Crònica Ronda 6

Ronda 6: Objectiu permanència

Ni les matemàtiques ni –molt menys- les sensacions diuen una altra cosa. El Catalunya no ha aconseguit sortir del sotrac inicial en què es va ficar i, ara sí, passades sis rondes no té més remei de lluitar per aconseguir els punts que falten per seguir a Primera Divisió un any més.

La derrota d’ahir contra l’Ateneu Colón (5,5-4,5) es podria incloure dins les previsions lògiques, per la dificultat del matx però certifica una setmana més que l’equip és una ombra d’aquell bloc que va assolir l’ascens fa dos anys, o fins i tot del que va lluitar dignament a Divisió d’Honor abandonant-la només per una quantitat ridícula de punts de desempat.

Feia quatre anys que l’equip no acumulava tres baixes en el seu teòric 10 titular, però malgrat això les alineacions assenyalaven un matx igualat. Qui sí va portar el seu 10 de gala, en canvi, van ser els de Poblenou per primer cop en aquesta Lliga. La seva lluita és, ja definitivament, la lluita per l’ascens.

El matx va començar com tota la resta de matxs anteriors (exceptuant la victòria a Tàrrega): amb desavantatge, per culpa dels nostres taulers de sota, que una vegada més no donen consistència a l’equip. Si la part de davant aguanta bé els cops i els taulers del mig (sobretot el pitxitxi Pau Juan) estan en bona forma, per darrere novament ens entra aigua per tot arreu: aquesta vegada mig punt en les quatre darreres taules.

Amb 3-1 al marcador (únic punt de Rubén Martín i derrotes meves, de Vigo i de Serrano), l’equip però no va perdre la cara i Pau Juan remuntava una situació complicada després d’una qualitat de més sobradament compensada. Poc després, Ballesteros guanyava per temps una partida en què ja no estava millor i dues taulers (Dalo i Amigó) posaven un esperançador 4-4. Esperançador perquè el nostre 10 Alejandro Sáez semblava portar un final de torres entre millor i guanyador, i Joan Canal intentava dificultar la sortida de peces de Jordi Moreno, que duia peó de més. Podíem pensar, durant molta estona, en el X2, però va ser 1: a Sáez se li va esfumar l’avantatge i va entrar en taules mortes i Moreno va sortir de la cova, amb simplificacions precises i peó de més, guanyant el seu final de torres.

Si l’equip no dóna la talla contra el líder Banyoles, la setmana vinent al Casinet, caldrà jugar-se el descens contra els dos rivals directes: Tres Peons B i Sant Feliu. Sona estrany, però la realitat és aquesta i cal assumir-la amb seriositat. La categoria que pertoca a aquest club, per plantilla, història i massa social, és la Primera, i cal lluitar-la amb tota humilitat.

El Catalunya B ja treu aigua de la barca

Les baixes de l’equip A i altres pròpies de l’equip B han fet que el segon equip anés força debilitat al Guinardó, en el seu enfrontament amb el Maragall, un equip que va començar relliscant però que ja ha trobat el ritme guanyador.

Després de la segona derrota consecutiva (7-3), l’equip ja cau a la sisena posició, i tot i que els equips de sota encara estan a una certa distància, els calendaris són oposats i els càlculs són clars: si l’equip vol evitar la 8a posició haurà de superar-se i puntuar contra algun dels tres candidats a l’ascens als quals s’enfrontarà a partir d’ara. No podem esperar que els altres resultats ens salvin.

Tant de bo s’encomani a la resta de jugadors la bona forma d’uns pocs, com per exemple dos dels Marcs (Petit i Torres), els únics que avui han assolit el punt sencer.

El C recupera el camí de la victòria

L’equip C, després del revés de la setmana passada, no tenia una altra que guanyar un matx darrere un altre, per no veure compromesa la seva primera posició al grup, l’única que val.

Dels quatre rivals que queden, aquest era dels més perillosos: el Sant Martí D. Donat el fons d’armari dels equips santmartinencs, les alineacions que puguin portar sempre són una incògnita i poden plantar un equip terriblement competitiu com un altre totalment desplomat, en funció dels interessos de la resta d’equips. Avui no ha estat ni una cosa ni l’altra, però els nostres eren netament superiors i ho han demostrat guanyant 2-6. Caldrà guanyar tots els matxs, si bé només l’Abrera sembla un rival que pugui inquietar-nos (sense desmerèixer els altres).

Els equips D i E continuen la seva marxa invertida i ara per ara el millor que podria passar és que invertissin categories. La salvació del D ara per ara inclou combinacions astronòmiques insòlites i resultats esportius, com per exemple guanyar l’Escola d’Escacs B (un equip que podria competir a Preferent o Segona) i per tant és probable que la setmana vinent el descens sigui matemàtic. Avui ha tocat patir (6,5-1,5) contra el Cornellà C. Però això és el campionat per equips i la funció d’aquests jugadors, que per cert cal aplaudir, és permetre altres equips anar forts per assolir uns objectius que per al D són una quimera. Qui vulgui pujar elo o tenir rivals senzills, que busqui opens, que n’hi ha un munt a casa nostra.

Finalment, empat de l’equip F contra l’ONCE C, que ha presentat un jugador menys (2-2).

La setmana que ve, un altre dia difícil d’afrontar al Casinet: falta fons d’armari, ja que el gruix dels jugadors porten molts anys jugant un percentatge de partides proper al 100% i l’esgotament es nota. Però cal estar a les verdes i a les madures: l’esport ho vol.

