Ronda 5: Conviure amb la derrota

Després de la necessària i soferta victòria de la ronda anterior, aquesta setmana sabíem que es reunien tots els ingredients perquè es donés una ronda “de transició”: el rival era un dels candidats al títol, el Sant Josep, ja virtualment classificat per a la fase pel campionat; a més, teníem la baixa del nostre primer tauler, el GM Herminio Herraiz, que ens està parant els cops per davant amb molta solvència. Qualsevol cosa que no fos una derrota hauria representat una sorpresa majúscula.

El marcador final, 3-7, reflecteix la diferència teòrica dels dos equips, que es va traduir a la pràctica.  A diferència de l’altra derrota amb un dels grans, el Barcelona UGA, ahir no hi va haver taules al Casinet. Com que em va tocar jugar (debutant a Divisió d’Honor), i el meu experimentat rival, el MC Jordi Gardela, no em va deixar massa opció de distreure’m mirant els altres, no tinc massa informació de com es va anar balancejant el matx. Vam agafar avantatge amb la victòria de Rubén Martín contra Pablo Ranieri, al mateix moment que en Pau Juan (ara ja, pitxtitxi en solitari) tenia posició guanyadora contra el MI Jorge Iglesias. Però pel que sembla, en la majoria de partides la situació era força adversa.

La resta d’informació i valoració del matx l’he pogut treure l’endemà, és a dir avui, passant les partides dels meus 9 companys i meva. Nosaltres vam jugar, en general, amb excessiu respecte vers els nostres rivals, entrant en posicions que semblaven simplificades però que en general eren totes de X2. En molts casos, a la jugada 5, 10 ó 15, les dames ja estaven canviades amb lleuger avantatge per a ells, i la suma de diverses partides així fa que finalment la balança s’imposés pel cantó dels badalonins.

Les tres victòries – a banda de les mencionades de Pau Juan i Rubén Martín també va guanyar Salva Dalo contra el MI Panelo – van arribar precisament en les partides on els nostres van jugar més descaradament, tractant de buscar posicions de doble fil.

Felicitar al Sant Josep que, tot i haver perdut algun dels titulats de l’any passat, es manté com a equip puntal a Catalunya i segur que lluitarà pels llocs d’honor. És un equip amb gent experimentada i solvent, amb un marcat accent argentí (Peralta, Panelo, Ranieri, Iglesias). M’ha agradat veure de nou alguns jugadors que abans eren a tots els tornejos i que feia temps que no els veia, com els citats Ranieri, Iglesias o el MF Lluís Oms, que va demostrar no haver perdut aquell “punch” que tenia quan era adolescent i que el feien un dels jugadors més perillosos de la seva generació.

La derrota no és preocupant a nivell de classificació: ara per ara ja no queda cap matx amb un rival “top” (tret de potser un de segona fase) i caldrà sumar els punts necessaris (probablement 4) per assolir la permanència. Però sí que, aquesta dinàmica de derrotes (4 en 5 matxos), tot i que siguin lògiques, pot fer minvar la moral i les ganes dels nostres, ja que la lliga és tot un “tour de force” d’onze rondes i tenim molts jugadors que han sumat mig punt, un punt, punt i mig…no estem acostumats a això i tant de bo no ens passi factura.

A nivell personal, tot i la derrota, va ser un orgull formar part, novament, de l’equip que he defensat 9 anys, el Catalunya A, on hi vaig debutar a Segona Divisió, passant posteriorment una travessia de tres anys llargs a Preferent, fins a experimentar aquesta escalada cap als cels. Repassant estadístiques històriques, tota una debilitat per a mi, he pogut comprovar que a dia d’avui he jugat en 6 de les 7 categories de la Lliga Catalana: totes menys la Tercera Provincial (abans dita “classificació a Tercera”). En cap dels debuts en cadascuna d’elles havia aconseguit guanyar; ahir, per tant, no tocava.

El Catalunya B juga amb foc, però se salva in extremis

El matx d’avui amb l’històric Sant Adrià semblava complicat per la solidesa del rival. Amb gent veterana i experimentada i una plantilla força compacta, el Sant Adrià és un equip consolidat a Segona, després de tastar la mel de la Divisió d’Honor fa pocs anys. No obstant, sembla ser que una plaga de baixes els ha obligat a debilitar l’equip, fins al punt de tenir només 5 teòrics titulars. És més: els ha fallat el desè tauler i per tant ens han regalat un punt al cap d’una hora, amb la victòria de Jorge Rodríguez per incompareixença.

Però res més lluny de la realitat, el matx s’ha posat molt coll amunt al cap de dues hores, quan el marcador assenyalava un 1-3, amb derrotes d’Alex Reyes, Bernat Fuertes i David Vigo, menys inspirats que dies enrere. A més, de les partides restants, als dos primers taulers David Martín i Jose Miguel Baeza tenien un mig joc desfavorable.

Afortunadament, a Alex Sulleva, que avui tornava després d’un any a la “nevera”, no li ha afectat la inactivitat i ha posat el 2-3, sembla ser per un detall que s’ha deixat el seu rival quan aquest no estava pitjor. Amb el 2-3, dues partides favorables (Guerrero i Silverio), dues desfavorables (Martín i Baeza) i una ben tancada (Tarragó vs Pedro Serrano). En aquesta, l’oferta de taules del jugador del Sant Adrià semblava una bona estratègia per als visitants, però hem cregut que millor assegurar el mig punt, sabent del risc de fer jugar el Pedro en apurs de temps, i confiar en què algun dels primers “rasqués” taules per empatar, resultat que a les 12,30h els locals haguéssim signat.

Però la remuntada s’ha fet possible, gràcies en primer lloc a què Silverio i Xavier Guerrero no han donat peu a sorpreses i han segellat el seu avantatge, en ambdós casos de peons de més. Ara per ara, són els dos nostres jugadors en millor forma (4/4 i 4,5/5 respectivament). I en segon lloc, hem tombat el matx gràcies a la persistència de David Martín, que ha aprofitat l’única manera de defensar una posició inferior: atacant. Aquest atac l’ha dut a simplificar i amb molta sang freda entrar en un final guanyador (5,5-3,5). Tot i els esforços titànics de Baeza per igualar un final de torres inferior, finalment ha acabat cedint quan ja el punt era intranscendent.

El punt és or a nivell de classificació, ja que quedar amb 2,5 a aquestes alçades, amb la dificultat del calendari, hagués estat perillós. Els 3,5 ens deixen més a prop del liderat que de la cua, però la sensació és que encara cal sumar per no passar agonies; després ja pensarem si tenim opcions a quelcom més. Ara per ara, l’equip encara sembla un pèl fràgil per considerar-se aspirant a l’ascens.

L’equip C manté el liderat amb agonia

El Catalunya C rebia la visita del Diagonal Mar, el típic equip A d’un club poc nombrós: forts primers taulers i més dèbils per darrere. Tot i que ràpidament els nostres han pres avantatge, els visitants han aguantat el tipus, sumant punts en alguns taulers teòricament inferiors, i s’han plantat amb 4-3 i en un final que el nostre capità Alex Prunés havia de defensar correctament: una fortalesa de torre i peó contra dama. Prunés no ha caigut en cap de les trampes i ha posat el mig punt d’aquesta soferta victòria.

A destacar la solidesa dels primers taulers nostres, sovint inferiors en elo als rivals: Marc Maspoch, Jose Garcia i Pepe Angulo. I també la bona aportació del jove Marc Torres, que segueix sumant punts d’un en un. El nostre C segueix traient els matxos endavant, a vegades amb més problemes, i poc a poc es va albirant una “final” en la darrera ronda contra el Vila Olímpica.

D i E, o els papers canviats

Mentre l’equip D tornava al camí de la derrota (2-4 contra el sòlid Paretana B), el Catalunya E ha sumat una victòria in extremis contra el Barcelona-UGA D (3,5-2,5). Enguany no estem fent massa experiments i normalment les alineacions es fan per ordre, de manera que el D, tenint un equip teòricament més fort que l’E, es troba amb 2 punts i encara amb els deures per fer, mentre que el Catalunya E co-lidera el grup amb 4,5 punts. És evident que el grup del Catalunya D és fora més complicat. Però aquest canvi de papers té fàcil solució: si l’E aconseguís l’ascens passaria a dir-se D i viceversa.

El Catalunya E ha fomentat el seu triomf en els tres punts del darrere (Nin, Thomas i Solís), però calia sumar per davant, on ells tenien tres taulers forts. Semblava que no seria possible, però Manuel Belmonte ha tret unes taules d’or  partint d’una posició molt inferior i permet als nostres seguir somiant.

Menys història ha tingut la victòria 4-0 de l’equip F contra el Sant Adrià C, que ha vingut només amb dos jugadors alevins. La llàstima és que no ha pogut debutar el darrer fitxatge, Julián García-Lavernia, que s’ha endut el punt sense rival; esperem que ho pugui fer la setmana vinent.

