Ronda 6: Cop d’efecte a Andorra

La sisena ronda de la Lliga, per al nostre equip A, era el cim més alt del “Tourmalet”, el que reunia més condicionants que podien fer molt complicat el matx: la solidesa mostrada pel rival, el cansament, els kilòmetres…i algunes complicacions de salut que durant la setmana han deixat fora de combat algun jugador nostre i han estat a punt de fer-ho amb dos més. Però aquest any tot ens ve de cara, l’equip està inspirat, té sensació d’equip i l’ambient entre nosaltres és excepcional. Aquesta arma, al final, ha resultat la més decisiva per obtenir un triomf vital a Andorra (3,5-6,5).

Amb el matx avançat a dissabte per conveniència dels dos clubs, el Catalunya es va desplaçar al Principat d’Andorra amb una mentalització exemplar: nou dels deu jugadors sortien abans de les 10h de Barcelona (el matx era a les 16h), per anar poc a poc, dinar tranquil·lament i minimitzar aquest factor cansament. Les hores de viatge i dinar han actuat com a estona de “concentració d’equip” i ha estat un bon bàlsam per portar millor la tensió prèvia del matx: no som un equip professional, però ja que anàvem tan lluny, i donada la nostra posició a la classificació, volíem el punt sencer.

Abans de les 16h, els deu jugadors visitants érem asseguts a la sala de joc de l’Andorra (un curiós local, en un bloc d’habitatges al cor d’Escaldes-Engordany), mentre els locals anaven arribant amb comptagotes. Ells van presentar una de les millors alineacions d’enguany, amb l’excepció d’un últim tauler de circumstàncies, però no van dur els reforços que podíem esperar en un matx de tanta transcendència (el seu GM Norwood, inèdit a la Lliga, ni Simonet, que només havia jugat una).

Com en altres rondes, les partides favorables es van resoldre més aviat que les complicades: després d’unes taules força ràpides de Rubén Martín i unes altres d’Herminio contra el seu número 1 Oscar de la Riva, vaig posar en avantatge els nostres. Poc després, Amigó, un dels “tocats”, ampliava distàncies i un sòlid Pau Juan feia unes meritòries taules contra el seu MI Alomà. Mentrestant, Canal i Ballesteros semblaven tenir-ho bé, Felipe no gaire bé i Vigo estava en complicacions. Amb 1,5-3,5, Canal traduïa l’avantatge en punt i només calia esperar que entre Vigo (que havia remuntat) i Ballesteros aportessin un punt…i semblava que serien 1,5 ó 2. Finalment, van ser 1,5, mentre Felipe no podia evitar la derrota i Dalo, que durant uns instants havia estat inferior, es quedava millor però no passava de les taules. En resum, un còmode 3,5-6,5, sense mai perillar el matx, que ens va omplir d’alegria i optimisme pel que queda. Fins i tot el “descartat” Luis González va viatjar en família i es va sumar a animar-nos durant una estona per fer pinya.

Els jugadors, abans de marxar, van poder presenciar la rua de Carnaval i fer alguna compra ràpida. L’expedició arribava passada la mitjanit a Barcelona, amb la satisfacció de les coses ben fetes i la calculadora a punt: 1,5 i mig en tres rondes donen l’ascens matemàtic. Amb un punt seria virtual, llevat que es giressin els desempats en forma de golejades d’escàndol. En qualsevol cas, cal guanyar la propera i segur que el grup ho intentarà amb la mateixa seriositat de sempre.

El Catalunya B veu frenada la ratxa

El nostre segon equip tenia una situació idèntica que l’A: matx directe amb el segon classificat. En cas de victòria, s’obriria una escletxa de dos punts amb els seus perseguidors, però l’encontre era dels més complicats dels que quedaven. El Molins de Rei té un equip que podria estar ben bé a Segona i així ho ha demostrat avui, guanyant-nos per 5,5-4,5.

Amb algunes baixes i jugadors que no estan trobant el seu millor punt de forma, els nostres han tingut avantatges al marcador que no obstant eren ficticis. Per les informacions que ens arribaven, passades les 13h, el marcador assenyalava 3-4 a favor del Catalunya B, si bé amb tres partides inferiors (una de quasi perduda). Ràpidament, s’ha consumat una de les derrotes i una altra partida amb taules. Amb 4,5-4,5, Xavi Serrano havia de defensar, al primer tauler, un final de torre i alfil (de diferent color) amb peó de menys, gens senzill i amb poc temps. No ha pogut ser i els locals ens han atrapat al cap de la classificació.

