Ronda 7: Això ens ve gran

El Catalunya A va tancar la primera fase amb una nova derrota, davant el potent
Sant Andreu. La derrota, no per previsible deixa de ser dolorosa, per molts
factors: el contundent marcador (8-2), una certa sensació d’impotència en els
moments claus de les partides i també els resultats de la majoria de rivals, que
ens fan caure al darrer lloc global de la classificació conjunta.
Els nostres visitaven l’emblemàtic local del Sant Andreu, al carrer Pons i
Gallarza, amb dues baixes dels titulars habituals (Felipe Vera i Rubén Martín),
cobertes darrere per David Martín i Marc Petit. Els locals venien amb tot, si bé
cal dir que és dels equips que sempre ho fa, se la jugui o no se la jugui, cosa
que és d’agrair ja que no altera per a res una competició que en molts moments
depèn de les alineacions canviants d’aquest grapat d’equips amb els deures ja
fets.
Novament, vam veure un matx que ja hem vist alguns dies aquesta temporada:
els nostres van aguantant les primeres tres hores d’encontre, amb posicions
incertes o complicades. En aquell moment, es veia més probable una victòria
local, però en cap cas un marcador tan ampli. Un dels detalls que ens passa
factura cada setmana és que els nostres solen arribar a aquestes posicions força
apurats de temps: això i el major rodatge dels nostres rivals són claus en la
definició del matx.
Després d’una ràpida simplificació, el veterà campió de Catalunya Joan Bautista i
un servidor signàvem taules, mentre Saez havia d’inclinar el rei davant
Castelltort (1,5-0,5). Canal, en posició inferior, trobava un sacrifici amb molta
determinació que el GM Muñoz només va poder evitar buscant escac continu.
Amb el 2-1, nosaltres teníem almenys 4 partides amb opcions reals de puntuar o
guanyar, per tant el matx estava obert. Però aquí l’únic que es va obrir va ser la
diferència entre uns i altres: Vigo cedia per un detallet el punt sencer per primer
cop enguany, en una posició que semblava sòlida davant Einar Castellano. I, en
una posició d’enrocs oposats, Quique Colón arribava abans que Ballesteros. El 4-
1 ja era ben complicat d’aixecar i l’objectiu semblava suavitzar la derrota, però
ni així.
Per darrere, Marc Petit, amb un parell de peons de menys, llançava l’últim dard
sacrificant sense prou arguments ofensius i poc després també perdia. Qui si la
va tenir guanyada en algun moment va ser David Martín, sacrificant qualitat per
atac, però jugant quasi sempre amb l’increment no va trobar el remat. I, amb el
6-1, Amigó també cedia davant Eric Domínguez, que jugades abans havia trobat
un sacrifici posicional de qualitat que va deixar col·lapsada la posició del nostre
jugador. Al primer tauler, després de molta lluita, Herminio, també amb poc
temps, no aguantava la posició amb l’incombustible GM Movsivzian. L’única escletxa de llum la va posar el nostre pitxitxi Salva Dalo (4,5 de 6), que sempre
amb peó de més va imposar el seu millor final al MF iraní i gran troballa local,
Akbarinia.
El 8-2 evidencia el nostre moment actual: necessitats de punts i de punts de
tauler, entrem a la segona fase pitjor del que ho vam fer l’anterior experiència el
2015. Com que els rivals van puntuar força ahir, l’exigència de resultats serà a
partir d’ara màxima, i la salvació pot no ser suficient amb 4 punts: tots els
equips del grup tenen entre 1,5 i 3 punts. Matemàticament, pot passar de tot ja
que estem en un mocador, però -ara ja sí- cada ronda serà una final. La
primera, dissabte que ve a Olot, on una victòria ens donaria aire i opcions,
mentre que una derrota ens deixaria a mercè d’un miracle.
L’actual ratxa negativa de quatre derrotes consecutives és la pitjor a la Divisió
d’Honor (el 2015 la màxima va ser de tres) i la pitjor en general des de les
temporades 2007 i 2008, on l’equip va encadenar 7 derrotes seguides: les 6
darreres rondes a Segona Divisió el 2007 i la primera a la Preferent de Barcelona
el 2008. La història és diferent, ja que llavors vam tocar fons i ara veiem el cel
de prop. Però és cert que potser no estem del tot preparats per estar per aquí
gaire estona.