Uns que arriben i d’altres que se’n van, o almenys per un temps. És el cas del Jordi Solís, un dels jugadors més actius del club des que es va federar, fa poc més de dos anys. Motius laborals el duran una temporada llarga a l’estranger, i avui ha jugat la darrera partida de la Lliga, almenys la d’enguany. Tot i que encara té un elo de jugador d’equip D ó E, s’ha implicat en aspectes organitzatius del club, com aquest blog o com a passador de partides, i ha estat un excel·lent company…vaja, esperem que ho sigui sent. No oblidem que l’any passat va jugar una partida amb l’equip A, a Olot, i va posar el mig punt de la victòria que ens posava al playoff d’ascens a la màxima categoria. Li desitgem tot l’èxit i fins ben aviat!

Jordi Morcillo

Històrica primera victòria del Catalunya a Divisió d’Honor

El 14 de febrer de 2015 passarà a la història del club com el dia en què vam assolir el primer triomf a Divisió d’Honor. Un triomf vital, molt treballat i absolutament meritori al local del Montcada, un equip vingut a menys després d’una època daurada fa pocs anys, però que amb tot manté una davantera temible: 2 GM i 3 MI als cinc primers taulers.

El dia d’ahir era d’aquells que teníem marcat al calendari com a jornada en què teníem opcions raonables de puntuar. Si ens atenem a la diferència d’elo, teníem força desavantatge als 5 primers taulers, lleuger avantatge al 6 i 7 i força avantatge del 8 al 10. Però aquest “a priori” es va quedar en això, un supòsit, ja que a la pràctica els nostres van fer més punts davant (3 de 5) que darrere (2,5 de 5).

La tarda va començar de forma preocupant perquè un dels punts que pensàvem més factibles, al 10è tauler, es va escapar ben aviat amb la derrota de Bernat Fuertes, que debutava a la màxima categoria. El jove jugador del Catalunya, que venia en ratxa, va tenir un mal dia i vora les 18h ja estava perdut. Esperem que sigui només una ensopegada puntual, ja que la seva aportació és clau a l’equip B i també, ocasionalment, a l’A

Pel que fa a la resta de partides, cap estava gaire decantada, a excepció de Pau Juan, amb un final d’alfils guanyats que feia suposar un empat virtual. Taules en una posició simplificada entre Felipe Vera i Vehí i al cap de poc entre els dos GM Dvirnyy i Herminio Herraiz, on el nostre jugador va aguantar bé la posició. Amb el punt de Pau Juan (2-2), ja confirmat, successió de taules de valor entre els nostres: Amador Rodríguez, ja apurat de temps, no va voler arriscar i va oferir taules a Jordi Amigó, que tot i tenir parella de cavalls contra parella d’alfils va assolir una posició sòlida i activa. Rubén Martín aguantava bé certs detalls a la seva partida i es quedava amb peó de més, però en posició molt bloquejada pels alfils de diferent color (3-3).

Amb l’empat al marcador, incertesa a les partides Dalo-Vidarte i Ballesteros Fernández, mentre que Xavi Serrano entrava en un final avantatjós, després de no tenir-ho clar al mig joc. Joan Canal, per la seva banda, tenia final de cavalls amb peó de més contra Rolando Alarcón. Sembla que hagués pogut guanyar sacrificant el cavall i després sent molt precís amb els peons, però no va passar de les taules. Poc després, Xavi Serrano materialitzava l’avantatge (3,5-4,5) i Ballesteros, en una partida d’estira i arronsa, es deixava un detall que li costava quedar amb qualitat de menys, bastant perdut. Les esperances quedaven, per tant, en Hermes Salvatore Dalo ( Salva per als amics), que després de les complicacions al mig joc, caçava una peça a Vidarte. El final, amb alfil de més, no era senzill perquè les possibilitats de simplificació eren grans i es podria arribar al torre i alfil contra torre, i amb un minut al rellotge. Un cop Ballesteros va abandonar, el que fes Dalo faria l’equip. I va arribar: la primera victòria de l’italo-veneçolà es va produir en el moment més important, tot i els cops de tambor de la festa de Carnaval que hi havia als voltants del pavelló Miquel Poblet, que de tant en tant li posaven cara d’atabalat.

En Salva va ser l’heroi del dia, i el punt val or: abandonem la cua del grup, i si ajuntem els dos ja no estem en posició de descens. Això és molt llarg, però l’equip va trobant el to, i almenys ja s’ha espolsat el fantasma dels zero punts al caseller. Els nostres jugadors ho intentaran, segur, i això ja serà una victòria: si l’equip que ha pujat manté el to, el descens no seria cap drama. Tant de bo d’aquí uns anys siguem un equip consolidat a Divisió d’Honor, amb majoria de gent de casa i amb aquest bon caliu, però sense que això ens faci fer una gran revolució. Fa la sensació que canviar el plantejament seria un error, amb el que, malgrat guanyar elo, el club sortiria perdent.

Primers instants del matx de Divisió d’Honor Montcada – Catalunya

El Catalunya B fa kilòmetres i punts

No semblava, Vallfogona de Balaguer, el desplaçament més complicat esportivament parlant, però les dues hores, quasi, de viatge el feien perillós. Tot i que en ocasions hem fet aquests desplaçaments la vigília del matx, per no haver de matinar en excés, en aquest cas l’equip B ha sortit, amb 3 cotxes, puntualment a les 7,30 de Barcelona. Temps de sobres per arribar, fer el cafè i començar sense ensurts. No així els locals, ja que tres dels seus juvenils s’han retardat ben bé mitja hora (Carnaval i matinar…no són gaire compatibles).

Una alineació habitual del nostre segon equip ha anat sumant punts que cap a les 12h han sentenciat el matx. Les diferències d’elo, llevat dels dos primers taulers, eren a favor nostre, al voltant de 100-200 punts, però ja vam veure amb l’equip A que això a vegades vol dir poc o res. Les dinàmiques de les rondes anteriors s’han acomplert i l’equip se segueix aguantant per la meitat i el darrere: els dos primers jugadors nostres, un servidor i David Martín, porten una pobre estadística de 1,5 punts de 7; mentre que hi ha jugadors amb ple (David Vigo 4/4, Silverio Martínez 3/3) o quasi ple (Xavier Guerrero 3,5/4).

El resultat final del matx, 2,5-7,5, hauria pogut canviar lleugerament cap a un cantó o l’altre, però sense alterar el signe. Entre els nostres, només han cedit Marc Petit, que passa una mala ratxa però segur que serà passatgera, i David Martín, encara lluny de la seva magnífic prestació l’any passat. Al primer tauler, el MC local David Monell ha deixat escapar alguna opció d’entrar en un final més favorable i finalment he pogut eixugar l’avantatge en un final de dames amb escac continus necessaris per part d’ambdós.

La nostra puntuació actual, 2,5 de 4, ens deixa en una posició tranquil·la, però només de moment, ja que els equips de sota estan fent punts i la permanència (baixen tres equips) pinta que tindrà un cost de 4 punts. A més, tots els matxos que ens queden són durs o molt durs.

Al marge del desenvolupament del matx, cal destacar el bon ambient d’escacs que es respira a Vallfogona. Ja ho havíem comprovat, alguns de nosaltres, en l’Obert Actiu que cada any tanca el Circuit Català, al setembre, on hi hem vingut força ocasions. I avui ho hem corroborat visitant el seu club, un local no massa gran però que ja voldrien molts clubs de poblacions molt més grans. Vallfogona és un dels pobles, si no el primer, amb més jugadors d’escacs per habitants. Tenen gent jove, adulta i veterans i l’esportivitat ha regnat en tot moment. A més, cal destacar-ho, el club local (i la seva capitana Imma Montoliu) ha exercit de bon amfitrió recomanant un dels restaurants amb més renom de la zona, l’Espígol, que ha resultat un excel·lent final de jornada per al Catalunya B.

El Catalunya B: desplaçament d’escacs i gastronomia a la Noguera

Excel·lent botí dels equips C i D a Sant Cugat

El Catalunya C ha defensat el co-liderat del grup I de Primera Provincial amb una nova victòria, aquest cop contra el Sant Cugat C, al centre cívic ubicat a Mira-Sol. El resultat de 2-6 s’ha materialitzat amb 4 victòries i 4 taules, una d’elles la de l’expresi Albert Sánchez, que ha jugat la primera partida d’aquesta temporada. Bon moment de forma dels habituals d’aquest equip: Jose Garcia, Pepe Angulo, Marc Maspoch, Marc Torres… Els rivals més durs del grup encara han de venir, però aquest bloc ha aconseguit, per fi, la regularitat que faltava anys enrere, on era capaç del pitjor i el millor.

Al mateix local, el Catalunya D segellava la seva recuperació amb la segona victòria. El resultat, 1,5-4,5, és més ampli que no pas meritori, ja que els locals han jugat amb dues vacants, i els quatre restants han venut cara la seva pell. Sempre sap greu que un equip presenti vacants, ja que converteix el matx en descafeïnat i fa un flac favor als jugadors que s’han desplaçat per signar una planella en blanc.

