Ronda 4: Retorn a la realitat

Després d’un inici de Lliga esperançador, amb tres resultats de diferent signe,
però marcadors en tot moment de “sí, es pot”, ahir el Mollet ens va recordar on
hem de ser, amb una contundent victòria (2-8), la més àmplia que hem rebut
des del 2013 i també la més àmplia encaixada en quinze matxos a la màxima
categoria.
No obstant, el marcador es pot entendre com a lògic i previsible, tenint en
compte les circumstàncies d’un i altre equip. El Mollet va venir “amb tot”,
almenys en els primers 8 taulers, amb tal potencial que va haver de deixar un
dels seus titulats sense jugar, el GM David Arenas, que igualment va venir al
Casinet a seguir el matx, en una mostra de la bona pinya que creen com a
equip.
Per part nostra, les baixes ja sabudes dels números 1,3 i 5 (Herminio, Amigó i
Pau Juan), i havent de tancar l’equip amb tres jugadors del B, van eixamplar
encara més les diferències d’elo en la majoria de taulers. A excepció dels dos
darrers, totes eren de 100, 150 i fins i tot de 200 o més punts. I per si no fos
poc, als nostres jugadors no se’ls va veure tan frescos com dies enrere. Amb
aquests ingredients, els punts van anar caient de la banda rival a partir de les
19h.
Quan el marcador ja assenyalava un insalvable 0-4 (derrotes meves, de Rubén
Martín, Saez i Felipe Vera), només vam poder maquillar el marcador amb
algunes taules, sumades a les derrotes més dignes (perquè van obtenir
posicions prometedores) de Dalo i Ballesteros. Bon comportament al darrere de
Marc Petit i Blas Rodríguez, qui ahir debutava a Divisió d’Honor de forma
merescuda: dos empats contra jugadors que no els superaven en elo, però que
sovint han demostrat que poden jugar amb solvència en aquestes posicions.
Les altres dues taules que vam “pescar” almenys afegeixen un punt dolç a la
contundent derrota. Al primer tauler, on Canal hi jugava per primer cop a la
màxima categoria, s’hi asseia per als visitants Alan Pichot, jove GM amb 19 anys
i 2552 FIDE. El nostre jugador va fer una partida molt seriosa fins a arribar un
final de peces menor actiu on va trobar la repetició de jugades: mig puntet de
nivell que aniran molt bé al nostre bregador número 2. I molta estona més tard,
amb més de 100 jugades, David Vigo defensava encertadament un final amb
qualitat de menys (que havia sacrificat potser innecessàriament en una posició
amb opcions de tenir avantatge), assolint esquemes de fortalesa que el seu
rival, el MF Montilla, va intentar enredar sense èxit. El president-jugador del
Catalunya es manté, amb quatre taules, com a únic invicte dels jugadors que
han estat alineats totes quatre rondes (avui han perdut aquesta condició Felipe
Vera, Alex Saez i un servidor).
Si la setmana passada la classificació es comprimia per la cua, aquesta ho ha fet
encara més. Veient el calendari, i que encara hem de jugar contra els dos
primers, el proper matx contra el Gerunda, a qui podem considerar “de la nostra
Lliga”, esdevé clau. No per evitar caure al grup del descens, ja que aquesta
empresa sembla inevitable, sinó per sumar el coixí que alguns rivals de l’altre
grup no estan assolint. La Lliga és llarga, som vius, i si havíem de tenir un dia espès i amb baixes, millor que aquest fos contra un dels equips que, jugant al
100% nosaltres, ens hauria guanyat també amb tota probabilitat.
En tot moment va regnar el bon ambient, cordialitat i esportivitat entre les dues
formacions. Mostra d’això va ser el tret de sortida de la ronda, on el seu capità,
l’incombustible Ramon Caro, va desitjar-nos un “espero que us salveu”. Va ser
impossible, veient l’equipàs que havien portat, evitar que el moment fos també
còmic i s’escapessin rialles. Estic segur que ho va dir de tot cor, i per tant
desitgem també tots els èxits a aquest Mollet, que durant uns pocs anys va tenir
una trajectòria similar a la nostra, però que ahir va constatar en quin esglaó
està cadascun.

Catalunya B: Pedro i 9 més segueixen trencant travesses
I ja van quatre. Quatre setmanes en què no sortim com a favorits, o bé tenim
matxos molt coll amunt, però aconseguim sumar en aquest igualat i incert grup
de Segona Divisió.
En un grup d’escacs a les xarxes socials, la travessa del matx Catalunya B –
Cardona ens donava menys d’un 25% de possibilitats de puntuar, cosa que
d’entrada sorprèn perquè ni per classificació ni per alineació teòrica el Cardona
és gaire superior a nosaltres. És el típic matx d’equip A de poble, amb davantera
forta i descens d’elo al darrere, contra equip B de club de Barcelona, amb elo
compacte i superioritat al darrere. Tenint en compte les baixes arrossegades per
l’equip A i les pròpies del B, sí que els del Bages partien amb lleuger avantatge,
però no el que reflectia l’enquesta. En aquest sentit, la victòria mínima per 5,5-
4,5 ens dóna dret a dir que hem tancat algunes boques.
El Cardona, ja sense la fusió del Súria dels darrers anys, segueix basant el seu
potencial en els quatre germans Jané Besora, jugadors en la vintena d’anys i un
elo respectable sempre entre 2050 i 2300. Segurament són el grup de quatre
germans amb un elo mitjà més fort de Catalunya, potser només superats pels
Hernando.
El matx ha començat amb retard dels visitants: fins que no eren cinc jugadors ja
havien consumit deu minuts i el darrer en arribar, el segon tauler (un dels
quatre germans) ho ha fet a les 10.23h, a set minuts de la pèrdua per
incompareixença. Això no li ha impedit jugar ràpid i quedar millor que Baeza fins
a anotar-se el punt.
El resum de l’encontre ha estat un frec a frec per veure qui rascava més punts
en la part on era inferior en elo, si ells per darrere o nosaltres per davant. I per
mig puntet, nosaltres hem tret 2 de 5 a la davantera: triomfs de Pedro Serrano i
Alejandro Calderón (avui sí puntual i inspirat). I ells només han fet 1,5 de 5 als
taulers del final, amb les nostres victòries de Jorge Rodríguez i Marc Torres
Julián. Però avui qui s’emporta el mèrit de la victòria és el delegat
circumstancial, membre de la junta i etern jugador del club Pedro Serrano. Tot i
que duia anys perdent un xic de pistonada i alguns puntets d’elo cada
temporada, aquest 2018 s’està demostrant com un dels jugadors més inspirats,
amb una performance propera a la norma de MC. Avui, amb el matx empatat i
pocs segons al rellotge, ha tingut la suficient sang freda per trobar un atac de mat en una posició de doble fil. Un remat que, vist al diari o en un ordinador,
sembla senzill, però que després de quasi 4h de partida i amb la tensió del
matx, fàcilment es pot obviar.
Els 3 punts a la classificació donen, ara sí, un coixí per jugar amb més
tranquil·litat, ara que venen matxos realment durs. La setmana que ve contra el
Sant Andreu B, serà el primer d’ells. El rival és dels filials més durs de Catalunya
i, en opinió meva, el favorit en aquest grup, per les seves alineacions compactes
i fortes alhora.
La dinàmica és molt bona, però farem bé en no oblidar la trencadissa del 2016:
aquest 3 de 4 no és el millor inici del B a la Segona Divisió. Ho va ser llavors,
amb 3,5/4, però l’equip va ser incapaç de sumar mig punt en sis rondes. Per
tant, a fer més colzes fins a buscar el punt que cal per seguir on hem de ser, a
Segona.

