Ronda 1: Supervivents amb nota

No sembla que hagin passat més de 9 mesos des de la darrera ronda de la Lliga 2016, i ja hi tornem a ser: un non-stop de 9 diumenges – qui sap si algun de propina – i una Lliga 2017 que es presenta, per al Catalunya Escacs Club, com un any de rècords: rècord en nombre d’equips (7, igualant amb el 2015), i rècord absolut en nombre de taulers alineats cada setmana, ni més ni menys que 52.

Comptant que la primera ronda, ja tradicionalment, costa tenir tots els efectius disponibles, s’hi han sumat diversos handicaps que feien la ronda d’avui molt costa amunt: tots els equips jugaven com a visitants, a més o menys distància, i la grip i altres malalties ha anat minvant durant la setmana els jugadors disponibles. Finalment hem pogut alinear fins omplir els equips i només un parell contratemps de darrera hora han fet que dels 52 taulers, 50 dels nostres s’hagin assegut a jugar. I pel que fa als resultats, hem superat les previsions, donades les limitacions : 3 triomfs, 3 empats i 1 derrota.

Catalunya A: solvents en baixa forma

No és cap notícia que l’equip A comenci en baixa forma. Per sort, sembla que la majoria d’equips estan si fa no fa en la mateixa línia i, com solem dir sempre que comencem guanyant (que no passa sovint): mentre agafem la forma, millor sumar el punt. El cert és que aquesta inactivitat sumada a tres baixes sensibles (Herminio, Dalo i Xavi Serrano) feien de la visita a Vilafranca un test complicat.

No obstant, els famosos exàmens de gener-febrer també semblen haver passat factura als nostres rivals, no podent alinear a dos dels seus destacats joves (Eli Ruiz i Sirera). Sobre el paper érem favorits, però la victòria ha tardat en decantar-se del nostre costat, ben bé fins passades les 12,30h. Dues taules matineres (Felipe Vera i Luis González) i diversos avantatges que s’han plasmat lentament han allargat el matx, si bé en cap moment hem hagut de patir pel marcador. En alguns casos, el rellotge ha jugat a favor nostre en diverses partides i des d’ençà només hem cedit les taules de Sáez, ja a les acaballes, i la sola derrota d’en Pau Juan contra l’experimentat número 1 local, Pere Toledano. Malgrat la derrota, una nova fita més del nostre jove MC de la pedrera: ocupar, per primer cop, el primer tauler de l’equip A. Encara que sigui per baixa del número 1 (ell és el 2), és una progressió constant i exemplar la d’en Pau, que des dels 6 anys juga amb nosaltres i ara ja ocupa la davantera del seu club de sempre.

El marcador final, 2,5-7,5, ens permet liderar simbòlicament el grup i encarar amb optimisme les properes rondes. Lluny queda l’inici fantasmagòric del curs passat, on amb un 0/2 vam haver de mirar més vegades a baix que no pas a dalt.

Finalment, cal dir que l’inici del campionat ha estat bo també per les condicions i ambient de joc que hem trobat al Casino Unió Comercial de Vilafranca: un local 100% escacs, com en queden pocs a Catalunya, i on els seus responsables cuiden el detall de tots els matxos que s’hi disputaven, amb els marcadors quasi en temps real, amb noms de tots els jugadors locals i visitants. L’experiència d’avui, sens dubte ha estat molt més gratificant que la del darrer matx que ens va enfrontar (març 2011), al Casinet, on ells ens van apartar de l’ascens a Primera “in extremis” (4,5-5,5).

El Catalunya B recupera el camí del triomf

El nostre segon equip ha posat fi als despropòsits continuats que va patir a la recta final de la temporada passada (6 derrotes consecutives i descens) i ha guanyat de forma convincent 3-7 a un dels clàssics de la categoria: el Martorell.

El Catalunya B ha presentat una alineació força habitual: mescla de gent de mitjana edat amb altres entre 15 i 22 anys. És la fórmula que ens va permetre jugar un playoff d’ascens a Primera Catalana, però també la que ens va dur a un defalliment inexplicable l’any passat: en qualsevol cas, el reinici a la Preferent és esperançador, ja que les baixes de l’equip A han afectat necessàriament al B. Cal afegir, en aquesta mescla d’equip, dues novetats que li han donat consistència: el retorn de Jose Miguel Baeza, després d’un any sabàtic de Lliga. I l’estrena de Blas Rodríguez, jugador molt valuós per a la categoria, que després d’anys al Gavà i uns quants anys sense fitxa, ha tornat amb ganes.