De tots colors al Congrés

El fins ara també immaculat Catalunya E (amb 100% de punts) s’ha deixat mig punt al local del Congrés, on hi havia un múltiple enfrontament Congrés – Catalunya (3 equips i 14 taulers). El seu equip C, força veterà, ha igualat el matx amb el Catalunya E i fins i tot semblava que els nostres haguessin pogut perdre, si no fos perquè Marc Juan remuntés un final inferior per guanyar el tercer punt. Parlant d’immaculats, Danil Kobelev, el jove rus del Catalunya, ha sumat la tercera victòria en tres partides a la Lliga. Potser hem de començar a pensar en buscar-li cadira en un equip superior…

El Catalunya F, amb una alineació força habitual, no ha tingut problemes per guanyar per 0-4 contra només dos jugadors del Congrés D. El Congrés té també molts equips, com nosaltres, però sembla que la política és que jugui tothom qui vulgui encara que quedin cadires buides. En el nostre cas, en canvi, tenim força gent que cada setmana es queda sense ser convocat, però així ens assegurem no regalar cap punt d’entrada. Són plantejaments, els dos respectables i els dos amb perjudicats. El nostre equip F no segueix lluny del liderat del grup i veurem si manté les opcions durant unes quantes setmanes.

I finalment el Catalunya G ha caigut sense pal·liatius (4-0) contra el Congrés F, un equip molt més fort que el seu D (i amb tots 6 jugadors). Suposo que els del Congrés hauran calculat estratègicament que aquest grup és més assequible que els grups del seu D i E i voldran apuntalar un ascens. Són llicències que es permeten, i ens permetem, els clubs amb moltes fitxes.

Les dues setmanes vinents no valen excuses: dos matxos a casa per a tots els equips, que hauran de confirmar les seves aspiracions fent valer el “factor camp”, que com altres cops he dit sí que crec que té incidència en les possibilitats de puntuar, o almenys de portar equips més armats.

Jordi Morcillo

9a ronda: Un dia quasi perfecte

La carambola s’ha produït i, per primera vegada, el Catalunya jugarà una promoció d’ascens a Divisió d’Honor. Calia guanyar a la difícil “pista” de l’Olot (s’ha fet) i esperar una derrota dels de dalt. El Catalonia, fins ara líder, ha perdut contra pronòstic contra el sòlid Sant Feliu (6-4), i ha caigut a la tercera posició, empatats a punts amb nosaltres però amb pitjor desempat.

La carambola a tres bandes ja era molt demanar: si perdia el Terrassa érem ja equip de Divisió d’Honor, però els egarencs han guanyat sense pal.liatius (7,2-2,5) a l’Ideal Clavé i han assolit un ascens ben merescut.

El nostre matx a Olot es presentava complicat, si bé els locals no tenien opció a res. No obstant, el factor camp sempre pot propiciar que l’equip sigui més eficient que a les sortides. Però avui, suposem que uns per descans i altres per reforçar els filiats, l’Olot ha presentat sis titulars habituals i quatre jugadors de menys de 1850.

Nosaltres veníem amb la sola baixa de Felipe Vera, però també teníem el dilema de no debilitar el B, que necessitava una victòria més que per la mínima. És per això que hem anat més avall i hem fet debutar en Jordi Solís, 1792 però en franca progressió, i que a més ha pogut jugar de tu a tu amb un rival del seu nivell, en contra del que tots esperàvem.

Tot i la diferència als darrers taulers, era agosarat pensar en què 4 punts estaven assegurats, i així s’ha demostrat: 1-3, amb les victòries de Vigo i meva, i les taules de Solís i Xavi Serrano. Jordi Solís, quan semblava perdut amb 2 qualitats de menys, ha tret taules per escac continu i aquest mig punt ha tingut una importància simbòlica, ja que a més de ser el debut donava el desequilibri al matx (era el 5,5 per a nosaltres).

La nota entranyable i en molts moments còmica ha estat la partida Joaquim Bosch – Xavi Serrano. Bosch, de 90 anys –m’atreviria a dir que el més veterà de tota la Lliga- ha anat aguantant bé tota la partida, demanant taules en algun moment, i fent petits comentaris i sorolls, gens ofensius, degut als seus problemes auditius. Amb només 5 minuts al rellotge, i 50 per a Serrano, s’ha quedat amb peó de més. Xavi Serrano no ho ha vist clar i ha preferit no arriscar: 5 minuts eren suficient argument per intentar enredar la partida, però ha cregut que no valia la pena i a més l’entranyable sr.Bosch ha sortit ben content d’empatar amb un MC de 227 (ell té 1828).

Més seriós ha estat el matx per dalt: victòries de l’enratxat Pau Juan, de Rubén Martín i de Joan Canal, avui més posicional del normal. Taules de Ballesteros i úniques derrotes de Jordi Amigó i d’Hermes Dalo, contra el veterà Rafael González, en un final d’infart en els apurs de temps. El matx no ha perillat en cap moment i el cap de setmana (que alguns hem passat a Olot) ha acabat amb celebració tot dinant i rebent els resultats del Sant Feliu-Catalònia i també del nostre B. L’estratègia en l’alineació ha sortit rodona.

El 4 i 11 de maig, doble duel amb el fort i compacte Sant Martí. Temps hi haurà per a pensar-hi: de moment hem acabat la Lliga en línia ascendent i assolint la millor puntuació de la història.

 

El Catalunya B puja a Segona Divisió!

Si no fos per la carambola que manté amb vida l’equip A, el Catalunya B tindria el titular de la jornada. Era el titular que hagués desitjat escriure ja la setmana passada, però la derrota amb el Peona i Peó C ha fet que avui calgués fer els deures a l’Hospitalet.

El delegat de l’equip, Alex Reyes, matemàtic per cert, va fer els càlculs amb l’estimació dels pitjors resultats possibles de la resta d’equips, en relació al Sonnenborg, i tenint en compte un 10-0 del rival directe. Per no dependre de ningú més, calia guanyar per 3,5-6,5. I així ho hem fet: per això la importància de no debilitar l’equip, ja que l’Hospitalet és un equip batible a 10 taulers, però amb una línia davantera molt forta, i per tant és difícil fer-li un resultat abultat.

I, efectivament, els nostres han fet valdre la superioritat per darrere (0,5-6,5) per pal·liar les derrotes al davant. La Preferent, ja ho hem dit sovint, és un pou del qual costa molt pujar, ja que només ho fa el campió de grup. I que el nostre B, amb només tres anys a la categoria (on hi va arribar de rebot, per una renúncia) pugi a Segona diu molt del bon moment del club a nivell esportiu.

Cal felicitar tots els integrants de l’equip, que s’ha mantingut molt constant i on la majoria de jugadors han jugat 8-9 partides. L’equip tipus de l’ascens és el que ha jugat avui: Alex Reyes, David Martín, Pedro Serrano, J.Miguel Baeza, Bernat Fuertes, Alberto Pascual, Alex Reyes, Clemens Bieg, Alejandro Calderón i Marc Petit. I també els menys habituals Xavi Guerrero, Alex Sulleva, Albert Sánchez, Marc Maspoch i Jose García. Tots ells homes de club i molts d’ells protagonistes i responsables dels èxits recents de l’equip A, ja que van contribuir a empènyer-lo fins on és ara.

Golejades dels filials per acabar l’any

Sembla que amb els deures fets els equips s’han deixat anar aquesta darrera ronda i dels quatre equips hem assolit tres golejades i una derrota. També és cert que molts equips, en aquest final de lliga, han anat més debilitats del compte.

L’equip C tenia un desplaçament còmode, pel que fa a distàncies, al cor de l’Eixample, visitant un Torrenegra en franca decadència. Dels filials C al F, cal dir que era el desplaçament més desitjat pels socis, tot i que només podíem aliniar-ne a 8. Tampoc és que Sant Boi, Esplugues i Viladecans siguin la fi del món, però ja sabem com costa moure un gruix tan important de jugadors en una ronda intranscendent per tots ells. Sis victòries i dues taules han situat els nostres al bell mig de la taula amb 4,5 punts. Bon paper.

El Catalunya D ha fet ple a Esplugues (0-6), contra el seu equip B. Novament cal destacar el bon paper dels debutants aquest 2014 David Celma i Alejandro Flores. Els 5 punts finals deixen també la satisfacció dels deures fets amb certa sobrietat.

L’única derrota l’ha patit l’equip E contra el Sant Boi C, on només els nostres infantils han puntuat: taules d’Alex Gil i victòria de Magí Bernat. L’equip, ja salvat des de fa una setmana, ha anat justet algunes rondes, però afortunadament el calendari li va permetre sumar els punts necessaris al principi. 4 punts de 9 per seguir un any més a Segona Provincial.

I finalment l’equip F ha guanyat també amb ple (0-4) a l’equip del Viladecans C, format per nens. Avui ha debutat a la Lliga un dels nous socis, Manuel Belmonte, i esperem que sigui la primera d’una llarga sèrie de victòries com a jugador del Catalunya.

