Ronda 2: Primera “final” superada

La Divisió d’Honor és una dura competició d’onze rondes, però per als equips
que ens sabem amb un potencial limitat, tenim a tot estirar cinc o sis matxos on
hi ha opcions reals de puntuar. Són aquells encontres denominats “de la nostra
Lliga”. Ahir en jugàvem el primer, contra el també ascendit Sant Cugat, i el vam
superar amb esforç, lluita i dificultats per un balsàmic 6,5-3,5.
Estrenar el caseller de punts sempre atorga una tranquil·litat i confiança
especial, més si tenim en compte que en l’anterior experiència ho vam fer a la
quarta ronda. Un punt no és coixí de res, però pensant en positiu amb un punt
ets més a prop dels dos. D’altra banda, els motius que convidaven a l’optimisme
que albiràvem la setmana passada s’han reforçat aquest cap de setmana.
El Sant Cugat va venir amb tot: Tots els seus jugadors amb títol (MI, MF i MC)
es van asseure ahir als taulers “quita y pon” del Casinet d’Hostafrancs,
conscients també que era un matx de rivals directes i coneixedors de les nostres
possibles alineacions. Per la nostra banda, repetíem equip del primer dia amb la
sola incorporació d’Hermes Dalo, repescat enmig de la seva marea d’exàmens,
però que va donar el seu plus habitual impagable: el punt i l’energia positiva.
El matx va començar amb dues taules ràpides abans de les 17h: Herminio i Asís
entaulaven per tercer any consecutiu (el bicampió català l’hem trobat dos cops
amb el Sant Cugat i un amb la Lira). Més avall, a la taula 7, Felipe Vera i Ricard
Brusi no anaven gaire més enllà i posaven un 1-1.
Va caldre esperar ben bé un parell d’hores a veure més moviment a les partides.
Dues taules en posicions ja més avançades i gens clarificades han posat un 2-2:
Ballesteros contra Mateos i Vigo contra Sorroche. Segurament, aquí els visitants
no van encertar en el plantejament, ja que si bé no tenien posicions millors, sí
que tenien prou temps al rellotge per esperar a arriscar o no, donat que algunes
partides els començaven a anar en contra. I, efectivament, ja tocant a les 20h,
vam obtenir un avantatge quasi decisiu: Amigó feia el seu segon punt sencer
guanyant el segon titulat internacional (Lillo), demostrant un joc serè i un bon
moment de forma, mentre que Dalo certificava una partida valenta contra
l’experimentat Lerch (4-2). Al darrer tauler, després d’estar jo inferior tota la
partida, el meu rival, Alfons Macaya, no trobava la continuació guanyadora
després d’un parell de sacrificis prometedors i es conformava amb l’escac
continu. Amb 4,5-2,5, la cosa estava quasi sentenciada, amb dos finals
favorables (Saez i Rubén Martín), i un altre de doble fil (Canal). Saez guanyava
amb negres al fort jugador Miquel Sierra, company seu de generació: el nostre
jugador, que va haver de suar, va fer en opinió meva una de les seves partides
més completes en els darrers anys a la Lliga.
Amb el matx guanyat, només calia veure on quedaria la diferència (ja sabem
que al final de la Lliga pot ser un detall important). Rubén Martín feia bo el seu
final de torres, segurament ajudat per algunes imprecisions del seu rival, mentre
en Joan Canal cedia davant el MF Alonso Bauza. Cal dir que novament, el nostre
número 2 va jugar de manera valenta, buscant en tot moment el desequilibri i el
punt sencer. Si la setmana passada parlàvem dels jugadors d’estil romàntic a
l’equip B, està clar que al primer equip és ell qui millor el representa.

Després d’un empat a Primera Divisió (2016) i una derrota a la final de Primera
(2017), finalment hem guanyat aquest sempre incòmode Sant Cugat. A mida
que vagin agafant rodatge (alguns són també jugadors només de Lliga), estaran
en condicions de puntuar contra molts equips. Pel que fa a nosaltres, la setmana
que ve tenim un altre matx on podem tenir les nostres opcions. El rival, el
Cerdanyola del Vallès, que per trajectòria dels darrers anys està algun esglaó
per sobre nostre, però per classificació és a dia d’avui un rival de la nostra Lliga.
L’equip potser no té la frescor que va exhibir l’any passat, però tots els jugadors
estan demostrant que estan a l’alçada de la categoria i que no desentonen.

