Històrica primera victòria del Catalunya a Divisió d’Honor

El 14 de febrer de 2015 passarà a la història del club com el dia en què vam assolir el primer triomf a Divisió d’Honor. Un triomf vital, molt treballat i absolutament meritori al local del Montcada, un equip vingut a menys després d’una època daurada fa pocs anys, però que amb tot manté una davantera temible: 2 GM i 3 MI als cinc primers taulers.

El dia d’ahir era d’aquells que teníem marcat al calendari com a jornada en què teníem opcions raonables de puntuar. Si ens atenem a la diferència d’elo, teníem força desavantatge als 5 primers taulers, lleuger avantatge al 6 i 7 i força avantatge del 8 al 10. Però aquest “a priori” es va quedar en això, un supòsit, ja que a la pràctica els nostres van fer més punts davant (3 de 5) que darrere (2,5 de 5).

La tarda va començar de forma preocupant perquè un dels punts que pensàvem més factibles, al 10è tauler, es va escapar ben aviat amb la derrota de Bernat Fuertes, que debutava a la màxima categoria. El jove jugador del Catalunya, que venia en ratxa, va tenir un mal dia i vora les 18h ja estava perdut. Esperem que sigui només una ensopegada puntual, ja que la seva aportació és clau a l’equip B i també, ocasionalment, a l’A

Pel que fa a la resta de partides, cap estava gaire decantada, a excepció de Pau Juan, amb un final d’alfils guanyats que feia suposar un empat virtual. Taules en una posició simplificada entre Felipe Vera i Vehí i al cap de poc entre els dos GM Dvirnyy i Herminio Herraiz, on el nostre jugador va aguantar bé la posició. Amb el punt de Pau Juan (2-2), ja confirmat, successió de taules de valor entre els nostres: Amador Rodríguez, ja apurat de temps, no va voler arriscar i va oferir taules a Jordi Amigó, que tot i tenir parella de cavalls contra parella d’alfils va assolir una posició sòlida i activa. Rubén Martín aguantava bé certs detalls a la seva partida i es quedava amb peó de més, però en posició molt bloquejada pels alfils de diferent color (3-3).

Amb l’empat al marcador, incertesa a les partides Dalo-Vidarte i Ballesteros Fernández, mentre que Xavi Serrano entrava en un final avantatjós, després de no tenir-ho clar al mig joc. Joan Canal, per la seva banda, tenia final de cavalls amb peó de més contra Rolando Alarcón. Sembla que hagués pogut guanyar sacrificant el cavall i després sent molt precís amb els peons, però no va passar de les taules. Poc després, Xavi Serrano materialitzava l’avantatge (3,5-4,5) i Ballesteros, en una partida d’estira i arronsa, es deixava un detall que li costava quedar amb qualitat de menys, bastant perdut. Les esperances quedaven, per tant, en Hermes Salvatore Dalo ( Salva per als amics), que després de les complicacions al mig joc, caçava una peça a Vidarte. El final, amb alfil de més, no era senzill perquè les possibilitats de simplificació eren grans i es podria arribar al torre i alfil contra torre, i amb un minut al rellotge. Un cop Ballesteros va abandonar, el que fes Dalo faria l’equip. I va arribar: la primera victòria de l’italo-veneçolà es va produir en el moment més important, tot i els cops de tambor de la festa de Carnaval que hi havia als voltants del pavelló Miquel Poblet, que de tant en tant li posaven cara d’atabalat.

En Salva va ser l’heroi del dia, i el punt val or: abandonem la cua del grup, i si ajuntem els dos ja no estem en posició de descens. Això és molt llarg, però l’equip va trobant el to, i almenys ja s’ha espolsat el fantasma dels zero punts al caseller. Els nostres jugadors ho intentaran, segur, i això ja serà una victòria: si l’equip que ha pujat manté el to, el descens no seria cap drama. Tant de bo d’aquí uns anys siguem un equip consolidat a Divisió d’Honor, amb majoria de gent de casa i amb aquest bon caliu, però sense que això ens faci fer una gran revolució. Fa la sensació que canviar el plantejament seria un error, amb el que, malgrat guanyar elo, el club sortiria perdent.

Primers instants del matx de Divisió d’Honor Montcada – Catalunya

El Catalunya B fa kilòmetres i punts

No semblava, Vallfogona de Balaguer, el desplaçament més complicat esportivament parlant, però les dues hores, quasi, de viatge el feien perillós. Tot i que en ocasions hem fet aquests desplaçaments la vigília del matx, per no haver de matinar en excés, en aquest cas l’equip B ha sortit, amb 3 cotxes, puntualment a les 7,30 de Barcelona. Temps de sobres per arribar, fer el cafè i començar sense ensurts. No així els locals, ja que tres dels seus juvenils s’han retardat ben bé mitja hora (Carnaval i matinar…no són gaire compatibles).