Pendents dels sortejos del playoff d’ascens a Divisió d’Honor i la final de Preferent, la setmana que ve farem un important parèntesi per celebrar la tercera edició del nostre Open Actiu, on esperem batre el rècord de participació i seguir contagiant-nos del bon moment del club.

 

Jordi Morcillo

8a ronda: Els grans objectius es compliquen

Els grans interrogants que plantejava la jornada no s’han aclarit avui, i per tant caldrà anar a fer els deures a domicili la setmana vinent, en la darrera ronda.

Les ampolles de l’equip A i B estan mig plenes o mig buides, segons es miri.Mantindria opcions l’equip A d’ascens o promoció a Divisió d’Honor? Sí. Passaria a dependre de si mateix? No. I pel que fa al B, pujaria ja avui a 2a Divisió? No. Mantindria opcions a l’ascens? Sí.

El Catalunya A està acabant la Lliga en una línia ascendent, o almenys en el to de regularitat que li va mancar en les primeres 5 jornades. Avui s’ha desfet de l’entonat Sant Feliu (6,5-3,5), que ens precedia en la classificació, i manté opcions d’entrar en els dos llocs d’honor, tot i que amb les victòries de Catalònia i Terrassa només queda una ronda i, per tant, les opcions són escasses.

El nostre rival ha vingut avui amb el seu equip quasi de gala (només una baixa en els 10 primers), ja que els seus 5 punts els feia dependre de si mateixos per entrar en aquests llocs als quals aspirem. Després d’uns anys, ben bé una dècada, d’actuacions més discretes, el Sant Feliu ha recuperat la majoria de jugadors que el van fer gran i li van permetre jugar a Divisió d’Honor (Matías Mingo, Montilla, Molina). Per tant, estem parlant d’un autèntic os al qual hem vençut amb una solvència similar a la que vam posar en pràctica contra el Terrassa.

Els primers intercanvis de punts han estat les taules de Rubén Martín contra Expósito, i una victòria per banda: David Vigo guanyava i es feia amb el simbòlic pitxtitxi de l’equip, en detriment de Ballesteros, que ha perdut la seva primera partida. A partir d’aquí, els locals han anat decantant les partides que teníem millor: Dalo i Morcillo han posat un bon avantatge (3,5-1,5), mentre que Canal firmava taules. 4-2, quatre partides restants i tres d’elles amb avantatge.

Xavi Serrano, avui sí, ha pogut decantar el final, i Felipe Vera ha posat el mig punt definitiu en un final que potser podria haver guanyat, però que ha jugat transitant per la cornisa del temps. Per si de cas, Pau Juan tenia la partida ben encarada i l’ha imposat sense problemes. Només ha cedit al final Jordi Amigó contra el fort Eduard Perales, i segueix sense trobar el camí de la victòria, tot i que té posicions en molts moments prometedores.

La setmana que ve, desplaçament a Olot, que pot posar punt i final a la nostra segona temporada a Primera. De moment l’equip ha igualat els punts de l’any anterior, tot i que no té el toc diví de l’any passat i és més aviat un bloc capaç del millor i del pitjor. Guanyar i esperar favors; i si ni així funciona, gaudir d’un diumenge de primavera a la Garrotxa, en bona companyia i amb la fira de l’embotit com a teló de fons.

Catalunya B: derrota però no naufragi

El Catalunya B ha perdut una opció d’or de ser nou equip de Segona Divisió, perdent contra el segon classificat, Peona i Peó C, que el sobrepassa momentàniament (esperem) a la classificació. Una victòria hagués finiquitat el grup, i l’empat ho hagués fet de forma virtual.

Però el matx ha començat molt malament i pels volts de les 13h, el matx pintava de derrota aclaparadora tipus 2-8. Amb 1,5-4,5 hi havia 3 partides que pintaven molt malament i una amb lleuger avantatge: ja només es tractava de rebre la menor golejada possible. Alejandro Sáez treia un continu de miracle i José Miguel Baeza tornava a treure la capacitat per lluitar les partides al límit, buscant el detall que doni el punt sencer (no el mig punt) i s’ha imposat magistralment per posar un 3-5, i ja amb dos partides amb un pèl d’avantatge però difícilment guanyables alhora. Dues taules i un 4-6 que deixa la darrera ronda en mans de la calculadora.

Ara per ara, el Peona i Peó C lidera el grup amb un pírric mig punt d’avantatge en el Sonenborg. La darrera ronda hi ha un Peona i Peó C – Collblanc i un Hospitalet-Catalunya; a priori, el Peona i Peó C té una victòria més plàcida al seu abast, però la victòria del Catalunya B es cotitzaria més, gràcies a què l’Hospitalet té més punts al caseller. Fent un càlcul ràpid, una victòria dels nostres seria suficient, sempre i quan al Guinardó no hi hagués un resultat d’escandol, a l’estil 9-1 o superior.

És una llàstima, però, que hi pugui haver dos equips amb 8 punts que no puguin pujar de categoria. La Preferent és una categoria còmode, en el sentit que la permanència és assequible amb un equip mínimament compensat, però també és un pou del qual és molt complicat pujar.

El Catalunya D i E assoleixen la permanència matemàtica

L’altre interrogant era si els equips D i E assolirien el punt o mig punt necessari per seguir a Segona Provincial. Jugant com a locals, i ben reforçats, els dos ho han aconseguit amb solvència.

L’equip D ha guanyat el líder i ja ascendit Tres Peons F (5-1), més debilitat que de costum. Tot i això, ells no han presentat en tot l’any un equip massa més fort que el nostre, i per tant amb una mica més d’encert el nostre equip podria haver lluitat per dalt. Per la seva banda, l’equip E s’ha imposat amb rotunditat al Sitges C (4,5-1,5) i allunya definitivament els fantasmes d’aquest grup tan comprimit, ja que fins i tot amb 3 o 3,5 punts es podria haver quedat cuer.

Qui no es jugava absolutament res era l’equip C, que s’ha vist mermat sobretot als darrers taulers. El líder Colmena B s’ha posat les botes a costa nostra (1,5-6,5) i ha confirmat el seu ascens a Preferent. Mentrestant, l’equip F perdia per la mínima amb el jove equip de la Colònia Güell B (1,5-2,5) i esperarà la setmana vinent tancar amb una victòria.

A nivell extraesportiu, avui ha estat realment complicat accedir al Casinet d’Hostafrancs: carrers Creu Coberta, Sants, Av.Madrid i Tarragona tallats per la Marató de Barcelona. En cotxe o moto, arribar era una quimera. I qui vingués a peu, podia trobar-se l’allau de corredors i ben bé haver-se d’esperar mitja hora a creuar. El truc pels vianants era creuar els carrers principals subterràniament utilitzant les boques de metro.

Quan no és la Marató, és la mitja marató o el canvi d’horari. Sempre hi ha algun factor que, com a locals, ens fa patir més del compte un dia o altre.

La Lliga s’acomiada del Casinet aquest 2014, almenys pel que fa a la fase regular. Esperem que algun equip hi pugui tornar a disputar alguna de les finals.

Jordi Morcillo

7a ronda: Contundent triomf a l’espera de caramboles

El Catalunya ha mantingut avui la bona línia de la setmana passada i s’ha imposat clarament al Cerdanyola del Vallès B (1,5-8,5), en el matx celebrat a la Penya d’Escacs Cerdanyola, dins l’entranyable Bar Grau.

El nostre rival ha presentat una alineació força habitual, sense estar més reforçat o debilitat que altres dies, però ja amb cada cop menys opcions de salvar la categoria (és penúltim amb 1,5). I per part nostra, altre cop amb l’equip de l’1 al 10, hem manat en tot moment en el marcador, sense veure perillar el matx.

Hermes Dalo, que dijous passat va confirmar la tercera i definitiva norma de MC, s’ha imposat ràpidament al juvenil Roger Garcia, mentre que al voltant de les 12.30 en Rubén Martín i jo posàvem el 0-3 al marcador. L’únic punt sencer que ha trontollat seriosament ha estat el de David Vigo, amb peça de menys, però atacant i intentant descoordinar les peces del seu adversari. Finalment ha pogut treure suc de la posició i posar el 0-4, i ja abans de les 13h el matx assenyalava un avassallador 0-7: victòries de Canal, Ballesteros i Pau Juan, que per fi es retrobava amb la victòria a la Lliga, dos anys després –això sí, en aquest llarg període només dues derrotes-.

Amb el matx decidit i el bon ambient, els vencedors hem pogut gaudir d’un aperitiu al bar mentre esperàvem el desenllaç de les intranscendents partides. Totes tres duien lleuger avantatge visitant, però finalment els locals han resistit per fer el punt i mig de l’honor. Amigó, Felipe Vera i Xavi Serrano han cedit mig puntet cadascú, tot esperant tornar al camí del triomf la setmana que ve.

