Ronda 9: El Catalunya exhaureix el marge d’error

El Catalunya va cedir ahir al Casinet una inoportuna derrota vers el Lleida (4-6),
que ens torna a ficar en posicions de descens, i que a més dóna vida al nostre
rival d’ahir. A partir d’ara, quan queden dues rondes per acabar, el marge
d’error s’ha acabat: una derrota més i es consumarà el descens de forma quasi
segura.
El Lleida venia amb un equip força habitual, no el més fort possible, però sí dels
més forts que ha portat aquesta temporada, sobretot tenint en compte que en
els desplaçaments sovint s’havia debilitat bastant. Per part nostra, les baixes de
Ballesteros i Rubén Martín es van cobrir per darrere amb Xavi Serrano i un
servidor. Tot i els retocs, seguíem tenint avantatge en 6 taulers, els del mig i
darrere, però a la pràctica no ho vam demostrar.
El matx va començar amb ensurt, però no el que solem qualificar com a ensurt
al resultat, sinó un de debò: el pare d’en Joan Canal, que era a la sala com a
espectador, va tenir un desmai i pèrdua de coneixement durant uns instants. Tot
i tornar en sí i, tenint en compte la seva edat avançada, es van trucar els serveis
mèdics i se’l van endur a l’hospital. En Joan, disposat a abandonar la seva
partida, va marxar amb ell, però molt gentilment, el número 2 del Lleida,
Alejandro Barbero, va signar les taules sense pensar-ho.
Després d’aquest sobresalt, va ser complicat tornar-se a concentrar en les
partides i, sigui per això o perquè simplement no estem a bon nivell, la majoria
de jugadors van desaprofitar bones posicions. Abans de les 19h, Pau havia
signat taules i David Vigo cedia el punt vers Josep Codina (un dels clàssics del
seu equip), segons el nostre president en la seva pitjor partida en ben bé un
any. Al desè tauler, jo treia taules contra el jove Edgar Solé, després que aquest
passés per alt algunes opcions de dinamitar la partida a l’obertura. Quan em
trobava analitzant, Herminio ve amb les taules signades (1,5-2,5) i em comenta,
igual que va fer fa una setmana a Olot, que el matx pintava bé. No hi havia
partides pitjor, i si en canvi un parell de favorables i una amb peça de més.
Però els detalls que ens van fer guanyar a Olot, es van girar en contra ahir: de
les partides amb bona pinta, se’n van perdre dues (Dalo i Xavi Serrano), es van
entaular dues més (Vera i Amigó) i només Saez va poder guanyar. Ahir el factor
temps va impedir que els nostres jugadors aprofundissin millor en el final: Xavi
Serrano, amb peça de més però el rei insegur, donava dama per dues torres,
però la cosa seguia massa insegura per sostenir-la amb un minutet al rellotge.
D’igual forma, Felipe Vera entrava en el final fent alguna jugada amb un sol
segon al rellotge.

Tot i la derrota, encara estem enganxats a la permanència, ja que són quatre els
equips amb 2,5 punts i dos més amb 3. Però els comptes són clars: dos punts
ens salven; un punt i mig en un 95% dels casos, i amb un punt dependria de
caramboles i golejades poc probables en aquest grup tan igualat. Igual que el
2015, no tenim ja més marge d’error, tot i que llavors (amb mig punt menys
que ara) no va servir ni guanyar les dues rondes finals.
El descans de tres setmanes – la competició es reprèn el 7 d’abril- ens anirà
d’allò més bé per desconnectar una mica a nivell d’equip i també de club, i
esperem que els jugadors trobin el seu millor toc de peces llavors.

