Ronda 10: Guanyar i esperar

Això és el que va fer ahir el Catalunya, en la represa de la Divisió d’Honor tres setmanes després, i el que haurà de fer la setmana que ve per seguir a la màxima categoria. La victòria contra el Sitges (6-4) era per una banda imprescindible i vital, però per l’altra va resultar curta i insuficient, ja que amb els resultats de la jornada a la mà, l’equip segueix sense dependre de sí mateix.

El Sitges es va presentar ahir al Casinet ja descendit a Primera, però amb una alineació ben competitiva i amb experiència. Les diferències d’elo eren paleses a la zona mitja i per darrere, sense ser molt exagerades, però cal tenir en compte que aquesta mena d’equips solen tenir els elos desinflats: el motiu és que són jugadors que cada any es “castiguen” el seu elo jugant a la màxima categoria, però els títols (hi havia un parell de MI i també MF) i les seves trajectòries feien que no fos un matx senzill.

Per la nostra part, vam tenir les baixes dels dos juvenils d’or (Pau Juan i Alex Sáez) que els dos darrers anys havien tingut una ascensió meteòrica i que ara, en el seu primer any a la universitat, han hagut de baixar un parell de marxes en la seva dedicació als escacs. Per darrere, ho vam cobrir amb un servidor i amb Bernat Fuertes. El matx pintava molt bé durant molta estona: no només semblava que la victòria seria factible, sinó també per un marcador força ampli, cosa que faria augmentar les opcions de cara al darrer dia.

Les victòries meva, la de Hermes Dalo (en poc més d’una hora) i la de Xavi Serrano, combinada amb les taules de Fuertes contra un juvenil molt interessant del Sitges (Emilio Molina) posaven un 3,5-0,5 al marcador. Aquest còmode avantatge, sumat a posicions prometedores o almenys no inferiors, ens feien pensar en sumar 7 ó 8 punts. Però el Sitges no va venir a Sants a passejar i fins i tot van incomodar la nostra victòria final. Ballesteros, tot i la qualitat de més, no va poder frenar l’atac del seu rival; com tampoc ho va poder fer Jordi Amigó contra el MI Enrique Fernández (3,5-2,5). Quasi simultàniament, Joan Canal feia bo un final amb avantatge, que s’havia guanyat després de brillants cops tàctics (4,5-2,5). A la zona mitja, Rubén Martín deixava escapar mig o un punt contra el capità del Sitges, Almirall, mentre que Felipe Vera assegurava les taules després de molta simplificació en una posició que venia de complicar-se. 5-4 i tot quedava pendent de la partida entre Herminio i Santi Beltrán (MI), on el nostre jugador duia peó de més durant tota la partida. Herraiz va decidir entrar, amb bon criteri, en un final de dames, amb fàcil creació de peó passat i amb el rei protegit de possibles escacs rivals.

Amb el 6-4 al marcador, tots estàvem pendents del matx del Foment (Foment-Mollet), on tot el que no fos una victòria local ens donava la possibilitat de dependre de nosaltres en el darrer matx, contra el Terrassa (que a més va cedir mig punt amb el Montcada). Però allà, al Foment, la truita sí que es va girar, i d’un 2-4 es va passar a un 6-4 que ens deixa penjant d’un fil. Les comptes són clares: cal guanyar a Terrassa i esperar que el Foment no ho faci a Sitges.

Hi ha altres combinacions més recargolades, però dependrien de golejades i no cal contemplar de moment. Com que el matx de Terrassa ja serà prou dur, l’objectiu del Catalunya ha de ser intentar guanyar-lo, encara que sigui per la mínima: no sigui cas que, entestats en aconseguir un resultat de proesa, ens deixem més punts del compte i no siguem capaços ni de guanyar. Amb tot, si ni la victòria ens val, ens haurem acomiadat de Divisió d’Honor mossegant i guanyant. Dissabte que ve, 18 d’abril, el desenllaç.

L’aventura del Catalunya B continua

Ja fa setmanes que comentem que el Catalunya B es manté, pels pèls i a empentes i rodolons, en una posició que no esperava al principi de la temporada: sempre al capdavant del grup, després classificat per al playoff i ara classificat per la segona, i definitiva, eliminatòria per accedir a Primera Divisió.

L’empresa d’avui era prou complicada, si tenim en compte l’entitat del rival, el Comtal, i la munió de baixes que tenia l’equip B: les que arrossegava de l’equip A i les pròpies del B. L’equip s’ha completat per darrere amb els habituals jugadors del C Marc Maspoch i Marc Torres, que en tot el campionat han puntuat força bé.

I des que utilitzem aquesta fórmula (a partir de la ronda 7, quan vam anar a Calaf ja salvats), l’equip no para de guanyar: no hi ha ordres d’equip d’entrada. Tothom té llibertat de moviments des de la primera jugada, ja que l’objectiu de l’ascens sobrepassa les aspiracions inicials. I, pels motius que siguin, potser per aquesta manca de pressió, els matxos s’acaben posant de cara i es guanyen.

També cal dir que el Comtal no ha portat el seu millor equip, que seria molt digne de Primera Divisió. Potser no tenien, com nosaltres, una necessitat imperiosa de pujar, o simplement que alguns jugadors van plantar-se en les 9 rondes de sempre, abans de Setmana Santa.

Les alineacions d’avui, doncs, han estat molt similars, amb diferències significatives només al primer i a l’últim tauler a favor seu. No he seguit el matx en directe, però pels volts de la una, en David Vigo m’informava que no fes plans per diumenge que ve, que tornaríem a jugar. Els nostres es posaven llavors amb un avantatge de 2,5-3,5 i amb dues partides amb avantatge, amb l’afegit d’un desempat holandès favorable, en cas d’un hipotètic 5-5.

Les claus de la victòria s’han cimentat en què els jugadors més enratxats durant la lliga regular han seguit puntuant (Vigo, Guerrero, Silverio), i altres que es troben en línia ascendent ho han confirmat: David Martín guanyava al primer tauler, amb negres, al MC Joan Xancó; mentre que Marc Petit es desfeia del jugador local Ricard Nadal, l’elo del qual ja és sabut que sol ser inferior al seu potencial de joc.

La setmana vinent agafarem un dels dos vuitens classificats de Primera Divisió: el Reus Deportiu o el Barcelona UGA B. Tots dos àmpliament superiors al nostre equip, però després de la sorprenent ratxa que portem, res no es descartable. D’aquí a una setmana sabrem si mantindrem un equip a Divisió d’Honor i un altre a Segona, o tindrem un a Primera i un a Segona; o qui sap si els dos equips a Primera… Ara, que si el primer equip es queda a la màxima categoria i el segon puja a Primera Divisió, m’hauran de punxar i no em trauran sang.

L’actuació del Catalunya B aquest any és com la d’un jovenet que flirteja amb una senyora atractiva, molt més gran que ell i madura. De moment, la senyora (que es diu Primera Divisió), ens dóna corda i l’aventura segueix. Potser la setmana vinent ens dóna carbassa, o qui sap si finalment es quedarà amb aquest jovenet descarat. En tot cas, ha estat divertit.

Jordi Morcillo

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s