El triomf del Terrassa (5 punts) sobre el Catalònia (5,5) comprimeix els llocs capdavanters del grup, amb el Sant Feliu tercer (5 punts) i nosaltres en quarta posició amb 4,5. La setmana vinent hi ha un important Catalunya – Sant Feliu i la darrera un Sant Feliu – Catalònia, que poden marcar l’esdevenir del grup. Amb tot, seguim sense dependre de nosaltres per aspirar al podi, tenint en compte el calendari favorable del Terrassa. Almenys, això sí, aspirem a millorar l’actuació de l’any passat, tot i l’inici irregular d’enguany.

 

Catalunya B: a un punt de fer història

El Catalunya B ha guanyat de forma encara més contundent (1-9), en aquest cas a l’Ateneu Barcelonès, un equip vingut a menys que ha vist millors èpoques. Els nostres només han cedit dues taules (Sulleva i David Martín), i tot i les baixes que es van alternant cada setmana, l’equip manté una solidesa clau per apuntalar aquest liderat (7 punts de 7).

Els dos rivals directes del grup s’enfrontaven avui, amb la victòria per la mínima del Peona i Peó C (6 punts)  contra l’Hospitalet (5 punts). Seran, per aquest ordre, els dos propers rivals. A favor nostre, hi ha l’avantatge en la puntuació i, sempre que no hi hagi derrotes àmplies, en els desempats. El càlcul més senzill, però, és el següent: si el Catalunya B venç el Peona i Peó, diumenge que ve serà equip de Segona Divisió. Tota una fita per un club que fa quatre anys no tenia cap equip a Segona. En cas d’empat, les opcions serien encara molt grans, i fins i tot en cas de derrota ajustada. Esperem que els nostres es mantinguin tan fins; en particular, segueix la ratxa dels pitxitxis Alex Reyes i Clemens Bieg (6,5 de 7 els dos).

Els equips D i E no aixequen cap

El Catalunya D i E viuen de renda des de fa setmanes: en les tres darreres rondes, han perdut tots els matxos, i sort que van començar com un tro, perquè la salvació és a tocar i només patiríem un descens amb caramboles a sis o set bandes. És a dir, quedant cuers de grup amb 3 punts, cosa força improbable però matemàticament possible.

L’equip D ha perdut per la mínima amb el Vila Olímpica B i segueix sense aixecar el cap, tot i presentar cada setmana equips teòricament superiors. Tampoc li han anat bé les coses al Catalunya E en la seva visita a Abrera: 4,5 a 1,5 amb l’únic i meritori triomf de Jordi Solís. Aquesta derrota, donada l’entitat del rival, era més previsible, però ja són quatre els “roscos” consecutius i esperem que la setmana que ve ja –d’una vegada- surtin els números de permanència.

L’equip C, ja matemàticament salvat, ha tornat a empatar (tercer cop enguany), contra el primer equip del Vila Olímpica, intractable sempre per davant amb els joves germans Ventura. Els nostres han cimentat l’empat als taulers de darrere. Cal destacar, tot i que amb derrota, el retorn d’un jugador format a casa Pedro Palacios (“Pedrito”, en altre temps), que no ha pogut fer res al primer tauler contra el fort jugador juvenil Max Ventura.

Finalment, l’equip F visitava el filial de l’Espluguenc, un club petit però amb una pedrera molt ben treballada. Els nostres han empatat a 2 amb els punts de David Celma i Manuel Núñez, ambdós en una bona línia durant tot el campionat.

La setmana vinent es poden decidir moltes coses al Casinet: si tots els equips estan salvats, si un d’ells puja, si un ja no pot pujar…

Jordi Morcillo

Abrera 41/2 – 11/2 Catalunya E

Matinal assolellada, el Club d’Escacs Abrera disposa d’un espai amable: sala acollidora, placeta amb arbres i sense cotxes només obrir la porta, racó ensucrat de poble. I nosaltres vam posar-hi un pessic de la sal de la vida: jugar a escacs. Ara us explico el que s’hi ha cuinat.

10.56 h: el Jordi Solís, al segon tauler, entra ballant amb torre i dama i el seu adversari, Sergio Castro, tot un 1910!, plega; en Jordi va cap a xef i puja i puja com l’escuma del cava.

11.10 h: l’Albert Coll, al tercer tauler, ja hi ha entrat en un final amb torre i alfil tots dos, però amb dos peons de menys, aguantarà fins a gairebé dos quarts d’una.

11.20 h: l’Isidre Ferré, el nostre cinquè, té peó de més, però l’avantatge no ha estat suficient i a dos quarts d’una abandona.

11.30 h: el Juli, el sisè, creu que ha trobat la manera de suportar una siciliana, però bada i arrisca i li cacen la dama, li posa picardia a cop de torres, perquè la posició li ho permet, però cau tres quarts d’hora després.

12.22 h: el Magí fa taules al quart tauler, el seu adversari ha tingut sort, perquè en alguns moments només ha pogut defensar-se i defensar-se; una mica més precís i el Magí guanya.

12.25 h: les postres; l’Albert Coll plega, o sacrifica la torre i difereix la coronació una micona o la conserva i l’Àngel Soler de l’Abrera corona, imparable; tot seguit l’Isidre, com ja hem dit, plega, tots dos tenien opcions de mat, però l’Alfonso Serrano hi arribarà abans.

Quan hem sortit a la placeta de les Escoles Velles d’Abrera, una botiga de suculents menjars per endur-se’n, havia obert; no ens esperaven, al capdavall, malgrat la notable diferència d’ELO en tots els taulers, no ens han fregit del tot: el Jordi Solís i el Magí prou que han ensenyat les dents. Cap a casa, a dinar.

Juli Bernat

6a ronda: El Catalunya A desperta!…tard?

El matx a priori més complicat, avui contra el Terrassa, ha servit perquè l’equip arrenqués d’una vegada i obtingués un resultat per fi convincent. 6,5 a 3,5 i sense veure perillar el matx en cap moment, contra un equip que sempre, inclòs avui al Casinet, han presentat el seu equip de gala: de l’1 al 10. El fort i experimentat Terrassa només ens ha guanyat en això: en l’equip que ha portat el seu 10 de gala més dies, ja que avui nosaltres hem fet entrar a l’equip el jove Alejandro Sáez, per cobrir la baixa de Xavi Serrano. Un simple retoc que no ha debilitat l’equip.

La mitjana d’elo d’uns i altres era molt similar, però tenint en compte la situació a la classificació i els darrers resultats, el Terrassa era clar favorit. Tampoc cal obviar el grapat de jugadors experimentats bregats en mil batalles a Divisió d’Honor: Alexandre Pablo, Pomés, Ubach, Simón… Però avui – avui sí, per fi!- hem tingut el dia i hem resolt el matx en unes tres hores.

I la victòria s’ha forjat on semblava més factible: els taulers de la segona meitat (del 6 al 10), on els locals hem aconseguit un 4-1 en aquestes tres hores. Victòries de David Vigo, Rubén Martín i Alex Sáez, i taules de Pau Juan i Jordi Morcillo; això ha donat marge i tranquil·litat a la resta de taulers, on calia treballar totes les partides, però no semblava perillar la possibilitat de treure un punt i mig. I així ha estat: Joan Canal (ex-Terrassa) es quedava amb peça de més contra Pomés, mentre Sergio Ballesteros feia bo el seu avantatge de peó i posicional contra Armengol. Contundent 6-1 i a partir de llavors el Terrassa només ha pogut maquillar el marcador (taules de Felipe Vera i derrotes d’Amigó i Dalo).

El resultat és molt bo per esvair qualsevol possibilitat de lluita per la permanència, però també per optar a mirar cap amunt en les tres rondes finals, encara que només sigui a base de tercers resultats. El Catalònia mana amb un bon coixí el grup, beneficiant-se de la versió Mr.Hyde del Sabadell B (la versió Dr.Jekyll va infringir derrotes a Terrassa i Catalunya) i en té prou amb sumar dos dels tres punts contra candidats a la permanència per pujar a la màxima categoria. Per part nostra, les opcions de promoció passen per guanyar els tres matxos i esperar una ensopegada del Terrassa.

Entre els nostres, segueixen força estancats en resultats Jordi Amigó, Hermes Dalo, Pau Juan i Jordi Morcillo (tots ells sense guanyar les tres últimes rondes), mentre que destaquen les puntuacions de Sergio Ballesteros i David Vigo (4,5) i Rubén Martín i Joan Canal (4).

El B segueix amb pas ferm

L’equip B no s’ha deixat sorprendre per una Escola d’Escacs de Barcelona B que ha vingut mermat amb 9 jugadors, però amb força taulers que estaven puntuant notablement. El resultat ha estat contundent: 8-2, amb la sola derrota de Pedro Serrano amb la WMF Elisaberth Moreno, les taules amistoses entre Bernat Fuertes i Max Orteu i les taules del retrobat Albert Sánchez. Menció a part pel darrerament primer tauler David Martín, 5 de 6 i camí de norma de MC, i Clemens Bieg, pitxitxi del club amb 5,5 alternant l’equip C i B.

Al Catalunya B li esperen tres rondes per somniar, dos d’elles contra rivals directes; però ara per ara és l’equip a batre. Si segueix en aquesta línia, ben bé podria seguir els passos d’aquell equip campió de Preferent de fa quatre anys. S’ho mereixen.

