Crònica Ronda 7

Ronda 7: Millor tard que mai

L’equip A del Catalunya ha jugat el seu millor matx, probablement, d’aquesta temporada, en un moment en què era vital (no per l’objectiu que volíem inicialment, però vital) i contra l’equip que havia comandat el grup amb molta autoritat fins ara: el Banyoles.

La victòria del Catalunya per 6-4 serveix per dues coses: per acostar-se a la permanència fent un pas de gegant (1 punt en dues rondes serien suficients) i per sacsejar el grup per la part alta: ara per ara s’ha comprimit el capdavant del grup amb quatre equips separats per mig punt. De ben segur que en altres llocs hauran celebrat el nostre triomf quasi tant com nosaltres.

Els banyolins han presentat una alineació força habitual del que portem de temporada: han jugat dos dels seus tres titulats internacionals (avui Aroshidze i Libiszewski), mestres catalans a la part central i jugadors solvents per darrere, si bé no era el 10 ideal (tancaven amb el 13). Per part nostra, la baixa de Rubén Martín va modificar ahir la nostra alineació en només un tauler i la convertia en el tòpic de sempre, que fins avui no s’ha complert: “érem superiors per sota”.

Avui sí: la victòria s’ha cimentat en els darrers taulers (4 dels 5 últims punts), i en aquest sentit els primers punts sencers de David Vigo i Luis González aquest any han estat providencials. Especialment valuosa ha estat la victòria de Luis González, la primera no només d’aquest any sinó des del seu retorn després de 13 anys inactiu. La seva presència en algunes classes als més joves i a la Lliga fan d’ell ja un home plenament integrat a la dinàmica del club: ho celebrem!

Amb l’única derrota de Dalo contra el GM Libiszewski, la resta de jugadors ha mostrat molta solidesa, assegurant partides en forma de taules per no fer perillar el match, com ha estat el cas del nostre número 1 el GM Herminio Herraiz, que en una bona partida contra l’altre GM, Aroshidze no s’ha deixat sorprendre tot i el seu estat pseudo-gripós.

Ara resten dos matxos contra un equip quasi sentenciat (el Tres Peons B) i un altre amb l’aigua al coll (el Sant Feliu). Un punt és suficient per seguir a Primera, però intentarem evitar conformismes i acabar en una posició més digna de les que ens hem mogut durant tot el grup.

Catalunya B: o proesa, o carambola…o playoff

Tercera derrota consecutiva de l’equip B, en aquest cas contra el líder La Lira (3,5-6,5), que fa que el marge assolit al principi sigui cada cop més petit. Els de la Lira s’han presentat al Casinet sense els seus habituals 1 i 2, però tot i així els deu jugadors alineats eren superiors a nosaltres i per tant la derrota entrava en els pronòstics.

No obstant, durant bona part del matx, hem anat manant en el marcador i tenint serioses opcions d’assolir els màgics 5 punts de l’empat. Si bé és cert que aquest avantatge s’ha assolit després de dues conservadores taules (Alex Reyes i Pedro Serrano) i una afortunada victòria meva al primer tauler, després que el meu rival, David Rueda, cometés una imprecisió als apurs de temps quan la seva posició era molt avantatjosa. He de dir que, al marge del resultat, m’ha fet molta gràcia trobar-me’l cara a cara en un tauler 20 anys després: el curs 95-96, quan jo tenia 17 anys i ell 11, vaig fer els primers passos com a monitor d’escacs en una escola i ell era entre els alumnes. M’alegra saber que (tot i el regal d’avui) els alumnes van superant els professors i, sobretot, que ara és ell que dóna les classes a l’escola.

Tornem al matx: amb el 2-1 al marcador, els 5 punts semblaven factibles: Magí Bernat i Maspoch duien peó de més. Alejandro Calderón tenia partida oberta, igual que Jorge Rodríguez. I només estaven pitjor Marc Petit i Marc Torres, però no definitivament perduts. La Lira ho ha hagut de suar, però d’aquestes opcions de victòries, només s’ha materialitzat la del nostre jove més en forma: Magí Bernat, que ha guanyat un altre cadet (Alejandro Sama) al 10è tauler. La resta, tot s’ha girat: Jorge Rodríguez guanyava peça però el seu rival (Garcia i Riera) tenia forta pressió amb els peons, que l’ha fet guanyar. Alejandro Calderón es ficava en una xarxa de mat, mentre que les dues partides amb mala pinta es confirmaven com a derrota. Només Marc Maspoch ha sumat mig punt i d’aquí el resultat final.

Una setmana més, seguim amb la mateixa tònica: nosaltres no sumem, i els de sota van sumant intermitentment. Ara un, ara l’altre…d’un en un, o de mig en mig. Si l’equip no puntua amb dos dels equips de dalt (Sant Andreu o Llinars) no dependrà de si mateix per salvar-se i haurà d’esperar combinacions de resultats difícils de produir-se. I si això no passa, el 17 d’abril tocarà tornar a treure els taulers per jugar un playoff que convindria evitar, ja que els segons dels grups de Preferent solen ser molt i molt durs de pelar.