Al B li queden tres rondes de tot o res, on serà important anar pas a pas, però també dependrà dels marcadors per tauler. El desempat encara ens fa liderar el grup, si bé pels rivals d’un i altre, la cosa es podria girar. La setmana que ve, ara sí, toca una final a tot o res: el Viladecans, tercer a un punt, ha d’intentar agafar l’últim tren de l’ascens. Tot el que no sigui una victòria nostra ens deixaria a expenses de caramboles.

Catalunya C: més punts que sensacions

Tot i la dificultat d’alinear 30 taulers de garanties de Preferent en amunt (3 equips de 10), ho estem assolint setmana a setmana per intentar assolir els objectius. Avui, tocava visita al Diagonal Mar, on estava prohibit perdre, perquè això hagués provocat comprimir la cua de la classificació i veure’ns-hi immersos. Ja sabem que la permanència més cara és la de Preferent (fins a 4 equips per grup poden baixar).

El que semblava una victòria planera (1-5 vora les 13h) s’ha anat complicant i de les darreres quatre partides només Magí Bernat ha tret mig punt. El Diagonal Mar ha tret petroli al davant (3 de 3) i en altres taulers ha rascat punts amb jugadors molt inferiors en elo als nostres. Al final, un sofert 4,5-5,5 que deixa els nostres amb 4 punts de 6, però un difícil calendari: en cas de 3 derrotes podria encara quedar 7è, però difícilment seria dels pitjors, per tant podem considerar que la permanència és quasi virtual

D i E: no es pot dir blat

Fins que o sigui al sac i ben lligat. Tot i que els dos equips van rascant punts, sovint alternativament, no han fet encara els deures de forma matemàtica.

L’equip D havia de guanyar a Capellades per allunyar-se de la cua de la classificació, sabent que els locals solien alinear entre 4 i 6 jugadors en una categoria de 8 taulers. Una llàstima que es produeixin aquestes situacions a la nostra lliga. Els dos darrers taulers del D avui es preguntaven, amb raó, “hem de fer tants kilòmetres si sabem que no jugarem?”. Finalment els locals han anat amb 5 jugadors, i d’aquestes partides jugades hem fet un 2-3 (per tant, victòria per 2-6).

L’equip E, que sortia com a líder, tenia poques opcions de sumar contra el Comtal C: el contundent resultat de 5,5-0,5 deixa l’equip molt a prop de la salvació matemàtica, però amb la complicació del grup quasi insòlita: els deu equips separats per només dos punts després de 6 rondes (el líder té 4 i el cuer 2). Només baixa un equip i tothom calcula per evitar-ho. Per tant, caldrà sumar alguna cosa més, perquè les bufetades seran importants. A destacar la ratxa de Juli Bernat, que puntua enguany amb gran assiduïtat contra jugadors de més elo: avui ha signat les taules d’honor.

Els equips F i G, una mica de tot

El Catalunya F tenia avui el seu desplaçament més proper, a Cornellà, enfront del Peón Doblado C. Cal dir que també era un dels rivals més forts del grup, i així ho han demostrat sobre el tauler: 3,5-0,5 amb l’únic empat d’Amadeu Aixut i derrota de les tres senyores.

Per la seva banda, els nostres joves, el Catalunya G, anaven a un local on ja ens tenen molt vistos, al Congrés, per jugar contra el seu E. Amb les victòries de Nitai Benavides i Arnau Lana, i les taules de Joan Valeriano, hem aconseguit una victòria per la mínima que dóna moral als nostres, sens dubte, però –el més important- els segueix curtint en la Lliga dels grans.

La setmana vinent, després d’una aturada de tres setmanes, intentarem enfortir-nos novament a casa. Les matemàtiques ens diuen que els objectius estan força a prop, fins i tot alguna carambola a tres bandes ens podria donar un ascens a Divisió d’Honor. Però millor ser prudents i pensar que això ens ho haurem de guanyar: aquí ningú no regala res.

