Ronda 3: Un pas endavant

La jornada del 5 de febrer, la tercera d’aquesta Lliga, ha estat tremendament positiva per als nostres equips: 6 victòries i només una derrota. Els punts sumats, amb els sempre inconvenients de jugar com a visitants, acosten i molt els objectius de permanència dels equips C, D i E i refermen els liderats d’ A i B.

El primer equip visitava avui el local del Congrés, on també s’hi donava cita el Catalunya C (rival del Congrés B). Vint taulers i quaranta jugadors, vint del Congrés i vint del Catalunya, en un local dels més emblemàtics de Barcelona, el del carrer Alexandre Galí, sens dubte com pocs en queden ja. En honor a la veritat, cal dir que els nostres vint han estat finalment 19: ensurt inicial per al Catalunya A, ja que Rubén Martín no apareixia, ni al metro ni al local, i tampoc no contestava el telèfon. Incompareixença i 1-0, a remar contra corrent per primer cop aquest any: per sort, l’ensurt era només una adormida en tota regla i, per més sort encara, els nostres jugadors han tornat a mostrar solvència per tirar el matx endavant.

Aquesta vegada, segurament, la victòria ha pogut perillar ja que els nostres han tingut posicions compromeses (com David Vigo a la taula 9) o bé perdudes en alguns moments (com la meva a la taula 10). Afortunadament, aquestes dues s’han resolt en taules i, al marge d’unes altres taules de Joan Canal, només hem patit la sola derrota de Felipe Vera contra l’experimentat MC Fermí Tejero. El mig camp, altre cop, ha funcionat molt bé, com ho demostren els dos jugadors més inspirats d’aquest inici de campionat: Jordi Amigó i Sergio Ballesteros, que porten 3/3. El GM Herminio s’estrenava per fi, després de guanyar per incompareixença la setmana passada, amb una clara victòria; i també primera i balsàmica victòria per a Pau Juan, que ha assumit certs riscos.

Sensacions positives les que ens deixa avui el matx, si bé cal afinar una mica més en posicions complicades, ja que a partir d’ara vindran els rivals que podem considerar de “la nostra Lliga”: Olot, Lira i Andorra seguits. Passar aquest “Tourmalet” amb èxit significarà arribar a la recta final amb opcions d’ascens.

El Catalunya B també mana

El segon equip segueix imitant els passos del primer, marcant un impecable 3/3 i guanyant cada dia en sensacions positives: avui contra un equip clàssic de Preferent, el Prat, ha assolit un convincent 2,5-7,5, amb cinc victòries i cinc taules; invictes, per tant. Els nostres eren superiors en elo en tots els taulers, especialment en els darrers, on els habituals joves Marc Juan i Magí Bernat segueixen sumant punts per a la causa.

De manera similar a l’equip A, el B acumula un coixí de punts a l’espera dels rivals que en teoria han de comandar el grup fins al final. Si l’equip aconsegueix guanyar la setmana vinent a l’Igualada, la meta serà clara: el primer lloc. Però primer s’ha de superar la barrera dels 3,5, aquella famosa barrera que ens va condemnar l’any passat. Al marge de les matemàtiques, l’equip fa una pinta molt diferent a la de l’any passat, i el cert és que la categoria tampoc és tan exigent com la Segona.

Catalunya C: guanyar i patir

O viceversa, perquè malgrat la necessària victòria d’avui (4,5-5,5 al Congrés B), el nostre tercer equip està experimentant la duresa de la categoria i haurà de seguir treballant per rascar punts que l’acostin a la permanència. Els Angulo, Pascual, Roche i companyia avui compartien local amb l’equip A. Tot i ser-hi present, no he pogut seguir gaire de prop el seu matx, tot i que em consta que l’equip no ha respirat fins ben bé les 13,30h amb la victòria de l’incombustible Jose Garcia Quevedo.

En la part mitja-baixa del matx, els nostres tenien certa superioritat d’elo, però novament la Lliga ens demostra que ningú no regala res, i els equips solen fer les alineacions amb criteri: quan alineen a jugadors de poc més de 1800 per darrere, no sol ser per omplir, sinó perquè saben que poden ser solvents contra jugadors de 2000 ó més.

D: kilòmetres profitosos

Pas de gegant de l’equip D en la difícil Primera Provincial, al camp del Sant Esteve Sesrovires: victòria per la mínima (3,5-4,5) contra un rival en teoria directe en la lluita per eludir el descens.

