants, de les quals una favorable a nosaltres (Felipe Vera), una igualada (Rubén) i dos amb inferioritat (Dalo i Sáez). La lògica deia que els 3,5/4 punts eren factibles, però hem entrat en els apurs de temps i això ha donat un risc afegit. Al mateix moment que Dalo perdia, Rubén es deixava un peó i Sáez no acabava d’igualar. Tot quedava, per si de cas, en mans de Felipe Vera, que tenia un final tirant a guanyat, però que ha dubtat en alguns moments. Les taules, cas de perdre’s la resta de partides, deixarien un 3-7 favorable al Sant Martí per sistema holandès. Per sort, els temors no s’han complert i Felipe ha assegurat el final donant el punt definitiu a l’eliminatòria. Amb ja la tensió alliberada, Rubén cedia definitivament i Sáez obtenia, de manera persistent i jugant sempre amb segons, unes taules molt meritòries. El Sant Martí ho ha tingut a prop, però mirant-ho fredament, en cap moment (i així ho ha corroborat el seu delegat Alfonso Jerez) el resultat virtual, a tenor de les posicions, ha estat de 3-7 o més ampli.

Un 11-9 global que ens dóna prou arguments per atorgar-nos el mèrit de l’ascens, i si desglossem els jugadors que hi ha participat, trobem una dada curiosa: cap dels nostres ha fet un 2 de 2 ni un 0 de 2. Seguint la tònica de la temporada, els uns han compensat els mals dies dels altres, i viceversa. Aplaudim l’esportivitat del Sant Martí, que s’han comportat magníficament, com a locals i com a visitants, i que tenen una forma de veure el campionat per equips encomiable. Juguen per guanyar amb totes les energies, però sense perdre mai el sentit del què és això: un joc i una colla d’amics que estan per sobre de resultats concrets.

10341669_237805673082826_8814285510209945015_n

A la mateixa sala, el Balaguer ha guanyat el Catalunya B per la mínima (4,5-5,5) i l’ha eliminat a les semifinals de Preferent. Sense la transcendència d’un ascens o no, i amb moltes baixes, l’equip B també agafa “vacances”, i per ells la derrota no és pas cap drama. És més, la satisfacció per l’equip A ho ha compensat del tot: costa recordar dues derrotes tan dolces com les d’avui.

Divisió d’Honor: un pas endavant

El Catalunya ha assolit tres ascensos en les cinc últimes temporades; any sí, any no: 2010 ascens a Segona; 2012 ascens a Primera; 2014 ascens a Divisió d’Honor. L’equip que es va trencar les banyes per pujar a Segona aquell 2010 té poc a veure amb el 10 titular habitual d’enguany. Només Rubén Martín (llavors nº1, ara nº6), Xavi Serrano (llavors nº2, ara nº8) i Jordi Morcillo (llavors nº4, ara nº9) es mantenen com a titulars. Amb aquestes dades, podríem pensar que l’equip ha anat pujant a base d’incorporar forts jugadors a discreció per augmentar el nivell. Però el cert és que els jugadors que farceixen aquests 7 taulers restants han vingut a parar ja sigui per amistat o per progressió en cas dels més joves.

Avui més que mai el resultat ho exemplifica. Els tres herois del dia són un jugador de tota la vida, que ha vist els pitjors i millors moments del club (Xavi Serrano); un d’aquests amics, que a més són grans jugadors, i que un bon dia es van sumar a la nostra pinya (Felipe Vera); i un jove que ha anat creixent amb el club a tots els nivells (Pau Juan).

Fa uns quants anys la idea de jugar a Divisió d’Honor era una quimera, però l’enfortiment de l’equip i també l’ampliació de la categoria de 10 a 12 i posteriorment a 16 equips deixa una escletxa a clubs modestos com el nostre. Alguns hem pensat en aquest trajecte de la Lliga del 2014 – i jo el primer- que la màxima categoria no és el nostre lloc, però la competició ens hi ha posat. Les oportunitats passen i, en el pitjor dels casos (pujar per tornar a baixar), el fet de jugar-hi ja marca una fita, precisament l’any en què el club complirà 40 anys. Aquest ascens quedarà escrit per sempre a la història del club, i això ja no ens ho treu ningú. Almenys fins l’abril de 2015 ho podrem gaudir.

