Ronda 1: Esforç sense premi

Aquest cap de setmana del 20 i 21 de gener, més aviat que mai, ha començat
una nova edició de la Lliga Catalana, la 43a per als equips del Catalunya, i la
catorzena des que ens vam establir al Casinet d’Hostafrancs.
Des d’un principi sabem que la temporada, esportivament parlant, serà la més
difícil dels darrers anys, començant per l’equip A i acabant per l’E (el cinquè
equip d’un total de set). Segurament, des del 2007, no ens trobàvem en una
situació de tanta debilitat pel que plantilla en relació als grups on hem estat
enquadrats: sense anar més lluny, a Divisió d’Honor som el pitjor dels 16 equips
pel que fa a mitjana d’elo. Però si bé els resultats d’aquest cap de setmana no
han estat del tot bons, sí que donen motius per a l’esperança de cara a una Lliga
que sempre porta sorpreses.
El Catalunya A tornava a jugar, tres anys després, a la màxima categoria,
debutant igual que el 2015 com a local. El rival, un dels clàssics, el Sant Josep
de Badalona, venia amb un equip proper a l’ideal (només una baixa en els seus
10 primers nombres), mentre que nosaltres completàvem l’equip amb dos
jugadors de l’equip B, que sens dubte podien defensar bé el seu tauler (així ho
van fer), però van ser baixes que van debilitar l’equip a la zona mitja de manera
decisiva. Les diferències d’elo eren força notables dels taulers 1 al 7 a favor dels
visitants, lleugera al 8 i només lleugera a favor nostre als dos darrers.
El marcador no es va decantar fins ben bé les tres hores de joc: fins llavors, tres
taules en partides sempre igualades o compensades (Iglesias vs Felipe Vera;
Herminio vs Joan Fluvià i Vigo vs Carles Fernández), i quasi simultàniament van
arribar les derrotes: els seus forts jugadors Porras i Guerrero no van cedir
davant Ballesteros i Rubén Martín, respectivament, i posaven un 1,5-3,5 al
marcador.
Si bé als darrers taulers la situació no tenia mala pinta, calia guanyar algun punt
a la complicada zona davantera per tenir opcions: i així ho vam fer. El nostre
últim pitxitxi, en Jordi Amigó, va ser capaç de guanyar el MI Jordi Fluvià en una
valenta partida de tall posicional i després tàctic. Segur que el petit dels Fluvià li
va amargar la vida més d’un cop en la seva època de juvenils, però ahir va ser
el torn per al nostre jugador.
Amb el 2,5-3,5, van arribar els punts del darrere: David Martín i un servidor
fèiem valer el nostre avantatge material (malgrat que amb algunes
complicacions tàctiques) vers Jordi Martínez i David Barceló, respectivament.
Quasi simultàniament, el sempre valent Joan Canal cedia massa peons i la
partida contra el MI Gallego.
4,5 – 4,5 i partida a tot o res entre el nostre retrobat Alejandro Saez i el solvent
MC badaloní Joaquim Gutiérrez (conegut al mundillo com a “Guti”). Saez, tot i el
peó de desavantatge i la delicada situació del seu rei, va tenir algunes opcions
d’igualar el final, però els pocs segons al rellotge durant ben bé vint jugades van
impedir que es pogués defensar amb precisió. La seva partida reflecteix el que
va ser el matx: es va lluitar de tu a tu contra un rival superior, es van tenir
opcions, però van faltar uns pocs detalls. 4,5-5,5 i no vam poder estrenar el
caseller de punts.

El Sant Josep, ara ja lluny de tenir opcions de disputar el títol, ja no és l’equip
plagat de titulats que juguen una o poques temporades. En té uns quants
menys, i sense GM’s, però els que té es veuen molt compromesos amb la causa:
venen junts i se’n van junts. Ningú d’ells va acabar la partida i se’n va anar; tots
van estar pendents fins al final: aquesta pinya sempre dóna un plus. I
completen l’equip amb gent de sempre: una combinació que els augura un bon
campionat.
Pel que fa a nosaltres, algun detall per a l’optimisme. Tot i la derrota, aquesta es
va produir per la mínima. Tirant d’estadística, un dels meus companys
inseparables a les cròniques, veiem que en l’anterior excursió per la màxima
categoria, mai no vam perdre un matx per 4,5-5,5. Totes van ser derrotes més
àmplies: la majoria per 4-6 o 3-7. I al final vam acabar baixant per dos
miserables punts de desempat. Qui sap si aquest millor comportament en la
derrota farà que, d’aquí a tres mesos, recordem com a clau que el Sant Josep no
ens clavés una pallissa.

