Ronda 3: Petroli contra les adversitats

El Catalunya va assolir ahir un empat en la sempre difícil visita a Cerdanyola del
Vallès. Un empat que, vistes les circumstàncies i el seu desenvolupament,
mereix tota mena d’adjectius: sorprenent, inesperat, balsàmic, daurat, meritori i
– segons com es miri- curt.
Això de presentar les alineacions de l’1 al 10, que va ser habitual en els nostres
dos ascensos a Divisió d’Honor (ho vam fer un 80% de rondes el 2014 i 17), ja
sembla cosa del passat, almenys fins ara. El jugador “tipus” del Catalunya s’ha
fet gran, té família i/o una agenda més plena, i això fa que costi alinear l’equip
dit “de gala”. Ahir tancaven l’equip tres jugadors del B, deixant força debilitada
la zona mitja: i per més INRI, el Cerdanyola presentava el seu millor equip
possible, sense fissures: de l’1 al 10, amb una alineació contrastada per a la
categoria: jugadors titulats professionals al davant, forts MC i MF a la resta de
taulers i tancant amb més de 2200 al número 10.
Per part nostra, Xavi Serrano tornava a l’equip A, on va ser “pitxitxi” en
l’anterior estada a la màxima categoria, i debutava Marc Petit a Divisió d’Honor.
El jove guanyador del grup B de Sants ja havia jugat alguna partida a l’equip A,
però eren matxos de finals catalanes sense transcendència a la classificació.
Aquesta vegada no hi va haver taules en poca estona, però sí un parell en no
massa jugades (Escandell – Vera i Djuric – Amigó). La duresa de les partides, la
meva també, no em va permetre seguir gaire el seu desenvolupament, però els
companys em van comentar que aquests 5 punts finals podien haver estat més
(clar que agafant les partides en moments concrets, no en el seu conjunt). Dues
taules més sofertes, les de Vigo amb Castellet i les meves vers Valencia (on vaig
estar inferior quasi sempre, però al final podia haver trobat el triomf), no
aclarien el marcador (2-2), tot i que teníem bones posicions a les partides dels
estrenats Serrano i Marc Petit. Després de la seva habitual lluita, Canal cedia
contra el duríssim Antonio Gual. Aquest any li toca al bo d’en Canal la duresa de
jugar a un tauler tan exigent com el segon, però la seva tasca com a jugador
d’equip és impagable, perquè si els de baix puntuem és també perquè ell és allà
rebent cops.
Amb un advers 3-2, Dalo comença a millorar la seva activa posició fins a trenar
un atac de peces majors contra el rei del MI René Alonso. El jugador del
Cerdanyola, en posició perduda, abandona sense donar la mà, recollint peces i
trastos de mala i sorollosa manera. Tothom pot tenir un mal moment, però no
és un gest digne d’algú qui s’encarrega de la formació de tants joves escaquistes
(i que ho fa amb gran encert, tot sigui dit). Les esperances de guanyar el matx
es van esfumar quan Xavi Serrano, altre cop apurat de temps, cedia contra
Oliva. 4-3, però de les partides restants, Herminio estava inferior, Alex Saez en
posició incerta i Marc Petit amb un final quasi guanyador però que no acabava
de determinar. Només quedava encomanar-nos a trencar el pronòstic d’alguna
de les partides per esgarrapar un empat.
En poc temps, Herminio havia d’abandonar contra el GM Guerra, un fort jugador
que potser en poc temps el veiem al club dels 2600; i alhora Marc Petit feia bo,
tot i algun ensurt, el seu final contra Roger Garcia, un jugador amb excel·lent
palmarès com a “sub” i que ara, ja a la vintena, sembla que duia un temps