Jordi Morcillo

Déu n’hi do nois, prou bé que ho fem

ONCE Barcelona B 2 – 2 Catalunya F

Els quatre membres de l’equip F s’esperaven dues tempestes: una la meteorològica i l’altra, l’escaquística. Semblava que plouria força i no ha plogut gens, fins i tot els ha acompanyat un sol a llengotades escarransides, però al capdavall sol, tant a l’anada com a la tornada. I també, si tenim presents els comentaris durant la setmana, semblava –més aviat temien- que segons quina fos l’alineació de l’ONCE Barcelona B, el nostre equip F sortiria escaldat. I no ha estat així, ja que malgrat el 2 – 2, resultat prou bo, qualsevol que hagués vist les partides de ben segur que diria que l’equip F ha tingut a l’abast l’1 – 3. Déu n’hi do!

La Màxima, la nostra primer tauler, no ha suat gens: no se li ha presentat el senyor Daniel Barroso, sempre bé de gust jugar i no fer el viatge en va, malgrat tot el punt anirà molt bé i, a més, prou que se’l mereix la Màxima –tingueu present que a l’energia i les ganes de la Màxima cal contraposar els comentaris d’alguns companys de l’absent, “s’haurà adormit”, bé, cada casa sap com jeu son fill! El nostre segon tauler –a més d’amatent cronista- ha jugat una partida que si arriba a acabar en victòria hagués celebrat amb focs d’artifici, de veres. Ha lluitat contra una siciliana amb les noves armes que ha anat estudiant per treure-li el verí, tingueu present que no fa ni un any sempre perdia contra la siciliana, sempre, i ara ja no. Però aquest cop el seu adversari ha hagut de donar la qualitat perquè si no perdia de totes totes, sortia mat imparable si no la donava. De fet, si no arriba a ser per una imprecisió en les columnes a i b, en concret si Juli arriba a avançar el peó de a a temps, fer a3-a4, els peons de a i de b negres haguessin quedat bloquejats i, aleshores hagués guanyat. Penseu que s’ha arribat a les taules perquè s’ha fet repetició de jugades, ja que el senyor Jordi Arcas no podia fer una altra cosa, per evitar el mat. Malgrat tot el Juli no podia consumar-lo del tot a causa de l’amenaça que suposava la possibilitat que les negres coronessin, no valia a badar. La Lourdes, la nostra tercer tauler, ha estat a punt de guanyar el simpàtic i empàtic senyor Josep San Isidoro –i també una mica rei de la picardia, ja que s’ha deixat la gravadora i no ha piulat, i nosaltres no ens n’hem adonat, potser per la quantitat d’atuells que hi havia sobre el tauler i per les diverses maneres que tenien d’anotar, però que no anoti, no és correcte, no farem sang, prou satisfets que hem sortit. La Lourdes ha collat el seu adversari, fins que s’ha arribat a una posició de difícil avaluació al primer cop de vista per a jugadors del nostre nivell, ja que la victòria de la Lourdes depenia d’un llunyà alfil que si viatjava fins a una casella d’una banda batia una diagonal que desballestava tota defensa adversària amb la torre –certament era una moviment força invisible- i que desembocava finalment en la pèrdua neta d’un cavall de l’adversari o en la coronació d’un peó de la nostra jugadora. El senyor San Isidoro, malgrat no percebre els riscos de manera concreta, la Lourdes tampoc no veia la gran amenaça que podia generar l’alfil, ha aprofitat la pressió del temps per demanar taules i la nostra jugadora molt encertadament les ha acceptat, penseu que considerava que els factors temps, cansament i complexitat ja pressionaven massa i que certament ja havia fet prou bona partida. La Lourdes és a ben poc de fer grandíssimes partides: té paciència, és metòdica i fila prim, només li falta una mica de tàctica i tenir uns mínims de capacitat a l’hora d’avaluar una posició –encara serà primer o segon tauler de l’equip i delegada i cronista, que prou sap de lletra, que li prendrà glòria, papers i feina al Juli! Tant de bo! La Núria, la nostra quarta tauler, ha tingut la pitjor sort, ha perdut, i sobretot ha patit el mal anomenat SAACC –síndrome d’acabar atabalada contra un cec. Prou sabem tots que no és gens fàcil acostumar-se a moure tots dos bàndols del tauler, sentir les jugades cantades, no equivocar-se cap cop. De ben segur que amb més ofici se’n sortirà millor contra els invidents, tots hem passat per aquest tràngol.

Resum: bones instal·lacions i un resultat que afalaga molt els nostres jugadors, penseu que és un empat obtingut des de posicions dominadores i no pas des de situacions agòniques salvades de manera extrema. La propera setmana juguem contra l’Escola d’Escacs de Barcelona C, els primers, nosaltres els sisens, però penso que ara ens sentim més segurs de les nostres possibilitats, déu n’hi do les partides amb cara i ulls i que hem jugat, juguarem a casa i amb ganes, sens dubte, no és excés de confiança, és la consciència que a la tercera provincial, grup II, ningú no lliga gossos amb llonganisses i que nosaltres no som aneguets lletjos.

Juli Bernat

Crònica Ronda 5

Ronda 5: Ampolles a la meitat…

No ha estat, ni de bon tros, una ronda positiva pel que fa a resultats en els nostres equips. Un cop passat l’equador de la competició, quasi tots els nostres equips estan una mica més lluny de l’objectiu inicial. No obstant, en aquestes quatre rondes que queden hi ha motius encara per a l’optimisme, ja que l’ampolla es pot veure mig plena o mig buida.

El Catalunya A rebia un dels candidats a l’ascens a Divisió d’Honor, que igual que nosaltres, ha patit alguna relliscada en aquestes primeres rondes i se situava també a la zona tèbia de la classificació. Com era previsible, els del Vallès han vingut amb les seves armes, cosa que ha fet que el matx s’assemblés força al de la setmana passada a Reus. Amb una dificultat afegida: el seu primer tauler és tot un primera espasa; ni més ni menys que el MI Tomy Asís, actual campió de Catalunya. La resta de l’equip, força veterania de diversos Mestres Catalans i alguns joves solvents.