Catalunya B: un petit premi al grup de la mort
Després d’un anyet jugant a Preferent, el nostre segon equip ha tornat a la
Segona Divisió, on es va sortir el 2015 i d’on va baixar incomprensiblement el
2016. Aquest 2018 ha tornat per quedar-s’hi, si bé l’empresa és fins i tot més
complicada que fa dos anys. Algunes irregularitats en la distribució de grup han
fet que el grup on estem enquadrats, el grup 2, tingui ni més ni menys que 3
equips que acaben de baixar de Primera, quan la resta en té només un. I
d’aquests tres ex-Primera, dos d’ells són els vuitens classificats (que després
van perdre el playoff). Per fer-nos la idea, seria com enquadrar en un mateix
grup de la Champions els campions italià, espanyol i anglès.
Doncs per començar, un plat fort: un d’aquests vuitens classificats de Primera,
el Peona i Peó B. Un equip que per elo, tot i que ens treia una certa diferència
en la majoria de taulers, no sembla tan fort, però que a la pràctica sempre
(igual que el seu equip A), juguen amb un plus de força i saben moure els
jugadors amb encert: ja ho van fer ahir amb el seu equip a Divisió d’Honor.
L’empat, 5-5, el podem considerar com a bo tenint en compte aquests factors.
Per part nostra, hem muntat un equip a l’estil dels darrers anys, amb els
jugadors “de sempre” (germans Serrano, Baeza, Marc Petit), i els joves que ja
per elo mereixen ser-hi (Marc Juan, Calderón, Magí Bernat). La novetat d’avui
ha estat el re-debutant Juan Carrasco, jugador històric de l’època dels locals de
Robrenyo i Masnou que duia més d’una dècada retirat dels escacs.
En la seva incorporació, hi he vist una aportació d’una qualitat que en el segon
equip quasi havia desaparegut: l’estil de joc romàntic. La gran majoria de
jugadors són d’estil sòlid, alguns rocós, incloent-hi els més joves. Només Baeza
mantenia aquest esperit agressiu, sovint arriscat, però que converteixen el
jugador en imprevisible i capaç de sorprendre qualsevol rival. La partida de
Carrasco avui corrobora aquesta teoria: després d’una obertura explosiva, ha
tingut contra les cordes el jugador infantil Nico Jiménez (llorejat en molts
campionats d’edats). I tot i que la partida ha acabat en taules, és una bona cosa
i més tenint en compte que en Carrasco anirà agafant el rodatge que li falta.

Per a la resta, han estat clau els nostres juvenils Magí Bernat i Marc Juan, sens
dubte els més actius en campionats, amb els seus dos punts sencers; mentre els
sèniors segueixen necessitant el típic rodatge d’aquestes dates.