El Catalunya C, victòria ajustada i necessària
El segon equip del Mollet visitava també el Casinet, com ho va fer ahir el primer
i també avui el seu C. I una mica més i també li amarga la festa al nostre
Catalunya C. A diferència del seu equip A, avui el Mollet B venia amb força
baixes, i això ens donava força opcions (un equip proper al titular ens ho hagués
posat molt difícil).
Finalment, la nostra alineació més compacta ens ha donat cert avantatge als
taulers de darrere, amb la contribució decisiva del sempre solvent Pepe Angulo
(avui al tauler 2), que ha guanyat a una MF femenina.
El resultat final, 5,5-4,5, indica que el Catalunya C no va gens sobrat, en part a
causa de les baixes dels de dalt, però és una victòria absolutament necessària
tenint en compte que encara ha de jugar amb els candidats reals a l’ascens,
equips A armats fins les dents.
Igual que ahir en el matx de la màxima categoria, agraïm l’esportivitat i
cordialitat dels molletans, personificats en la figura del seu president Ramon
Caro. Dic això perquè avui sembla ser que alguns dels rellotges no estaven ben
programats i no marcaven l’increment, però el tema s’ha arreglat amb bona
predisposició. De la seixantena llarga de jugadors que estem alineant a la Lliga,
només una minoria molt minsa saben programar els rellotges, i això n’augmenta
el marge d’error. Però, vaja, aquesta és una roba que haurem de rentar a casa.

Catalunya D: millor cara sense premi. El rejovenit E empata
El Catalunya D, mermat també per les baixes de dalt, però aquesta setmana no
especialment debilitat per la “manta” de l’Ayllón, ha tingut bones opcions en el
seu matx contra l’Esplugues, un equip habitual de Preferent que, ara vingut a
menys, juga a Primera Territorial amb una bona davantera i uns darrers taulers
més dèbils. La derrota per la mínima (4,5-3,5) segueix indicant el camí a seguir
per als nostres: permanència o permanència.

Per la seva banda, el Catalunya E ha rejovenit diverses dècades la seva mitjana
d’edat, tancant amb tres jugadors subs: Sergi Carbajal (17), Joan Valeriano (13)
i Nitai Benavides (12). I no només ha suposat per ells una oportunitat de
destacar, sinó que a més han reeixit aportant 2,5 punts dels 3 necessaris per
l’empat a 3. El rival, un altre Mollet, el C.
El balanç global d’aquest triple enfrontament és d’una derrota, un empat i una
victòria, si bé ells ens guanyen per “goal average”. Cal dir, però, que si el seu
equip A ens dóna mil voltes, els nostres filials correlatius estan força més amunt
que els seus.
Tornant a l’empat de l’equip E, destaquem la bona ratxa que continua del Sergi
Carbajal (nova victòria), la seriosa partida de Joan Valeriano (també triomf), i
les taules sofertes de Nitai Benavides, en una partida d’atacs oposats, en què el
nostre sub-12 no se sol sentir incòmode. L’equip suma 1,5 i mig, que seran 2,5
la setmana vinent en jugar contra el balsàmic “vacant” (que dóna punts i permet
donar descans i rotar jugadors còmodament).
Per cert, fem un petit parèntesi per celebrar l’èxit del Nitai al Campionat de
Barcelona sub-12, assolint la quarta posició (empatat amb el segon), i plaça per
a la final catalana de la categoria. Feia quasi una dècada que cap jugador del
club no aconseguia plaça directa a sub-12. Una bona senyal. I menció especial
per a l’Arnau Lana, el seu rival divendres en la partida decisiva, que s’ha quedat
a les portes, però que per la seva joventut (10 anys acabats de fer) podem
augurar que ens donarà grans alegries.

 
Catalunya F: sempre sumant
Un dia són 2, un altre 3, un altre 2,5, però sempre sumant, l’equip F no perd de
vista la part alta de la classificació, amb petites rotacions a la seva formació.
Avui rebia l’equip C de l’Ateneu Barcelonès, entitat que està revitalitzant la seva
secció d’escacs a tots els nivells: social, organitzatiu i competitiu. I part de culpa
la té la nostra sòcia Lourdes Porta, que ara juga amb ells. Avui ens ha visitat,
tot i que no formava part de la seva alineació, ha saludat a una bona colla
d’amics que té el club i s’ha dedicat a fer un grapat de bones fotos, de les qual
segur en sortirà un bon reportatge.
Pel que fa al matx, avui victòria mínima per 2,5-1,5, amb triomfs de Juli Bernat i
Ricard Rovira i taules de Màxima Pérez. L’anècdota del dia l’ha protagonitzat en
Rovira, que a les 9,40 em telefona (“s’ha adormit, penso jo”). I no, ha estat ben
puntual, però resulta que s’havia presentat al local de l’Ateneu Barcelonès. Això
no ha estat impediment per afanyar-se a agafar el metro, cinc parades ràpides i
a les 10 i poc ja era assegut al seu tauler per donar el punt de la victòria a
l’equip.

 
El Catalunya G segueix en ratxa
Els joves del setè equip han tornat a guanyar fent el complet (4-0) a un altre
equip de nanos de la seva edat, el Sant Josep D. Repetien a l’equip, dels qui van
guanyar al Masnou, Adrià Vila, Sergi Rodríguez i Andrei Vasilev, que avui sí ha
pogut guanyar jugant. El quart punt l’ha posat Víctor Hidalgo, que tot i tenir sempre avantatge, ha estat qui ha hagut de suar més. A poc més de les 11, el
resultat estava signat i catapulta els nostres a una digna quarta posició, encara
lluny – a 5 punts- del sòlid líder Amistat de Premià B.
La setmana vinent desplaçament de tots els equips (excepte el mencionat E, que
descansa), si bé només l’A surt de la “zona metro”. Hem tingut sort en aquest
aspecte, que sempre facilita poder alinear els jugadors i que no posin pegues. Ja
haurem passat l’equador de la Lliga dels diumenges, i podrem valorar si estem
més a prop o més lluny dels objectius. De moment, l’inici ha estat optimista,
però cal encara remar molt.

