Crònica Ronda 3

Ronda 3: El Catalunya salva una jornada perillosa

El primer equip del Catalunya, i també la resta d’equips del club a nivell global, té un calendari que podríem considerar, al llarg de la Lliga, força paral·lel: una primera part amb majoria de rivals en teoria més “assequibles”, però uns desplaçaments que castiguen força les alineacions. I una segona part molt planera a nivell de desplaçaments, però molt exigent pel que fa a força de rivals.

Si a això hi sumem el mal inici del primer equip 0/2, feia del desplaçament a Tàrrega pràcticament un ser o no ser. El handicap del viatge i del dèficit de son, alguns jugadors que tot i jugar no estaven en bones condicions físiques, i a més la bona davantera del Tàrrega, força jove i rodada (Esplugas, Albert Ramón, Israel Campos i Francesc Nieto) eren prou arguments per fer-ho difícil.

El primer escull, el del desplaçament, l’hem superat sense problemes: no hi ha hagut enganxades de llençols i tothom era al lloc i a l’hora convinguda. Bé, no tots: dels 10 jugadors del Catalunya, l’únic que ha tingut retard ha estat el jove Salva Dalo (uns 15 minuts). Això no seria gens estrany, és força habitual, però avui curiosament era l’única persona que havia dormit allà! (ha anat a passar el cap de setmana).

Pel que fa al matx, avui ha passat tot allò que no havia passat en els enfrontaments anteriors: un grapat de partides favorables, que en un moment donat, han començat a veure minvat el seu avantatge per part nostre, però mai fins al punt de tombar-se com en les fatídiques dues primeres rondes. El marcador és prou contundent: 2-8, amb sis victòries i quatre taules. I cap de les partides ha arribat a estar realment malament. El resultat podria haver estat més ampli si no fos per un avantatge molt clar per part meva que s’ha esfumat en simplificacions errònies, i ja sobre “la botzina”, un final de torres jugat ambiciosament per part de Rubén Martín que no ha encertat a trobar un detall guanyador que en altres circumstàncies (sense el viatge ni havent passat mala nit) l’hagués vist amb la gorra. En fi, tant de bo tots els mitjos punts s’escapessin amb el matx a favor.

A destacar avui el bon comportament de jugadors que necessitaven la victòria, com Dalo, Pau Juan, Ballesteros i Amigó. Menció especial per aquest últim, enguany el número 4. Feia dos anys que no guanyava una partida a la Lliga, havent-les jugat quasi totes: clar que l’estadística té trampa, ja que en tot aquest temps li ha tocat defensar el número 1 i 2 en categories tan exigents com la Primera o la Divisió d’Honor. La seva funció d’equip ha estat, i segueix sent, exemplar.

El capdavant del grup segueix estant lluny, a dos punts, més lluny que la cua. I mentre això sigui així, l’equip només pot centrar-se en anar sumant i veure com s’arriba a les darreres rondes. La setmana que ve, desplaçament exigent en kilòmetres i per entitat del rival: el Reus Deportiu.

El Catalunya B segueix sense arrugar-se: 2.5/3

Novament, l’equip B ha ofert la seva millor versió, i tot i els ajustos que cada setmana ha de fer a l’alineació, sempre és altament competitiu. Avui s’ha imposat a un equip A notable com és el Rubinenca, a domicili, per un contundent 3-7, amb la sola derrota del combatiu David Martín, per un error en un detall a l’obertura.

La victòria dels nostres s’ha gestat en els taulers de darrere (4,5 de 5), si bé per davant cal destacar el 3 de 3 d’Alex Sáez, impecable en aquest inici de temporada.

El calendari cada cop fa més pujada, i el grup no s’acaba de clarificar per baix, tenint en compte que el cuer, el Maragall, és dels equips més forts del grup i en bona lògica hauria de sumar molts punts a partir d’ara. Per tant, igual que l’equip va fer l’any passat, no podem parlar de res més que de permanència fins que no sumem un mínim de 4 punts a la classificació. Ara ve un autèntic “Tourmalet” per al Catalunya B, tot i que a favor nostre tenim un excel·lent bagatge en aquesta Segona Divisió, des que la vam estrenar l’any passat: uns 10 de 12 en fase regular. Solvència contrastada.

L’equip C agafa l’autopista

Si un equip té l’objectiu clar, aquest és el Catalunya C. Ja que parlàvem de bagatges, el tercer equip duu ni més ni menys que 11 dels darrers 12 punts que ha jugat. En un matx avançat a dissabte a la tarda (per evitar el sorollós Carnaval de Vilanova), els nostres es van imposar 2,5-5,5 al Gran Penya B.

La setmana que ve, en un altre desplaçament, en aquest cas a Gavà, podria donar un nou cop d’efecte al grup, sense oblidar que hi ha poc marge a la relliscada perquè només pugen els campions de grup. I una derrota és suficient, com van comprovar els nostres l’any passat, per deixar-te fora de combat.

El Catalunya D comença a baixar els braços

Després de dues rondes contra rivals molt superiors, el nostre quart equip tenia una oportunitat, a priori, factible per a puntuar i agafar-se a les poques opcions (cal ser realista) de mantenir-se en aquesta categoria, la Primera Provincial, que ja ha quedat demostrat que li va gran.

Però la setmana ha estat ben negra a nivell de baixes, totes amb motius molt diversos. Però una vegada més, l’equació es compleix: desplaçament, per poca distància que sigui, és suficient motiu per frenar el nombre de jugadors disponibles. I això que parlem d’un desplaçament d’un quart d’horeta, a Sant Boi, però ni així. El còctel resultant d’un dels grups més durs de la categoria, les baixes, i l’aburgesament que s’encomana a alguns dels nostres quan s’ha d’anar a un lloc que no sigui Barcelona fa que la permanència de l’equip D depengui ara per ara d’un miracle. El 7-1 d’avui contra el Sant Boi C ho corrobora, tot i que de ben segur que en David Celma (l’esforçat delegat) i els seus ho han donat tot.