El resultat final, empat a 5, deixa els dos equips en terra de ningú, no ens serveix a nosaltres per a acostar-nos a les dues primeres places, però per moments hem estat ben a prop de la derrota. El matx s’ha desenvolupat força paral.lel al del diumenge passat, sempre amb desavantatge en el marcador, de 2 o 1 punt en contra. Amb el 3-4 reflectit al marcador durant una bona estona, Luis González tenia un final amb torre i alfil per banda potser un pèl inferior, Ballesteros entrava al final amb qualitat de més i la partida incerta era la de Salva Dalo al segon tauler. Curiosament, els dos jugadors han sondejat als delegats la possibilitat de fer taules, tot i que els capitans, conscients que les taules durien probablement a un empat global força estèril, han incitat els jugadors a seguir i buscar el punt sencer. Finalment, després de molt patiment, s’han confirmat les taules de González, la victòria de Ballesteros i l’empat de Dalo ben apurat.

L’ampolla mig buida indica un resultat insuficient, una dinàmica encallada i un calendari amb dues rondes de molta pujada. No obstant, algunes dades i sensacions, ens fan encara albergar un bri d’esperança: per exemple, la bona forma d’alguns jugadors de l’equip, especialment la de Pau Juan, que ja encadena tres victòries seguides. I l’altra dada, més supersticiosa: la puntuació actual, 2,5/5, és la mateixa que duia l’equip aquestes alçades el 2014, quan llavors va aconseguir guanyar les quatre darreres rondes, colar-se al playoff d’ascens a la màxima categoria i guanyar-lo. Molt difícil, però no impossible!

El Catalunya B entra al camí de pedres

El segon equip ha patit la seva tercera derrota en 16 rondes que porta en aquesta categoria, i la primera de la temporada, contra l’experimentat equip de l’Ideal Clavé, un equip cridat a lluitar per l’ascens però que també havia cedit algun punt contra pronòstic.

Tot i que no ha estat un bany sense pal·liatius, poc abans de les 13h ja s’ha vist que la majoria de posicions dels locals s’anaven asfixiant, segurament per un excés de conservadorisme. Així s’han anat succeint la majoria de derrotes dels locals, intercalades amb algunes taules que tampoc han estat fàcils d’assolir (com les de David Vigo, Marc Torres o Marc Petit). L’únic punt dels locals l’ha posat el jove Magí Bernat, que avui debutava a l’equip B, després de resistir bé la iniciativa del seu rival i contrarestar correctament un sacrifici erroni. La partida més alegre l’han protaginitzat els dos Martín, David (local) i Carles (visitant), on el jugador del Catalunya ha sacrificat de tot per fer mat, cosa que no ha aconseguit, tot i que sí ha pogut recuperar el material suficient per arribar a l’empat.

L’ampolla mig buida diu que les quatre rondes que queden, en previsió a l’objectiu inicial, són d’allò més difícils, i que els 3,5 punts actuals són insuficients per allunyar-se de la 8a posició. L’equip, tot i que ha puntuat molt bé els primers dies, no té la solidesa que tenia l’any passat, i per tant tocarà prémer les dents. És el que té jugar contra els equips que, fa ben pocs anys, eren rivals habituals del nostre A.

Si la mirem mig plena, en canvi, el calendari ens dona la possibilitat de tenir quatre match balls per assolir la permanència, i que malgrat la dificultat, un dia inspirat ens pot donar el premi. I finalment, cal afegir que els nostres joves, habituals en els últims taulers de l’equip, estan deixant el llistó ben alt i no desentonen en absolut.

El C es queda sense marge

A l’equip C li ha tocat també conèixer la derrota per primer cop avui, cedint contra el Sitges B (3-5). L’avantatge de 1,5 punts a la classificació sobre diversos equips ha quedat reduït a només mig, i per tant, el comodí que hi havia ja s’ha esgotat i ara tocarà fer com l’any passat: guanyar-ho tot. El calendari encara presenta alguna dificultat important, i de ben segur que els equips com el mateix Sitges B no donaran treva. L’ampolla mig plena diu que el Catalunya C, afortunadament, depèn de sí mateix.

Qui no pot omplir l’ampolla de cap manera, setmana rere setmana, és l’equip D, enquistat a la cua de la classificació amb zero punts. Si fins ara podíem qualificar les derrotes de força dignes, avui l’equip ha caigut sense pal·liatius: 0-8 contra l’equip Peón Doblado de Cornellà, amb una alineació perfectament de Preferent, enfrontant-se al nostre debilitat equip. Els esforços per salvar l’equip, a base de reforços, podria ser encara més perillós, ja que posaria en perill la bona marxa del C. Per tant, caldrà alguna cosa més que un miracle, tot i que un descens, ja ho hem dit en altres cròniques, no seria cap drama.

Ben diferent ha estat el matx de l’equip E, un 6-0 sense pietat contra el veterà equip del Sant Cugat C. Amb 3,5 punts, les aspiracions d’ascens segueixen sent tímides, pendents d’alguna carambola, mentre que ja és tècnicament improbable passar angúnies per baix.

Finalment, bona victòria de l’equip F (3-1) contra el Diagonal Mar B, amb victòria de les tres senyores i derrota del senyor.

La setmana que ve, novament, jornada clau per no perdre més pistonada, cosa que en alguns casos podria resultar definitiu.