Filials, piano piano

Els equips C, D i E es troben tots amb 3 puntets, lluny de tot, però sempre amb la temença que, matemàticament, amb 3 punts es pot baixar en l’hipotètic cas que dos equips baixin, que no és en tots els casos.

El Catalunya C, novament debilitat per les baixes de dalt, ha empatat contra els nostres veïns de la Cadena (4-4), però més aviat podríem dir que s’ha deixat empatar, després de dominar per un clar 4-1. En la partida decisiva, el fort jugador visitant Ayala ha capgirat la partida contra Pepe Angulo.

L’equip D ha patit un nou revés, aquesta vegada contra un Sant Adrià B en general inferior en elo, però més inspirat a la pràctica (2-4). Mentrestant, l’equip E patia la seva tercera derrota consecutiva, ara contra els veterans del Castelldefels B (2,5-3,5) i queda en terra de ningú, però amb algun mig puntet més que caldria sumar.

Només l’equip F ha tornat al camí de la victòria, per la mínima (2,5-1,5), contra els també veïns de l’Espiga de les Corts D. Un llarg final de taules molt lluitades per en Juli Bernat ha donat l’empenta definitiva.

El retorn d’Albert Sánchez

El 2 de maig de 2010, fa quasi 4 anys, el Catalunya guanyava la final catalana de Preferent al Sant Martí B per un clar 7-3. Aquell dia Carlos Vargas signava la crònica: http://www.ajedreznd.com/2010/dardo12.html

Després de celebrar l’ascens i –sobretot- que s’acabés aquell interminable per equips de 12 setmanes, vaig anar caminant fins al metro amb l’Albert Sánchez, que aquell dia havia jugat i guanyat. I em va dir alguna cosa així com “ejem…d’això, ara potser jugaré menys…ja ho saps oi?”. Jo ja ho sabia: les dones ja s’ho havien xerrat; la seva companya Núria esperava el seu primer fill. Aquella seria la seva darrera partida lenta fins avui.

Han passat quatre anys, dos fills, una tesi doctoral. I a nivell de club, dos ascensos i dos títols de l’equip A; i quatre ascensos més de la resta d’equips i cap descens. L’Albert va marxar jugant a Preferent amb l’equip A i ha tornat per jugar a la mateixa categoria – i amb les mateixes aspiracions- amb l’equip B, i això que no ha baixat pràcticament elo en aquests anys. Bon senyal per al club, que ell (president entre el 2002 i el 2008) va aguantar i posar les bases de molts punts forts que ara ens sostenen. Esperem veure’l sovint a les alineacions, sigui de l’equip que sigui.

Jordi Morcillo

5a ronda: Estancats

El Catalunya A ha patit la segona derrota de la temporada, aquesta vegada al local del Sabadell, que ens deixa amb 2,5 punts en 5 jornades, més lluny dels llocs d’ascens que dels de descens. L’estancament en la classificació també es reflex de l’estancament en el joc de l’equip, que no acaba de concretar moltes partides on deixa passar per alt opcions clares de millorar els resultats individuals, i en definitiva globals.

Això a vegades no té els seu càstig, com per exemple la setmana passada, però avui el rival tenia molta entitat: el SCC Sabadell B, que ha presentat una alineació quasi de gala. Cinc dels juvenils més destacats de Catalunya més cinc jugadors amb gran experiència i nivell. Una combinació que no te res a veure amb el discret equip que van presentar la setmana passada a Olot (on van encaixar un 8-2). El calendari, ja ho vam dir la setmana passada, ens ha fet coincidir amb el matx que podia decidir el títol a Divisió d’Honor. Per tant, un equip B del Sabadell ben armat, que no ha perdonat les nostres imprecisions.

Al voltant de les 10:45h, el ràpid David Vigo ja jugava un final amb peó de més. En alguns moments semblava que el seu rival podia forçar entrar en el final del mat d’alfil i cavall, però el nostre jugador ho ha evitat per confirmar la victòria. Hagués estat graciós veure aquesta posició en el tauler mentre altres encara estaven a l’obertura.

Simultàniament, s’han produït les derrotes de Jordi Amigó i la victòria de Rubén Martín, donant l’últim avantatge nostre al matx (1-2); no estava perdut, però ja en moltes partides estàvem apretats. Els locals han capgirat en pocs minuts amb les victòries de Carles Díaz contra Dalo i Arasa contra un servidor, en un final jugat de manera molt fluixa per part meva.

Amb el 3-2, l’única esperança ja era embolicar alguna partida (Joan Canal), fer taules en les que estaven igualades o pitjor (Ballesteros, Pau Juan i Xavi Serrano) i guanyar l’única que estava amb avantatge (Felipe Vera). Però d’aquestes 6 partides, l’expectativa de fer tres punts s’ha quedat en un pírric punt gràcies a les taules de Ballesteros i Pau Juan. Mentre Joan Canal posava amb problemes a Imar Talló, Felipe Vera veia contrariat com el seu rellotge marcava 0.00. Joan Canal no triomfava en el seu atac, i veient-se amb peça de menys es rendia, però sense veure una miraculosa solució d’ofegat. Tampoc hagués servit de res. I finalment, Xavi Serrano, també imprecís en un final de torres, cedia davant l’actual Campió de Catalunya cadet Marc Pozanco.

Un contundent 7-3 que pràcticament ensorra les aspiracions de mirar cap amunt. La setmana que ve passa l’últim tren de l’ascens pel Casinet, però el bitllet és molt car: caldria guanyar el potent Terrassa, que cada setmana s’imposa amb molta autoritat. I tot i així, caldria esperar futures caramboles. Però per una altra via passa també el tren de la permanència, que és el que haurem d’agafar, i amb la seriositat necessària, si patim una nova derrota.

L’any del B

El Catalunya B potser era menys aspirant a un ascens, comparat amb l’A. No pot anar mai de l’1 al 10 titular, com sí pot fer el primer equip. Fins i tot sol tenir baixes de darrera hora. Però els jugadors estan fins, i ho demostren guanyant cada setmana, algunes amb patiment i altres amb contundència.

Avui s’han imposat amb molta lluita al pintoresc local de l’Agustí (4-6). Les sis victòries i les quatre derrotes donen idea d’aquesta lluita. Cal destacar l’excel·lent puntuació de David Martín, amb 4 de 5, alternant primer i segon tauler.

L’equip B comanda el grup amb un punt d’avantatge sobre els seus perseguidors, Hospitalet i Peona i Peó C, amb els que se les veurà els dos darrers dies. A favor nostre, hi ha que aquests dos equips s’hauran d’enfrontar abans i això potser ens dóna més marge.

La Lliga es comença a fer llarga per als filials

Pel que fa a la resta d’equips, les baixes acumulades del B i el C han afectat indirectament totes les alineacions, que ni de bon tros han estat tan compactes com les que hem anat presentant a casa. No és que hi haguessin desplaçaments gaire llargs…o gens (Peona i Peó, Congrés, Sant Feliu), però per estranyes circumstàncies els calendaris de disponibilitat de molts jugadors sol coincidir amb els diumenges parells (quan juguem com a locals).

El Catalunya C, amb baixes i un equip quasi de circumstàncies, ha tret un valuós mig punt contra el Peona i Peó D, plagat de joves i molt joves jugadors (fins a un sub-8). Cal destacar el bon paper i comportament dels veterans Luis Álvarez i Albert Coll, que compleixen cada setmana, tot i que solen saltar d’un equip a un altre com baldufes, i a més ho fan guanyant. El C segueix sumant marge per si costa completar els equips els darrers dies, i no haver de patir.

El Catalunya D havia intentat mantenir la força dels taulers contra el Congrés C, però no ha servit per seguir en la lluita capdavantera i l’equip ha cedit per 3,5-2,5. Al mateix local, l’equip F perdia per un contundent 4-0 amb el Congrés F; lamentablement hem tingut una incompareixença, cosa que em fa mal a la vista, molt més que qualsevol derrota, perquè tenim un grup nodrit de recent federats de 1700 esperant la seva oportunitat cada setmana.

També ha sortit escaldat l’equip E, que visitava el Sant Feliu C, per un clar 5-1, però d’altra banda lògic, donada la diferència de nivell i experiència. Però cal aplaudir els nostres jugadors, ja que el que porta més temps de federat entre ells 6 només porta dos anys. Bon triomf de Xavi Giner, que seguirà saltant elo de molt en molt gràcies a la seva encara constant 25 (avui +20 al sac!).

Però qui més mèrit ha tingut dels nostres 43 jugadors ha estat el jove Magí Bernat, que ha vingut a jugar a l’equip D, tot i la pèrdua recent del seu avi, i per tant del pare d’en Juli Bernat. A ells dos, en Magí i en Juli, no els hem pogut dedicar gaires victòries aquest diumenge, però ho farem ben aviat. De moment tota la nostra força i suport per aquests dos vilafranquins tan ben integrats al club i amb els qui sempre es pot comptar.