Que no faltin les anècdotes: l’última visita del Catalunya a Martorell A va ser l’hivern del 2010, també a Preferent i també amb victòria per 3-7. Però llavors era el nostre equip A.

El C no deixa de guanyar

Si la base del segon equip és una mescla, el tercer equip són, la majoria d’ells, jugadors de mitjana edat, alguns tocant ja a veterans, que porten quasi més anys al club que el propi escut. Són ells qui les dues últimes lligues a Primera Provincial van marcar un 16/18 i que ara estrenen categoria, guanyada merescudament al tauler.

La Preferent és una altra cosa: cal passar de vuit a deu taulers, comptant que això pot debilitar els equips, però alhora cal estar preparat per trobar-se jugadors de certa entitat als primers taulers dels equips rivals. Sigui com sigui, el secret que ens hauria de permetre la permanència en aquest grup (gens senzill) és el manteniment d’un equip compacte, que comença amb 2000 llargs i tanca al voltant de 1950. Amb aquesta fórmula, i els jugadors mínimament entonats, se solen fer els punts suficients per quedar-s’hi un any més.

Avui tocava visita a un rival directe, el Peona i Peó D, que no ha pogut presentar un equip tan compacte com el nostre i pot patir a la categoria si no hi posa remei. El resultat ho diu ben clar: 1,5-8,5, només cedint tres taules els nostres.

El via crucis de l’equip D

Novament, a l’equip D li tocarà patir: a finals de la Lliga passada, quan ja a dos jornades del final el descens a Segona Provincial havia estat consumat, assumíem que l’equip se sentiria més còmode altre cop en la categoria de 6 taulers. Però finalment, renúncies d’altres equips van propiciar que fóssim repescats: acceptar de nou la categoria volia dir tornar a fer més kilòmetres del compte, jugar amb majoria de rivals superiors i exposar-se a cremar alguns jugadors. Però els nostres jugadors han demostrat, avui sobretot, sobreposar-se a les adversitats. Tot i la derrota (5-3 contra el Gran Penya B), estem segurs que en rondes amb més efectius podrem armar un equip que almenys presenti més batalla que l’any passat.

Tres empats per ser optimistes

Els tres equips de darrere, de retruc minvats per baixes a la resta d’equips i per baixes pròpies, han arrencat tres empats a domicili, que auguren una Lliga per a ells on ben segur que donaran la talla.

L’equip E ha estat potser el més castigat per les inclemències. Després de molts canvis durant la setmana, el seu capità i ànima de diversos equips alhora, Miguel Ayllón, queia malalt divendres. Que et falti un capità, jugador i dinamitzador com ell és un autèntic maldecap: afortunadament, el seu equip E ha pogut treure un empat amb el Vilafranca D, que hauria pogut ser victòria si el nostre “amfitrió” avui, en Juli Bernat, hagués afinat més al final.

El Catalunya F ha empatat a 2 en la seva visita a la tranquil·la població de Vallromanes, i novament hem de destacar el triomf de la superveterana Màxima Pérez, que va on calgui anar i a sobre rendeix com el que més. Ens traiem el barret.

I l’equip G, destinat a la promoció de joves fins a 14 anys (però enquadrat també a la Tercera regular) ha empatat a 2 amb el Sant Adrià E, amb el handicap d’haver de jugar amb 3 jugadors. Víctor Hidalgo (13 anys, qui ja va debutar l’any passat) i Adrià Vila (10, debutant a la Lliga) han fet els nostres punts.

La setmana que ve, si no hi ha un daltabaix, recuperarem efectius i ens farem forts a casa, i ho farem amb una certa tranquil·litat després de la bona collita en un dia tan advers com el d’avui. El Casinet, amb 52 taulers i 104 jugadors, serà una festa.