Jordi Morcillo

Capítol primer: les tres senyores Vera, guanyen

Catalunya F 3 – 1 Diagonal Mar B

Sí senyor –o més aviat, sí senyores- si les setmana passada l’equip F feia club assumint un llarg desplaçament, aquesta setmana res no l’ha aturat fins aconseguir la victòria. I l’han aconseguida les tres senyores, com si fossin una trinitària reencarnació de la històrica Vera Menchik. Primer la Núria Castellvell ha liquidat la seva partida en només nou moviments, la seva adversària semblava que feia una partida a part, com si no tingués en present les evolucions de la Núria. Ni tan sols quan, amb el rei enrocat, el peó de g2 estava amenaçat per un cavall i la dama, ha vist el mat imminent. Només la podia salvar g3 de moment. I diem de moment, perquè el material de la Núria anava ben dirigit cap a l’enroc enemic. Felicitem la nostra quart tauler. Després la Lourdes, la nostra tercer tauler, ha guanyat amb contundència ja que ha destrossat l’enroc de l’adversari: l’ha despullat de peons i ha elaborat un mat propi de l’era romàntica dels escacs, arriscant i fent filigranes. El cronista li ha comentat que tenia una línia més senzilla i menys arriscada a través d’un escac que li permetia guanyar primer alfil, després torre i finalment peó amb la dama que, a més, molt possiblement desembocava en una posició que li permetia canviar la dama per l’última peça adversària, una torre, i la deixava amb dues torres, i diverses peces menors contra rei i peons. Però que calli el cronista, ja que el mat de la Lourdes ha sortit endavant, i si es demostra que era imparable amb les anàlisis posteriors, doncs ben fet, visca la nostra jugadora perquè té la perícia i la passió del segle XIX, època de gestes agosarades i elegants com el mat que ens ha regalat avui. Després la Màxima ha brodat una victòria gegantina: en una posició difícil, amb els reis com qui diu amb un sol peó davant, ja que n’hi havia de doblats, i tots dos en el flanc de rei mentre tot de peons s’encaraven en singular equilibri en el flanc de dama, només destorbats per la dama i un alfil per bàndol –no recordo bé que ha passat amb un cavall per jugador-, ha aconsguit passar la dama blanca a la columna h i amb l’ajuda del peó en g6 ha engaltat un Dh7­­+, ja que el rei era a g8, que condemnava les negres a la derrota i han abandonat. Quina habilitat i capacitat de càlcul demostra la nostra primer tauler en els grans moments! Ja voldrien molts jovenets jugar com ella! I la partida del nostre segon tauler, el Juli, ha tancat el matx, una derrota merescuda. Primer semblava que aconseguia desllorigar els peons del flanc de rei de l’adversari mentre mantenia un centre sòlid, però després ha mogut molt malament els seus peons de l’esmentat flanc, tot fruit de càlculs erronis que pensava que despullarien el rei adversari de peons, però l’únic que ha aconseguit és atorgar la iniciativa a les torres adversàries; finalment, un altre error de perspectiva, ha permès una descoberta que li ha fet perdre una peça menor. I torre contra torre i cavall i dos peons de més són tard o d’hora la derrota. Al seu adversari només li ha calgut avançar el peó passat fins aconseguir coronar-lo, ja que l’altra solució era lliurar la solitària torre.

Capítol segon i heterodox

Visca el Vigo i el Morcillo!

Porto tota la setmana tocant els nassos a la gent: dijous, al David, preguntant-li com és que el Magí Bernat ha de jugar a l’equip B –pensin que a mi lletres com A o B em fan molt de respecte, sóc un simple F. Avui diumenge ha tocat al Morcillo la mateixa cantarella. Segona divisió, mare meva, per al pardalet de casa! Però qui estava equivocat era el cronista: l’equip B ha patit cinc derrotes, quatre taules i una victòria, la del Magí! Vaja, hem tornat a veure el Magí de Sants 2015. I el cronista, quan ho ha vist, ha tornat a ser el soci més políticament incorrecte de la sala i ha demanat que la resta de l’equip prengui com a exemple el Magí –cal dir que fem trampes, cada matí, i encara més els dels dies que juga, el Magí pren un esmorzar secret que li elaboro com si fos una mena de poció màgica del Panoràmix, galetes untades amb una crema de fórmula que amago a tothom i que fa prodigis quan juga a escacs i si no us creieu que és efectiva us dono la prova definitiva: jo no en prenc. Per tant, el David i el Jordi avui han guanyat una plaça a la divisió d’honor del santoral. I jo, a can Pistraus.

Juli Bernat

Crònica Ronda 4

Ronda 4: El Catalunya segueix viu

La quarta jornada de la Lliga comportava un segon llarg desplaçament consecutiu: en aquesta ocasió visitàvem el Reus Deportiu, un històric amb llarga trajectòria a Divisió d’Honor i Primera, en un matx on si ells portaven l’equip titular es presentava molt igualat.

I, efectivament, el Reus ha presentat el millor equip de la temporada (de l’1 a l’11 amb la sola baixa d’un jugador que no sol jugar), per tant conscients per a ells que guanyar avui els feia donar un cop d’autoritat i presentar candidatura a l’ascens. Per part nostra, no hi havia una altra: guanyar o guanyar, en cas contrari, les opcions eren íntegrament de permanència. Amb la soferta victòria in extremis (4,5-5,5), l’equip se situa a la zona mitja de la taula i allunya – de moment- alguns fantasmes del descens.

