Ronda 8: Victòria per seguir creient

El Catalunya va assolir ahir una lluitada, desitjada i necessària victòria al camp
de l’Olot (4,5-5,5) en un matx que va tenir tots els ingredients per convertir-lo
en un d’aquells que fan afició: lluita, sacrificis, emoció i també un punt de sort
que no havíem tingut altres dies.
El nostre primer equip es va prendre l’encontre molt seriosament, organitzant
una expedició d’onze jugadors i viatjant a Olot al matí. Ja ho vam fer a Andorra
l’any passat: en cas de contratemps, teníem les espatlles cobertes per aquest
onzè jugador (que ahir era jo). Si aquest no es produïa, disposàvem d’un
delegat de camp no jugador, cosa que sovint suma.
Però la novetat més agradable va ser el retorn als taulers de Pau Juan, després
de molts mesos d’inactivitat, cosa que va permetre tenir una alineació del 1 al
10 per primer cop aquesta temporada. I, vist el resultat final, qui sap si aquest
va ser el factor que va decantar la balança, però en tot cas sí que va sumar el
seu granet de sorra.
El marcador no es va moure aquesta vegada per cap empat ràpid: tothom anava
a totes. L’Olot, que sol variar força la seva alineació, tenia teòric avantatge als
taulers de davant, mentre nosaltres érem superiors per darrere. No obstant,
parlem sempre de diferències gens àmplies.
El primer contratemps nostre va ser la derrota de Joan Canal, que després d’un
error de càlcul a l’obertura va quedar amb peça de menys. Ja passades les 19h,
Rubén Martín empatava la seva partida i em comentava que a pesar del 1,5-0,5
en contra, veia diverses posicions favorables. Certament, cap dels nostres
jugadors estava pitjor: Dalo i Amigó entraven al final amb peó de més, Sáez i
Vigo semblava que també tenien bones posicions, si bé amb factors de doble fil.
Herminio aguantava bé la posició al GM Campos, igualment Pau Juan a Vinardell.
I, finalment, la partida Vera-Pagès era la més incerta: un sacrifici prometedor
del nostre jugador a h6 prometia emocions fortes, però el factor temps corria en
contra dels dos.
Dins d’aquest reguitzell de posicions, només es va traduir en forma de derrota la
de Felipe Vera, que va consumir massa temps buscant la continuació
guanyadora, que existia, però no la va poder trobar. Mentrestant, Herminio ja
aconseguia entaular i Dalo guanyava un altre peó i el final. Amb 3-2 al
marcador, Vigo feia bo el factor temps caçant una torre del seu jove rival. El 3-3
no aclaria la situació: el pronòstic de les quatre partides restants era força de
taules: Herminio em comentava que si anaven caient les taules, la única opció és
que Amigó o Ballesteros forcessin les partides per guanyar, però semblava poc
probable.

Ballesteros em preguntava per la conveniència de fer taules o no, i no li vaig
poder respondre de seguida. Però en poc temps, ahir sí, la sort va caure del
nostre costat: Saez, que s’havia complicat la vida, treia escac continu, mentre
que el rival de Pau Juan perdia per temps en una posició equilibrada. Amb
aquesta situació (3,5-4,5) i sabent que Amigó era impossible que perdés,
Ballesteros sí rebia instruccions de fer taules, i les feia. Només calia confirmar
que Jordi Amigó sumava alguna cosa en un final cavall i dos peons contra cavall i
peó, cosa que es traduïa en taules en pocs minuts.
Alegria plena però continguda entre els membres de l’expedició, ja que després
de la ratxa de quatre derrotes, calia retrobar el triomf per seguir creient en la
permanència. El grup del descens és ja un grup de la mort, amb quasi tots els
equips en un mocador. Caldrà seguir sumant, això és clar: però si ho fem, la
proesa de seguir un any més a la màxima categoria serà un xic més a prop.

