Ronda 5: Desinflats

El Catalunya va patir ahir la tercera derrota de la temporada, en la seva visita a
un rival directe en la lluita per la permanència, el Gerunda. El resultat de 7-3 fa
que els gironins ens superin en la classificació i, malgrat que no ens deixi en
situació crítica si mirem les opcions de permanència, sí que a partir d’ara els
enfrontaments que solem qualificar com “de la nostra lliga” seran decisius.
L’expedició del Catalunya es va prendre molt seriosament el matx, desplaçant-
se tranquil·lament al matí per dinar aviat a Girona, i així evitar presses i
imprevistos. No obstant, divendres ja vam tenir-ne un: es confirmava la baixa
de David Vigo, que portava uns dies “tocat”, i d’aquesta manera donàvem
entrada, novament, a Marc Petit.
Després d’una breu visita pel casc antic de Girona, on vam dinar però la pluja no
ens va permetre fer gaire més, ens vam arribar al Centre Cívic Pla de Palau, on
els amfitrions ens vam rebre amb la seva habitual amabilitat (per exemple,
donaven una ampolleta d’aigua a tots els jugadors). Al bar del costat, ja vam
veure que ells es prenien també el matx com una final: alineaven, per primer
cop, al seu segon GM, Eric Prie. Segurament aquesta és la diferència entre
nosaltres i la majoria de rivals de nostra Lliga: ells tenen titulats a la recambra,
mentre que nosaltres només podem optimitzar detalls com el descans o la
previsió: no és el mateix.
Malgrat la diferència final en el marcador, el matx va estar lluitat. No vam tenir
opcions de guanyar gaires partides (només vam guanyar la de Saez), però sí
que en diversos moments vam remuntar o posar en complicacions algunes de
les que estaven en desavantatge. Una mostra d’això és que fins les 19,30h totes
estaven vives; i fins les 20h no van començar a acabar. Les derrotes per davant
(Herminio vs Alvar Alonso i Canal vs Prie) i per darrere (Petit vs Parramon i
servidor vs Carrasco) van decantar el matx, si bé van ser aquestes partides que
mencionava que vam tenir les nostres opcions. Entremig de les derrotes, un
atac encertat de Saez i les taules de Rubén, Felipe i Dalo ens van donar vida fins
ben bé les 4 hores de joc.
Capítol a part per les taules de Dalo amb el gironí Daniel Molina. Després d’una
reclamació correcta de taules per repetició (Dalo anotant la jugada sense fer-la,
en el seu temps), va caldre reconstrucció de jugades i intervenció dels dos
delegats. I tot i així, el seu jugador no ho veia clar: argumentava que la
repetició de posició no era consecutiva, cosa que el reglament no diu res d’això.
Per sort, els dos delegats (Valle i jo, ambdós amb titulació arbitral), el vam fer
entrar en raó. Dues reflexions: els jugadors amb un elo notable, que
segurament han dedicat moltes hores a assolir aquest nivell, haurien de tenir
clar aquests aspectes reglamentaris. I, segona, la no presència d’un àrbitre en
una competició d’aquest nivell segueix sent, en opinió meva, una taca negra en
una Lliga que volem que faci patxoca.
Amb el marcador sentenciat, es va confirmar una altra derrota, la de Jordi
Amigó, i unes taules de Sergio Ballesteros en una final que havia tingut bona
pinta amb el sempre entranyable Jaume Mundet.

El resultat advers d’ahir ens posa, per si hi havia algun dubte, rumb directe al
grup de la permanència. Abans, caldrà jugar amb dos rivals que aniran al grup
de dalt, Sant Andreu i Barberà, on tenim escasses opcions de puntuar.
L’equip es desinfla pel que fa a classificació, però no en esperit de lluita. Dels
onze matxos de la Lliga, a ben segur en podem lluitar 6 ó 7 amb opcions de
puntuar, però segurament ho fem amb menys opcions que la resta. La sensació
és que ells, tant en el nostre grup com en l’altre, tenen aquests jugadors en la
recambra reservats per a les ocasions especials, mentre que a nosaltres ens
queda la bona voluntat i l’aportació esforçada dels titulars del nostre equip B.