Catalunya C: un altre esforç sense recompensa
També haurà de suar tinta el Catalunya C, aquest en el segon any en la difícil
Preferent de deu taulers. En un grup on els equips A tenen taulers forts per dalt,
i els filials són tan o més compactes que el nostre, avui els nostres s’estrenaven
contra un d’aquests filials rocosos, el Sant Andreu C. Sense ser els clubs més
forts de Catalunya, diria que Sant Andreu, Peona i Peó i Tres Peons són els clubs
amb capacitat de muntar filials extremadament sòlids fins ben avall: nosaltres
encara estem un pèl per sota, com s’ha demostrat avui.
Tot i que per elo les coses estaven ben igualades, el Sant Andreu ha anat
manant en el marcador i s’ha imposat per la mínima als nostres, que malgrat
això s’ha demostrat que tindrà les seves opcions en tots els matxs si
aconseguim mantenir sòlides les seves alineacions.
Avui cal introduir, però, un handicap que pot haver tingut incidència en el
marcador. Als 10 minuts de començar el matx, ens hem adonat que el nostre
jugador Manuel Belmonte no havia arribat: en contactar amb ell, sembla ser que
no va rebre la convocatòria i no pensava que havia de venir. Tot i les presses,
ha fet l’esforç de venir, però amb 40 minuts menys al rellotge segur que ha
estat un condicionant important per entendre la seva derrota. Tot plegat, per un
error meu en la configuració dels contactes de correu: les meves disculpes al
Manu per aquesta relliscada; i aplaudeixo la celeritat amb què ha pogut arribar a
la partida. Avui, la seva derrota (i la de l’equip), també és la meva.

De tot a la vinya dels filials
L’equip D, que l’any passat a empentes i rodolons va assegurar els punts de la
permanència a Primera Provincial, també ho tindrà complicat per salvar-se. Avui
se li ha presentat una oportunitat d’or, ja que el rival Sant Boi C no era gaire
superior en elo, uns pocs punts de mitjana, però sobretot perquè venia amb dos
jugadors menys. El 2-0 al cap d’una hora no ha estat motiu de tranquil·litat,
però per sort els nostres han fet el just per guanyar un matx clau per a la
permanència. Alguns jugadors com Xavier Giner segueixen entonats contra
rivals més forts.
El Catalunya E tampoc ho tindrà gens fàcil, si bé la Vacant que hi ha al grup pot
aplanar una mica el camí. Si lluitar d’igual a igual contra un filial d’aquests clubs
que mencionava abans ja és complicat, ho és més quan el nostre E juga contra
el seu D, en aquest cas del Sant Andreu. El seu equip, amb barreja de joves i
veterans, no ha tingut opció i ha cedit per 0,5-5,5, amb les úniques taules de
Marc Torres Janer, que tornava a jugar la Lliga després d’anys de no poder-ho
fer per motius laborals.

Pel que fa els equips de 4 jugadors, amb la nul·la pressió esportiva, bona
victòria de l’F, capitanejat per Juli Bernat, per 3-1 davant del Congrés F, que cal
dir que també ha vingut amb un jugador menys. L’única derrota ha estat la del
debutant Borja Garcia, que no obstant ha deixat bones sensacions i segur que
serà important en aquest o altres equips.
I pel que fa a l’equip G, un matx amb papers canviats, contra el Peona i Peó F.
Ens esperàvem un equip de nens contra nens i ha estat un equip d’alevins i
infantils (el nostre) contra un de 4 veterans. El Peona i Peó, si no vaig errat el
club amb més fitxes de Catalunya, et pot fer quasi totes les combinacions
imaginables d’equips: quatre benjamins, quatre noies, quatre pares-fills, quatre
veterans… Cal destacar el bon paper dels nostres, que al marge del resultat (2-
2), comencen a fer partides dignes de jugadors adults. Ja no són aquells
marrecs eixelebrats que en mitja horeta ventilaven la partida, sinó que ben bé
empleen dues o més hores i intenten aprofundir: ho celebrem. Els punts els han
posat el Nitai Benavides i el Sergi Rodríguez.
La setmana que ve, ens retrobarem altre cop en aquest Casinet d’Hostafrancs,
un local ideal per a la celebració d’aquest campionat, més tenint en compte la
quantitat de jugadors que hem d’acollir (20 dissabte i 84 diumenge). Però per
altra banda, una feinada que cal fer almenys quatre o cinc cops cada hivern:
muntar i desmuntar completament una sala amb tots els elements
indispensables per donar qualitat al torneig. La sempre altíssima participació
dels nostres socis compensen amb escreix, ara sí, aquest esforç.

Jordi Morcillo

Amics de sempre i per sempre, comença la Lliga!