El C, a dos passos de l’èxit

L’equip C tenia avui a priori el matx amb l’equip més ben classificat dels que els quedava. L’Abrera, equip de zona mitja-alta, podia ser una amenaça si els nostres no estaven fins. Però, en primer lloc els nostres han estat fins. I d’altra banda, ells han vingut amb un home menys. Tot plegat, ha desembocat en un 7-1 sense pal·liatius que manté els nostres a la cresta del grup, però encara amb el mínim marge de mig punt contra els perseguidors Sitges B i Vilafranca B.

Amb les matemàtiques a la mà, els nostres podrien ja pujar la setmana que ve, però els dos candidats haurien de perdre, cosa que sembla improbable. Per tant, a seguir picant pedra i punts. A destacar, en aquest equip, la presència d’un dels dos pitxitxis del club, l’Eduard Roche, que juntament amb Magí Bernat acumulen 5,5 punts.

El segon descens en 9 temporades

Ja era sabut i inevitable, però avui l’equip D ha consumat, de manera definitiva i inevitable, el seu descens de nou a Segona Provincial. El rival d’avui era el líder del grup, l’Escola d’Escacs de Barcelona B, que sovint presenta alineacions que serien competitives a Segona Divisió (a l’estil del nostre B). El resultat final, 1,5-6,5 certifica el seu ascens matemàtic (la nostra enhorabona) i el nostre segon descens, sumant tots els equips del club, en les darreres 9 temporades (2008-2016), contrastant amb una quinzena d’ascensos. Estadístiques al marge, esperem que la xifra de 2 es mantingui un any més i els dos primers equips ho acabin d’arreglar, si pot ser la setmana vinent.

D’altra banda, mirem de vessar una mica de llum en aquest equip: per una banda la bona partida de Julián García-Lavernia, tot i perdre, contra un jugador amb 400 punts d’elo més, al primer tauler. I per l’altra, la victòria del nostre infantil Víctor Hidalgo al darrer tauler: la seva progressió és molt notable i ja és un habitual dels equips de sota aquests últims diumenges.

Qui no engreixarà les estadístiques d’ascensos serà l’equip E, que avui tenia quasi la darrera opció d’enganxar-se al tren de l’ascens, però que ha cedit 2-4 contra el sòlid Foment D. De res ha servit el punt (un cop més) de l’enratxat Manuel Belmonte al primer tauler. Ara ja, D i E podran fer com l’equip F: a jugar per pur plaer.

I finalment, el quart líder que visitava avui el Casinet era l’Escola d’Escacs C (juntament amb el seu B, la Lira i el Banyoles), i tal com el seu segon equip tampoc han tingut pietat dels nostres. El resultat final, 0-4, és incontestable, tot i que les diferències teòriques no ho eren tant.

El Casinet no tornarà a veure Lliga fins d’aquí quatre setmanes (amb l’aturada de Setmana Santa). Esperem que llavors sigui un dia de celebració, festiu i relaxat, però el cap ens diu que en molts casos ho haurem de suar fins la darrera ronda.

Jordi Morcillo

Derrota sense pal·liatius

Catalunya F 0 – 4 Escola d’Escacs de Barcelona C

Avui el cronista serà lacònic. Hem perdut i, com diria el mestre de cronistes del club, el Jordi Morcillo, la derrota és de les que fan mal. No hi ha molt a dir, a més, m’espera un munt de feina a casa –i no és fugir d’estudi, més aviat el contrari. Què puc dir ara? Avui no puc ni cantar per animar l’equip ni una victòria solitària, ni unes tristes i casuals taules.

La Màxima i el Juli han perdut peça menor. I la resta de la partida l’han jugada a la pota ranca. El Juli, de fet, ha regalat la peça –no l’hagués perduda si hagués mogut primer el rei i després la torre, un simple ordre de moviments-, ja que si no l’hagués regalada, hagués perdut els dos peons centrals i un cavall –esperem que les anàlisis posteriors confirmin els càlculs, perquè si no s’estirarà els pocs cabells que té malgrat tenir-los ben curts. La Màxima combativa fins al final. Bones jugades després de la pèrdua, però amb planys perquè eren coixes. La Lourdes semblava que ens anava a salvar l’orgull amb unes taules i que també ens anava a donar una nova lliçó de joc fi, però una badada, pura badada, li han fet perdre una torre. I una altra partida a la pota ranca. I la Núria també ha perdut –aquest cop no he pogut veure gran cosa, ja tenia prou feina amb la meva partida i la meva coixesa.

Ben curiós el final de la partida del Juli: plega, ja no pagava la pena continuar i un minut després de recollir veles ha sonat el mòbil del seu adversari! Això dels mòbils sembla una mena de verola sonora! Caldria registrar les partides perdudes per culpa del paràsit digital i premiar qui al final de l’any n’hagi perdut més –si hi hagués un gran empat, caldria esperar dos o tres anys- i, també, atorgar una satisfacció al qui n’hagi guanyat més. A veure si algú de la Federació recull el guant. I si publiquen el resultat de manera prou visible, potser la gent l’apagarà com cal.

Juli Bernat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s