Jordi Morcillo

Amb el cor dividit i encongit

Catalunya F 2½ – 1½ Ateneu Barcelonès C

Sí, nois, sí: amb el cor dividit. Per què? Per tot i més. Faré la llista. Primer: fa vint-i- cinc anys que sóc soci de la venerable, històrica, actívissima i moderníssima institució coneguda com a Ateneu Barcelonès; lloc de mil records, de llargues jornades d’estudi durant la meva època d’universitari, de conferències interessantíssimes i apassionants, de trobades amb coneguts i saludats –com l’encantador i amable amic Joaquím Carbó, com el recte catalanòfil Ko Tazawa, com el lluitador Santiago Vilanova i mil noms més amb els quals seré injust
perquè no els esmentaré. Segon: l’actual ponent de la secció d’escacs de l’Ateneu Barcelonès és la nostra sòcia Lourdes Porta; mil petons, Lourdes; fins i tot li he deixat fer-me fotos –una de les coses que generalment combato a tota ultrança, a tot arreu te’n fan, quin fàstic, quina dèria, quina violació constant de l’anonimat, però he fet una excepció perquè he considerat que era una amiga il·lusionada davant l’esdeveniment, l’entenc perfectament, a mi m’ha passat el mateix! Tercer: quants matins, quantes tardes al jardí amb el petit estany, amb la meva canalla, amb els amics, assaborint un te entre les palmeres, amb el soroll sedant del rajolí d’aigua. Quart: el tercer tauler de l’Ateneu Barcelonès era el Jordi Calvet, un amic, escaquista i ateneista, manta vegades, a més, compartim el tren quan tornem d’un obert o ens hi trobem casualment durant la Lliga, ell viu a Sant Feliu i jo, a Vilafranca, manta vegades xerrem al tren o qualsevol altre lloc, el Jordi, a més, és un cavaller, un exemple que algun dia hauré de seguir quan em faci gran, de moment m’estimo més la vida de trapella incendiari. I cinquè i últim motiu, malgrat que en podria escriure mil més: si mai em claven una puntada de peu
per trapella incendiari del club on jugo, ja sé on hauré d’anar a petar amb els meus ossos si vull seguir jugant a escacs, l’Ateneu serà, si no hi ha més remei, el meu últim redós escaquístic, des d’on la barca lliscarà plàcida.
I ara les partides i les incidències. Comencen! On és el Ricardo? Apa! S’ha confós! Ha anat fins a l’Ateneu Barcelonès! Ricardo, que juguem a casa! Però el jugador pròdig n’ha tornat una mica més de mitja hora més tard de l’hora d’inici de les partides. I ha guanyat! El senyor Jordi Banuls prou que s’haurà quedat sorprès que amb un dèficit de temps tan significatiu el Ricardo hagi guanyat. Doncs ja ho saps company, torna-ho a fer tants cops com vulguis si les has de guanyar totes, ens faràs patir primer i després xalar –ha fet 22.50 punts d’elo!
Quart tauler i punt cap a casa. El Lluís Villalonga ha perdut al tercer tauler contra el meu amic Jordi Calvet, vaja, un punt cap a l’altra casa, l’Ateneu Etern. La Màxima ha fet taules, la nostra dama i el senyor Soriano han arribat a un final de taules teòriques i han plegat, no cal patir més, no cal remenar sense solta ni volta el tauler.
Finalment el trapella del Juli Bernat ha guanyat. El primer tauler ha acabat l’últim. El Juli ha fet una bona obertura, ha obtingut una posició amb avantatge, aleshores el senyor Namay ha fet tot de jugades valentes i el Juli ha comès un error força gros al moviment divuit, ha mogut la torre que no tocava, havia d’enrocar, i mira que ho havia vist, però la tensió ha mogut la mà i no pas la intel·ligència. Malgrat tot ha aguantat el xàfec i el senyor Namay ha arriscat massa i el Juli ha amenaçat manta vegades la dama adversària i, malgrat dur tres
peons de menys, la posició era tan favorable als seus interessos que ha aconseguit recuperar peons i, a més, ha trobat una combinació al moviment trenta-cinc que guanyava en vuit moviments de manera imparable, tot plegat incloïa un sacrifici de torre, preciós, encara que cal dir que el senyor Namay d’aquí no gaire clavarà
unes jugades de vertigen: és un gran tàctic i no li tremola la mà davant el risc i només ha fet que començar a jugar com a federat. Endavant ateneista! Adéu amics, adéu Lourdes, adéu Jordi Calvet! Fins la pròxima. Als companys de club i equip: fins a la propera setmana.

Juli Bernat

Anuncis

Ronda 3: Petroli contra les adversitats

El Catalunya va assolir ahir un empat en la sempre difícil visita a Cerdanyola del
Vallès. Un empat que, vistes les circumstàncies i el seu desenvolupament,
mereix tota mena d’adjectius: sorprenent, inesperat, balsàmic, daurat, meritori i
– segons com es miri- curt.
Això de presentar les alineacions de l’1 al 10, que va ser habitual en els nostres
dos ascensos a Divisió d’Honor (ho vam fer un 80% de rondes el 2014 i 17), ja
sembla cosa del passat, almenys fins ara. El jugador “tipus” del Catalunya s’ha
fet gran, té família i/o una agenda més plena, i això fa que costi alinear l’equip
dit “de gala”. Ahir tancaven l’equip tres jugadors del B, deixant força debilitada
la zona mitja: i per més INRI, el Cerdanyola presentava el seu millor equip
possible, sense fissures: de l’1 al 10, amb una alineació contrastada per a la
categoria: jugadors titulats professionals al davant, forts MC i MF a la resta de
taulers i tancant amb més de 2200 al número 10.
Per part nostra, Xavi Serrano tornava a l’equip A, on va ser “pitxitxi” en
l’anterior estada a la màxima categoria, i debutava Marc Petit a Divisió d’Honor.
El jove guanyador del grup B de Sants ja havia jugat alguna partida a l’equip A,
però eren matxos de finals catalanes sense transcendència a la classificació.
Aquesta vegada no hi va haver taules en poca estona, però sí un parell en no
massa jugades (Escandell – Vera i Djuric – Amigó). La duresa de les partides, la
meva també, no em va permetre seguir gaire el seu desenvolupament, però els
companys em van comentar que aquests 5 punts finals podien haver estat més
(clar que agafant les partides en moments concrets, no en el seu conjunt). Dues
taules més sofertes, les de Vigo amb Castellet i les meves vers Valencia (on vaig
estar inferior quasi sempre, però al final podia haver trobat el triomf), no
aclarien el marcador (2-2), tot i que teníem bones posicions a les partides dels
estrenats Serrano i Marc Petit. Després de la seva habitual lluita, Canal cedia
contra el duríssim Antonio Gual. Aquest any li toca al bo d’en Canal la duresa de
jugar a un tauler tan exigent com el segon, però la seva tasca com a jugador
d’equip és impagable, perquè si els de baix puntuem és també perquè ell és allà
rebent cops.
Amb un advers 3-2, Dalo comença a millorar la seva activa posició fins a trenar
un atac de peces majors contra el rei del MI René Alonso. El jugador del
Cerdanyola, en posició perduda, abandona sense donar la mà, recollint peces i
trastos de mala i sorollosa manera. Tothom pot tenir un mal moment, però no
és un gest digne d’algú qui s’encarrega de la formació de tants joves escaquistes
(i que ho fa amb gran encert, tot sigui dit). Les esperances de guanyar el matx
es van esfumar quan Xavi Serrano, altre cop apurat de temps, cedia contra
Oliva. 4-3, però de les partides restants, Herminio estava inferior, Alex Saez en
posició incerta i Marc Petit amb un final quasi guanyador però que no acabava
de determinar. Només quedava encomanar-nos a trencar el pronòstic d’alguna
de les partides per esgarrapar un empat.
En poc temps, Herminio havia d’abandonar contra el GM Guerra, un fort jugador
que potser en poc temps el veiem al club dels 2600; i alhora Marc Petit feia bo,
tot i algun ensurt, el seu final contra Roger Garcia, un jugador amb excel·lent
palmarès com a “sub” i que ara, ja a la vintena, sembla que duia un temps

inactiu. Amb 5-4 al marcador, Saez rebia instruccions de no acceptar taules: i
sense cap queixa, va dedicar tots els esforços a millorar la posició contra el fort
MC Llàtzer Bru, també un dels “subs” catalans més llorejats de la darrera
dècada. Després de simplificar la posició, va obtenir un final de torre i cavall per
banda, amb peó passat, i peces més actives. Combinant aquests elements va
aconseguir el triomf, tot i que sembla que en el moment de l’abandó el jugador
del Cerdanyola només està inferior, no pas perdut.
Tot i que els “veterans” de l’equip (això vol dir de 30 en amunt) estan responent
bé, avui el protagonisme és per als tres més joves de l’equip, que han fet els
tres punts sencers. Salva Dalo (22), Alex Saez (21) i Marc Petit (23) han donat
aire a l’equip. Aplaudim especialment la progressió segura i constant, sense
grans estridències, del Marc Petit. És amb nosaltres des que era benjamí, ha
passat per tots els equips imaginables, i ara ja és capità habitual del B i
comença entrar a l’equip A. No va ser mai un destacat jugador de la seva
generació a nivell català (una generació ben dura, cal dir-ho), però amb
paciència ha anat escalant, tenint èxits individuals i –ara també- contribucions
decisives a la Lliga. Ho celebrem!
Un 5-5 que en aquell moment ens sabia a glòria, però com que aquest any ens
sentim optimistes amb el bon paper ronda a ronda, alguns lamentàvem les
bones posicions desaprofitades. Tenint en compte que tots els equips han anat
puntuant, la cua de la classificació s’ha comprimit, i això encareix els punts que
calen per mantenir-se. Però, altre cop agafant l’ampolla mig plena, el David Vigo
em comentava després del matx: “T’imagines que ens classifiquem per la Final
A?”. No, no m’ho imagino, aquesta idea és encara un relat barreja de ciència
ficció i somni humit.