La victòria d’avui ha estat de les més difícils i sofertes que porto en les meves onze temporades jugant al primer equip (ara de forma més ocasional). En primer lloc, pel tipus de rival: gent amb un elo semblant o lleugerament inferior al nostre, però un elo contingut al llarg dels anys pel fet d’haver-lo posat en joc a les categories altes, no pas en opens de baix nivell mitjà. D’altra banda, tampoc recordo recentment un matx on les primeres partides acabessin al voltant de les 13h. I, finalment, en els apurs de temps, finals de prop de 70 jugades, tres partides que inclinarien la balança a favor o en contra amb un 4-3 al marcador.

L’equip ha lluitat com mai aquesta temporada, però cal dir que novament s’ha evidenciat que bona part dels jugadors no estem fins: costa decantar les bones posicions i costa aguantar posicions difícils. Sobretot, en els taulers de baix, on només hem rascat tres taules; 1,5 de 5 és un pobre bagatge per l’equip que teòricament té la línia de darrere més forta del grup. Però, novament, l’elo no ho diu tot. Com a nota positiva, tot i la derrota, la primera partida com a visitant de Luis González, que poc a poc va entrant en la dinàmica de l’equip i del club (aquesta setmana re-debutava també com a professor amb els nostres joves).

Per sort, la nostra davantera ha tornat a donar la talla: Hermes Dalo va agafant el toc i ja porta dos triomfs seguits en el gens fàcil segon tauler. El seu punt ha permès seguir vius al matx durant molta estona, fins que a les 13,30h el marcador assenyalava un inquietant 4-3 amb finals vius i pocs segons als rellotges. L’única partida mínimament clarificada era la de l’Herminio Herraiz, que ha anat progressant amb el seu avantatge de dos peons. A les altres dues, Rubén Martín tenia un final de cavall contra alfil que no pintava bé per al nostre jugador. I, en Pau Juan, amb torre i cavall per bàndol, i pocs peons, prenia riscos per buscar una xarxa de mat. Riscos sobretot perquè feia algunes jugades amb pocs segons al rellotge, i amb cavalls saltant ja se sap… Mentre Rubén anava igualant el seu final, en Pau ha rebut informació que “les taules ens estaven bé”, en clau de permanència, però que fes el que cregués. Afortunadament, ha intentat buscar el detall guanyador i l’ha trobat.

Un cop confirmada la victòria d’Herminio i les taules de Rubén (4,5-4,5), en Pau ha triangulat amb molta precisió deixant el seu rival en xarxa de mat, que només podia evitar sacrificant la qualitat, però entrant en un final perdedor. Triomf per al nostre jove insígnia i triomf vital per a l’equip.

La seva valentia d’avui recorda a una de les seves primeres aparicions a l’equip A: el 2011, a Segona Divisió, l’equip va jugar amb foc amb un dels filials Jekyll & Mr.Hyde del Sabadell (el C), ben armat per a l’ocasió. Amb idèntic marcador, en Pau, de llavors 14 anys i poc més de 1900 d’elo, va arriscar de manera similar, deixant-se fins i tot coronar, per trobar una xarxa de mat amb torre i cavall. El rival, però, tenia poc més de 1800. Ara, ell i rival amb més de 2300, segueix oferint aquest plus a l’equip. I per molts anys!

Passat el Tourmalet de desplaçaments, ara ve un triplet de rivals candidats a l’ascens que seguiran marcant la nostra sort al grup: Sant Cugat, Ateneu Colón i Banyoles.

Catalunya B o el llop amb la pell de xai

Cada setmana que passa destaquem que el Catalunya B, al difícil grup III de Segona Divisió, segueix sumant punts de coixí per a la permanència. Que les baixes respecte a l’any passat han debilitat l’equip, que els rivals són de més entitat… En qualsevol cas, el nostre segon equip porta millor torneig, ara per ara, que l’any passat (duia 2,5 de 4). Amb la victòria avui a Montmeló (4-6) s’ha imposat a un altre rival que en bona lògica havia de ser-ho per la permanència.

Amb 3,5 punts de 4 rondes al sac, no hi ha res lligat, però l’equip pot començar a jugar amb menys pressió, encara que fa l’efecte que no n’ha tingut gaire aquestes primeres rondes. Les posicions d’ascens segueixen sent una quimera, però al contrari que l’equip A, aquest B està destacant per: donar ensurts a equips amb més elo; i afiançar els matxos, com el d’avui, a la part de darrere. Avui, per exemple, els 5 darrers taulers han sumat 4,5 punts.

Parlant de Tourmalets, a l’equip li ve ara un non-stop d’equips a priori candidats a l’ascens (quan es va iniciar la temporada): de moment des de la tranquil·litat, deixem que la classificació ens posi on ens mereixem.

Catalunya C davant la seva oportunitat d’or

Amb més sofriment que altres dies, el Catalunya C ha guanyat per al mínima al Gavà (3,5-4,5), un dels equips més forts del grup, amb gent força experimentada. Després d’aquesta victòria, la classificació del grup parla per si sola: el Catalunya C mana amb 4 punts, i darrere hi ha una sèrie de perseguidors amb 2,5, alguns dels quals ja se’ls ha guanyat. Per tant, el marge de 1,5 punts permet fins i tot una relliscada (que esperem que no arribi encara).

La situació és idònia per donar el salt a la Preferent, ja que no hi ha un “outsider” del nivell del Vila Olímpica, el rival de l’any passat que va estar frec a frec per batre’ns al final. A l’equip C, de moment, li afecten menys les baixes que a d’altres equips i això explica la bona trajectòria d’aquest bloc compacte.

Per seguir amb les curiositats històriques, una dada: la llarga cursa del Catalunya, primer equip, fins a tocar el cel de la Divisió d’Honor, va començar precisament a Gavà, el gener del 2010, quan ambdós equips jugaven a Preferent. Amb aquella victòria, es va posar la primera pedra d’una sèrie de tres ascensos en cinc anys.