Jordi Morcillo

4a ronda: Victòria per guanyar temps

Per no repetir el titular de la setmana anterior (l’equip A no està fi), almenys avui el Catalunya ha sumat el punt sencer, però evidenciant les enormes dificultats que està tenint per tirar els matxos endavant. El rival d’avui, l’Ideal Clavé, a priori ha de lluitar únicament per la permanència, però –elos al marge- tauler per tauler té jugadors bregats en mil batalles, que poden disputar tots els encontres de tu a tu. La sensació d’avui és, novament, que no hem jugat gaire millor que ells, però en canvi ens ha acompanyat l’encert de fer les taules en les partides que podien pintar pitjor.

Mentre esperem que molts de nosaltres sortim d’aquest estat d’espessor en el nostre joc, almenys el punt ens ajuda molt a evitar la zona baixa de la taula abans d’encarar els dos matxos complicats que ens esperen: Sabadell B i Terrassa. Una derrota ens hagués condemnat de ple a lluitar per una permanència que tampoc s’endevina fàcil. I la victòria ens dóna una opció per tornar als llocs capdavanters; però és una opció cara: caldrà sumar 1,5 ó 2 punts contra aquests dos “cocos” del grup. En cas contrari, caldrà tornar a agafar la calculadora per saber on es marca la permanència enguany.

El matx ha començat com molts dies (no sé si dir la majoria): taules de Felipe Vera en menys de 2 hores. Per sort, avui hem pogut manar al marcador sempre, gràcies al punt de David Vigo, que ha imposat la qualitat de més guanyada en un atac. A partir de llavors les taules s’han anat succeint, algunes en partides mortes (Pau Juan), altres desaprofitant l’avantatge (Hermes Dalo) i en un parell de casos salvant posicions potser perdedores: Xavi Serrano i un servidor(Jordi Morcillo) ben bé podríem haver perdut, però el botí de taules avui és or, tot i la manca de frescor mostrada cada setmana.

Amb 3,5-2,5 al marcador, teníem desavantatge als dos primers taulers, i només avantatge en la partida de Ballesteros al cinquè, mentre que Rubén Martín jugava un final de quatre torres incert. Ballesteros ha fet bo el seu avantatge (4,5-2,5), però el punt que ha salvat el matx ha estat la remuntada de Joan Canal, que ha deixat el seu rival en xarxa de mat, sentenciant així partida i encontre. Sense aquest punt, ens haguéssim trobat altre cop contra les cordes com va passar la setmana passada a la Colmena. Ja sense transcendència, Rubén Martín feia taules i Jordi Amigó sobrevivia en un final que pintava molt malament. Marcador final 6,5-3,5.

Gran satisfacció pel triomf i menys pel joc mostrat. La setmana que ve, juguem contra la versió “coco” del Sabadell B, que avui ha anat de turisme a Olot (8-2).

El capritxós calendari ha volgut que la setmana que ve el nostre matx coincideixi amb el Sabadell – Sant Josep, que probablement decidirà la Lliga a Divisió d’Honor. Amb el reforç conseqüent del primer equip, el Sabadell B que ens espera estarà armat fins les dents i haurem de suar tinta per puntuar.

Catalunya B: objectiu Segona Divisió

Després de tres rondes guanyant els matxos amb certa solvència contra equips inferiors, sobretot en els taulers de darrera, avui el Catalunya B tenia una autèntica prova de foc: l’Esplugues amb el seu 10 de gala. Per si no fos poc, el B ha acumulat quatre baixes durant la setmana, i alguna aquesta mateixa setmana. Però l’absència de Sáez, Guerrero, Sulleva i Albert Sánchez (que avui hagués re-debutat) no s’ha notat i els nostres han demostrat tot el contrari que els de l’A, que estan finíssims: 8-2. Només ha cedit el punt el jove Marc Juan, que avui debutava al B; malgrat la seva derrota, és una excel·lent notícia pel club.

El Catalunya B lidera la classificació i ara ja pot tenir entre cella i cella, sense complexos, l’objectiu de l’ascens. Hospitalet i Peona i Peó C seran a priori els rivals directes.

Per a la resta de filials, ja s’esperava una jornada difícil, com efectivament així ha estat: el Catalunya C ha cedit 3-5 vers l’Ateneu Colon B, un dels favorits del grup i es queda en terra de ningú amb 2 punts. Molt malament haurien d’anar les coses per tenir problemes per sota. Les baixes de dalt l’han perjudicat directament, però el bloc del tercer equip és prou sòlid per ser optimista.

Només ha pogut sumar el punt el Catalunya D, amb un clar 5-1 vers l’Ideal Clavé D, que ha vingut amb només 4 jugadors, i se situa amb 3 punts i pràcticament els deures de permanència fets. El superdelegat Miguel Ayllón ja està estudiant els rivals per calibrar si les possibilitats d’ascens a Primera Provincial són reals.

I el sorprenent Catalunya E ha patit la seva primera derrota contra el sòlid Ribes (2-4), un dels candidats a pujar. Només el jove Magí Bernat ha sumat el punt sencer. En aquest equip hi debutaven David Celma i Alejandro Flores, gràcies al seu bon paper de rondes anteriors a l’equip F.

I el líder Peón Doblado D no ha tingut pietat del nostre F (0-4). La baixa de matinada al B ha estat coberta “in extremis” per Jose Aunés, que venia d’espectador. Però com que és molt matiner, a les 9 i 10 ja el teníem rondant pel Casinet i l’hem pogut reclutar a temps. Encara que fos de darrera hora, sempre queda lleig deixar un tauler buit de 44, quan es tenen 90 fitxes al llistat.

3a ronda: L’equip A no està fi

Després d’ensopegar contra el Catalònia, el Catalunya havia de refermar les seves aspiracions avui a la Colmena. Una nova derrota ens faria replantejar els nostres objectius, mentre que l’empat final ens deixa amb mal regust, en terra de ningú i a més amb sensacions no massa positives. L’equip és més compacte que l’any passat, però de moment li està faltant el toc de frescor que tenia el 2013, quan quasi per art de màgia decantava els matxs “in extremis”.

La Colmena és l’únic equip del grup, juntament amb nosaltres, que regularment presenta el seu 10 inicial de gala. I aquest 10 de gala no està gens malament, comptant amb la família Rojano-Alfonso com a nucli de l’equip.

El matí no ha començat bé, amb la derrota de Vigo contra Alfonso Alfonso, en una partida molt oberta que, en cas d’un calcul precís, s’hagués decantat del cantó visitant. Poc després, el jove Hermes Dalo igualava el matx deixant el seu rival en situació de mat. A partir d’aquí les taules s’anaven succeint, en tota una sèrie de partides que en molts moments han tingut color visitant.

Amb 3-3 al marcador i quatre partides restants, dues pintaven amb avantatge visitant (Ballesteros i Felipe Vera), una per als locals (Canal tenia un final inferior) i una era ben incerta (Sergi Bardera-Pau Juan). Semblava que avui podríem obtenir millor botxí que la setmana anterior, sobretot quan Canal aconseguia igualar i entaular el final (3,5-3,5). Però Betty Alfonso ha enredat Ballesteros amb un truc i també ha aconseguit la igualada (4-4), al mateix temps que Felipe Vera aconseguia avantatge decisiu i Pau Juan no progressava en una posició on, tot i la passivitat de la posició rival, ell tenia una debilitat. Vera no es deixava sorprendre en un final de torres (4-5), però Bardera aprofitava aquesta debilitat i, ja en apurs, Pau Juan es deixava la qualitat decisiva.

S’ha de seguir lluitant amb ambició, però el principal és recuperar-nos de dos cops bastant forts, on l’expectativa (no a priori, sinó durant els matxos) de 2 punts s’ha quedat en un pírric 0,5.

Com a nota positiva cal destacar el caràcter alegre i optimista d’una de les incorporacions, el veneçolà Hermes Dalo, que constantment anima i fa pinya amb l’equip. Una garantia.

Els filials, a tot tren

Després de les afortunades dues rondes com a locals, els equips passaven per primer cop enguany la prova de jugar com a visitants. Tot i que eren desplaçaments propers, molts d’ells urbans, l’estadística no falla: més baixes que en una ronda com a locals. No obstant, els equips presentats donaven prou garanties de lluitar pels punts.

L’equip B anava un xic més debilitat a Bellvitge, amb la baixa ja coneguda de Pedro Serrano, i la febre d’última hora d’Alex Sulleva, que ha estat ben cobert per Eduard Roche. Els nostres han aconseguit una ajustada victòria per 4-6 i segueixen manant a la classificació amb 3 de 3. A l’horitzó s’entreveu un mà a mà amb el Peona i Peó C, de ben segur l’altre equip més “compacte” del grup.

El Catalunya C es consolida a la Primera Provincial amb una treballada victòria contra el Tres Peons E, al seu local de Gràcia (3-5). El nostre C segueix mantenint unes alineacions de garanties, encapçalades pel solvent Clemens Bieg al primer tauler.