Jordi Morcillo

Jo signo

Ronda sisena: moltíssim del que volíem

De veres, estic content. Ja sabeu que el meu lema enguany per a la meva participació a la lliga i per a les meves cròniques és Alegria! Doncs alegria! I molta. No hem assolit tots els objectius que desitjàvem entre setmana, però s’ha guanyat moltíssim i no hem perdut res definitivament. Vegem-ho. L’equip A ha fet una estirada que abans de començar la temporada hagués estat un somni, però senzillament és una realitat. Alegria. Només resten tres rondes i porta dos punts a l’immediat perseguidor, l’Andorra, que el nostre equip A va vèncer de manera molt convincent ahir a la tarda. No tenim el peix al cove, però penso que ningú es fa la il·lusió d’enxampar-nos, seria una pura il·lusió en el sentit de miratge en un desert. Jo afino la lira perquè veig la divisió d’honor a tocar –que ningú em renyi, que cal tenir fam per guanyar. Malgrat la derrota, l’equip B encara té marge. L’equip C va fent. I el D veu el final del túnel, cada cop és més evident que el salvarem. I el sacrificat, l’equip E encara no ha dit la seva última paraula –a més, si un equip puja, calen taulers solvents, no podem patir sempre, anar escanyats en un munt d’equips i categories, pas a pas, que fa uns anys no érem una gernació de taulers al Casinet i ara, sí. I els dos equips de tercera provincial mai no es juguen res, van fent, el G de la canalla ha guanyat i l’equip F de senyores i algun senyor avui ha ensopegat clarament amb un dels equips forts del seu grup –però no patiu, s’ho passen pipa, us ho dic jo que ho sé molt bé, i celebren cada mig punt com una conquesta i fan uns viatges que són epopeies que donen ales i vida –n’hauria d’aprendre, ens haurien de fer un curset. I per últim –ja sé que fa lleig, ja, però mireu, sóc així-, les taules avui contra un 1827, com a continuació de la victòria contra un 1937 la setmana passada, em semblen un període de gràcia que vull que sigui l’inici d’una nova època: la del Juli que després de deixar de ser nefasto –Ayllón dixit– fins i tot supera l’etapa de malo –paraula de don Miguel- i arriba a la glòria de la mediocritat escaquística –vaja, a l’estil Groucho Marx.

I ara la catàstrofe de l’equip E. Avui semblàvem els espartans guiats pel rei Leònides –però jo encara el busco, no l’he vist pas encara en tot el dia! Primera galeta: en menys d’una hora, en cinquanta-cinc minuts, el nostre estimat Víctor perd. Segona galeta: al Miquel Solé també li toca el rebre. Tercera galeta: després de jugar des del moviment deu, si fa no fa, amb qualitat i peó de menys, l’Albert Coll també ha perdut després de tres hores de lluita, malgrat tot cal dir que l’Albert també ha aconseguit una posició que durant diverses jugades semblava que emergia un mat a una imparable, malgrat tot el seu adversari ha jugat amb una grandíssima precisió i ha salvat la pell i s’ha endut el punt, prou que ha dit a l’Albert “Sí que m’has fet patir!” I era cert, l’Albert ha aconseguit jugar molt bé, llàstima la inferioritat de material. La quarta, cinc minuts després: el Ferran Thomas ha perdut ja que tenia peó de menys i no ha pogut igualar un final on ell tenia peça menor, torre i dos peons. I després de tres hores i mitja ha perdut el Lluís Villalonga després de lluitar amb dues peces menors i torre contra les dues peces menors i dama d’un altre Lluís, el grandíssim i estimadíssim Lluís Febrero. I al final, jo, sí, jo. Passa alguna cosa? Que no puc engreixar-me una miqueta? Doncs jo, he salvat alguna cosa i no m’han donat galeta sinó pa amb tomàquet –aixó sí, sense tall. Una partidassa on he aconseguit liquidar diversos atacs, on he calculat francament bé i quan només ens restaven les torres i quatre peons a tots dos –un dels del meu adversari, passat- he elaborat un pla per aconseguir escac continu i evitar haver de lluitar contra el maleït peó passat i he reeixit –de fet, no era ben bé escac continu, però evitar-lo era francament desastrós per al meu adversari ja que ell hagués perdut les dues torres i jo només una-, èxit, èxit, èxit! Unes taules que no sé si salven l’honor, però sí que han evitat sortir amb la cua entre cames i amb un pam de nas. I, sobretot, m’han deixat un fenomenal bon gust de boca ja que abans, jo, aquestes coses no les sabia fer i, un cop acabada la partida tots els companys m’estiraven de les orelles –és un dir- i avui, no, no, avui jo feia bona cara i ningú no em renyava –que em duri!

Juli Bernat

Anuncis

Un pensament sobre “Ronda 6: Cop d’efecte a Andorra

  1. Retroenllaç: La Galia Molinenca 5.5 – El Sacre Imperi Catalunyà 4.5 | Blog del club d'Escacs Molins

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s