Catalunya B: una altra prova de superació
El Catalunya B ha donat mostra altre cop, tal com l’equip A, de lluita i esforç de
superació. La seva victòria avui a Torà (4-6) és una altra mostra de superació,
tenint en compte tots els ingredients que afegien dificultat a l’encontre: equip
debilitat indirectament per les baixes de l’A, equip contrari reforçat, hores de
son i kilòmetres.
El Torà ha tirat dels seus dos MI que encara no havien jugat la Lliga d’enguany,
un d’ells el mític Javier Ochoa de Echagüen, que a banda de president de la
FEDA, va representar Espanya en diverses Olimpíades. Després d’anys apartat
dels taulers, va reaparèixer en aquest club de la Segarra, el 2015, debutant
precisament contra el Catalunya B al Casinet (i amb unes taules contra Baeza). I
precisament avui, Ochoa tampoc ha passat de les taules contra el nostre solvent
Blas Rodríguez. El Catalunya B, equip d’aquells dits “compactes”, ha fet valdre la
seva força sobretot al mig i darrere, on teníem superioritat teòrica.
La classificació situa l’equip amb 2 còmodes punts, però en un grup de
bufetades per tot arreu, on de nou caldrà vigilar sempre perquè tots els equips
et poden donar un ensurt. De moment, la collita en temps d’adversitats és molt
positiva, i això repercuteix favorablement en la moral de l’equip.

El nostre agraïment al Torà, i al seu representant Ramon Padullés (per cert, mà
dreta d’Ochoa a la FEDA) per facilitar un local alternatiu a l’habitual, que no
estava adaptat.

El Catalunya C, sense opció
Qui no ha estat en cap moment en condicions de disputar el matx ha estat el
Catalunya C, en la seva visita a l’Aragonès. El resultat final de 7,5-2,5 reflecteix
la superioritat dels locals, teòrica i sobre el tauler. Els nostres només han pogut
guanyar una partida, la del lluitador Clemens Bieg.
La permanència, doncs, segueix entre cella i cella de l’equip, que també depèn
de les baixes de l’A i del B, amb el handicap que se li acumulen ambdues. Tant
de bo la setmana vinent recuperem forces i efectius.
Hem visitat el local del Centro Aragonés en diverses ocasions, amb l’A, el B i ara
el C, i hi ha dos detalls que no canvien mai: ens segueixen reflectint a l’acta com
a “Cataluña”, tot i que a les circulars i impresos nostres apareix amb NY. I el
segon: sempre disposen els taulers en dues fileres (5 i 5), on els locals sempre
es veuen les cares i els visitants es donen l’esquena. És un detall que no entenc
(valgui que és una opinió 100% personal de qui firma la crònica); és cert que no
afecta per a res al marcador. Però, ¿per què?. Quina explicació hi ha darrere?
“Som els locals i posem la sala com ens plagui”? “Hay que hacer valer el factor
campo”? Res a dir sobre el resultat, net i contundent, però crec – opinió
repeteixo, personal i evidentment rebatible- que manca cultura de bon amfitrió
encara a diversos clubs.

Equips D i E: la manta compleix el seu propòsit
La setmana passada em treia de la màniga aquesta metàfora (la manta que tapa
o el cap o els peus), per descriure les tàctiques de Miguel Ayllón en la
configuració dels equips. Si ja els equips D i E van justets de jugadors que
puguin competir a les categories primera i segona provincial (costa trobar 14
jugadors de més de 1700, que és el que caldria), si per dalt s’acumulen les
baixes, doncs la tasca es fa encara més difícil.
Aquest diumenge l’estratègia d’intentar assegurar el punt per a l’equip E, amb
un matx més assequible i també més necessitat de punts, ha reeixit.
El Catalunya D ha jugat al local de la Lira, contra un Lira B amb ple de jugadors
de més de 2000, per tant un equip que a Preferent seria altament competitiu.
Els nostres no han tingut opció i han cedit per 7,5-0,5, sense poder superar les
diferències de 200 i 300 punts per tauler. L’únic empat l’ha tret el retrobat Sergi
Carbajal, que porta una bona “performance”.
Per la seva banda, Ayllón i els seus, amb el Catalunya E, jugaven al local
d’EDAMI, al barri de Gràcia, amb l’única incògnita de si els locals alinearien la
seva davantera de jugadors de talla internacional (GM Illescas i MI Alexandrova,
la seva dona). Finalment no ha estat així i els nostres s’han imposat per un clar
1-5, amb l’unica derrota del “gestor” d’aquesta manta tan efectiva, en Miguel

Ayllón. L’Equip E agafa aire, amb el seu primer punt, tot i que haurà de seguir
sumant per allunyar fantasmes, però la temporada no pinta malament.
A banda del Catalunya B, l’altre equip nostre que es manté invicte és el
Catalunya F, amb una formació habitual, que avui visitava un dels altres locals
emblemàtics de Barcelona: el Foment Martinent. El resultat final, 2-2, amb
victòries de Juli Bernat i Lluís Villalonga, no deixa els nostres gaire lluny del
davant, encara que pensar en un possible ascens sembla una quimera.
I finalment, alegria per als nanos del G: contundent victòria 0-4 a casa del
Masnou D, amb victòries damunt del tauler d’Adrià Vila, Sergi Rodríguez i Arnau
Lana. La llàstima ha estat per al debutant Andrei Vasilev (10 anys, un talent rus
i amb moltes ganes, afincat aquí) ja que l’equip local ha tancat amb un tauler
vacant. Sap greu veure en aquesta categoria (i altres de més amunt) tantes
vacants cada setmana, i més tractant-se d’equips locals, que no tenen el factor-
handicap del desplaçament. Fan matinar i moure’s per res.
La setmana vinent, tornen les emocions fortes al Casinet, en ple Carnaval.
Esperem seguir duent la disfressa d’equip dur de pelar; o si no la portem, que
sigui perquè aquesta sigui la nostra cara real.

Jordi Morcillo

Ronda 2: Primera “final” superada

La Divisió d’Honor és una dura competició d’onze rondes, però per als equips
que ens sabem amb un potencial limitat, tenim a tot estirar cinc o sis matxos on
hi ha opcions reals de puntuar. Són aquells encontres denominats “de la nostra
Lliga”. Ahir en jugàvem el primer, contra el també ascendit Sant Cugat, i el vam
superar amb esforç, lluita i dificultats per un balsàmic 6,5-3,5.
Estrenar el caseller de punts sempre atorga una tranquil·litat i confiança
especial, més si tenim en compte que en l’anterior experiència ho vam fer a la
quarta ronda. Un punt no és coixí de res, però pensant en positiu amb un punt
ets més a prop dels dos. D’altra banda, els motius que convidaven a l’optimisme
que albiràvem la setmana passada s’han reforçat aquest cap de setmana.
El Sant Cugat va venir amb tot: Tots els seus jugadors amb títol (MI, MF i MC)
es van asseure ahir als taulers “quita y pon” del Casinet d’Hostafrancs,
conscients també que era un matx de rivals directes i coneixedors de les nostres
possibles alineacions. Per la nostra banda, repetíem equip del primer dia amb la
sola incorporació d’Hermes Dalo, repescat enmig de la seva marea d’exàmens,
però que va donar el seu plus habitual impagable: el punt i l’energia positiva.
El matx va començar amb dues taules ràpides abans de les 17h: Herminio i Asís
entaulaven per tercer any consecutiu (el bicampió català l’hem trobat dos cops
amb el Sant Cugat i un amb la Lira). Més avall, a la taula 7, Felipe Vera i Ricard
Brusi no anaven gaire més enllà i posaven un 1-1.
Va caldre esperar ben bé un parell d’hores a veure més moviment a les partides.
Dues taules en posicions ja més avançades i gens clarificades han posat un 2-2:
Ballesteros contra Mateos i Vigo contra Sorroche. Segurament, aquí els visitants
no van encertar en el plantejament, ja que si bé no tenien posicions millors, sí
que tenien prou temps al rellotge per esperar a arriscar o no, donat que algunes
partides els començaven a anar en contra. I, efectivament, ja tocant a les 20h,
vam obtenir un avantatge quasi decisiu: Amigó feia el seu segon punt sencer
guanyant el segon titulat internacional (Lillo), demostrant un joc serè i un bon
moment de forma, mentre que Dalo certificava una partida valenta contra
l’experimentat Lerch (4-2). Al darrer tauler, després d’estar jo inferior tota la
partida, el meu rival, Alfons Macaya, no trobava la continuació guanyadora
després d’un parell de sacrificis prometedors i es conformava amb l’escac
continu. Amb 4,5-2,5, la cosa estava quasi sentenciada, amb dos finals
favorables (Saez i Rubén Martín), i un altre de doble fil (Canal). Saez guanyava
amb negres al fort jugador Miquel Sierra, company seu de generació: el nostre
jugador, que va haver de suar, va fer en opinió meva una de les seves partides
més completes en els darrers anys a la Lliga.
Amb el matx guanyat, només calia veure on quedaria la diferència (ja sabem
que al final de la Lliga pot ser un detall important). Rubén Martín feia bo el seu
final de torres, segurament ajudat per algunes imprecisions del seu rival, mentre
en Joan Canal cedia davant el MF Alonso Bauza. Cal dir que novament, el nostre
número 2 va jugar de manera valenta, buscant en tot moment el desequilibri i el
punt sencer. Si la setmana passada parlàvem dels jugadors d’estil romàntic a
l’equip B, està clar que al primer equip és ell qui millor el representa.

