Ronda 7: El Catalunya toca el cel amb els dits

 

Això no s’atura: ja van 7 victòries consecutives aquesta temporada (10 si sumem les de l’anterior). La d’avui contra un dels nostres habituals rivals (el Sant Martí), per 7,5-2,5, ens confirma al liderat del grup i ens permet mantenir l’avantatge vers els dos perseguidors, l’Andorra i l’Olot, els únics que ens poden atrapar en la classificació. Per què això passés, caldria que ells golegessin els dos encontres restants i nosaltres els perdéssim. Per no haver de treure la calculadora tan aviat, el millor es puntuar i assegurar l’ascens a Divisió d’Honor.

Pel que m’han explicat – ja que no he pogut seguir el matx “in situ”- la cosa ha anat si fa no fa com els darrers dies: en cap moment s’ha temut pel resultat i de les deu partides potser només la d’en Pau Juan ha passat moments de certa complicació. Les dinàmiques oposades d’un i altre equip (el Sant Martí flirteja amb el descens) es noten en la confiança al tauler. El Sant Martí, almenys aquest any, no és aquell equip que ens va estar a punt d’aixecar un 3-7 en contra en el recordat playoff d’ascens a Divisió d’Honor, el maig de 2014. A banda d’algunes baixes, enguany alguns dels seus jugadors claus no estan trobant la forma, i a més avui han vingut sense alguns dels seus titulars.

Cinc victòries i cinc taules reflecteixen la seguretat dels nostres i fan créixer les estadístiques favorables d’aquest impecable 2017. Un bon grapat de jugadors segueixen invictes: Herminio, Dalo, Canal, Ballesteros, Amigó, Luis González i Vigo (i Rubén Martín només va ser derrotat “pels llençols”); i a més qui necessitava estrenar-se, Felipe Vera, ho ha fet avui.

Els dos matxs que queden són contra rivals que es juguen la permanència: el sempre rocós Sant Boi i una de les nostres “bèsties negres”, o la que més, el Catalonia. Per tant, màxima prudència i a seguir remant.

El Catalunya B posa les coses a lloc

Després de l’ajustada derrota de diumenge passat, amb el grup comprimit i la visita del tercer en discòrdia en la lluita per l’ascens, l’equip B ha assolit un triomf convincent contra el Viladecans. El 7,5-2,5 descarta els visitants de la lluita per la primera posició i, sumada a la derrota del fins ara co-líder Molins de Rei, posa l’equip líder, amb un punt d’avantatge a manca de dues rondes.

Els visitants presentaven un equip força habitual, fort al davant i baixant al darrere, però en general força experts en això de la Lliga. El nostre repte era intentar traduir la teòrica superioritat al darrere i aguantar els cops davant. I així ha estat: els de darrere, amb els habituals joves Marc Juan i Magí Bernat, han sumat 4,5/5, mentre que per davant ens hem comportat (3-2) amb victòries d’un servidor, de David Martín i Blas Rodríguez. Els dos derrotats d’avui, després de molta lluita, han estat Marc Petit i el número 1 Xavi Serrano, qui està notant la duresa del primer tauler: sigui en la categoria que sigui, sempre hi ha “cocos”.

Queden dos matxos contra els equips que tanquen la classificació, però igual com li passa a l’equip A, els rivals buscaran cremar l’últim cartutx per aspirar a la permanència. Olesa i Passió d’Esparreguera són els obstacles (amb permís de la sempre complicada operació sortida del dia de la Marató) per intentar l’objectiu: recuperar la categoria que –i no em cansaré de dir-ho- mai no hauríem d’haver perdut.

Catalunya C: perdent i vivint de renda

Avui tocava desembarcament del Sant Martí al Casinet, d’un total de 20 dels seus jugadors, ja que el seu B jugava contra el nostre C. Tot i la igualtat pràctica d’elo en la majoria de taulers, el seu equip és un dels clàssics més clàssics de la Preferent. Ja el recordo set anys enrere jugant la final de categoria contra el Catalunya A (vam guanyar per 7-3) i avui ha estat un os dur de rosegar per als nostres.

El guió d’aquest matx ha estat idèntic al que es jugava un parell de sales més enllà entre els dos equips A: un equip sòlid i solvent, que amb cinc victòries i cinc taules ha ventilat el matx sense opció per al rival. En aquest cas, el triomf contundent (2,5-7,5) ha estat per a ells amb tota justícia.