El récord de David Vigo
Ahir el nostre president-jugador va causar baixa després d’uns dies amb febre i
malestar general. Dit així, sembla un contratemps anecdòtic (n’hem tingut uns
quants així en tots els equips enguany), però si ens remuntem a la darrera
vegada que en David es va perdre un encontre de Lliga, hem d’anar al 2004-05,
quan no va poder jugar un encontre, llavors ho feia per l’Escola d’Escacs de
Barcelona, també pel mateix motiu.
Ha plogut molt des d’aquella data, però en totes les rondes en què Vigo ha
pogut ser alineat, ho ha estat: fase regular, playoff d’ascens, de descens i de
títol. I, anteriorment, des que es va federar el 1989 fins el citat 2004-05,
tampoc havia faltat a cap ronda. En resum: 29 anys i 2 baixes.
És molt difícil tenir estadístiques en aquest sentit: per descomptat, al Catalunya
no hi ha cap jugador que hagi jugat el 100% de partides durant 14 anys. I als
escacs catalans? Potser hi ha algú, però sigui com sigui és una dada
impressionant. Tant de bo la propera ratxa sigui tan llarga o més.

Els filials se sumen a la desfeta
No era una jornada propícia per a treure gaires resultats positius: la desfeta
entrava en els plans mirant la força dels nostres rivals als equips B, C i D,
mentre que els de Tercera Categoria sempre són incerts i no valen els
pronòstics. Però costa recordar una ronda on no haguem guanyat cap dels
matxos en joc: l’únic que ha sumat ha estat l’equip E, involuntàriament, perquè
tenia “Vacant”. Per tant, no ho podem comptar com a victòria.
El Catalunya B visitava el local del Sant Andreu B, el filial més compacte que hi
ha a la Lliga, en opinió meva. Segurament hi ha algun altre amb més força
teòrica (tipus Sabadell B), però cap porta una alineació tan compacta amb tanta
freqüència. La derrota dels nostres ha estat digna (6-4), molt més que en la
nostra darrera visita (estrepitosa per 8-2), i fa pensar que malgrat no sumar, la
dinàmica de l’equip és positiva i de moment no cal pensar en una debacle. Hi ha
arguments per sumar el punt que falta per, amb 4 punts, evitar la fatídica
vuitena plaça. Com a anècdota, avui al tauler 9 jugava Marc Torres i al tauler 10
també, defensant el mateix equip. No era una simultània ni una alineació
indeguda, simplement jugava Marc Torres Julián (habitual del B) i Marc Torres
Janer, que ha basculat entre el D i l’E, però com que és un jugador rodat hem
cregut interessant fer-lo saltar cap amunt.

El nostre agraïment al Sant Andreu, especialment al Dani Travesset per habilitar
la sala, ja que la seva habitual no era accessible a gent amb discapacitat.
M’expliquen els companys que han estat molt atents i curosos amb els detalls.
En definitiva, un senyor club dins i fora dels taulers.
De tots els filials, segurament la derrota més preocupant és la del Catalunya C,
en un matx a priori bastant igualat contra el Peona i Peó C, que s’ha reforçat per
l’ocasió. No tant pel marcador (6-4) ni per la classificació (amb 2 punts, encara
fora del descens), sinó per les sensacions (em comentava el delegat Patxi
Molinas que algunes derrotes eren clarament evitables). I també pel calendari:
els “cocos” del grup encara s’han de creuar en el nostre camí i no tenim plantilla
per fer grans reforços cap avall. Han de ser ells, per tant, els habituals, qui es
guanyin el dret de continuar a la sempre exigent Preferent, la categoria més
baixa de 10 taulers.

On sí que teníem escasses opcions era en l’habitualment debilitat equip D, que
tot i la vacant de l’E no ha pogut fer maniobres per optimitzar els jugadors
disponibles. En la seva visita al Congrés B han caigut per un clar 6-2, contra un
equip que ha passat molts anys a Preferent i ara és ferm candidat a tornar-hi.
Sort que l’equip F ha salvat l’honor amb mig punt a casa del Cornellà E (2-2).
Amb una alineació inèdita, amb la presència de Miguel i Marc Ayllón. Ells dos,
pare i fill, han fet els punts que eviten el rosco general. El Catalunya F, ara ja
únic equip del club invicte, va sumant i encara veu el liderat del grup a no gaire
distància.
Finalment, derrota també dels joves del Catalunya G a la Vila Olímpica, contra el
seu B, per 3-1. Arnau Lana ha fet l’únic punt per incompareixença, i els seus
companys no han pogut superar els seus rivals més experimentats.
La setmana vinent tots els equips tornen a casa, i hem de fer que el Casinet
sigui un fortí: ho necessitem. Mentrestant, cal aprendre de les derrotes, formen
part de l’esport i també quan arriben de forma general i contundent.

Jordi Morcillo

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s