Ronda 11: Adéu amb el cap ben alt

El Catalunya es va acomiadar de la Divisió d’Honor, ahir 14 d’abril, amb
una contundent victòria (8-2) contra un dels nostres eterns rivals, el Peona i Peó
(que també perd la categoria). Que el descens era un fet quasi consumat ja ho
sabíem, però fins ben entrada la ronda no vam perdre l’esperança que, al marge
de la nostra obligada victòria la resta de resultats acompanyessin.
El nostre i els set matxos restants de la màxima categoria es van jugar en
una seu única: l’Hotel SB Glow de Barcelona, un luxós escenari, amb una sala
elegant, sala per a comentaris i cobertura mediàtica adequada per a l’ocasió.
Una iniciativa de la Junta Directiva de la FCE que es va demostrar tot un encert.
Malgrat la nostra “mort esperada”, hi havia ganes de jugar aquest matx, per
l’escenari i el glamour de l’ocasió, amb tots els equips portant la majoria dels
seus cracks, bona presència de públic i sensació d’estar jugant una competició
de nivell; molta més sensació que quan juguem als locals habituals.
Recordem la carambola que s’havia de produir: a més de guanyar
nosaltres el bregador equip del Guinardó, calia que el Sant Cugat perdés amb el
Foment (factible perquè els dos se la jugaven) i que el Lleida cedís davant del
Cerdanyola, i a més recuperar-li 3,5 punts de tauler als de la Terra Ferma.
Aquesta part de la combinació era més complicada tenint en compte que el
Cerdanyola va venir amb 4 jugadors no habituals, sabent-se ja salvat. En
qualsevol cas, el resultat que havíem de fer per obligar el Lleida a haver de
puntuar era 8-2 (d’aquesta manera una derrota mínima per 4,5-5,5 no els
servia).
Amb una alineació altre cop de l’1 al 10, vam jugar sens dubte el nostre
millor matx de la temporada, com ja va passar fa tres anys a Terrassa, quan ens
vam acomiadar de la màxima categoria, també amb escasses opcions, i vam
guanyar còmodament per 2,5-7,5. L’alineació del Peona i Peó era una incògnita,
tenint en compte que la presència dels seus dos primers jugadors, Cuartas i
Expósito, havia estat escassa. Finalment, Expósito va jugar de primer i la resta
de jugadors van ser bastant els habituals durant l’any. Per elo, la nostra
superioritat era palesa en 70-80 punts de mitjana, però ja sabem que el Peona i
Peó sempre dóna un plus que trenca pronòstics basats simplement en l’elo: així
s’han mantingut 5 anys a la categoria.
El matx va estar en tot moment a favor. Als primers taulers, vam obtenir
bones posicions, algunes amb avantatge material, i vora les 19h, ja manàvem
per un contundent 3,5-0,5 als cinc taulers de dalt: victòries, per aquest ordre,
de Pau Juan, Jordi Amigó i Salva Dalo, sumades a les taules d’Herminio. Canal
tenia una posició de doble fil, però amb més detalls que el seu adversari i on s’hi
sol moure a gust. I per darrere, només perillaven tres taulers: Rubén Martín es
ficava en un final perillós i Felipe Vera i Ballesteros tenien posicions complicades amb enrocs debilitats, on el temps havia de jugar un paper decisiu. D’aquestes
tres partides, Rubén va assolir prou contrajoc per empatar, Ballesteros va trobar
el mat, assolint una merescuda victòria que se li ha escapat diverses vegades
enguany. I Felipe Vera no podia gestionar les complicacions amb pocs segons i
perdia per temps. 5-2, però la resta de partides assenyalaven avantatge
material per a nosaltres. La victòria estava assegurada, però què passava als
altres vèrtexs de la carambola?
El Lleida va fer valdre la seva superioritat per darrere, i va anar sumant
punts quasi paral·lelament a nosaltres. Poc després de les 19h, ja guanyaven
4,5-0,5, mentre que el Foment-Sant Cugat estava ben embolicat, amb un 3-3,
posicions per definir i nervis. Finalment, a les 19:50 es va certificar el nostre
descens, amb unes taules del Lleida que posaven els seus necessaris 5 punts al
marcador. Només calia acabar de la millor manera possible, i així ho vam fer.
Canal, amb una posició més activa, entrava en un final atacant mat i el
seu rival, el fort jugador Ferran Cervelló, feia un sacrifici de peça poc clar, que al
final es va demostrar insuficient (6-2). Al desè tauler, David Vigo feia valdre la
dama a canvi de torre i alfil, malgrat ser una posició ben tancada (7-2) i
Alejandro Saez la qualitat de més: 8-2, just el resultat que calia per passar la
pressió als rivals. Però van ser uns deures fets massa tard: caldria haver jugat
així en qualsevol de les punxades contra els rivals directes i ja tindríem la
permanència al sac. Som on ens mereixem: el descens no és cap drama, hem
fet pinya i hem lluitat contra els forts rivals i les adversitats, i l’any que ve
intentarem tornar a ser competitius a la sempre exigent Primera Divisió.
Ens acompanyarà el Peona i Peó, que després de cinc anys mantenint-se
amb molt de mèrit i jugadors de la pedrera, ha anat de més a menys i ha acabat
cuer. Que un equip llavors i ara molt jove i format per majoria de jugadors de la
pedrera no hagi aconseguit consolidar-se a Divisió d’Honor diu força coses de la
categoria (i això ho hem comprovat nosaltres): si vols lluitar amb garanties per
salvar-te, has de gastar diners. I si vols lluitar per alguna cosa més, t’has de
gastar molts diners.

El final d’una etapa
Després de pujar a la màxima categoria dos cops i baixar-ne dos cops
més el mateix any, potser ens mereixem l’etiqueta d’equip “ascensor”. El cert és
que cada any ens costa més ser competitius, sigui a la categoria que sigui. Cada
any ens costa més disposar dels jugadors la gran majoria de rondes. I quan
juguem, si bé ho fem amb el màxim compromís, és evident que anem perdent
pistonada. I no ha de ser un tema d’edat: al nostre nivell, tenir 35 o tenir 40
anys no és una gran diferència: però si ho són les obligacions laborals,
responsabilitats familiars i un cert esgotament. Els jugadors de l’equip que durant l’any jugaven assíduament, ara només juguen ocasionalment. I els que
jugàvem ocasionalment, ara no juguem més que de gener a abril. I això es va
notant.
Potser cal redefinir el nostre equip esperant que alguns dels joves que
pugen ho facin amb una mica més de força. Precisament, l’any 2019 serà difícil
comptar amb alguns dels joves del primer equip, perquè també es fan grans i
comencen a tenir responsabilitats. Ells han estat claus per entendre com un
equip que tenia la Segona Divisió com a sostre habitual, ha pogut ballar entre
Primera i Divisió d’Honor durant ben bé un lustre.
Però siguem optimistes: tres dels nostres alevins-infantils (Joan, Adrià i
Nitai) van passar la tarda ahir a l’Hotel Glow i van gaudir d’allò més. Encara els
queden anys i esforços, a ells i a d’altres companys de generació per ser allà,
però tenim un bon futur a mig i llarg termini: i si hem de baixar el llistó mentre
arriben, seguirem sent un club apassionat per la Lliga, sigui a la categoria que
sigui.

Jordi Morcillo