A mi que m’agraden les estadístiques i els precedents, m’agradaria assenyalar una altra dada que demostra que els jugadors del Catalunya, quan juguen la Lliga, sempre intenten anar una mica més enllà. Quan hem assolit la fita, sempre ens aturem un moment però ja mirant la fita següent. La dada és demolidora: el març de 2007, amb un UGA B – Catalunya, va ser l’últim matx absolutament intranscendent. Els 72 matxos següents sempre han tingut alguna cosa en joc, i per cert sempre amb la vista cap a amunt: amb més possibilitats o menys, sempre hem tingut opcions a pujar, o a entrar en algun playoff, o a quedar campions d’alguna categoria. Entre 2008 i 2014 hem jugat 63 matxos de lliga regular amb opcions de ser als llocs d’ascens o promoció; 6 matxos de playoff d’ascens i 3 de playoff de campió de categoria. L’any que ve espero que continuï la tònica, encara que serà evident que seran decisius per mantenir-se, no per anar més amunt.

Finalment, esperem que aquesta empenta esportiva es tradueixi també en una empenta social i el club obtingui un plus en el dia a dia dels seus socis. Tenim bons jugadors, i a més una gran massa social. També disposem d’uns espais envejables a Casinet i Cotxeres, però seguim sense tenir “el nostre” espai. Tant de bo trucant alguna porta algú, des de dalt, ens doni un cop de mà per fer també un salt en aquest sentit.

L’enhorabona i l’agraïment a tots els qui ho han fet possible, als que hi són i als que hi van ser.

Jordi Morcillo

Anada: el Catalunya agafa avantatge – Resultat (3-7)

Sis setmanes després de l’acabament de la Lliga regular (ja quasi ningú se’n recordava!), avui s’ha disputat al local de Sant Martí el matx d’anada del playoff d’ascens a Divisió d’Honor, que col·locarà per primer cop a la màxima categoria un dels dos equips.

Les alineacions del matx han estat les previsibles, no falla: de l’1 al 10. La mitjana d’elo indicava un lleuger avantatge per a nosaltres, però no calia oblidar que el Sant Martí porta molts anys a la categoria i l’experiència també és un grau. I, en tot cas, són diferències d’unes poques desenes de punts, que no reflecteixen una diferència de nivell sinó més aviat ratxes conjunturals.

Si hagués estat un matx de lliga regular diria que no hem patit per assegurar el triomf, però es tracta d’un encontre a 20 punts, on cal arribar a 10,5 per assolir l’objectiu. I aquí sí que aquest 3-7 hauria pogut ser un resultat més ajustat (3,5-6,5 ó 4-6). Per primer cop he tingut l’estranya sensació de “primera part”, ni tan sols de matx, i per tant em semblava inútil instar algú a intentar guanyar, demanar o no taules, etc. El que es tractava avui era d’optimitzar els punts i sens dubte ens hem endut un bon botí, superant les previsions més optimistes.

El que sí ha anat segons les previsions ha estat la lluita en la majoria de taulers, i personalment no he pogut seguir gaire el matx. Per això crec que fins les 13h no s’ha clarificat el marcador a favor nostre. Taules força ràpides de Felipe Vera contra Luis Sánchez i també de Vigo contra Fernández-Díaz en una posició molt més simplificada. Aquestes, sumades a la ràpida victòria de Dalo contra Núñez han posat un avantatge que només s’ha anat ampliant amb punts visitants, a excepció del primer tauler, on Ruiz Mata guanyava un final d’alfils de diferent color a Jordi Amigó. La ratxa negativa del nostre número 1 segueix, però sempre té posicions per puntuar més i esperem que la setmana que ve sigui, per fi, la bona. Amb el marcador 2-6, Pau Juan ha tret unes taules d’on no semblava haver-hi contra Salvo, mentre Xavi Serrano intentava guanyar un final de dama i peó a setena contra dama a Castillo. En molts moments, crec que ha tingut la derrota més a prop (per jugar amb l’increment i prou) que la victòria, ja que durant les darreres 20 ó 25 jugades semblava una situació de taules no difícil d’assolir. Prop de 100 jugades, taules i 3-7 que ens deixa a 3,5 punts de Divisió d’Honor.

El Casinet, el proper diumenge, dictarà sentència, i segur que el Sant Martí sortirà sent un equip perillós disposat a cremar les naus i arriscar.

Precisament des del Casinet ens arribaven també bones notícies, ja que l’equip B guanyava amb contundència el Castelldefels (7,5-2,5) i es classificava per les semifinals de Preferent, on esperen autèntics ossos, pel que fa a nivell i desplaçament (Aragonès, Balaguer i Banyoles).

Jordi Morcillo

P.D: Acta http://www.escacs.cat/infoPerEquips/perequipsactesview.php?idActa=2661