Segueix el calvari dels filials: el B reviu el malson del 2016
El Catalunya B ha passat d’un còmode i esperançador 3 de 4 a un preocupant 3
de 7, que el deixa en la classificació amb els llocs de descens i promoció
trepitjant-li els talons. El malson del 2016, també a Segona, amb 6 derrotes de
6 darreres rondes (playoff inclòs) quan només hagués calgut un simple empat,
està revivint poc a poc, i cada jornada es fa més gran i més semblant a llavors.
Si fins ara ens consolàvem dient que els rivals eren de certa entitat, o que les
derrotes eren curtes, ara aquests arguments es desmunten: avui derrota
fulminant per 8,5-1,5 a casa del Badia, rival directe a qui hem donat vida i ens
atrapa a la classificació. És cert que els nostres venien marcats per baixes
pròpies (les més sensibles, les dels germans Serrano) i també pels forats que va
haver de cobrir ahir l’A (David Martín i Marc Petit); però no hi ha excusa per un
resultat tan ampli. El Badia tenia superioritat per dalt, però nosaltres per sota, i
només hem pogut rascar tres taules estèrils.
La situació es complica de tal manera que, sí o sí, cal un punt per evitar el
descens directe, i potser un i mig per evitar la promoció de descens, tenint en
compte que estem començant també a espatllar els desempats. O ens fem forts
la setmana que ve a casa o tocarà patir molt.

El Catalunya C entra al pou
Si la situació del B és complicada, la del C és crítica. Aquesta setmana, amb la
derrota a la sempre difícil pista del Molins de Rei (6,5-3,5), ha entrat ja en
posició de descens. És novè amb els mateixos punts que els dos equips que el
precedeixen, que tenen un calendari més favorable.
El Molins ha presentat la seva típica alineació de fort desnivell d’elo (com diuen
en les seves peculiars cròniques) i l’han fet valer sobre el tauler. La nostra
davantera, força habitual (Angulo, Jose Garcia, Pascual i companyia) no ha
sumat cap punt dels cinc primers taulers. I sort que per darrere els menys
habituals han maquillat el marcador, deixant-lo en el resultat final, per evitar
una golejada àmplia.
El Catalunya C va a remolc una setmana més de les baixes de dalt, i alhora no hi
ha cap jugador que estigui mínimament inspirat. Un punt més no garantiria la
permanència, en tot cas ho deixaria a mercè dels descensos compensats. La
setmana que ve ens visitarà el renascut Hospitalet Bellvitge, amb una alineació
digna d’una o dues categories més amunt: massa dura també s’està fent la
categoria per al nostre tercer equip.

Catalunya D: Derrota amb esperança
L’estadística dels equips A,B,C i D en aquestes últimes tres rondes és
devastadora: 0 punts de 12. Posats a parlar de derrotes, no ens queda gaire
més que veure qui ha patit la derrota “més digna”; i aquest honor relatiu li
correspon a l’equip D, que ha cedit contra el també D del Tres Peons per la
mínima (4,5-3,5).
Tot i que no està bé dir-ho, ja assumíem que aquest no era un matx per
puntuar, ja que la “pilota” de les baixes es fa més gran conforme van baixant els
equips, com una bola de neu que baixa per la muntanya i es fa més i més
grossa. No obstant, bon paper dels nostres, que sí que estan recol·lectant bons
desempats, que de moment el salven de la zona de descens i li donen
esperances de cara a la darrera part del campionat.

Catalunya E: Quan la derrota és el de menys
Aquest equip virtualment salvat, anava també al local del Tres Peons amb un
equip de circumstàncies, amb gent habitual dels equips F i G. L’equip local G
s’ha desfet sense dificultats del nostre, en un marcador que no obstant no està
del tot tancat: 4-1.

La partida irresolta s’ha produït al cinquè tauler, on la superveterana Màxima
Pérez, en posició inferior, es disposava a capturar la dama del seu rival a f3,
insuficientment defensada per un peó clavat a g2. El rival ha canviat la jugada
fent De3. Deixant de banda que poso la mà al foc per la Màxima, un exemple
d’esforç i honestedat, es podria argumentar que és la paraula d’un contra la de
l’altre. Però resulta que hi havia testimonis d’un altre matx que han reflectit la
situació a l’acta. I espero que, a partir d’aquí el Comitè resolgui en favor
d’aquesta veritable dama dels taulers. No pels punts, ni per l’elo, sinó
simplement per dignitat i respecte al nostre esport. No obstant, per qui no poso
la mà al foc és pel Comitè de Competició, que ja ha demostrat en més d’una
ocasió que sanciona de manera “que no s’enfadi ningú”.