Catalunya B: de mig en mig s’omple la pica

El segon equip ha assolit avui el segon empat en dues rondes, però si l’empat de
la setmana passada era considerat un premi, el d’avui es pot considerar una
proesa, ja que s’enfrontava un equip amb una alineació que podria competir
entre els forts de Primera Divisió: el Vilafranca. Paradoxalment, els del Penedès
es van enfrontar al nostre A fa un any amb una alineació bastant més feble.
Avui tot el que no fos una clara victòria dels visitants es podia considerar
sorpresa: ells venien de l’1 al 10, i nosaltres amb un equip tirant a “normalet”. I
a més, en menys d’una hora els experimentats jugadors Colet i Viñas (president
de la FCE) posaven un 0-2 amb dues miniatures resoltes en poques jugades. Tot
feia presagiar un plàcid encontre per als visitants, però res més lluny de la
realitat: els primers taulers del Catalunya han jugat a excel·lent nivell i han
remuntat fins a posar-se per davant amb opcions fins i tot de victòria. Els 6
primers nostres han assolit 5 punts tots contra rivals superiors, mentre la cua ha
fet aigües. Cal destacar el bon paper dels germans Serrano, que avui s’han
retrobat amb el triomf: en Xavi ha guanyat al fort MC Pere Toledano, mentre
que en Pedro s’imposava al també MC Josep Ràfols.
Podríem posar aigua al vi dient que se’ns ha escapat alguna partida: per
exemple, Marc Juan no tenia mal final, sembla ser, i ha acabat cedint. O David
Martín, que un cop ha casa l’infal·lible mòdul li ha dit que guanyava en dues, a
la MC Elisabet Ruiz, en una posició que semblava insulsa: res a dir, perquè era
un remat de problema, gens evident, que molts companys de l’equip A no hem
vist. Però el punt contra dos equips ex-Primera són molt positius per encarar les
properes rondes contra els rivals més directes. Si més endavant fem figa i
tornem a caure a la zona baixa de la taula, no serà per aquests dos empats. Per
tant, confiem en què el bon paper seguirà.

Catalunya C: necessària victòria contra un altre “clon”

El grup 4 de la Preferent de Barcelona ha començat enfrontant-nos amb dos
equips pràcticament clonats al nostre: la setmana passada Sant Andreu C i avui
Tres Peons C. Duen la mateixa lletra, els seus A campen per Divisió d’Honor, els
B per Segona Divisió. Els seus C són equips altament compactes en elo, formats
majoritàriament per gent entre madura i veterana, que s’han vist les cares ja en
força ocasions: “són els mateixos de sempre”, deien alguns dels nostres.

Comentant entre passadissos amb el sempre amigable Miquel Torrents, del Tres
Peons, coincidíem en què era un matx igualat, i jo li feia veure que tal vegada
els seus tenien més rodatge: és sabut que el Tres Peons és el club que organitza
més competicions de tots els nivells. Homologats de lentes, actius, de veterans,
socials, de nens… No obstant, en Torrents em deia que la Lliga a vegades
provocava handicaps en el club: d’organització, baixes, altes, gent no prou
motivada… A canvi dels seus “rodats” jugadors, la meva conclusió és que la
Lliga, per al jugador tipus del Catalunya C, ho és tot: és el nostre open, el
nostre social, el nostre obert de veterans… I que, posats a jugar un sol torneig
l’any de lentes, s’ho prenen amb especial motivació.
Després d’aquesta reflexió, tornem al matx: un clar 7-3 que s’ha anat cuinant a
poc a poc, amb una sola derrota, i com sempre amb l’equilibri que demostra
l’equip. Un dia fallen uns i altres dies uns altres. El grup es presenta molt igualat
i per tant caldrà seguir intentant sumar on sigui, fins i tot al difícil camp de
l’Aragonès. I dic difícil no només pels bons jugadors, molts veterans, que tenen.
Sinó per els detalls que apuren al màxim per intentar fer valer el factor camp:
almenys solia ser així quan anàvem, fa pocs anys, amb l’A. La setmana que ve
us en dono més informació…