Que a dia d’avui, el 2016, qui estigui jugant i guanyant al Gavà (cert que més debilitat que llavors) sigui que Catalunya C és per sentir-se orgullosos del club en global.

Els equips de darrere s’encallen

Tot el panorama a favor que té l’equip C, el té en contra el nostre D. Avui ha perdut contra el fort Castellbisbal (5,5-2,5) i ja té un forat de 1,5 punts respecte a la línia que marca la salvació.

Les baixes a tots els equips de dalt, a qui més ha castigat han estat els nostres equips D i E, que podríem dir que han presentat alineacions de circumstàncies. El grup i la categoria venen grans al nostre D: a seguir lluitant, i si es baixa, doncs a jugar amb més comoditat a Segona Provincial.

L’equip E ha caigut amb molta contundència al Congrés (5-1 contra el seu D) i s’allunya del cap de la classificació, però tal com està el grup no pinta la cosa per passar problemes per salvar-se. No obstant, el panorama d’enguany de baixes i debilitament dels equips converteix les opcions d’ascens en pura utopia. Per cert, a destacar novament l’hospitalitat del Congrés, personificada en el seu cap visible Frederic Andreu, que a mitja setmana ja ens va avisar de l’hora que obriria el club i del servei i oferta del seu bar. Òbviament és també una estratègia per fer calaix, però s’agraeix la preocupació per esdevenir un bon amfitrió, cosa que no sempre veiem als clubs d’arreu.

Tampoc ha pogut guanyar avui l’equip F, en el seu desplaçament a Argentona. El seu equip C ha guanyat 3-1, però destaquem el triomf de la Lourdes Porta, jugadora molt compromesa amb el club, com la resta dels companys (Juli Bernat, Màxima Pérez i Núria Castellvell), als quals aplaudim. Potser no poden ensenyar gaire escacs als jugadors dels equips superiors, però sí podrien donar unes quantes lliçons tan senzilles com: “m’agrada jugar a escacs, i si juguem més o més lluny no és tan important”.

Jordi Morcillo

Capítol primer: pesquen el Juli; la Lourdes pesca

Centre Parroquial d’Argentona C 3 – 1 Catalunya F

De veres, avui el cronista es mereix els elogis del nostre magnànim expresident: en sap ben poc d’escacs –només té per ensenyar el llautó en aquest àmbit-, li agrada jugar a escacs –si no, caldria parlar de masoquisme- i va ben lluny en l’àmbit geogràfic –perquè en l’escaquístic aquest pas no em mouré de la tercera provincial. Però comencem pel principi. Després de batre tots els rècords de matinar per jugar una partida de la lliga –he agafat el tren de les 6.43h a Vilafranca, el primer-, després de corregir un munt d’exàmens al tren, després de superar tots els obstacles humans que la vida ens posa davant –el nostre tren a les portes de l’estació de Badalona ha trobat un obstacle humà, us estalvio els detalls-, després d’ajudar a baixar la nostra primer tauler des del tren fins a l’andana de Mataró mitjançant un numeret més aviat de circ –a causa de l’incident anterior hem acabat en el primer vagó d’un altre tren que malauradament ha parat davant d’un tros d’andana a més de mig metre més avall de la porta, i la senyora Màxima ja té una edat i jo nó sóc el Burt Lancaster a la pel·lícula Trapezi. Vaja, semblava que la cosa anava forta. De Mataró a Argentona en taxi, cap problema –només un vehicle de la neteja davant que ens ha semblat pura normalitat. I finalment davant el Centre Parroquial d’Argentona “El Centru”. I aquí he topat amb obstacles que si no eren celestials eren infernals –que el mossèn que hem saludat m’absolgui!

I ara escacs humans, divins i infernals. Pensàvem que la Màxima jugaria contra un be, i en veritat era un tigre amb pell de llop a sota de la de be, ja que el senyor Josep Suari fa molts i molts anys era un jugador de primera –parlo d’abans de l’elo, de fet el senyor Suari és qui ha ensenyat obertures a la resta de jugadors. Jo he fet el més difícil: superar totes les aventures i davant l’excitació de guanyar la quarta partida seguida a la Lliga –duia torre neta de més des del moviment disset i una posició amenaçadora a favor meu- i no superar l’ham que el senyor Joan Catà m’ha posat davant –l’esmentat senyor és un expert pescador de riu- i me l’he empassat com un babau –cura d’humilitat, no val a badar a escacs ni quan es porta un avantatge aparentment definitiu- i he perdut estúpidament la dama –a l’estil primera partida de federat d’un sub 8. Després pura agonia. La Lourdes ha salvat l’honor del Club i de l’equip F i ha guanyat amb autoritat ja que també ha guanyat peça de bon principi i no ha fet ximpleries com sí han fet d’altres. I per últim la Núria que davant una noia jove ha jugat un duríssim partit de tennis, ja que hi ha hagut uns moments que totes dues tenien un grapat de match ball i cap de les dues es decidia a rematar, fins que la jove Ilenia sí que ha rematat la partida.

Capítol segon: després dels taulers la bona taula

La Fonda 107,30 – 4 Catalunya F

¿I què millor que celebrar els mèrits que ens reconeix el Jordi Morcillo davant d’un bon tiberi com si haguéssim profetitzat les seves paraules? Doncs sense saber que ens el mereixíem segons l’expresident perpetu, però intuint que la companyonia, l’hora i el paisatge una miqueta de pessebre d’Argentona eren el moment de sopetes, risottos, arrossos diversos, bacallans, vins i postres. I vinga xerrar, i taxi, i tren, i conversa, i clapadetes, i segon tren i més exàmens per corregir. De ben segur que la propera ronda serà més tranquil·la, més a prop i menys contaminada de desitjos de batre rècords –i aleshores potser no l’espifiaré.