Després d’un empat a Primera Divisió (2016) i una derrota a la final de Primera
(2017), finalment hem guanyat aquest sempre incòmode Sant Cugat. A mida
que vagin agafant rodatge (alguns són també jugadors només de Lliga), estaran
en condicions de puntuar contra molts equips. Pel que fa a nosaltres, la setmana
que ve tenim un altre matx on podem tenir les nostres opcions. El rival, el
Cerdanyola del Vallès, que per trajectòria dels darrers anys està algun esglaó
per sobre nostre, però per classificació és a dia d’avui un rival de la nostra Lliga.
L’equip potser no té la frescor que va exhibir l’any passat, però tots els jugadors
estan demostrant que estan a l’alçada de la categoria i que no desentonen.

Catalunya B: de mig en mig s’omple la pica

El segon equip ha assolit avui el segon empat en dues rondes, però si l’empat de
la setmana passada era considerat un premi, el d’avui es pot considerar una
proesa, ja que s’enfrontava un equip amb una alineació que podria competir
entre els forts de Primera Divisió: el Vilafranca. Paradoxalment, els del Penedès
es van enfrontar al nostre A fa un any amb una alineació bastant més feble.
Avui tot el que no fos una clara victòria dels visitants es podia considerar
sorpresa: ells venien de l’1 al 10, i nosaltres amb un equip tirant a “normalet”. I
a més, en menys d’una hora els experimentats jugadors Colet i Viñas (president
de la FCE) posaven un 0-2 amb dues miniatures resoltes en poques jugades. Tot
feia presagiar un plàcid encontre per als visitants, però res més lluny de la
realitat: els primers taulers del Catalunya han jugat a excel·lent nivell i han
remuntat fins a posar-se per davant amb opcions fins i tot de victòria. Els 6
primers nostres han assolit 5 punts tots contra rivals superiors, mentre la cua ha
fet aigües. Cal destacar el bon paper dels germans Serrano, que avui s’han
retrobat amb el triomf: en Xavi ha guanyat al fort MC Pere Toledano, mentre
que en Pedro s’imposava al també MC Josep Ràfols.
Podríem posar aigua al vi dient que se’ns ha escapat alguna partida: per
exemple, Marc Juan no tenia mal final, sembla ser, i ha acabat cedint. O David
Martín, que un cop ha casa l’infal·lible mòdul li ha dit que guanyava en dues, a
la MC Elisabet Ruiz, en una posició que semblava insulsa: res a dir, perquè era
un remat de problema, gens evident, que molts companys de l’equip A no hem
vist. Però el punt contra dos equips ex-Primera són molt positius per encarar les
properes rondes contra els rivals més directes. Si més endavant fem figa i
tornem a caure a la zona baixa de la taula, no serà per aquests dos empats. Per
tant, confiem en què el bon paper seguirà.

Catalunya C: necessària victòria contra un altre “clon”

El grup 4 de la Preferent de Barcelona ha començat enfrontant-nos amb dos
equips pràcticament clonats al nostre: la setmana passada Sant Andreu C i avui
Tres Peons C. Duen la mateixa lletra, els seus A campen per Divisió d’Honor, els
B per Segona Divisió. Els seus C són equips altament compactes en elo, formats
majoritàriament per gent entre madura i veterana, que s’han vist les cares ja en
força ocasions: “són els mateixos de sempre”, deien alguns dels nostres.

Comentant entre passadissos amb el sempre amigable Miquel Torrents, del Tres
Peons, coincidíem en què era un matx igualat, i jo li feia veure que tal vegada
els seus tenien més rodatge: és sabut que el Tres Peons és el club que organitza
més competicions de tots els nivells. Homologats de lentes, actius, de veterans,
socials, de nens… No obstant, en Torrents em deia que la Lliga a vegades
provocava handicaps en el club: d’organització, baixes, altes, gent no prou
motivada… A canvi dels seus “rodats” jugadors, la meva conclusió és que la
Lliga, per al jugador tipus del Catalunya C, ho és tot: és el nostre open, el
nostre social, el nostre obert de veterans… I que, posats a jugar un sol torneig
l’any de lentes, s’ho prenen amb especial motivació.
Després d’aquesta reflexió, tornem al matx: un clar 7-3 que s’ha anat cuinant a
poc a poc, amb una sola derrota, i com sempre amb l’equilibri que demostra
l’equip. Un dia fallen uns i altres dies uns altres. El grup es presenta molt igualat
i per tant caldrà seguir intentant sumar on sigui, fins i tot al difícil camp de
l’Aragonès. I dic difícil no només pels bons jugadors, molts veterans, que tenen.
Sinó per els detalls que apuren al màxim per intentar fer valer el factor camp:
almenys solia ser així quan anàvem, fa pocs anys, amb l’A. La setmana que ve
us en dono més informació…

El món al revés: la manta de l’Ayllón tapa el D però no l’E

Arran d’algunes baixes, entre elles la del super-capità Miguel Ayllón i el seu fill
Marc, i la teòrica superioritat dels rivals, la ronda d’avui dels equips D i E era
d’aquelles on Ayllón (que no ha jugat però munta igualment els equips) concloïa
que era improbable puntuar en els dos matxos, i que calia moure jugadors per
intentar assegurar un punt, donant quasi per perdut el D contra el sòlid Comtal
B. Així les coses, alguns habituals del D, com Ribes o Giner, han baixat a donar
un cop de mà al Catalunya E que jugava contra el Maragall B, a priori més
assequible (però igualment superior en elo). Dit d’una altra manera, la metàfora
de la manta curta que et pot tapar el cap però no els peus, o a l’inrevés, i per
tant has de decidir.
Però el “cap”, tot i estar destapat, s’ha imposat per 5-3 al Comtal B, un equip
compacte i farcit de jugadors bastant rodats, perfil tipus Tres Peons: Ramon
Cobo, Agustí Serra, Francesc Hurtado… amb 100 o més punts d’avantatge en
alguns taulers. Però el bon comportament sobretot de la nostra cua (3,5 de 4)
ha fet que el punt es quedés a casa. A destacar els triomfs d’Isidre Ferré, que
d’estrenava a la Lliga després d’una letargia de 10 mesos (l’habitual, vaja), i de
Sergi Carbajal, un dels nostres juvenils que ha retornat als taulers després de 3
anys de parèntesi. Una bona victòria avui sense “peròs” ni avantatges: vuit
contra vuit i s’ho han guanyat a pols.
I el reforçat Catalunya E no ha pogut amb el Maragall B, que –això sí- portava
una bona línia davantera. La baixa de darrera hora de Josep Mª Saez ha estat
coberta per la sempre incombustible Màxima Pérez: però això ni de bon tros
explica la derrota (2,5-3,5), ja que la Màxima ha estat de les que ha guanyat.
Això d’avui demostra que per molt que moguis jugadors d’un costat a l’altre o
facis jugar algú de més o menys elo, no garanteix assegurar un resultat: el
tauler sempre acaba manant. L’equip D suma dos punts, mentre que l’E cap.