Els nostres han aprofitat la superioritat en els taulers de darrer i han contingut prou bé per davant, on ells eren superiors. La setmana que ve ens visita un dur rival, el Jake B, però cada cop la matemàtica ens diu que la permanència està a prop. No serà fàcil, ja que encara cal jugar contra tots els equips de dalt.

El Catalunya E supera de nou les adversitats

El punt i mig que acumula l’equip E a la classificació s’ha assolit amb suor i llàgrimes, i per què no dir-ho, amb una mica de sang. Si l’empat a Vilafranca del primer dia fou superant grips i kilòmetres, la victòria d’avui a Sant Adrià s’ha gestat a base de superar rivals de més elo i també ensurts entre setmana (com un accident sense conseqüències del supercapità Miguel Ayllón).

Els tres punts per darrere, entre ells els del jove Víctor Hidalgo, han permès a l’equip sumar una bona victòria per 2-4 vers el Sant Adrià C i d’aquesta manera la permanència també està més a prop que lluny. A diferència de l’equip D, però, aquesta caldrà lluitar-la amb un xic més de prudència matemàtica, ja que hi ha molts equips en un mocador i, com diu el tòpic, cal anar partit a partit.

Ha estat una jornada rodona, però ho hagués estat més si l’equip F hagués vençut al Castellar C: d’aquesta manera haguéssim marcat un històric 7/7. Les senyores (i el senyor Aixut) han cedit per 3-1, però novament la nostra irreductible per excel·lència, Màxima Pérez, ha maquillat el marcador amb la seva victòria.

Juntament amb l’equip E, l´únic que mancava per guanyar un matx a la Lliga era el G, habitualment farcit de joves en edat aleví o benjamí. Avui el rival, el Vilassar B, ha aplanat el camí amb dues vacants. Entenem les circumstàncies i les dificultats per fer equips de tots els clubs, setmana rere setmana, però tenir dues vacants com a locals fa si més no mal a la vista. D’aquesta manera, l’Adrià Vila i en Ricard Rovira han sumat un punt sense jugar. Aquests, juntament amb les taules de l’Adrià Reñé i la victòria del delegat Juli Bernat han posat un clar 0,5-3,5.

La setmana vinent, novament, vestirem de gala el Casinet per reunir quasi un centenar de jugadors, amb les nostres aspiracions reforçades. El primer terç de Lliga, almenys, deixa bones sensacions.

Jordi Morcillo

Vilassar, vila de cavallers

Vilassar de Mar ½ – 3½ Catalunya G

Avui m’he llevat a les cinc del matí, tocava pelegrinar de Vilafranca a Vilassar. Dos trens, vuitanta quilòmetres i travessar dos rius. Mai no em pesen gens les distàncies si es tracta de jugar la lliga, però avui, quan travessava el Besòs, m’ha caigut l’ànima als peus: m’havia deixat l’alineació i l’ordre de forces a casa! Sort que entre el Vigo i el Morcillo m’han tret les castanyes del foc –el Vigo, amb raó, parla de fer-me la pell i nomenar un altre delegat, ja té raó, ja, oh, David, t’imploro perdó, però facis la teva voluntat als desplaçaments com es fa al Casinet! També cal destacar la generositat dels nostres adversaris que han facilitat moltíssim les coses. Un cop superats tots els entrebancs hem pogut jugar, però només dos, perquè tenien dues vacants. El Vilassar de Mar només té divuit jugadors i ha de cobrir catorze taulers i avui ha fet curt. Només hem jugat l’Adrià Reñé, de primer tauler, i jo, de segon. Li desitgem que creixi.

La partida de l’Adrià, amb negres, ha tingut una obertura i un mig joc molt diferenciats del final. Primer tot el dinamisme ha residit al flanc de dama, els peons i peces negres han avançat amb fermesa i s’han produït tot de canvis. Finalment s’ha arribat a un final amb alfils del mateix color, per tant no semblava que haguessin de ser taules, i amb un peó per banda al flanc de dama, però el peó de la columna a de les blanques havia passat la línia de les negres. Les negres, després de coronar un peó protegit per l’alfil, han obligat les blanques a capturar la nounata dama negra amb l’alfil que tot seguit ha caigut víctima de l’alfil negre. Semblava que l’avantatge era molt gran, però tot seguit, quan el peó blanc ha avançat una casella, s’ha vist prou bé que era ja fora de l’abast del rei negre, només l’alfil negre podia caçar-lo, això sí, no podia perdre el temps, ja que la casella de coronació era del color contrari. Amb molta habilitat les blanques han obligat les negres a perseguir el peó, però quan era el moment d’avançar i morir, l’han deixat palplantat i ara les han obligades a deixar l’alfil de sentinella i al rei a fer de caçador, vaja, que han calgut més temps per caçar-lo. Mentre, el rei blanc i els seus tres peons han anat a la caça dels dos peons negres del flanc de rei. Finalment, després d’una perllongada lluita de petits moviments de peons i reis, l’alfil ha aconseguit frenar la coronació blanca, però tampoc coronarien les negres, mai. Taules. L’Adrià ha jugat molt bé i amb negres ha conquerit unes taules molt meritòries, calia jugar el final amb precisió, contra un rival amb un elo significativament superior i amb un munt d’experiència davant el tauler. Tot plegat ho dic perquè malgrat el bon resultat li sabia greu no haver reblat el clau: amb domini d’espai on calia i caçant l’última peça adversària no ha aconseguit guanyar. Ara toca analitzar i alegrar-se, perquè ha obtingut un bon resultat i, encara millor de cara al futur, ha jugat una magnífica partida. Endavant xiquet.