Per la seva part, el Catalunya D també encarava un matx amb vistes a la permanència al local del Foment, contra el seu equip D. El nostre D ha presentat un equip molt veterà, amb una mitjana superior als 60 anys: l’únic senior de l’equip era Ferran Thomas. Els nostres s’han endut també un ajustat triomf per 2,5-3,5 i s’acomoden a la classificació amb 2/3.

El Catalunya F ha encaixat la seva primera derrota al local del Molí Nou (3-1), contra el segon equip dels de la Cooperativa, sens dubte un dels més forts del grup. Pel que sembla, amb 2-1, els nostres han tingut bones possibilitats en la partida d’Alejandro Flores, però no ha pogut ser. Cal destacar el bon triomf de l’estrenat delegat David Celma.

I el Catalunya E ha obtingut una meritòria victòria a camp del Martorell C per 2,5-3,5, amb alguns jugadors residents a la zona. Avui en Juli Bernat ens envia la crònica, que podem llegir a continuació.

Jordi Morcillo

 

Martorell C – Catalunya E

Avui els elo del nostre E no brillaven tant, però tot plegat no ha impedit una victòria per la mínima que permet somniar amb els primers llocs.

Manuel Núñez, el 6è tauler, ha sumat el primer punt per incompareixença de l’adversari. Jordi Solís ha ventilat ràpid la feina -aquest home donarà moltíssimes satisfaccions al club, seguiu-lo, quin primer tauler! Toni Picó, també ha fet la feina amb celeritat, però en sentit contrari. Un a dos. Xavier Giner ha aguantat la tempesta i ha signat unes taules molt merescudes si tenim present que el seu adversari ha especulat amb tot el que es pot especular -coronació i rellotge, rellotge i planella, ho deixarem aquí. Magí Bernat, de poc, però ha perdut, lluitar com un petit tità durant tres hores no és sempre suficient.

Igualtat, dos i mig a dos i mig. Ara tot depenia de Juli Bernat. D’obertura: superior, cavall de més. Un mig joc tens del qual ha sortit amb dues torres de més després de canviar dames. I un final guanyat però agònic: quaranta minuts per resoldre’l i fer patir d’allò més els companys. Aquest home ha d’estudiar finals! Si no, caldrà estirar-li les orelles! Dos i mig a tres i mig i tots tres enfrontaments, victòries. Encara podem somniar amb un ascens.

Juli Bernat

2a ronda: el Catalunya ja té la seva “bèstia negra”

Any 2011: el Catalunya visita el Catalònia com a líder del seu grup de Segona a la penúltima jornada, però entre el dissabte i diumenge a la matinada quatre baixes a l’equip A el fan anar molt debilitat i l’equip perd per un clar 7-3. Baixem de la primera a la tercera posició i ens quedem sense opcions reals de pujar a Primera.

 Any 2013: visitem novament Manresa, ara ja a Primera i en posició d’ascens. L’equip mana en el marcador durant molta estona, però peca de conservador i deixa escapar mig punt (5-5) que al final podia haver estat un coixí per encarar les dues darreres rondes amb més marge, cosa que no va ser així.

 Any 2014: el factor camp i els reforços aquest cop semblen somriure a favor nostre, però el matx es decideix per petits detalls del cantó visitant.

 Esperem almenys que l’ensopegada d’avui davant del Catalònia (4,5-5,5) no acabi comportant una davallada de resultats. Aquesta vegada tenim marge de reacció, però és evident que l’espina clavada del Catalònia continua i aquesta vegada ha fet mal.

Com era d’esperar, el Catalònia ha presentat una alineació amb alguns jugadors teòrics del seu equip B, però en la majoria de taulers eren gent de qualitat contrastada amb mil batalles a les seves esquenes a Primera Divisió i Divisió d’Honor. Tenir un primer tauler com Joan Mellado (MI) sempre és un luxe, però seria injust dir que el Catalònia és “Mellado i 9 més”. La resta de jugadors han sabut jugar les seves cartes i buscar el triomf allà on hi havia opcions raonables de fer-ho.

 Quan encara alguns no havíem quasi ni decidit quina variant escollir a l’obertura, Felipe Vera signava taules contra el veterà MC Salvador Armengol. Aquest semblava molt cofoi convençut d’un gran èxit: “s’ha acollonit, s’ha acollonit…” repetia somrient entre els companys el jugador manresà.

Més boja ha estat la partida de David Vigo, que ha sortit millor de l’obertura, amb parella d’alfils contra parella de cavalls, però el seu rival ha aconseguit complicar la posició buscant trucs. Per pal·liar els perills, Vigo ha simplificat la posició entrant en un final de taules mortes. Els locals agafaven avantatge amb el meu triomf després d’un final de dames favorable de feia estona. Ben aviat, Mellado imposava la qualitat de més contra Jordi Amigó (2-2). Però les taules mortes s’han anat repetint pels volts de les 13h: Sergio Ballesteros, Pau Juan i Joan Canal no tenien cap opció de forçar. Amb el resultat 3,5-3,5, Xavi Serrano encarava un final de torres amb peó de més, però Rubén Martín i Hermes Dalo anaven empitjorant les seves posicions, entrant en finals lletjos.

 Semblava factible almenys sumar un punt i mig per evitar ni que fos la derrota. Però avui no teníem el dia: el triomf de Xavi Serrano ha donat un avantatge fictici (4,5-3,5), perquè ja es veia clar que les altres dues partides no es podien guanyar i penjaven d’un fil. Sabedors d’això, els visitants han anat a guanyar-les, perquè no tenien cap risc de derrota, i ho han aconseguit.

 El grup es comprimeix, tot i que és molt aviat, i guanya en incertesa en tots els fronts. El líder és un Sabadell B que no pot pujar, o sigui que de moment el Catalònia, amb 1,5 punts és qui ocupa plaça d’ascens, amb un munt d’equips amb 1 punt. No podem mirar ni amunt ni avall: és massa d’hora; per tant no ens queda més remei que mirar al tauler i donar el màxim que puguem.

 Els filials segueixen complint amb nota

 La relliscada de l’equip A consagra el Catalunya B com l’equip més sòlid i fiable en relació a la categoria corresponent. Avui s’ha imposat novament amb contundència: 7-3 al Collblanc, un equip que no fa massa lluitava contra el nostre A. Ja s’esperava que els nostres veïns vindrien amb taulers més fluixos per darrere, i que per allà calia cimentar la victòria, però els nostres també han donat la talla per dalt, com ho demostren les victòries d’Alejandro Sáez i David Martín a les dues primeres taules.

 Tot i la claredat del marcador, hi ha hagut moments d’incertesa, que s’han acabat quan Alex Sulleva (que avui tornava als equips 10 mesos després) donava la volta a la seva partida.

 L’única derrota a la “sala gran” l’ha patit l’equip C contra el compacte Comtal B, amb jugadors força experimentats. També per la mínima (3,5-4,5), però fa la sensació que el Catalunya C pot lluitar de tu a tu tots els matxos i això li acabarà donant els punts necessaris per no patir.

L’equip D ha sumat el seu primer punt amb una clara victòria contra el Sant Martí F (5,5-0,5), mentre que el Catalunya E segueix fent coixí, aquesta vegada superant el Collblanc B (5-1). En aquests dos equips, destaquem novament l’aportació dels joves sub-14 Marc Juan, Magí Bernat i Sergi Carbajal, tots amb victòria.

 I l’equip F també segueix sumant encontres per victòries, ara desfent-se per 2,5-1,5 del Cervelló C. Avui debutava al club en Francesc Viudez, tot i que realment no ha pogut debutar degut a la incompareixença del seu rival.

 La setmana que ve toca desplaçaments massius, però no pas dramàtics, ja que són a distàncies raonables. També podrem descansar del continu “munta i desmunta” que suposa el jugar a casa!

 No hi som tots

 Cada any hi ha altes i baixes, de gent que duia més o menys anys amb nosaltres, que participava més o menys al per equips (ara Lliga). Fins i tot, és llei de vida, a vegades les baixes vénen desgraciadament per gent que ens ha deixat.

 No és el cas del Manuel Vargas, que s’ha apartat del món dels escacs, i esperem que sigui només per un temps, i si pot ser curt. Però sens dubte ha estat la baixa més sensible a nivell de club respecte els darrers anys. Entre les temporades 2008 i 2013 incloses va jugar la immensa majoria d’encontres, en els equips A i B. Tot i la seva discapacitat (va amb cadira de rodes) no se’n perdia una, i viatjava on calgués fent un munt de kilòmetres sempre que el local de joc fos adaptat.

 La temporada 2010 sempre va ocupar un lloc a l’equip A i va ser clau en l’ascens de Preferent a Segona, un ascens pel qual vam haver de mastegar molta sorra. El 2012, amb un encara fràgil Catalunya B a Preferent, va ser un dels jugadors més decisius, donant la volta a una partida clau que asseguraria la permanència. I el passat 2013, quan vam inaugurar uns petits premis “individuals”, va ser el pitxitxi del club amb uns excel·lents 7,5/9.

 Jugadors com ell són els que fan equip i fan club. Torna aviat!

 Jordi Morcillo