Dinàmiques oposades en grups que no semblen gens fàcils. La setmana que ve,
qui sap si el nostre número 1 de l’E, qui sigui, tindrà premi gros: s’enfronta al
EDAMI, on de primer tauler està jugant un tal Miquel Illescas. Quasi res.
Qui segueix en bona dinàmica és l’equip F: segona victòria en dos matxos,
aquesta vegada contra l’equip B de Molins de Rei. Novament el bregador Borja
Garcia ha patit la duresa del sempre complicat primer tauler. Els punts sencers
de Juli Bernat (més treballat) i d’Amadeu Aixut (moltes jugades en poc temps)
han estat completats per les taules de Lluís Villalonga. 2,5-1,5 i el cap de la
classificació no està gens lluny: poden il·lusionar-se lliurement.
Finalment, molt complicat ho tenien els joves de l’equip G, avui amb una
alineació totalment canviada, tal i com és la nostra idea. Ens visitaven quatre
veterans jugadors de l’Amistat de Premià B, i tot i que els nostres han donat
guerra, al final precisament ha estat la veterania qui s’ha imposat. Ton Blanco
ha tingut peça de més una bona estona, Arnau Lana una posició activa i Roman
Atanasiu i Biel Safont-Tria han assolit posicions sòlides durant moltes jugades.
La dada estadística d’avui és per al Biel: 8 anys i 3 mesos, i a falta de
contrastació oficial, això el converteix en el jugador del club més jove en ser
alineat a la Lliga. Altres jugadors que han fet “carrera” amb nosaltres tipus Pau
Juan o el seu germà Marc no van ser alineats fins als 10 anys; el company del
Biel avui, Arnau Lana, ho va ser als 9. I tirant més enrere, la gran fornada de
pedrera dels nascuts als 70 van entrar entre els 10 i 12 anys. Segur que al Biel,
a qui avui el seu rival treia ben bé sis o set dècades, li queden un bon grapat de
Lligues Catalanes. Tant de bo un dia, ell i altres companys surtin mencionats en
les cròniques formant part dels equips capdavanters.

Jordi Morcillo

Per sucar-hi pa

De veres, aquest diumenge he sucat pa en tots els plats, sofregit al primer, salseta amb all al segon. Cal tenir present que l’equip A dissabte em va fer cridar d’alegria a casa mentre mirava la pàgina de la Federació. I l’equip B diumenge ha empatat un partit difícil i, fins i tot, que semblava perdut del tot després d’un parcial 0 – 3 –el Magí ha perdut amb un altre Magí, coses del Penedès. Haig de dir que
hem marxat convençuts que no ens en sortiríem i un cop a casa, el Magí, el nostre, ha mirat el mòbil i al veure el resultat final, 5 – 5, hem sentit una morbosa alegria, ai las!
Dels altres equips ja faré cinc cèntims, ara parlaré de l’equip F, on jugo. El Borja, un cop més, ha hagut de bregar amb l’os del primer tauler, i prou que li posa ganes, però ha tornat a perdre. El Juli, segon tauler, ha guanyat de manera estranya: ha fet el més difícil però desprès ha fet una pífia –i mira
que havia calculat bé el final, però el cansament i de ben segur la tensió li han fet fer-la! Malgrat tot el seu adversari no s’hi ha fixat bé i ha plegat després d’un sidral motivat per un afer de telèfons mòbils ben ridícul si tenim present la difusió de la normativa sobre el tema –potser hi ha qui pensa que no s’hi
ha d’aplicar pas! Si el Juli hagués fet la bona, hagués segellat una partida amb elements dignes de ser esmentats com a bon joc. Aquest noi granadet ha fet dos de dos, espectacular si tenim present de qui es tracta, un jugador voluntariós però que sembla que es va deixar tot el talent a la facultat de filologia de
la UB. Espectacular però fràgil: les ha guanyades a empentes i rodolons. No acaba de jugar fi, ha puntuat després de fer bones jugades i d’espatllar-les després i finalment sortir-se’n gràcies que els adversaris, generosos, li han tornat els favors. Malgrat tot, si afina una mica més el piano i mou tranquil els dits, penso que seguirà puntuant ja que sembla que ha trobat una forma de joc més agressiva i decidida, que calcula millor –excepte en els moments puntuals esmentats. Tot indica que és en el bon camí, que només falta un punt de finor. Que s’il·lusioni, que no badi i que controli la tensió.
L’Amadeu, tercer tauler, ha guanyat clarament, força ràpid, el més destacat del seu adversari han estat algunes exclamacions al vent cada cop que veia que anava a mal borràs. El quart tauler, Lluís Villalonga, ha aconsguit unes taules a través d’una partida que semblava en alguns moments que s’anava a perllongar força, però els escacs són com són i de vegades les coses fan un gir inesperat.
Per acabar vull destacar que també han sucat pa el Sergi Carbajal i la Màxima. El Sergi –ben tornat als taulers del Catalunya, casa teva- ha conquerit, a més, un punt que ha atorgat la victòria a l’equip D.
Una gran alegria, de veres, i encara més si tenim present que el D no tenia un enfrontament gens fàcil. La Màxima ha fet la feina que li tocava i punt al sarró. Una altra gran alegria. I que ningú no es posi gelós, que tots sabem que hi ha jugadors del nostres respectius clubs, amics, coneguts i saludats que
quan guanyen ens lliuren una alegria: tot plegat perquè les afinitats, la vida compartida, els equips compartits, els oberts, les finals de canalla, de tot una mica, ens els fan més pròxims, més amics, més seguits, vaja, com si juguéssim una mica nosaltres mateixos. Coses del viure i del jugar.

Juli Bernat

Ronda 1: Esforç sense premi

Aquest cap de setmana del 20 i 21 de gener, més aviat que mai, ha començat
una nova edició de la Lliga Catalana, la 43a per als equips del Catalunya, i la
catorzena des que ens vam establir al Casinet d’Hostafrancs.
Des d’un principi sabem que la temporada, esportivament parlant, serà la més
difícil dels darrers anys, començant per l’equip A i acabant per l’E (el cinquè
equip d’un total de set). Segurament, des del 2007, no ens trobàvem en una
situació de tanta debilitat pel que plantilla en relació als grups on hem estat
enquadrats: sense anar més lluny, a Divisió d’Honor som el pitjor dels 16 equips
pel que fa a mitjana d’elo. Però si bé els resultats d’aquest cap de setmana no
han estat del tot bons, sí que donen motius per a l’esperança de cara a una Lliga
que sempre porta sorpreses.
El Catalunya A tornava a jugar, tres anys després, a la màxima categoria,
debutant igual que el 2015 com a local. El rival, un dels clàssics, el Sant Josep
de Badalona, venia amb un equip proper a l’ideal (només una baixa en els seus
10 primers nombres), mentre que nosaltres completàvem l’equip amb dos
jugadors de l’equip B, que sens dubte podien defensar bé el seu tauler (així ho
van fer), però van ser baixes que van debilitar l’equip a la zona mitja de manera
decisiva. Les diferències d’elo eren força notables dels taulers 1 al 7 a favor dels
visitants, lleugera al 8 i només lleugera a favor nostre als dos darrers.
El marcador no es va decantar fins ben bé les tres hores de joc: fins llavors, tres
taules en partides sempre igualades o compensades (Iglesias vs Felipe Vera;
Herminio vs Joan Fluvià i Vigo vs Carles Fernández), i quasi simultàniament van
arribar les derrotes: els seus forts jugadors Porras i Guerrero no van cedir
davant Ballesteros i Rubén Martín, respectivament, i posaven un 1,5-3,5 al
marcador.
Si bé als darrers taulers la situació no tenia mala pinta, calia guanyar algun punt
a la complicada zona davantera per tenir opcions: i així ho vam fer. El nostre
últim pitxitxi, en Jordi Amigó, va ser capaç de guanyar el MI Jordi Fluvià en una
valenta partida de tall posicional i després tàctic. Segur que el petit dels Fluvià li
va amargar la vida més d’un cop en la seva època de juvenils, però ahir va ser
el torn per al nostre jugador.
Amb el 2,5-3,5, van arribar els punts del darrere: David Martín i un servidor
fèiem valer el nostre avantatge material (malgrat que amb algunes
complicacions tàctiques) vers Jordi Martínez i David Barceló, respectivament.
Quasi simultàniament, el sempre valent Joan Canal cedia massa peons i la
partida contra el MI Gallego.
4,5 – 4,5 i partida a tot o res entre el nostre retrobat Alejandro Saez i el solvent
MC badaloní Joaquim Gutiérrez (conegut al mundillo com a “Guti”). Saez, tot i el
peó de desavantatge i la delicada situació del seu rei, va tenir algunes opcions
d’igualar el final, però els pocs segons al rellotge durant ben bé vint jugades van
impedir que es pogués defensar amb precisió. La seva partida reflecteix el que
va ser el matx: es va lluitar de tu a tu contra un rival superior, es van tenir
opcions, però van faltar uns pocs detalls. 4,5-5,5 i no vam poder estrenar el
caseller de punts.