Enguany començo la lliga amb la sensació que m’he passat mitja vida al club i que conec tothom des de no vulguis saber quant de temps. A la meva edat aquesta sensació vol dir que el temps ha passat i hapassat bé. Avui he vist entrar la Màxima i he sentit una gran alegria –recordo encara les anades i tornades que vam fer jugant la lliga de ves a saber ja de quin any-, he saludat efusivament el Blas –un home molt fiable davant el tauler, em conformaria de jugar com ell, com l’envejo- i he vist l’Alejandro Calderón –fet tot un home que té l’aspecte d’una estrella del pop. Paro el carro: prou nostàlgia.
Catalunya F 3 – 1 Congrés F
A la tercera territorial, grup X, l’equip que lidera Borja García –un home amb moltes ganes i maneres que de ben segur progressarà ràpidament, acaba de començar i no ho fa gens malament- ha guanyat d’una manera clara. Borja, de primer tauler, ha perdut després d’una pugna llarga i difícil, de distàncies
curtes i amb peces arran de peces adversaries; de fet potser el que ha fet malament és no haver enrocat ben d’hora i algun detall més de l’obertura; malgrat tot ja m’hagués agradat a mi haver començat a jugar amb aquest nivell; Borja és jove i motivat, de ben segur que no trigarà en deixar-nos amb un pam
de nas. De segon tauler ha jugat Juli Bernat -eterna promesa que si no vigila es marcirà de prometre des de fa massa, massa temps. Juli al moviment onze ha sabut aprofitar una badada de Josep Alujas i primer ha guanyat peó i després cavall. Però vuit moviments després regalava una torre i guanyava dos
peons. Però la posició no s’ha igualat gaire, el forat de peons blancs al centre garantien un còmode avantatge al Juli –prou que després ho ha confirmat el mòdul-, a més, en Josep Alujas ha fet una badada considerable i Juli ha pogut canviar alfil per torre. L’avantatger de Juli ha augmentat moltíssim. Només calia precisió en el joc, fer que un peó passat crees tot de maldecaps, o coronava o
costava una peça, el Juli no ha decebut: ha jugat la resta de la partida amb fermesa i bona planificació estratègica, però des de la perspectiva de la tàctica no ha vist algunes jugades que haguessin decantat lapartida molt abans i, quan les ha vistes, de vegades, no l’has ha fetes perquè ha temut conseqüències
funestes que no existien. L’Amadeu Aixut, tercer tauler, ha guanyat després de moure un sol peó; Christian Francia no s’hi ha presentat, però cal dir-ho clarament: la causa era prou greu i no sé li pot retreure res de res. Que el senyor Francia passi com abans millor el mal tràngol. El Ricardo Rovira ha
guanyat clarament, déu n’hi do els cops que sorprèn, és qui ha ha clavat una queixalada més grossa d’elo de tots els jugadors de l’equip.
Catalunya G 2 – 2 Peona i Peó F
La canalla del Club, la pedrera que puja, ha demostrat que són un exemple a seguir: constants i puntuals, educats i esforçats. Prou que ho van demostrar la setmana passada durant la Copa –sempre puntuals, sempre s’assabentaven d’on havien d’anar i això que la Copa és un cafarnaüm de jugadors amunt i avall- i, avui, han refermat la seva dedicació, interès i correcció esportiva. De ben segur que, d’aquí uns anys, no només seran bons jugadors, sinó que seran socis exemplars de l’entitat. Cal felicitar-los i ens hem de felicitar!
Dues notes de color
Hem patit moltíssim durant el final de la partida entre Joan Anton Marcer -que comptava amb l’apassionada i correctíssima ajuda de la seva muller, l’Eulàlia, que en tot moment ha seguit els esdeveniments amb molt d’interès- i Don Miguel Ayllón. Un final de reis, torres i peons que ha evolucionat fins a un final de només reis i peons que ha acabat en taules. Unes taules que han segellat
per la mínima la victòria del nostre equip: Catalunya D 4½ – 3½ Sant Boi C.
I com no, felicitar, encara que sigui amb sis mesos de retard, la Sonia i l’Enric pel naixement de l’Arnau. De ben segur que d’aquí no gaire tindrà molta punteria amb les peces, així comencen tots els fills de jugadors.
Juli Bernat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s