El Catalunya C ha fet els deures aviat aquest any, i amb 4 punts hauria de puntuar per esquivar la setena posició, potencialment perillosa: però no cal témer, ja que la normativa de descensos compensats farà que el 7è de Preferent se salvin. El nostre tercer equip guanya justet i perd amb contundència; ha sabut optimitzar els punts, però farà bé de prendre nota i acumular bona experiència per l’any vinent.

D i E: l’estratègia falla

Novament, a causa de baixes i moviments de jugadors, el Catalunya D tenia dificultats per alinear un “vuit inicial” que permetés pensar en lluitar contra un dels “cocos” del grup: l’Hospitalet-Bellvitge B. Després de la fusió entre els dos clubs, ha quedat una mescla força potent i han recuperat jugadors, tot i que avui semblava que també tenien algunes baixes.

En resum: el matx es podia lluitar, i s’ha lluitat fins les 14h, quan amb 3,5-3,5 el capità Jose Calafell inclinava el rei en un llarg final de dames. Derrota mínima i a seguir buscant el punt que donaria la permanència a Primera provincial. La cua de la classificació es comprimeix i el “dir blat” es fa esperar.

També s’està fent esperar els deures de l’equip E, que en un grup “de la mort” (no per nivell, sinó per igualtat), els 3,5 punts que duu en el caseller encara no són suficients per esquivar la darrera (i mortal) posició. El visitant, un altre club amb qui ens trobem fins a la sopa, el Tres Peons H, amb jugadors veterans i habituals (com el seu president Joan Galceran). Tot i que la diferència d’elo s’inclinava al nostre favor i havíem reforçat per davant amb gent com Belmonte i Ballester, els nostres han cedit per 2,5-3,5. La darrera partida, precisament de Belmonte contra Galceran, s’ha allargat fins les 14h, en un final avantatjós per al nostre jugador, amb 2-3, però molt difícil de guanyar.

Tots els equips amb objectius d’ascens o permanència tindrien els deures pràcticament fets amb un puntet. Posats a imaginar, seria una festa grossa tornar a jugar al Casinet, d’aquí a dues setmanes, amb tot fet per acabar la temporada regular gaudint sense pressió.

Els equips F i G, golejats i golejadors

El club Tres Peons té més equips que ningú, i a sobre són tots competitius: el seu equip (sí el J, el novè equip!) ha escombrat el nostre equip de senyores i senyor amb un incontestable 0-4.

Uns metres al darrere, els nostre Catalunya G guanyava amb total claredat, 4-0, al Sant Josep D. Avui tocava mescla de joves (Adrià Reñé i Nitai Benavides) i madurs (Juli Bernat i Ricard Rovira), i tots ells han estat a l’alçada.

Alguns rècords

Fa un parell de setmanes, el nostre jugador Alex Prunés ens recordava que portava 22 partides de Lliga invicte (d’aquí la seva pujada d’elo que l’han fet un fix de l’equip C). La ratxa de Prunés es va allargar la setmana passada, i avui s’ha trencat en forma de derrota, deixant el seu llistó en 23 partides invicte. Algú ho pot superar? Ho esbrinarem, però certament és una marca molt meritòria.

Seguint amb les estadístiques, la setmana passada un servidor va estar a punt de no ser alineat, ja que la meva funció a Andorra era la de delegat-xofer, però a poques hores del matx vaig ser repescat. Pensant en la darrera vegada que no vaig ser alienat en una ronda de Lliga en què fos alineable (sigui amb l’A o el B) fou la quarta ronda del 2011, el 20 de febrer, contra el Barberà B a Segona Divisió (amb el nostre equip A). Més de sis anys i concretament 63 partides sent alineat ronda a ronda, playoffs inclosos.

Buscant qui podia superar aquesta marca, només se m’ocorria un nom: el del president David Vigo, que des del seu retorn al Catalunya, precisament el 2011, ha estat alineat sempre, també alternant A i B. Això suma un total de 67 aparicions consecutives. Però si és que si tirem enrere, ell recorda que la darrera vegada va ser amb el seu antic club, l’Escola d’Escacs de Barcelona, on en set temporades (2004-10) només va faltar un dia per malaltia. I per a això, cal anar-se’n a mitjans de la dècada passada i deu sumar un total d’un centenar llarg de partides. No em posaré buscar registres històrics, seria de bojos, però algú ho pot superar?

