Crònica Ronda 1

Ronda 1: Gerra d’aigua freda per començar

La tradició que deia que al nostre primer equip se li acostuma a fer molt feixuga la primera ronda de la Lliga s’ha confirmat novament avui a Santa Coloma de Gramanet, al local de la Colmena, on l’equip se n’ha anat de buit després d’una derrota per la mínima (5,5-4,5).

El precedent força recent, de fa dos anys, ja avisava l’equip A que endur-se el punt no seria una tasca fàcil. En aquella ocasió, l’equip local va tombar el que semblava un probable 3-7 fins a convertir-lo en un 5-5, complicant així un ascens que s’acabaria produint in extremis.

Aquesta vegada, els dos equips sense baixes, han jugat de tu a tu, i les diferències d’elo a favor dels visitants (per bé que no eren abismals) no s’han plasmat en la majoria de taulers. En aquestes primeres rondes on els jugadors acostumen a entrar “en fred” (els uns i els altres), les posicions s’acostumen a tombar amb més facilitat. No he estat “in situ” per comprovar-ho, però les informacions parlen d’algunes partides amb avantatge decisiu o molt gran que s’han acabat perdent: especialment la de Sergio Ballesteros, qui tenia un mig joc abrumador; i la de David Vigo, que tenia un final de torres (i després de dames) amb totes les de guanyar.

La Colmena s’afegeix a la llista de bèsties negres del club, i esperem que, com en aquella ocasió de fa dos anys, la relliscada tingui un final feliç. El grup, no obstant, és clarament el més dur de Primera Divisió, i prova d’això és que la setmana que ve rebrem un dels favorits (o potser el màxim favorit): el Gerunda.

Una nova relliscada faria enterrar quasi totes les opcions de lluitar per recuperar la màxima categoria. La tornada als diumenges no ens ha provat gaire…

Empat agredolç del Catalunya B

El segon equip es presentava avui a Sant Adrià amb força baixes, ja siguin per motius laborals o estudiantils (gener és època d’exàmens). Per tal de completar l’equip, hem tirat majoritàriament de gent jove, i d’aquesta manera la meitat de l’alineació d’avui la formaven jugadors de menys de 21 anys: Alex Sáez, Alex Calderón, Marc Petit, Marc Juan i Marc Torres.

El Sant Adrià, un rival ben habitual els darrers anys, tant de l’A com del B, era precisament tot el contrari: una colla de veterans, en la seva majoria, que les han vistes de tots colors al seu club, fins i tot algunes temporades a Divisió d’Honor no fa massa anys. Dos d’ells, Miquel Tarragó i Albert Molina, ja surten en els quadres de finals dels 60, que tenen penjats al seu local. Mig segle defensant els colors, no està gens malament. I per cert, quina enveja un local on puguis exhibir la teva història (però això, valgui la redundància, és una altra

En el desenvolupament del matx sempre hem anat a remolc en el marcador, ja que després d’una successió de taules, han caigut les nostres dues úniques derrotes (Xavi Guerrero i Marc Maspoch), posant el marcador en un perillós 4-2.

Més perillós si tenim en compte que la partida més “guanyada”, la d’un servidor, ha estat a punt de no ser-ho després de desaprofitar diverses oportunitats. Però quasi simultàniament, el seu primer tauler, Hueso, ometia el detall més definitiu i permetia escurçar distàncies, mentre que Sáez anava collant el final a Martínez Villar fins a deixar-lo en arrel de mat.

Amb el 4-4, quedaven les partides de David Martín contra Molinero i la de Marc Juan contra Carricondo. En la primera, final d’alfil no del tot bo i peó de més contra cavall. En el segon, final de dames on el nostre jove tenia posició lleugerament inferior. En aquest moment, ens ha vingut una oferta de 5-5, que hem refusat: coneixent la combativitat dels dos jugadors, podíem confiar en treure alguna cosa més. Poc després, Marc Juan es veia obligat a entrar en escac continu, mentre que David Martín no encertava amb la simplificació i entrava en un final de peons de taules mortes.

L’empat ens fa marxar almenys amb alguna cosa de Sant Adrià, tot i que era dels rivals que havíem de guanyar en clau de permanència. Tot i la visió prudent-pessimista que se’m sol atribuir, és objectivament cert que el grup de Segona és molt més dur que el de l’any anterior, que tenia molts més kilòmetres que no pas elo. Almenys 6 rivals són candidats a l’ascens, i això fa que la lluita per la permanència sigui cosa de pocs, i els dos equips d’avui a priori ho som.

Aplaudim finalment aquest bloc sub-21, que ha marxat invicte (3 de 5) i que ha complert amb escreix les expectatives.

Cop d’autoritat de l’equip C a Vilafranca

Un dels rivals a priori més complicats de l’equip C en el seu nou intent de lluitar per l’ascens a Preferent semblava el Vilafranca B, i a més al seu camp. S’ha intentat compensar les baixes de B i C per mirar de mantenir l’equilibri a ambdós equips i el resultat global ha estat bastant satisfactori.