inactiu. Amb 5-4 al marcador, Saez rebia instruccions de no acceptar taules: i
sense cap queixa, va dedicar tots els esforços a millorar la posició contra el fort
MC Llàtzer Bru, també un dels “subs” catalans més llorejats de la darrera
dècada. Després de simplificar la posició, va obtenir un final de torre i cavall per
banda, amb peó passat, i peces més actives. Combinant aquests elements va
aconseguir el triomf, tot i que sembla que en el moment de l’abandó el jugador
del Cerdanyola només està inferior, no pas perdut.
Tot i que els “veterans” de l’equip (això vol dir de 30 en amunt) estan responent
bé, avui el protagonisme és per als tres més joves de l’equip, que han fet els
tres punts sencers. Salva Dalo (22), Alex Saez (21) i Marc Petit (23) han donat
aire a l’equip. Aplaudim especialment la progressió segura i constant, sense
grans estridències, del Marc Petit. És amb nosaltres des que era benjamí, ha
passat per tots els equips imaginables, i ara ja és capità habitual del B i
comença entrar a l’equip A. No va ser mai un destacat jugador de la seva
generació a nivell català (una generació ben dura, cal dir-ho), però amb
paciència ha anat escalant, tenint èxits individuals i –ara també- contribucions
decisives a la Lliga. Ho celebrem!
Un 5-5 que en aquell moment ens sabia a glòria, però com que aquest any ens
sentim optimistes amb el bon paper ronda a ronda, alguns lamentàvem les
bones posicions desaprofitades. Tenint en compte que tots els equips han anat
puntuant, la cua de la classificació s’ha comprimit, i això encareix els punts que
calen per mantenir-se. Però, altre cop agafant l’ampolla mig plena, el David Vigo
em comentava després del matx: “T’imagines que ens classifiquem per la Final
A?”. No, no m’ho imagino, aquesta idea és encara un relat barreja de ciència
ficció i somni humit.

Catalunya B: una altra prova de superació
El Catalunya B ha donat mostra altre cop, tal com l’equip A, de lluita i esforç de
superació. La seva victòria avui a Torà (4-6) és una altra mostra de superació,
tenint en compte tots els ingredients que afegien dificultat a l’encontre: equip
debilitat indirectament per les baixes de l’A, equip contrari reforçat, hores de
son i kilòmetres.
El Torà ha tirat dels seus dos MI que encara no havien jugat la Lliga d’enguany,
un d’ells el mític Javier Ochoa de Echagüen, que a banda de president de la
FEDA, va representar Espanya en diverses Olimpíades. Després d’anys apartat
dels taulers, va reaparèixer en aquest club de la Segarra, el 2015, debutant
precisament contra el Catalunya B al Casinet (i amb unes taules contra Baeza). I
precisament avui, Ochoa tampoc ha passat de les taules contra el nostre solvent
Blas Rodríguez. El Catalunya B, equip d’aquells dits “compactes”, ha fet valdre la
seva força sobretot al mig i darrere, on teníem superioritat teòrica.
La classificació situa l’equip amb 2 còmodes punts, però en un grup de
bufetades per tot arreu, on de nou caldrà vigilar sempre perquè tots els equips
et poden donar un ensurt. De moment, la collita en temps d’adversitats és molt
positiva, i això repercuteix favorablement en la moral de l’equip.

El nostre agraïment al Torà, i al seu representant Ramon Padullés (per cert, mà
dreta d’Ochoa a la FEDA) per facilitar un local alternatiu a l’habitual, que no
estava adaptat.