Juli Bernat

Crònica Ronda 3

Ronda 3: El Catalunya salva una jornada perillosa

El primer equip del Catalunya, i també la resta d’equips del club a nivell global, té un calendari que podríem considerar, al llarg de la Lliga, força paral·lel: una primera part amb majoria de rivals en teoria més “assequibles”, però uns desplaçaments que castiguen força les alineacions. I una segona part molt planera a nivell de desplaçaments, però molt exigent pel que fa a força de rivals.

Si a això hi sumem el mal inici del primer equip 0/2, feia del desplaçament a Tàrrega pràcticament un ser o no ser. El handicap del viatge i del dèficit de son, alguns jugadors que tot i jugar no estaven en bones condicions físiques, i a més la bona davantera del Tàrrega, força jove i rodada (Esplugas, Albert Ramón, Israel Campos i Francesc Nieto) eren prou arguments per fer-ho difícil.

El primer escull, el del desplaçament, l’hem superat sense problemes: no hi ha hagut enganxades de llençols i tothom era al lloc i a l’hora convinguda. Bé, no tots: dels 10 jugadors del Catalunya, l’únic que ha tingut retard ha estat el jove Salva Dalo (uns 15 minuts). Això no seria gens estrany, és força habitual, però avui curiosament era l’única persona que havia dormit allà! (ha anat a passar el cap de setmana).

Pel que fa al matx, avui ha passat tot allò que no havia passat en els enfrontaments anteriors: un grapat de partides favorables, que en un moment donat, han començat a veure minvat el seu avantatge per part nostre, però mai fins al punt de tombar-se com en les fatídiques dues primeres rondes. El marcador és prou contundent: 2-8, amb sis victòries i quatre taules. I cap de les partides ha arribat a estar realment malament. El resultat podria haver estat més ampli si no fos per un avantatge molt clar per part meva que s’ha esfumat en simplificacions errònies, i ja sobre “la botzina”, un final de torres jugat ambiciosament per part de Rubén Martín que no ha encertat a trobar un detall guanyador que en altres circumstàncies (sense el viatge ni havent passat mala nit) l’hagués vist amb la gorra. En fi, tant de bo tots els mitjos punts s’escapessin amb el matx a favor.

A destacar avui el bon comportament de jugadors que necessitaven la victòria, com Dalo, Pau Juan, Ballesteros i Amigó. Menció especial per aquest últim, enguany el número 4. Feia dos anys que no guanyava una partida a la Lliga, havent-les jugat quasi totes: clar que l’estadística té trampa, ja que en tot aquest temps li ha tocat defensar el número 1 i 2 en categories tan exigents com la Primera o la Divisió d’Honor. La seva funció d’equip ha estat, i segueix sent, exemplar.

El capdavant del grup segueix estant lluny, a dos punts, més lluny que la cua. I mentre això sigui així, l’equip només pot centrar-se en anar sumant i veure com s’arriba a les darreres rondes. La setmana que ve, desplaçament exigent en kilòmetres i per entitat del rival: el Reus Deportiu.

El Catalunya B segueix sense arrugar-se: 2.5/3

Novament, l’equip B ha ofert la seva millor versió, i tot i els ajustos que cada setmana ha de fer a l’alineació, sempre és altament competitiu. Avui s’ha imposat a un equip A notable com és el Rubinenca, a domicili, per un contundent 3-7, amb la sola derrota del combatiu David Martín, per un error en un detall a l’obertura.

La victòria dels nostres s’ha gestat en els taulers de darrere (4,5 de 5), si bé per davant cal destacar el 3 de 3 d’Alex Sáez, impecable en aquest inici de temporada.

El calendari cada cop fa més pujada, i el grup no s’acaba de clarificar per baix, tenint en compte que el cuer, el Maragall, és dels equips més forts del grup i en bona lògica hauria de sumar molts punts a partir d’ara. Per tant, igual que l’equip va fer l’any passat, no podem parlar de res més que de permanència fins que no sumem un mínim de 4 punts a la classificació. Ara ve un autèntic “Tourmalet” per al Catalunya B, tot i que a favor nostre tenim un excel·lent bagatge en aquesta Segona Divisió, des que la vam estrenar l’any passat: uns 10 de 12 en fase regular. Solvència contrastada.

L’equip C agafa l’autopista

Si un equip té l’objectiu clar, aquest és el Catalunya C. Ja que parlàvem de bagatges, el tercer equip duu ni més ni menys que 11 dels darrers 12 punts que ha jugat. En un matx avançat a dissabte a la tarda (per evitar el sorollós Carnaval de Vilanova), els nostres es van imposar 2,5-5,5 al Gran Penya B.

La setmana que ve, en un altre desplaçament, en aquest cas a Gavà, podria donar un nou cop d’efecte al grup, sense oblidar que hi ha poc marge a la relliscada perquè només pugen els campions de grup. I una derrota és suficient, com van comprovar els nostres l’any passat, per deixar-te fora de combat.

El Catalunya D comença a baixar els braços

Després de dues rondes contra rivals molt superiors, el nostre quart equip tenia una oportunitat, a priori, factible per a puntuar i agafar-se a les poques opcions (cal ser realista) de mantenir-se en aquesta categoria, la Primera Provincial, que ja ha quedat demostrat que li va gran.