També ha tingut handicaps de darrera hora (en aquest cas, a poca estona de començar), l’equip E, que per malaltia d’un dels seus jugadors s’ha vist obligat a jugar amb 5 jugadors a Vila Olímpica. Tot i això, l’equip de Miguel Ayllón ha arrencat un valuós empat contra el seu equip B. Cal destacar el debut a la Lliga de dos dels joves que puguen amb més ganes: Victor Hidalgo (sub-14), amb victòria; i Adrià Vila (sub-10), amb derrota tot i que mostrant la progressió en el seu joc que fa temps que es va endevinant.

Finalment, l’equip F, amb el seu equip habitual (tres senyores i un senyor) ha empatat al Guinardó, contra el Peona i Peó G (2-2).

Jordi Morcillo

Bones vistes

Peona i Peó G 2-2 Catalunya F

Matx empatat que en algun moment semblava que podíem guanyar. Els aires del turó de la Rovira ni ens han provat ni ens han fet mal. Anar fent. Pas de puça i sense perdre pistonada. I l’equip F va sisè a la tercera provincial, grup 2, i això que no hem jugat encara amb tots els equips que semblen assequibles –n’hi ha diversos amb ben pocs punts –dos amb zero i un amb un, i recordeu que la classificació és olímpica –el Catalunya F en porta sis i mig.

L’inici de l’enfrontament ha estat molt singular: primer un bon conegut del PiP m’avisa que no han arribat tots els jugadors del Catalunya F, cert, però també comprovo que de moment no n’hi havia cap del PiP G. Després comencem els últims, els altres enfrontaments ja havien començat. Cap comentari, cap disculpa, cap atenció, el mateix temps per als de casa com per als visitants. Una mica més hi he de programar jo els rellotges. I durant tota la partida no he sabut qui era el delegat dels altres, un destacat membre del PiP m’ha informat que no hi havia cap problema –és curiós que un dels possibles responsables federatius que potser ha redactat la circular CAT 01/2016 no se l’hagi llegida, el punt 11 és prou clar “Els delegats hauran de constar a l’acta del partit, des de l’inici, perquè després no hi hagin malentesos.” De fet jo semblava el delegat local, feia d’àrbitre, sort que ningú ha tingut la gosadia de renyar-me! I encara més curiós, un cop acabat l’enfrontament, he hagut de descobrir qui era el delegat del PiP G perquè hi posés les seves dades i signés. De veres, l’esperit casolà del Mas Guinardó em fa sentir com a casa, lògic, sóc fill del barri. I ens han tractat com el que som, tercera provincial.

I ara les partides. La Màxima Pérez, el nostre primer tauler, amb negres ha batut amb autoritat el joc de les blanques, després d’uns quinze moviments ja duia dues peces menors d’avantatge, semblava que les blanques dominaven més espai, però no era ben bé així, ja que les columnes de penetració les dominaven les negres i l’espai per darrere dels peons blancs atorgaven un gran domini a la dama i a les torres negres. Malgrat tot la victòria de les blanques ha trigat una miqueta, ja que el rei blanc ha trobat un cert refugi entre peons en la columna h, aleshores s’ha entrat en un joc de desgast que ha deixat sense peces a les blanques. Finalment les negres han fet mat amb dos peons, alfil i dues torres, ara el rei blanc era a la columna a, ha travessat tot el tauler! El Juli Bernat, el nostre segon tauler, amb blanques s’ha enfrontat amb el senyor Josep Saltor, un cavaller del qual cal aprendre molt, és un gran plaer jugar amb ell, amable, distret, vaja, encantador, un té ganes de tenir-lo com a amic. La partida ha estat molt igualada, però moltíssim, i més d’un cop semblava que tot plegat acabaria en taules, però una minúscula diferència en el final a favor del rei blanc –una casella més a prop dels peons adversaris- ha permès que les negres acabessin sense peons i les blanques amb un que coronava per ben poc. El senyor Saltor ha fet un pas de gegant en el seu joc: de ser algú que perdia amb facilitat ha passat a posar ben difícils les coses i només perdre per la mínima. La Lourdes Porta, el tercer tauler del Catalunya F, amb negres ha mantingut igualada la partida, però un error, la dama ha patit una forta restricció, l’ha obligada a canviar-la per una torre. Ha resistit, suposem que buscava les taules, però finalment ha perdut, cal reconèixer l’esforç: la partida ha estat la més llarga de les quatre. La Núria Castellvell, el nostre quart tauler, amb blanques, també ha perdut. Primer ha perdut diversos peons i després la posició s’ha anat deteriorant força, fins que ha arribat la pèrdua de peces i la derrota ha tret el cap.

Com sempre el Mas Guinardó ens ha regalat unes vistes magnífiques: una clapa de verd urbà envoltant-nos, el turó de la Rovira i el parc del Guinardó a les esquenes –quin oasi!- vistes fins al mar, núvols immensos –que plogui més si us plau!- i el Maresme a l’abast de les nostres mirades, però no albiràvem Argentona, malgrat que sí ens ajudava a pensar-hi: de ben segur que serà una agradable excursió ja que si alguna cosa té el Catalunya F és una companyonia envejable, una alegria de jugar i de viure que ens fa grans mestres en el dolce far gioco. I que duri.

Juli Bernat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s