La partida del segon tauler ha acabat una bona estona després. M’he enfrontat contra un cavaller de vuitanta-sis anys també amb molts anys de joc a l’esquena, prou que ho he vist a l’obertura. I l’home, francament m’ha fet patir, perquè després de tants anys se saben la partida i, a més, cal dir-ho, els anys només se li notaven al cos, però no pas en el joc, ni en la conversa, ni en la vitalitat del rostre amb una mirada concentrada en tot el que feia. Una lluita molt aguda de més de dues hores i tres quarts que en molts moments ha vorejat les taules. Però un peó de més de les blanques, conquerit en el moviment setzè, i haver deixat un peó negre aïllat a e4 que mai les blanques han volgut capturar perquè només obstruïa l’alfil que restava del bandol de les negres –tot plegat atorgava una gran seguretat al rei blanc- han permès una progressió per les columnes f, g i h de les torres blanques ajudades per un alfil blanc que ha resultat ser una peça clau per marcar la diferència –als escacs la mobilitat és fonamental, manta vegades té relació amb l’estructura de peons, la partida d’avui prou que ho demostra. Malgrat tot, les taules s’albiraven com un resultat possible: les blanques tenien menys temps i necessitaven per guanyar –si és que es podia guanyar- un munt de maniobres precises, vaja, potser necessitaven un temps que no tenien. Però les negres han jugat a guanyar fins que la situació ha ratllat l’atzucac, aleshores calia repòs i esperar l’error o el destret de temps de les blanques. I finalment ha emergit el fet que a escacs no pots deixar de moure i moure i tot plegat, aquest cop, afavoria les blanques: les rigideses dels peons de g i h de les negres i un excessiu esperit de lluita han permès la penetració de les dues torres blanques. I entre tots dos jugadors hem confeccionat un final de partida bellíssim: després d’un llarg tomb de tres moviments seguits d’alfil per darrrere de la línia de peons blancs, l’alfil negre ha capturat un peó i, aleshores, amenaçava les dues torres, però les blanques un moviment després han fet mat i l’amenaça negra de guanyar qualitat o torre neta ha romàs congelada per sempre –el ballet final ha ocupat vuit moviments, avui la capacitat de càlcul, tant en la fase de pla, com de moviments concrets, no m’ha fallat. I el meu adversari, Pere Ventura Vives, i la partida bellíssima –art, de tots dos, de veres- que hem jugat, prou que es mereixen que agafi la lira i faci del final de la partida substància lírica.

La torre fa del peó presa

i mat. M’enalteix la victòria?

M’apropiaré de la glòria?

Només m’alegri la bellesa.

Pere Ventura, sens peresa,

espera mut.

-Escolta! L’obra d’art emesa

és cosa de dos, si no, seria furt.

Cal agrair moltíssim l’esforç de l’Adrià Vila i família i del Ricard Rovira: han anat a Vilassar i han conquerit dos punts sense jugar i ja sabem que, quan això passa, aleshores ens adonem que allò que ens agrada més és jugar i jugar i jugar. I jugant els nostres equips han aconseguit sis victòries de matx i només una derrota, la de l’equip F a Castellar, això sí, la Màxima un cop més ha salvat l’honor de l’equip i de tot el club amb una victòria. La Màxima és magna! I més: el primer equip continua líder, amb tres punts, l’únic amb tres punts del seu grup, amb els segons a un punt amb només tres rondes. I torno a afinar més i més la lira –ja veieu que avui ja he fet un assaig de càntic davant el tauler; com a escaquista haig de tocar fusta, com a rapsode corda i sons.

Juli Bernat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s