Resta d’equips: les ampolles mig buides
Feia moltes jornades que la dinàmica de resultats era absolutament negativa,
amb 12 derrotes sumades entre A,B,C i D. Érem conscients que, amb molts
efectius disponibles, aquesta jornada d’avui com a locals marcaria el nostre futur
a cadascuna de les categories. Però, en la majoria de casos, i tot i que no ha
estat una jornada tan estrepitosa com les anteriors, els deures queden per a
l’última jornada.
Els equips que havien de guanyar (C, D i F), només han empatat. El que havia
d’empatar (E) ha perdut. I només la pírrica victòria del B salva una mica la
jornada. Ara ho expliquem amb detall.

Catalunya B: triomf immerescut però necessari
El Catalunya B s’ha imposat per la mínima al Balaguer (5,5-4,5). Veient el
resultat, objectiu acomplert: calia sumar el punt, que suposa un pas de gegant,
encara no definitiu, per evitar la fatídica vuitena posició. I també calia trencar la
dinàmica perillosament perdedora que dúiem. Això, a nivell de números, perquè
pel que fa a sensacions, aquestes han estat força dolentes.
El Balaguer ha presentat una llista amb 10 jugadors, però sabent que els tres
darrers no vindrien a jugar. El seu delegat, Jordi Ferrer, el primer que ha fet ha
estat demanar disculpes per la situació: estan patint un any complicat i fan el
que poden, però en tot cas a Segona una alineació amb tres incompareixences
fa mal a la vista.

Amb 3-0 al marcador ja només començar, tot apuntava a un matí plàcid per al
B, que a més portava l’alineació més forta de la temporada. Però els escaquistes
som gent de ratxes, i els companys del B no en són l’excepció. Estan en una
ratxa dolenta i avui s’ha tornat a fer palès, ja que els combatius jugadors del
Balaguer han venut molt cara la seva pell, fins al punt que podrien haver
puntuat. Les partides realment jugades s’han resolt amb un 2,5-4,5 a favor seu.
Només hem fet una victòria jugada, la de Marc Juan -qui ja olora els 2100-; sens
dubte dades preocupants que ens obligaran a treure la calculadora per a la
setmana vinent.
Altres dies, ens hem vist perjudicats per tercers equips que debilitaven els seus
equips, avui ens n’hem beneficiat: això va com va. Desitgem que el Balaguer
pugui superar aquesta situació en el futur, perquè és un club amb història i
també de bons jugadors que avui ens han donat una lliçó, però clar, només en 7
taulers.
La setmana vinent, complicat desplaçament a Tàrrega: puntuar assegura la
permanència. I, en cas de derrota, caldrà fer-ho per poca diferència si els
nostres rivals directes guanyen.

El C desaprofita una ocasió d’or
O una altra ocasió d’or, podríem dir. Però la d’avui era, probablement, més a
l’abast, sumant tots els ingredients del matx. L’empat final amb l’Hospitalet-
Bellvitge (5-5) no ens pot deixar satisfets tenint en compte que ells venien força
debilitats darrere (no poden pujar per una sanció i ja fa setmanes que han fet
els deures). En canvi, els nostres s’han reforçat amb jugadors habituals del B. I
per si no fos poc, a mig matí el marcador assenyalava un clar 4-0.
Aquest 4-0 no ha estat només fruit de les partides on teníem avantatge d’elo. El
punt de qualitat l’ha posat José García Quevedo, que ha pogut guanyar el MC
Miquel Fernández-Díaz. Per cert, cal agrair els elogis que ens ha propinat el
Miquel, qui per cert té amics a tot arreu, sobre la cura que tenim de les sales i el
tracte cap als visitants, cosa que agraïm i que, d’alguna manera, posa un
contrapunt dolç a una lliga complicada.
Tornant al matx, la golejada s’ha convertit en malson després que els visitants
remuntessin per posar un 4-5 al marcador. L’heroi del dia, que salva els mobles
del C, és el Jorge Rodríguez, que ha guanyat un final que després m’ha
comentat que no era gens clar.
Aquest empat no satisfà les expectatives, però almenys fa que el C depengui
d’ell mateix en l’objectiu de la salvació: això sí, cal guanyar el Torrenegra la
darrera jornada. Un empat o derrota ens deixaria a mercè de tercers resultats, desempats i descensos de categories catalanes, amb força possibilitats
matemàtiques de no mantenir-nos.