El Catalunya G cedeix a Argentona
Matx lluitat el d’avui dels nostres joves (amb permís del veterà Amadeu Aixut,
reforç necessari) vers l’Argentona C. Un club força jove que fan bona feina amb
la pedrera i que poc a poc es va fent un forat com a club de referència a la seva
zona.
El Catalunya G ha perdut força aviat dues partides del veterà Aixut i del jove
Andrei Vasilev, dos exemples que demostren allò que sovint és veritat: “si
jugues ràpid, jugues pitjor”. Biel Safont-Tria, el benjamí del club, ha assolit als
seus 8 anys la primera victòria a la Lliga, esperem que d’una llarga i exitosa
trajectòria. Amb 2-1, el nostre infantil Sergi Rodríguez a lluitat fins al final sense
èxit, deixant la derrota en 3-1.
Al marge de les derrotes, hi ha una regla de tres evident, encara que molts no
ho vulguin reconèixer: quan tots els equips juguen fora, el percentatge de baixes
augmenta notablement. Segur que és normal i natural en tots els clubs, però
potser en el nostre s’evidencia una mica més malgrat que siguin desplaçaments
de mitja horeta. Què hi farem: la setmana que ve, excepte el primer equip,
tothom a casa!
No corren bons temps per als nostres equips, dos d’ells en posició de descens i
dos més prop del precipici, després d’una ratxa quasi sense precedents. Però , al
marge de les expressions metafòriques que utilitzem sovint, no hi ha drama en
la derrota i no volem fer l’excusa del perdedor, però és cert: si baixem no passa
res. La competició ens haurà situat on ens toca.

Jordi Morcillo

Avui ens han buscat els Tres Peus al gat
¿Tres Peons G 4½ – 1½ Catalunya E?