En aquest solvent equip C hi ha anat avui els jugadors “clàssics” del club: Pascual, García, Angulo, Roche…i el cert és que han donat la talla amb un triomf 3,5-4,5 que pot tenir el seu pes en or a la llarga.

Per primera vegada en les cinc temporades que porta defensant els nostres colors, el jove Magí Bernat no ha hagut de fer kilòmetres per jugar (que els fa sempre jugui a casa o a fora). Amb les seves taules, ha contribuït a donar aquest cop en aquest grup.

Els altres filials, segons els pronòstics

Al marge de l’equip B, l’altre equip que haurà de suar tinta per salvar-se és l’equip D, que gràcies a l’ascens del Catalunya E l’any passat, ara estrena categoria (Primera Provincial), havent d’eixamplar dos taulers, amb la dificultat que això suposa de mantenir el bloc compacte.

Posats a tenir un dia amb els equips no massa complets, almenys que això passi en un dia on et toqui un dels “cocos” del grup. En aquest cas, el Jake B, amb diferències al voltant dels 100 punts d’elo a favor. No obstant, els nostres han donat la cara, cedint finalment per 5-3.

L’equip E, en canvi, se sent força còmode a la categoria i, tirant dels veterans més il·lustres del club (Ayllón, Soler, Coll) ha guanyat còmodament 1,5-4,5 a l’Ateneu Colón D, format bàsicament per jugadors infantils. També visitava el local de Poblenou l’equip F, capitanejat per Juli Bernat i secundat per les incondicionals Màxima Pérez i Lourdes Porta. Llàstima d’una indisposició de Núria Castellvell, que hagués fet possible un 0-4. Finalment, doble vacant i victòria per 0-3-

La setmana que ve festa grossa al Casinet: 46 taulers, per tant 92 jugadors, al nostre local. Esperem recuperar efectius, i sobretot, inspiració. Aquest any fa l’efecte que la necessitem més que mai.

Jordi Morcillo

Doncs hem fet els Tres Tombs!

Ateneu Colón F 0-3 Catalunya F

Doncs sí, els hem fet, hem fet els tres puntets. I no n’han estat quatre potser perquè nosaltres al final hem anat amb una vacant al quart tauler –esperem que la Núria Castellvell es recuperi aviat-, els nostres adversaris també en tenien una. Per tant, un puntet ha desaparegut per sempre més. També cal tenir ben present que semblàvem entrenadors o promotors dels escacs ja que els nostres adversaris tenien set, vuit i set anyets –cal felicitar l’Ateneu Colón per la feina valenta i esforçada de posar a jugar la canalleta amb adults, aixì sí que n’aprenen.

Final del preàmbul, entro en matèria. El Juli –al segon tauler amb blanques- en una hora i deu minuts ha ventilat la partida; el seu adversari, Maxime Devos, no domina encara la lògica dels intercanvis de material i entre les jugades tres i quatre de fet ha canviat un cavall per un peó. Després ha perdut qualitat com si fos un canvi lògic, ha perdut la dama neta perquè potser no veu gaire el sigular abast dels cavalls i el Juli ha arribat a dur tres peces d’avantatge! Però ha regalat un cavall a causa d’una badada, malgrat tot torre i dama de més és moltíssim avantatge, a més, la posició que s’ha generat ha facilitat després moltíssim el mat en tres moviments. Tot seguit ha acabat la Màxima –el nostre primer tauler, amb negres- sense més problemes, però cal dir que el primer tauler de l’Ateneu Colón F, Elena Cano, malgrat la derrota, és sens dubte el jugador del seu equip que ha jugat amb més precisió i qui ha desenvolupat un joc més coherent i estructurat, vaja, que la Màxima potser és qui ha tingut la partida més difícil. La Lourdes –tercer tauler, amb negres i l’última en acabar- ha vist durant el mig joc la debilitat que li ha permès guanyar, però li ha costat de decidir-se: temia que no fos suficient o que la faria perdre. Finalment ha tirat endavant: entrada d’una torre per darrere de la línia de peons adversaris i tot plegat li ha permès fer neteja dels menuts capgrossos –més coneguts com a peons- i coronar un peó, aleshores, el seu adversari, Raúl Marcos, no ha tingut cap més remei que lliurar la torre que encara conservava per poder evitar un mat en dues jugades. Però torre i dama de més i la resta tot peons no permet cap esperança i, encara menys, si tenim present que les blanques no tenien seguretat de rei i que la Lourdes, amb tot el temps del món, ha jugat amb absoluta precisió brodant un mat

De ben segur que les properes setmanes no ho tindrem tan fàcil, però sempre dóna ànims començar bé, és un gran i agradable estímul, un motiu per jugar amb empenta les properes setmanes. I de ben segur que l’Elena, el Maxime i el Raúl, si perseveren, d’aquí cinc o sis anys –o una miqueta més- ens poden donar la torna. Endavant xiquets valents!

Juli Bernat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s