El Catalunya C, sense opció
Qui no ha estat en cap moment en condicions de disputar el matx ha estat el
Catalunya C, en la seva visita a l’Aragonès. El resultat final de 7,5-2,5 reflecteix
la superioritat dels locals, teòrica i sobre el tauler. Els nostres només han pogut
guanyar una partida, la del lluitador Clemens Bieg.
La permanència, doncs, segueix entre cella i cella de l’equip, que també depèn
de les baixes de l’A i del B, amb el handicap que se li acumulen ambdues. Tant
de bo la setmana vinent recuperem forces i efectius.
Hem visitat el local del Centro Aragonés en diverses ocasions, amb l’A, el B i ara
el C, i hi ha dos detalls que no canvien mai: ens segueixen reflectint a l’acta com
a “Cataluña”, tot i que a les circulars i impresos nostres apareix amb NY. I el
segon: sempre disposen els taulers en dues fileres (5 i 5), on els locals sempre
es veuen les cares i els visitants es donen l’esquena. És un detall que no entenc
(valgui que és una opinió 100% personal de qui firma la crònica); és cert que no
afecta per a res al marcador. Però, ¿per què?. Quina explicació hi ha darrere?
“Som els locals i posem la sala com ens plagui”? “Hay que hacer valer el factor
campo”? Res a dir sobre el resultat, net i contundent, però crec – opinió
repeteixo, personal i evidentment rebatible- que manca cultura de bon amfitrió
encara a diversos clubs.

Equips D i E: la manta compleix el seu propòsit
La setmana passada em treia de la màniga aquesta metàfora (la manta que tapa
o el cap o els peus), per descriure les tàctiques de Miguel Ayllón en la
configuració dels equips. Si ja els equips D i E van justets de jugadors que
puguin competir a les categories primera i segona provincial (costa trobar 14
jugadors de més de 1700, que és el que caldria), si per dalt s’acumulen les
baixes, doncs la tasca es fa encara més difícil.
Aquest diumenge l’estratègia d’intentar assegurar el punt per a l’equip E, amb
un matx més assequible i també més necessitat de punts, ha reeixit.
El Catalunya D ha jugat al local de la Lira, contra un Lira B amb ple de jugadors
de més de 2000, per tant un equip que a Preferent seria altament competitiu.
Els nostres no han tingut opció i han cedit per 7,5-0,5, sense poder superar les
diferències de 200 i 300 punts per tauler. L’únic empat l’ha tret el retrobat Sergi
Carbajal, que porta una bona “performance”.
Per la seva banda, Ayllón i els seus, amb el Catalunya E, jugaven al local
d’EDAMI, al barri de Gràcia, amb l’única incògnita de si els locals alinearien la
seva davantera de jugadors de talla internacional (GM Illescas i MI Alexandrova,
la seva dona). Finalment no ha estat així i els nostres s’han imposat per un clar
1-5, amb l’unica derrota del “gestor” d’aquesta manta tan efectiva, en Miguel

Ayllón. L’Equip E agafa aire, amb el seu primer punt, tot i que haurà de seguir
sumant per allunyar fantasmes, però la temporada no pinta malament.
A banda del Catalunya B, l’altre equip nostre que es manté invicte és el
Catalunya F, amb una formació habitual, que avui visitava un dels altres locals
emblemàtics de Barcelona: el Foment Martinent. El resultat final, 2-2, amb
victòries de Juli Bernat i Lluís Villalonga, no deixa els nostres gaire lluny del
davant, encara que pensar en un possible ascens sembla una quimera.
I finalment, alegria per als nanos del G: contundent victòria 0-4 a casa del
Masnou D, amb victòries damunt del tauler d’Adrià Vila, Sergi Rodríguez i Arnau
Lana. La llàstima ha estat per al debutant Andrei Vasilev (10 anys, un talent rus
i amb moltes ganes, afincat aquí) ja que l’equip local ha tancat amb un tauler
vacant. Sap greu veure en aquesta categoria (i altres de més amunt) tantes
vacants cada setmana, i més tractant-se d’equips locals, que no tenen el factor-
handicap del desplaçament. Fan matinar i moure’s per res.
La setmana vinent, tornen les emocions fortes al Casinet, en ple Carnaval.
Esperem seguir duent la disfressa d’equip dur de pelar; o si no la portem, que
sigui perquè aquesta sigui la nostra cara real.

Jordi Morcillo

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s