Però la setmana ha estat ben negra a nivell de baixes, totes amb motius molt diversos. Però una vegada més, l’equació es compleix: desplaçament, per poca distància que sigui, és suficient motiu per frenar el nombre de jugadors disponibles. I això que parlem d’un desplaçament d’un quart d’horeta, a Sant Boi, però ni així. El còctel resultant d’un dels grups més durs de la categoria, les baixes, i l’aburgesament que s’encomana a alguns dels nostres quan s’ha d’anar a un lloc que no sigui Barcelona fa que la permanència de l’equip D depengui ara per ara d’un miracle. El 7-1 d’avui contra el Sant Boi C ho corrobora, tot i que de ben segur que en David Celma (l’esforçat delegat) i els seus ho han donat tot.

També ha tingut handicaps de darrera hora (en aquest cas, a poca estona de començar), l’equip E, que per malaltia d’un dels seus jugadors s’ha vist obligat a jugar amb 5 jugadors a Vila Olímpica. Tot i això, l’equip de Miguel Ayllón ha arrencat un valuós empat contra el seu equip B. Cal destacar el debut a la Lliga de dos dels joves que puguen amb més ganes: Victor Hidalgo (sub-14), amb victòria; i Adrià Vila (sub-10), amb derrota tot i que mostrant la progressió en el seu joc que fa temps que es va endevinant.

Finalment, l’equip F, amb el seu equip habitual (tres senyores i un senyor) ha empatat al Guinardó, contra el Peona i Peó G (2-2).

Jordi Morcillo

Bones vistes

Peona i Peó G 2-2 Catalunya F

Matx empatat que en algun moment semblava que podíem guanyar. Els aires del turó de la Rovira ni ens han provat ni ens han fet mal. Anar fent. Pas de puça i sense perdre pistonada. I l’equip F va sisè a la tercera provincial, grup 2, i això que no hem jugat encara amb tots els equips que semblen assequibles –n’hi ha diversos amb ben pocs punts –dos amb zero i un amb un, i recordeu que la classificació és olímpica –el Catalunya F en porta sis i mig.

L’inici de l’enfrontament ha estat molt singular: primer un bon conegut del PiP m’avisa que no han arribat tots els jugadors del Catalunya F, cert, però també comprovo que de moment no n’hi havia cap del PiP G. Després comencem els últims, els altres enfrontaments ja havien començat. Cap comentari, cap disculpa, cap atenció, el mateix temps per als de casa com per als visitants. Una mica més hi he de programar jo els rellotges. I durant tota la partida no he sabut qui era el delegat dels altres, un destacat membre del PiP m’ha informat que no hi havia cap problema –és curiós que un dels possibles responsables federatius que potser ha redactat la circular CAT 01/2016 no se l’hagi llegida, el punt 11 és prou clar “Els delegats hauran de constar a l’acta del partit, des de l’inici, perquè després no hi hagin malentesos.” De fet jo semblava el delegat local, feia d’àrbitre, sort que ningú ha tingut la gosadia de renyar-me! I encara més curiós, un cop acabat l’enfrontament, he hagut de descobrir qui era el delegat del PiP G perquè hi posés les seves dades i signés. De veres, l’esperit casolà del Mas Guinardó em fa sentir com a casa, lògic, sóc fill del barri. I ens han tractat com el que som, tercera provincial.

I ara les partides. La Màxima Pérez, el nostre primer tauler, amb negres ha batut amb autoritat el joc de les blanques, després d’uns quinze moviments ja duia dues peces menors d’avantatge, semblava que les blanques dominaven més espai, però no era ben bé així, ja que les columnes de penetració les dominaven les negres i l’espai per darrere dels peons blancs atorgaven un gran domini a la dama i a les torres negres. Malgrat tot la victòria de les blanques ha trigat una miqueta, ja que el rei blanc ha trobat un cert refugi entre peons en la columna h, aleshores s’ha entrat en un joc de desgast que ha deixat sense peces a les blanques. Finalment les negres han fet mat amb dos peons, alfil i dues torres, ara el rei blanc era a la columna a, ha travessat tot el tauler! El Juli Bernat, el nostre segon tauler, amb blanques s’ha enfrontat amb el senyor Josep Saltor, un cavaller del qual cal aprendre molt, és un gran plaer jugar amb ell, amable, distret, vaja, encantador, un té ganes de tenir-lo com a amic. La partida ha estat molt igualada, però moltíssim, i més d’un cop semblava que tot plegat acabaria en taules, però una minúscula diferència en el final a favor del rei blanc –una casella més a prop dels peons adversaris- ha permès que les negres acabessin sense peons i les blanques amb un que coronava per ben poc. El senyor Saltor ha fet un pas de gegant en el seu joc: de ser algú que perdia amb facilitat ha passat a posar ben difícils les coses i només perdre per la mínima. La Lourdes Porta, el tercer tauler del Catalunya F, amb negres ha mantingut igualada la partida, però un error, la dama ha patit una forta restricció, l’ha obligada a canviar-la per una torre. Ha resistit, suposem que buscava les taules, però finalment ha perdut, cal reconèixer l’esforç: la partida ha estat la més llarga de les quatre. La Núria Castellvell, el nostre quart tauler, amb blanques, també ha perdut. Primer ha perdut diversos peons i després la posició s’ha anat deteriorant força, fins que ha arribat la pèrdua de peces i la derrota ha tret el cap.

Com sempre el Mas Guinardó ens ha regalat unes vistes magnífiques: una clapa de verd urbà envoltant-nos, el turó de la Rovira i el parc del Guinardó a les esquenes –quin oasi!- vistes fins al mar, núvols immensos –que plogui més si us plau!- i el Maresme a l’abast de les nostres mirades, però no albiràvem Argentona, malgrat que sí ens ajudava a pensar-hi: de ben segur que serà una agradable excursió ja que si alguna cosa té el Catalunya F és una companyonia envejable, una alegria de jugar i de viure que ens fa grans mestres en el dolce far gioco. I que duri.

Juli Bernat