El gest d’Alejandro Barbero
Sovint ens obsessionem amb els resultats i utilitzem al nostre vocabulari
metàfores esportives com “debacle”, “ensurt”, “vida o mort”… Però a vegades la
crua realitat ens ensenya la duresa de la vida i. Ahir, en l’ensurt que va tenir el
pare d’en Joan, tots vam tenir en cor en un puny durant una llarga estona. Si
això ens va condicionar o no durant les partides, realment no és important, ni
tan sols la derrota: ara el que compta és que el pare del Joan és fora de perill.
Qui també va entendre i ensenyar que el resultat és el de menys va ser el seu
número 2, Alejandro Barbero. Aquest jove MF vivia per la zona de Sants quan
era petit i freqüentava els nostres tornejos. Que era un crack dels escacs, ja ho
sabíem. I ahir va evidenciar que és una persona de cap a peus, amb una gran
humanitat. Quan en Joan es disposava a abandonar per anar a l’hospital amb el
seu pare, no va dubtar a cedir les taules.
No va importar que tingués 100 punts més d’elo, ni la transcendència del matx, ni
que tingui més titulació, ni que fos blanques… No estava obligat a fer-ho: no li
haguéssim retret res en absolut si hagués signat la victòria. Però ell va estar ben
convençut del seu gest, que aplaudim i admirem.
També aplaudim el comportament del Lleida, que no va posar pegues en parar el
matx uns minuts mentre esperàvem les emergències mèdiques. L’esportivitat i
sentit comú va imperar en tot moment. No havíem coincidit en un matx amb el
Lleida, però des d’ahir els tenim en alta consideració i els desitgem el millor en
tots els àmbits. Segueixen sent el club de referència a la seva territorial, bons
jugadors, bona pedrera i bona gent.

El B se salva jugant amb foc

El Catalunya B ha tancat una temporada digna, no se li podia demanar massa
més tenint en compte les baixes que ha anat tenint, i també les que ha
arrossegat de l’equip A. No obstant, ha calgut patir i esperar tercers resultats.
Tot i els 4 punts assolits fins la jornada passada, hi havia una combinació que
ens podia fer caure des de la cinquena fins la vuitena plaça. I no era una
carambola improbable: Nosaltres (4) perdíem amb el Tàrrega (4), que com a
local és un equip molt dur. El Badia (3) guanyava el Torà (1,5), que ja havia
baixat. I el Cardona (3) guanyava el Santpedor (5), que ja tenia els deures fets.
Si això passava, el Badia ens superava segur en desempat i el Cardona ens
podia superar si nosaltres perdíem per golejada i ells feien una victòria també
àmplia. Uns càlculs minuciosos fets durant la setmana deien que si nosaltres
perdíem per 7-3, el Cardona havia de fer el mateix a l’invers: guanyar el 7-3 el
Santpedor.
La primera i ràpida opció, que era guanyar o empatar el matx, no s’ha produït:
el Tàrrega ens superava sobretot per dalt. I a més, les moltes baixes del B i la
necessitat d’equilibrar sobretot l’equip C (que se la jugava en una final directa),
ens han fet portar un equip lluny de l’ideal. Això sí, amb 9 taulers habituals i
només podria sorprendre l’alineació de Juli Bernat al 10è tauler, habitual de
l’equip F, amb menys de 1700. Cal dir que el Tàrrega tambe afluixava per
darrere. El resultat final, precisament, 7-3, no ens satisfeia, lògicament, però
deixaven l’empresa molt complicada al Cardona.
Certament, hem patit, però per poca estona, ja que a les 14h es confirmava que
el Cardona no havia arribat a aquests 7 punts, ni tan sols a puntuar. El
Santpedor s’ha comportat amb la constància i esportivitat que ha vingut
mostrant durant tota la Lliga. És d’agrair que els equips amb els deures fets
juguin amb la mateixa seriositat de sempre, cosa que fa no alterar la competició.
Un segon aplaudiment a l’esportivitat, aquesta vegada als amics de Santpedor.
El Catalunya B evita passar pel calvari de la promoció de descens, que ja vam
patir fa dos anys, amb mal final. De cara a l’any vinent, no ens anirien malament
un parell de reforços o bé tenir menys sotracs amb les baixes: el Catalunya B
mereix ser de Segona, però ho pot fer amb més sobrietat que la d’enguany.

El Catalunya C dóna el cop al final
Després de patir molt durant el campionat, amb dues victòries al principi,
derrotes àmplies i algunes ocasions desaprofitades, el Catalunya C només tenia
una opció al guió de la salvació: guanyar un dels equips que el precedia en la
classificació, el Torrenegra. Qualsevol altre resultat el condemnava, pel seu mal
desempat sobretot.