Jordi Morcillo

Alegria i mea culpa

Vilafranca D 3 – 3 Catalunya E

Alegria perquè les hosts del Catalunya Escacs Club han tornat a la carretera per jugar la primera ronda de la Lliga Catalana 2017. Alegria perquè a la seu del Casino Unió Comercial de Vilafranca del Penedès hem vist guanyar el nostre primer equip i, en aquests moments, gràcies als punts de partides van –i anem- primers de la primera divisió, grup II, que duri, que un bon inici anuncia un millor final. De veres, fa patxoca veure’l primer al quadre de la Federació. Alegria perquè l’equip E, malgrat totes les ensopegades –tenim dos jugadors importants en dic sec a causa dels virus- hem obtingut un airós empat, un tres a tres que no ens esperàvem. Primera ensopegada. La malaltia del Marc Maspoch, un puntal dels equips del mig del club. Segona ensopegada. La gripota del pater, mater i spiritus sanctus de la nostra entitat, incansable jugador de la lliga des de fa un munt d’anys, delegat constant i brillant, membre natural de la junta, apassionat defensor dels nostres interessos i dipositari de tantes essències i dades històriques del nostre Club. Sens dubte tots heu esbrinat que parlo de don Miguel Ayllón. Sí, la gripota l’ha apartat per una ronda dels taulers de la lliga. I ha calgut fer un pedaç d’última hora i moure cap a munt cinc jugadors. Les coses no pintaven bé. Malgrat tot, hem guardat en les nostres ànimes el mandat de no perdre i no hem perdut. Abans de començar, de ben segur que un tres a tres no ens deixava un mal de gust en aquestes circumstàncies. Però, un cop acabat l’enfrontament jo he de cantar un mea culpa perquè he tingut la victòria a les mans. I prou que David Celma, el delegat avui, amb tota la raó del món volia estirar-me les orelles, sort que no sabia per on començar. Vegem-ho.

Al primer tauler, el nostre veterà i esforçat company, l’Albert Coll, ha perdut davant la joventut de Roger Garcia. Primer punt per al Vilafranca. Tot seguit Marc Ayllón –de ben segur que tenia el cap a casa- ha punxat davant Jordi Torres i els seus nervis de marbre. Dos punts per als nostre adversaris, les coses pintaven bastos. Però aleshores ha arribat la nostra reacció: el David Celma i Ricardo Rovira han posat un altre cop les coses com al principi, dos a dos. Cal titllar la partida del debutant, del Ricardo, com a rocambolesca, primer la tenia força malament, però els dos jugadors, ja amb poc material, han entrat en una fase especulativa que ha permès guanyar material al nostre jugador, el seu adversari no ha jugat amb prou precisió i ha oblidat que cal defensar bé les peces, que fent escacs successius no sempre es guanya. Aleshores la partida ha entrat en una fase agònica: una tenaç resistència del Roger Callau, jugador del Vilafranca, que no ha pogut evitar que el punt fos per a nosaltres. Felicitats Ricardo. Només restaven dues partides vives, la de l’Isidre Ferré i la meva. L’Isidre l’ha sabuda guanyar, ha sabut entrar pel mig de la línia de peces de l’Agustí Raventós, si no m’equivoco, ja que mirava d’esquitllentes; un peó i la dama de l’Isidre han fet la feina. Dos a tres! Només calia que jo fes taules –taules possibles, ben possibles- i guanyàvem l’enfrontament! Però no he estat a l’altura, mea culpa, he badat, m’he concentrat massa en la zona on durant un munt de jugades el tauler ha tret foc, en el flanc de rei i no m’he fixat quan la dama adversària, després del moviment trenta-dos, des de la casella e1, també amenaçava el meu peó de la casella a5 i l’he perdut en el moviment següent. Com diria don Miguel, ja no sóc nefasto, però encara sóc capaç de ser malo. I les coses poc a poc han anat a mal borràs malgrat la meva tenacitat. Un peonet i adéu taules i adéu guanyar l’enfrontament. Malgrat tot, déu n’hi do haver empatat en aquestes circumstàncies un pèl boges a causa de les malalties dels nostres jugadors. Que millorin, que els necessitem, que les meves cròniques no guanyen partides.

La propera setmana, més, i a casa, i podré abraçar tot de gent, com les meves companyes del períple inoblidable de tres senyores i un senyor, quina època, el temps passa, i s’apropen de millors encara. Tinc la sensació que enguany farem un bon paper amb més d’un equip. I us seré sincer, ja estic afinant la lira perquè el dia del sopar de germanor tots cantem les nostres gestes i, sobretot, les grans gestes i els grans homes del Club. Aquesta lliga fa olor de pólvora favorable als nostres desitjos. Endavant les atxes!

Juli Bernat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s