El Sant Josep, ara ja lluny de tenir opcions de disputar el títol, ja no és l’equip
plagat de titulats que juguen una o poques temporades. En té uns quants
menys, i sense GM’s, però els que té es veuen molt compromesos amb la causa:
venen junts i se’n van junts. Ningú d’ells va acabar la partida i se’n va anar; tots
van estar pendents fins al final: aquesta pinya sempre dóna un plus. I
completen l’equip amb gent de sempre: una combinació que els augura un bon
campionat.
Pel que fa a nosaltres, algun detall per a l’optimisme. Tot i la derrota, aquesta es
va produir per la mínima. Tirant d’estadística, un dels meus companys
inseparables a les cròniques, veiem que en l’anterior excursió per la màxima
categoria, mai no vam perdre un matx per 4,5-5,5. Totes van ser derrotes més
àmplies: la majoria per 4-6 o 3-7. I al final vam acabar baixant per dos
miserables punts de desempat. Qui sap si aquest millor comportament en la
derrota farà que, d’aquí a tres mesos, recordem com a clau que el Sant Josep no
ens clavés una pallissa.

Catalunya B: un petit premi al grup de la mort
Després d’un anyet jugant a Preferent, el nostre segon equip ha tornat a la
Segona Divisió, on es va sortir el 2015 i d’on va baixar incomprensiblement el
2016. Aquest 2018 ha tornat per quedar-s’hi, si bé l’empresa és fins i tot més
complicada que fa dos anys. Algunes irregularitats en la distribució de grup han
fet que el grup on estem enquadrats, el grup 2, tingui ni més ni menys que 3
equips que acaben de baixar de Primera, quan la resta en té només un. I
d’aquests tres ex-Primera, dos d’ells són els vuitens classificats (que després
van perdre el playoff). Per fer-nos la idea, seria com enquadrar en un mateix
grup de la Champions els campions italià, espanyol i anglès.
Doncs per començar, un plat fort: un d’aquests vuitens classificats de Primera,
el Peona i Peó B. Un equip que per elo, tot i que ens treia una certa diferència
en la majoria de taulers, no sembla tan fort, però que a la pràctica sempre
(igual que el seu equip A), juguen amb un plus de força i saben moure els
jugadors amb encert: ja ho van fer ahir amb el seu equip a Divisió d’Honor.
L’empat, 5-5, el podem considerar com a bo tenint en compte aquests factors.
Per part nostra, hem muntat un equip a l’estil dels darrers anys, amb els
jugadors “de sempre” (germans Serrano, Baeza, Marc Petit), i els joves que ja
per elo mereixen ser-hi (Marc Juan, Calderón, Magí Bernat). La novetat d’avui
ha estat el re-debutant Juan Carrasco, jugador històric de l’època dels locals de
Robrenyo i Masnou que duia més d’una dècada retirat dels escacs.
En la seva incorporació, hi he vist una aportació d’una qualitat que en el segon
equip quasi havia desaparegut: l’estil de joc romàntic. La gran majoria de
jugadors són d’estil sòlid, alguns rocós, incloent-hi els més joves. Només Baeza
mantenia aquest esperit agressiu, sovint arriscat, però que converteixen el
jugador en imprevisible i capaç de sorprendre qualsevol rival. La partida de
Carrasco avui corrobora aquesta teoria: després d’una obertura explosiva, ha
tingut contra les cordes el jugador infantil Nico Jiménez (llorejat en molts
campionats d’edats). I tot i que la partida ha acabat en taules, és una bona cosa
i més tenint en compte que en Carrasco anirà agafant el rodatge que li falta.

Per a la resta, han estat clau els nostres juvenils Magí Bernat i Marc Juan, sens
dubte els més actius en campionats, amb els seus dos punts sencers; mentre els
sèniors segueixen necessitant el típic rodatge d’aquestes dates.

Catalunya C: un altre esforç sense recompensa
També haurà de suar tinta el Catalunya C, aquest en el segon any en la difícil
Preferent de deu taulers. En un grup on els equips A tenen taulers forts per dalt,
i els filials són tan o més compactes que el nostre, avui els nostres s’estrenaven
contra un d’aquests filials rocosos, el Sant Andreu C. Sense ser els clubs més
forts de Catalunya, diria que Sant Andreu, Peona i Peó i Tres Peons són els clubs
amb capacitat de muntar filials extremadament sòlids fins ben avall: nosaltres
encara estem un pèl per sota, com s’ha demostrat avui.
Tot i que per elo les coses estaven ben igualades, el Sant Andreu ha anat
manant en el marcador i s’ha imposat per la mínima als nostres, que malgrat
això s’ha demostrat que tindrà les seves opcions en tots els matxs si
aconseguim mantenir sòlides les seves alineacions.
Avui cal introduir, però, un handicap que pot haver tingut incidència en el
marcador. Als 10 minuts de començar el matx, ens hem adonat que el nostre
jugador Manuel Belmonte no havia arribat: en contactar amb ell, sembla ser que
no va rebre la convocatòria i no pensava que havia de venir. Tot i les presses,
ha fet l’esforç de venir, però amb 40 minuts menys al rellotge segur que ha
estat un condicionant important per entendre la seva derrota. Tot plegat, per un
error meu en la configuració dels contactes de correu: les meves disculpes al
Manu per aquesta relliscada; i aplaudeixo la celeritat amb què ha pogut arribar a
la partida. Avui, la seva derrota (i la de l’equip), també és la meva.

De tot a la vinya dels filials
L’equip D, que l’any passat a empentes i rodolons va assegurar els punts de la
permanència a Primera Provincial, també ho tindrà complicat per salvar-se. Avui
se li ha presentat una oportunitat d’or, ja que el rival Sant Boi C no era gaire
superior en elo, uns pocs punts de mitjana, però sobretot perquè venia amb dos
jugadors menys. El 2-0 al cap d’una hora no ha estat motiu de tranquil·litat,
però per sort els nostres han fet el just per guanyar un matx clau per a la
permanència. Alguns jugadors com Xavier Giner segueixen entonats contra
rivals més forts.
El Catalunya E tampoc ho tindrà gens fàcil, si bé la Vacant que hi ha al grup pot
aplanar una mica el camí. Si lluitar d’igual a igual contra un filial d’aquests clubs
que mencionava abans ja és complicat, ho és més quan el nostre E juga contra
el seu D, en aquest cas del Sant Andreu. El seu equip, amb barreja de joves i
veterans, no ha tingut opció i ha cedit per 0,5-5,5, amb les úniques taules de
Marc Torres Janer, que tornava a jugar la Lliga després d’anys de no poder-ho
fer per motius laborals.