L’estratègia global dels necessitats B, C i D ha tendit sobretot a potenciar l’equip
C, tenint en compte que era l’equip que alhora tenia més opcions de guanyar
(moltes més que el D) i també tenint en compte que el risc del B era relatiu (la
carambola de què parlàvem). Però tot i aquesta estratègia minuciosament
seguida, quasi ens vola tot pels aires a poc de començar el matx: el nostre
primer tauler, Alejandro Calderón, no es presentava a jugar, avisant pocs minuts
abans i amb una excusa poc clara. 1-0 pel Torrenegra, els nostres jugadors
contrariats i el 100% de compareixences del club a la present Lliga que també es
trencava. Que passi això ens avergonyeix, no ha estat buscat ni molt menys, i
per això les nostres disculpes al Torrenegra. Els nostres jugadors no són
habituals dels tornejos, però a la Lliga donen el 100% per jugar les màximes
partides possibles. Al mateix equip C, hi ha jugadors amb família, o que inclús
deixen de treballar molts diumenges per jugar. No hem alineat avui un número 1
a l’alçada de la resta.
Però el nostre C venia convençut de la transcendència d’aquest matx, i
aguantant bé al davant i imposant la superioritat per darrere ha donat la volta a
l’encontre i ha assolit un merescut 4-6. Patxi Molinas, delegat i jugador habitual
de l’equip, assoleix amb el seu triomf d’avui, el premi al pitxitxi del club de
menys de 2000 d’elo.
Tenir un tercer equip a Preferent és un luxe a l’abast de pocs, però igual com
dèiem amb el B, és una empresa complicada si no tenim prou efectius. L’any
vinent serà una altra història, però estic segur que els Garcia, Angulo, Pascual i
companyia han tingut una gran satisfacció avui.

El D, quasi sentenciat
Semblava una proesa poder salvar els equips B, C i D alhora. Dels 28 taulers que
calia omplir, no teníem ni 20 dels que podrien conformar uns equips propers als
“ideals “ (ideals tenint en compte els jugadors de la llista que poden jugar, que
no són tots). El B s’ha debilitat una mica, el C s’ha mantingut en l’alineació i ha
estat el D qui ha patit una major debilitació. No hi havia altra: a més el rival,
l’Ateneu Barcelonès, venia armat amb tot el seu arsenal. Els del carrer Canuda
han portat el seu “vuit” de gala. Ja hagués estat difícil puntuar amb una
alineació nostra més arreglada, doncs amb baixes finalment el resultat ha estat
un contundent 7-1.
El superdelegat Miguel Ayllón comentava que no hi ha drama si es consuma el
descens (hi ha una mínima possibilitat, molt remota, amb els descensos
compensats), perquè vista la diferència amb la resta d’equips, el nostre quart se
sentirà més còmode a Segona Provincial, podent alinear 6 jugadors cada
setmana.

El Catalunya E, que molt probablement compartirà categoria amb el D l’any
vinent, no es jugava res a Sant Adrià, contra el seu equip D. La derrota 3,5-2,5
no té influència en la classificació, si bé es podria haver evitat si no haguéssim
tingut la segona incompareixença a la Lliga, en aquest cas la de Sergi Carbajal,
que ha posat una taca al seu notable retorn als taulers. Unes taules més enllà, el
nostre equip G, el dels joves, ha guanyat per 1-3 al Sant Adrià F, amb les
victòries de Joan Valeriano, Víctor Hidalgo i el benjamí Biel Safont-Tria. Esperem
que segueixin progressant i l’any que ve puguin anar tenint presència en
“lletres” de més amunt. Si no venen reforços de fora per fer més sòlids els
equips, el millor que ens podria passar és que ells, ara amb 12-14 anys la
majoria, siguin els reforços d’aquí a poc temps.

L’equip F: únic invicte
El nostre equip F, format per jugadors amb pocs anys en el terreny federat, ha
acabat la temporada invicte, assolint victòries no massa àmplies o bé empats,
però mai derrota.
Avui visitava un club de recent creació, el Cavall Blanc de Viladecans, amb una
plantilla força jove encapçalada per un ex-soci nostre, Emilio Muñoz. Amb
victòries de Borja García i Lluís Villalonga, el Catalunya F ha empatat a 2 i ha
deixat aquesta agradable estadística al seu historial. Finalment, queda classificat
tercer al seu grup de Tercera.
El gruix dels equips acaba la temporada, ja a 18 de març. Només fa dos mesos
que vam començar, però s’han fet llargs per la intensitat i la duresa de la
competició. Malgrat les dues taques en forma d’incompareixença d’avui, el
balanç és molt positiu a nivell social. No tenim una xifra record de jugadors al
llistat, però sí que puc afirmar que tenim una xifra record de gent disposada a
jugar regularment: de 85 a a llista, 65 són els que van omplint setmana rere
setmana els 52 taulers disponibles. Gens malament. Esportivament, tocava patir
i, malgrat el descens de l’equip D i a l’espera del que passi amb el primer equip,
no podem parlar de debacle i sí de lluita fins al final.

Jordi Morcillo

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s