Ronda 10: Quasi sentenciats

A falta d’una jornada per acabar la Lliga de Divisió d’Honor, i després de la
derrota ahir al local del Foment Martinenc (6,5-3,5), el Catalunya té peu i mig a
Primera Divisió. Les opcions de permanència són escasses i en tot cas depenen
també de tercers resultats.

El matx d’ahir es presentava com una final. De fet, pràcticament tots els
encontres en aquest grup ho han estat, però el d’ahir podia deixar virtualment
sentenciat a baixar l’equip que en sortís perdedor. El Foment Martinenc, que per
plantilla ja hauria d’haver fet els deures rondes abans (o fins i tot optar a jugar
el grup pel títol), portava setmanes ficat en un bon embolic després d’una
dinàmica de resultats negativa. I amb els mateixos punts que nosaltres, però
millor desempat, també havia de puntuar – i per anar bé, guanyar- per mirar de
dependre d’ells mateixos en la darrera jornada.

Tant els locals com els visitants van portar els seus equips ideals, o almenys en
el cas dels locals el millor equip que podien portar. Les diferències d’elo a favor
dels locals no eren exagerades (potser parlem d’una mitjana de 50-70 punts),
però si tenim en compte les titulacions i els anys d’experiència que duen ells a la
màxima categoria, sens dubte els locals partien com a favorits. Jugadors ben
entrats en la quarantena d’anys es trobaven un cop més (ja coincidien com a
juvenils fa una pila d’anys). “Estamos ya mayores” comentava entre
passadissos, mig en broma però seriosament el Jordi de la Riva (número 10 seu
ahir). I efectivament, poc han canviat les plantilles de les que es van enfontar fa
3 anys. Ni Foment ni Catalunya, tot i la bona feina en matèria d’escacs base,
encara no poden donar entrada al relleu generacional que aniria bé a ambdós
clubs per refrescar una mica els equips.

El matx no va pintar malament per a nosaltres fins ben bé les 3 hores de joc,
però en els moments claus es van escapar detalls que van decantar la balança
per als del Clot. Igual que el dia del Lleida, que a Girona, que amb el Sant
Josep…i per això estem on estem. Dues taules sense massa història (Vigo-De la
Riva i Vera-Llaneza) posaven un indefinit 1-1 al marcador. Al primer tauler,
Herminio entrava en un curiós final amb peó de menys contra Jerez. Però el MI
local, amb alfil contra cavall, tenia el seu alfil totalment tancat i sembla ser que
en algun moment Herminio va poder tenir continuació guanyadora. No va ser
així i el tercer empat va pujar al marcador.

Si bé els taulers 2 i 3 pintaven de color local, en algun moment passades les 19h
vaig veure factible sumar 3,5 o 4 punts entre els taulers 4 i 7. No hi havia cap
partida definida, però en els moments claus, en poques ens va somriure l’encert.
Tot i que Rubén Martín feia valdre una qualitat de més vers Garrido (1,5-2,5),
l’altra partida on semblàvem tenir iniciativa (Ballesteros-Estrella) es va girar de color local per un detall que va passar per alt el nostre jugador. Mentre tractava
de resistir inútilment, els jugadors martinencs feien valdre l’avantatge a les
taules 2 (Canal-Granados) i 3 (Mestre-Amigó). Tot quedava pendent que Saez
fes alguna cosa en una posició sempre restringida, que Ballesteros intentés
tornar a girar la truita, i que Pau Juan treiés petroli d’un final de torres de doble
fil. I enmig, al tauler 4, Dalo i Torrecillas, els dos amb poc temps, jugaven una
posició incerta amb detalls per ambdues bandes.

Però les poques opcions van desaparèixer quan Sáez va cedir davant Jordi
Chalmeta i Estrella no es deixava cap detall davant Ballesteros. 5,5-2,5 i matx
sentenciat. Tampoc vam poder maquillar gaire el marcador, ja que Dalo es
deixava material i la partida. L’única satisfacció la vam tenir a la taula 5, on Pau
Juan, que ja havia refusat taules jugades abans, va exprémer un final de torres
ben complicat, arriscant per guanyar. El nostre jove jugador es va marcar un
final de llibre, d’autèntic crack i va posar el definitiu 6,5-3,5.

Força gent es va acostar ahir a l’emblemàtic local del carrer Provença per seguir
el matx. Alguns socis del Catalunya, altres del Foment i també de clubs com el
Sant Martí o l’Ateneu Colón (és sabuda la germanor entre aquest triangle de
clubs històrics del districte: Foment-Colón- Sant Martí). El matx va tenir aires de
gran matx, i en tot moment va regnar la cordialitat i l’esportivitat.

El Foment és d’aquells clubs que per anys que passin no perden els seus trets
d’identitat ni la seva filosofia. És per això que li desitgem molts èxits socials i
esportius, començant per la permanència un any més a la màxima categoria.
Som clubs amb característiques similars, si bé ahir es va tornar a demostrar que
esportivament encara són un esglaó per sobre nostre.

Agafant la calculadora, les possibilitats de permanència són remotes i es basen
en una carambola a tres bandes:
– Guanyar el Peona i Peó en la darrera jornada.
– Que el Foment guanyi el Sant Cugat (ambdós encara poden baixar)
– Que el Lleida perdi amb el Cerdanyola del Vallès, que ja està salvat però
que ha demostrat portar un equip constant. I a més, retallar 3,5 punts de
desempat al Lleida. És a dir, si guanyem 6-4, ells no han de fer més de
2,5 punts. Si fem 7 punts, no han de fer més de 3,5…

Mentre hi hagi opcions, les lluitarem. El descens és quasi un fet, però almenys
podrem dir que l’equip, en aquesta segona temporada a Divisió d’Honor, ha
estat competitiu fins el darrer dia. I el que ningú ens podrà prendre és l’opció de
participar en una darrera jornada especial: 160 jugadors, agrupats tots en un
luxós hotel de Barcelona, amb retransmissió i comentaris. Una bona manera de
dir adéu.

Jordi Morcillo