Jordi Morcillo

Catalunya G 4 – 0 Sant Josep de Badalona D

Catalunya 7½ – 2½ Sant Martí

Avui només hem guanyat tres enfrontaments: els dels equips A, B i G. La resta, els equips C, D, E i F, han perdut. I cal dir-ho: en dos casos per molt. Però els tres que han guanyat són els dos que van primers i poden pujar de categoria, els equips A i B, i l’equip on he jugat la majoria de rondes, el G. Per tant, sobretot ho dic pels equips A i B, una setmana fructífera i si tenim present que l’equip A potser ja s’ha classificat primer del seu grup i per tant pujarà a la divisió d’honor: perquè porta dos punts als dos immediats seguidors i només falten dues rondes, perquè farà encara més punts, en porta set de set, per no dir que els farà tots, se’m veu el llautó, oi? com que en el pitjor dels casos, fins i tot no fent-ne cap, pujaria –cal esperar els desempats, però tot indica que seran millors que els dels altres. I sobretot, i sobretot, perquè aquest equip mostra una solvència a prova de bombes: avui les coses anaven justetes –una victòria i quatre taules-, Sant Martí donava guerra, i fins ben avançat el matí les coses no s’han decantat al nostre favor, i quan s’han decantat el resultat final ha resultat més folgat que no pas esperàvem, vaja, que les coses van de cara. Endavant. Alegria.

L’equip G aperentment ha clavat una panera al Sant Josep de Badalona D, però és pura aparença. No sé si la resta de l’equip s’enfadarà, però penso que no hem jugat bé. L’Adrià Reñé ha jugat massa ràpid, massa, i quan la tenia guanyadíssima amb torre i tres peces menors contra torre, perd la torre, tots dos jugadors tenien més d’una hora i vint minuts i havien fet un munt de moviments! No s’ha de córrer. Després, la superioritat de l’Adrià i la falta d’encert del seu adversari han decantat la partida al nostre favor: primer punt. El Ricard, segon en guanyar, podria haver patit molt més si el seu adversari hagués demostrat més valentia: cap al final de la partida podria haver capturat un peó amb cavall que tapava el rei i si el Ricard l’hagués capturat d’alfil aleshores el perdia capturat per la dama i el seu adversari hagués disposat de tot d’escacs i la partida hagués acabat en taules. Tot seguit he guanyat jo, malgrat que no he sabut aprofitar gens bé la poc ortodoxa obertura de la meva contrincant. He guanyat peó, però he facilitat l’atac adversari i he tingut una posició incòmoda amb un alfil penjant d’un fil massa estona. Sort que he salvat la situació amb picardia: he obligat a un cavall adversari a marxar fins a un angle del tauler –l’angle de l’enroc- gràcies a dos peons punyeters, vaja, que he jugat aleshores amb peça de més. Tot seguit la meva contrincant, per aconseguir fer sortir el cavall, ha avançat els peons de l’enroc i ha aconseguit alliberar-lo, ara bé, el preu ha resultat altíssim: he intercanviat els meus dos peons punyeters per dos peons del seu enroc i, sense protecció, el rei ha caigut víctima de la dama i una torre que esperaven el desenllaç de la lluita de la infanteria de capgrossos. Una victòria amb poc mèrit, m’estimo molt més les taules de la setmana passada ja que van ser producte del bon joc, de grans càlculs. Tres punts –ja porto tres setmanes puntuant, increïble, però haig de jugar millor. L’últim punt l’ha aconseguit el Nitai en la partida que crec que hem d’amnistiar: considero que és la que hem jugat millor, gràcies Nitai. Una patida molt més seriosa que les altres tres i amb posicions que feien una mica de vertigen. Finalment el Nitai ha vist el camí i ha perdut la por de llançar les torres salvatgement endavant –la solució guanyadora des de feia estona. Només ha deslluït una mica la victòria del Nitai que el seu adversari ha perdut una torre una mica sense solta ni volta. Malgrat tot, penso que el Nitai hagués guanyat de totes totes.

Ai! I sabeu què em dol encara més? La panera que ha rebut l’equip F. Un 0 – 4. Tots quatre –la Lourdes, l’Amadeu, la Màxima i la Núria- han perdut. I a la Lourdes i a la Màxima les he vistes moixes, i m’he quedat fotut, vaja, que l’equip de les tres senyores i un senyor que va variant és una miqueta el meu, ai, els records! Una abraçada noies –a l’Amadeu també, també. I una abraçada a tots estimats lectors i una promesa que no penso decebre gens ni mica: al sopar hi haurà cançons que parlaran del Club, sí, cançons, perquè en faré més d’una. Haig de batre rècords, una ja és poc. Alegria, alegria, divisió d’honor, alegria, divisió d’honor, divisió d’honor!

Juli Bernat, el trobador dels escaquers d’Hostafrancs

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s