Catalunya D: arrencada a mitges
Ja fa rondes que el Catalunya D alterna dos tipus de jornada: aquella en què no
té opcions a priori de puntuar, i aquella en què sí i a més és reforçat per l’ocasió.
I curiosament, se sol comportar millor en les primeres, sovint amb derrotes
curtes, que en les segones, on equips amb alineacions inferiors els superen.
Avui rebíem un rival directe per la permanència a Primera Provincial: l’Ideal
Clavé B. El resultat final d’empat (4-4) deixa l’equip D en una situació similar al
C. Depenent d’ell mateix, però en un matx complicat. Tal vegada, un altre empat
donaria moltes opcions de salvar-se, però novament les sensacions són
dubitatives. La gran majoria de jugadors no ha agafat el ritme que solia agafar a
aquestes alçades de competició i això passa factura en la taula de punts.
Catalunya E: salvats per tercers
Ja feia dies que la salvació era virtual, en aquest grup de Segona Provincial, però
les últimes derrotes, combinades amb resultats de rivals directes, feien que la
calculadora encara donés “Error” en calcular la permanència matemàtica.
Aquesta es podia haver aconseguit de manera directa simplement empatant
avui, però la derrota contra el Gramenet C (2,5-3,5) ens obligava a seguir els
marcadors durant la tarda i, en cas que no resultessin, agafar la calculadora per
la darrera ronda.
Al marge de la derrota, m’ha semblat molt interessant l’alineació d’aquest jove
equip de Santa Coloma, que ve a ser la refundació de l’històric club La Colmena.
Cinc noies i un sub-10, capitanejades per l’ex-campiona de Catalunya Alba
Ventós. De la seva alineació de 6, quatre d’ells tenien origen o arrels armènies, i
això d’alguna manera s’ha de notar als taulers. Els nostres jugadors han
aguantat, sobre tot els veterans (empat de Thomas i victòries de Ballester i
Albert Coll), però els joves no han pogut puntuar per certificar el que s’ha
produït durant la tarda, gràcies a altres resultats.
L’únic equip que tenia opcions d’ascens, el F, les ha enterrat quasi totes amb un
empat contra el jove equip del Peona i Peó G (2-2), que també ronda el cap de
la classificació del grup. Bones victòries les de Lluís Villalonga i la de Màxima
Pérez, que jugava contra una jugadora 70 anys més jove, però la nostra única
jugadora activa dona guerra cada setmana.

Només una carambola a la darrera jornada ens podria situar segons de grup, i
pendents de descensos i resultats d’altres grup per tenir alguna opció de pujar.
No era l’objectiu inicial, però almenys s’ha lluitat fins al final.
Finalment, els nostres joves del Catalunya G han perdut per la mínima amb la
Lira F (1,5-2,5), un equip també jove, amb una edat mitjana similar als nostres,
però segurament amb més anys a les esquenes jugant tornejos. L’única victòria
l’ha posat el Sergi Rodríguez, mentre que Víctor Hidalgo ha pogut aguantar bé
una posició complicada per treure taules.
El Casinet tanca la paradeta pel que fa a la munió d’equips locals i visitants, i
només obrirem un dissabte més, el que ve, per rebre el Lleida en un altre matx
clau de Divisió d’Honor. Sona a tòpic, però una vegada més, al marge de
resultats esportius – seria quasi un miracle que tots els equips se salvessin, vista
la situació- l’èxit social i de compromís és evident: 8 convocatòries d’entre 48 i
52 jugadors cadascuna i cap incompareixença ni vacant. Si podem mantenir-ho
la setmana vinent, ens podem posar una modesta però merescuda medalla.

Jordi Morcillo

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s