El dia ha començat bé. Hem agafat el tren a Vilafranca i tots tres cap a les partides: el Magí i la Mercè, cap a Badia del Vallès; jo, cap a Gràcia, cap al local del Centre Moral i Instructiu de Gràcia, seu del gran i històric Tres Peons. El dia continuava bé: solet a la rambla de Catalunya. Entro al metro, a l’estació de Passeig de Gràcia de la línia groga i m’hi trobo un estimat eficient amic, el senyor Antoni López Manzano, anava cap a la seu del Peona i Peó i jo li dic que vaig cap a la del Tres Peons i em fa adonar-me que m’he equivocat de línia, que havia d’agafar la verda! Tant fa, baixaré a Joanic i aniré de la plaça Joanic, pels carrers de Bruniquer, de Terol i de Ros de Olano fins al local de joc. Tot plegat ben curiós: tres noms de carrer per un trajecte en línia recta, cap xamfrà, vaja, el mateix carrer amb tres noms, coses de Gràcia, coses màgiques del meu barri, sí, jo
soc fill de Gràcia si fa no fa, de la plaça de Sanllehy, barri de Can Baró, però ben arran de Gràcia, tant que hi he fet de tot i més! Passo per davant de l’escola Patufet, carrer de Torrijos amunt hi veig la façana de l’església de Sant Joan, el Teatreneu, l’església evangèlica del carrer Terol, la plaça de la Revolució –la de l’1 d’octubre, les anteriors i les que vindran-, travesso el carrer del Torrent de l’Olla –seria difícil troba un topònim tan líric i popular alhora- i quan ja soc gairebé davant del Centre Moral –ara li volen dir “El Centre” i prou, però no m’hi
avinc del tot-, he vist l’edifici vuitcentista que era la seu del club Helena, on acollien també el Tres Peons fa un munt d’anys, jo de ben jove ja hi havia anat a veure com jugaven, ja en fa més de trenta anys, també he recordat l’antiga seu del Vulcà –la memòria viatja ben ràpid-, al carrer de Martí, ben a prop de la plaça del Nord, també hi havia anat, allí vaig jugar diverses partides amb un bon home que mai no em feia escarafalls, també en fa la trentena d’anys o més. Sort que he vist a l’Albert Coll i al David Celma i he pogut abandonar els records, tants
records, he tornat a veure el solet d’avui al matí. Dins el Centre, un altre cop, més records, deixem-ho córrer.
Ara m’adono que potser l’introit serà més extens que no pas el cos i el final: coses de la literatura.
Ara, les partides. El primer en caure, el primer tauler, l’Albert Coll. Ha regalat de franc un alfil perquè ha avançat sense pensar-s’ho gaire el peó que el defensava. Era la jugada catorze, a la vint plegava. El nostre company no si s’hi savia avenir, però els escacs tenen aquestes coses, tots en fem alguna cada any. El Ricard
Rovira ha perdut una estona després. Jo mirava les partides del Nitai i del Borja, pintaven bé. De fet el Nitai semblava que en qualsevol moment anava a clavar una jugada definitiva, però, però, alehores, patapam! Ha patit un miratge i li han caçat una torre neta i si hagués tornat a badar, fins i tot la dama! I la resta de la partida només ha consistit en una lenta agonia. El Borja i el seu adversari jugaven una partida oberta i agressiva en el flanc de dama. El Borja cada cop tenia millor posició, de veres, semblava que cada cop més minava la coordinació de les peces enemigues, però també ha patit un miratge, quan ha cregut que podia desencadenar la fúria d’Iruñea, s’ha trobat amb un “mierda” als llavis, no havia vist una dolorosa amenaça i aleshores ha emès la cita literària tot just esmentada fa un moment, ha perdut peça i una altra llarga agonia –cal dir que el nen que
tenia davant, d’adversari, dut per la tensió, durant la partida també ha emès un soroll, però en aquest cas no s’ha tractat de cap docta cita, no, el xiquet ha fet un pet que ha retronat contra el seient, el meu adversari i jo ens hem fet un fart de riure, pobre xiquet, amb la tensió ha perdut el control! Anàvem quatre a zero, la victòria ja no era possible, només quedava salvar l’honor o, més aviat, tapar-nos bé les vergonyes. I ara el plat fort, la partida de la Màxima i un noi del qual no esmentaré el nom. Tot plegat ha acabat, que dic jo ara! Si no ha acabat! La
cosa durà cua, de veres. Potser el noi ha mogut dos cops seguits. Potser el noi s’ha aixecat i marxava en el seu temps. Potser el noi ha rectificat la posició de la dama després de veure que la perdia si la deixava on potser l’ha deixada. I potser, mentre el delegat local i àrbitre enraonava amb la Màxima, ha tret el mòbil i un que jo conec molt bé, jo, potser li ha recordat que la partida no havia acabat. En Celma, el nostre delegat, no ha perdut la flegma britànica –jo l’hagués perduda, avui jo hagués fet història-, potser escocesa, potser de les Terres Altes, només cal veure-li el color dels cabells. I potser és el que calia si no volíem escalfar massa les coses. El Comitè de Competició decidirà. La meva partida ha acabat en taules pactades, les he demandes jo. Només vint- i-cinc moviments, però tots els moviments molt pensats per part de tots dos. Jo, aleshores, tenia trenta minuts i
el meu adversari, deu. Però al tauler les coses eren ben curioses: havia aguantat l’envestida de les blanques, tenia els peons del meu enroc assetjat pels peons de l’enroc enemic amb un cavall i la dama darrere, qualsevol imprecisió la podia pagar cara. Les negres atacaven per una columna semioberta del flanc de dama. Però tot semblava molt obert i molt tancat alhora: obert, perquè no quedava gens clar qui tenia avantatge; tancat, perquè set peons, totes les peces majors i una menor per banda prometien un final llarg i molt i molt complex pel temps
que teníem. A més, el sidral de la partida de la Màxima i del noi ha interferit moltíssim, tot de gent feia nosa, un veritable espectacle. No ajudava gens. El meu adversari, el senyor Òscar Segura Rueda, un noi que sens dubte
és tot un amical cavaller, ha entrat la partida a l’stockfish amb agilitat, un cop hem signat la planella, i ha comprovat que jo tenia, segons el mòdul, 1.62 d’avantatge, però jo el relativitzaria força: primer, igualtat de
material i molt de material; segon, una posició molt tancada i amb amenaces mútues, qui fes la primera imprecisió significativa entraria en dificultats greus; el meu avantatge només es podia explicar perquè la seva peça menor, un cavall, no tenia salts i perquè potser podia obrir la columna semioberta i guanyar un peó després de canviar una torre per una torre i un peó, però al preu de debilitar la defensa dels peons de l’enroc que, com ja he dit, tenia fortament assetjats. Vaja, un avantatge més posicional, gens material i sense cap possibilitat tàctica
a la vista. Tot plegat indicava que en qualsevol moment el meu avantatge es podia esvair com un nuvolet si feia cap imprecisió que donava noves ales al cavall adversari. Em quedo amb el mig punt i amb l’haver jugat una altra partida d’una manera molt sòlida, sense pífies.
I l’epíleg. He acompanyat la Màxima fins a la plaça de la Gal·la Placídia, fins a l’estació dels Catalans, em sabia molt de greu el sidral que s’ha organitzat al voltant de la seva partida, no és just, ella és l’àvia dels escacs catalans, una demostració viva de les possibilitats que atorga el nostre esport a tothom, més enllà del gènere i l’edat, i cap narcisisme hauria de destorbar aquest fet. Després cap a casa. Un cop a casa he comprovat que continuo de pitxitxi dels jugadors de menys de dos mil d’elo i que tinc tres perseguidors a un punt. Només
resten dues rondes. Dues rondes que seran molt dures, tindré rivals difícils, potser els més difícils de tota la lliga d’enguany; un, d’un equip que lluita per per pujar; l’altre, potser un dos mil i escaig; però tinc il·lusió i ganes. I un motiu per guanyar el trofeu de pitxitxi: dedicar-l’hi a la dama del Catalunya, la Màxima, com a desgreuge.

Juli Bernat