Pel que fa els equips de 4 jugadors, amb la nul·la pressió esportiva, bona
victòria de l’F, capitanejat per Juli Bernat, per 3-1 davant del Congrés F, que cal
dir que també ha vingut amb un jugador menys. L’única derrota ha estat la del
debutant Borja Garcia, que no obstant ha deixat bones sensacions i segur que
serà important en aquest o altres equips.
I pel que fa a l’equip G, un matx amb papers canviats, contra el Peona i Peó F.
Ens esperàvem un equip de nens contra nens i ha estat un equip d’alevins i
infantils (el nostre) contra un de 4 veterans. El Peona i Peó, si no vaig errat el
club amb més fitxes de Catalunya, et pot fer quasi totes les combinacions
imaginables d’equips: quatre benjamins, quatre noies, quatre pares-fills, quatre
veterans… Cal destacar el bon paper dels nostres, que al marge del resultat (2-
2), comencen a fer partides dignes de jugadors adults. Ja no són aquells
marrecs eixelebrats que en mitja horeta ventilaven la partida, sinó que ben bé
empleen dues o més hores i intenten aprofundir: ho celebrem. Els punts els han
posat el Nitai Benavides i el Sergi Rodríguez.
La setmana que ve, ens retrobarem altre cop en aquest Casinet d’Hostafrancs,
un local ideal per a la celebració d’aquest campionat, més tenint en compte la
quantitat de jugadors que hem d’acollir (20 dissabte i 84 diumenge). Però per
altra banda, una feinada que cal fer almenys quatre o cinc cops cada hivern:
muntar i desmuntar completament una sala amb tots els elements
indispensables per donar qualitat al torneig. La sempre altíssima participació
dels nostres socis compensen amb escreix, ara sí, aquest esforç.

Jordi Morcillo

Amics de sempre i per sempre, comença la Lliga!

Enguany començo la lliga amb la sensació que m’he passat mitja vida al club i que conec tothom des de no vulguis saber quant de temps. A la meva edat aquesta sensació vol dir que el temps ha passat i hapassat bé. Avui he vist entrar la Màxima i he sentit una gran alegria –recordo encara les anades i tornades que vam fer jugant la lliga de ves a saber ja de quin any-, he saludat efusivament el Blas –un home molt fiable davant el tauler, em conformaria de jugar com ell, com l’envejo- i he vist l’Alejandro Calderón –fet tot un home que té l’aspecte d’una estrella del pop. Paro el carro: prou nostàlgia.
Catalunya F 3 – 1 Congrés F
A la tercera territorial, grup X, l’equip que lidera Borja García –un home amb moltes ganes i maneres que de ben segur progressarà ràpidament, acaba de començar i no ho fa gens malament- ha guanyat d’una manera clara. Borja, de primer tauler, ha perdut després d’una pugna llarga i difícil, de distàncies
curtes i amb peces arran de peces adversaries; de fet potser el que ha fet malament és no haver enrocat ben d’hora i algun detall més de l’obertura; malgrat tot ja m’hagués agradat a mi haver començat a jugar amb aquest nivell; Borja és jove i motivat, de ben segur que no trigarà en deixar-nos amb un pam
de nas. De segon tauler ha jugat Juli Bernat -eterna promesa que si no vigila es marcirà de prometre des de fa massa, massa temps. Juli al moviment onze ha sabut aprofitar una badada de Josep Alujas i primer ha guanyat peó i després cavall. Però vuit moviments després regalava una torre i guanyava dos
peons. Però la posició no s’ha igualat gaire, el forat de peons blancs al centre garantien un còmode avantatge al Juli –prou que després ho ha confirmat el mòdul-, a més, en Josep Alujas ha fet una badada considerable i Juli ha pogut canviar alfil per torre. L’avantatger de Juli ha augmentat moltíssim. Només calia precisió en el joc, fer que un peó passat crees tot de maldecaps, o coronava o
costava una peça, el Juli no ha decebut: ha jugat la resta de la partida amb fermesa i bona planificació estratègica, però des de la perspectiva de la tàctica no ha vist algunes jugades que haguessin decantat lapartida molt abans i, quan les ha vistes, de vegades, no l’has ha fetes perquè ha temut conseqüències
funestes que no existien. L’Amadeu Aixut, tercer tauler, ha guanyat després de moure un sol peó; Christian Francia no s’hi ha presentat, però cal dir-ho clarament: la causa era prou greu i no sé li pot retreure res de res. Que el senyor Francia passi com abans millor el mal tràngol. El Ricardo Rovira ha
guanyat clarament, déu n’hi do els cops que sorprèn, és qui ha ha clavat una queixalada més grossa d’elo de tots els jugadors de l’equip.
Catalunya G 2 – 2 Peona i Peó F
La canalla del Club, la pedrera que puja, ha demostrat que són un exemple a seguir: constants i puntuals, educats i esforçats. Prou que ho van demostrar la setmana passada durant la Copa –sempre puntuals, sempre s’assabentaven d’on havien d’anar i això que la Copa és un cafarnaüm de jugadors amunt i avall- i, avui, han refermat la seva dedicació, interès i correcció esportiva. De ben segur que, d’aquí uns anys, no només seran bons jugadors, sinó que seran socis exemplars de l’entitat. Cal felicitar-los i ens hem de felicitar!
Dues notes de color
Hem patit moltíssim durant el final de la partida entre Joan Anton Marcer -que comptava amb l’apassionada i correctíssima ajuda de la seva muller, l’Eulàlia, que en tot moment ha seguit els esdeveniments amb molt d’interès- i Don Miguel Ayllón. Un final de reis, torres i peons que ha evolucionat fins a un final de només reis i peons que ha acabat en taules. Unes taules que han segellat
per la mínima la victòria del nostre equip: Catalunya D 4½ – 3½ Sant Boi C.
I com no, felicitar, encara que sigui amb sis mesos de retard, la Sonia i l’Enric pel naixement de l’Arnau. De ben segur que d’aquí no gaire tindrà molta punteria amb les peces, així comencen tots els fills de jugadors.
Juli Bernat

Ens queda una plaça! Tanquem a 81!!

L’organització del Torneig infantil solidari amb la Marató de TV3 del proper dimecres 27 us comunica que ens queda una plaça. Ja tenim 80 inscrits i tancarem en 81!! A partir d’aquí obrirem una llista d’espera per si hi ha baixes abans del torneig per poder-les cobrir. Us demanem disculpes però no podem fer més, ja que l’espai és el que és. El pròxim any ja mirarem de solucionar-ho.

Moltes gràcies per endavant per la vostra comprensió i col·laboració!

NOVETATS PREMIS TORNEIG INFANTIL MARATÓ TV3 (27-12-17)

Degut a la bona resposta i acollida del torneig, l’organització ha decidit ampliar els premis que s’havien de donar en un principi!! També oferirem un petit esmorzar als participants i acompanyants!!!!

General

1r Cartes de la Sort+Llibre Escracks

2n Llibre Escracks+2 bolis escacs

3r Revista Capakhine+2 bolis escacs

4t Revista Capakhine+2 bolis escacs

5è Revista Capakhine+2 bolis escacs

No federats

1r Cartes de la Sort+Llibre Escracks

2n Llibre Escracks+2 bolis escacs

3r Revista Capakhine+2 bolis escacs

4t Revista Capakhine+2 bolis escacs

5è Revista Capakhine+2 bolis escacs

Millor sub-10 (nascut 2007 o posterior): CD Música infantil+2 clauers d’escacs

Segon sub-10 (nascut 2007 o posterior): CD Música infantil+2 clauers d’escacs

Els premis no són acumulables!

Medalles commemoratives per tots els participants