Una alineació habitual del nostre segon equip ha anat sumant punts que cap a les 12h han sentenciat el matx. Les diferències d’elo, llevat dels dos primers taulers, eren a favor nostre, al voltant de 100-200 punts, però ja vam veure amb l’equip A que això a vegades vol dir poc o res. Les dinàmiques de les rondes anteriors s’han acomplert i l’equip se segueix aguantant per la meitat i el darrere: els dos primers jugadors nostres, un servidor i David Martín, porten una pobre estadística de 1,5 punts de 7; mentre que hi ha jugadors amb ple (David Vigo 4/4, Silverio Martínez 3/3) o quasi ple (Xavier Guerrero 3,5/4).

El resultat final del matx, 2,5-7,5, hauria pogut canviar lleugerament cap a un cantó o l’altre, però sense alterar el signe. Entre els nostres, només han cedit Marc Petit, que passa una mala ratxa però segur que serà passatgera, i David Martín, encara lluny de la seva magnífic prestació l’any passat. Al primer tauler, el MC local David Monell ha deixat escapar alguna opció d’entrar en un final més favorable i finalment he pogut eixugar l’avantatge en un final de dames amb escac continus necessaris per part d’ambdós.

La nostra puntuació actual, 2,5 de 4, ens deixa en una posició tranquil·la, però només de moment, ja que els equips de sota estan fent punts i la permanència (baixen tres equips) pinta que tindrà un cost de 4 punts. A més, tots els matxos que ens queden són durs o molt durs.

Al marge del desenvolupament del matx, cal destacar el bon ambient d’escacs que es respira a Vallfogona. Ja ho havíem comprovat, alguns de nosaltres, en l’Obert Actiu que cada any tanca el Circuit Català, al setembre, on hi hem vingut força ocasions. I avui ho hem corroborat visitant el seu club, un local no massa gran però que ja voldrien molts clubs de poblacions molt més grans. Vallfogona és un dels pobles, si no el primer, amb més jugadors d’escacs per habitants. Tenen gent jove, adulta i veterans i l’esportivitat ha regnat en tot moment. A més, cal destacar-ho, el club local (i la seva capitana Imma Montoliu) ha exercit de bon amfitrió recomanant un dels restaurants amb més renom de la zona, l’Espígol, que ha resultat un excel·lent final de jornada per al Catalunya B.

El Catalunya B: desplaçament d’escacs i gastronomia a la Noguera

Excel·lent botí dels equips C i D a Sant Cugat

El Catalunya C ha defensat el co-liderat del grup I de Primera Provincial amb una nova victòria, aquest cop contra el Sant Cugat C, al centre cívic ubicat a Mira-Sol. El resultat de 2-6 s’ha materialitzat amb 4 victòries i 4 taules, una d’elles la de l’expresi Albert Sánchez, que ha jugat la primera partida d’aquesta temporada. Bon moment de forma dels habituals d’aquest equip: Jose Garcia, Pepe Angulo, Marc Maspoch, Marc Torres… Els rivals més durs del grup encara han de venir, però aquest bloc ha aconseguit, per fi, la regularitat que faltava anys enrere, on era capaç del pitjor i el millor.

Al mateix local, el Catalunya D segellava la seva recuperació amb la segona victòria. El resultat, 1,5-4,5, és més ampli que no pas meritori, ja que els locals han jugat amb dues vacants, i els quatre restants han venut cara la seva pell. Sempre sap greu que un equip presenti vacants, ja que converteix el matx en descafeïnat i fa un flac favor als jugadors que s’han desplaçat per signar una planella en blanc.

De tots colors al Congrés

El fins ara també immaculat Catalunya E (amb 100% de punts) s’ha deixat mig punt al local del Congrés, on hi havia un múltiple enfrontament Congrés – Catalunya (3 equips i 14 taulers). El seu equip C, força veterà, ha igualat el matx amb el Catalunya E i fins i tot semblava que els nostres haguessin pogut perdre, si no fos perquè Marc Juan remuntés un final inferior per guanyar el tercer punt. Parlant d’immaculats, Danil Kobelev, el jove rus del Catalunya, ha sumat la tercera victòria en tres partides a la Lliga. Potser hem de començar a pensar en buscar-li cadira en un equip superior…

El Catalunya F, amb una alineació força habitual, no ha tingut problemes per guanyar per 0-4 contra només dos jugadors del Congrés D. El Congrés té també molts equips, com nosaltres, però sembla que la política és que jugui tothom qui vulgui encara que quedin cadires buides. En el nostre cas, en canvi, tenim força gent que cada setmana es queda sense ser convocat, però així ens assegurem no regalar cap punt d’entrada. Són plantejaments, els dos respectables i els dos amb perjudicats. El nostre equip F no segueix lluny del liderat del grup i veurem si manté les opcions durant unes quantes setmanes.

I finalment el Catalunya G ha caigut sense pal·liatius (4-0) contra el Congrés F, un equip molt més fort que el seu D (i amb tots 6 jugadors). Suposo que els del Congrés hauran calculat estratègicament que aquest grup és més assequible que els grups del seu D i E i voldran apuntalar un ascens. Són llicències que es permeten, i ens permetem, els clubs amb moltes fitxes.

Les dues setmanes vinents no valen excuses: dos matxos a casa per a tots els equips, que hauran de confirmar les seves aspiracions fent valer el “factor camp”, que com altres cops he dit sí que crec que té incidència en les possibilitats de puntuar, o almenys de portar equips més armats.

Jordi Morcillo