El món al revés: la manta de l’Ayllón tapa el D però no l’E

Arran d’algunes baixes, entre elles la del super-capità Miguel Ayllón i el seu fill
Marc, i la teòrica superioritat dels rivals, la ronda d’avui dels equips D i E era
d’aquelles on Ayllón (que no ha jugat però munta igualment els equips) concloïa
que era improbable puntuar en els dos matxos, i que calia moure jugadors per
intentar assegurar un punt, donant quasi per perdut el D contra el sòlid Comtal
B. Així les coses, alguns habituals del D, com Ribes o Giner, han baixat a donar
un cop de mà al Catalunya E que jugava contra el Maragall B, a priori més
assequible (però igualment superior en elo). Dit d’una altra manera, la metàfora
de la manta curta que et pot tapar el cap però no els peus, o a l’inrevés, i per
tant has de decidir.
Però el “cap”, tot i estar destapat, s’ha imposat per 5-3 al Comtal B, un equip
compacte i farcit de jugadors bastant rodats, perfil tipus Tres Peons: Ramon
Cobo, Agustí Serra, Francesc Hurtado… amb 100 o més punts d’avantatge en
alguns taulers. Però el bon comportament sobretot de la nostra cua (3,5 de 4)
ha fet que el punt es quedés a casa. A destacar els triomfs d’Isidre Ferré, que
d’estrenava a la Lliga després d’una letargia de 10 mesos (l’habitual, vaja), i de
Sergi Carbajal, un dels nostres juvenils que ha retornat als taulers després de 3
anys de parèntesi. Una bona victòria avui sense “peròs” ni avantatges: vuit
contra vuit i s’ho han guanyat a pols.
I el reforçat Catalunya E no ha pogut amb el Maragall B, que –això sí- portava
una bona línia davantera. La baixa de darrera hora de Josep Mª Saez ha estat
coberta per la sempre incombustible Màxima Pérez: però això ni de bon tros
explica la derrota (2,5-3,5), ja que la Màxima ha estat de les que ha guanyat.
Això d’avui demostra que per molt que moguis jugadors d’un costat a l’altre o
facis jugar algú de més o menys elo, no garanteix assegurar un resultat: el
tauler sempre acaba manant. L’equip D suma dos punts, mentre que l’E cap.

Dinàmiques oposades en grups que no semblen gens fàcils. La setmana que ve,
qui sap si el nostre número 1 de l’E, qui sigui, tindrà premi gros: s’enfronta al
EDAMI, on de primer tauler està jugant un tal Miquel Illescas. Quasi res.
Qui segueix en bona dinàmica és l’equip F: segona victòria en dos matxos,
aquesta vegada contra l’equip B de Molins de Rei. Novament el bregador Borja
Garcia ha patit la duresa del sempre complicat primer tauler. Els punts sencers
de Juli Bernat (més treballat) i d’Amadeu Aixut (moltes jugades en poc temps)
han estat completats per les taules de Lluís Villalonga. 2,5-1,5 i el cap de la
classificació no està gens lluny: poden il·lusionar-se lliurement.
Finalment, molt complicat ho tenien els joves de l’equip G, avui amb una
alineació totalment canviada, tal i com és la nostra idea. Ens visitaven quatre
veterans jugadors de l’Amistat de Premià B, i tot i que els nostres han donat
guerra, al final precisament ha estat la veterania qui s’ha imposat. Ton Blanco
ha tingut peça de més una bona estona, Arnau Lana una posició activa i Roman
Atanasiu i Biel Safont-Tria han assolit posicions sòlides durant moltes jugades.
La dada estadística d’avui és per al Biel: 8 anys i 3 mesos, i a falta de
contrastació oficial, això el converteix en el jugador del club més jove en ser
alineat a la Lliga. Altres jugadors que han fet “carrera” amb nosaltres tipus Pau
Juan o el seu germà Marc no van ser alineats fins als 10 anys; el company del
Biel avui, Arnau Lana, ho va ser als 9. I tirant més enrere, la gran fornada de
pedrera dels nascuts als 70 van entrar entre els 10 i 12 anys. Segur que al Biel,
a qui avui el seu rival treia ben bé sis o set dècades, li queden un bon grapat de
Lligues Catalanes. Tant de bo un dia, ell i altres companys surtin mencionats en
les cròniques formant part dels equips capdavanters.

Jordi Morcillo

Per sucar-hi pa

De veres, aquest diumenge he sucat pa en tots els plats, sofregit al primer, salseta amb all al segon. Cal tenir present que l’equip A dissabte em va fer cridar d’alegria a casa mentre mirava la pàgina de la Federació. I l’equip B diumenge ha empatat un partit difícil i, fins i tot, que semblava perdut del tot després d’un parcial 0 – 3 –el Magí ha perdut amb un altre Magí, coses del Penedès. Haig de dir que
hem marxat convençuts que no ens en sortiríem i un cop a casa, el Magí, el nostre, ha mirat el mòbil i al veure el resultat final, 5 – 5, hem sentit una morbosa alegria, ai las!
Dels altres equips ja faré cinc cèntims, ara parlaré de l’equip F, on jugo. El Borja, un cop més, ha hagut de bregar amb l’os del primer tauler, i prou que li posa ganes, però ha tornat a perdre. El Juli, segon tauler, ha guanyat de manera estranya: ha fet el més difícil però desprès ha fet una pífia –i mira
que havia calculat bé el final, però el cansament i de ben segur la tensió li han fet fer-la! Malgrat tot el seu adversari no s’hi ha fixat bé i ha plegat després d’un sidral motivat per un afer de telèfons mòbils ben ridícul si tenim present la difusió de la normativa sobre el tema –potser hi ha qui pensa que no s’hi
ha d’aplicar pas! Si el Juli hagués fet la bona, hagués segellat una partida amb elements dignes de ser esmentats com a bon joc. Aquest noi granadet ha fet dos de dos, espectacular si tenim present de qui es tracta, un jugador voluntariós però que sembla que es va deixar tot el talent a la facultat de filologia de
la UB. Espectacular però fràgil: les ha guanyades a empentes i rodolons. No acaba de jugar fi, ha puntuat després de fer bones jugades i d’espatllar-les després i finalment sortir-se’n gràcies que els adversaris, generosos, li han tornat els favors. Malgrat tot, si afina una mica més el piano i mou tranquil els dits, penso que seguirà puntuant ja que sembla que ha trobat una forma de joc més agressiva i decidida, que calcula millor –excepte en els moments puntuals esmentats. Tot indica que és en el bon camí, que només falta un punt de finor. Que s’il·lusioni, que no badi i que controli la tensió.
L’Amadeu, tercer tauler, ha guanyat clarament, força ràpid, el més destacat del seu adversari han estat algunes exclamacions al vent cada cop que veia que anava a mal borràs. El quart tauler, Lluís Villalonga, ha aconsguit unes taules a través d’una partida que semblava en alguns moments que s’anava a perllongar força, però els escacs són com són i de vegades les coses fan un gir inesperat.
Per acabar vull destacar que també han sucat pa el Sergi Carbajal i la Màxima. El Sergi –ben tornat als taulers del Catalunya, casa teva- ha conquerit, a més, un punt que ha atorgat la victòria a l’equip D.
Una gran alegria, de veres, i encara més si tenim present que el D no tenia un enfrontament gens fàcil. La Màxima ha fet la feina que li tocava i punt al sarró. Una altra gran alegria. I que ningú no es posi gelós, que tots sabem que hi ha jugadors del nostres respectius clubs, amics, coneguts i saludats que
quan guanyen ens lliuren una alegria: tot plegat perquè les afinitats, la vida compartida, els equips compartits, els oberts, les finals de canalla, de tot una mica, ens els fan més pròxims, més amics, més seguits, vaja, com si juguéssim una mica nosaltres mateixos. Coses del viure i del jugar.

Juli Bernat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s